Etiqueta: Gestió forestal

Els arbres a l’obra de Camille Pissarro

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els arbres a l’obra de Camille Pissarro

Acabo de gaudir de
l’esplèndida exposició sobre Camille Pissarro que s’acaba d’inagurar al Caixa
Fòrum  de Barcelona. Dels 67 olis que formen la mostra, m’han interessat,
especialment, les pintures sobre els paisatges rurals de la França atlàntica.
Cal tenir present que Pissarro va viure en diferents localitats situades en
valls que eren afluents del Sena, com és el cas de la seva darrera residència a
Ergany-sur-Epte, situada a vall de l’Epte, tributari del Sena.




Els quadres de Pissarro
ens mostren paisatges vius, es a dir, plens de gent que treballava als horts o
als camps o que simplement, caminaven o anaven en carro pels sinuosos camins.
Cal ressenyar que en tots aquests quadres rurals els arbres hi són presents. Si
desgranen aquesta realitat podem trobar tres tipologies de representacions dels
arbres.



La primera és la dels
arbres fruiters, com les pomeres o les nogueres que ens apareixen en els
centres dels verges o als marges dels camins i els horts i que en alguna ocasió
formen part del títol de l’obra. Després apareixen els boscos de ribera, que a
vegades són una finestra des d’on guaitar el paisatge  i en altres casos
són un teló de fons, com en el cas del quadre titulat: “Camp de cols”.
Finalment, podem esmentar el bosc com a protagonista central de l’obra. Només
hi ha dos olis que responen a aquesta categoria. Una d’elles és el bosc de
Marly fet el 1871 i en el qual Pissarro va pintar una fageda a l’inici de la
tardor, amb persones collint bolets o portant feixos de llenya a l’esquena.
 

El bosc de Marly

Aquesta obra és
remarcable per dos fets. Primer, per la temàtica ja que en poques ocasions els
pintors impressionistes fixaven el seu cavallet dins d’un bosc ja que preferien
pintar a “plein air” la varietat
dels paisatges rurals , les flors dels jardins o els reflexos de la llum a la
façana d’una catedral dins la ciutat. Un segon element de gran interès del
quadre  és la bellesa cromàtica dels tons
ocres i groguencs que s’utilitzen per pintar el faig a l’inici de la tardor i que contrasten amb els
verds de les clarianes. Si ens
acostem al quadre podrem admirar la pinzellada curta i dinàmica que
caracteritza l’obra.

Per
tot plegat us recomano que no us perdeu aquesta magnífica exposició sobre Camille
Pissarro .

Els meus amics els roures

Posted on | by Josep Gordi | 2 comentaris a Els meus amics els roures

Aquests dies d’agost en que he treballat com
a voluntari en el projecte Boscos de Muntanya al Pallars Sobirà he pogut fer
realitat un vell somni: ajudar els roures ! Com a docent, a l’aula o al camp,
he explicat, en moltes ocasions, els principis de la successió ecològica i ho
exemplificat amb la relació entre les pinedes de pi roig i les rouredes a la
muntanya mitjana. Els boscos montans caducifolis han patit fins la dècada dels
cinquanta, sobretot,  la pressió del
pastoreig i del carboneig. Posteriorment l’enfonsament del carboneig i la
progressiva reducció dels ramats van afavorir, ja sigui per la dinàmica natural
o per decisions silvícoles, l’enresinació de bona part dels territoris montans,
és a dir, el creixement de les masses de coníferes.
Si observéssim des de l’aire l’obaga de
Montenartró, que és un dels indrets on s’ha treballat dins del projecte Boscos
de Muntanya, només veuríem una immensa pineda de pi roig. En canvi quan
passeges per l’interior d’aquesta pineda, te n’adones que entremig dels pins hi
creixen molts bedolls, també roures i altres caducifolis, com la moixera de
guilla. També observes la gran densitat de pins que hi ha, sobretot, en els
indrets planers que, dècades enrere, havien estat camps de conreu.
 

L’obaga de Montenartró

Com que som davant d’un espai contínuament
modificat per l’acció humana, em sembla correcte prendre partit i actuar a
l’espai forestal. Una de les primeres decisions que pren el silvicultor quan
comença un projecte d’ordenació d’un forest, és decidir l’espècie principal. En
ocasions, l’espècie principal no ha de ser la més abundant en l’actualitat. En
aquesta obaga els responsables del projecte Boscos de Muntanya van decidir que
l’espècie principal seria el roure de fulla grossa. En conseqüència es van
marcar per ser tallats els pins i bedolls situats prop dels peus més
desenvolupats de roure, per tal d’afavorir el seu desenvolupament.
He de reconèixer que mai havia talat amb les
meves mans, és a dir amb serra o destral, un arbre. Si que havia vist treballar
amb la motoserra els treballadors forestals i sentit el cop que fa a terra la
caiguda d’un arbre.
Després de passar-me dos dies abaten i
desbrancant pins i bedolls he de reconèixer que a l’acabar la jornada,
destrossat físicament, vaig mirar-me un roure i li vaig dir: “amic, els companys i jo, t’hem  fet molt d’espai per tal que creixis fort i
ample. Fes-ho ja que l’any vinent vindré a veure’t per saber com t’ha anat”.
No va contestar-me, però pel color verd brillant de les seves fulles i seu
bellugueig pel vent va semblar-me que estava content.
 

D’aquest roure n’espero molt !

L’únic fet que  va desagradar-me va ser l’haver de deixar els
troncs i les branques dels pins i els bedolls talats i amuntegats al costat
d’altres arbres per tal que s’anessin descomposant lentament. Sobretot en el cas
dels pins de diàmetres notables. Recordo que van abatre un pi roig de més de 80
anys que feia un bon diàmetre i una bona alçada. Que no es puguin aprofitar
aquests troncs simplement perquè som a uns centenars de metres d’una pista
forestal em va semblar una senyal inequívoca de com ha canviat la gestió
forestal al llarg de les darreres dècades.

