Etiqueta: Natura i espiritualitat

Espiritualitat i natura segons Leonardo Boff

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Espiritualitat i natura segons Leonardo Boff

Leonardo Boff és un teòleg i filòsof nascut al Brasil
(1938) i que és considerat  un dels pares
de la teologia de l’alliberament (www.leonardoboff.com)

Boff   explica[1]
que l’esperit prové de la paraula “espiritualitat”, que és la qualitat de tot
el que respira, és a dir, l’ésser humà, els animals i les plantes. També dins
d’aquesta categoria cal situar-hi el conjunt del nostre planeta i tot
l’Univers. L’espiritualitat és una actitud que posa la vida en el centre i,
alimentar l’espiritualitat, és  estar
obert a tot el que és portador de vida i cultivar, en el teu interior, la
vivència que tot està interrelacionat , que no existeixen compartiments tancats
i, a la vegada, entendre que aquest tot està relacionat amb la darrera
realitat. Per tant, l’espiritualitat neix del sentiment de comunió amb tots els
éssers i aquest tot ens assenyala una realitat més elevada. En conseqüència, no
estem per damunt de ningú, sinó, al contrari, estem al costat i al favor de
tots els éssers vius.

Per tot plegat, el que cal globalitzar és el sentiment
de solidaritat amb tothom, però sobretot amb els més febles, així com
valoritzar el conjunt de les formes de vida i venerar la natura  de la qual  formen part i en som responsables. A partir
d’aquesta presa de consciència podem utilitzar la ciència i la tècnica com a
mitjans per satisfer les nostres necessitats i per refer o mantenir els
equilibris ecològics.

Per Boff, ens cal tornar als mestres fundadors : sant
Francesc d’Assís, Teilhard de Chardin o Mahatma Gandhi. Per ells, vam conèixer
la importància d’estimar i sentir-se en comunió amb les persones i el medi
natural que ens envolta. Ara bé, també cal incorporar l’univers al nostre
interior i recuperar el nucli emocional relacionat amb la natura.

Segon Leonardo Boff, podem diferenciar entre una
ecologia ambiental, una altra de social, de mental i una d’integral.

L’ecologia ambiental, tot i que es preocupa de trobar
solucions als problemes que la nostra societat genera en l’entorn natural,
segueix situant l’ésser humà i la societat fora de la natura, en el pur estadi
de contemplació que es produí en un moment històric determinat, fet pel qual
alguns filòsofs afirmen que ens en començàrem a separar.

L’ecologia social  insereix 
la persona i la societat dins de  la natura, però els analitza com a parts
separades i diferenciades. Propugna el paradigma del desenvolupament
sostenible. Doctrina de difícil aplicació en un societat majoritàriament  energívora i clarament insostenible.
L’ecologia mental propugna que els problemes
ambientals que pateix el planeta són producte de la societat que tenim i de la
mentalitat predominant que es fonamenta en l’antropocentrisme i el sentiment de
dominància vers el món natural. Aquesta visió contrasta amb la solidaritat
còsmica la qual implica que tots els éssers vius tenen la mateixa  importància i estan interrelacionats. Aquesta
branca de l’ecologia proposa fer una pedagogia de la benevolència la qual es
fonamenta en el respecte per tots els éssers vius i, d’altra part, promou una
visió no materialista de la natura, que generi 
actituds de gaudi cap a la bellesa i la complexitat del  nostre entorn. Per aconseguir-ho, reclama  rescatar la dimensió femenina de l’home i la
dona. Aquesta nova actitud ens ha de fer més sensibles envers  els misteris de la vida i, en conseqüència,
rescatar la dimensió sagrada que hi ha en el món natural. En conclusió, per
poder superar la crisi ecològica  ens cal
un altre perfil de ciutadà, que sigui més sensible, més cooperatiu i més
espiritual.

L’ecologia integral parteix de la visió unitària del
planeta i neix amb les fotografies fetes pels primers astronautes de la terra
des de l’espai. Des de fora, el planeta apareix com un punt blau i blanc. Per
tant, la visió unitària es percep clarament des de l’exterior. Aquesta visió
holística de la terra no és simplement una suma de les parts, sinó una
totalitat orgànica que alguns científics van anomenar Gaia. Aquesta cosmovisió
ha de fer evident que la missió de la persona és tenir present sempre la
globalitat i, en conseqüència, superar l’antropocentrisme. No som el centre
res, som una part d’un tot. Per tant, neix el cosmocentrisme que ens genera la
necessitat d’integrar-ho i relacionar-ho tot .

El resultat d’aquest canvi de mentalitat ens han de
portar a fer les paus amb la Terra i refer l’aliança de respecte i fraternitat
que hem de mantenir amb el nostre entorn humà i natural i, tenir present, que
l’amor és present a tot arreu: des del nostre cor a la llum que prové del sol i
que ens permet viure.

[1] Leonardo Boff 2003). La voz del arco iris, Editorial Trotta, Madrid.


L’ecosofia, segons Raimon Panikkar

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’ecosofia, segons Raimon Panikkar

En un moment de l’entrevista amb Vicenç
Santamaria, que podeu consultar en aquest bloc amb el títol: La natura com
escola, tot conversant amb Vicenç Santamaria, s’esmenta el concepte “intuïció cosmoteàndrica”. Es tracta d’un
terme proposat per Raimon Panikkar que inclou la persona, l’entorn i Déu. Per
tal d’aprofundir en aquest terme, he anat a consultar l’autor. Per fortuna a la
Biblioteca de Barri Vell de la UdG hi ha dipositat el seu fons[1]
i he pogut llegir un dels seus llibres on es parla de l’ecosofia[2].
Panikkar explica que les paraules Déu, Home i
Cosmos conformen una trinitat, és a dir, tres tipus de manifestacions de la
realitat, encara que cadascuna d’elles manté la seva pròpia idiosincràsia.
Segons Panikkar, en aquest camí trinitari, el primer que cal és descobrir-nos a
nosaltres mateixos i per fer-ho, el primer pas és adonar-nos-en que la vida és
el valor suprem. Tota la resta, intel·ligència, força, voluntat, cos, alegria,
pau… són accidents que s’afegeixen a l’ésser viu.
D’altra part, l’ecologia ens ha revelat la
nostra condició, però ens desorientar al fer-nos creure que tot problema
ecològic té una solució tecnològica. Aquest pensament ens porta a no cercar les
veritables causes del conflicte. La causa d’aquesta situació, segons Panikkar,
és resultat del fet que mantenint un pensament dual, és a dir, l’espècie humana
és una cosa i la natura una altra. I  encara
ens cal afegir Déu.
Panikkar aclareix que la solució als
conflicte ecològics passa per la col·lectivitat i que ha passat el temps de
refiar-nos-en d’algú que ha tingut una il·luminació o que en sap més que els
altres. El que cal és que canviï la nostra actitud cap a la terra. Per aquest
motiu introdueix el terme ecosofia: la saviesa de la terra i que s’ha de
fonamentar en un equilibri entre les tres dimensions. Per què parlar
d’equilibri ? Doncs, senzillament, perquè vivim en el desequilibri que prové
d’adonar-nos-en que el paradís que ens prometia la raó i la ciència s’ha
enfonsat.
El nou equilibri s’ha de desenvolupar a
partir d’una major dimensió femenina, és a dir, entre altres coses, a actuar
sense violència. Panikkar afirma que la funció de l’espècie humana no és la de
dominar la terra, sinó que el que ha de fer és conrear-la, començant pel conreu
personal d’un mateix, seguint per l’ànima i continuant amb la terra. Cos, ànima
i terra són tres aspectes d’una mateixa cultura i realitat. La intuïció
cosmoteàndrica es fonamenta en els següents fets: que no existeix un ésser humà
per ell mateix, ni una natura per ella mateixa. Són l’un per l’altra i Déu al
mig de totes dues realitats.
En un món amb una forta violència
institucionalitzada no podem pensar que l’equilibri s’imposarà per ell mateix;
només ho farà per la voluntat del conjunt, i partint de tenir clar que tots
estem dins de la mateixa aventura. L’equilibri no s’aconsegueix asseient en una
taula rodona a Déu en una cadira, a l’ésser humà en un altra cadira i a la
natura en el tercer seient. La solució és trinitària. Dit amb altres paraules:
cap millora ecològica del món reeixirà sinó considera la nostra terra com el
nostre cos i el nostre cos com el nostre Si. Per tant, el problema ecològic és
un problema estrictament teològic i viceversa. Si la terra és part de nosaltres
mateixos no pot ser objecte de cobdícia.
Per concloure, voldria recapitular vers la
definició d’ecosofia a partir de les paraules de Jordi Pigem[3],
el qual reclama una profunda transformació de l’actual mentalitat que
afavoreixi un camí reconciliació amb el món que uneixi la plenitud personal i
l’equilibri planetari, a partir de sentir-nos part de la terra i sentir així la
seva estima i la seva saviesa.

[1] El 28
d’abril de 2008 en el transcurs de l’acte d’investidura de Raimon Panikkar com
a Doctor Honoris Causa per la UdG, l’homenatjat va fer pública la seva voluntat
de llegar a la Biblioteca d ela UdG el seu fons personal. La tardor després de
la seva mort (26 d’agost de 2010) van arribar 
a la Biblioteca els 10.000 documents que integren el seu fons. A la
biblioteca de Barri Vell ja es poden consultar una gran part dels seus
documents.
[2] Panikkar,
Raimon (1994) Ecosofía. Para una
espiritualidad de la tierra, Ed. San Pablo, Madrid.
[3] Pigem,
Jordi (1993) La odisea de Occidente.
Modernidad y ecosofía, Ed. Kairos, Barcelona

La visió de la natura d’una dona eremita, tot conversant amb M. Montserrat

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on La visió de la natura d’una dona eremita, tot conversant amb M. Montserrat

Montserrat Domingo és l’ermitana de sant Joan del Codolar des de fa més de trenta anys. Aquesta ermita se situa al peu de les cingleres del Montsant, a 4 km de Cornudella del Montsant.

Com viu la natura una ermitana ?

Penso que és molt important la natura en una vida de solitud. Quan vius sola, les coses se simplifiquen i al mateix temps s’unifiquen. Déu, la natura, les besties, les persones i jo formem un tot. La natura és casa meva ja que jo visc al mig del Montsant. Per tant, tot és molt fàcil, t’atures, observes…i gaudeixes de la riquesa que hi ha en el meu entorn natural. Penso que hi ha persones que no ne són del tot conscients. Per exemple, els canvis en la natura, on hi ha una sèrie de verds a la primavera que són únics. Només cal aturar-se a contemplar, pots llegir el que t’envolta i si estàs atent, la natura et parla.

També per a mi, com a creient, l’entorn és molt important el sentit de transcendència que hi ha a la muntanya del Montsant. Hi ha una energia que la copses només caminant i contemplant les roques, les cingleres, els arbres…

De quina manera vius aquesta transcendència ?

Jo soc molt d’estar quieta i escoltar el silenci. També m’agrada caminar per la muntanya. Per exemple, des de fa temps organitzo, pel parc natural del Montsant, unes sortides de silenci en les quals jo no faig res, només camino davant de tothom per guiar-los i només dic a la gent: tingueu els ulls i les oïdes ben obertes per tal de copsar els valors espirituals que té la muntanya i la natura. En conseqüència es tracta d’un camí i una experiència personal ja que cadascú ho viu a la seva manera. El que es tracta és d’escoltar i interioritzar els valors que té la natura.

Em sap greu que en moltes ocasions les persones que passegen per la muntanya es perden aquests valors. A vegades algú em pregunta per a què serveix aquella planta concreta i jo responc: totes serveixen fins i tot les tòxiques.

Tu que prefereixes per cercar la comunió amb la natura: els espais tancats com pot ser un bosc o els horitzons que t’ofereix un cim ?

