Budisme i natura, tot conversant amb Pere Secorun

Pere Secorun és monjo de la tradició Zen i mestre del
centre Zen de Barcelona ( www.zenbarcelona.org
 ) D’altra part és el director del
programa de televisió Thalassa.
Com viu la
natura un budista ?

Un budista en general no ho
sé, però jo la visc amb una relació continuada i present sempre. Visc a la
ciutat i soc un home urbà, però  la natura
ha estat sempre present en la meva vida. En la tradició budista la natura és
concebuda com un refugi de silenci i de contacte amb un mateix i amb el món, és
així des de sempre, o millor dit des que Buda es va “despertar” sota un arbre i
fins avui.

Hi ha algun
text o algun episodi de la vida de Buda que t’hagi ajudat a entendre les
relacions amb la natura ?

No  especialment, però t’agafaré el passatge més
important de la vida de Buda ja que en aquest passatge s’hi troba una
referència que toca el tema fonamental de la natura i l’ésser humà. Em
refereixo a la seqüència en la qual ell “desperta” sota d’un arbre  després del seu periple vital. Aquest moment
del despertar,  és una part fonamental
del budisme ja que és la part de la comprensió i de la transformació d’un
mateix. En aquest moment Buda obre els ulls i veu  Venus, l’estrella del matí i diu: “l’univers
sencer ha despertat amb mi”. És una experiència d’unitat.

L’acte del despertar de Buda
i del despertar en general, en la nostra tradició, és una experiència d’unitat
i aquesta unitat Buda la té amb la natura, és a dir, amb l’Univers.  La natura és el que ens envolta i nosaltres
som part de la natura,  aquesta
experiència d’unitat la té a partir del seu arrelament amb la natura i l’Univers.
Aquest és un punt fonamental de la tradició budista i marca  l’experiència de la unitat dins del món en
que vivim. Aquesta vivència fa que l’ésser humà i la natura siguin part del
mateix cosmos i la comprensió d’aquest fet és part del despertar.

Pere Secorun i dos monjos més passejant

Els arbres
tenen un valor sagrat pels budistes ?

Els arbres han tingut sempre
un valor sagrat per a moltes tradicions religioses i per a la budista també;
sempre han estat molt importants. Si en volem destacar un de sagrat, podem
fer-ho amb el pipal (Ficus religiosa) sota el qual va “despertar” Buda.

 Hi ha branques budistes com la dels monjos
tevaradas a Tailàndia, els quals eren gent del bosc i, en conseqüència, tenen
una especial relació amb els arbres. A l’època de Buda els anacoretes anaven al
bosc a retirar-se i a fer el seu camí. Per tant, meditaven a sota dels arbres.
Conseqüentment, Buda fa el mateix que feien els seus coetanis en aquella època,
fet que evidencia la gran importància que tenien els arbres i els boscos en la
tradició budista.

És curiós que
moltes religions tendeixen a situar els seus santuaris a les muntanyes; en
canvi la vida de Buda sempre transcorre a la plana del Ganges. Com ho expliques
?

Crec que l’explicació cal
cercar-la en la pròpia idiosincràsia del budisme. El budisme és una tradició
que té una pràctica mística fonamental. El màxim exemple  místic és el “despertar” del qual ja hem
parlat i que és l’experiència de la unitat, que s’esdevé un dels fets més notables
en la vida de Buda. Després del “despertar” 
Buda s’estigué entre cinc o sis dies abans de decidir que havia de fer.
Perquè trasbalsat i transformat per l’experiència  tenia dues possibilitats. Una era quedar-se “penjat”  enmig dels boscos i fer la seva vida fora del
món i l’altra era intentar baixar al món, dedicar-se a transmetre el que ell havia
entès i ensenyar el camí a tothom. Buda féu el darrer, després del dubte,
s’aixecà i es posà a caminar i el primer que feu, fou anar a cercar els seus
antics amics anacoretes per explicar-los la seva experiència. És quan féu el
sermó de les quatre nobles veritats.

En el budisme la pròpia
experiència del “despertar” porta cap a la saviesa però també  cap a la compassió, són dos  aspectes de la mateixa realitat  que van plegats. Buda obre la mà de la
compassió i en aquest acte es queda en el país en el qual vivia, és a dir, a
les planes del Ganges. Per tant, amb els seus deixebles anirà caminant de poble
en poble i explicant les seves idees. Buda no se’n va de  la societat on vivia ni del país.

