Natura i cristianisme, tot conversant amb Maria Teresa Batallé

Maria Teresa Batallé és monja
benedictina i viu des de fa quaranta anys al Santuari de Puiggraciós.
Com viu una monja la natura ?
Només puc
parlar-te de la meva experiència personal. Abans estava en un monestir de la
ciutat de Barcelona i en ser cridada per venir a Puiggraciós em va entusiasmar
molt la idea. Ara bé, cada vegada que em trobava un petit animaló caminant
m’espantava i per tant, em trobava molt lluny de la natura, tot i que els arbres
m’encantaven. Amb el temps la  natura ha
passat a ser una part molt important de la meva vida. He gaudit molt d’aquest
entorn on visc i n’he donat sempre gràcies a Déu: de les sortides de sol, dels
arbres, dels camins, dels cingles… He caminat i caminat per aquestes
muntanyes i he pensat: “Senyor, sembla que tot aquest món sigui per mi”
En la vida quotidiana de la comunitat de Puiggraciós, com pots viure
la natura ?
D’una
part hi ha el fet que en moltes ocasions hi he fet les meves pregàries. Aquesta
situació ha significat estar amb el Senyor i amb mi mateixa. He gaudit molt de
les sortides i les postes de sol que des de la talaia de Puiggraciós són una
meravella. Quan veus que el dia neix de nou el cor s’eixampla. De tant en tant
tenim un dia de desert, que vol dir que fem un tall a la quotidianitat. Pots
aixecar-te a l’hora que vols i sortir a caminar cingles amunt amb la meva
motxilla, els meus llibres, la meva bíblia… i quan trobo un racó que m’agrada
allà em quedo i des d’aquell indret faig la meva pregària. Aquest dia va molt
bé perquè trenca la monotonia quotidiana.
Tenen alguna particularitat aquests espais que esculls per pregar ?
Primer,
trobar-m’hi còmoda per tal de poder contemplar, escoltar, gaudir… i en segon
lloc que hi hagi una bona vista. A mi m’agrada la muntanya i els horitzons que
t’ofereix. A vegades, fins i tot he patit algun ensurt caminant pels cingles.
En una ocasió vaig quedar penjada, però vaig poder tornar enrere i aquest fet m’ha
portat a anar més en compte.


Vas viure el foc del 1994 ?