La meva experiència de voluntari en el projecte Boscos de Muntanya

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on La meva experiència de voluntari en el projecte Boscos de Muntanya

Entre els dies 5 i l’11 d’agost he fet de
voluntari en l’estada del projecte boscos de muntanya al Pallars Sobirà i
voldria explicar-vos, breument, la meva experiència. 

Abans de res, esmentar que
un dels objectius del projecte boscos de muntanya (www.projecteboscos.cat) és
acostar les persones al bosc per tal que connectin amb ell i entenguin els
principals reptes que té plantejats i de quina manera es podem afrontar. Per
aquest motiu organitza estades d’una setmana als boscos del Pirineu (Cerdanya,
Pallars Sobirà i vall d’Aran).
Aquesta setmana que he viscut i treballat a bosc
m’ha deixat una triple vivència.
La primera és la de viure aïllat enmig del
bosc. Cal precisar que totes les persones vinculades a l’estada passen la nit
en tendes situades entre els prats i boscos propers a la zona de treball i
simplement es disposa d’una ampla carpa on se situa la cuina i un possible
espai que pot funcionar de menjador en cas de mal temps. Malgrat viure enmig de
la natura, hi ha un espai per dutxar-se, amb l’aigua canalitzada d’un rierol
mitjançant una mànega i un telèfon de dutxa, sobre unes lloses situades
entremig dels arbres. Una experiència que, quan fa sol, és magnífica. Aquesta
connexió amb el medi natural no sempre és bucòlica ja que el campament se situa
prop dels 2000 m i per tant els canvis de temperatura entre el dia i la nit són
molt notables. També les situacions de mal temps, és a dir, de pluja i fred es
viuen  amb una gran intensitat ja que
l’únic espai on refugiar-se són les tendes i la carpa. Dels molts moments de
connexió amb la natura viscuts al llarg de la setmana em quedo amb la
contemplació  a la nit del cel estelat
que em generà una sensació de petitesa i, a la vegada, d’integració dins del
cosmos.
La segona és la convivència amb un grup molt
de divers de persones que tenen en comú el desig de treballar per la natura i
desconnectar del món urbà d’on, majoritàriament, provenen. Amb ells vius la
intensitat del treball, com moure pedres d’importants dimensions o abatre
arbres d’una considerable alçada. També, aprens molt d’escoltar i intentar
entendre els altres. He de reconèixer que he estat molt afortunat ja que
malgrat la diversitat d’edats, professions i orígens s’ha viscut amb una
agradable harmonia, producte de compartir, amb una certa alegria: la duresa de
la feina,  el fred i la pluja, la
immersió en la cuina vegetariana promoguda per una entusiasta i aplicada
cuinera, les estones de rialles i cançons…
La tercera és l’aprenentatge de diferents
tècniques d’intervenció en el medi forestal de muntanya que tenen una doble
peculiaritat. Intervenir amb eines tradicionals, és a dir,  sense motor. Per tant, els arbres es talen
amb serres i destrals i les pedres es mouen amb fines barres d’acer o amb
l’ajuda d’un ternal. I cal fer-ho amb un ritme lent ja que l’objectiu és la
seguretat, entendre els processos i fer una feina de qualitat, enlloc
d’afavorir la quantitat.
Al llarg de la setmana els voluntaris es
divideixen en grups i treballen en feines de correcció hidrològica, gestió
forestal, seguiment de fauna o l’obertura d’un camí per afavorir l’ús públic
del bosc. D’aquestes tasques, només voldria parlar de les que tinc imatges, és
a dir, de les actuacions en el torrent i en el bosc.
L’objectiu de les actuacions en el torrent és
reduir l’impacte de l’erosió hídrica sobre els vessants forestals. La gran particularitat
d’aquesta feina és  que es fa manualment
amb troncs i pedres i amb la traça i la força de totes les persones que hi
participaven. Es realitzaven dos tipus de tasques: canalitzar de forma
contundent el curs d’aigua per evitar, en els episodis de crescudes que es
descalcin els vessants i realitzar trampes sedimentaries que redueixin la força
de l’aigua i s’afavoreixi que els sediments es dipositin en els llocs més
adients. En definitiva es tracta d’una obra d’enginyeria hidràulica feta amb
criteris molt naturalístics.
Actuació duta a terme al llarg d’aquesta estada

Actuació duta  a terme en anys anteriors
El roure ja pot enlairar-se després de l’aclarida

La intervenció forestal es produeix en un
obaga on existeix una pineda de pi roig i sota seu hi creixien roures i altres
caducifolis. L’objectiu és talar pins per deixar espai per tal que els roures creixin
i, a la vegada, evitar possibles danys que poden produir-se a les èpoques de
nevades ja que en ocasions la neu acumulada 
a les capçades dels pins pot caure de forma sobtada i malmetre el
brancam dels roures.  Per tant, la
proposta silvícola és fer una aclarida selectiva de pins i bedolls per afavorir
els roures. El cap de l’obra assenyala els arbres a abatre i el cap de colla
ens ensenyava com talar l’arbre i dirigir correctament la seva caiguda.
En conclusió, en pocs dies vius la natura, convius amb persones molt interessants i aprens, gràcies a
la paciència i esforç de totes les persones que dirigeixen les tasques
tècniques de la setmana, uns principis bàsics sobre com s’ha d’intervenir en el
medi forestal. No vull acabar aquestes ratlles sense donar les gràcies a
l’Andreu, la Marina, la Montserrat, en Pau i la Bàrbara per ajudar-nos a
entendre millor la gestió forestal i fe-nos passar una setmana excepcional.

Després de l’aclarida el roure té espai per crèixer


Natura, art i espiritualitat, tot conversant amb Josep Mañà.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Natura, art i espiritualitat, tot conversant amb Josep Mañà.

