Els meus amics els roures

Aquests dies d’agost en que he treballat com
a voluntari en el projecte Boscos de Muntanya al Pallars Sobirà he pogut fer
realitat un vell somni: ajudar els roures ! Com a docent, a l’aula o al camp,
he explicat, en moltes ocasions, els principis de la successió ecològica i ho
exemplificat amb la relació entre les pinedes de pi roig i les rouredes a la
muntanya mitjana. Els boscos montans caducifolis han patit fins la dècada dels
cinquanta, sobretot,  la pressió del
pastoreig i del carboneig. Posteriorment l’enfonsament del carboneig i la
progressiva reducció dels ramats van afavorir, ja sigui per la dinàmica natural
o per decisions silvícoles, l’enresinació de bona part dels territoris montans,
és a dir, el creixement de les masses de coníferes.
Si observéssim des de l’aire l’obaga de
Montenartró, que és un dels indrets on s’ha treballat dins del projecte Boscos
de Muntanya, només veuríem una immensa pineda de pi roig. En canvi quan
passeges per l’interior d’aquesta pineda, te n’adones que entremig dels pins hi
creixen molts bedolls, també roures i altres caducifolis, com la moixera de
guilla. També observes la gran densitat de pins que hi ha, sobretot, en els
indrets planers que, dècades enrere, havien estat camps de conreu.
 

L’obaga de Montenartró

Com que som davant d’un espai contínuament
modificat per l’acció humana, em sembla correcte prendre partit i actuar a
l’espai forestal. Una de les primeres decisions que pren el silvicultor quan
comença un projecte d’ordenació d’un forest, és decidir l’espècie principal. En
ocasions, l’espècie principal no ha de ser la més abundant en l’actualitat. En
aquesta obaga els responsables del projecte Boscos de Muntanya van decidir que
l’espècie principal seria el roure de fulla grossa. En conseqüència es van
marcar per ser tallats els pins i bedolls situats prop dels peus més
desenvolupats de roure, per tal d’afavorir el seu desenvolupament.
He de reconèixer que mai havia talat amb les
meves mans, és a dir amb serra o destral, un arbre. Si que havia vist treballar
amb la motoserra els treballadors forestals i sentit el cop que fa a terra la
caiguda d’un arbre.
Després de passar-me dos dies abaten i
desbrancant pins i bedolls he de reconèixer que a l’acabar la jornada,
destrossat físicament, vaig mirar-me un roure i li vaig dir: “amic, els companys i jo, t’hem  fet molt d’espai per tal que creixis fort i
ample. Fes-ho ja que l’any vinent vindré a veure’t per saber com t’ha anat”.

No va contestar-me, però pel color verd brillant de les seves fulles i seu
bellugueig pel vent va semblar-me que estava content.
 

D’aquest roure n’espero molt !

L’únic fet que  va desagradar-me va ser l’haver de deixar els
troncs i les branques dels pins i els bedolls talats i amuntegats al costat
d’altres arbres per tal que s’anessin descomposant lentament. Sobretot en el cas
dels pins de diàmetres notables. Recordo que van abatre un pi roig de més de 80
anys que feia un bon diàmetre i una bona alçada. Que no es puguin aprofitar
aquests troncs simplement perquè som a uns centenars de metres d’una pista
forestal em va semblar una senyal inequívoca de com ha canviat la gestió
forestal al llarg de les darreres dècades.

2 thoughts on “Els meus amics els roures

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>