La diferent percepció del paisatge a càrrec de Miquel Macias (2ªpart)

Atès que el paisatge genera una recepció
subjectiva d’imatges integrades de coneixement i sensacions o sigui
percepcions, podem submergir-nos ni que sigui superficialment a
caracteritzar-ne les diferents tipologies possibles.
Sembla prou evident que la informació
analítica demostrable de les estructures i funcions del paisatge permeten un
primer nivell d’informació. Aquesta percepció del paisatge que neutralitza el
receptor i persegueix una uniformització sota criteris objectius constitueix
una primera tipologia que podríem definir com a reduccionista. Una segona
tipologia és la utilitarista segons la qual la clofolla subjectiva dominant és
la relacionada amb l’ús particular que se n’obté. És el cas, per exemple, del
rematant que d’un bosc en percep un tonatge o del cicloturista que només
n’extreu una ruta quilomètrica. Per continuar, podem recórrer a les diferents
tipologies de percepcions de què parlen Ojeda, González i Villa[1],
els quals defineixen unes percepcions comunes vinculades a una producció
cultural de caràcter homogeneïtzador i estereotipat. El subjecte cedeix o
vincula part de la seva llibertat perceptiva a una font exterior que algú ha
programat i determinat i una col·lectivitat ha assumit com a pròpia.
D’altra banda, presenten les percepcions
mitificadores o connotatives com les que usen el paisatge com a vector cap a
fenòmens interiors, amb un gradient que pot anar de la simple satisfacció o
plaer contemplatiu a la sacralització o èxtasis místic. Una altra categoria
l’anomenen primària o protopaisatgística. Aquesta és la que en el relat de les
clofolles hem concretat com viure el paisatge des de dins del propi paisatge, o
sigui, ser paisatge. És possible que el nostre pagès ideal formés part o
estigués relacionat amb aquesta categoria. I, en darrer terme, al pol oposat de
la percepció reduccionista, trobaríem la que defineixen com a percepció
artística en la qual el subjecte passa a ser l’element central de la percepció,
amb el risc, en els cassos més extrems, que el diàleg esdevingui monòleg i per
tant hàgim conclòs la volta al cercle per retornar a un nou reduccionisme.
Evidentment, les diferents tipologies
perceptives: reduccionista, utilitarista, comuna, connotativa,
protopaisatgística i artística, són percepcions tipus que poden interaccionar
entre 
elles i multiplicar-se exponencialment. En
tot cas, volen definir les bases constructives amb les quals es fabriquen les
diferents percepcions individuals.
Una de les funcions recurrents dels
paisatges, de la qual s’han fet abastament ressò pensadors, artistes i poetes,
ha estat la seva capacitat per esdevenir vehicle, segons la terminologia de
cadascú, cap a un nou coneixement, cap a un millor o superior estat psicològic
o cap a una dilució de la pròpia individualitat. Dit d’altra manera, el
paisatge ha estat considerat com una de les possibilitats per a transcendir la
pròpia individualitat, la limitació humana. De totes les diferents percepcions
paisatgístiques, aquesta és potser la que presenta més llarg recorregut i està
envoltada d’una aura més suggerent. I tant és així, que al llarg de la història
significats personatges relacionen el cim culminant del seu pensament amb el
coneixement, o saviesa, de la pertinença, inserció, o sana companyia que ens
proporciona el paisatge. Giner de los Rios, per exemple, ens ho concreta així:
sorgeix de l’home una robusta força
interior, una severa grandesa, una dignitat, la greu i austera poesia del
paisatge, una relació que forma un tot indivisible, una unitat perfecta
”..
La concepció del paisatge, com a espai
transcendent, sense el qual es perd el sentit existencial ve molt de lluny.
Podríem resseguir el fil de la llarga madeixa que, potser, ens podria portar a
les pintures paleolítiques o a la sabana africana, però sense recular tant,
podem començar el trajecte amb la necessitat d’Empedocles de pujar al cim de
l’Etna per sentir la presència de Déu. I si a l’orient les referències a
l’espiritualitat del paisatge i al lligam entre cosmologia i paisatge són una
constant, en la nostra cultura trobem a Sant Francesc d’Assis i Sant
Bonaventura als quals la natura remet a la imatge visible del Déu intel·ligible.
Els naturalistes del renaixement[2]
veuen en el paisatge el sentiment estètic del coneixement. I és Rousseau qui
ens aconsella: “per aprendre millor fer
un passeig una tarda serena i bella i sentir-la
(…)”. I el romanticisme
contraresta el dualisme cartesià que
consagra la dicotomia home-naturalesa i ens fa dirigir la mirada cap a
l’objecte
“res extensa” oblidant el subjecte “res cogitans”, que havia portat a mirar-ho tot com a espectadors
des de fora, i proclama la necessitat de tornar-s’hi a ficar a dins. El
romàntic recobra el contacte directe, intens, rotund. Torna a interioritzar la
naturalesa, “transmesa com una
prolongació dels estats d’ànims una naturalesa en continua resposta,
comprensiva als seus estats sentimentals
”. Lamartine: “hi ha llocs, climes, estacions, hores, circumstàncies, tant en harmonia
amb certes impressions del cor, que la naturalesa sembla que forma part de
l’ànima i l’ànima de la naturalesa
…”.. A Reclus li semblà que formava
part de la borrasca quan aquesta l’atrapà als Alps: “havia jo format part de la borrasca reunint durant algunes hores la
meva conscient individualitat als cecs elements
”… Pels escriptors del 98
el paisatge és una via per endinsar-se en l’esperit. Ortega..: “(…)els paisatges m’han creat la meitat millor
de la meva ànima
”.
 