Josep Mañà és professor de l’Escola
Massana de Barcelona des de fa més de vint anys en l’àmbit de l’art i el
disseny i es considera un aprenent de la vida, un estudiós de l’art, del
disseny  i de l’etnografia. D’altra part,
és una persona que prové d’una família de tradició catòlica i que va fer
l’escolarització  en  un centre religiós en l’època del
nacional-catolicisme i, no sap per quin set sous, contràriament  al que succeí a molts companys de la seva
generació, aquest fet,  lluny de que
generar-li cap trauma o una posterior reacció de refús cap a la religió , al
contrari, li va posar una llavor que ha fet que sempre tingués un interès i una
actitud oberta cap el fet religiós.
 Aquesta  inquietud de recerca i d’obertura el fa  pensar i considerar   que l’existència  i  l’Univers  el sustenta  un Ens i una Presència inexplicable que li dona
raó i sentit. Per tant, es considera creient a la seva manera i inscrit dins de
la tradició cristiana. Explica que a mesura que es fa gran, la seva fascinació pel
personatge de Crist  creix dia a
dia.  Per a ell, un dels elements  més  cabdals 
i significatius del testimoni   de Jesucrist és el missatge de confiança que
ens  transmet i que queda reflectit en
les apel·lacions dels passatges de l’Evangeli que diuen: “Som estimats” i “No
tingueu por”. Aquestes afirmacions  les
considera tremendament  colpidores i revolucionàries  en quan al seu sentit  alliberador i pacificador.
Per ell també és molt significatiu
el precepte d’estimar a Déu sobre totes 
les coses i al pròxim com a tu mateix. Aquests dos manaments són, entre
altres,  uns dels fonaments  a partir dels quals intenta amb les seves
limitacions, foscors i contradiccions acordar el seu viure.

