Natura i espiritualitat, tot conversant amb Xavier Melloni

Xavier Melloni és jesuïta, teòleg i antropòleg.
Treballa al Centre d’Espiritualitat “La Cova de Manresa”.
Com
viu la natura un jesuïta ?
Els jesuïtes tenim un punt intel·lectual i urbà
diferent dels franciscans. Ells, des de l’origen de la seva espiritualitat,
estan més pròxims a la natura. Sant Francesc d’Assís és inconcebible sense la
naturalesa. En canvi, Ignasi de Loiola, tot i que va néixer a les valls de Guipúscoa,
a Azpeitia, va ser més “urbanita” i els seus ensenyaments van arrelar més a les
ciutats. D’altra banda, el cristianisme, si el comparem amb altres tradicions
religioses, al tenir una concepció molt antropocèntrica, pateix un cert dèficit
cosmocèntric. Originàriament, el cristianisme s’estén per les ciutats i tot el
que és el culte a la naturalesa queda esmorteït. La mateixa paraula “pagà”, que
té un to despectiu, prové de pagus,
“camp”, d’on ve la paraula pagès, 
és a
dir, aquell que està vinculat als ritmes de la naturalesa als quals estaven
associats els rituals precristians. Els jesuïtes, en haver nascut a les ciutats
i a les universitats, tendim a reforçar aquesta llunyania.

Tanmateix,
caldria matisar el que estic dient ja que també tenim elements per viure la
dimensió contemplativa o espiritual de la naturalesa. Els Exercicis Espirituals
ignasians, després de recórrer la vida de Jesús, acaben obrint la mirada vers el
món. Finalitzen dient: “Mireu la naturalesa i veieu com Déu habita en els
elements inanimats donat-los l’ésser, en els vegetals i animals donant-los vida
i en les persones donant-los enteniment”. El final dels Exercicis porta a
descobrir la sacralitat de la naturalesa i la presència de Déu en ella.
I tu,
com vius la relació amb la naturalesa ?
Per mi, és l’extensió del que soc, i quan la
sento més, és caminant. Procuro fer els desplaçaments a peu i això em dóna un
contacte amb la terra i els seus ritmes. La naturalesa comença amb el cos. Al
caminar, integro el meu ritme corporal amb l’entorn i m’hi fa sentir en comunió.
Em fascinen dues coses de la natura: d’una banda, la seva espaiositat, és a
dir, els horitzons amples que es veuen des dels cims de les muntanyes o en
amples valls. Encara diria més: per mi, el paisatge ideal és el desert. He
tingut l’ocasió de ser-hi una vegada, al sud del Marroc. Em van fascinar les
coloracions de les primeres hores de la matinada, el desplaçament de
les ombres de les dunes, el tacte de la sorra en la planta dels peus, el suau
soroll de brisa… L’anar descalç és quelcom que m’agrada fer sovint ja que et fa
sentir el contacte directe amb el terra. És fascinant i alhora, guaridor.
L’altra ambient que em fascina de la naturalesa és l’oposat: la frondositat
dels arbres. Quan viatjo, sempre cerco els boscos propers. Amb els camins tinc
una relació curiosa: d’una banda els trobo amables, ja que són naturalesa
humanitzada, però d’altra banda, també m’agrada deixar-los i perdre’m en el
bosc verge. Crec que m’agrada fer el meu propi camí, el que no ha fet ningú.
Com més pur és el bosc, millor m’hi trobo. Tanmateix, també m’agraden els
corriols i puc deixar-me portar per ells. Potser és una de les imatges més
harmòniques del contacte de l’ésser humà amb la naturalesa: deixar una traça amb
delicadesa, sense fer-li cap mal, seguint les seves modulacions. Un altre dels
vincles amb la natura és a través dels canvis estacionals. Soc molt sensible al
pas de les estacions a tots els nivells: corporal, sensitiu, cromàtic. La saba
de la terra l’experimento en el meu propi cos.

