Sant Francesc, Jacint Verdaguer i la natura (1)

Rellegint sant Francesc i Jacint Verdaguer, pensava que si bé entre les vides i les obres del Sant d’Assís (1182-1226) i mossèn Cinto (1845-1902) podríem , en un estudi minuciós i acurat, establir-hi notabilíssimes divergències, em venia de gust buscar i establir alguns dels elements que compartiren aquestes dues personalitats tan singulars i úniques.

Són moltes les diferències, òbviament;  ja no diguem que van viure moments històrics molt allunyats i  en uns  territoris, encara que mediterranis, prou singulars cadascun d’ells. Però, sobretot, van deixar una obra escrita summament desigual. Sant Francesc va escriure molt poc i el que ha passat a la posteritat, primer, a partir de la tradició oral i després a partir dels seus biògrafs, és la seva vida. En canvi, Verdaguer, ens ha deixat milers de versos i centenars d’excel·lents pàgines de prosa.

També cal ressenyar que mentre Sant Francesc naixia  a la ciutat d’Assisi en una família de mercaders, fet que li va permetre gaudir d’una acurada educació que el va portar a ser coneixedor de nombroses llengües, llatí inclòs,  Verdaguer va néixer a Folgueroles, en una humil casa de camperols, on el pare,  picapedrer de professió, havia de compaginar aquesta activitat amb el treball en un hort per poder alimentar la seva família. Que fos així, va determinar l’aprenentatge del jove poeta encaminat en una via unidireccional: ser capellà, tal i com era comú en els fills segons de les famílies més humils. Cap altra possibilitat no podia esser contemplada.

En canvi, compartiren una fe immarcescible, una visió apassionada de la natura -en totes les seves manifestacions- darrera de  les quals sempre hi trobaven la mà del creador, i, també,  la voluntat de peregrinar i conèixer noves contrades per comprendre el món i acostar-se, tant com fos possible, a la comunió amb el seu Déu venerant, òbviament, els llocs sants.

Un dels biògrafs de Verdaguer, Sebastià Juan Arbó[1] ens en diu que era una persona capaç de copsar: “ la gràcia de l’oreneta en el seu vol, la bellesa del gessamí o la flor de la xicoira, el despertar del bes l’alba..”

Un altre fet destacable fou que Sant Francesc havia estat, per al nostre mossèn,  un dels seus sants predilectes -la seva mare, que va tenir una gran influència vers ell, li llegia vides de sants, entre d’elles la del d’Assís-.  El Verdaguer nen l’acompanyava, cada diumenge, a l’ermità de la Damunt a canviar les flors situades al peu de la imatge de la verge i a resar.

Juan Arbó ens diu que, per influència de la mare: “l’infant és tímid, submís i pietós; és místic i somniador…, estima els ocells, estima les flors i roman extàtic quan escolta una cançó absort i somiador”

És en aquest context que cal situar l’episodi que Andreu Carranza[2] explica en la biografia novel·lada de Verdaguer,  titulada: El poeta del poble. L’escena en qüestió fa referència a un diumenge en el qual la mare i el fill es troben a l’ermita de la Damunt, es d’on es veu: “la terra, les plantes, les muntanyes, les rouredes, els conreus, les massades puntejant els camps sembrats i les pastures, els rierols, els aires…” Aquestes visions, aquestes activitats deixaren petja en el petit Verdaguer per sempre: la terra, la pàtria, els camps on es va forjar la seva personalitat formaren part del seu món interior.

Explica Carranza que, Cinto, amb cinc anys i després de recollir flors per la roureda que envoltava l’ermita per canviar la toia que hi havia sempre al peu de la imatge de la Verge, entrà i es trobà la seva mare resant davant de la imatge i, de cop i volta, tots dos s’adonaren que la llum de l’entrada de l’esglesiola es veia tapada per l’ombra d’una persona. S’acostaren a ella i s’adonaren que era un joglar que cantava pels mercats. La mare li donà unes poques monedes a canvi que els cantés una cançó i després d’haver-la gaudir des de l’interior de l’ermita, amb el paisatge de la plana de Vic al fons, Cinto li digué  a la seva mare, que sempre havia pregat que el seu fill fos capellà, si ell no podria ser  ambdues coses: “capellanet i trobador”.

Aquesta dualitat marcà la vida  del nostre admirat i estimat  poeta per sempre. No puc acabar sense fer-vos arribar uns magnífics versos del nostre admirat poeta.

Damunt de mon poblet hi ha una capella
d’una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d’una Verge
d’aquella rodalia sobirana.
Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i més humil vassalla,
i, sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava.

 

[1] Juan Arbó, Sebastià (2002) La vida trágica de mossén Jacint Verdaguer, Ed. Planeta, Barcelona. Pàg. 45.

[2] Carranza, Andreu (2015) El poeta del poble, Edicions Destino, Barcelona. Pàg. 45

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>