Etiqueta: Natura i espiritualitat

Des de fa uns anys s’està desenvolupant una nova espiritualitat naturalística laica que té com objectiu viure la Natura com un espai per trobar la pau interior o per millorar la salut. Només cal tenir present l’enorme quantitat d’articles de revistes ^[1], diaris ^[2], programes de ràdio^[3]o llibres^[4]que parlen d’aquesta temàtica i que promouen un acostament a la Natura i, sobretot, als boscos.

Roberto Mercurio^[5]en el seu bloc afirma que els nous guies o ideòlegs d’aquesta espiritualitat naturalística laica han substituït els vells confessors eclesiàstics, producte de l’ambient de secularització que viu la societat occidental i dels diferents escàndols que ha protagonitzat l’església catòlica. Ara bé, la nova litúrgia fonamentada amb el silenci, la lentitud, l’obertura dels sentits, la meditació o la contemplació; encara que té clars lligams amb els escrits dels autors nord-americans de la segona meitat del segle XIX, com Henry David Thoreau o John Muir, té també moltes similituds amb l’eremitisme religiós mil·lenari, amb la vida monacal contemplativa o amb les pràctiques espirituals dels diferents pobles indígenes. Per exemple, si llegiu aquest fragment, de l’eremita búlgar, sant Joan de Rila (876-946):

“No he trobat cap home aquí, només animals salvatges i un bosc impenetrable. Em vaig establir sol enmig d’aquests animals i el cel era el meu refugi, el meu llit la terra i l’aliment les herbes”

Trobareu moltes similituds amb els escrits de Thoreau o Muir ja que des de l’agnosticisme o la fe, la  Natura ens permet posicionar-nos com a persones en les coordenades que hi ha entre el cel i la terra i, a la vegada, trobar resposta a les grans preguntes existencials: quins són els nostres orígens, quin és el nostre lloc en el nom, la nostra identitat, el valor de la mort… Per tant, el bosc-temple, ja sigui des del laïcisme o l’espiritualitat religiosa ens fa sentir part de la creació o de la casa comuna que és la Natura i de la qual tots en formem part i, a la vegada, sota el sostre verd o recolzat en les columnes-troncs dels arbres aprendrem a viure millor les nostres necessitats quotidianes i integrar noves actituds, com el silenci, les ombres, la llum, la solitud, la malaltia, la bellesa, la por…

Si no volem que les noves fórmules que promou l’espiritualitat naturalística laica: com abraçar un arbre, o respirar calmadament l’atmosfera forestal es converteixin en activitats efímeres o producte d’una moda; no només necessitem continuïtat sinó entendre que per moltes tradicions religioses i per tots els pobles indígenes la Natura s’escriu en majúscules ja que és sagrada.

^[1]A tall d’exemple només esmentarem dos exemples:

La revista CuerpoMente, en el número 315, titula el seu editorial: “Doctor Bosque” i després dedica el seu dossier als “Baños de bosque”

La revista Le Point, en el numero 2356 del 2017, dedicat un monogràfic als: “Les arbres. Leurs surprenants bienfaits”

^[2]La Vanguardia del 29 de setembre de 2014 treia un article titulat: “Menys pastilles i més passejos pel bosc”

^[3]El programa de Catalunya Ràdio, L’ofici de viure, ha dedicat un parell de programes a parlar del llenguatge dels arbres i els banys de bosc

^[4]Miyasaki;Y. Shirin-yoku. Baños curativos del bosque, Ed. Blume

Lavrijse,A. Shirin-yoku. Sumergirse en el bosque, Ed. Lince

Mencagli;mM. Nieri,M. La terapia segreta degli alberi, Ed. Sperling & Kupfer 

^[5]www.robertomercurio.wordpress.com

Aixecar-se de bon matí, quan la foscor encara reina sobre el cel i només un fil vermell s’entreveu a llevant, és un esforç altament recomanable que us omplirà de goig si la meteorologia us acompanya.

Gaudir de la sortida del sol és un espectacle de llum i d’energia que us farà sentir vius i agraïts per poder començar un nou dia. En aquests moments, ja sigui en solitud o en companyia, us proposo que penseu que en aquella mateixa hora hi ha al món milions de persones pregant i que bona part de les seves pregàries són d’agraïment per poder obrir els ulls davant d’un nou dia, per sentir-se estimats per la comunitat o la família, per gaudir de la manifestació del sagrat o per formar part de la creació i, per tant, de la Natura.