Josep Mañà al costat d’una Noguera. Foto: M.Mercè Bruguera

Com viu un creient que és professor d’art la natura ?
Com a prèvia, considero  que tot ésser humà té una  potencial dimensió  estètica innata. Per tant, l’apreciació
sensorial  de les formes, dels colors, de
les textures, dels ritmes, de les proporcions…forma part de la percepció que
tenim de la realitat. D’altra part, cal reconèixer que jo em considero un esteta
ja que m’agrada la bellesa i l’harmonia i com que la natura té aquesta dimensió,
l’entenc com una gran obra d’art, la qual em fa pensar en la seva gènesis .Tota
aquesta vivència estimula la meva inquietud metafísica.
 D’altra banda, també la experiència de la vida
m’ha portat a creure i ha constatar  que
hi ha quelcom misteriós que vetlla per nosaltres. Si no fos així, crec que la
vida ja m’hauria deixat un munt de vegades en el voral, sinó fos per l’acció de
la Providència la qual penso que m’ha ajudat 
en  moments dolorosos, difícils  i de foscor.
En conclusió,  considero que la natura, com a expressió de
la Creació, és la gran obra divina. Tal com em deia en Raimon Panikkar en una
conversa: “tu penses que Déu va fer el
món en set dies i després se’n va anar a l’atur ? No, home no ¡¡¡  la creació i  l’evolució continuen  a cada moment”. Per tant, crec també que
som part activa i configuradora d’aquesta creació.
Hi ha algun text, algun  autor
que ha marcat la teva visió de la natura ?
En primer lloc, l’Evangeli i la
sensibilitat per la natura de Sant Francesc d’Assís. També m’ha ajudat molt
llegir textos d’altres tradicions religioses. Per exemple, la lectura d’alguns
textos sufís, budistes o hinduistes.
Ara bé, la persona amb qui he
sentit una sintonia sensible i intel·lectual molt   gran és
amb la Cristina Kaufmann, que és una monja carmelita que amb el seu testimoni
de vida ha estat i és un referent.
Amb els arbres, has establert alguna relació especial ?
Els arbres per mi són molt importants
ja que  són l’expressió i el símbol de la
vida i també expressen la pulsió de l’enlairar-se  i 
d’expandir-se per l’espai.
Una de les visions d’un paisatge
d’hivern que  m’agrada molt  és la de 
veure arbres  solitaris  enmig dels camps, despullats del fullatge, amb
el seu brancatge desplegat i exposat a la intempèrie i a mercè de les
inclemències climatològiques.  Són una imatge
i una metàfora amb la qual m’identifico i que en fa present la necessitat de resistir
i de tenir confiança.
A nivell energètic he percebut la
força dels arbres. Per exemple, estar una estona en un  moment de molta insolació sota la capçada  verda d’un arbre em provoca benestar, serenor
i repòs. Una dia tòrrid d’estiu en ple migdia, 
vaig endormiscar-me,  molt cansat,
 uns vint minuts, sota una acàcia  i vaig aixecar-me completament restaurat .
Aquesta experiència em fa pensar sobre el poder benèfic dels arbres i la
irradiació de la freqüència d’ona del color verd . Joan Miró deia que la verdor
té un gran poder.
Que vol dir, per tu, viure la natura en plenitud ?
Viure la natura en plenitud és
transitar-hi, estar-hi en plena  consciència
i en una actitud de pregària, de lloança i d’agraïment. La contemplació o
vivència de la natura hauria d’esdevenir una pregària.
Quins consells donaries a una persona que vol arribar a viure la
natura en plenitud ?
Diuen que la fe és una gràcia,
però que requereix estar obert i receptiu. Jo els donaria dos consells. El
primer és cercar un contacte intens i perllongat amb la natura, com el que
produeix al fer un bivac en plena natura i en un lloc obert que ens permet  observar la volta celeste i aprofundir en la
consciència que estem immersos en el cosmos.
Quan visc la natura en plenitud, reconec  que soc dins de la meva veritable dimensió o
sigui vinculat i inscrit en la tríada( l’ésser, la terra i l’Univers). Penso
que cal recuperar aquest sentiment i  no
deixar de tenir sempre aquesta percepció còsmica de la realitat.
En segon lloc cal estar oberts de
forma desinteressada, és a dir, estar oberts per deixar-nos sorprendre’ns.
Per aconseguir les vivències i percepcions que esmentes creus que pot
ajudar el contacte físic amb elements del món natural, com un simple còdol o el
tronc d’un arbre ?
Jo penso que si. És molt important
el trepitjar la  terra i mirar el cel. Jo
crec que tots tenim un estel. Una vivència que he tingut de forma recorrent al
llarg de la meva vida, és la d’enlairar la testa cap el cel i veure-hi només una
sola estrella. Potser és casualitat, però crec que tots tenim un estel que ens
guia i que sobretot en moments de penombra i de dificultat ens ajuda i ens dona
força per no defallir. Crec que és molt important mirar el cel i els estels  ja que afavoreix  la 
pulsió d’enlairar-se  i la
voluntat de sobreposar-se. Per mi un dels actes més nobles que podem fer és
aixecar el cap i mirar enlaire.
Com artista, t’inspira el contacte amb la natura ?
Si !! Considero que la dimensió de
la natura per a mi més significativa és la llum. Obrir les ulls  de bon matí i veure com clareja i surt el sol
és emocionant . Gaudí,  quan va concebre
el Temple de la Sagrada Família va  projectar la façana de la Glòria orientada al migdia
ja que,  per ell, la llum és un atribut i
una manifestació divina. No és estrany que la llum esdevingui el símbol de
l’esperit i que en tots els processos  de
recerca i de camí espiritual hi ha l’anhel d’assolir  la clarividència, la il·luminació… i per
tant,  la llum.
La llum com a  fenomen és un gran  tema d’inspiració artística . També ho és
l’observació de tots els processos de creixement i transformació dels éssers
vius, com per exemple la germinació d’una llavor. Per a mi crear no és res més
que inscriure’s  dins d’aquesta dinàmica
de  generació i transformació constant de
la natura.
Penso que tot artista hauria de
tenir l’experiència de conrear un jardí o un  hort per a observar i gaudir de tots els
processos de morfogènesis així com del cicle que viuen els arbres i les plantes:
 germinació,  creixement ,  floració,  fructificació, disseminació de les llavors…
La bellesa, com esteta, creus que es pot trobar dins dels petits
elements de la natura, com un insecte, la fulla d’un arbre…
I tant. En relació a això voldria
explicar-te una experiència de dies enrere a Barcelona quan de manera
inesperada vaig veure damunt del paviment d’un carrer un preciós pètal  d’una flor de gerani  que havia voleiat des del test d’un balcó fins
al terra. Aquesta humil troballa em va emocionar profundament per la bellesa de
la seva forma, la seva fragilitat i el seu cromatisme. També l’observació de
les petites plantes que creixen a les escletxes de l’asfalt o entre les pedres d’una
paret són expressió de la voluntat de viure i de la bellesa. Per tant, la
bellesa la pots trobar arreu i no té res a veure amb les grans dimensions.
Vaig  tenir la sort de conèixer el dissenyador de
mobles i d’interiors  Valeri Corberó, un
dels fundadors de l’Escola Masana, que va haver d’exiliar-se a Paris.  Recordo que m’explicava que quan vivia en aquesta
ciutat amb molta penúria, s’entretenia els diumenges passejant pel  Mercat de les Puces. Deia que enmig dels
trastos i de la ferralla sempre hi trobava quelcom que li agradava i que l’emocionava
i això ho va prendre com a pauta de vida, és a dir com deia, saber trobar la
bondat, la bellesa i  l’alegria enmig de
la lletjor, la tristesa  i la foscor.
L’actitud és el més important per
saber meravellar-se del que observes i tens davant teu. Tal com deia el gran
poeta Joan Brossa: les coses per ser usuals no són normals. Per tant, de tot
plegat cal extreure’n la lliçó que la vida és un miracle, una meravella i que
malgrat  la nostra quotidianitat moltes
vegades rutinària, cal fer l’esforç  de
no degradar-la i de ser conscients per  entendre
l’evolució i la història que hi ha darrera d’un paisatge o qualsevol forma de
vida.
La contemplació de la bellesa a la natura et genera un sentiment
espiritual ?
Si. Tant els sufís com els
franciscans diuen que la natura és el llibre de text on llegir l’obra divina.
D’altra part, voldria recalcar que la vivència de l’espiritualitat no és fàcil.
A nivell personal, implica una voluntat, una acció… i el context, normalment
no ajuda ans el contrari  ho dificulta .
Per tant, considero que ens cal recuperar aquesta contemplació  espiritual de la natura des d’una visió
ecumènica i que, posteriorment, cadascú aprofundeixi en les seves concepcions o
 tradició religiosa. El que és important
és el vèrtex de la piràmide no els costats. Aquest cim és el que ens ha d’
agermanar.

Els boscos catalans, atrapats en el temps.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els boscos catalans, atrapats en el temps.

Cada primavera, talment com si estiguéssim atrapats en
el temps, a la premsa escrita apareix alguna notícia que fa referència al lamentable
estat de les masses forestals catalanes. Aquest cop ha estat “El Periódico”[i]
que va posar en portada el següent titular: “Els boscos catalans creixen sense control”

Recordo el sentiment d’enuig o d’indignació que vaig
sentit després de llegir aquest titular que, de ben segur, va escriure algú amb
una clara mentalitat “urbanita” acostumat al control de la guàrdia urbana o
dels inspectors d’hisenda. Ara bé, no hem d’oblidar  que els arbres, els arbustos i fins i tot les
lianes sempre han crescut en “plena llibertat” i sotmesos només a la
competència entre ells i l’evolució de la meteorologia. I, sobretot, cal tenir
present que mai han existit controladors del creixement vegetal. Per sort !

Una altra qüestió és que els boscos, producte de la
manca de gestió, de les nevades o les ventades acumulin en el seu sotabosc una
important biomassa. La gravetat d’aquest fet és que augmenta el risc d’incendi
d’unes masses forestals que s’estenen generant grans continuïtats territorials,
fet que també dificulta l’extinció del foc i del qual poques vegades la premsa es
fa ressò. 

