El jardí de l’Edèn, un jardí ple d’arbres.

Ara que som davant d’un nou any és el moment
en el qual tothom s’imagina com serà el que vindrà. Parlant d’il·lusions, de
ben segur que un dels somnis més recurrents en moltes cultures és el de pensar
o imaginar com seria el jardí de l’Edèn per intentar imitar-ne alguna de les
seves qualitats. Dins d’aquest àmbit un dels textos més consultat és el relat
bíblic (Gn 8,18) que descriu el jardí de l’Edèn.  Precisament, abans de Nadal vaig rebre, com a
ofrena nadalenca, de part de Fra Valentí Serra[1]
un article seu a l’entorn del tema d’aquesta entrada. A partir de la seva
lectura us presentaré els principals atributs i simbologia d’aquest jardí.
Edèn és una paraula hebrea que significa
delícia, posteriorment els grecs la van traduir com Paradeisos o hort tancat que va generà l’ hortus conclusus medieval. Cal tenir present que a Mesopotàmia és
on van aparèixer els primers jardins que van conèixer hebreus i grecs.  Per tant, d’entrada, el jardí de l’Edèn és
concebut com el jardí de les delícies o el paradís. En segon lloc, es tracta
d’un jardí creat per Déu per compartir-lo feliçment amb l’home i la dona. Com a
lloc de convivència el va omplir d’un gran varietat d’arbres, sobretot d’arbres
fruiters. També era l’espai on naixia un riu que regava tot l’espai. En
conseqüència, els tres principals atributs d’aquest jardí eren: l’ombra, les
fruites i l’aigua.
D’altra part, l’Edèn era un jardí ple de
simbolisme ja que dins seu se situen els dos grans arbres simbòlics del
cristianisme: l’arbre de la vida i l’arbre del coneixement del bé i del mal que
contenia la fruita prohibida. El resultat és que aquest jardí esdevé un espai
per viure feliçment amb el creador però, a la vegada és també, l’indret del
primer gran combat espiritual ja que Déu demana obediència i fidelitat i, en
conseqüència, viure resistint la temptació dels cants de la serp per tastar la
fruita prohibida.
L’expulsió del paradís no només significà el
primer pecat sinó haver de marxar d’un espai d’abundància i de felicitat ja que
l’home i la dona vivien sense haver de treballar i en companyia del creador.
Per tant, no és estrany que molts escrits d’èpoques posteriors evoquin la
nostàlgia pel jardí perdut que era el paradís o l’espai de la felicitat eterna.
A l’Apocalipsi torna a aparèixer l’arbre de la vida, del qual menjarem la
fruita de la vida eterna.
En conclusió, 
el text bíblic del jardí de l’Edèn ha inspirat al llarg de la història a
molts religiosos a dissenyar molts jardins claustrals o monàstics que tenien
una font en el centre i alguns arbres fruiters o plantes remeieres al seu
voltant, tal com tenia l’anomenat jardí de Jericó al convent caputxí del
Montcalvari a la ciutat de Barcelona. El jardí esdevenia un plaer per als ulls
i els sentits i un espai de pau per a pregar o meditar.
Jardins davant de la catedral de Chartes

Giverny, un veritable jardí de les delícies.



[1] Serra, Valentí (2012):
El jardín del Edén, un paraíso en la
Tierra
” Estudios Franciscanos, Vol.113: 303-317.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>