Etiqueta: Gestió forestal

Per què serveix el Catàleg de Boscos Singulars de Catalunya ?

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Per què serveix el Catàleg de Boscos Singulars de Catalunya ?
Aquests darrers dies han aparegut diferents
notícies que posen en qüestió els aprofitaments forestals que s’han realitzat o
es volen dur a terme en alguns boscos catalogats com a singulars. Els Naturalistes
de Girona[1]
denuncien que el Departament d’Agricultura ha autoritzat la tala en vuit boscos
singulars de la demarcació de Girona. El cas més greu, és el que afecta el bosc
centenari de les Bagues del Riu i que també han denunciat les institucions per
a la Defensa del Patrimoni Natural de Catalunya. Es tracta d’un bosc de
titularitat pública situat en el Parc Natural del Cadí Moixeró i que conté un
interessant rodal d’avets centenaris. De moment, el Departament d’Agricultura
ha ajornat la tala dels arbres centenaris[2],
però recorda que aquests aprofitaments es fan d’acord amb un IOF (Instrument
d’Ordenació Forestal) aprovat per l’administració i que ha vetllat per la
permanència i la qualitat del bosc des de fa dècades. En aquest sentit els
tècnics forestals esmenten que el principal objectiu de les actuacions
forestals és obrir clarianes per afavorir la regeneració de la massa forestal.
Qui té raó ? Els que defensen el caràcter singular del bosc i s’oposen a les
tales o els gestors forestals que creuen que les actuacions de gestió forestal
al llarg del temps són la millor eina per garantir el futur del bosc.

Des del meu punt de vista el problema rau en
l’Inventari de Boscos Singulars, finançat pel govern de la Generalitat, que es
va acabar el 2011 i que des de que va ser presentat davant de la societat dorm
el son dels justos en els profunds calaixos de l’administració. Per què la clau
de volta és aquí? Doncs, senzillament, perquè malgrat tenir un disseny
metodològic i un procés de participació impecable, no té cap valor legal. En
canvi els IOF si que són documents legals aprovats per l’administració i que
generen uns drets a la propietat. D’altra part, en lloc d’un Inventari caldria
haver fet una Xarxa Voluntària de Boscos Singulars, és a dir, que després de
fer l’inventari caldria haver parlat amb la propietat i només incloure a la
xarxa aquells boscos on la propietat, pública o privada, acceptés un acord de
custòdia forestal que impliques un compromís per mantenir els valor mereixedors
de la singularitat i la consegüent adequació del IOF i deixar possibles
compensacions econòmiques per segones etapes. Al no haver-se fet un procés de
concertació, el fet de treure a la llum l’Inventari de Boscos Singulars ha
generat un efecte del tot contrari al desitjat, és a dir, alguns propietaris
davant de la por a possibles limitacions als aprofitaments que tenien dret
segons els IOF han decidit, amb la legalitat a la ma, avançar alguns
aprofitaments. En conclusió, qualsevol proposta, per molt científica que sigui,
que afecti el patrimoni natural i la propietat ha de fonamentar-se en la concertació
i l’acord.


[2] Diari Ara,
9 d’agost de 2014

Fer de cap de colla al projecte boscos de muntanya

Posted on | by Josep Gordi | 1 comentari a Fer de cap de colla al projecte boscos de muntanya
Fa uns dies que s’ha acabat la meva
experiència d’una setmana com a cap de colla al projecte boscos de muntanya (www.projecteboscos.cat)  la
qual ha tingut lloc al boscos de Meranges. La meva tasca ha estat dirigir una
primera intervenció en una jove massa de pi negre que ha crescut com a resultat
de la dinàmica natural en abandonar-se unes antigues feixes de conreus.
Precisament, un dia passà un ramader de Meranges que cercava una vaca perduda i
ens va dir que encara recordava que l’últim que s’havia plantat en aquells
camps havien estat patates.

La nostra feina,
en aquesta pineda extremadament densa, era seleccionar, deixant uns 5 m entre
ells, els arbres de futur, és a dir, aquells peus que creixien amb un major
vigor i rectitud. Tot seguit, calia decidir quin arbre feina més competència al
seleccionat i tallar-lo, desbrancar-lo i trossejar-lo amb fragments d’uns 50 cm
que s’escampaven pel bosc. Es tracta d’una primera tasca preparatòria per la
primera aclarida que tindria lloc d’aquí uns anys. Cal tenir present, que la
pineda de pi negre, d’acord amb el models de gestió forestal del CPF,
s’acostuma a tractar com un bosc alt regular, sempre que no hi hagi risc
d’erosió. El seu torn és d’uns 150 anys i la competència es va regulant
mitjançant aclarides cada 25 anys.