Estic d’acord amb el diagnòstic que Ramón Folch fa sobre
els boscos en el diari abans esmentat: “Els
propietaris no poden ocupar-se’n, perquè caldrien grans inversions i molt de
temps, i la ciutadania se’ls mira com si fossin un jardí periurbà. Per això fan
pena i s’incendien cada dos per tres. Els recursos que no hem dedicat a la
reconversió se’ns en van en tasques de prevenció i extinció d’incendis.
S’imposa un replantejament estratègic general. Entre altres coses perquè la
biomassa serà un dels components del nou mix energètic i perquè el nostre
malmès espai forestal suposa més del 60% de la superfície de Catalunya. ¿A què
esperem?”

El problema és que aquesta necessària reconversió
liderada per l’administració no s’acaba de produir i segurament no tindrà lloc
a curt termini, tal com estant els pressupostos públics. D’altra part, el
mercat de la biomassa o de la fusta no acaba de funcionar amb la força esperada
i desitjada.

La conclusió és que ens esperen més estius que viurem
pendents de l’evolució de la meteorologia. Ara bé, aquesta realitat no hauria
d’amagar que dins els boscos de Catalunya hi ha finques molt ben gestionades,
així com veritables santuaris o monuments naturals que caldria preservar, o que
els boscos d’utilitat pública preveuen per aquest any uns aprofitaments que
s’acosten als 700.000 euros[i].
Per tant, no tots els boscos catalans són ni una ruïna ni un desastre. Sinó
podem acabar com Castella- La Manxa que s’està plantejant vendre’s els boscos
d’utilitat pública[ii]

[i] El Periódico del 30 de març de 2013

La preservació dels boscos madurs a càrrec d’un autor sense nom

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on La preservació dels boscos madurs a càrrec d’un autor sense nom

Darrerament, s’ha fet pública
la destrucció d’una part dels pocs boscos madurs que resten a Catalunya. El
debat s’ha obert entre els partidaris del manteniment d’aquests boscos i els
que consideren que els boscos han estat creats per ser tallats i, per tant, no
té cap sentit mantenir arbres vells o boscos madurs.
Davant la no intervenció de
la Generalitat en l’afer, més enllà de donar el vistiplau tècnic a qualsevol
tala, la societat civil, amb el suport de la Diputació de Girona, intenta
salvar algun d’aquest boscos mitjançant la compra dels drets de tala. Es
compensa així al propietari per mantenir el seu bosc. No cal dir que hom
considera encomiables tots els esforços en aquesta línia però tanmateix, sembla
una acció d’efectes limitats per vàries raons:

Econòmica. L’abast real de la
mesura està molt limitada per qüestions econòmiques. Aquest tipus de protecció
es pot aconseguir per un nombre molt reduït d’hectàrees

   Efecte contrari. En
difondre’s la possibilitat de cobrar per no talar el bosc, es pot produir un
efecte en cadena de propietaris que amenacin en talar si no se’ls paga. Podria
passar que enlloc d’incentivar la preservació, l’incentiu lucratiu generés
noves expectatives fins i tot a aquells propietaris que mai s’haguessin
plantejat tallar aquells rodals.
·      
  Conceptual. Malauradament,
pels boscos i els ecosistemes naturals, el paradigma dominant a la nostra
societat és que els boscos han estat fets perquè l’home els exploti. La
concepció antropocèntrica i productivista 
redueix el bosc a un conjunt de tones de fusta a disposició de la
humanitat que n’ha d’obtenir uns rendiments econòmics sostinguts. La mesura de
compensar la tala s’emmarca, i crec que fins i tot reforça,  aquest paradigma. Si la societat paga per no
tallar un bosc equival a admetre que l’estat natural d’un bosc és de
l’explotació. Equivaldria, per exemple, a pagar a l’església perquè no
enderroqui la catedral de Girona.

Si bé, la compensació pot ser
útil com a mesura d’urgència per salvaguarda paratges puntuals, és convenient
introduir al debat qüestions de més ampli abast. En aquest sentit, el primer
objectiu hauria de ser combatre clarament el paradigma productivista que fa
possible aquestes accions. És a dir, argumentar amb determinació que l’explotació
forestal és només una opció de gestió de les masses forestals. Una altra és la
maduració, l’envelliment, la gestió per afavorir estadis avançats de la
successió ecològica etc. Les dues opcions, si l’explotació es duu a terme
correctament, són vàlides i han de ser compatibles. L’objectiu hauria de ser,
un cop assumits els valors ecosistèmics, científics i immaterials dels boscos
madurs, que els assumit el nou paradigma, que propietaris hi destinessin
lliurement part dels seus boscos i al mateix temps la Generalitat afavorís i
incentivés aquesta fita. O sigui, posar el convenciment i els incentius a
navegar junts en la mateixa direcció.
Per avançar en aquesta línia,
en primera instància seria imprescindible 
disposar d’unes eines intel·lectuals d’argumentació i difusió d’aquest
altra model de capteniment en relació als boscos. Aquestes eines, en versió
tècnica i en versió popular, haurien de permetre:

1.    Reforçar als propietaris que
lliurament volen apostar per aquesta línia.
2.    Incidir en l’opinió pública
perquè majoritàriament faci seva  aquesta
opció.
3.    Aconseguir canvis legislatius
i de la gestió forestal dels boscos públics.

A nivell pràctic,
inicialment, es podria crear un organisme entre universitats i entitats
cíviques que establís un cert reconeixement públic a aquells propietaris que
optessin per aquest model integrat (perquè integraria tots els valors) de
gestió del bosc. Gestió bàsicament fonamentada en aprofitaments sostenibles
(ecològicament i econòmicament), absència d’impactes, bàsicament de pistes forestals,
i la preservació d’un percentatge (20%?)de la massa forestal com a bosc lliure
d’explotació o forest protector.
Un segon pas seria que la
Generalitat incorporés a la gestió forestal dues noves línies d’actuació:

·      Aplicar a bona part dels
boscos públics uns objectius de gestió forestal de millora i maduració dels
ecosistemes, no productivistes.