Depèn. Jo moltes vegades relaciono la natura amb la música que escolto o la literatura que llegeixo. Per exemple, vas al riu Montsant i veus les truites movent-se dins l’aigua i em ve al cap la música de la truita de Schubert. Jo tinc músiques relacionades amb diferents llocs de la muntanya. Per a mi escoltar l’opera Parsifal de Wagner em transporta a un indret del Montsant anomenat “el toll de l’ou” on hi ha un retall a la roca.

Responent la teva pregunta, m’agraden més les cingleres, tot i que de tant en tant també visito les coves amb la gent que fa espeleologia. En el fons m’agrada tot. També disfruto amb els canvis que generen les estacions de l’any. M’agrada la calor de l’estiu però també el fred de l’hivern i el silenci que comporta. Cal anar vivint cada moment en plenitud i donant gràcies.

Hi ha algun text que t’hagin ajudat a viure amb més intensitat la natura ?

Tots els Salms. També el càntic de Sant Francesc d’Assís a les criatures. Hi ha molts textos interessants que ara no recordo el seu títol. Ara bé, a mi més que llegir -en relació a la natura- el que més m’agrada és observar-la. Per exemple, a la tardor hi ha una varietat de grocs, ocres, vermells, carabasses, vinosos…i penses: quina harmonia de colors !

Amb els arbres hi tens una relació especial ?

Vas al racó del teix i només de tocar-lo sens quelcom d’especial. Calen quatre persones per abraçar-lo. Dels arbres, m’agrada observar que n’hi ha de totes les mides i edats, com les persones. També disfruto en observar la lluita dels arbres amb les roques i les cingleres, o les petites orquídies que apareixen en el prat més amagat.

I amb els xipresos que envolten l’ermita, quina relació hi tens ?

Diuen que hi ha xipresos que tenen més de cinc-cents anys. Els de davant de casa, un senyor que es va morir amb més de cent anys deia que sempre els havia vist iguals. Jo els anomeno “els vigilants”. Tinc alguna poesia en la qual em refereixo a ells com els meus vigilants. En un altre vers parlo, de com els xipresos, miren enlaire i no veuen res. Aquests arbres són molt curiosos ja que tenen molt tronc.

Parlant d’arbres, cal esmentar la noguera que hi havia aquí davant i que la va dibuixar en Joan Miró el 1906. Es va morir abans el pintor que l’arbre.

Estableixes algun vincle especial amb els arbres com, parlar amb ells ?

A vegades m’abraço amb ells ja que jo soc de poc parlar i observar. A la nit quan hi ha lluna plena és un plaer sortir i veure’ls. El primer Nadal que vaig passar a sant Joan del Codolar no tenia pessebre i el mossèn va dir-me: fes tu de Mare de Déu i jo vaig pensar: els xipresos seran sant Josep.  Quan neva és tot un espectacle ja que el xiprer es va omplint de neu.

Tu creus que la muntanya o els arbres poden ser objecte de veneració ?

Si, perquè no. Per exemple, a sota de l’ermita hi ha una alzina molt gran i curiosa que creix entremig d’una gran pedra i jo l’anomeno, com a la Bíblia, l’alzina de Mambré. Per tant, alguns arbres són com les icones que pinto que tenen el paper de ser una finestra a la transcendència. Per a mi pintar icones és com obrir una porta a la transcendència, però després hi ha les icones vivents, com les persones o els arbres.

 La meva opció d’estar sola prové del fet que jo volia estimar tothom i com que crec que el que faig bé o malament repercuteix en els altres, llavors jo el que faig a partir de la pregària és una forma d’estimar els altres. Jo dic que m’emporto  tothom que trobo. Aquí, com a eremita no em sento limitada. Tot i que renuncio a veure el fruit del meu treball. Sé que Ell hi és i per tant, el que faig bé o malament repercuteix en els altres. En qui ? No ho sé. També em sento part de la maldat del món i cal demanar perdó. Aquesta és la meva vivència.

La muntanya del Montsant és un element que pesà en la teva elecció ?

Si, però sobretot el que és important és la solitud. L’ermita soc jo. Allà on sigui seré ermitana ja que seré ermita. Ho dic perquè no sé si podré estar aquí tota la vida. Això no vol treure valor a la muntanya, la qual dins de la Bíblia és molt important ja que es parla de la muntanya de les oliveres, de la transfiguració… Però jo sé que és Ell el que ve, el lloc està en segon terme.

Quins consells donaries a una persona que vol endinsar-se en la plenitud de la natura?

Primer que vingui, que s’aturi i que miri i contempli per tal d’interioritzar els valors que atresora. I si no sap com fer-ho que observi quiet i resti en silenci.

A la natura s’hi pot anar amb molts ritmes diferents ?

El millor és que cadascú hi vagi al seu ritme però sense presses. Tot seguit cal aturar-se i mirar per tal d’experimentar. També hi ha persones que necessiten textos, és a dir, llegir abans de parar-te i mirar. Per a mi és molt fàcil. Ara bé, cada camí és únic, però cal repetir l’experiència moltes vegades per anar enriquint la nostra vivència.

I tocar les plantes i els arbres, és important ?

I tant, però olorar també. Moltes vegades tanco els ulls i amb el nas sé reconèixer la flaire de la planta i identificar-la. A Raimat, on vaig néixer, ja jugava amb les plantes i sabia que l’argelaga punxava, però que les seves flors són sedoses.

I l’esforç?

A tots ens suposa un esforç pujar una muntanya, però és més el que trobes que el que et pot costar. A vegades, m’agrada caminar sobre una llosa de pedra descalça, ja que és com un massatge natural. També és diferent caminar sobre l’asfalt que per damunt d’un corriol de pedres. En aquest segon cas al caminar noto l’energia de la muntanya o de la terra. En tota acció hi ha esforç fins i tot en el mirar. Cal incorporar l’esforç i així es viu d’una altra manera.

Com vas arribar a sant Joan del Codolar ?

Un dia mossèn Ballarín em va dir: “un lloc de solitud és el Montsant”. El rector d’Olesa, que era la localitat on residia com a monja, coneixia el mossèn de Cornudella i aquest va parlar-li de l’ermita. Després de visitar l’ermita de sant Joan del Codolar vaig pensar: “aquest és el meu lloc”, malgrat que la casa estava destartalada i abandonada i fins avui.

El jardí de l’Edèn, un jardí ple d’arbres.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El jardí de l’Edèn, un jardí ple d’arbres.

Ara que som davant d’un nou any és el moment
en el qual tothom s’imagina com serà el que vindrà. Parlant d’il·lusions, de
ben segur que un dels somnis més recurrents en moltes cultures és el de pensar
o imaginar com seria el jardí de l’Edèn per intentar imitar-ne alguna de les
seves qualitats. Dins d’aquest àmbit un dels textos més consultat és el relat
bíblic (Gn 8,18) que descriu el jardí de l’Edèn.  Precisament, abans de Nadal vaig rebre, com a
ofrena nadalenca, de part de Fra Valentí Serra[1]
un article seu a l’entorn del tema d’aquesta entrada. A partir de la seva
lectura us presentaré els principals atributs i simbologia d’aquest jardí.
Edèn és una paraula hebrea que significa
delícia, posteriorment els grecs la van traduir com Paradeisos o hort tancat que va generà l’ hortus conclusus medieval. Cal tenir present que a Mesopotàmia és
on van aparèixer els primers jardins que van conèixer hebreus i grecs.  Per tant, d’entrada, el jardí de l’Edèn és
concebut com el jardí de les delícies o el paradís. En segon lloc, es tracta
d’un jardí creat per Déu per compartir-lo feliçment amb l’home i la dona. Com a
lloc de convivència el va omplir d’un gran varietat d’arbres, sobretot d’arbres
fruiters. També era l’espai on naixia un riu que regava tot l’espai. En
conseqüència, els tres principals atributs d’aquest jardí eren: l’ombra, les
fruites i l’aigua.
D’altra part, l’Edèn era un jardí ple de
simbolisme ja que dins seu se situen els dos grans arbres simbòlics del
cristianisme: l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal que
contenia la fruita prohibida. El resultat és que aquest jardí esdevé un espai
per viure feliçment amb el creador però, a la vegada és també, l’indret del
primer gran combat espiritual ja que Déu demana obediència i fidelitat i, en
conseqüència, viure resistint la temptació dels cants de la serp per tastar la
fruita prohibida.
L’expulsió del paradís no només significà el
primer pecat sinó haver de marxar d’un espai d’abundància i de felicitat ja que
l’home i la dona vivien sense haver de treballar i en companyia del creador.
Per tant, no és estrany que molts escrits d’èpoques posteriors evoquin la
nostàlgia pel jardí perdut que era el paradís o l’espai de la felicitat eterna.
A l’Apocalipsi torna a aparèixer l’arbre de la vida, del qual menjarem la
fruita de la vida eterna.
En conclusió, 
el text bíblic del jardí de l’Edèn ha inspirat al llarg de la història a
molts religiosos a dissenyar molts jardins claustrals o monàstics que tenien
una font en el centre i alguns arbres fruiters o plantes remeieres al seu
voltant, tal com tenia l’anomenat jardí de Jericó al convent caputxí del
Montcalvari a la ciutat de Barcelona. El jardí esdevenia un plaer per als ulls
i els sentits i un espai de pau per a pregar o meditar.
Jardins davant de la catedral de Chartes

Giverny, un veritable jardí de les delícies.


[1] Serra, Valentí (2012):
“El jardín del Edén, un paraíso en la
Tierra” Estudios Franciscanos, Vol.113: 303-317.

Budisme i natura, tot conversant amb Pere Secorun

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Budisme i natura, tot conversant amb Pere Secorun

Pere Secorun és monjo de la tradició Zen i mestre del
centre Zen de Barcelona ( www.zenbarcelona.org
 ) D’altra part és el director del
programa de televisió Thalassa.
Com viu la
natura un budista ?

Un budista en general no ho
sé, però jo la visc amb una relació continuada i present sempre. Visc a la
ciutat i soc un home urbà, però  la natura
ha estat sempre present en la meva vida. En la tradició budista la natura és
concebuda com un refugi de silenci i de contacte amb un mateix i amb el món, és
així des de sempre, o millor dit des que Buda es va “despertar” sota un arbre i
fins avui.

Hi ha algun
text o algun episodi de la vida de Buda que t’hagi ajudat a entendre les
relacions amb la natura ?

No  especialment, però t’agafaré el passatge més
important de la vida de Buda ja que en aquest passatge s’hi troba una
referència que toca el tema fonamental de la natura i l’ésser humà. Em
refereixo a la seqüència en la qual ell “desperta” sota d’un arbre  després del seu periple vital. Aquest moment
del despertar,  és una part fonamental
del budisme ja que és la part de la comprensió i de la transformació d’un
mateix. En aquest moment Buda obre els ulls i veu  Venus, l’estrella del matí i diu: “l’univers
sencer ha despertat amb mi”. És una experiència d’unitat.

L’acte del despertar de Buda
i del despertar en general, en la nostra tradició, és una experiència d’unitat
i aquesta unitat Buda la té amb la natura, és a dir, amb l’Univers.  La natura és el que ens envolta i nosaltres
som part de la natura,  aquesta
experiència d’unitat la té a partir del seu arrelament amb la natura i l’Univers.
Aquest és un punt fonamental de la tradició budista i marca  l’experiència de la unitat dins del món en
que vivim. Aquesta vivència fa que l’ésser humà i la natura siguin part del
mateix cosmos i la comprensió d’aquest fet és part del despertar.

Pere Secorun i dos monjos més passejant

Els arbres
tenen un valor sagrat pels budistes ?

Els arbres han tingut sempre
un valor sagrat per a moltes tradicions religioses i per a la budista també;
sempre han estat molt importants. Si en volem destacar un de sagrat, podem
fer-ho amb el pipal (Ficus religiosa) sota el qual va “despertar” Buda.

