Natura i judaisme, tot conversant amb Manuel Forcano

Manuel
Forcano es defineix primer com a poeta i després com a hebraista ja que sent
una curiositat intel·lectual per la terra, la cultura i la llengua jueva.
Aquesta tardor ha presentat la traducció del Llibre de la Creació (Ed. Fragmenta). Actualment és el director
general de la Fundació Centre Internacional de Música Antiga Jordi Savall.
Com
viu la natura el judaisme ?
El judaisme té una relació molt
especial amb la natura ja que segons els textos bíblics la natura està
supeditada a l’ésser humà. La natura és una serventa de l’home per mandat diví.
Per tant tots els elements naturals estan al seu servei i aquest fet que pot
semblar una relació molt d’esclavatge, es compensa religiosament en una data al
seu calendari per celebrar l’any nou dels arbres o de la vegetació, és
l’anomenat Tu bi-Xevat. És una festa que té lloc a finals de l’hivern per
celebrar el renovellament de la vida dins del cicle vegetal.
La
visió del Gènesi és la que marca la comprensió de la natura ?
Si, tot és per a l’home, les
plantes, els animals. Aprofiteu-ho i tireu endavant. Es pot dir que és una
relació de sumissió, tot i que hi ha aquesta festa religiosa lligada al cicle
dels vegetals.
El fet que el poble jueu fos en origen
un poble, majoritàriament, de pastors nòmades, marca la seva relació amb la
natura i els arbres ?
El problema que tenim és a quan
ens remuntem. Si reculem fins els temps bíblics no només tenim pastors sinó
també agricultors i persones que vivien en ciutats importants. A la Bíblia
mateix apareix una gran tensió entre els pastors i els agricultors com a totes les
antigues societats. L’escriptor bíblic que explicà com Déu llançà sofre sobre les
ciutats de Sodoma i Gomorra, perquè els seus habitants eren perversos i
corruptes, fou, segurament, un pastor. En canvi, qui escrigué el mite de Caïm i
Abel era un agricultor.
El relat mostra Caïm com un
pastor que matà el bo, el pietós, 
l’agricultor Abel. Per tant la relació amb la natura la tingueren tots
dos però de manera diferent. El pastor perquè l’aprofitava i era el seu
hàbitat. Per exemple, les quatre palmeres del desert que l’hi donaven ombra i
fruits al pastor li eren molt bàsiques. Per aquest motiu, per la seva
importància en la vida dels pastors que vivien en el desert,  la palmera en hebreu, en àrab, en les llengües
semítiques té molts noms. La relació que tenen amb la natura tant els
agricultors com els pastors no ve dels ancestres ja que totes les societats
provenen de pastors i agricultors que sempre s’han barallat entre ells.

Manuel Forcano

El judaisme també té arbres
simbòlics. Per exemple, l’Arbre de la Vida, esmentat en el Gènesi també apareix
a la Càbala com un arbre que representa els estadis per acostar-se al
coneixement de Déu.
Segons quins siguin els textos
bíblics que llegim i  l’època en el que foren
 escrits, ens apareixen diferents arbres
simbòlics. Per exemple, la palmera de Dèbora és un arbre molt gran i simbòlic
ja que sota seu Débora administrava justícia tal i com s’explica en el Llibre
dels Jutges. Els arbres grans, d’importants dimensions o situats en llocs
especial eren venerats com a sagrats, especials o com a llocs epifànics: llocs
on la divinitat es manifestava. Per exemple, la famosa alzina de Mambré a
Hebron, davant de la qual a Abraham se l’hi apareixen els tres àngels era un
alzina enorme que encara apareix documentada en el segle IV quan la reina
Elena, mare de Constantí, anà a Palestina i identificà tots els llocs sants.
Aquesta alzina va estar molts anys dins d’una església fins que  va morir i  desaparèixer.
Ara bé, a la Bíblia mateixa hi ha
prohibicions de venerar els arbres ja que era una pràctica pagana lligada a
l’antiga religiositat no oficial. Això que vol dir? Doncs que malgrat la
prohibició es veneraven: Quan cal 
establir una prohibició queda implícit que l’acció es duia a terme.
El gran arbre simbòlic és l’Arbre
de la Vida que apareix al Gènesi i que possiblement era una figuera ja que el
text bíblic explica que Adam i Eva, després de mossegar la fruita prohibida,
van cobrir-se amb pàmpols de fulles de figuera.