·      Incorporar a les línies
d’ajut i subvenció forestal l’incentiu de convertir una part del bosc en forest
protector, en bosc lliure d’explotació.  
En aquest sentit cal tenir present
que no seria just, com ha passat en altres àmbits, aplicar mesures
públiques  que representessin un càstig o
pèrdua de drets precisament al propietari que ha gestionat d’una manera més
integrada els seus boscos.

Finalment no hem d’oblidar que la
problemàtica dels boscos madurs afecta a una petita part de la massa forestal
catalana. La major part dels nostres boscos estan amenaçats per l’imminent
entrada al món de la inversió especulativa i de lliure mercat de les plantes de
biomassa. Entre tots hem portat al llop dins al ramat i a mi particularment em
fa l’efecte, que els efectes seran devastadors pel nostres boscos en general.
Sense anar gaire lluny tenim l’exemple de què va passar quan el mercat i el
diner especulatiu es va ficar en el sector immobiliari. Cal tenir  present el poc marge de rendiment (si és que
n’hi ha sense subvencions) d’aquest sector energètic. Pràcticament només
disposa d’una variable: la disminució dels costos d’extracció. I aquest passa
per, com en la majoria de sectors econòmics, reduir costos de ma d’obra fent
els boscos molt accessibles a la maquinària (ja podeu trobar arreu els exemples
d’aquest nou model extractiu). Sincerament crec que el millor moment dels
nostres boscos, dissortadament, ja ha passat i que Déu ens agafi confessats!
(Un petit afegitó: ¿ algú
s’explica com en temps de precarietat econòmica absoluta, la Generalitat de
Catalunya és capaç d’obrir una pista forestal amb un impacte ambiental i
paisatgístic brutal a Sant Privat de Bas i dins d’un Espai d’Interès Natural ?)




La fageda de la Grevolosa

Pobres boscos centenaris, a càrrec de Josep Maria Mallarach.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Pobres boscos centenaris, a càrrec de Josep Maria Mallarach.

Entre 2009-10 el Centre de Recerques i Aplicacions
Forestals, de la Universitat Autònoma de Barcelona, va dur a terme, per
encàrrec del desaparegut Departament de Medi Ambient i Habitatge, un inventari
de boscos singulars de Catalunya, entre els quals es compten els petits boscos centenaris
(en termes ecològics en diríem madurs o premadurs) que ens resten. Els seu
propòsit era “catalogar els millors boscos a escala comarcal i de
país, atenent als diversos usos i valors del bosc”.  http://www.creaf.uab.es/BoscosSingulars/index.htm.
Lamentablement, aquell Inventari, com tants d’altres
treballs importants per a la conservació del patrimoni natural, pagats amb
diner públic, no va donar peu a mesures de protecció, va quedar desat; no s’ha
fet assequible per internet, ni es va trametre a les oficines territorials del departament
responsable, de manera que els enginyers forestals comarcals l’ignoren.

Aquell inventari incloïa diversos tipus de boscos singulars, d´entre els quals
destaquen, pel seu valor científic i ecològic, els boscos vells o centenaris,
dels quals en va inventariar uns 200 de representatius de tot Catalunya, la superfície
total només suma 3.200 ha. Es tracta de rodals molt petits, generalment
inferiors a 10 ha, que s’han lliurat de les tales forestals des de fa segles,
i per això tenen una vàlua científica, ecològica i estètica excepcionals. Són
les joies més preuades dels boscos de casa nostra.

Ara bé, d’aquestes 3.200 ha de boscos excepcionals, resulta que pràcticament el
80% està fora d’espais naturals de protecció especial, i només està realment
protegit, en números rodons, un 10%. “Realment” vol dir que es troba dins de reserves
parcials forestals, o que s’ha adquirit en propietat per protegir-lo o, si més
no, que se n’han adquirit els dret de talla mitjançant acords de custòdia amb
la propietat forestal.  Per tant,  el 90% de la superfície de
boscos centenaris de Catalunya es troba, a efectes pràctics, desprotegida, encara
que siguin dins de la xarxa Natura 2000.


Roureda de Camprodon

La majoria d’aquests boscos singulars desprotegits
són de propietat privada. La crisi econòmica ha fet reactivar l’activitat forestal,
que havia decaigut fortíssimament abans del 2008, però els preus fan poc viable
l’aprofitament forestal de la majoria de boscos del país, de manera que es
demana permís per tallar els poquíssim boscos centenaris més assequibles, se’ls
dóna el permís sense problemes, i es tallen naturalment.  Resultat: Els investigadors que treballen
en el tema estimen que, aproximadament,
la tercera part dels boscos vells que figuraven inclosos a l’Inventari del
CREAF ja han estat tallats. Això no vol dir que hagi desaparegut el bosc, sinó
que ha perdut el valor excepcional que tenia.
La comarca de la Garrotxa és la que té més
superfície forestal autòctona de Catalunya i fou la primera on  la Delegació comarcal de la ICHN va
inventariar els boscos madurs. Doncs bé, segons els autors de l’inventari
comarcal,  aquests darrers anys s’han
tallat pràcticament tots els boscos centenaris que queden fora del Parc natural
amb una sola excepció que es va poder salvar ‘in extremis’, 15 ha d’una fageda
centenària que en té 35, situada a l’obac de les Olletes, a l’Espai d’Interès Natural
del Collsacabra.

Quin impacte ha tingut això en la biodiversitat de Catalunya?  Podem suposar que alt, de segur, però en realitat
s’ignora, perquè molts d’aquest rodals han estat tallats abans de que s’hi haguessin
fet inventaris, però no és temerari afirmar 
que és greu, perquè en els casos que s’havien fet prospeccions serioses,
havien aparegut quasi sempre espècies noves per a la comarca o el país, de
vegades fins i tot per a la ciència. Per exemple, un estudi dels líquens presents
en només tres rodals d’alzinars vells a la Garrotxa, realitzat l’any 2007 pels
botànics E. Llop, A. Llongan i A. Gómez-Bolea, de la Universitat de Barcelona, va
identificar un total de 112 espècies de líquens diferents, de les quals 45 eren
desconegudes a la Garrotxa.


