Etiqueta: Natura i espiritualitat

Fa uns dies vaig escoltar una conferència de l’islamòleg Halil Barcena on parlava del seu llibre: “Perlas sufíes. Saber y sabor de Mevlana Rumi” (Ed Herder) i em va interessar notablement la simbologia de la perla. Però, què és una perla ? Una perla natural és una gemma creada per una ostra o mol·lusc. Quan una ostra detecta dins seu un cos estrany, com pot ser un gra de sorra, desenvolupa una pel·lícula protectora de nacre al seu voltant que al cap d’uns cinc anys aconsegueix unes mides notables. Per tant, és curiós assenyalar que la bellesa de la perla neix com resultat d’un acte de protecció. Un altre fet remarcable és la raresa d’aquest procés ja que només una de cada quinze mil ostres desenvolupen perles naturals. Finalment, cal recordar que la professió de buscador de perles, com els del golf d’Oman, era una professió de risc ja que practicaven l’apnea extrema per trobar-les.

En conseqüència, una primera apreciació és que una perla natural és un tresor que no està a l’abast de tothom ja que cal capbussar-se en el mar o dins d’un mateix i perseverà al llarg dels anys fins, quan un menys ho espera aconseguir, topar amb el tresor que ens enlluerna i ens il·lumina el camí de la vida. En conseqüència, no és estrany que Barcena, llegint i rellegint els textos de Rumi, tries seixanta una frases, com la següent:  “Feu del silenci un hàbit” que es converteixen en veritables joies o en petits fars que ens il·luminen la nostra immersió per aquest món a la recerca del veritable i perdurable tresor. En el fons, tal com deia Barcena, tots necessitem i cerquem, al llarg de la vida, bellesa i veritat. De ben segur, que  les sàvies paraules de Rumi atresoren una gran bellesa i si les deixem reposar dins nostre ens ajudaran a submergir-nos, com el bussejador que busca perles, en la cerca de la veritat, tot i que una perla pot ser una sortida de sol o una senzilla llàgrima.

Sempre m’han interessat les reflexions vitals d’aquelles persones que s’han dedicat amb cos i ànima a una causa, a la seva feina… Ahir vaig tenir la gran fortuna d’escoltar la lliçó de vida de Puri Canals al Postgrau en Significats i Valors Espirituals de la Natura: percepció, comunicació, gestió i integració, que s’imparteix a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

Després de més de 30 anys dedicats a la conservació de la natura ens va confessar públicament que el primer que no havia fet bé en  la seva llarga i fecunda  carrera professional era haver-se se oblidat del seu cos, és a dir, d’ella mateixa. Recordo que al llarg d’una conversa amb Xavier Melloni em va dir: “Nosaltres també som natura” Per tant, el primer que cal conservar és el nostre propi cos i, en conseqüència, evitar viure la vida de forma dissociativa respecte del nostre entorn. La conclusió és que, paral·lelament, -o abans de cap altra cosa- el que cal és connectar-nos amb nosaltres mateixos.

Una segona lliçó és que, cada dia més, la seva preocupació és fomentar menys el coneixement cognitiu de la natura i treballar més per afavorir la connexió emotiva entre les persones i l’entorn natural. Per tant, el que cal és incentivar des de ben petits l’emotivitat respecte de les espècies i l’entorn natural, així com el sentiment d’humilitat i unitat que ens han de permetre intentar recuperar els vincles espirituals ancestrals que tenia l’espècie humana amb la Mare Terra.

La darrera lliçó va ser molt sorprenent. Després de 30 anys de campanyes al carrer, de lluites davant de l’administració o en institucions, va dir que s’adonava que en la seva activitat hi havia hagut massa reacció, enfrontaments… i que potser calia dedicar més esforços a fomentar un diàleg permanent entre tots els agents socials per evitar parlar de bons i dolents en la conservació de la natura i que aquest objectiu no pot ser el desig d’uns quants sinó la voluntat majoritària de la societat.

Gràcies Puri, per haver-te dedicat a treballar a favor de la natura i per ser, com demostres, una gran persona!

En aquest post trobareu fotografies meves que volen ésser una simple il·lustració als pensaments de Raimon Panikkar traduïts del llibre: “Iconografía del espacio sagrado” publicat l’any 2002 i que podeu consultar al fons Panikkar de la Biblioteca de barri vell de la Universitat de Girona.

“Descobrir la vida de la terra suposa entrar en relació personal amb ella. Evidentment, relacionar-se amb la terra, com amb una persona, no pot mesurar-se amb paràmetres científics,…, la relació personal amb la terra és una relació sui generis. És diferent de la que tenim amb els éssers humans, amb els animals o amb les plantes. Una rosa no és una pedra, però tampoc la pedra és com el número cinc”.

“ La natura inspira temor, provocació, adoració i, a vegades, és considerada com el terme superior d’una relació personal. Aquí, la personificació i la divinització van, generalment, agafades de la mà. L’ésser humà se situa al bell mig de totes els forces naturals i divines de l’univers. La natura engendra déus, éssers vius, persones i tot tipus de coses. Ella és la gran procreadora”.

“Mentre no contempli cada tros de la terra com el meu cos, no només menyspreu la terra, sinó que també menyspreu el meu cos”.

“Jo crec que la tasca de l’ésser humà no és dominar la natura, sinó, simplement, conrear-la, és a dir conrear-se a un mateix i a la naturalesa, precisament perquè no es poden separar,…, jo no estableixo diferència entre el conreu del cos, el de l’ànima i el de la natura”.

“Imaginem que les flors no pensen ni tenen consciència de la seva bellesa. I nosaltres, tal com diu l’Evangeli de Sant Marc, som més que flors. Ara bé, per desenvolupar la bellesa humana, tenim que aprendre de la flor que explota la seva bellesa des de l’interior, sense esforç, sense violència, amb el ritme adequat i en el moment oportú. L’Evangeli diu que tenim que contemplar els lliris del camp i els ocells del cel, no reflexionar sobre ells ni portar-los a casa per observar-los millor. La nostra cultura, tindria que ser, al menys, tant natural com la cultura d’una flor”.

Nicholas Vreeland, nascut a Geneve el 1955 és fill d’uns pares americans que eren diplomàtics. De jove es va convertí al budisme, però mai ha deixat de ser fotògraf, fins i tot com a monjo del monestir de Rato a l’Índia. Quan es convertir en l’abat del monestir, el mateix Dalai-Lama va demanar-li que fes de pont entre Orient i Occident i per aquest motiu viu a mig camí entre els Estats Units i l’Índia.

D’altra part, és el protagonista del film del 2014: “Un monjo amb càmera” dirigit per Guido Santi i Tina Mancave. En aquesta interessant pel·lícula s’explica el seu recorregut vital que el va portar de ser un fotògraf de prestigi a convertir-se en un monjo budista tibetà.

A la seva web:nicholasvreeland.com es pot gaudir del seu treball fotogràfic i conèixer la seva activitat com a monjo. De tant en tant, entre les seves fotografies ens apareixen arbres. Quan Nicholas Vreeland fotografia arbres, és com si cerques la seva estructura, talment  com si desitgés retratar la seva essència o la seva ànima.