Per meravellar-se d’aquest acte teofànic us aconsello que ho feu en silenci, deixant que els vostres pensaments circulin com els núvols, que gaudiu de la fresca o del vent de la matinada i si sentiu el crit agut de la gralla, tingueu present que us assenyala que cal estar atent a tot el que succeeix davant dels vostres ulls, és a dir, que eviteu qualsevol distracció i contempleu com, poc a poc, s’aixeca el disc solar. Reverencieu aquest moment amb les mans obertes i dirigides a l’astre solar, doneu gràcies per un nou dia i per sentir-se, amb tota la humilitat i respecte, que formeu part de la Natura.

No oblideu seguir i viure amb intensitat, tots els cicles diaris i estacionals. Aquesta és una pràctica que us recomano incorporar a les vostres vides ja que és molt enriquidora i alliçonadora. Tot arriba en el seu moment, el fred, la calor, la nevada, un suau plugim, una terrible ventada… i recordeu que la Natura és converteix en la mesura de tot. El gran aprenentatge és redueix a trobar-se a si mateix tot trobant l’entorn natural. Viure al si de la Natura és com viure al costat de la saviesa i, per tant, tot s’aprèn per proximitat i vivència. En conclusió, us suggereixo viure oberts a la Natura i aprendre d’ella que és la nostra gran mestra i així ho estat des dels primers pobladors de la terra fins l’actualitat. Apreneu els seus cicles i ritmes, així com els valors que es desprenen de la seva dinàmica: hi ha moments dolorosos i altres de goig.

Avui 4 d’octubre és la festivitat de sant Francesc d’Assís. Hi ha molt motius per acostar-se a la seva figura: l’estima i fraternitat per totes les espècies de la Natura, l’amor per la pobresa,la seva humilitat i docilitat, l’estima a la figura de Jesús, l’estricte seguiment de l’evangeli…, però n’hi ha un de lamentable actualitat: el seu pacifisme.

Avui, un molt bon amic: Josep Mañà, envia a un grup de persones que estimem la natura un bonic text de Sant Francesc que il·lustra el seu pacifisme:

“Senyor, fes-me un instrument de la Teva pau. Allà on hi ha odi, deixa’m sembrar amor; allà on hi ha injuria, perdó; allà on hi ha dubte, fe; allà on hi ha aflicció, esperança; allà on hi ha fosca, llum; allà on hi ha tristor, joia.

Oh, Mestre Diví, concedeix-me que no cerqui esser consolat sinó consolar, no ésser comprès sinó comprendre; no ésser estimat sinó estimar. Perquè és en donar que rebem, és en perdonar que som perdonats, és en morir que naixem a la vida eterna”

Un remarcable fet que reflecteix aquesta actitud pacifista o d’apòstol de la pau és la trobada amb el sultà Malek el-Kamelel el 1219 en plena creuada. Cal remarcar que es presentà davant dels soldats del sultà vestit amb el seu senzill hàbit, les mans aixecades i amb l’únic desig de dialogar. Un gran exemple !!!

El Sant Pare Benedicte XVI diu sobre la trobada de sant Francesc amb el sultà, que es produeix en una època d’enfrontament entre cristians i musulmans i que sant Francesc va anar-hi armat només amb la seva fe i la seva humilitat i així va aconseguir iniciar el camí del diàleg.

La presència de sant Francesc i els seus fra menors travessant el camp de batalla per anar a parlar amb el sultà ha estat descrita en nombroses cròniques i pintures. En moltes d’aquestes pintures apareix sant Francesc amb el seu senzill hàbit, cenyit amb una corda i amb una actitud humil i dòcil i davant seu el sultà assegut tot escoltant les seves paraules. Què bonic dialogar !!!

Producte de la seva estada per les terres d’Orient Sant Francesc va contreure una greu infecció als ulls.-que afecta amb més virulència a les persones anèmiques i  desnutrides .- com era el cas del sant. El resultat d’aquest virus és que genera un tel que dificulta la visió. El biògraf Tomàs Gálvez ens explica que a la tornada a la Porciúncula van preparar-li una cel·la fosca per alleugerir-li el dolor. El tragí de frares per aquest espai va aconsellar traslladar-lo al monestir de sant Damià. Cal tenir present que el sant també patia de dolors a l’estómac i al fetge producte de la seva desnutrició i d’haver patit les febres de la malària. Sant Francesc va estar-se alguns mesos a les fosques a sant Damià i amb forts dolors als ulls i altres parts del cos. Enmig d’aquesta situació, un bon dia el es va concentrar i va recitar el càntic de les criatures o del germà sol.