Com és possible que una pèrdua d’aquesta magnitud hagi esdevingut legalment ? Senzillament,
perquè la visió reduccionista de l’administració responsable (Direcció General
de Patrimoni Natural) que hauria de vetllar per l’interès general, sembla que no
va més enllà de considerar que a aquests boscos venerables  “ja els havia arribat el torn de
l’aprofitament”, i és cega a qualsevol altre valor diferent del de la fusta, la
llenya o la biomassa…com ara els valors científics, estètics, , simbòlics, espirituals,
a més del valor per a la salut…uns valors que, tanmateix, reconeixen la
majoria de persones sensibles a la bellesa majestuosa i colpidora dels boscos
centenaris!

Fins aquí el problema. Examinem ara possibles solucions. Una de les vies més
directes i efectives pot ser la que marca el Reglament Comunitari de Desenvolupament
rural: la compensació econòmica dels drets de tala en indrets de gran valor
ecològic, un instrument que s’utilitza a tota la Unió Europea, però no a
Catalunya en aquests moments.  Una via
que podria aplicar-se fàcilment, via custòdia del territori.

Si es fes així, quant valdria protegir aquests
boscos venerables, comprant-ne els drets de talla als propietaris que no
tinguin interès en conservar-los?  A partir dels imports que la Diputació
de Girona va pagar per mitjà del programa Sèlvans (http://www.selvans.eu/) quan va adquirir els drets
de tallada d’una cinquantena de rodals forestals madurs de la demarcació gironina
 per crear microreserves forestals (entre
1000-2000 euros/ha), es pot estimar que amb uns 4-5 milions d’euros es
podrien comprar tots els drets de talla  -per
25 anys, sinó més- de tots els boscos centenaris que estan greument amenaçats de
Catalunya !



Si les tendències forestals i polítiques actuals
segueixen endavant, i el procés sobiranista segueix el seu camí, ens podríem
trobar que quan Catalunya esdevingui un estat (sigui independent, interdependent
o federat) la majoria dels nostres boscos centenaris, testimonis venerables que
havien sobreviscut des d’abans de l’infaust Decret de Nova Planta hagin
desaparegut, per inconsciència d’uns, ignorància dels altres i passivitat
d’aquells que ho podrien haver evitat!

Els cotxes dins dels boscos de Gallecs

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els cotxes dins dels boscos de Gallecs

Aviat farà 10 anys que vaig deixar
de ser càrrec electe de l’Ajuntament de Mollet del Vallès. Des de que vaig
acabar aquesta etapa, vaig tenir el ferm propòsit de no manifestar cap opinió
respecte de les actuacions municipals ja que penso que, a ser possible, cal
respectar i ajudar fins i tot amb el silenci els polítics locals i no posar
pals a les rodes.
Doncs ara penso que cal trencar
aquest silenci. Per què? Avui, passejant per Gallecs, he vist dins del bosc de
can Veire, que és la massa forestal més gran de Gallecs, un cotxe particular
amb un remolc, aparcat. Caldria aclarir que aquest fet és possible ja que des
fa un temps s’han retirar les barreres que impedien l’accés dels cotxes a
l’interior del bosc i més recentment s’han dedicat diners públics a suavitzar
l’esglaonament, fet per reduir l’erosió de l’aigua de pluja, del camí interior del
bosc de can Veire. Per tant, s’ha facilitat la circulació motoritzada per dins
de la massa forestal. Per què és tant greu aquest fet ? Senzillament perquè és
el primer cop en deu anys que hi passejo per aquest bosc que hi veig un cotxe
aparcat dins seu.
Quin perill té deixar passar els
cotxes per dins dels boscos de Gallecs ? Ras i curt, l’accés dels cotxes pot
permetre, en primer lloc,  el furtivisme
en la tala de llenya, tal com va passar anys enrera; en segon lloc,  la circulació motoritzada pot permetre i
afavorir el risc d’incendi i, en tercer lloc, pot fer que la prostitució torni a
exercir-se en el seu interior.
Si amb aquests motius plantejats no
n’hi hagués prou, cal recordar, que permetent la circulació motoritzada pels
boscos de Gallecs, no s’està respectant la llei. Expliquem-ho. L’espai natural
de Gallecs va ser declarat espai natural protegit l’any 2009 i, en conseqüència,
es va incorporar al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN). Si ens llegim la
normativa del PEIN(Decret 328/1992)trobarem que l’art 14 diu:” No és permesa la circulació de vehicles
motoritzats camps a través ni fora de carreteres o camins habilitats per al pas
d’automòbils”.
A més a més, els boscos de Gallecs
van ser declarats d’utilitat pública i incorporats dins del catàleg d’utilitat
pública. Si ens llegim la Llei  6/988 forestal
de Catalunya, a l’article 11, trobarem el motiu pel que els boscos de Gallecs
van ser declarats d’utilitat pública ja que se situen prop d’un nucli urbà i la
seva funció principal és la protecció del paisatge.
Amb aquest text que enviaré a tots
els implicats només desitjo i espero el següent: rectificar és de savis!
Josep Gordi Serrat
Ex-regidor d’Urbanisme i Medi
Ambient  de l’Ajuntament de Mollet del
Vallès.

El nou ferm del camí. Calia ?