Xavier Melloni

Hi ha
algun text o persona que t’ha ajudat o inspirat a entendre les relacions amb la
naturalesa ?
Tot i que sóc jesuïta, la figura de sant Francesc
m’atreu molt. Em corprèn la capacitat que va tenir d’anomenar germà a tot:
germà sol, germana lluna, germà llop, germana aigua… D’altra banda, m’agrada
pregar, o millor encara, cantar amb els salms més còsmics del salteri. A Taizè
van musicar l’himne del llibre de Daniel amb una melodia preciosa: “Dia i nit,
beneïu el Senyor; sol i lluna, beneïu el Senyor; aigües de l’espai, beneïu el
Senyor, etc.”. Sovint em trobo cantant aquesta simfonia còsmica que expressa
com totes les criatures estant anhelants de Déu per la petjada que hi ha deixat
en elles. La lloança és com un retorn en forma de gratitud. Dins dels Exercicis
ignasians, tal com ja hem comentat, en el moment final es dóna una diafania de
la realitat. Un autor que ha estat molt important per a  mi és Pierre Teilhard de Chardin, jesuïta
precisament i paleontòleg, el qual va escriure la Missa sobre el món. Es tracta d’un text extraordinari escrit en
el desert de l’Ordos, a Mongòlia. Es trobava sense pa ni vi per celebrar
l’eucaristia i va sentir que el pa i el vi era tota l’energia de la terra, tot
l’esforç dels humans. Va comprendre que el pa i el vi contenen blat, raïm, aire,
sol, pluja, el pas del temps i el treball humà. El pa i el vi són un punt de
trobada entre les persones i la natura. Ell fa una pregària sobre la terra, i
situa l’ésser humà com partícip del gran moviment còsmic, del gran moviment
evolutiu del qual la persona no està pas separada de la resta de les espècies. En
forma part. Tot el seu pensament gira entorn del gran impuls de la matèria cap
a l’esperit, amb tota la força de l’energia còsmica en contínua transformació.
Les
religions monoteistes van establir prohibicions respecte del culte als elements
naturals que es practicaven anteriorment. Aquest fet, ha marcat les relacions
amb la natura o millor dit ha allunyat els creients de les relacions amb els
elements naturals ?
El cristianisme, en centrar-se tant en la persona
humana, ha reduït el seu vincle amb la natura. Amb tot, cal matisar aquesta
afirmació: la litúrgia és un dels àmbits de retrobament amb el  cosmos. Molts temples són prolongacions del
seu entorn natural, particularment en el romànic. Una església romànica no és
una intrusa enmig de les muntanyes. És més, existeix una connexió entre els llocs on es localitzen les ermites, els monestirs i les esglésies amb les
forces tel·lúriques. Després, amb el Gòtic i el Renaixement, aquest vincle
desapareix. No podem negar que l’Església en accentuar el monoteisme, que és
de caràcter masculí i patriarcal, marca una distància amb la naturalesa, que és
femenina, més fusional i lligada als ritus pagans de la terra. Tanmateix, el
cristianisme ha substituït aquesta mancança femenina mitjançant la Mare de Déu.
Molts dels santuaris marians estan lligats a antics santuaris pagans, fonts,
grutes, muntanyes… La Mare de Déu és la terra. Totes les evocacions de la
Mare de Déu són llocs topogràfics vinculats a muntanyes, manantials o coves. La
por a la força misteriosa de la naturalesa queda neutralitzada per l’autoritat
divina masculina que se separa de la fusió femenina, però a través de la figura
de Maria, el desequilibri es compensa.
Tu
creus que l’Església Oriental ha sapigut mantenir millor aquests vincles amb el
món natural ?
Tot Orient està més integrat al cosmos. La
litúrgia ortodoxa és molt més sonora, molt més corporal. A la Baixa Edat Mitjana,
l’Església Llatina va fer una opció pel món urbà i pel mètode escolàstic, que
no és contemplatiu sinó analític. Els pares espirituals dels monestirs són
substituïts per jerarques o teòlegs urbans, i les comunitats monàstiques rurals
passen a ser residuals. Llevat d’aquests reductes i del franciscanisme, que és
la reserva verda de la religió catòlica, i potser dels santuaris marians, que
es situen fora de la ciutat, l’Església llatina es separa de la naturalesa,
cosa que no succeeix a l’Església d’Orient, on el monacat és encara una
presencia central i reguladora de la vida espiritual de tota la comunitat. A
Occident, en canvi, primer els dominics i desprès els jesuïtes van reforçar
aquest exili.
On
trobaríem elements de veneració de la natura en el cristianisme?
Hi ha un gran símbol relacionat amb l’arbre, que
és l’arbre de la creu. En la teologia i en la mística, així com en la litúrgia
cristiana, tot gira al voltant de l’arbre de la creu.
Però,
l’arbre de la creu és només un símbol abstracte, sense lligam directe amb la
naturalesa.
Hi ha, almenys, tres elements de la terra que
formen part de la litúrgia: la pedra, el foc i la fusta. La litúrgia mateixa és
un marc de contacte amb la terra, amb la celebració còsmica. La pedra es fa
present en l’altar. Altar prové d’altum,
“alçat”, és a dir, el cim de la muntanya on tenen lloc les teofanies.
Pròpiament, perquè tingui validesa el ritual de la missa, cal que l’altar sobre
el qual es fa la consagració del pa i del vi sigui de pedra. Aquí hi ha una
reminiscència còsmica important. Pel que fa al foc, a l’altar sempre hi ha
encesos dos ciris, encara que hi hagi llum natural o artificial. El foc purifica,
escalfa, il·lumina alhora… El foc està present a la Vetlla Pasqual, amb un
altre gran element de la natura: l’aigua, que serà l’aigua baptismal i de la
pila de l’aigua beneita, signe elemental de purificació, llac… Pel que fa a la
fusta, la seva presència és present a tota la decoració de l’església, al cor, en els retaules,
en els banc, però sobretot, el lloc més preeminent és en la creu. El símbol més
important és fet de fusta: on Crist mor 
per donar vida. L’Arbre de la Creu es converteix així en l’Arbre de la Vida. 
Tu
crees que els cristians poden venerar els arbres ?
D’entrada, a l’instint cristià això li resulta
estrany. Estimar i respectar, clar que sí. Venerar és un verb que genera un plus
de sacralitat. Ara bé, a mi mateix, de forma espontània, m’ha sortit el desig
d’abraçar els arbres, besar-los i venerar-los.
No ho vius com una contradicció ?
No, en absolut. Al contrari, em sap greu que no
se’ns hagi ajudat més a conrear aquesta veneració. El mateix passa amb el
nostre cos. Com podem venerar un arbre si no ho fem amb el nostre cos? El
nostre cos és un arbre. El primer arbre som nosaltres. Des de planta dels peus
fins al cap, què som sinó un arbre ? Un gran estrany pel cristianisme ha estat
el nostre propi cos.

