Josep Mañà és professor de l’Escola
Massana de Barcelona des de fa més de vint anys en l’àmbit de l’art i el
disseny i es considera un aprenent de la vida, un estudiós de l’art, del
disseny i de l’etnografia. D’altra part,
és una persona que prové d’una família de tradició catòlica i que va fer
l’escolarització en un centre religiós en l’època del
nacional-catolicisme i, no sap per quin set sous, contràriament al que succeí a molts companys de la seva
generació, aquest fet, lluny de que
generar-li cap trauma o una posterior reacció de refús cap a la religió , al
contrari, li va posar una llavor que ha fet que sempre tingués un interès i una
actitud oberta cap el fet religiós.
Massana de Barcelona des de fa més de vint anys en l’àmbit de l’art i el
disseny i es considera un aprenent de la vida, un estudiós de l’art, del
disseny i de l’etnografia. D’altra part,
és una persona que prové d’una família de tradició catòlica i que va fer
l’escolarització en un centre religiós en l’època del
nacional-catolicisme i, no sap per quin set sous, contràriament al que succeí a molts companys de la seva
generació, aquest fet, lluny de que
generar-li cap trauma o una posterior reacció de refús cap a la religió , al
contrari, li va posar una llavor que ha fet que sempre tingués un interès i una
actitud oberta cap el fet religiós.
Aquesta inquietud de recerca i d’obertura el fa pensar i considerar que l’existència i l’Univers el sustenta un Ens i una Presència inexplicable que li dona
raó i sentit. Per tant, es considera creient a la seva manera i inscrit dins de
la tradició cristiana. Explica que a mesura que es fa gran, la seva fascinació pel
personatge de Crist creix dia a
dia. Per a ell, un dels elements més cabdals
i significatius del testimoni de Jesucrist és el missatge de confiança que
ens transmet i que queda reflectit en
les apel·lacions dels passatges de l’Evangeli que diuen: “Som estimats” i “No
tingueu por”. Aquestes afirmacions les
considera tremendament colpidores i revolucionàries en quan al seu sentit alliberador i pacificador.
raó i sentit. Per tant, es considera creient a la seva manera i inscrit dins de
la tradició cristiana. Explica que a mesura que es fa gran, la seva fascinació pel
personatge de Crist creix dia a
dia. Per a ell, un dels elements més cabdals
i significatius del testimoni de Jesucrist és el missatge de confiança que
ens transmet i que queda reflectit en
les apel·lacions dels passatges de l’Evangeli que diuen: “Som estimats” i “No
tingueu por”. Aquestes afirmacions les
considera tremendament colpidores i revolucionàries en quan al seu sentit alliberador i pacificador.
Per ell també és molt significatiu
el precepte d’estimar a Déu sobre totes
les coses i al pròxim com a tu mateix. Aquests dos manaments són, entre
altres, uns dels fonaments a partir dels quals intenta amb les seves
limitacions, foscors i contradiccions acordar el seu viure.
el precepte d’estimar a Déu sobre totes
les coses i al pròxim com a tu mateix. Aquests dos manaments són, entre
altres, uns dels fonaments a partir dels quals intenta amb les seves
limitacions, foscors i contradiccions acordar el seu viure.
 |
| Josep Mañà al costat d’una Noguera. Foto: M.Mercè Bruguera
Com viu un creient que és professor d’art la natura ?
Com a prèvia, considero que tot ésser humà té una potencial dimensió estètica innata. Per tant, l’apreciació
sensorial de les formes, dels colors, de les textures, dels ritmes, de les proporcions…forma part de la percepció que tenim de la realitat. D’altra part, cal reconèixer que jo em considero un esteta ja que m’agrada la bellesa i l’harmonia i com que la natura té aquesta dimensió, l’entenc com una gran obra d’art, la qual em fa pensar en la seva gènesis .Tota aquesta vivència estimula la meva inquietud metafísica.