Ell mateix, deia, que cada matí amb la sortida del sol, totes les persones hem de lloar a Déu davant de l’enorme espectacle de la Natura i comprendre la joia que és la viure enmig de la naturalesa. Per tant, neix un llenguatge, un cant, una celebració, un respecte i una estima.

El sant canta a la Natura i a tots els seus éssers perquè la viu amb harmonia còsmica. Tomàs de Celano, escriu d’ell:

“Seria molt llarg, gairebé impossible, recollir i descriure tot el que el gloriós pare Francesc féu i ensenyà en vida entre nosaltres. Com descriure el seu inefable amor per les creatures de Déu i amb quina dolçor contemplava en elles la saviesa, la potència i la bondat del Creador ? per aquesta raó, quan mirava el sol, la lluna, les estrelles i tot el firmament, el seu ànim s’inundava de goig”

D’aquesta concepció neix el seu càntic de les criatures o càntic del germà Sol, del qual us reproduïm un fragment.

Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures
especialment missenyor el germà sol,
el qual és dia i per ell ens il·lumineu.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor,
de Vós, Altíssim, porta significació.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana lluna i els estels,
en el cel els heu fet clars, preciosos i bells.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent
i per l’aire, l’ennuvolat i el serè, i tot temps,
pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.
Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual ens il·lumineu de nit
i és bell i juganer i robust i fort.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana nostra mare terra,
la qual ens sosté i governa i produeix fruits diversos
amb flors acolorides i herba.

Aquest text és l’expressió sublim i poètica, pensat per ésser cantat o declamat, de l’amor i el respecte a la Natura. La seva atenció passa del astres del cel a la terra. Ara bé, no es tracta només d’una lloança als astres i a tots els éssers vius, sinó que dota a tots ells d’un vincle fraternal. Molts estudiosos d’aquest text han subratllat la importància, el valor i el significat els adjectius que utilitza sant Francesc per parlar del astres, els element de la terra i els éssers vius.
Fixem-nos en l’adjectivització de l’aigua:

Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.

Que l’aigua sigui útil és evident, que sigui preciosa és resultat de l’acte de meravellar-se, que sigui casta o sigui neta i per tant no contaminada resta clar que també és un valor preuat, però que sigui humil, quan el nostre planeta està ocupat majoritàriament per aigua fins al punt de donar-li, més recentment, nom; pot semblar una contradicció davant de la seva grandesa real. En canvi, per Francesc, que era un gran observador i caminador va concloure que  com l’aigua descendeix des dels cims més alts fins als llacs o mars, aquest és un clar acte d’humilitat i, per tant mereix l’adjectiu esmentat.

Verdaguer conclou el seu conjunt de poesies franciscanes amb un poema titulat: Himne, en el qual es reafirma el sentit providencial de l’aparició de Francesc, el seu amor vers el creador i la perfecta comunió amb la Natura, tal com es posa de manifest en el seu fragment que us reprodueixo, que és una clara síntesi de la simplicitat franciscana i de l’harmonia que Francesc d’Assís havia entaular amb tots els éssers.

Un gran concert per vós és la natura,
d’on tots les sers fan una dolça veu;
feu un germà de cada criatura
amb l’univers per beneir Déu.

Aquesta relació fraternal entre els éssers vius i el creador és present en altres poemes de Verdaguer. Per exemple: Lo lliri de sant Antoni, on les plantes i Déu conversen amigablement:

Quan les primeres plantes s’adonaren
de llurs gentils poncelles,
així a Déu parlaren:
-Senyor, quan florirem?-
i eixa resposta matinal copsaren:

-Nadala, tu esbadella’t a Betlem,
quan l’establia s’obre,
i enjoiaràs aquell bressol tan pobre.

Viola, tu, quan la quaresma ofusca
los alegres colors de la capella,
te posaràs la barretina musca;
i tu, gentil rosella,
te posaràs, per Pasqua, la vermella

Vosaltres, gentils roses,
d’una ullada de sol filles hermoses,
per lo mes de Maria,
com rosari de verges amoroses,
engarlandau la dolça Mare mia.