En la mesura que hom és capaç de venerar el propi
cos, pot venerar també una de les presències més esplèndides amb les quals
convivim, que són els arbres. Però hom no pot estimar un arbre sinó és capaç
d’estimar la seva pròpia matèria. Si un estima el seu propi vehicle corporal,
davant d’un arbre veu la majestat del que és ell mateix, tant des del punt de
vista simbòlic com real i biològic. El misteri d’un arbre és que uneix tots els
elements, és l’axis mundi,
l’eix que unifica el cel i la terra i des del qual hom es posiciona davant
totes les altres coses.

Tornem
als Exercicis Espirituals de Sant Ignasi. Pots tornar a explicar, amb més
detall, el seu vincle amb la natura ?
Els Exercicis situen l’ésser humà en un ritme
triàdic. Hem estat creats “per lloar, reverenciar i servir Déu i així salvar la
nostra ànima”, diu el Principi i Fonament, la meditació inicial. Totes les
altres coses existeixen per impulsar aquest ritme. Això indica, primerament,
que l’esser humà no és senyor ni font de si mateix, sinó que prové d’un Origen
que el depassa i que es dirigeix  vers una fi que l’espera més enllà del que pot
imaginar o desitjar. Lloar és una actitud d’agraïment. La reverència és el
respecte pel que no és teu. Aquest és el sentit de la prohibició de no prendre
el fruit de l’Arbre de la Vida que hi ha al centre del Paradís. No és una
prohibició arbitraria per part d’un Déu que vol conservar per a ell el poder,
sinó que indica el sentit del límits: allà on acabo jo, comença el misteri de
l’altre. Aquest misteri no el puc arrabassar. Si ho faig, destrueixo el Paradís
perquè tot és susceptible de ser profanat pel propi desig. 