D’altra banda, també la experiència de la vida
m’ha portat a creure i ha constatar que hi ha quelcom misteriós que vetlla per nosaltres. Si no fos així, crec que la vida ja m’hauria deixat un munt de vegades en el voral, sinó fos per l’acció de la Providència la qual penso que m’ha ajudat en moments dolorosos, difícils i de foscor.
En conclusió, considero que la natura, com a expressió de
la Creació, és la gran obra divina. Tal com em deia en Raimon Panikkar en una conversa: “tu penses que Déu va fer el món en set dies i després se’n va anar a l’atur ? No, home no ¡¡¡ la creació i l’evolució continuen a cada moment”. Per tant, crec també que som part activa i configuradora d’aquesta creació.
Hi ha algun text, algun autor
que ha marcat la teva visió de la natura ?
En primer lloc, l’Evangeli i la
sensibilitat per la natura de Sant Francesc d’Assís. També m’ha ajudat molt llegir textos d’altres tradicions religioses. Per exemple, la lectura d’alguns textos sufís, budistes o hinduistes.
Ara bé, la persona amb qui he
sentit una sintonia sensible i intel·lectual molt gran és amb la Cristina Kaufmann, que és una monja carmelita que amb el seu testimoni de vida ha estat i és un referent.
Amb els arbres, has establert alguna relació especial ?
Els arbres per mi són molt importants
ja que són l’expressió i el símbol de la vida i també expressen la pulsió de l’enlairar-se i d’expandir-se per l’espai.
Una de les visions d’un paisatge
d’hivern que m’agrada molt és la de veure arbres solitaris enmig dels camps, despullats del fullatge, amb el seu brancatge desplegat i exposat a la intempèrie i a mercè de les inclemències climatològiques. Són una imatge i una metàfora amb la qual m’identifico i que en fa present la necessitat de resistir i de tenir confiança.
A nivell energètic he percebut la
força dels arbres. Per exemple, estar una estona en un moment de molta insolació sota la capçada verda d’un arbre em provoca benestar, serenor i repòs. Una dia tòrrid d’estiu en ple migdia, vaig endormiscar-me, molt cansat, uns vint minuts, sota una acàcia i vaig aixecar-me completament restaurat . Aquesta experiència em fa pensar sobre el poder benèfic dels arbres i la irradiació de la freqüència d’ona del color verd . Joan Miró deia que la verdor té un gran poder.
Que vol dir, per tu, viure la natura en plenitud ?
Viure la natura en plenitud és
transitar-hi, estar-hi en plena consciència i en una actitud de pregària, de lloança i d’agraïment. La contemplació o vivència de la natura hauria d’esdevenir una pregària.
Quins consells donaries a una persona que vol arribar a viure la
natura en plenitud ?
Diuen que la fe és una gràcia,
però que requereix estar obert i receptiu. Jo els donaria dos consells. El primer és cercar un contacte intens i perllongat amb la natura, com el que produeix al fer un bivac en plena natura i en un lloc obert que ens permet observar la volta celeste i aprofundir en la consciència que estem immersos en el cosmos.
Quan visc la natura en plenitud, reconec que soc dins de la meva veritable dimensió o
sigui vinculat i inscrit en la tríada( l’ésser, la terra i l’Univers). Penso que cal recuperar aquest sentiment i no deixar de tenir sempre aquesta percepció còsmica de la realitat.
En segon lloc cal estar oberts de
forma desinteressada, és a dir, estar oberts per deixar-nos sorprendre’ns.
Per aconseguir les vivències i percepcions que esmentes creus que pot
ajudar el contacte físic amb elements del món natural, com un simple còdol o el tronc d’un arbre ?
Jo penso que si. És molt important
el trepitjar la terra i mirar el cel. Jo crec que tots tenim un estel. Una vivència que he tingut de forma recorrent al llarg de la meva vida, és la d’enlairar la testa cap el cel i veure-hi només una sola estrella. Potser és casualitat, però crec que tots tenim un estel que ens guia i que sobretot en moments de penombra i de dificultat ens ajuda i ens dona força per no defallir. Crec que és molt important mirar el cel i els estels ja que afavoreix la pulsió d’enlairar-se i la voluntat de sobreposar-se. Per mi un dels actes més nobles que podem fer és aixecar el cap i mirar enlaire.