D’angèlica puresa testimoni,
tu, lliri blanc, espera Sant Antoni,
com ceptre d’innocència,
per florir
en sa mà i ma presència.-

El camí de l’ermita de sant Joan del Codolar neix a Cornudella del Montsant. En concret, el trobareu a la sortida del poble clarament indicat. Es tracta d’uns quatre quilometres d’ascensió suau que us permetran admirar, tranquil·lament, la majestuositat de la serra del Montsant.

A uns centenars de metres abans d’arribar a l’ermita, ja podreu observar els primers xipresos situats a prop del camí. Un cop enfileu el camí d’entrada a l’ermita us trobareu dues fileres més d’aquests esvelts arbres que us donen la benvinguda i si continueu vorejant l’edifici contigu a l’ermita gaudireu de l’exemplar més espectacular.

Segons Maria Montserrat Domingo, ermitana de sant Joan del Codolar des de fa més de trenta anys a qui vaig tenir la fortuna d’entrevistar el 2013 en motiu de la redacció del llibre: “Natura i espiritualitat a Catalunya”[1] m’explicà dels arbres que des de fa dècades són companys seus:

“Diuen que hi ha xipresos que tenen més de cinc-cents anys. Els de davant de casa, un senyor que es va morir amb més de cent anys deia que sempre els havia vist iguals. Jo els anomeno “els vigilants”. Tinc alguna poesia en la qual em refereixo a ells com els meus vigilants. En un altre vers parlo, de com els xipresos, miren enlaire i no veuen res. Aquests arbres són molt curiosos ja que tenen molt tronc”

També crec interessant reproduir la resposta a aquesta pregunta: Estableixes algun vincle especial amb els arbres com, parlar amb ells?

“A vegades m’abraço amb ells ja que jo soc de poc parlar i més d’observar. A la nit quan hi ha lluna plena és un plaer sortir i veure’ls. El primer Nadal que vaig passar a sant Joan del Codolar no tenia pessebre i el mossèn va dir-me: fes tu de Mare de Déu i jo vaig pensar: els xipresos seran sant Josep. Quan neva és tot un espectacle ja que el xiprer es va omplint de neu”

El xiprer, com un dels integrants més característic del paisatge mediterrani, pot arribar a esdevenir, en algunes contrades, un símbol d’identitat del paisatge. Sobre aquest tema, són molt interessants les paraules de l’escriptor Santiago Rusiñol en un article anomenat “La guerra dels xiprers” on us adonareu dels valors d’aquest arbre dins el paisatge pel literat:

“Aquest bell arbre conscient, que és escultura i arquitectura, que sap lo que es fa i del modo que creix, que necessita per arrelar-se el prestigi i la noblesa de moltes generacions; que dóna silueta al paisatge i sobirania als jardins, que és campanar dels arbres i la majestat de la plana; aquest arbre que sols s’aixeca en la calma i la solitud”

“Són campanars de vellut fosc, són fantasmes immensos del jardí, són obeliscos de verdor, són monstres de simetria, de proporció i d’ampla bellesa… els troncs pugen llisos com columnes, i els capitells són la verdor que puja pariona als núvols, sense un dubte i sense una arruga; són arbres de voluntat, d’energia i consciència”

De ben segur que aquests textos us ajudaran a viure i sentir la força d’aquest esvelts arbres que embelleixen el camí i el paisatge del Montsant i, per damunt de tot, us faran enlairar la mirada. Cal tenir present que si us acosteu al Montsant sens dubte gaudireu de la seva magnificència i, més enllà de creences o devocions, percebreu la potència de la seva essència lligada des d’antic a tot allò que és espiritual. La natura, i especialment els arbres monumentals i els paisatges de muntanya, viscuts en primera persona, us amplien les percepcions i us conviden a parar atenció als pensaments mentre una combinació de silenci i d’esforç us acomboia.

[1] Gordi, Josep (2013) Natura i espiritualitat a Catalunya. Deu converses, deu passejades i deu consells per viure la natura amb plenitud, Documenta Universitària, Girona.

Sant Francesc d’Assís és una de les figures més emotives del cristianisme per molts i diversos aspectes, destaquem-ne alguns. Va promoure la pobresa en tots els àmbits de la vida, l’estima al proïsme i, per extensió, a tot el creat fent un especial incís en els animalons . També és un personatge de gran riquesa humana, que el fa respectat per creients i no creients en el decurs de la història i que despertà i desperta des de l’antigor fins els nostres dies  l’interès de col·lectius ben diversos: citem els poetes que el viuen com una font d’inspiració inesgotable, també els ecologistes que en destaquen el seu amor i defensa de la natura i els forestals dels quals n’és el patró.