 Hi ha branques budistes com la dels monjos
tevaradas a Tailàndia, els quals eren gent del bosc i, en conseqüència, tenen
una especial relació amb els arbres. A l’època de Buda els anacoretes anaven al
bosc a retirar-se i a fer el seu camí. Per tant, meditaven a sota dels arbres.
Conseqüentment, Buda fa el mateix que feien els seus coetanis en aquella època,
fet que evidencia la gran importància que tenien els arbres i els boscos en la
tradició budista.

És curiós que
moltes religions tendeixen a situar els seus santuaris a les muntanyes; en
canvi la vida de Buda sempre transcorre a la plana del Ganges. Com ho expliques
?

Crec que l’explicació cal
cercar-la en la pròpia idiosincràsia del budisme. El budisme és una tradició
que té una pràctica mística fonamental. El màxim exemple  místic és el “despertar” del qual ja hem
parlat i que és l’experiència de la unitat, que s’esdevé un dels fets més notables
en la vida de Buda. Després del “despertar” 
Buda s’estigué entre cinc o sis dies abans de decidir que havia de fer.
Perquè trasbalsat i transformat per l’experiència  tenia dues possibilitats. Una era quedar-se “penjat”  enmig dels boscos i fer la seva vida fora del
món i l’altra era intentar baixar al món, dedicar-se a transmetre el que ell havia
entès i ensenyar el camí a tothom. Buda féu el darrer, després del dubte,
s’aixecà i es posà a caminar i el primer que feu, fou anar a cercar els seus
antics amics anacoretes per explicar-los la seva experiència. És quan féu el
sermó de les quatre nobles veritats.

En el budisme la pròpia
experiència del “despertar” porta cap a la saviesa però també  cap a la compassió, són dos  aspectes de la mateixa realitat  que van plegats. Buda obre la mà de la
compassió i en aquest acte es queda en el país en el qual vivia, és a dir, a
les planes del Ganges. Per tant, amb els seus deixebles anirà caminant de poble
en poble i explicant les seves idees. Buda no se’n va de  la societat on vivia ni del país.

Poc a poc, Buda comença a
moure’s i es crea un moviment religiós i social al voltant de la seva figura i
doctrina. És en aquest sentit que la tradició budista zen sempre repeteix que
el camí que puja a la muntanya és el mateix que baixa, és a dir, el camí que et
porta cap a la saviesa és el mateix que et porta cap a la compassió, cap al món.
Per tant, és un camí que s’ha de fer en tots dos sentits.
La vida de Buda és una
paràbola molt clara  ja que després del “despertar”
va dedicar els següents quaranta anys de la seva vida a transmetre els seus
ensenyaments i, per tant, a estar entre la gent. Després, dins les diferents
tradicions budistes hi ha  camins
particulars,però la relació amb la natura és sempre intensa. 
En el camí
històric del budisme van apareixen diverses branques i es comencen a construir
monestirs. El monestir amb la natura que l’envolta s’entén com un espai sagrat
?

El monestir és un espai
sagrat ja que és el lloc on es pot produir el “despertar” i per tant ha ser un
indret que  en faciliti les condicions. “El
despertar” de l’ésser humà no té regla fixa ni espai establert, però si que és
veritat que els monestirs són els llocs on la terra i el cel es poden unir a
partir de l’experiència i de la pràctica espiritual. Per aquest motiu els
monestirs són espais sagrats.

La pròpia pràctica de la
meditació zen  es fa on sigui i per tant
allà on es realitzi s’està convertint aquell espai en un monestir. Per què ?
Perquè en el moment que hi ha una pràctica espiritual, el cel i la terra
s’uneixen i es crea la percepció  d’unitat. Tal com va dir Buda: l’univers s’ha
despertat amb mi. És un acte d’unitat. En conseqüència, els monestirs i els
temples són espais sagrats ja que en ells es facilita la pràctica espiritual
que ha de portar cap al “despertar”.

Un fet que em
va sobtar molt dels temples al Japó és que els fidels compraven unes pregàries
en paper i els penjaven a les branques dels arbres. Per tant, l’arbre tenia un
valor de pont entre el cel i la terra.

Quan penges una pregària a la
branca d’un arbre el que estàs fent és invocar, demanar a Déu, a la verge, a
l’Univers … L’acte de demanar és un acte d’obertura i d’humilitat. Per
demanar, t’has d’obrir. T’has de posar en mans de la divinitat, de la natura,
de quelcom de superior… Aquest acte d’invocació amb els arbres
d’intermediaris també es fa també en alguns llocs de l’Índia.  Jo hi he vist posar ofrenes als arbres allà.

L’arbre és un pont. L’altre
pont som nosaltres mateixos ,per la nostra pràctica zen per exemple.. Nosaltres
esdevenim arbres. Hi ha una dita que diu que la sala on meditem és la sala dels
arbres morts, vol dir simplement que no es mouen, que han tallat les relacions
del mon fenomenològic . Hi ha una correlació simbòlica entre la nostra pràctica
de la meditació i l’arbre  ja que seus recte.

 Aquesta relació antiquíssima d’unió a partir
de l’arbre ,entre el cel i la terra, és molt important. Nosaltres, quan
practiquem, som com arbres. Vull dir, que a partir del nostre cor i de la
nostre existència finita i limitada, podem transcendir i connectar amb el que
és il·limitat i això es dóna, en la nostra tradició, a partir de la meditació,
entre d’altres coses.. Els arbres són com una mena de vehicle de l’energia que
va del món de la vacuïtat al món dels fenòmens,dos mons que en realitat  estan en permanent unitat.

El budisme té
algun ensenyament que podríem titllar d’ecològic o conservacionista respecte la
natura ?

Aquests són conceptes
moderns  però a la tradició budista hi ha
una crida continuada a tots els éssers i a la noció de interdependència. Es
parla del nostre “despertar” conjuntament al  de tots els éssers. Fins i tot, en tradició
zen hi ha mencions vers els éssers inanimats com són  les pedres. Hi ha una continuada actitud de
respecte que neix de la comprensió de que l’esser humà no es  quelcom de separat de la resta d’éssers vius.
Recordes la
imatge de l’arbre refugi ? És representativa de la tradició budista ?

Hi ha moltes branques en les tradicions
budistes i cadascuna ha desenvolupat les seves pròpies imatges. Dins del
budisme Zen  aquesta imatge de l’arbre
refugi no la conec.

Però el budisme Zen té imatges
 paradoxals. Per exemple, abans parlava de
la sala dels arbres morts i quan parlava d’un arbre mort en el sentit d’un
arbre que està fora dels condicionaments causa – efecte. Després hi ha imatges
que semblen anecdòtiques però que són molt importants. Per exemple hi ha una
imatge d’un patriarca del segle IX de la tradició Zen en la qual un deixeble li
pregunta:” expliquem la vida de Buda ? i ell li respon: observa l’arbre del
jardí”.

I el jardí té
importància en la tradició Zen ?

Si, molta, ja que el jardí és
una forma d’ordenar l’espai desordenat del món a partir d’una experiència
d’harmonització. És com una destil·lació del món natural transcrit a un espai
limitat i petit. L’univers sencer es dins una gota de rosada. Un espai petit i
limitat, com un roca, unes pedres, uns arbres, la sorra poden  mostrar nos l’ infinit… A partir d’aquests
elements apareix un camí que transcendeix a l’univers sencer. És el mateix
procés que el de la paraula i la poesia que neix del buit . El jardí és una
expressió del transcendent.

El jardí Zen
neix per a ser contemplat o per passejar-hi ?

El jardí està pensat per a ser
contemplat, sobretot perquè són jardins molt petits. Tot i que també n’hi ha algun
d’extensió més gran, s’hi pot passejar i són una meravella.

Normalment els jardins dels
temples Zen són petits, però en aquest espai petit s’aconsegueix una dimensió personal
i íntima molt gran. Amb quatre elements s’arriba a una dimensió de
transcendència important. Per construir el jardí Zen calia una maduració, una
experiència, una observació de l’espai, de les pedres. En definitiva, és el
fruit d’un camí.
Com vius el mar
?

Jo em dedico a fer, des de
molts anys, un programa que en el qual es parla del mar. Moltes vegades se’m
pregunta: la gent què prefereixes el mar o la muntanya i jo mai ser què
respondre. El mar és fantàstic i la muntanya m’agrada moltíssim ja que són
manifestacions del món natural. El mar és el 70% del planeta i hi ha una
biodiversitat enorme que encara no es coneix en la seva totalitat. El mar és
natura en estat pur.

I la connexió
espiritual també t’és fàcil amb el mar ?

 La manifestació de l’energia que es mou al mar
és sovint  diferent de la que es belluga
per la muntanya però originalment és la mateixa 
. Són energies que prenen formes diferents. Aprens a entendre que hi ha
energies diferents, formes diferents. Des del punt de vista conceptual, real i
vital et sents a la natura, tant és que estiguis a la muntanya com al mar,la
relació espiritual és sempre present.

Com creus que
haurien de ser les relacions entre les persones i la natura ?

D’entrada, cal comportar-se
amb molt de respecte i fer-ho implica reconèixer que nosaltres som fills i part
de la natura. Per tant, aquesta idea que s’ha incorporat dins de la nostra ment
que nosaltres podem explotar, malmetre o violentar contínuament el medi ambient
és resultat del fet que ens  hem separat
molt d’ella i la veiem com una realitat externa a nosaltres.

És evident que la podem
utilitzar, és una aliada i al llarg de mil·lennis s’han fet ritus per donar les
gràcies als seus dons i regals constants, però avui sembla hàgim perdut aquesta
consciència i  tan sols concebem la
natura com un botí que és pot  explotar.
Per tant, si el respecte natural que hauríem de tenir davant dels arbres o del
paisatge no existeix i ens en creiem els “amos”, fem barbaritats. En conclusió,
la paraula primera és: Respecte !!

Ara bé, aquest respecte neix
de la consciència que nosaltres no estem separats de la natura i per tant  l’estimem  i la respectem. Avui en dia, com que estem
arribant a uns punts alarmants de violentació de la natura, han de sorgir els
moviments ecologistes i el pensament de conservació mediambiental ja que el
grau de destrucció és enorme.

Per aconseguir aquest respecte no creus que caldria
treballar per tornar a establir una connexió espiritual amb el nostre entorn
natural ?

És evident. Si nosaltres no
som capaços d’entendre íntimament la natura serà molt difícil educar les
persones. És a dir, amb la comprensió intel·lectual no n’hi ha prou, els homes
i les dones ho han de sentir i comprendre amb totes les seves cèl·lules .

En aquest procés, una
pràctica espiritual és un bon camí efectiu. 
Seguir el camí de Buda com a  pràctica espiritual és un camí que ens porta
cap a la unitat i de forma natural ens fa 
sentir-nos  fills de la natura.

Fer-ho, sentir-nos part del
tot, és una experiència magnífica. Quan aquesta connexió succeeix ja no cal dir
gran cosa i ja no se t’acut fer actuacions que la violentin.

Una pràctica espiritual és
una pràctica que t’acosta a la comprensió de la natura, és a dir, a la comprensió
de tots els éssers vius inclòs l’ésser humà. Si aquesta consciència i
compressió és dins teu, moltes accions, de forma natural, ja no es fan.
Cal un canvi de consciència
que ha de venir de dins. Al final hem de ser tocats per la natura. El problema
actual és que estem tan tancats que no permetem que ens toqui. Si la natura ens
toca, automàticament es genera una actitud de gratitud i de respecte. Per sentir-nos
tocats, hem de fer un esforç. La pràctica espiritual el que fa és obrir-nos. Si
ens obrim deixem que les energies flueixin i llavors la natura ens toca i
nosaltres ens obrim i a partir d’aquí canviem i amb nosaltres canvia el món.