Poc a poc, Buda comença a
moure’s i es crea un moviment religiós i social al voltant de la seva figura i
doctrina. És en aquest sentit que la tradició budista zen sempre repeteix que
el camí que puja a la muntanya és el mateix que baixa, és a dir, el camí que et
porta cap a la saviesa és el mateix que et porta cap a la compassió, cap al món.
Per tant, és un camí que s’ha de fer en tots dos sentits.
La vida de Buda és una
paràbola molt clara  ja que després del “despertar”
va dedicar els següents quaranta anys de la seva vida a transmetre els seus
ensenyaments i, per tant, a estar entre la gent. Després, dins les diferents
tradicions budistes hi ha  camins
particulars,però la relació amb la natura és sempre intensa. 
En el camí
històric del budisme van apareixen diverses branques i es comencen a construir
monestirs. El monestir amb la natura que l’envolta s’entén com un espai sagrat
?

El monestir és un espai
sagrat ja que és el lloc on es pot produir el “despertar” i per tant ha ser un
indret que  en faciliti les condicions. “El
despertar” de l’ésser humà no té regla fixa ni espai establert, però si que és
veritat que els monestirs són els llocs on la terra i el cel es poden unir a
partir de l’experiència i de la pràctica espiritual. Per aquest motiu els
monestirs són espais sagrats.

La pròpia pràctica de la
meditació zen  es fa on sigui i per tant
allà on es realitzi s’està convertint aquell espai en un monestir. Per què ?
Perquè en el moment que hi ha una pràctica espiritual, el cel i la terra
s’uneixen i es crea la percepció  d’unitat. Tal com va dir Buda: l’univers s’ha
despertat amb mi. És un acte d’unitat. En conseqüència, els monestirs i els
temples són espais sagrats ja que en ells es facilita la pràctica espiritual
que ha de portar cap al “despertar”.

Un fet que em
va sobtar molt dels temples al Japó és que els fidels compraven unes pregàries
en paper i els penjaven a les branques dels arbres. Per tant, l’arbre tenia un
valor de pont entre el cel i la terra.

Quan penges una pregària a la
branca d’un arbre el que estàs fent és invocar, demanar a Déu, a la verge, a
l’Univers … L’acte de demanar és un acte d’obertura i d’humilitat. Per
demanar, t’has d’obrir. T’has de posar en mans de la divinitat, de la natura,
de quelcom de superior… Aquest acte d’invocació amb els arbres
d’intermediaris també es fa també en alguns llocs de l’Índia.  Jo hi he vist posar ofrenes als arbres allà.

L’arbre és un pont. L’altre
pont som nosaltres mateixos ,per la nostra pràctica zen per exemple.. Nosaltres
esdevenim arbres. Hi ha una dita que diu que la sala on meditem és la sala dels
arbres morts, vol dir simplement que no es mouen, que han tallat les relacions
del mon fenomenològic . Hi ha una correlació simbòlica entre la nostra pràctica
de la meditació i l’arbre  ja que seus recte.

 Aquesta relació antiquíssima d’unió a partir
de l’arbre ,entre el cel i la terra, és molt important. Nosaltres, quan
practiquem, som com arbres. Vull dir, que a partir del nostre cor i de la
nostre existència finita i limitada, podem transcendir i connectar amb el que
és il·limitat i això es dóna, en la nostra tradició, a partir de la meditació,
entre d’altres coses.. Els arbres són com una mena de vehicle de l’energia que
va del món de la vacuïtat al món dels fenòmens,dos mons que en realitat  estan en permanent unitat.

El budisme té
algun ensenyament que podríem titllar d’ecològic o conservacionista respecte la
natura ?

Aquests són conceptes
moderns  però a la tradició budista hi ha
una crida continuada a tots els éssers i a la noció de interdependència. Es
parla del nostre “despertar” conjuntament al  de tots els éssers. Fins i tot, en tradició
zen hi ha mencions vers els éssers inanimats com són  les pedres. Hi ha una continuada actitud de
respecte que neix de la comprensió de que l’esser humà no es  quelcom de separat de la resta d’éssers vius.
Recordes la
imatge de l’arbre refugi ? És representativa de la tradició budista ?

Hi ha moltes branques en les tradicions
budistes i cadascuna ha desenvolupat les seves pròpies imatges. Dins del
budisme Zen  aquesta imatge de l’arbre
refugi no la conec.

Però el budisme Zen té imatges
 paradoxals. Per exemple, abans parlava de
la sala dels arbres morts i quan parlava d’un arbre mort en el sentit d’un
arbre que està fora dels condicionaments causa – efecte. Després hi ha imatges
que semblen anecdòtiques però que són molt importants. Per exemple hi ha una
imatge d’un patriarca del segle IX de la tradició Zen en la qual un deixeble li
pregunta:” expliquem la vida de Buda ? i ell li respon: observa l’arbre del
jardí”.

I el jardí té
importància en la tradició Zen ?