Una altra utilització d’aquest
arbre simbòlic és la que han fet els cabalistes per representar les emanacions
de Déu. Normalment aquest arbre s’ha dibuixat amb ramificacions. Els seus nusos
s’anomenen “sefirots” que pròpiament són les emanacions de Déu. Quan tots
aquests sefirots s’ordenen i es lliguen uns amb els altres formen una
estructura que pren la forma d’arbre i que s’ha anomenat l’Arbre de la Vida, perquè
en un principi és l’escala a partir de la qual puges i baixes per tenir
coneixement de Déu.
Què
és la Càbala?
La Càbala, en general, és la
mística judaica, és a dir, una paraula hebrea que s’utilitza per expressar el
conjunt de coneixements esotèrico-místics del judaisme, la via mística dels
jueus així com ho és el sufisme per l’Islam.
I
l’arbre invertit ?
És també un terme cabalístic. Els
primers que l’utilitzen són els germans Cohen de Sòria en el segle XIII. Per
tant, a la càbala castellana es parla per primer cop d’un arbre de la vida i
d’un de contrari que s’anomena l’arbre invertit.
 L’arbre de la vida és una escala. Per a què
serveix una escala, per pujar o per baixar ? L’arbre de la vida són les
emanacions de Déu, és com un desbordament de Déu. Déu vessa la seva energia,
els seus atributs, la seva força cap la humanitat i baixa. Un cop el místic
puja i s’abraça a Déu, després baixa. Per tant són el mateix, encara que en
dues direccions oposades: És una escala que serveix per baixar o per pujar.
I
els cedres del Líban, quin valor tenen pel judaisme ?
El cedre del Líban té una fusta
aromàtica i era la fusta per excel·lència del Pròxim Orient i, a més a més, té
el valor que va ser la fusta amb què es va construir el temple de Jerusalem.
Per què ? Perquè en el Pròxim Orient no hi han grans boscos, però a les
muntanyes del Líban sí. Es pot dir que era el Canadà d’aquell lloc i moment
històric. Els palaus, els ponts… tot es feia amb la fusta dels cedres del
Líban.
Aquesta
realitat no va generar  veneració envers
l’arbre ?
Els cedres només van ser importants
i valorats mercès a que van ser les bigues del temple de Jerusalem.
Al
voltant de les sinagogues o cementiris, no hi ha el costum de plantar arbres ?
Hi ha arbres, però cedres no. El
judaisme té la llosa a sobre de la no veneració als arbres com a elements divins,
ja que aquesta adoració responia al paganisme del judaisme politeista d’abans
de la reforma monoteista i perquè el paper dels arbres quedà resolt amb la
celebració del dia dels arbres. Aquell dia es fa una benedicció dels arbres, dels
vegetals, de les fruites… Aquesta festa és una reconversió del vell paganisme
que els  venerava. Cal tenir present que
el Pròxim Orient no era ni és un lloc ric en arbres. Per tant, els pocs que hi
havia i si tenien grans magnituds eren clarament venerats.
 Te n’explicaré un exemple: Marco Polo, quan
travessà Pèrsia es trobà l’arbre sec o l’arbre solitari. Aquest arbre respon a
una llegenda medieval europea que deia que el món cap a l’est s’acabava en un
lloc on hi havia un arbre i després d’aquell arbre no hi havia res més. Doncs,
quan Marco Polo travessà Pèrsia explicà que anava per una plana i al final de
tot hi veié un arbre immens i diu: “ja he arribat a l’arbre sec”. Però Marco
Polo també diu: “darrera de l’arbre hi ha més món”. Per tant, desmitifica
aquest arbre sec o solitari. Quan  vas a Yazd,
a l’Iran, i viatges cap a l’est, et trobes un xiprer quatre mil·lenari enorme.
Jo no havia vist mai un arbre tant gran. No sabem si aquell és l’arbre que va
veure Marco Polo, però és un arbre que està isolat enmig d’un camp i és un
arbre vellíssim. Aquesta visió, als ulls dels antics, no podia ser cap altra
cosa que una manifestació divina. Un arbre immens enmig d’un camp, què és
?  És una escala que comunica l’aquí i l’allà.
Per tant, la veneració cap als arbres és molt natural ja que n’hi ha de molt
majestuosos i bellíssims. Penso que ho portem a dins. Tots portem dins del
nostre adn una veneració per aquests elements de la natura. A ningú el deixa
indiferent.
Què
són les emanacions ?
Les emanacions són forces, són atributs
de Déu. És a dir, Déu emana un conjunt de qualitats cap a la terra, cap als
homes, cap a la seva creació i és a partir d’aquestes qualitats, que coneixent-les,
acostant-nos-hi, podem arribar a Déu. Són la força, la intel·ligència, la
bellesa, el coneixement, la corona, el reialme, la glòria… Són atributs de la
divinitat. N’hi ha 10. Són forces de Déu que, en certa manera el sobrepassen i
les traboca cap a la seva creació.