Aquí abans hi havia una tanca que impedia l’entrada dels cotxes al bosc

Breus reflexions vers boscos de ribera mediterranis.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Breus reflexions vers boscos de ribera mediterranis.
El passat 28 de gener vaig participar com a conferenciant en el primer acte del 15è aniversari de l’Associació Hàbitats i del Projecte Rius (www.projecterius.org) i que va tenir lloc a l’acollidor hotel Moli de la Torre (www.molidelatorre.cat) .
L’Associació Hàbitats és una entitat sense ànim de lucre que treballa per fomentar l’apropament de les persones a l’entorn natural amb la voluntat de convertir-les en protagonistes actives de la conservació del territori. El projecte rius vol estimular la participació de la societat en la conservació i millora dels nostres rius a partir de promoure, entre d’altres activitats, l’adopció de trams de rius per part d’escoles o entitats socials amb l’objectiu d’inspeccionar-los periòdicament i treballar per a la seva millora.
La meva participació en aquesta jornada va tenir dues parts. La primera va consistir en impartir una conferència envers els valors culturals dels arbres mediterranis i la segona es va dur a terme davant del plàtan monumental de la Font de la Pineda que se situa al costat mateix del Tenes, per parlar dels plàtans i dels boscos de ribera. 

El plàtan de la Font de la PInede de Bigues i Riells
De les explicacions fetes a peu de riu, voldria aturar-me en dues reflexions realitzades davant del bosc de ribera del Tenes. Començaré amb una qüestió que fa referència a la percepció actual, per part de moltes persones, del bosc de ribera. Quan preparava la sortida amb un amic de Bigues i Riells, recordo que va dir-me: “davant del plàtan monumental de la Font de la Pineda hi ha una esplèndida verneda”. Des del primer moment vaig dubtar d’aquesta afirmació ja que el Tenes és un riu que conec prou bé. Certament, quan vam arribar a lloc, no s’albirava cap vern, ans tot al contrari: tots els arbres eren plàtans o pollancres. No és la primera vegada que algú em parla de vernedes fent referència a plantacions de plàtans i pollancres. Per tant, popularment, és força comú utilitzar el vocable “verneda” per referir-se a qualsevol poblament d’arbres que creix al costat d’un curs fluvial. Aquest fet  posa en evidència, al meu entendre, que els boscos de ribera naturals del Tenes fa temps que han desaparegut tant del costat del riu com del parlar popular, segurament des de fa generacions.
La segona reflexió fa referència al nombre i tipus d’arbres que creixen al costat dels nostres cursos fluvials. Dècades enrere, la pagesia de la plana vallesana i selvatana utilitzava els espais fluvials per plantar arbres planifolis de creixement ràpid i així anar fent créixer una “petita guardiola” que podia utilitzar cada 15 o 20 anys, és a dir, que els arbres plantats, a l’arribar al seu torn de tallada, tenien un valor econòmic que el propietari podia utilitzar per resoldre qüestions econòmiques pendents.
La reculada de l’activitat agrària ha portat a que moltes d’aquestes plantacions s’abandonessin, sobretot les situades al costat de petits cursos fluvials, com és el cas del Tenes. El dilema és: què fer amb aquests arbres que majoritàriament se situen dins del domini públic hidràulic ? Al meu entendre i pensant en dignificar tant com sigui possible el paisatge fluvial, el que convindria és anar naturalitzant, progressivament, els boscos de ribera a partir de la tala selectiva i progressiva de plàtans, pollancres, acàcies… i la posterior plantació d’albes i verns, en els llocs que pertoquin.
La vegetació de ribera del Tenes a l’alçada de la Font de la Pineda de Bigues i Riells.

Els arbres protesten

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els arbres protesten
Fa pocs dies ha acabat  a Durban (Sudàfrica) la VII  Conferència  de les Parts (COP 17) de la Convenció de Nacions Unides pel Canvi Climàtic que es reuneix anualment per avaluar els compromisos del Protocol de Kyoto (http://www.cop17-cmp7durban.com ). Aquesta reunió, com les anteriors, ha generat una important cobertura informativa que a la vegada ha transmès a la societat un gran nombre de dades i articles d’opinió. Per exemple, actualment la superfície forestal de la terra és de 4.000 milions d’hectàrees, xifra que representa el 31% del planeta. El problema és que, segons dades de la FAO -Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura-  en els últims deu anys s’han perdut 5,2 milions d’hectàrees anuals de bosc per la transformació de terrenys forestals en agrícoles. Aquesta realitat afecta sobretot els continents africà i sudamericà i, en conseqüència, els boscos tropicals.
En aquesta ocasió els boscos ha pres un cert protagonisme. En primer lloc en el mateix “logo” de la conferència apareix un arbre per damunt de la terra (Fotografia 1). Aquesta imatge ens fa pensar que el nostre futur com a planeta té una dependència directe amb la conservació decidida de les masses forestals. En segon  lloc, Greenpeace ha realitzat una simpàtica campanya on alguns dels seus activistes disfressats d’arbres protestaven per la reforma del Codi Forestal del Brasil davant dels delegats que assitien al centre de conferències de Durban (Fotografia 2). Talment com si els arbres protestessin pel tracte que reben i pel futur que els espera.
Fotografia 1. Logo de la conferència de Durban
Fotografia 2. Els arbres protesten
 
La cimera va acabar, després de llargues negociacions, amb un acord de mínims que es desglossa en tres compromisos bàsics: prorrogar l’acord de Kyoto fins el 2015, promoure un nou text legal que inclogui els Estats Units i la Xina en un compromís vinculant per reduir els gasos d’efecte hivernacle en el futur; tot i que l’acord no té una forma legal definida, que té un contingut ambigu i no s’aplicarà fins d’aquí vuit anys i, en tercer lloc, es crearà un Fons Verd per ajudar als països del sud a lluitar contra el canvi climàtic.  Precisem que no s’esmenta qui pagarà i gestionarà aquest fons.
En conclusió, caldrà continuar negociant i fent cimeres. 
Deixant volar la imaginació, potser la propera reunió es podria fer a l’interior d’un bosc amb el desig que els versos de Josep Carner els obrissin la ment i la generositat del cor:
Voldria ta ciència,
arbre, per al meu cor,
tu que en el temps geliu ets paciència
i en el dia ardent aboques un tresor.
Doncs sí, l’arbre atresora grans virtuts que ens poden servir d’exemple a l’ésser humà ja que ofereix generosament a canvi de res aixopluc, repòs i tranquil·litat que observar el paisatge i el pas del temps.