Per fortuna, la
nostra zona d’acampada se situava en una pleta, muntanya amunt, on podíem
gaudir i admirar una pineda amb una certa maduresa ja que hi havia rodals amb
arbres d’una gran rectitud i que sobrepassaven els 20 m d’alçada. En
conseqüència, la caminada matinal, des del nostre campament fins el lloc de
treball, ens permetia observar diferents estadis de la pineda de pi negre i
així entendre millor l’objectiu de la nostra tasca.
Una de les
peculiaritats del projecte boscos de muntanya és que es fa amb voluntaris i amb
eines sense motor, és a dir, destrals, serres i podalls. Per tant, la tasca del
cap de colla és aconseguir que ningú es faci mal, que s’aprenguin a utilitzar
correctament les eines i capir l’objectiu de la intervenció.

Després d’una
setmana fen feina al bosc i convivint amb el medi i els voluntaris i tot el
personal del projecte boscos em resten en la ment molts bons moments. Només a
tall d’exemple, recordo que dormir dins la tenda sota els pins negres em
generava una sensació de protecció, d’estar entre amics… Alguna nit que em
calia sortir de la tenda per resoldre algunes necessitats del meu organisme, recordo
mirar enlaire per ordre dels arbres i observar tota la netedat de la volta celeste
que em corprenia totalment, però em feia tornar a dormir tranquil.

En definitiva us
recomano ferventment, com he dit altres vegades, que si teniu la oportunitat no
us perdeu passar una setmana a la muntanya amb la gent del projecte boscos de
muntanya: treballareu, gaudireu i comprendreu molt millor la natura i,
sobretot, els boscs.

El Solsonès 18 anys després del foc

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El Solsonès 18 anys després del foc
En aquests primers primaverals dies de maig
he tingut la sort de passejar per les suaus valls i petits altiplans del
municipi de Riner, els qual van patir els efectes del paorós incendi del 1998.
Aquest estiu farà 18 anys d’aquells dies tràgics que es van endur un paisatge
forestal on dominava la pinassa. Els efectes del pas del foc encara són
visibles al passejar pel bosc: soques de pinassa tallades arran de terra,
branques i branquillons en descomposició i els pins que van resistir les llames
encara porten el negre tatuat a la seva escorça. 

Ara bé, aquesta primavera
tenia la sensació d’assistir a la confirmació d’un paisatge forestal nou: la
roureda de roure de fulla petita ja que per tot arreu el color verd pàl·lid dels
roures era el majoritari. Quin gust caminar entre aquesta vigorosa roureda que
cobreix la major part del territori i ja presenta arbres que sobrepassen els
quatre metres d’alçada. Entremig dels roures també vaig observar un bon nombre
de caducifolis, com el tortellatge o l’arç blanc i perennifolis, com el ginebró
o el boix grèvol. Tots aquests arbres i arbustos venien acompanyats per un
estol de colors que posaven la farigola o l’argelaga i per una simfonia de
piulades que generaven les merles, els rossinyols o les orenetes.


Badar per aquest bosc primaveral en fa
recordar les paraules del monjo de Montserrat Vicenç Santamaria: “Primavera: borró que brota. Brot que
floreix. Flor que fruita. Fruit que grana. Gra que grilla. I bri que borrona. I
novament el borró que esdevé brot en el nou cicle que es va succeint
contínuament mentre res no s’enfili el minvant. Aquest cicle, superant tot
entrebanc, empeny la vida i la vida l’empeny a ell. És el girar d’una gran
sínia que dóna gruix a la història”
Un nou paisatge forestal està naixent

Pobres boscos de Gallecs

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Pobres boscos de Gallecs
Des de fa uns dies, els vehicles poden tornar a entrar al
bosc de can Veire, que és la massa forestal més gran de Gallecs, ja que han
tornat a trencar una de les pilones de fusta que feia de barrera i impedia el
pas dels cotxes al bosc. Per cert, aquesta pilona l’he localitzat a uns metres
de la filera i tapada per les herbes, tal com podeu veure en la segona
fotografia que acompanya aquesta entrada.