 La gran pregunta de la Càbala és si Déu ho fa
perquè vol o per què ho necessita. Per què Déu llença aquesta escala cap a la
humanitat ? Perquè deixar anar les seves forces ? Hi ha cabalistes que creuen
que ho fa perquè està demanant ajuda i necessita que la humanitat pugi cap a
ell i l’ajudi a superar el desequilibri que sent. Una altra explicació
cabalística és que ho fa per un acte d’amor per tal que la humanitat sàpiga com
arribar a ell. Déu ofereix les seves forces, que sempre són positives, com una
escala per arribar a ell, entendre-ho tot, entrar en comunió, saber perquè som
aquí i no allà.
El
judaisme té llocs sants?
Potser oficialment no es veneren
però, ¿ qui pot dir que el mur dels laments no és un lloc sant ?, sobretot
tenint present com se’l tracta, ja que els jueus hi surten reculant per no
donar-li l’esquena. És veritat que la destrucció del temple de Jerusalem acabà
amb l’únic lloc sant del judaisme, però, tot i destruir-se el temple, el lloc,
l’espai segueix. La pedra que es venerava sota  el “sancta santorum” és allà i no se sap fins
on arriba. El judaisme ortodox té prohibida l’entrada a aquest espai que només
podia trepitjar el summe sacerdot.
Tornant a la pregunta inicial,
depèn del tipus de judaisme. Si vas a la ciutat de Meron on és enterrat Simon
bar Yokhai, un rabí molt famós del segle I et trobaràs que la seva tomba i la
mateixa ciutat són dos llocs veneradíssims. Si tu vas a la tomba de Maimònides
a Tiberíades també és un altre lloc veneradíssim, és una de les ciutats santes
del judaisme. Per què ? Perquè allà es va reunir el sanedrí, perquè allà es van
fer les notacions vocàliques de la Bíblia. Sí que hi ha llocs sants del
judaisme.
Veig que estem parlant de llocs sants
urbans, però molts episodis bíblics passen enmig de la natura, com és ?
Possiblement els llocs dels
episodis bíblics que passen a la natura sí que la seva veneració ha estat
censurada. Per què ? Perquè, segurament, la major part dels fets bíblics importants
que passen a la natura tenen lloc en espais que, per a la religiositat popular,
ja tenien santedat en una època anterior, sinó no haguessin succeït. Per
exemple, el lloc on Jacob té el somni de l’escala, d’aquells àngels que en
pugen i en baixen, Bet-El, ja ho diu el nom, en hebreu és la “Casa de Déu”
en aquell moment. Allò passà en un lloc que ja era considerat la casa de Déu. Tots
els altres espais on antigament havien esdevingut fets bíblics, eren sants
perquè eren llocs sants pagans i per tant posteriorment se n’abandonà la seva
veneració.
Un segon exemple el trobem a la
veneració de Gilgal, on hi ha aquella rotllana de pedres que sembla, en la seva
disposició, una mena de Stonehenge. Doncs és un lloc astrològic de culte a la
lluna i les estrelles. Per molt que, segons la Bíblia, aquell sigui un lloc
important ja que va ésser l’espai per on van entrar els primers israelites a la
terra promesa i s’eleven al Déu de la lluna que els ha permès entrar, doncs
aquest fet fa que després, quan el judaisme es fa monoteista, totes aquestes
veneracions i santificacions de llocs de l’antiga religió politeista dels jueus
queden diluïts.
La palmera de Débora ja no hi és.
Ara bé, les muntanyes segueixen tenint noms i significació religiosa. La
muntanya del Hermon, que és la muntanya més alta d’Israel, situada en els alts
del Golan, com el seu nom indica és un lloc prohibit. Per què ? Perquè
antigament ja era una muntanya sagrada. Els llocs alts esmentats a la Bíblia ja
eren llocs on la gent erigia petits altars per venerar els antics déus
politeistes.
El Sinaí, què ha passat amb el Sinaí
? doncs que Déu es manifesta en aquest espai, tot i que no en el lloc que es
venera actualment i que correspon a l’indret que la reina Elena va identificar,
malament, com el lloc on Moisès va rebre les taules dels deu manaments. El lloc
correcte va ser  la muntanya del Horeb,
tal com indica la Bíblia, situada molt més al nord del Sinaí. Clar que aquest
és un lloc sagrat, però no es venera com a tal perquè el que és important no és
el lloc en si, sinó el que hi va passar, o millor dit la Torà que es va donar: Moisès
hi va rebre de Déu el Pentateuc, la paraula sagrada.