Tant les seves biografies com Les Floretes o altres fonts biogràfiques són plenes de colpidors relats de perfecta comunió entre els éssers vius i el sant. Les Floretes, que s’han traduït a totes les llengües del món- a Catalunya, per exemple, tenim una esplèndida traducció de 1909 de Josep Carner – tenen un missatge directe, senzill i ingenu però molt directe i potent. Són considerades el testament espiritual del franciscanisme.

Un dels episodis que més bé expliquen l’estreta comunió del sant amb les espècies de la natura és la coneguda predicació als ocells, –segurament les pintures del Giotto a la basílica de sant Francesc d’Assís hi han ajudat en gran mesura- el qual també es un entranyable episodi de la bellesa, embolcallada de senzillesa del franciscanisme primigeni. Llegim-ne un fragment:

“Espereu-me aquí al camí, que jo aniré a predicar als meus germans, els ocells. Entra al camp i començà a predicar als que hi havia a terra. Tot d’una, els que eren a les branques dels arbres, van volar cap a d’ell i es posaren al seu costat sense moure’s gens fins que sant Francesc hagué acabat de predicar; i no se n’anaren, fins que els hagué donat la benedicció”.

La substància de la prèdica de sant Francesc fou aquesta:

”Ocells, germans meus, molt obligats esteu molt obligats envers el vostre Creador. Sempre i en tot lloc heu de lloar-lo, perquè us ha donat la llibertat de volar pertot arreu i un vestit doblat i triplicat […] i a més d’això, vosaltres mai no sembreu ni colliu, i Déu us nodreix i us dóna els rius i les fonts i els rius per a beure, i les muntanyes i les valls per al vostre recer, i els arbres de gran alcària perquè hi feu el niu. I, com que no sabeu filar ni cosir, Déu us vesteix a vosaltres i els vostres fillets. Molt us estima, doncs, us el vostre Creador, ja que us dóna tants beneficis. Per això, guardeu-vos, germans meus, del pecat de la ingratitud i apliqueu-vos sempre de lloar Déu[1]”.

De ben segur que Verdaguer va escoltar, quan era petit i de la veu de la seva mare històries de la vida del sant i com que vivia en un medi rural, la predicació als ocells el va colpir. Ara bé, el 1882, quan escriu el poema, “Sant Francesc predicant als aucells” ja té 37 anys.

Per a ell, sant Francesc és un àngel fora del seu hàbitat natural que és el cel i, com tots els místics, sent enyorança celestial, com ell mateix. La vida en comunió amb la natura que portà el sant, ell la recrea: el fa parlar amb els rius i les flors, abraçar-se als arbres, tal i com fa Verdaguer en altres poemes. La màxima expressió d’aquesta comunió ens apareix quan Verdaguer situa alguns dels ocells damunt dels genolls i l’espatlla del sant. Vegem-ne aquest bell fragment:

Va l’Apòstol de l’amor
per una selva d’Itàlia:
l’amor que sent per Jesús
ja no cap dins la seva ànima.
Ne parla als rius i a les flors,
i pins i roures abraça.
És desterrat serafí
que del cel sent enyorança.
D’alegria tot cantant
los aucellets l’acompanyen;
los que trastegen pel bosc
voleien de branca en branca;
los que volen per lo cel
paren atents la volada.
Francesc los vol predicar,
sota un roure s’aturava.
Sobre l’herba es posen uns,
los altres sobre les mates,
los més estimats de tots
damunt sos genolls i espatlla;
cada bri d’herba en porta un,
cada arbre una nuvolada.
-Germans aucellets -los diu-,
lo Criador, quant vos ama!
Sense sembrar ni segar
teniu sempre en vostra taula
la llavor d’herbeta humil,
de la font la gota d’aigua,
si en lo calze d’una flor
no voleu beure rosada.
Com no fileu ni cosiu,
Déu vos vesteix i vos calça;
vostre vestit i calçat
valen més que d’or i plata.
Vos dóna per llit un brot,
Una fulla per teulada,
gentils boscúries per niu,
lo cel i terra per gàbia.
Aucellets, los meus germans,
Lo Criador quant vos ama !
Ameu-lo, vosaltres, bé,
que amor amb amor se paga;
canteu-li a entrada de fosc,
canteu-li a l’hora de l’alba
d’amor la dolça cançó
que els homes han oblidada!-