Natura i cristianisme, tot conversant amb Maria Teresa Batallé

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Natura i cristianisme, tot conversant amb Maria Teresa Batallé

Maria Teresa Batallé és monja
benedictina i viu des de fa quaranta anys al Santuari de Puiggraciós.
Com viu una monja la natura ?
Només puc
parlar-te de la meva experiència personal. Abans estava en un monestir de la
ciutat de Barcelona i en ser cridada per venir a Puiggraciós em va entusiasmar
molt la idea. Ara bé, cada vegada que em trobava un petit animaló caminant
m’espantava i per tant, em trobava molt lluny de la natura, tot i que els arbres
m’encantaven. Amb el temps la  natura ha
passat a ser una part molt important de la meva vida. He gaudit molt d’aquest
entorn on visc i n’he donat sempre gràcies a Déu: de les sortides de sol, dels
arbres, dels camins, dels cingles… He caminat i caminat per aquestes
muntanyes i he pensat: “Senyor, sembla que tot aquest món sigui per mi”
En la vida quotidiana de la comunitat de Puiggraciós, com pots viure
la natura ?
D’una
part hi ha el fet que en moltes ocasions hi he fet les meves pregàries. Aquesta
situació ha significat estar amb el Senyor i amb mi mateixa. He gaudit molt de
les sortides i les postes de sol que des de la talaia de Puiggraciós són una
meravella. Quan veus que el dia neix de nou el cor s’eixampla. De tant en tant
tenim un dia de desert, que vol dir que fem un tall a la quotidianitat. Pots
aixecar-te a l’hora que vols i sortir a caminar cingles amunt amb la meva
motxilla, els meus llibres, la meva bíblia… i quan trobo un racó que m’agrada
allà em quedo i des d’aquell indret faig la meva pregària. Aquest dia va molt
bé perquè trenca la monotonia quotidiana.
Tenen alguna particularitat aquests espais que esculls per pregar ?
Primer,
trobar-m’hi còmoda per tal de poder contemplar, escoltar, gaudir… i en segon
lloc que hi hagi una bona vista. A mi m’agrada la muntanya i els horitzons que
t’ofereix. A vegades, fins i tot he patit algun ensurt caminant pels cingles.
En una ocasió vaig quedar penjada, però vaig poder tornar enrere i aquest fet m’ha
portat a anar més en compte.


Vas viure el foc del 1994 ?

Si. Van
ser uns dies tristos. En el primer moment vaig veure una enorme columna de fum
i vaig avisar la resta de germanes, vam sortir totes i amb el cotxe ens vam
enfilar fins al coll Tripeta per veure què passava. Tot just arribar a dalt del
cingle i van adonar-nos que el foc era molt a prop. Van baixar ràpidament i en
aquest descens van patir al observar com algunes branques i pinyes de pins
enceses passaven per damunt nostre ja que feia molt vent. Un cop fórem al
santuari,  veiérem molt gent, però tot
seguit ens indicaren que calia marxar de seguida. Vaig entrar a la meva
habitació i, encara no ser perquè, vaig endur-me la flauta i res més. Unes
altres persones van agafar la mare de Déu i la van pujar en un cotxe i tots
plegats vam baixar cap al poble. Al cap de trenta minuts el santuari estava
envoltat de foc i la gent del poble deia: el santuari s’ha cremat !
A la
tarda tornàrem a pujar i tot l’entorn era negre però la casa estava perfecta.
Al dia següent, encara vam trobar el gat viu dins la casa. Només es va cremar
el marc de fusta d’una de les finestres de les golfes. Res més. Ara bé a
l’entorn la desolació era total, tot negre, un silenci… El tercer dia després
del foc, tot passejant per la muntanya, a vegades, el peu s’ensorrava ja que el
foc negre seguia actuant, és a dir, que la muntanya encara anava cremant per
sota. Pensàvem: no veure’m mai més el verd !
Al cap
d’un cert temps va produir-se un esclat de rebrots i de nous brots, alguns dels
quals treien flors. En alguns indrets van crear-se veritables catifes de
margarides o violetes. I vam pensar: Això és un regal !
Com a creient com ho vas viure ?
El senyor
sap el perquè, però penso que darrera aquests fets, com d’altres, hi ha les
persones. Jo a Déu no l’hi poso en aquests fets, com les inundacions de la
tardor següent. Els responsables som nosaltres.
Hi ha algun text o autor que t’hagi ajudat a viure la natura en
plenitud ?
A mi
m’agraden les poesies de Joan Maragall. També em va agradar llegir Theilard de
Chardin. Ara penso: Maria Teresa ja has llegit prou, ara gaudeix !
I els Salms ?
Els Salms
és el llibre que m’agrada més de la Bíblia perquè expressa de forma poètica la
història d’un poble. Els salms per mi són un punt de referència. El Salm primer
com pots veure ja ens parla de natura:
Estima de cor la llei del Senyor,
la repassa meditant-la nit i dia.
Serà com un arbre que arrela vora
l’aigua,
dóna fruit quan n’és el temps,
i mai no es marceix el seu fullatge,
duu a bon terme tot el que emprèn.
Com vius els arbres ?
Aquí
mateix tenim una alzina, que és un arbre que m’agrada molt, que fa ombra i que
pren una forma particular. Sota seu hi havia unes pedres i uns voluntaris van
fer-ne un banc i ara podem seure sota seu i ens sentim acollits.
Un dia
vam anar a fer exercicis espirituals  a
Campelles i vaig trobar un espai sota un pi roig. Hi anava cada dia i vaig
establir-hi una conversa, talment com si fos un amic. Jo anava reflexionant i
pensant i ell també em parlava de les seves branques verdes i de les seques. Es
pot dir que em sentia escoltada i, a la vegada, l’escoltava a ell.
També
m’agraden molt els roures pel color de les seves fulles. El trobo un arbre
ferm.
M’agrada
veure els arbres i si en trobo algun que m’agrada m’hi repenjo bé en el seu
tronc. Em sento recolzada.
Tu creus que es poden venerar els arbres ?
Jo crec
que el que cal és estimar-los. Si els estimes deixes que siguin ells.  Per exemple davant de casa tenim una alba que
el foc la va mig cremar, però encara resisteix i a mi m’agrada molt. Aquest
arbre m’ha  parlat molt.
En un
altre ordre de coses, aquests dies s’acosta al santuari una guineu i l’hi donem
les sobres i es pot dir que ens hem fet amigues de la guineu. Saps que maca és
!


Quins consell donaries a altres persones per viure en plenitud la
natura ?

Doncs
que, primer de tot, cal caminar-hi i passejar-hi lentament per observar-la i
viure-la. D’aquesta manera aconseguiràs escoltar-la i que et parli. Aquesta
comunicació només s’aconsegueix en silenci amb tu mateix, és a dir, cal apagar
tots el sorolls i pensaments que hi ha dins teu i tot segit deixar-te endur per
la natura i per tant escoltar-la.
Cal  tancar el ulls i deixar que les vibracions de
l’entorn entrin dins teu. Això que sembla tant senzill, de fet, només s’hi
arriba amb el temps i, a vegades, amb el pas dels anys. Recordo els primeres
vegades que m’asseia en una pedra i pensava: mira està brut l’entorn, hi ha
formigues… Però, poc a poc, el silenci va deixar de molestar-me i vaig
començar a comunicar-me amb el medi que m’envoltava. Per exemple, un dia
ennuvolat caminava pels cingles i vaig pensar:” Senyor, perquè no obres una
clariana i em permets veure la teva llum” i al cap d’una estona va sortir el
sol per un moment. D’aquestes situacions te’n podria dir moltes altres.
Per tant,
quan passejo em sento acompanyada i a vegades caminant per dalt dels cingles em
sento la mestressa de tot. En el fons, som imatge de Déu. Sempre penso en Jesús
que es va fer persona, com un de nosaltres. A partir del que sóc jo em vaig
cristificant. Per tant, em sento filla de Déu, estimada, acollida… A partir
d’aquesta realitat intento assemblar-me a Déu. És un misteri!
Caminant
entre boscos i muntanyes em sento un més i en comunió amb l’entorn, i aquesta
realitat m’obre nous horitzons de vida.

Natura i sufisme, tot conversant amb Halil Bárcena

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Natura i sufisme, tot conversant amb Halil Bárcena

Halil
Bárcena és islamòleg, especialista en mística sufí, traductor  de poesia sufí àrab i persa, director de
l’Institut d’Estudis Sufís  (www.instituto–sufi.blogspot.com), membre del grup musical
‘Ushâq, i autor, entre altres llibres, d’El sufisme (2008) de Fragmenta Editorial, traduït recentment al
castellà.
Com viu la natura un sufí ?
No hi ha comprensió del sufisme, de
fet no hi ha vivència plena de la vida, i això és al capdavall
l’espiritualitat, sense viure el que podríem anomenar una experiència de la
naturalesa. Podríem dir que la naturalesa és el Real amb majúscules; i això és,
justament, el que Mircea Eliade, per exemple, defineix com a sagrat. Per a un
ésser humà mínimament sensible hauria de ser suficient amb alçar la mirada i
contemplar la volta celeste o un arbre per desencadenar un desvetllament
espiritual.
A vegades, només el fet d’observar
i tocar una petita pedra de milions d’anys ens pot permetre reflexionar sobre
la bellesa que irradia aquest petit element natural o sobre la nostra petitesa
i precarietat. I això ja és l’inici d’una obertura espiritual. Segurament, la persona
contaminada per la modernitat, considera la natura simplement com el marc on
actua, l’escenari inert on transcorre la seva vida. En conclusió, pel sufí la
vivència de la naturalesa és el record del Real i, per tant, del sagrat.
L’islam, que és una cultura i una
religió que es fonamenta en la ciutat, com entén el jardí ?
L’Islam és una tradició, en
efecte, eminentment urbana i amb vocació urbana. El primer que fa l’islam quan
irromp a la història en tant que comunitat és aixecar una ciutat: Medina, que
vol dir ‘ciutat’ en àrab precisament. És a aquesta urbs on arriben Muhàmmad i
els seus seguidors fugint de la Meca.
Medina es transforma en la “civitas”
islàmica per excel·lència, però és una ciutat particular ja que està construïda
a imatge i semblança de la naturalesa i, al mateix temps, per a la cosmovisió
islàmica, el jardí terrestre dins la ciutat és la síntesi de l’ordre còsmic. Per
tant, es tracta d’una ciutat on l’home pot viure en pau i assolir la seva
plenitud, a diferència de la ciutat moderna concebuda per a la màquina, el cotxe…
El jardí terrestre sintetitza una
certa concepció de l’ordre natural, el 
qual reflexa, en el pla horitzontal, valgui l’expressió, un ordre còsmic
vertical. En termes metafísics podríem dir que el jardí concentra els atributs
de veracitat, ordre i bellesa com a atributs divins d’Al·lâh. El jardí dins
d’una ciutat té la funció de mostrar aquest ordre i, a la vegada, de recordar-li
a l’ésser humà el seu lloc en el cosmos. Amb altres paraules, el jardí ens
recorda d’on venim.
La ciutat, en totes les cultures i
religions, és l’espai de l’intercanvi i la mescla, però, al mateix temps, la
ciutat sempre comporta progrés, desgast i decadència. En aquest marc, el jardí
és el regenerador natural de la societat dins de la pròpia ciutat; és el record
del Real i, per tant, del sagrat. El jardí li recorda a l’esser humà, tan
oblidadís com és, la seva contingència, precarietat i alhora la seva
singularitat.
El prototipus ideal de jardí
islàmic no és sinó un jardí persa tradicional evolucionat, dividit en quatre
quadrants i amb un sortidor d’aigua al centre; aigua que simbolitza la
fertilitat i la regeneració de la vida. Ara bé, és un jardí que pot tenir també
una part productiva, és a dir, es tracta d’un jardí no merament ornamental,
sinó també amb llegums i tomàquets, per exemple, com en el cas àrab i, en
concret, andalusí. La concepció islàmica de la naturalesa està lligada estretament
a la idea de bellesa i aquesta mai no és un luxe. Ans al contrari, la bellesa
és una necessitat, perquè no només de pa viu l’home.
 El jardí no és un luxe a contemplar sinó que
és una necessitat per a l’ésser humà. D’aquí que el jardí islàmic sigui, en
molts casos, un jardí obert. Fins i tot la mesquita inclou molts cops un jardí
o, de vegades, està fins i tot dins del propi jardí. Després, és cert, trobem
el jardí privat i tancat, com és el cas, per exemple, del Generalife a
l’Alhambra de Granada. Una curiositat lingüística: Generalife és la
castellanització de l’expressió àrab” jannat al-‘arîf”, que vol dir el jardí/paradís
del savi o arquitecte. I és que, en la tradició islàmica, l’arquitecte acostuma
a ser una persona lligada al coneixement sufí. Per tant, el Generalife era una
mena de laboratori o paradís del savi; dit d’una altre manera, era la cambra on
el savi experimentava  el seu procés de
creació.

