La natura i els més malalts. A càrrec de Mercè Mariné

La primavera del 2015, per l’Aplec de l’activitat “Natura i Espiritualitat” que es fa al Santuari del Miracle d’uns anys ençà, el tema de fons escollit va ser els arbres madurs. Van convidar a en Josep Gordi, geògraf, que ens va venir a parlar de la relació personal que podíem establir amb els arbres.

En Josep ens va citar 10 verbs que, clarament, vaig trobar molt adients per a pensar en com ens podem relacionar els humans entre nosaltres també, i em van venir a la ment especialment com podem fer-ho amb els nostres malalts més malalts…, amb qui -com sabeu perfectament- ens cal cercar altres camins de comunicació mútua, i amb més necessitat encara, si les paraules i la raó ja no flueixen…

Els 10 verbs que citava el Josep Gordi per relacionar-nos amb els arbres eren:

Parlar, menjar, contemplar, visitar, abraçar, tocar, acaronar, mirar, recolzar-se i enlairar la mirada.

Se m’acudia de pensar que els arbres, ho sabem, no parlen (o si és que ho fan, em sembla que ningú no negaria que ho fan amb un llenguatge diferent al verbal humà) ni es mouen…, igual que els nostres malalts més greus!… Però, tanmateix, podem intentar de relacionar-nos-hi, -tant amb els nostres greus malalts, com amb els arbres-, de la forma més senzilla…, i de ben segur que ja ho fem!, però tot sovint no en som conscients…

Així, amb els nostres malalts amb demència molt i molt avançada o també amb d’altres malalties molt invalidants i degeneratives, potser podríem també…?:

Parlar-hi, menjar amb ells, contemplar-los, visitar-los, abraçar-los, tocar-los, acaronar-los, mirar-los…?.

I si, algun dia, podem compartir especials moments -com m’ha passat a mi en una ocasió- en que, al parc (o també podria ser al jardí o al bosc), sota un bonic arbre al que el vent suau està movent les fulles, el nostre malalt assegut en cadira de rodes, tot d’una, i de forma insòlita, enlaira la mirada en un gest extraordinari i es queda fixat, com bocabadat, per uns minuts, tot observant l’harmonia i moviment d’aquelles fulles dels arbres delicadament mogudes pel vent…

Potser és que, tot i estar tant malalts, encara capten (i gaudeixen!) d’aquesta natura que ens envolta, de la seva bellesa, ritme, moviment, dels seus sons…, d’alguna forma que, tot i no ser capaços d’expressar-nos-la amb paraules, no tingui per què deixar de ser  una realitat ben viva en el seu interior…?

Després de tot… què en sabem, del cert, de com poden percebre aquesta natura, o també a nosaltres mateixos, quan ens hi acostem…?

Tot està per fer!: facilitem aquestes relacions, aquests especials encontres tant com puguem… i deixem que el Misteri faci el seu camí…!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>