En comparar ambdós textos, podem constatar que mossèn Cinto, en prendre com a pretext les paraules de l’anònim que recollí l’experiència del sant d’Assís, va molt més enllà . Amb l’exquisidesa de la seva bella lírica, fa que l’anècdota s’envoli, prengui aires seràfics, intensos, divins. Podríem equiparar el text de l’anònim a un treball artesanal impecable, mentre que, l’immens poeta que fou Verdaguer, crea un brodat exquisit de perfecció inabastable per a la majoria de dels poetes que li foren contemporanis i més enllà i tot.

Aquesta bella filigrana, que ens fa gairebé acaronar els tendres i vellutats ocellets en el moment del seu íntim diàleg amb Francesc, – podríem dir que qui dialoga ja és el mateix Verdaguer, en perfecta simbiosi amb el sant d’Assís – curulla de sentiments i sensibilitat, servida amb uns versos que tot recreant el metre popular – són heptasíl·labs- adquireixen una musicalitat i lleugeresa inoblidables, equiparables a la musicalitat, lleugeresa i bellesa d’aquests petits companys que ens alegren la vida gairebé sense adonar nos-en, però que hi són per a quan els vulguem mirar, gaudir, sentir i viure íntimament, tal i com podem fer amb els meravellosos versos del nostre insigne poeta.

[1] Anònim (1997) Floretes de sant Francesc d’Assís, versió i notes de Francesc Gamissans, Ed. La Formiga d’Or, Barcelona. Pàg 59-60.

La veneració de sant Francesc d’Assís per part de Verdaguer és present al llarg de tota la seva vida. De petit, segur que va escoltar de la seva mare històries i llegendes sobre la vida del sant. Fins i tot, en plena adolescència, va prendre la decisió de fer-se missioner franciscà i marxar al continent americà. Convençut per familiars i amics va desestimar aquesta idea, però l’idearia franciscà va romandre dins seu fins al final dels seus dies. Només cal recordar que ell mateix expressà ales seves darreres voluntats que volia ser enterrat amb un hàbit franciscà i, per aquest motiu, un cop va morir els qui l’acompanyaren a Vil·la Joana van anar a buscar la vestimenta franciscana al convent dels Caputxins de Barcelona.

Com a resultat d’aquesta devoció pel sant, Verdaguer va dedicar-li diferents poemes. El més important va editar-se el 3 d’octubre de 1895 a la Tipografia L’Avenç. És un recull de quaranta-tres poemes amb un pròleg inicial i porta com a títol: Sant Francesc, amb l’afegitó, poema. Ara bé, en veritat es tracta d’un conjunt de composicions poètiques al voltant de la biografia del Sant i de diversos aspectes vinculats al món franciscà. També cal esmentar que entre el cap i la cua d’aquest poemari s’escola la meitat de la vida de Verdaguer ja que el primer l’escriu quan té vint-i-quatre anys i el darrer ja en té cinquanta.

De ben segur que un dels elements que va fomentar l’arrelament del franciscanisme dins de Verdaguer és el fet que, segons la llegenda, sant Francesc va passar per la plana de Vic. Al llarg d’aquesta estada va trobar-se malament, fins i tot semblava que s’havia de morir. Trobant-se molt afeblit, passa pel seu costat un pagès que vivia per aquells verals i li portà aigua del pou proper. Aquest glop d’aigua el va fer revifar i el mateix sant posà el nom de “pou de la vida” al pou del mas d’on havia sortit l’aigua.

Fixem-nos en el següent fragment de l’inici d’aquest poema:

La plana de Vic
diu que en trau florida
des  que sant Francesc
l’amor hi predica,
l’amor de Jesús,
l’amor de Maria.
Tan dolços amors
lo cor li ferien;
sortint de poblat,
pels boscos sospira;
per boscos i camps
que semblen d’Umbria.

Cal assenyalar l’existència de figures de dicció basades en la repetició, que eren i són un dels recursos més característics de la poesia popular i que Verdaguer havia après de llavis de la seva mare. Destaquem també el fet de la semblança que estableix entre la Plana de Vic i l’Umbria fet que l’agermana més al sant d’Assís.