Quin paper tenen els arbres dins
la cultura islàmica ?

Primer de tot, la idea central de
la visió islàmica de la naturalesa es resumeix en una sola paraula àrab: “aya”,
que vol dir símbol o signe diví, d’on ve el castellà “aleya”, que també
significa miracle o meravella i, és clar, versicle alcorànic.
Resumint, el món, tota
l’existència, no és sinó el desplegament dels signes miraculosos i meravellosos
d’Al·lâh. Així doncs, res és inert. La naturalesa és un llibre curull de signes
extraordinaris que espera ser llegit. D’aquí que la senda sufí sigui un
despertar a una altra mirada capaç de comprendre l’Alcorà de la naturalesa.
Pel que fa als arbres, l’Islam els
utilitza en un doble vessant. Primerament, l’arbre és font d’aliment i està
lligat a la supervivència; és, en conseqüència, un do diví. En segon lloc,
l’arbre posseeix una dimensió simbòlica en tant que ”axis mundis”. L’arbre ens recorda
la dimensió de verticalitat de l’home i de la vida, com també ho fa la muntanya,
que representa la forma arquetípica de la piràmide.
 En aquest sentit, tenim tres elements simbòlics
íntimament lligats entre sí que indiquen la verticalitat i apunten cap amunt: la
muntanya, al capdamunt seu l’arbre i, per últim, a la seva capçada, l’ocell.
Per tant, l’arbre com a indicador de verticalitat és un recordatori continu de
la divinitat i, al mateix temps, és un element de connexió amb els savis i els
homes i dones sants. Al capdavall, l’arbre és un esforç que fa la terra per no
desenganxar-se del cel, mentre que pel savi l’arbre és l’esforç que fa la
humanitat per a no separar-se de Déu.
 Per últim, trobem un darrer simbolisme de
l’arbre en tant que límit i arbre del paradís. El primer indica una direcció a
la senda del coneixement espiritual. A l’Alcorà, es narra el relat simbòlic del
vol nocturn del profeta Muhàmmad en què arriba a l’arbre del límit, que és un
arbre de lotus. Aquest arbre és ambivalent com tot símbol: indica la capacitat il·limitada
de l’ésser humà de conèixer cada cop més i alhora ens recorda que mai ho sabrem
tot. I és que hi ha un misteri irresoluble a la vida. ¡La pròpia vida és un
misteri!
Per la seva banda, l’arbre del
paradís és l’arbre de la vida i del coneixement. Normalment, aquest arbre
simbòlic s’associa amb la palmera ja que el seu tronc indica la verticalitat i
les seves fulles la volta celeste.
Hi ha arbres sagrats a l’islam ?
A les tombes del homes savis que
al nord d’Àfrica s’anomenen morabits hi ha plantats arbres que es diu que tenen
“bàraka”, és a dir, poder, gràcia, do. Majoritàriament, es tracta d’arbres amb
una morfologia arrodonida i poc elevada, com els fruiters, la figuera o
l’olivera. Són arbres que tenen un port humil, justament perquè donen fruits i
les seves branques estan vençudes cap avall. A vegades, al costat d’aquests
arbres s’hi planten rosers, quelcom molt comú a Turquia, ja que la rosa és una
flor que simbolitza la bellesa i la saviesa, o millor dir encara, la bellesa de
la saviesa. Al període andalusí el magraner fou
un arbre molt estimat per les mateixes raons i també lligat a la saviesa.  
Hi ha dos arbres corànics que
tenen una especial significació: la figuera (Ficus carica) i l’olivera. El
primer simbolitza, sobretot a l’Islam oriental, el coneixement il·luminatiu, tal
vegada per influència del budisme. Recordem que a Buda se l’hi revelà el camí
del coneixement sota la capçada d’un pipal (ficus religiosa). L’olivera,
especialment al Mig Orient, és l’arbre sagrat islàmic per antonomàsia, ja que
té una llarga longevitat i simbolitza la saviesa espiritual perenne. L’olivera
és la tradició, entesa com a continuïtat en el temps. D’aquí que sigui costum
trencar el dejuni del mes de Ramadà amb dàtils i olives.
És cert que els peregrins que van
a aquests llocs sants lliguen trossos de tela a les branques d’aquests arbres ?
Això ho he vist amb els meus
propis ulls a Turquia. Al bell mig de l’Anatòlia hi ha el poble de Hacibektas
on està enterrat un savi dervix molt venerat: Haci Bektash Veli, que dóna nom
al poble. Hi ha un festival popular i un pelegrinatge molt important el mes d’agost,
que és quan es commemora la seva mort. Té un aire popular molt entranyable i
alhora profund. En el recinte de la seva tomba hi ha diferents arbres. En un
d’ells la gent té el costum de lligar amb nus un tros de tela. Hi ha un altre
arbre que té una enorme branca molt inclinada vers al terra i la gent passa per
sota de la capçada.
 Convé explicar aquestes dues pràctiques que
integren un interesant simbolisme. En el primer, les teles que es lliguen a
l’arbre són desitjos de salut o felicitat. Cal recalcar la idea de nus. Quan un
lliga una tela amb un nus a l’arbre s’està fent una promesa. Per què a l’arbre?
Perquè l’arbre romandrà més temps que nosaltres sobre la terra. La idea del nus
també implica el compromís i el compromís es fa davant del que romandrà.
L’arbre que té el seu brancatge a
poca distància del terra i per on passen gairebé ajupits els pelegrins
simbolitza una porta. Passar per sota de les branques de l’arbre va lligat a la
transmissió de l’energia de l’arbre o “báraka” a les persones. En el cas de les
dones el gest es fa per  aconseguir la
preuada fecunditat o per la salut dels fills. L’arbre transmet fecunditat,
donació i multiplicació de vida. També hi ha molts homes que passen per sota el
brancatge amb el desig d’aconseguir la mateixa fecunditat i la perpetuació de
la sang.
L’arbre simbolitza un coneixement la
porta d’accés del qual és estreta i baixa. Am altres paraules, per esdevenir
savi cal primer de tot ser humil, baixar el cap, i també buidar-se d’un mateix per
tal que el coneixement comenci a endinsar-se dins nostre.

Natura i judaisme, tot conversant amb Manuel Forcano

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Natura i judaisme, tot conversant amb Manuel Forcano

Manuel
Forcano es defineix primer com a poeta i després com a hebraista ja que sent
una curiositat intel·lectual per la terra, la cultura i la llengua jueva.
Aquesta tardor ha presentat la traducció del Llibre de la Creació (Ed. Fragmenta). Actualment és el director
general de la Fundació Centre Internacional de Música Antiga Jordi Savall.
Com
viu la natura el judaisme ?
El judaisme té una relació molt
especial amb la natura ja que segons els textos bíblics la natura està
supeditada a l’ésser humà. La natura és una serventa de l’home per mandat diví.
Per tant tots els elements naturals estan al seu servei i aquest fet que pot
semblar una relació molt d’esclavatge, es compensa religiosament en una data al
seu calendari per celebrar l’any nou dels arbres o de la vegetació, és
l’anomenat Tu bi-Xevat. És una festa que té lloc a finals de l’hivern per
celebrar el renovellament de la vida dins del cicle vegetal.
La
visió del Gènesi és la que marca la comprensió de la natura ?
Si, tot és per a l’home, les
plantes, els animals. Aprofiteu-ho i tireu endavant. Es pot dir que és una
relació de sumissió, tot i que hi ha aquesta festa religiosa lligada al cicle
dels vegetals.
El fet que el poble jueu fos en origen
un poble, majoritàriament, de pastors nòmades, marca la seva relació amb la
natura i els arbres ?
El problema que tenim és a quan
ens remuntem. Si reculem fins els temps bíblics no només tenim pastors sinó
també agricultors i persones que vivien en ciutats importants. A la Bíblia
mateix apareix una gran tensió entre els pastors i els agricultors com a totes les
antigues societats. L’escriptor bíblic que explicà com Déu llançà sofre sobre les
ciutats de Sodoma i Gomorra, perquè els seus habitants eren perversos i
corruptes, fou, segurament, un pastor. En canvi, qui escrigué el mite de Caïm i
Abel era un agricultor.
El relat mostra Caïm com un
pastor que matà el bo, el pietós, 
l’agricultor Abel. Per tant la relació amb la natura la tingueren tots
dos però de manera diferent. El pastor perquè l’aprofitava i era el seu
hàbitat. Per exemple, les quatre palmeres del desert que l’hi donaven ombra i
fruits al pastor li eren molt bàsiques. Per aquest motiu, per la seva
importància en la vida dels pastors que vivien en el desert,  la palmera en hebreu, en àrab, en les llengües
semítiques té molts noms. La relació que tenen amb la natura tant els
agricultors com els pastors no ve dels ancestres ja que totes les societats
provenen de pastors i agricultors que sempre s’han barallat entre ells.