Si. Van
ser uns dies tristos. En el primer moment vaig veure una enorme columna de fum
i vaig avisar la resta de germanes, vam sortir totes i amb el cotxe ens vam
enfilar fins al coll Tripeta per veure què passava. Tot just arribar a dalt del
cingle i van adonar-nos que el foc era molt a prop. Van baixar ràpidament i en
aquest descens van patir al observar com algunes branques i pinyes de pins
enceses passaven per damunt nostre ja que feia molt vent. Un cop fórem al
santuari,  veiérem molt gent, però tot
seguit ens indicaren que calia marxar de seguida. Vaig entrar a la meva
habitació i, encara no ser perquè, vaig endur-me la flauta i res més. Unes
altres persones van agafar la mare de Déu i la van pujar en un cotxe i tots
plegats vam baixar cap al poble. Al cap de trenta minuts el santuari estava
envoltat de foc i la gent del poble deia: el santuari s’ha cremat !
A la
tarda tornàrem a pujar i tot l’entorn era negre però la casa estava perfecta.
Al dia següent, encara vam trobar el gat viu dins la casa. Només es va cremar
el marc de fusta d’una de les finestres de les golfes. Res més. Ara bé a
l’entorn la desolació era total, tot negre, un silenci… El tercer dia després
del foc, tot passejant per la muntanya, a vegades, el peu s’ensorrava ja que el
foc negre seguia actuant, és a dir, que la muntanya encara anava cremant per
sota. Pensàvem: no veure’m mai més el verd !
Al cap
d’un cert temps va produir-se un esclat de rebrots i de nous brots, alguns dels
quals treien flors. En alguns indrets van crear-se veritables catifes de
margarides o violetes. I vam pensar: Això és un regal !
Com a creient com ho vas viure ?
El senyor
sap el perquè, però penso que darrera aquests fets, com d’altres, hi ha les
persones. Jo a Déu no l’hi poso en aquests fets, com les inundacions de la
tardor següent. Els responsables som nosaltres.
Hi ha algun text o autor que t’hagi ajudat a viure la natura en
plenitud ?
A mi
m’agraden les poesies de Joan Maragall. També em va agradar llegir Theilard de
Chardin. Ara penso: Maria Teresa ja has llegit prou, ara gaudeix !
I els Salms ?
Els Salms
és el llibre que m’agrada més de la Bíblia perquè expressa de forma poètica la
història d’un poble. Els salms per mi són un punt de referència. El Salm primer
com pots veure ja ens parla de natura:
Estima de cor la llei del Senyor,
la repassa meditant-la nit i dia.
Serà com un arbre que arrela vora
l’aigua,
dóna fruit quan n’és el temps,
i mai no es marceix el seu fullatge,
duu a bon terme tot el que emprèn.
Com vius els arbres ?
Aquí
mateix tenim una alzina, que és un arbre que m’agrada molt, que fa ombra i que
pren una forma particular. Sota seu hi havia unes pedres i uns voluntaris van
fer-ne un banc i ara podem seure sota seu i ens sentim acollits.
Un dia
vam anar a fer exercicis espirituals  a
Campelles i vaig trobar un espai sota un pi roig. Hi anava cada dia i vaig
establir-hi una conversa, talment com si fos un amic. Jo anava reflexionant i
pensant i ell també em parlava de les seves branques verdes i de les seques. Es
pot dir que em sentia escoltada i, a la vegada, l’escoltava a ell.
També
m’agraden molt els roures pel color de les seves fulles. El trobo un arbre
ferm.
M’agrada
veure els arbres i si en trobo algun que m’agrada m’hi repenjo bé en el seu
tronc. Em sento recolzada.
Tu creus que es poden venerar els arbres ?
Jo crec
que el que cal és estimar-los. Si els estimes deixes que siguin ells.  Per exemple davant de casa tenim una alba que
el foc la va mig cremar, però encara resisteix i a mi m’agrada molt. Aquest
arbre m’ha  parlat molt.
En un
altre ordre de coses, aquests dies s’acosta al santuari una guineu i l’hi donem
les sobres i es pot dir que ens hem fet amigues de la guineu. Saps que maca és
!


Quins consell donaries a altres persones per viure en plenitud la
natura ?

Doncs
que, primer de tot, cal caminar-hi i passejar-hi lentament per observar-la i
viure-la. D’aquesta manera aconseguiràs escoltar-la i que et parli. Aquesta
comunicació només s’aconsegueix en silenci amb tu mateix, és a dir, cal apagar
tots el sorolls i pensaments que hi ha dins teu i tot segit deixar-te endur per
la natura i per tant escoltar-la.
Cal  tancar el ulls i deixar que les vibracions de
l’entorn entrin dins teu. Això que sembla tant senzill, de fet, només s’hi
arriba amb el temps i, a vegades, amb el pas dels anys. Recordo els primeres
vegades que m’asseia en una pedra i pensava: mira està brut l’entorn, hi ha
formigues… Però, poc a poc, el silenci va deixar de molestar-me i vaig
començar a comunicar-me amb el medi que m’envoltava. Per exemple, un dia
ennuvolat caminava pels cingles i vaig pensar:” Senyor, perquè no obres una
clariana i em permets veure la teva llum” i al cap d’una estona va sortir el
sol per un moment. D’aquestes situacions te’n podria dir moltes altres.
Per tant,
quan passejo em sento acompanyada i a vegades caminant per dalt dels cingles em
sento la mestressa de tot. En el fons, som imatge de Déu. Sempre penso en Jesús
que es va fer persona, com un de nosaltres. A partir del que sóc jo em vaig
cristificant. Per tant, em sento filla de Déu, estimada, acollida… A partir
d’aquesta realitat intento assemblar-me a Déu. És un misteri!
Caminant
entre boscos i muntanyes em sento un més i en comunió amb l’entorn, i aquesta
realitat m’obre nous horitzons de vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>