És la tercera vegada que us parlo d’aquest lamentable fet.
Per tant, penso que es pot afirmar, amb tota la contundència del món, que
l’administració responsable, és a dir, el Consorci de Gallecs i l’Ajuntament de
Mollet del Vallès, actuen de forma negligent i 
lamentable. Per què ? Doncs, senzillament, perquè si una mesura pensada
per impedir l’entrada de vehicles és repetidament feta malbé, això vol dir que no
funciona i que has de canviar d’estratègia. I si no ho fas demostres, amb la
teva tossuderia, el poc interès que tenen per tu els boscos de Gallecs i la
teva minsa capacitat d’adaptació a la realitat. Crec que els ciutadans ens
mereixem tècnics i polítics que siguin més dignes del seu lloc de treball i del
càrrec que ocupen. 


Shakespeare i els boscos

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Shakespeare i els boscos


Dies enrere, tot passejant entre les prestatgeries  de la biblioteca de Barri Vell de la UdG,
vaig topar-me amb un llibre molt interessant: “Shakespeare i la Natura”, escrit
per  Rosa Maria Martínez i publicat el
2008 per Cossetània Edicions. De la lectura de les pàgines introductòries
voldria destacar-ne dos fets. El primer és que Shakespeare era un gran
coneixedor de les plantes, de les seves utilitats i de la simbologia. Només cal
tenir present que en el conjunt de l’obra del dramaturg anglès s’esmenten 775
espècies. El segon fet destacable és que Shakespeare dóna a la Natura i els
seus elements una categoria humana. Aquest fet li permet, en ocasions, canviar
els papers i, en conseqüència, convertir la natura en humana i les persones en
natura. Per exemple, Lorenzo, un dels personatges de l’obra: ”El mercader de
Venècia” diu: “En una nit així, quan el
vent dolç besava els arbres gentilment”
Centrem-nos en el paper dels arbres i els boscos. Shakespeare
fa servir els arbres com element dipositari de llegendes o de missatges d’amor,
tal com diu Roland, enamorat de Rosalina, a l’obra “Al vostre gust”: “Pengeu dels arbres, versos meus, testimonis
d’amor… Oh, Rosalina, aquests arbres seran els meus llibres”
D’altra part, els boscos shakesperians són l’espai dels
enamorats, dels éssers fantàstics i dels traïdors. Sota la capçada dels arbres,
el gran dramaturg posa en joc una de les seves grans obsessions; l’intercanvi
de papers entre l’aparença i la realitat. Per exemple, a l’obra: “Un somni
d’una nit d’estiu”, el bosc és ple d’éssers fantàstics, com fades i elfs, que
tenen els mateixos defectes i virtuts que els humans. En altres ocasions el
bosc apareix com el lloc ideal o utòpic on es refugia aquell que fuig de la
ciutat. Això és el que expressa Valentí, personatge de l’obra:’”Els dos
cavallers de Verona”: “Aquest bosc
solitari, com un desert ombriu em sembla molt millor que les ciutats
floreixents i poblades. Aquí puc estar sol, sense que ningú em vegi, i amb els
laments del rossinyol puc temperar les penes i recordar els dolors” En
termes similars s’expressa el Duc a l’obra: “El vostre gust”: “No estan aquests boscos més lliure de perill
que la cort envejosa? Aquí no tenim altra pena que la del pecat d’Adam, la
diversitat d eles estacions,.., I, així, la nostra vida actual, lliure del
brogit públic, veu oradors en els arbres, llibres en els rierols remorosos,
sermons en les pedres i el bé en totes les coses. No vull pas canviar-la” I
per acabar, esmentaré les paraules que Timó dirigeix a un bandit de l’obra: “Timó
d’Atenes”: “Mireu: a la terra hi ha
arrels; a una milla d’aquí hi trobareu cent fonts, els roures tenen glans,
l’esbarzer mores. Aquesta pròdiga mestressa, la Natura, a cada mata us para un
plat”
Tot fa pensar que Shakespeare teniu una atracció poètica per
la natura que, en ocasions, es converteix en culte i adoració; però que, de ben
segur, és resultat d’haver-se passat moltes observant-la i gaudint-la. Voldria
acabar aquesta entrada amb uns versos del sonet XXXIII on s’uneix aquesta adoració
per la natura amb l’elevació dels elements naturals- en aquest cas el sol- a
categoria humana:
“He vist el sol, més d’un
matí gloriós, acaronar amb la seva llum potent els cims de les muntanyes,
estimar amb els seus llavis d’or els prats verds i com per celestial alquímia
daurar els pàl·lids rierols”