Això s’ha de llegir de la següent
manera: allà on passen fets sagrats està lligat a espais de culte sagrat
anterior al culte monoteista rabínic que coneixem actualment. Per tant la
natura que ens apareix a la Bíblia és segurament censurada. Per què? Perquè en
el judaisme politeista sí que es venerava. Per tant, el culte a les muntanyes,
el culte als grans arbres, als espais sagrats i màgics que apareixen esmentats
a la Bíblia i són reminiscències del culte anterior politeista, que existeix
abans de la reforma monoteista i abans de l’exili a Babilonia, que és quan els
jueus es fan monoteistes i decideixen deixar enrere totes aquestes creences, és
en aquest moment quan els textos es retoquen, es retallen, es censuren, s’arreglen…
per tal que aquestes creences politeistes de veneració de muntanyes, d’arbres,
d’astres… desapareguin o quedin més diluïts.
 Per aquest motiu es diu que el judaisme no té
llocs sagrats ja que tot es reconcentra a Jerusalem, però a la llarga han
aparegut llocs sants, lligats a les tombes de grans rabins o de grans figures
del judaisme o indrets on s’ha reunit el sanedrí o on s’han pres grans
decisions de tall religiós. Per tant, hi ha ciutats sagrades, com Jerusalem o
Tiberíades o Yavne.
En el judaisme existeix alguna
figura com la de sant Francesc d’Assís que repensa les relacions amb la natura
d’igual a igual ?
De fet hi ha hagut diverses
figures, encara que sense la força o el carisma d’un sant Francesc, però sempre
dins del món del hassidisme, que vol dir els pietistes, és a dir, dels jueus
místics centreeuropeus. Un dels més importants fou el rabí Nahman de Breslau,
el qual demanava bondat en tot el que es fes, per exemple, amb els animals que
han de ser  sacrificats per Pasqua.
 Pensa que el judaisme és una religió que no té
cap pregària per a un animal que s’ha de sacrificar. Aquest animal existeix per
a ser sacrificat i punt, com l’anyell pasqual. En canvi, alguns rabins
hassídics demanen un tracte més amable, però es tracta d’una tendència, no d’un
corrent que s’hagi imposat.
Com creus que haurien de ser les
relacions amb la natura de la societat actual ?
Per començar, molt més respectuoses
i curoses ja que estem fent malbé els recursos i, cal ser més durs amb
nosaltres mateixos a l’hora d’imposar segons quines mesures ecològiques per
preservar rius, aigües… Cal una legislació més eficaç i protectora. Crec que
s’ha fet molt de mal i que no anem bé. Les relacions amb la natura haurien de
tenir un marc d’igual a igual.
Tu creus que hi hauria d’haver un
canvi espiritual en els relacions amb el món natural ?
Jo en soc partidari. Tu parles
d’un canvi espiritual, però es podria dir d’altres maneres. Cal una presa de
consciència que nosaltres formen part d’aquesta natura. Si ho fem malbé, ens
fem mal a nosaltres. Cal ser-ne conscients per protegir la natura i legislar en
conseqüència. També cal entendre, des del punt de vista espiritual, que nosaltres
estem connectats amb l’entorn d’igual a igual. La natura no ens fa mal,
nosaltres a ella sí i això no em sembla just.
La natura és un do que ens ha
estat donat ?
Sí, malauradament hem perdut
aquest contacte, aquest temor…Ara bé, la natura fa mal com a resultat d’un
fenomen natural, com és el cas del terratrèmol que genera un tsunami, però la
societat falla ja que fem mal pensant només a curt termini, és a dir, en el
benefici propi. Això a mi em consta d’entendre i em preocupa més, sobretot,
quan veiem que els paisatges de la infantesa s’han destruït, s’han construït
vivendes arreu… penses, “això acabarà malament, encara que nosaltres no ho
veurem”.
Perquè tot això canvií, no creus
que hem de recuperar una altra manera de relacionar-nos amb la natura ?
Si visquéssim més amb contacte
amb la natura valoraríem més el que ens dóna, però com que n’estem
desconnectats… Aquest és el gran mal, la desconnexió amb la natura. Aprendre
a tenir respecte per quelcom que no tens al costat en el dia a dia costa més.
Si tu vius al costat dels arbres, dels animals, dels camps…entens millor perquè
cal respectar-los.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>