Més endavant prossegueix el poema:

Lo troba un pagès
dessota una alzina;
duia un cantaret,
de beure el convida.
Quan s’és retornat,
Sant Francesc sospira:
-Pagès, bon pagès,
digau-me per vida,
esta aigua d’on és,
que tant me delita?
-N’és aigua del pou
de vora la via.
-Si és aigua del pou,
lo pou és de vida,
que ja els meus amors
l’hauran beneïda.-
I els aucells del bosc
amb gran melodia:
-Ai dolços amors,
ai flor de la vida!

El poema acaba explicant que on caigué el sant ara hi ha una ermita. Certament, a la plana de Vic hi ha la capella de Sant Francesc Almoina -perquè es troba al pla d’Almoina- on Francesc s’hi moria. Segons conta la llegenda, l’edifici s’aixecà en el lloc on el sant va defallir. Aquesta ermita està documentada des del 1244, però es creu que es va aixecar el 1225 i, en conseqüència, és una de les poques ermites del món dedicades al sant estant encara en vida. L’antiga ermita fou destruïda el 1936 i reconstruïda de bell nou el 1946.

Rellegint sant Francesc i Jacint Verdaguer, pensava que si bé entre les vides i les obres del Sant d’Assís (1182-1226) i mossèn Cinto (1845-1902) podríem , en un estudi minuciós i acurat, establir-hi notabilíssimes divergències, em venia de gust buscar i establir alguns dels elements que compartiren aquestes dues personalitats tan singulars i úniques.

Són moltes les diferències, òbviament;  ja no diguem que van viure moments històrics molt allunyats i  en uns  territoris, encara que mediterranis, prou singulars cadascun d’ells. Però, sobretot, van deixar una obra escrita summament desigual. Sant Francesc va escriure molt poc i el que ha passat a la posteritat, primer, a partir de la tradició oral i després a partir dels seus biògrafs, és la seva vida. En canvi, Verdaguer, ens ha deixat milers de versos i centenars d’excel·lents pàgines de prosa.

També cal ressenyar que mentre Sant Francesc naixia  a la ciutat d’Assisi en una família de mercaders, fet que li va permetre gaudir d’una acurada educació que el va portar a ser coneixedor de nombroses llengües, llatí inclòs,  Verdaguer va néixer a Folgueroles, en una humil casa de camperols, on el pare,  picapedrer de professió, havia de compaginar aquesta activitat amb el treball en un hort per poder alimentar la seva família. Que fos així, va determinar l’aprenentatge del jove poeta encaminat en una via unidireccional: ser capellà, tal i com era comú en els fills segons de les famílies més humils. Cap altra possibilitat no podia esser contemplada.

En canvi, compartiren una fe immarcescible, una visió apassionada de la natura -en totes les seves manifestacions- darrera de  les quals sempre hi trobaven la mà del creador, i, també,  la voluntat de peregrinar i conèixer noves contrades per comprendre el món i acostar-se, tant com fos possible, a la comunió amb el seu Déu venerant, òbviament, els llocs sants.

Un dels biògrafs de Verdaguer, Sebastià Juan Arbó[1] ens en diu que era una persona capaç de copsar: “ la gràcia de l’oreneta en el seu vol, la bellesa del gessamí o la flor de la xicoira, el despertar del bes l’alba..”

Un altre fet destacable fou que Sant Francesc havia estat, per al nostre mossèn,  un dels seus sants predilectes -la seva mare, que va tenir una gran influència vers ell, li llegia vides de sants, entre d’elles la del d’Assís-.  El Verdaguer nen l’acompanyava, cada diumenge, a l’ermità de la Damunt a canviar les flors situades al peu de la imatge de la verge i a resar.

Juan Arbó ens diu que, per influència de la mare: “l’infant és tímid, submís i pietós; és místic i somniador…, estima els ocells, estima les flors i roman extàtic quan escolta una cançó absort i somiador”

És en aquest context que cal situar l’episodi que Andreu Carranza[2] explica en la biografia novel·lada de Verdaguer,  titulada: El poeta del poble. L’escena en qüestió fa referència a un diumenge en el qual la mare i el fill es troben a l’ermita de la Damunt, es d’on es veu: “la terra, les plantes, les muntanyes, les rouredes, els conreus, les massades puntejant els camps sembrats i les pastures, els rierols, els aires…” Aquestes visions, aquestes activitats deixaren petja en el petit Verdaguer per sempre: la terra, la pàtria, els camps on es va forjar la seva personalitat formaren part del seu món interior.

