El premi Nobel de literatura del 1998 José Saramago explicà, a l’inici del seu discurs d’acceptació del premi Nobel, algunes vivències de la seva infantesa amb els avis. És remarcable que, al seu avi el qualifiqués com un dels homes més savis que ha conegut malgrat que era analfabet, la qual cosa corrobora que la cultura no només prové, dels llibres, de l’estudi erudit, sinó que sovint es troba en la vivència i l’observació de la natura i el paisatge . La infantesa de Saramago està a cavall de Lisboa i d’un poble prop del Tejo on vivien els seus avis i on el jove Saramago passejava i gaudia del paisatge: “Em fico un bocí de pa de blat de moro i un grapat d’olives i de figues seques al sarró, agafo un bastó per si de cas m’haig de defensar d’alguna escomesa canina i surto al camp. No tinc gaire per triar: o el riu, i la quasi inextricable vegetació que li cobreix i protegeix les ribes, o els oliverars i els durs rostolls de blat ja segat, o el dens bosc de tamarius, faies, freixes i pollancres que voreja el Tejo”.
El contacte amb la natura i sobretot les vivències que l’hi explicà el seu avi de ben segur que el van marcar. La història més corprenedora fa referència al fet que quan el seu avi té el pressentiment que l’hi ha arribat la seva darrera hora surt al seu hort i es dedica a abraçar, un a un, tot plorant, els seus arbres que li havien donat ombra i fruits al llarg de la seva vida i que ja sabia que no veuria més. Tot seguit us copio el text que prové del llibre: “Petites memòries”.
“Recordo aquelles nits tèbies d’estiu, quan dormíem sota la figuera gran, el sento parlar de la vida que va tenir, del camí de Sant Jaume que sobre els nostres caps resplendia, del bestiar que criava, de les històries i llegendes de la seva infància distant. Ens adormíem tard, ben embolicats a les flassades a causa de la fresca de la matinada. Però la imatge que no m’abandona en aquesta hora de melangia és la del vell que avança sota la pluja, obstinat, silenciós, com aquell qui compleix un destí que res podrà modificar. Si no és la mort. Aquest vell, que quasi toco amb la mà, no sap com es morirà. Encara no sap que pocs dies abans del seu últim dia tindrà el pressentiment que el final ha arribat, i anirà, d’arbre en arbre del seu hort, a abraçar els troncs, a acomiadar-se d’ells, de les ombres amigues, dels fruits que no tornarà a menjar. Perquè haurà arribat la gran ombra, mentre la memòria no el ressuscita al camí entollat o sota la volta del cel i l’etern interrogant dels astres”
El que desprèn aquest text d’estima i arrelament a la natura i el paisatge no em deixa de corprendre cada vegada que el llegeixo.
 |
| José Saramago |
Desy i Marta says:
Hola Josep,
Soc en Jordi Mas.
La senzillesa i humanitat de Saramago, la seva literatura, sempre porta a reflexions. Aquesta que fas en la teva entrada al bloc, és d’una gran sensibilitat que fa pensar. A casa, teníem una figuera molt gran. De noi sovint hi estava enfilat. Entre dues branques que acollien el meu cos casi estirat, miraba el cel entre les fulles inquietades pel vent, i pensava. En molts moments de la meva vida he recordat aquella figuera que ja no hi és. Ara m’agradaria abraçar-la.
Gràcies Josep.
Un bloc magnífic!
Jordi Mas
PD: El primer arbre que van veure els meus ulls, va ser un llimoner que teníem al badiu de la casa on vaig néixer de Badalona.
El meu correu és:
Jomas@telefonica.net
Anònim says:
Jo també vaig dormir moltes voltes baix d'una figuera mentre m'auelo regava el bancal o arreplegava espinacs… ja no hi ha eixa figuera -sort que en queden altres no massa lluny-, tampoc eixe bancal -sort també que encara em queda altre tros de terra-, van fer una carretera.