La Primera Setmana
dels Exercicis es treballa sobre la presa de consciència de l’exili que suposa no controlar
el propi desig. Mentre no som conscients de les pulsions depredadores que ens
dominen, continuarem espoliant la naturalesa i als altres. La Segona Setmana
dels Exercicis està centrada sobre la persona de Jesús. Cal descobrir i
meravellar-se de com va viure. Les seves paraules de confiança li van permetre
dir: “Mireu els lliris del camp, els arbres i els ocells del bosc que no
sembren ni seguen i Déu els vesteix així”. El retorn al Paradís és un retorn a
la confiança i al sentit de respecte per tot. Però ens costa terriblement. La
Tercera Setmana confronten amb l’Arbre de la Creu. En front a les nostres
pulsions depredadores, Jesús és alçat a la Creu. Hi roman amb la seva serenitat
davant les tempestes i ventades dels canvis emocionals de les estacions. Jesús
roman alçat com el Fruit que penja de l’arbre per donar amor. El Crucificat
genera una saba que vessa amor. A l’Índia es diu que el sant és com un arbre de
sàndal: perfuma a qui fereix la seva escorça. Aquest és el significat de Crist
clavat a la Creu: quan més el ferim, més amor dóna. La Quarta i darrera Setmana
dels Exercicis s’obre a la manifestació del Crist Ressuscitat que està viu en
una naturalesa també transfigurada, com la Presència que ho sosté tot.

La mirada mística és la que és capaç de descobrir
aquesta Presència en les muntanyes, rius, flors, animals, etc. i les venera com
a manifestacions de la mateixa Vida que pren mil·liars de formes diferents.
Has
parlat dels místics. Ells volen incorporar-se i diluir-se dins la creació ?
Sí, l’experiència més plena és quan hom esdevé
allò que està contemplant. Ja no hi ha separació entre qui contempla i el que
es contempla. Aquesta identificació és la màxima ofrena i la màxima plenitud. Quan m’he buidat
del tot, esdevinc allò que estimava. La màxima plenitud del cristianisme és
aconseguir que el Déu que ha esdevingut en nosaltres faci que nosaltres esdevinguem el
que Ell és: pura donació, pur amor. Això és el cim del cristianisme.
Com
creus que ho hauríem de fer per acostar-nos a la natura ?
Em primer lloc, reconèixer que el primer espai de
natura és el nostre cos. Cal baixar de la ment al cos. Desprès, aprendre a fer
incursions contemplatives a la naturalesa: marxes silencioses que desvetllin
totes les percepcions. Així comencem els Exercicis Espirituals que dono a
Manresa. Dediquem les tres primeres hores del primer dia a caminar, a percebre
sense pensar, tot desplegant els cinc sentits. 



Aquest contacte amb la natura és
fonamental. De fet, s’està produint espontàniament a la nostra societat: cada
dia hi ha menys gent de missa dominical i més persones que dediquen el diumenge
a sortir a la natura. La mateixa pràctica esportiva és un element terapèutic
per retrobar-se amb l’entorn natural. Ara bé, això encara no és contemplació o
la veneració que deies abans. Requereix un aprenentatge més llarg. Cal
desvetllar l’atenció plena. Cada vegada que mengen o ens vestim estem tenint una
relació amb la naturalesa. Tota la 
nostra existència està en contacte amb la naturalesa. L’element clau és
adonar-se del vincle de la reciprocitat i que tot ho estem rebent contínuament.
Cal prendre consciència dels processos d’on venen les coses i aprendre a
valorar cada una de les coses que ens envolten i ens donen la vida.

Hem perdut la capacitat d’agraïment i això és
greu. El gran vincle que tenen les religions ancestrals amb la naturalesa és la
consciència de que tot ho reben d’ella i per això fomenten la reciprocitat, com
a forma d’agraïment. Ens cal aprendre a rebre i retornar, junt amb la capacitat
d’agraïment. Això ens farà venerar i respectar la terra i així sortirem de
l’exili en el que ens trobem.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>