Manuel Forcano

El judaisme també té arbres
simbòlics. Per exemple, l’Arbre de la Vida, esmentat en el Gènesi també apareix
a la Càbala com un arbre que representa els estadis per acostar-se al
coneixement de Déu.
Segons quins siguin els textos
bíblics que llegim i  l’època en el que foren
 escrits, ens apareixen diferents arbres
simbòlics. Per exemple, la palmera de Dèbora és un arbre molt gran i simbòlic
ja que sota seu Débora administrava justícia tal i com s’explica en el Llibre
dels Jutges. Els arbres grans, d’importants dimensions o situats en llocs
especial eren venerats com a sagrats, especials o com a llocs epifànics: llocs
on la divinitat es manifestava. Per exemple, la famosa alzina de Mambré a
Hebron, davant de la qual a Abraham se l’hi apareixen els tres àngels era un
alzina enorme que encara apareix documentada en el segle IV quan la reina
Elena, mare de Constantí, anà a Palestina i identificà tots els llocs sants.
Aquesta alzina va estar molts anys dins d’una església fins que  va morir i  desaparèixer.
Ara bé, a la Bíblia mateixa hi ha
prohibicions de venerar els arbres ja que era una pràctica pagana lligada a
l’antiga religiositat no oficial. Això que vol dir? Doncs que malgrat la
prohibició es veneraven: Quan cal 
establir una prohibició queda implícit que l’acció es duia a terme.
El gran arbre simbòlic és l’Arbre
de la Vida que apareix al Gènesi i que possiblement era una figuera ja que el
text bíblic explica que Adam i Eva, després de mossegar la fruita prohibida,
van cobrir-se amb pàmpols de fulles de figuera.
Una altra utilització d’aquest
arbre simbòlic és la que han fet els cabalistes per representar les emanacions
de Déu. Normalment aquest arbre s’ha dibuixat amb ramificacions. Els seus nusos
s’anomenen “sefirots” que pròpiament són les emanacions de Déu. Quan tots
aquests sefirots s’ordenen i es lliguen uns amb els altres formen una
estructura que pren la forma d’arbre i que s’ha anomenat l’Arbre de la Vida, perquè
en un principi és l’escala a partir de la qual puges i baixes per tenir
coneixement de Déu.
Què
és la Càbala?
La Càbala, en general, és la
mística judaica, és a dir, una paraula hebrea que s’utilitza per expressar el
conjunt de coneixements esotèrico-místics del judaisme, la via mística dels
jueus així com ho és el sufisme per l’Islam.
I
l’arbre invertit ?
És també un terme cabalístic. Els
primers que l’utilitzen són els germans Cohen de Sòria en el segle XIII. Per
tant, a la càbala castellana es parla per primer cop d’un arbre de la vida i
d’un de contrari que s’anomena l’arbre invertit.
 L’arbre de la vida és una escala. Per a què
serveix una escala, per pujar o per baixar ? L’arbre de la vida són les
emanacions de Déu, és com un desbordament de Déu. Déu vessa la seva energia,
els seus atributs, la seva força cap la humanitat i baixa. Un cop el místic
puja i s’abraça a Déu, després baixa. Per tant són el mateix, encara que en
dues direccions oposades: És una escala que serveix per baixar o per pujar.
I
els cedres del Líban, quin valor tenen pel judaisme ?
El cedre del Líban té una fusta
aromàtica i era la fusta per excel·lència del Pròxim Orient i, a més a més, té
el valor que va ser la fusta amb què es va construir el temple de Jerusalem.
Per què ? Perquè en el Pròxim Orient no hi han grans boscos, però a les
muntanyes del Líban sí. Es pot dir que era el Canadà d’aquell lloc i moment
històric. Els palaus, els ponts… tot es feia amb la fusta dels cedres del
Líban.
Aquesta
realitat no va generar  veneració envers
l’arbre ?
Els cedres només van ser importants
i valorats mercès a que van ser les bigues del temple de Jerusalem.
Al
voltant de les sinagogues o cementiris, no hi ha el costum de plantar arbres ?
Hi ha arbres, però cedres no. El
judaisme té la llosa a sobre de la no veneració als arbres com a elements divins,
ja que aquesta adoració responia al paganisme del judaisme politeista d’abans
de la reforma monoteista i perquè el paper dels arbres quedà resolt amb la
celebració del dia dels arbres. Aquell dia es fa una benedicció dels arbres, dels
vegetals, de les fruites… Aquesta festa és una reconversió del vell paganisme
que els  venerava. Cal tenir present que
el Pròxim Orient no era ni és un lloc ric en arbres. Per tant, els pocs que hi
havia i si tenien grans magnituds eren clarament venerats.
 Te n’explicaré un exemple: Marco Polo, quan
travessà Pèrsia es trobà l’arbre sec o l’arbre solitari. Aquest arbre respon a
una llegenda medieval europea que deia que el món cap a l’est s’acabava en un
lloc on hi havia un arbre i després d’aquell arbre no hi havia res més. Doncs,
quan Marco Polo travessà Pèrsia explicà que anava per una plana i al final de
tot hi veié un arbre immens i diu: “ja he arribat a l’arbre sec”. Però Marco
Polo també diu: “darrera de l’arbre hi ha més món”. Per tant, desmitifica
aquest arbre sec o solitari. Quan  vas a Yazd,
a l’Iran, i viatges cap a l’est, et trobes un xiprer quatre mil·lenari enorme.
Jo no havia vist mai un arbre tant gran. No sabem si aquell és l’arbre que va
veure Marco Polo, però és un arbre que està isolat enmig d’un camp i és un
arbre vellíssim. Aquesta visió, als ulls dels antics, no podia ser cap altra
cosa que una manifestació divina. Un arbre immens enmig d’un camp, què és
?  És una escala que comunica l’aquí i l’allà.
Per tant, la veneració cap als arbres és molt natural ja que n’hi ha de molt
majestuosos i bellíssims. Penso que ho portem a dins. Tots portem dins del
nostre adn una veneració per aquests elements de la natura. A ningú el deixa
indiferent.
Què
són les emanacions ?
Les emanacions són forces, són atributs
de Déu. És a dir, Déu emana un conjunt de qualitats cap a la terra, cap als
homes, cap a la seva creació i és a partir d’aquestes qualitats, que coneixent-les,
acostant-nos-hi, podem arribar a Déu. Són la força, la intel·ligència, la
bellesa, el coneixement, la corona, el reialme, la glòria… Són atributs de la
divinitat. N’hi ha 10. Són forces de Déu que, en certa manera el sobrepassen i
les traboca cap a la seva creació.
 La gran pregunta de la Càbala és si Déu ho fa
perquè vol o per què ho necessita. Per què Déu llença aquesta escala cap a la
humanitat ? Perquè deixar anar les seves forces ? Hi ha cabalistes que creuen
que ho fa perquè està demanant ajuda i necessita que la humanitat pugi cap a
ell i l’ajudi a superar el desequilibri que sent. Una altra explicació
cabalística és que ho fa per un acte d’amor per tal que la humanitat sàpiga com
arribar a ell. Déu ofereix les seves forces, que sempre són positives, com una
escala per arribar a ell, entendre-ho tot, entrar en comunió, saber perquè som
aquí i no allà.
El
judaisme té llocs sants?
Potser oficialment no es veneren
però, ¿ qui pot dir que el mur dels laments no és un lloc sant ?, sobretot
tenint present com se’l tracta, ja que els jueus hi surten reculant per no
donar-li l’esquena. És veritat que la destrucció del temple de Jerusalem acabà
amb l’únic lloc sant del judaisme, però, tot i destruir-se el temple, el lloc,
l’espai segueix. La pedra que es venerava sota  el “sancta santorum” és allà i no se sap fins
on arriba. El judaisme ortodox té prohibida l’entrada a aquest espai que només
podia trepitjar el summe sacerdot.
Tornant a la pregunta inicial,
depèn del tipus de judaisme. Si vas a la ciutat de Meron on és enterrat Simon
bar Yokhai, un rabí molt famós del segle I et trobaràs que la seva tomba i la
mateixa ciutat són dos llocs veneradíssims. Si tu vas a la tomba de Maimònides
a Tiberíades també és un altre lloc veneradíssim, és una de les ciutats santes
del judaisme. Per què ? Perquè allà es va reunir el sanedrí, perquè allà es van
fer les notacions vocàliques de la Bíblia. Sí que hi ha llocs sants del
judaisme.
Veig que estem parlant de llocs sants
urbans, però molts episodis bíblics passen enmig de la natura, com és ?
Possiblement els llocs dels
episodis bíblics que passen a la natura sí que la seva veneració ha estat
censurada. Per què ? Perquè, segurament, la major part dels fets bíblics importants
que passen a la natura tenen lloc en espais que, per a la religiositat popular,
ja tenien santedat en una època anterior, sinó no haguessin succeït. Per
exemple, el lloc on Jacob té el somni de l’escala, d’aquells àngels que en
pugen i en baixen, Bet-El, ja ho diu el nom, en hebreu és la “Casa de Déu”
en aquell moment. Allò passà en un lloc que ja era considerat la casa de Déu. Tots
els altres espais on antigament havien esdevingut fets bíblics, eren sants
perquè eren llocs sants pagans i per tant posteriorment se n’abandonà la seva
veneració.
Un segon exemple el trobem a la
veneració de Gilgal, on hi ha aquella rotllana de pedres que sembla, en la seva
disposició, una mena de Stonehenge. Doncs és un lloc astrològic de culte a la
lluna i les estrelles. Per molt que, segons la Bíblia, aquell sigui un lloc
important ja que va ésser l’espai per on van entrar els primers israelites a la
terra promesa i s’eleven al Déu de la lluna que els ha permès entrar, doncs
aquest fet fa que després, quan el judaisme es fa monoteista, totes aquestes
veneracions i santificacions de llocs de l’antiga religió politeista dels jueus
queden diluïts.
La palmera de Débora ja no hi és.
Ara bé, les muntanyes segueixen tenint noms i significació religiosa. La
muntanya del Hermon, que és la muntanya més alta d’Israel, situada en els alts
del Golan, com el seu nom indica és un lloc prohibit. Per què ? Perquè
antigament ja era una muntanya sagrada. Els llocs alts esmentats a la Bíblia ja
eren llocs on la gent erigia petits altars per venerar els antics déus
politeistes.
El Sinaí, què ha passat amb el Sinaí
? doncs que Déu es manifesta en aquest espai, tot i que no en el lloc que es
venera actualment i que correspon a l’indret que la reina Elena va identificar,
malament, com el lloc on Moisès va rebre les taules dels deu manaments. El lloc
correcte va ser  la muntanya del Horeb,
tal com indica la Bíblia, situada molt més al nord del Sinaí. Clar que aquest
és un lloc sagrat, però no es venera com a tal perquè el que és important no és
el lloc en si, sinó el que hi va passar, o millor dit la Torà que es va donar: Moisès
hi va rebre de Déu el Pentateuc, la paraula sagrada.
Això s’ha de llegir de la següent
manera: allà on passen fets sagrats està lligat a espais de culte sagrat
anterior al culte monoteista rabínic que coneixem actualment. Per tant la
natura que ens apareix a la Bíblia és segurament censurada. Per què? Perquè en
el judaisme politeista sí que es venerava. Per tant, el culte a les muntanyes,
el culte als grans arbres, als espais sagrats i màgics que apareixen esmentats
a la Bíblia i són reminiscències del culte anterior politeista, que existeix
abans de la reforma monoteista i abans de l’exili a Babilonia, que és quan els
jueus es fan monoteistes i decideixen deixar enrere totes aquestes creences, és
en aquest moment quan els textos es retoquen, es retallen, es censuren, s’arreglen…
per tal que aquestes creences politeistes de veneració de muntanyes, d’arbres,
d’astres… desapareguin o quedin més diluïts.
 Per aquest motiu es diu que el judaisme no té
llocs sagrats ja que tot es reconcentra a Jerusalem, però a la llarga han
aparegut llocs sants, lligats a les tombes de grans rabins o de grans figures
del judaisme o indrets on s’ha reunit el sanedrí o on s’han pres grans
decisions de tall religiós. Per tant, hi ha ciutats sagrades, com Jerusalem o
Tiberíades o Yavne.
En el judaisme existeix alguna
figura com la de sant Francesc d’Assís que repensa les relacions amb la natura
d’igual a igual ?
De fet hi ha hagut diverses
figures, encara que sense la força o el carisma d’un sant Francesc, però sempre
dins del món del hassidisme, que vol dir els pietistes, és a dir, dels jueus
místics centreeuropeus. Un dels més importants fou el rabí Nahman de Breslau,
el qual demanava bondat en tot el que es fes, per exemple, amb els animals que
han de ser  sacrificats per Pasqua.
 Pensa que el judaisme és una religió que no té
cap pregària per a un animal que s’ha de sacrificar. Aquest animal existeix per
a ser sacrificat i punt, com l’anyell pasqual. En canvi, alguns rabins
hassídics demanen un tracte més amable, però es tracta d’una tendència, no d’un
corrent que s’hagi imposat.
Com creus que haurien de ser les
relacions amb la natura de la societat actual ?
Per començar, molt més respectuoses
i curoses ja que estem fent malbé els recursos i, cal ser més durs amb
nosaltres mateixos a l’hora d’imposar segons quines mesures ecològiques per
preservar rius, aigües… Cal una legislació més eficaç i protectora. Crec que
s’ha fet molt de mal i que no anem bé. Les relacions amb la natura haurien de
tenir un marc d’igual a igual.
Tu creus que hi hauria d’haver un
canvi espiritual en els relacions amb el món natural ?
Jo en soc partidari. Tu parles
d’un canvi espiritual, però es podria dir d’altres maneres. Cal una presa de
consciència que nosaltres formen part d’aquesta natura. Si ho fem malbé, ens
fem mal a nosaltres. Cal ser-ne conscients per protegir la natura i legislar en
conseqüència. També cal entendre, des del punt de vista espiritual, que nosaltres
estem connectats amb l’entorn d’igual a igual. La natura no ens fa mal,
nosaltres a ella sí i això no em sembla just.
La natura és un do que ens ha
estat donat ?
Sí, malauradament hem perdut
aquest contacte, aquest temor…Ara bé, la natura fa mal com a resultat d’un
fenomen natural, com és el cas del terratrèmol que genera un tsunami, però la
societat falla ja que fem mal pensant només a curt termini, és a dir, en el
benefici propi. Això a mi em consta d’entendre i em preocupa més, sobretot,
quan veiem que els paisatges de la infantesa s’han destruït, s’han construït
vivendes arreu… penses, “això acabarà malament, encara que nosaltres no ho
veurem”.
Perquè tot això canvií, no creus
que hem de recuperar una altra manera de relacionar-nos amb la natura ?
Si visquéssim més amb contacte
amb la natura valoraríem més el que ens dóna, però com que n’estem
desconnectats… Aquest és el gran mal, la desconnexió amb la natura. Aprendre
a tenir respecte per quelcom que no tens al costat en el dia a dia costa més.
Si tu vius al costat dels arbres, dels animals, dels camps…entens millor perquè
cal respectar-los.

