Espiritualitat i natura segons Leonardo Boff

Leonardo Boff és un teòleg i filòsof nascut al Brasil
(1938) i que és considerat  un dels pares
de la teologia de l’alliberament (www.leonardoboff.com)

Boff   explica[1]
que l’esperit prové de la paraula “espiritualitat”, que és la qualitat de tot
el que respira, és a dir, l’ésser humà, els animals i les plantes. També dins
d’aquesta categoria cal situar-hi el conjunt del nostre planeta i tot
l’Univers. L’espiritualitat és una actitud que posa la vida en el centre i,
alimentar l’espiritualitat, és  estar
obert a tot el que és portador de vida i cultivar, en el teu interior, la
vivència que tot està interrelacionat , que no existeixen compartiments tancats
i, a la vegada, entendre que aquest tot està relacionat amb la darrera
realitat. Per tant, l’espiritualitat neix del sentiment de comunió amb tots els
éssers i aquest tot ens assenyala una realitat més elevada. En conseqüència, no
estem per damunt de ningú, sinó, al contrari, estem al costat i al favor de
tots els éssers vius.

Per tot plegat, el que cal globalitzar és el sentiment
de solidaritat amb tothom, però sobretot amb els més febles, així com
valoritzar el conjunt de les formes de vida i venerar la natura  de la qual  formen part i en som responsables. A partir
d’aquesta presa de consciència podem utilitzar la ciència i la tècnica com a
mitjans per satisfer les nostres necessitats i per refer o mantenir els
equilibris ecològics.


Per Boff, ens cal tornar als mestres fundadors : sant
Francesc d’Assís, Teilhard de Chardin o Mahatma Gandhi. Per ells, vam conèixer
la importància d’estimar i sentir-se en comunió amb les persones i el medi
natural que ens envolta. Ara bé, també cal incorporar l’univers al nostre
interior i recuperar el nucli emocional relacionat amb la natura.

Segon Leonardo Boff, podem diferenciar entre una
ecologia ambiental, una altra de social, de mental i una d’integral.

L’ecologia ambiental, tot i que es preocupa de trobar
solucions als problemes que la nostra societat genera en l’entorn natural,
segueix situant l’ésser humà i la societat fora de la natura, en el pur estadi
de contemplació que es produí en un moment històric determinat, fet pel qual
alguns filòsofs afirmen que ens en començàrem a separar.

L’ecologia social  insereix 
la persona i la societat dins de  la natura, però els analitza com a parts
separades i diferenciades. Propugna el paradigma del desenvolupament
sostenible. Doctrina de difícil aplicació en un societat majoritàriament  energívora i clarament insostenible.
L’ecologia mental propugna que els problemes
ambientals que pateix el planeta són producte de la societat que tenim i de la
mentalitat predominant que es fonamenta en l’antropocentrisme i el sentiment de
dominància vers el món natural. Aquesta visió contrasta amb la solidaritat
còsmica la qual implica que tots els éssers vius tenen la mateixa  importància i estan interrelacionats. Aquesta
branca de l’ecologia proposa fer una pedagogia de la benevolència la qual es
fonamenta en el respecte per tots els éssers vius i, d’altra part, promou una
visió no materialista de la natura, que generi 
actituds de gaudi cap a la bellesa i la complexitat del  nostre entorn. Per aconseguir-ho, reclama  rescatar la dimensió femenina de l’home i la
dona. Aquesta nova actitud ens ha de fer més sensibles envers  els misteris de la vida i, en conseqüència,
rescatar la dimensió sagrada que hi ha en el món natural. En conclusió, per
poder superar la crisi ecològica  ens cal
un altre perfil de ciutadà, que sigui més sensible, més cooperatiu i més
espiritual.

L’ecologia integral parteix de la visió unitària del
planeta i neix amb les fotografies fetes pels primers astronautes de la terra
des de l’espai. Des de fora, el planeta apareix com un punt blau i blanc. Per
tant, la visió unitària es percep clarament des de l’exterior. Aquesta visió
holística de la terra no és simplement una suma de les parts, sinó una
totalitat orgànica que alguns científics van anomenar Gaia. Aquesta cosmovisió
ha de fer evident que la missió de la persona és tenir present sempre la
globalitat i, en conseqüència, superar l’antropocentrisme. No som el centre
res, som una part d’un tot. Per tant, neix el cosmocentrisme que ens genera la
necessitat d’integrar-ho i relacionar-ho tot .

El resultat d’aquest canvi de mentalitat ens han de
portar a fer les paus amb la Terra i refer l’aliança de respecte i fraternitat
que hem de mantenir amb el nostre entorn humà i natural i, tenir present, que
l’amor és present a tot arreu: des del nostre cor a la llum que prové del sol i
que ens permet viure.


[1] Leonardo Boff 2003). La voz del arco iris, Editorial Trotta, Madrid.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>