Explica Carranza que, Cinto, amb cinc anys i després de recollir flors per la roureda que envoltava l’ermita per canviar la toia que hi havia sempre al peu de la imatge de la Verge, entrà i es trobà la seva mare resant davant de la imatge i, de cop i volta, tots dos s’adonaren que la llum de l’entrada de l’esglesiola es veia tapada per l’ombra d’una persona. S’acostaren a ella i s’adonaren que era un joglar que cantava pels mercats. La mare li donà unes poques monedes a canvi que els cantés una cançó i després d’haver-la gaudir des de l’interior de l’ermita, amb el paisatge de la plana de Vic al fons, Cinto li digué  a la seva mare, que sempre havia pregat que el seu fill fos capellà, si ell no podria ser  ambdues coses: “capellanet i trobador”.

Aquesta dualitat marcà la vida  del nostre admirat i estimat  poeta per sempre. No puc acabar sense fer-vos arribar uns magnífics versos del nostre admirat poeta.

Damunt de mon poblet hi ha una capella
d’una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d’una Verge
d’aquella rodalia sobirana.
Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i més humil vassalla,
i, sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava.

 

[1] Juan Arbó, Sebastià (2002) La vida trágica de mossén Jacint Verdaguer, Ed. Planeta, Barcelona. Pàg. 45.

[2] Carranza, Andreu (2015) El poeta del poble, Edicions Destino, Barcelona. Pàg. 45

La primavera del 2015, per l’Aplec de l’activitat “Natura i Espiritualitat” que es fa al Santuari del Miracle d’uns anys ençà, el tema de fons escollit va ser els arbres madurs. Van convidar a en Josep Gordi, geògraf, que ens va venir a parlar de la relació personal que podíem establir amb els arbres.

En Josep ens va citar 10 verbs que, clarament, vaig trobar molt adients per a pensar en com ens podem relacionar els humans entre nosaltres també, i em van venir a la ment especialment com podem fer-ho amb els nostres malalts més malalts…, amb qui -com sabeu perfectament- ens cal cercar altres camins de comunicació mútua, i amb més necessitat encara, si les paraules i la raó ja no flueixen…

Els 10 verbs que citava el Josep Gordi per relacionar-nos amb els arbres eren:

Parlar, menjar, contemplar, visitar, abraçar, tocar, acaronar, mirar, recolzar-se i enlairar la mirada.

Se m’acudia de pensar que els arbres, ho sabem, no parlen (o si és que ho fan, em sembla que ningú no negaria que ho fan amb un llenguatge diferent al verbal humà) ni es mouen…, igual que els nostres malalts més greus!… Però, tanmateix, podem intentar de relacionar-nos-hi, -tant amb els nostres greus malalts, com amb els arbres-, de la forma més senzilla…, i de ben segur que ja ho fem!, però tot sovint no en som conscients…

Així, amb els nostres malalts amb demència molt i molt avançada o també amb d’altres malalties molt invalidants i degeneratives, potser podríem també…?:

Parlar-hi, menjar amb ells, contemplar-los, visitar-los, abraçar-los, tocar-los, acaronar-los, mirar-los…?.

I si, algun dia, podem compartir especials moments -com m’ha passat a mi en una ocasió- en que, al parc (o també podria ser al jardí o al bosc), sota un bonic arbre al que el vent suau està movent les fulles, el nostre malalt assegut en cadira de rodes, tot d’una, i de forma insòlita, enlaira la mirada en un gest extraordinari i es queda fixat, com bocabadat, per uns minuts, tot observant l’harmonia i moviment d’aquelles fulles dels arbres delicadament mogudes pel vent…

Potser és que, tot i estar tant malalts, encara capten (i gaudeixen!) d’aquesta natura que ens envolta, de la seva bellesa, ritme, moviment, dels seus sons…, d’alguna forma que, tot i no ser capaços d’expressar-nos-la amb paraules, no tingui per què deixar de ser  una realitat ben viva en el seu interior…?

Després de tot… què en sabem, del cert, de com poden percebre aquesta natura, o també a nosaltres mateixos, quan ens hi acostem…?

Tot està per fer!: facilitem aquestes relacions, aquests especials encontres tant com puguem… i deixem que el Misteri faci el seu camí…!