Natura i espiritualitat, tot conversant amb Xavier Melloni

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Natura i espiritualitat, tot conversant amb Xavier Melloni

Xavier Melloni és jesuïta, teòleg i antropòleg.
Treballa al Centre d’Espiritualitat “La Cova de Manresa”.
Com
viu la natura un jesuïta ?
Els jesuïtes tenim un punt intel·lectual i urbà
diferent dels franciscans. Ells, des de l’origen de la seva espiritualitat,
estan més pròxims a la natura. Sant Francesc d’Assís és inconcebible sense la
naturalesa. En canvi, Ignasi de Loiola, tot i que va néixer a les valls de Guipúscoa,
a Azpeitia, va ser més “urbanita” i els seus ensenyaments van arrelar més a les
ciutats. D’altra banda, el cristianisme, si el comparem amb altres tradicions
religioses, al tenir una concepció molt antropocèntrica, pateix un cert dèficit
cosmocèntric. Originàriament, el cristianisme s’estén per les ciutats i tot el
que és el culte a la naturalesa queda esmorteït. La mateixa paraula “pagà”, que
té un to despectiu, prové de pagus,
“camp”, d’on ve la paraula pagès,  és a
dir, aquell que està vinculat als ritmes de la naturalesa als quals estaven
associats els rituals precristians. Els jesuïtes, en haver nascut a les ciutats
i a les universitats, tendim a reforçar aquesta llunyania.

Tanmateix,
caldria matisar el que estic dient ja que també tenim elements per viure la
dimensió contemplativa o espiritual de la naturalesa. Els Exercicis Espirituals
ignasians, després de recórrer la vida de Jesús, acaben obrint la mirada vers el
món. Finalitzen dient: “Mireu la naturalesa i veieu com Déu habita en els
elements inanimats donat-los l’ésser, en els vegetals i animals donant-los vida
i en les persones donant-los enteniment”. El final dels Exercicis porta a
descobrir la sacralitat de la naturalesa i la presència de Déu en ella.
I tu,
com vius la relació amb la naturalesa ?
Per mi, és l’extensió del que soc, i quan la
sento més, és caminant. Procuro fer els desplaçaments a peu i això em dóna un
contacte amb la terra i els seus ritmes. La naturalesa comença amb el cos. Al
caminar, integro el meu ritme corporal amb l’entorn i m’hi fa sentir en comunió.
Em fascinen dues coses de la natura: d’una banda, la seva espaiositat, és a
dir, els horitzons amples que es veuen des dels cims de les muntanyes o en
amples valls. Encara diria més: per mi, el paisatge ideal és el desert. He
tingut l’ocasió de ser-hi una vegada, al sud del Marroc. Em van fascinar les
coloracions de les primeres hores de la matinada, el desplaçament de
les ombres de les dunes, el tacte de la sorra en la planta dels peus, el suau
soroll de brisa… L’anar descalç és quelcom que m’agrada fer sovint ja que et fa
sentir el contacte directe amb el terra. És fascinant i alhora, guaridor.
L’altra ambient que em fascina de la naturalesa és l’oposat: la frondositat
dels arbres. Quan viatjo, sempre cerco els boscos propers. Amb els camins tinc
una relació curiosa: d’una banda els trobo amables, ja que són naturalesa
humanitzada, però d’altra banda, també m’agrada deixar-los i perdre’m en el
bosc verge. Crec que m’agrada fer el meu propi camí, el que no ha fet ningú.
Com més pur és el bosc, millor m’hi trobo. Tanmateix, també m’agraden els
corriols i puc deixar-me portar per ells. Potser és una de les imatges més
harmòniques del contacte de l’ésser humà amb la naturalesa: deixar una traça amb
delicadesa, sense fer-li cap mal, seguint les seves modulacions. Un altre dels
vincles amb la natura és a través dels canvis estacionals. Soc molt sensible al
pas de les estacions a tots els nivells: corporal, sensitiu, cromàtic. La saba
de la terra l’experimento en el meu propi cos.

Xavier Melloni

Hi ha
algun text o persona que t’ha ajudat o inspirat a entendre les relacions amb la
naturalesa ?
Tot i que sóc jesuïta, la figura de sant Francesc
m’atreu molt. Em corprèn la capacitat que va tenir d’anomenar germà a tot:
germà sol, germana lluna, germà llop, germana aigua… D’altra banda, m’agrada
pregar, o millor encara, cantar amb els salms més còsmics del salteri. A Taizè
van musicar l’himne del llibre de Daniel amb una melodia preciosa: “Dia i nit,
beneïu el Senyor; sol i lluna, beneïu el Senyor; aigües de l’espai, beneïu el
Senyor, etc.”. Sovint em trobo cantant aquesta simfonia còsmica que expressa
com totes les criatures estant anhelants de Déu per la petjada que hi ha deixat
en elles. La lloança és com un retorn en forma de gratitud. Dins dels Exercicis
ignasians, tal com ja hem comentat, en el moment final es dóna una diafania de
la realitat. Un autor que ha estat molt important per a  mi és Pierre Teilhard de Chardin, jesuïta
precisament i paleontòleg, el qual va escriure la Missa sobre el món. Es tracta d’un text extraordinari escrit en
el desert de l’Ordos, a Mongòlia. Es trobava sense pa ni vi per celebrar
l’eucaristia i va sentir que el pa i el vi era tota l’energia de la terra, tot
l’esforç dels humans. Va comprendre que el pa i el vi contenen blat, raïm, aire,
sol, pluja, el pas del temps i el treball humà. El pa i el vi són un punt de
trobada entre les persones i la natura. Ell fa una pregària sobre la terra, i
situa l’ésser humà com partícip del gran moviment còsmic, del gran moviment
evolutiu del qual la persona no està pas separada de la resta de les espècies. En
forma part. Tot el seu pensament gira entorn del gran impuls de la matèria cap
a l’esperit, amb tota la força de l’energia còsmica en contínua transformació.
Les
religions monoteistes van establir prohibicions respecte del culte als elements
naturals que es practicaven anteriorment. Aquest fet, ha marcat les relacions
amb la natura o millor dit ha allunyat els creients de les relacions amb els
elements naturals ?
El cristianisme, en centrar-se tant en la persona
humana, ha reduït el seu vincle amb la natura. Amb tot, cal matisar aquesta
afirmació: la litúrgia és un dels àmbits de retrobament amb el  cosmos. Molts temples són prolongacions del
seu entorn natural, particularment en el romànic. Una església romànica no és
una intrusa enmig de les muntanyes. És més, existeix una connexió entre els llocs on es localitzen les ermites, els monestirs i les esglésies amb les
forces tel·lúriques. Després, amb el Gòtic i el Renaixement, aquest vincle
desapareix. No podem negar que l’Església en accentuar el monoteisme, que és
de caràcter masculí i patriarcal, marca una distància amb la naturalesa, que és
femenina, més fusional i lligada als ritus pagans de la terra. Tanmateix, el
cristianisme ha substituït aquesta mancança femenina mitjançant la Mare de Déu.
Molts dels santuaris marians estan lligats a antics santuaris pagans, fonts,
grutes, muntanyes… La Mare de Déu és la terra. Totes les evocacions de la
Mare de Déu són llocs topogràfics vinculats a muntanyes, manantials o coves. La
por a la força misteriosa de la naturalesa queda neutralitzada per l’autoritat
divina masculina que se separa de la fusió femenina, però a través de la figura
de Maria, el desequilibri es compensa.
Tu
creus que l’Església Oriental ha sapigut mantenir millor aquests vincles amb el
món natural ?
Tot Orient està més integrat al cosmos. La
litúrgia ortodoxa és molt més sonora, molt més corporal. A la Baixa Edat Mitjana,
l’Església Llatina va fer una opció pel món urbà i pel mètode escolàstic, que
no és contemplatiu sinó analític. Els pares espirituals dels monestirs són
substituïts per jerarques o teòlegs urbans, i les comunitats monàstiques rurals
passen a ser residuals. Llevat d’aquests reductes i del franciscanisme, que és
la reserva verda de la religió catòlica, i potser dels santuaris marians, que
es situen fora de la ciutat, l’Església llatina es separa de la naturalesa,
cosa que no succeeix a l’Església d’Orient, on el monacat és encara una
presencia central i reguladora de la vida espiritual de tota la comunitat. A
Occident, en canvi, primer els dominics i desprès els jesuïtes van reforçar
aquest exili.
On
trobaríem elements de veneració de la natura en el cristianisme?
Hi ha un gran símbol relacionat amb l’arbre, que
és l’arbre de la creu. En la teologia i en la mística, així com en la litúrgia
cristiana, tot gira al voltant de l’arbre de la creu.
Però,
l’arbre de la creu és només un símbol abstracte, sense lligam directe amb la
naturalesa.
Hi ha, almenys, tres elements de la terra que
formen part de la litúrgia: la pedra, el foc i la fusta. La litúrgia mateixa és
un marc de contacte amb la terra, amb la celebració còsmica. La pedra es fa
present en l’altar. Altar prové d’altum,
“alçat”, és a dir, el cim de la muntanya on tenen lloc les teofanies.
Pròpiament, perquè tingui validesa el ritual de la missa, cal que l’altar sobre
el qual es fa la consagració del pa i del vi sigui de pedra. Aquí hi ha una
reminiscència còsmica important. Pel que fa al foc, a l’altar sempre hi ha
encesos dos ciris, encara que hi hagi llum natural o artificial. El foc purifica,
escalfa, il·lumina alhora… El foc està present a la Vetlla Pasqual, amb un
altre gran element de la natura: l’aigua, que serà l’aigua baptismal i de la
pila de l’aigua beneita, signe elemental de purificació, llac… Pel que fa a la
fusta, la seva presència és present a tota la decoració de l’església, al cor, en els retaules,
en els banc, però sobretot, el lloc més preeminent és en la creu. El símbol més
important és fet de fusta: on Crist mor 
per donar vida. L’Arbre de la Creu es converteix així en l’Arbre de la Vida. 
Tu
crees que els cristians poden venerar els arbres ?
D’entrada, a l’instint cristià això li resulta
estrany. Estimar i respectar, clar que sí. Venerar és un verb que genera un plus
de sacralitat. Ara bé, a mi mateix, de forma espontània, m’ha sortit el desig
d’abraçar els arbres, besar-los i venerar-los.
No ho vius com una contradicció ?
No, en absolut. Al contrari, em sap greu que no
se’ns hagi ajudat més a conrear aquesta veneració. El mateix passa amb el
nostre cos. Com podem venerar un arbre si no ho fem amb el nostre cos? El
nostre cos és un arbre. El primer arbre som nosaltres. Des de planta dels peus
fins al cap, què som sinó un arbre ? Un gran estrany pel cristianisme ha estat
el nostre propi cos.