Grimpar pels arbres

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Grimpar pels arbres
Avui he fet realitat un vell somni:
enfilar-me pels arbres ! Gràcies a l’esplèndid mestratge d’en Cesc he après els
principis més rudimentaris de la tècnica d’escalar arbres i tot seguit els he
posat en pràctica. Quan ets entre les branques d’un cedre a uns quants metres
d’alçada sembla que estiguis entre els seus múltiples braços i gaudeixes de la
sensació de sentir-te protegit. Tot i que en qui has de confiar és amb les
cordes, els nusos, l’arnés o els mosquetons.

Grimpar dalt d’un arbre pel pur gust de
sentir-te dalt d’ell et genera un sentiment d’intimitat. Normalment, observem
un arbre des d’una certa distància per admirar la seva morfologia o
arquitectura o bé ens situen sota seu per conèixer les característiques de les
seves fulles, fruits o escorça. Ara bé, ser dalt seu, entre les seves branques
és com estar dins d’un espai molt personal i reservat. Aquesta sensació també
l’afavoreix la suau penombra de la seva capçada. I allà dalt recolzant-te en el
tronc i entre les branques només desitges dir: Gràcies !


Lectures per reflexionar sobre els boscos madurs a Catalunya

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Lectures per reflexionar sobre els boscos madurs a Catalunya


Acaba
de publicar-se, a càrrec de l’Associació Silene i l’ICHN, les actes de les
segones jornades dedicades als boscos madurs de Catalunya que van celebrar-se a
l’Escola Forestal de Santa Coloma de Farners la primavera del 2013.
Es
tracta d’una publicació que alterna els textos amb interessants fotografies d’arbres
i boscos i suggerents poemes, com el de Maria Font:
Bosc encisat
i impregnat de misteri,
Oh temple de
serena majestat
Que ens
embolcalles de sagrat silenci…
Com
a docent, sempre he pensat que és imprescindible tenir clars els conceptes, és
a dir, saber de que parlem. Per aquest motiu us faig les següents
recomanacions. No passeu per alt la lectura del pròleg, escrit per Joandomènec
Ros, ja que hi trobareu unes interessants reflexions de dos conceptes
controvertits: el clímax i l’equilibri ecològic. Tampoc us heu de perdre la
introducció, escrita per Josep Maria Mallarach, on llegireu unes clarividents
paraules vers els conceptes natura, bosc madur i conservació. En darrer lloc,
és de gran valor l’aportació de Josep M. Collellmir sobre la silvicultura
propera a la natura o naturalística.
Podeu
descarregar-vos aquesta publicació en els següent enllaç:
http://www.silene.es////documentos/Boscos_madurs_Catalunya.pdf
Fageda de la font Tornadisssa a la serra del Puigsacalm

El bosc de can Veire ja comença a funcionar com un abocador

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El bosc de can Veire ja comença a funcionar com un abocador


Porto massa temps
parlant, en aquest bloc i davant de l’opinió pública, del perill de permetre l’accés
de cotxes al bosc de can Veire de Gallecs. Per què ? Senzillament, perquè
alguna ment preclara i il·lustrada va tenir la gran pensada de retirar la
barrera metàl·lica que impedia l’entrada de vehicles al bosc i substituir-la
per un feble filera de pivots de fusta (Fotografia 1), que fàcilment són desmuntables
(fotografia 2). El resultat ha estat que, malgrat la bona voluntat, la major
part del temps el bosc és accessible als cotxes ja que, cada dos per tres, algun
dels pivots és desmuntat.
 

Fotografia 1. Entrada al bosc de can Veire des de la carretera de Sabadell a Granollers

Fotografia 2. Espai que ocupava el pivot de fusta
Algú podria
preguntar-se: Per què és tant greu que entrin els cotxes al bosc ? Perquè  l’entrada al bosc se situa al costat mateix de
la transitada carretera que va de Sabadell a Granollers i, en conseqüència,  el bosc es converteix en un lloc amagat on
desfer-se del que vulguis. Precisament aquesta setmana a uns centenar de metres
de l’entrada al bosc vaig observar un abocament de revestiments de plàstic que
poden provenir d’una obra o d’un robatori (Fotografies 3 i 4) però que mai
haurien d’estar sota els pins i les alzines.
 