Com artista, t’inspira el contacte amb la natura ?
Si !! Considero que la dimensió de
la natura per a mi més significativa és la llum. Obrir les ulls de bon matí i veure com clareja i surt el sol és emocionant . Gaudí, quan va concebre el Temple de la Sagrada Família va projectar la façana de la Glòria orientada al migdia ja que, per ell, la llum és un atribut i una manifestació divina. No és estrany que la llum esdevingui el símbol de l’esperit i que en tots els processos de recerca i de camí espiritual hi ha l’anhel d’assolir la clarividència, la il·luminació… i per tant, la llum.
La llum com a fenomen és un gran tema d’inspiració artística . També ho és
l’observació de tots els processos de creixement i transformació dels éssers vius, com per exemple la germinació d’una llavor. Per a mi crear no és res més que inscriure’s dins d’aquesta dinàmica de generació i transformació constant de la natura.
Penso que tot artista hauria de
tenir l’experiència de conrear un jardí o un hort per a observar i gaudir de tots els processos de morfogènesis així com del cicle que viuen els arbres i les plantes: germinació, creixement , floració, fructificació, disseminació de les llavors…
La bellesa, com esteta, creus que es pot trobar dins dels petits
elements de la natura, com un insecte, la fulla d’un arbre…
I tant. En relació a això voldria
explicar-te una experiència de dies enrere a Barcelona quan de manera inesperada vaig veure damunt del paviment d’un carrer un preciós pètal d’una flor de gerani que havia voleiat des del test d’un balcó fins al terra. Aquesta humil troballa em va emocionar profundament per la bellesa de la seva forma, la seva fragilitat i el seu cromatisme. També l’observació de les petites plantes que creixen a les escletxes de l’asfalt o entre les pedres d’una paret són expressió de la voluntat de viure i de la bellesa. Per tant, la bellesa la pots trobar arreu i no té res a veure amb les grans dimensions.
Vaig tenir la sort de conèixer el dissenyador de
mobles i d’interiors Valeri Corberó, un dels fundadors de l’Escola Masana, que va haver d’exiliar-se a Paris. Recordo que m’explicava que quan vivia en aquesta ciutat amb molta penúria, s’entretenia els diumenges passejant pel Mercat de les Puces. Deia que enmig dels trastos i de la ferralla sempre hi trobava quelcom que li agradava i que l’emocionava i això ho va prendre com a pauta de vida, és a dir com deia, saber trobar la bondat, la bellesa i l’alegria enmig de la lletjor, la tristesa i la foscor.
L’actitud és el més important per
saber meravellar-se del que observes i tens davant teu. Tal com deia el gran poeta Joan Brossa: les coses per ser usuals no són normals. Per tant, de tot plegat cal extreure’n la lliçó que la vida és un miracle, una meravella i que malgrat la nostra quotidianitat moltes vegades rutinària, cal fer l’esforç de no degradar-la i de ser conscients per entendre l’evolució i la història que hi ha darrera d’un paisatge o qualsevol forma de vida.
La contemplació de la bellesa a la natura et genera un sentiment
espiritual ?
Si. Tant els sufís com els
franciscans diuen que la natura és el llibre de text on llegir l’obra divina. D’altra part, voldria recalcar que la vivència de l’espiritualitat no és fàcil. A nivell personal, implica una voluntat, una acció… i el context, normalment no ajuda ans el contrari ho dificulta . Per tant, considero que ens cal recuperar aquesta contemplació espiritual de la natura des d’una visió ecumènica i que, posteriorment, cadascú aprofundeixi en les seves concepcions o tradició religiosa. El que és important és el vèrtex de la piràmide no els costats. Aquest cim és el que ens ha d’ agermanar. |