Si, molta, ja que el jardí és
una forma d’ordenar l’espai desordenat del món a partir d’una experiència
d’harmonització. És com una destil·lació del món natural transcrit a un espai
limitat i petit. L’univers sencer es dins una gota de rosada. Un espai petit i
limitat, com un roca, unes pedres, uns arbres, la sorra poden  mostrar nos l’ infinit… A partir d’aquests
elements apareix un camí que transcendeix a l’univers sencer. És el mateix
procés que el de la paraula i la poesia que neix del buit . El jardí és una
expressió del transcendent.

El jardí Zen
neix per a ser contemplat o per passejar-hi ?

El jardí està pensat per a ser
contemplat, sobretot perquè són jardins molt petits. Tot i que també n’hi ha algun
d’extensió més gran, s’hi pot passejar i són una meravella.

Normalment els jardins dels
temples Zen són petits, però en aquest espai petit s’aconsegueix una dimensió personal
i íntima molt gran. Amb quatre elements s’arriba a una dimensió de
transcendència important. Per construir el jardí Zen calia una maduració, una
experiència, una observació de l’espai, de les pedres. En definitiva, és el
fruit d’un camí.
Com vius el mar
?

Jo em dedico a fer, des de
molts anys, un programa que en el qual es parla del mar. Moltes vegades se’m
pregunta: la gent què prefereixes el mar o la muntanya i jo mai ser què
respondre. El mar és fantàstic i la muntanya m’agrada moltíssim ja que són
manifestacions del món natural. El mar és el 70% del planeta i hi ha una
biodiversitat enorme que encara no es coneix en la seva totalitat. El mar és
natura en estat pur.

I la connexió
espiritual també t’és fàcil amb el mar ?

 La manifestació de l’energia que es mou al mar
és sovint  diferent de la que es belluga
per la muntanya però originalment és la mateixa 
. Són energies que prenen formes diferents. Aprens a entendre que hi ha
energies diferents, formes diferents. Des del punt de vista conceptual, real i
vital et sents a la natura, tant és que estiguis a la muntanya com al mar,la
relació espiritual és sempre present.

Com creus que
haurien de ser les relacions entre les persones i la natura ?

D’entrada, cal comportar-se
amb molt de respecte i fer-ho implica reconèixer que nosaltres som fills i part
de la natura. Per tant, aquesta idea que s’ha incorporat dins de la nostra ment
que nosaltres podem explotar, malmetre o violentar contínuament el medi ambient
és resultat del fet que ens  hem separat
molt d’ella i la veiem com una realitat externa a nosaltres.

És evident que la podem
utilitzar, és una aliada i al llarg de mil·lennis s’han fet ritus per donar les
gràcies als seus dons i regals constants, però avui sembla hàgim perdut aquesta
consciència i  tan sols concebem la
natura com un botí que és pot  explotar.
Per tant, si el respecte natural que hauríem de tenir davant dels arbres o del
paisatge no existeix i ens en creiem els “amos”, fem barbaritats. En conclusió,
la paraula primera és: Respecte !!

Ara bé, aquest respecte neix
de la consciència que nosaltres no estem separats de la natura i per tant  l’estimem  i la respectem. Avui en dia, com que estem
arribant a uns punts alarmants de violentació de la natura, han de sorgir els
moviments ecologistes i el pensament de conservació mediambiental ja que el
grau de destrucció és enorme.

Per aconseguir aquest respecte no creus que caldria
treballar per tornar a establir una connexió espiritual amb el nostre entorn
natural ?

És evident. Si nosaltres no
som capaços d’entendre íntimament la natura serà molt difícil educar les
persones. És a dir, amb la comprensió intel·lectual no n’hi ha prou, els homes
i les dones ho han de sentir i comprendre amb totes les seves cèl·lules .

En aquest procés, una
pràctica espiritual és un bon camí efectiu. 
Seguir el camí de Buda com a  pràctica espiritual és un camí que ens porta
cap a la unitat i de forma natural ens fa 
sentir-nos  fills de la natura.

Fer-ho, sentir-nos part del
tot, és una experiència magnífica. Quan aquesta connexió succeeix ja no cal dir
gran cosa i ja no se t’acut fer actuacions que la violentin.

Una pràctica espiritual és
una pràctica que t’acosta a la comprensió de la natura, és a dir, a la comprensió
de tots els éssers vius inclòs l’ésser humà. Si aquesta consciència i
compressió és dins teu, moltes accions, de forma natural, ja no es fan.
Cal un canvi de consciència
que ha de venir de dins. Al final hem de ser tocats per la natura. El problema
actual és que estem tan tancats que no permetem que ens toqui. Si la natura ens
toca, automàticament es genera una actitud de gratitud i de respecte. Per sentir-nos
tocats, hem de fer un esforç. La pràctica espiritual el que fa és obrir-nos. Si
ens obrim deixem que les energies flueixin i llavors la natura ens toca i
nosaltres ens obrim i a partir d’aquí canviem i amb nosaltres canvia el món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>