Meteora, entre cel i terra.

Pocs
paisatges m’han colpit tant, emocionalment parlant,  com el de Meteora, a Grècia. Per què ? En
primer lloc  per la seva gran  i indiscutible bellesa paisatgística, però
sobretot per la perfecta simbiosi que transmet només mirant-lo, entre   natura
i espiritualitat. Són molts els monestirs en actiu i els enrunats que parlen
d’aquest fet. També, de ben segur,  perquè em recordà el massís de Montserrat i,  senzillament, perquè veure aquells colossals monòlits
de conglomerats coronats per uns edificis tan bells, és una experiència visual
i anímica sorprenent, inoblidable i irrepetible.

Els monestir de gran Meteora i Varlaam

Anem a pams.
Meteora en grec significa “suspès a l’aire” i talment  els monestirs de Meteora semblen construccions
que s’envolen vers  el cel. En aquestes
moles de conglomerats, a principis de l’època medieval, s’hi anaren  instal·lant  en balmes i coves els primers ascetes amb
l’objectiu de fer-hi vida contemplativa. Ja al s. XII va fundar-se la primera
comunitat monàstica i, poc a poc, es van anar construint  altres monestirs, sempre sobre els cims
rocosos , talment com si volguéssim acostar-se tant com fos possible a la
divinitat. Precisar que l’ascensió de l’ésser humà cap a Déu o theosis és una de les pràctiques  essencials  de l’església ortodoxa.
A Meteora,
natura i espiritualitat s’uneixen a la perfecció. Podem il·lustrar aquesta afirmació,
tot revisant la visita que férem recentment al monestir de sant Nicolau  la meva dona i jo mateix. Sortosament la vam
iniciar bon punt l’obriren, a les nou del matí. Per arribar-hi cal seguir un
bell i  rampellut camí que transcorre
entre alzines i roures. Al peu mateix del monestir es troba la cova del  sant. Observant-la, se’n dedueix ràpidament l’ús,
primigeni,  la comunió perfecta  que atorgaren i fixaren  els eremites a la roca convertint-la en
temple. Es tracta d’un primer tast,  d’una
capella oberta i magníficament  ornada
per imatges i elements propis de les comunitats ortodoxes . 


El silenci i
la solitud d’aquella hora matinera i el sol plàcid van fer de la resta de
l’ascensió un passeig ple de pau i serenor. Abans d’arribar a l’edifici
monàstic hi ha un petit espai on  apareixen dos dels arbres més característics
de la mediterrània: una figuera i una olivera, barrejats  amb l’ alzinar.
El monestir
és una veritable fortalesa. Actualment s’ha foradat la roca per fer-hi una
escala d’accés , però originàriament s’hi accedia per una escala vertical feta
de cordes i fusta que es replegava i  quedava recolzada directament a la paret.
De dins de
l’edifici monàstic només se’n visita una part ja que hi segueixen vivint un parell
de monjos. L’església conserva en un molt bon estat els frescos originals del
segle XVI, esplèndids! Situar-se enmig de la petita cúpula i mirar el Déu
creador és immergir-se  en un espai
curull d’elements d’un gran expressionisme simbòlic. A dalt de tot del monestir,
 en el punt més alt de la roca, s’hi
encasta  un minúscul campanar i un banc
que  permet gaudir d’un paisatge únic en
el qual  s’uneix la força de la natura
amb la traça dels religiosos que hi han deixat petja al llarg de molt segles i
han  atorgat al conjunt una força
espiritual única.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>