En la mesura que hom és capaç de venerar el propi
cos, pot venerar també una de les presències més esplèndides amb les quals
convivim, que són els arbres. Però hom no pot estimar un arbre sinó és capaç
d’estimar la seva pròpia matèria. Si un estima el seu propi vehicle corporal,
davant d’un arbre veu la majestat del que és ell mateix, tant des del punt de
vista simbòlic com real i biològic. El misteri d’un arbre és que uneix tots els
elements, és l’axis mundi,
l’eix que unifica el cel i la terra i des del qual hom es posiciona davant
totes les altres coses.

Tornem
als Exercicis Espirituals de Sant Ignasi. Pots tornar a explicar, amb més
detall, el seu vincle amb la natura ?
Els Exercicis situen l’ésser humà en un ritme
triàdic. Hem estat creats “per lloar, reverenciar i servir Déu i així salvar la
nostra ànima”, diu el Principi i Fonament, la meditació inicial. Totes les
altres coses existeixen per impulsar aquest ritme. Això indica, primerament,
que l’esser humà no és senyor ni font de si mateix, sinó que prové d’un Origen
que el depassa i que es dirigeix  vers una fi que l’espera més enllà del que pot
imaginar o desitjar. Lloar és una actitud d’agraïment. La reverència és el
respecte pel que no és teu. Aquest és el sentit de la prohibició de no prendre
el fruit de l’Arbre de la Vida que hi ha al centre del Paradís. No és una
prohibició arbitraria per part d’un Déu que vol conservar per a ell el poder,
sinó que indica el sentit del límits: allà on acabo jo, comença el misteri de
l’altre. Aquest misteri no el puc arrabassar. Si ho faig, destrueixo el Paradís
perquè tot és susceptible de ser profanat pel propi desig. 


La Primera Setmana
dels Exercicis es treballa sobre la presa de consciència de l’exili que suposa no controlar
el propi desig. Mentre no som conscients de les pulsions depredadores que ens
dominen, continuarem espoliant la naturalesa i als altres. La Segona Setmana
dels Exercicis està centrada sobre la persona de Jesús. Cal descobrir i
meravellar-se de com va viure. Les seves paraules de confiança li van permetre
dir: “Mireu els lliris del camp, els arbres i els ocells del bosc que no
sembren ni seguen i Déu els vesteix així”. El retorn al Paradís és un retorn a
la confiança i al sentit de respecte per tot. Però ens costa terriblement. La
Tercera Setmana confronten amb l’Arbre de la Creu. En front a les nostres
pulsions depredadores, Jesús és alçat a la Creu. Hi roman amb la seva serenitat
davant les tempestes i ventades dels canvis emocionals de les estacions. Jesús
roman alçat com el Fruit que penja de l’arbre per donar amor. El Crucificat
genera una saba que vessa amor. A l’Índia es diu que el sant és com un arbre de
sàndal: perfuma a qui fereix la seva escorça. Aquest és el significat de Crist
clavat a la Creu: quan més el ferim, més amor dóna. La Quarta i darrera Setmana
dels Exercicis s’obre a la manifestació del Crist Ressuscitat que està viu en
una naturalesa també transfigurada, com la Presència que ho sosté tot.

La mirada mística és la que és capaç de descobrir
aquesta Presència en les muntanyes, rius, flors, animals, etc. i les venera com
a manifestacions de la mateixa Vida que pren mil·liars de formes diferents.
Has
parlat dels místics. Ells volen incorporar-se i diluir-se dins la creació ?
Sí, l’experiència més plena és quan hom esdevé
allò que està contemplant. Ja no hi ha separació entre qui contempla i el que
es contempla. Aquesta identificació és la màxima ofrena i la màxima plenitud. Quan m’he buidat
del tot, esdevinc allò que estimava. La màxima plenitud del cristianisme és
aconseguir que el Déu que ha esdevingut en nosaltres faci que nosaltres esdevinguem el
que Ell és: pura donació, pur amor. Això és el cim del cristianisme.
Com
creus que ho hauríem de fer per acostar-nos a la natura ?
Em primer lloc, reconèixer que el primer espai de
natura és el nostre cos. Cal baixar de la ment al cos. Desprès, aprendre a fer
incursions contemplatives a la naturalesa: marxes silencioses que desvetllin
totes les percepcions. Així comencem els Exercicis Espirituals que dono a
Manresa. Dediquem les tres primeres hores del primer dia a caminar, a percebre
sense pensar, tot desplegant els cinc sentits. 


Aquest contacte amb la natura és
fonamental. De fet, s’està produint espontàniament a la nostra societat: cada
dia hi ha menys gent de missa dominical i més persones que dediquen el diumenge
a sortir a la natura. La mateixa pràctica esportiva és un element terapèutic
per retrobar-se amb l’entorn natural. Ara bé, això encara no és contemplació o
la veneració que deies abans. Requereix un aprenentatge més llarg. Cal
desvetllar l’atenció plena. Cada vegada que mengen o ens vestim estem tenint una
relació amb la naturalesa. Tota la 
nostra existència està en contacte amb la naturalesa. L’element clau és
adonar-se del vincle de la reciprocitat i que tot ho estem rebent contínuament.
Cal prendre consciència dels processos d’on venen les coses i aprendre a
valorar cada una de les coses que ens envolten i ens donen la vida.

Hem perdut la capacitat d’agraïment i això és
greu. El gran vincle que tenen les religions ancestrals amb la naturalesa és la
consciència de que tot ho reben d’ella i per això fomenten la reciprocitat, com
a forma d’agraïment. Ens cal aprendre a rebre i retornar, junt amb la capacitat
d’agraïment. Això ens farà venerar i respectar la terra i així sortirem de
l’exili en el que ens trobem.

Natura i budisme, tot conversant amb Montse Castellà

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Natura i budisme, tot conversant amb Montse Castellà

Per parlar de quina és la visió del budisme
vers la natura hem entrevistat a la Montse Castellà, traductora de textos
budistes.
Com
vius la natura a partir de les teves creences?
El budisme m’aporta una visió, més que una
creença. En aquest sentit cal tenir present el que el mateix Buda va dir: no us
cregueu res, ni tan sols el que jo us digui ja que tot ha de passar per dins
vostre. Cal sentir-ho per creure.
Feta aquesta prèvia i retornant a la pregunta
inicial, el budisme m’aporta una visió holística i el valor de la
interdependència, és a dir, tot el que existeix té un sentit i està
interrelacionat amb la resta de les parts. Amb la natura estàs a primera línia
d’aquesta llei de la interdependència. Per tant, quan estàs trepitjant  la terra, sents les arrels sota teu, l’ombra
de l’arbre que ens protegeix.. i sents que formes part d’un tot gran que és el
planeta terra.
Sempre
he llegit que Buda va esperar la revelació sota la capçada d’un arbre, el pipal
(Ficus religiosa). Per tant imagino
que pels budistes els arbres, els boscos han de tenir un significat especial ?
Primer de tot, deixa’m matisar que dins del
budisme aquest concepte de revelació no existeix, es parla del despertar de les
qualitats que ja estan en tu. Per tant, no és un coneixement que ve de fora,
sinó que ve de dins. Buda sempre es va mostrar com una persona normal i corrent
i, a la vegada, volia ésser un exemple de com un ésser humà com nosaltres pot,
amb el silenci despertar les qualitats que estan en tu.
Respecte a l’arbre que has anomenat el qual es
troba a la ciutat índia de Bodh Gaya, cal esmentar que és un dels llocs més
venerats per totes les branques del budisme. Allà et trobes donant voltes a
l’arbre milers de persones. Sembla ser que al llarg de la vida de Buda, els
seus moments més interessants, més profunds van ser sempre a la natura, en
espais oberts. No hi ha constància que ell mai medités en espais tancats. Les
seves experiències profundes van ser a la natura i la majoria de vegades sota
els arbres. També hi ha molts textos canònics, sutres dins del budisme que
parlen dels arbres. Cal esmentar que els arbres simbolitzen a partir de les
seves arrels endinsades a la terra, el tronc sobre la superfície i la capçada
dirigida cap al cel, la connexió entre les dues dimensions, és a dir, entre la
terra i el cel. La mateixa postura clàssica de Buda que representa el despertar
significa aquesta connexió entre els dos mons ja que té una mà que toca a terra
i l’altra ma que està en direcció cap al cel buida, creant un espai de
receptivitat.

Montse Castellà

Recordes
algun altre arbre sagrat o simbòlic ?

Dins del budisme l’arbre del refugi és un
element essencial per a la pràctica. Es tracta d’una visualització en la qual hi
ha un arbre al bell mig d’un llac que simbolitza l’oceà del sofriment i al seu
voltant hi ha representats tots els éssers vius. A les branques de l’arbre hi
apareixien els tres elements sagrats del budisme. En primer lloc, Buda i tots
els llinatges de transmissió del coneixement. Cal tenir present que, en el
budisme, la relació mestre deixeble és molt important. En segon lloc, la Sagha
o comunitat budista i, en tercer lloc, el Dharma o l’ensenyament.
A la
biografia de Buda explica que quan ell deixa la  família per iniciar el seu camí se’n va als
boscos on residien els homes sants i per tant, el bosc el podem associar al
temple ?
Es veu que els primers monjos vivien realment
als boscos. Dins dels vots que feien hi havia el  compromís de no trencar ni una branca. Dins
del budisme es creu que alguns elements naturals com una muntanya, un llac, un
bosc o un arbre són habitatges d’altres éssers que amb els ulls no podem veure.
Es pot entendre que tots aquests espais són la casa d’éssers divins. Hi ha la
llegenda que una vegada un monjo va trencar una branca d’un arbre i una deïtat
que vivia en aquell arbre va anar a queixar-se al mateix Buda. Des d’aquell dia
es va entrar als vots dels monjos l’obligació, abans esmentada, de que ni una
branca d’un arbre es podia trencar.
Tal com hem dit, hi ha la percepció que en alguns
dels cims de les muntanyes, dels llacs, dels boscos hi habiten divinitats i per
tant cal protegir aquests espais dels aprofitaments humans. Cal recordar que
un  dels primers principis dels budistes
és el principi a la vida. Per tant per als budistes hi havia espais sagrats que
havien de romandre intactes i no es podien profanar ja que eren la casa dels
déus.
Quins
textos fan referència al respecte als arbres i els boscos ?
Cal tenir present que molts dels textos
budistes van ser escrits fa molts segles en una situació social, econòmica i
ecològica molt diferent de l’actual. Per tant, en aquells moments no calia
explicitar el respecte a la natura. Si Buda visqués avui  dia predicaria altres ensenyaments on es faria
més referència a la natura.
Com
creus que haurien de ser les relacions entre les persones i la natura ?
Hi ha un procés que el
podríem anomenar ecotransformació que passa per un procés interior de la
persona, fins que no ens sentim part d’aquesta natura. Si seguim parlant de jo
i la natura, que passarà ? Doncs que seguirem com fins ara, però ens manca una
base més potent, és a dir, una transformació més profunda i realment cal un
canvi espiritual. Cal ampliar aquest jo. Hi ha persones que el seu jo acaba en
la seva pell, en la seva família, en els seus amics i qualsevol agressió a algú
d’aquest cercle és com si li fessin a ell. Aquesta consciència s’ha d’expandir,
hem de passar del jo al nosaltres. Ens hem de sentir que formem part d’una
mateixa família. Fins que no sentim que la natura és part del nostre propi cos
doncs estem en perill. Ens cal una consciència més interior i amplia.
L’arbre refugi