Terra franciscana

Trobem una corrent que expressa aquest
concepte a través de considerar que el paisatge ens parla per dir-nos allò que
els llibres no poden recollir. Mircea Éliade, en aquesta línia, ens recorda que
l’home escolta el món perquè aquest no és mut, sinó que parla, és significatiu,
intel·ligible i per desxifrar el seu llenguatge recorre als símbols. I per
A.Marí, “l’home ha de semblar-se als
elements si vol escoltar l’immens murmuri… que només perceben els que se
senten en germanor amb tota la matèria
”. Sainte-Beuve, per la seva part,
veu una vida amagada en el paisatge que parla a l’home. I finalment, la cultura
post-moderna reconstrueix, reivindica i dóna una nova embranzida a aquesta
percepció connotativa del paisatge.
Acabem amb la frase de Hans Cloos, seguint a
Humboldt, segons la qual: “la percepció
de la bellesa del paisatge no és sinó el coneixement inconscient de l’ordre
interior de la Terra
.”.
El paisatge des d’un punt de vista antròpic
també el podem redefinir com l’ecosistema holístic de la persona. Ecosistema
perquè estableix un sistema de relacions entre els diferents components;
holístic perquè acull l’home en la seva integritat material i metafísica; i de
la persona, en singular, perquè sense ella hi ha ecosistema però no hi ha
paisatge[3].
El ràpid passeig històric ens ha mostrat que el paisatge a més de la particular
configuració dels fluxos de matèria i d’energia, arrossega un altre circuit pel
qual s’han utilitzat molts de noms, però que com diu …. podríem resumir en
l’aliment de l’esperit. Com digué Max Sorre el paisatge “és una expressió de civilització tant material com espiritual”.
Hans Cloos: “Gaudeix més contemplant un
racó verge del món i sap que la noció de la seva bellesa i magnitud és aliment
per l’esperit, sense el qual, amb el temps, la humanitat moriria de gana, igual
que si se suprimís l’aliment corporal
.”
Aquesta particular comprensió del paisatge és
la que ens permet considerar la possibilitat de la integració funcional de
l’home dins el paisatge, perquè el paisatge es pot viure des del seu interior.
Ser i fer paisatge és un atribut humà com ho és dels faigs que li donen
dimensió vertical, dels cérvols que arranen l’herba, o dels tords que escampen
les mates d’escarcí.
Un element diferencial a considerar ve donat
per la consciència, o no, de ser res més que una peça d’un gran engranatge
holístic, que uns expliquen mitjançant les lleis de l’ecologia i algun cop de
mà de la psicologia, mentre altres ho relaten des de la teologia o l’espiritualitat.
Altres, en canvi, són el mateix, són part de l’ecosistema holístic paisatge,
però sense mantenir-ne cap consciència.
Finalment deixarem que conclourem amb les
paraules precises de Ojeda, González i Villa, que a més, ens tornen,
precisament al punt de partida del nostre treball: “L’home que viu i construeix el seu paisatge, que forma part d’ell, que
reconeix cada un dels seus elements i s’adhereix als mateixos productiva o
afectivament, que s’identifica amb els seus colors, olors i sons canviants, no necessàriament
té perquè concebre’l com paisatge en el sentit panoràmic o estètic. Molts
paisans no han observat mai de forma conjunta i admirativa el paisatge i altres
no el destaquen per la seva bellesa. Ara bé, en distingeixen en detall els seus
components als que consideren recursos propis enlairant alguns d’ells al
caràcter de símbols
.”..
I què passa amb el pagès ? Doncs, un cop les
patates ben calçades, el pagès suat, cansat… s’asseu, tranquil, cigarreta als
llavis i mentre contempla la posta de sol, percep en silenci, és a dir, amb
quietud a la ment, com mai farà qui passa amb massa pressa o escomès per
excessiva agitació mental.
La percepció entesa com les sensacions o
impressions que un objecte ens provoca a la consciència està formada per
diferents clofolles que, com en una ceba, es van sobreposant les unes a les
altres: estructures físiques, funcions que desenvolupa i sedassos individuals
fins concloure en la percepció particular final. Atès que el paisatge genera
una recepció subjectiva es poden caracteritzar diferents tipologies
perceptives: reduccionista, utilitarista, comuna, connotativa,
protopaisatgística i artística. La percepció connotativa, que considera el
paisatge com un espai per a transcendir la pròpia individualitat o la limitació
humana, presenta un llarg recorregut històric i està envoltada de l’aura més
suggerent amb què l’han vestit pensadors, artistes i poetes. La percepció
protopaisatgística ens permet aventurar-nos en la redefinició del paisatge com
a ecosistema holístic de la persona on persona i paisatge, com diu Giner,
formen un tot indivisible, una unitat perfecta. I el pagès ideal de la nostra
dissertació podria, d’alguna manera o altra, veure d’aquesta font.


[1] Ojeda, Juan
F.; González, J.Carlos; i Villa, Juan. “El paisaje como mito romántico: su
gènesis y pervivència en Doñana”. Dins Estudios sobre el paisaje (dir.)
Martinez de Pisón, Eduardo. UAM Ediciones, Murcia 2000, pp 345.
[2] Ojeda,
Juan F.; González, J.Carlos; i Villa, Juan. “El paisaje como mito romántico: su
gènesis y pervivència en Doñana”. Dins Estudios sobre el paisaje (dir.)
Martinez de Pisón, Eduardo. UAM Ediciones, Murcia 2000, pp 343-356
[3] Martinez
de Pisón, Eduardo. “La protección del paisaje una reflexión”. Dins Estudios
sobre el paisaje
(dir.) Martinez de Pisón, Eduardo. UAM Ediciones, Murcia
2000, pp 215-235.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>