Fotografia 3. Abocament de tubs de plàstic dins del bosc de can Veire

 

Fotogrrafia 4. Detall de l’abocament

Per tot
plegat, si  es vol garantir el bon estat
forestal del bosc de can Veire i evitar que es converteixi en un abocador, el
que cal, és evitar, amb mesures contundents,  l’accés de vehicles al bosc. Per tant, demano
als polítics municipals, que tant alegrament i inconscientment van fer retirar
les tanques de ferró, solucionin definitivament aquest tema i, a la vegada, netegin
d’abocaments el bosc. Els recordo que el bosc de can Veire està classificat com
espai natural protegit i catalogat com a bosc d’utilitat pública pels seus
valors educatius ja que al seu voltant hi viu molta gent. Quina imatge més poc
educativa tindrà la població escolar o la ciutadania quan  tot passejant per la massa forestal més gran
de Gallecs es trobi un munt de tubs de plàstic dins mateix del bosc.

Al bosc de can Veire, tot segueix igual.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Al bosc de can Veire, tot segueix igual.

Mesos enrere vaig fer pública la meva queixa,
com a ciutadà, de que es permetés l’accés dels cotxes al bosc de can Veire, que
és la massa forestal més gran de Gallecs.
El passat dilluns 11 de novembre vaig tornar
a trobar-me un cotxe aparcat a l’interior del bosc de can Veire. Com és
possible ? Doncs, senzillament, perquè un dels febles  pivots de fusta instal·lats per impedir
l’accés als vehicles ha desaparegut i, en conseqüència no hi ha cap impediment
a l’entrada d’un cotxe a l’interior del bosc. En un anterior escrit meu ja
afirmava: “El que sí que tinc clar és que
per aconseguir limitar, de forma efectiva, el pas de cotxes només s’hi pot
lluitar amb fermesa, és a dir, amb barreres físiques contundents”.
 

Entrada al bosc de can Veire sense cap impediment pels cotxes

Quin perill té deixar passar els
cotxes per dins dels boscos de Gallecs ? Ras i curt, l’accés dels cotxes pot
permetre, en primer lloc,  el furtivisme
en la tala de llenya, en segon lloc,  la
circulació motoritzada pot afavorir el risc d’incendi i, en tercer lloc, pot
fer que la prostitució torni a exercir-se en el seu interior.
Precisament aquest dies patim per
l’incendi del Baix Empordà i, en aquest sentit, cal assenyalar que els nostres
paisatges viuen una llarga sequera que és més pròpia de l’estiu que de la
tardor. Ahir el meteoròleg de TV3 deia que tenim un paisatge sec com a
principis de juliol. A aquest fet cal afegir que tenim baixes humitats i, de
tant en tant, episodis de vent. Per aquests motius alguns massissos forestals,
com les Gavarres o Cadiretes, s’han tancat a la circulació. En canvi, el bosc
de can Veire des de fa setmanes està obert als cotxes. Penseu que si es cremen
els boscos de Gallecs, la seva recuperació tardarà més de 40 anys.
Dins del bosc de can Veire, vaig
trobar-me un altre fet molt preocupant: una paperera plena de residus i papers
i envasos pel terra. Penseu que la brutícia només genera més porqueria. Si no
és pot mantenir un servei, simplement el millor és eliminar-lo.
 

Una imatge que no hauria de produir-se dins d’un espai natural protegit

En referència a tot el que em
explicat, cal recordar tres fets. Primer, que l’espai natural de Gallecs va ser
declarat espai natural protegit l’any 2009 i, en conseqüència, es va incorporar
al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) i si ens llegim la normativa del PEIN(Decret
328/1992)trobarem que l’art 14 diu:” No
és permesa la circulació de vehicles motoritzats camps a través ni fora de
carreteres o camins habilitats per al pas d’automòbils”. Segon, els boscos
de Gallecs van ser declarats d’utilitat pública i incorporats dins del catàleg
d’utilitat pública i si ens llegim la Llei 
6/988 forestal de Catalunya, a l’article 11, trobarem el motiu pel que
els boscos de Gallecs van ser declarats d’utilitat pública ja que se situen
prop d’un nucli urbà i la seva funció principal és la protecció del paisatge. I
tercer, la gestió dels boscos de Gallecs va ser cedida a l’Ajuntament de Mollet
del Vallès a principis de la dècada passada.
En conclusió, a l’espai
natural de Gallecs passen els anys i sembla que enlloc d’anar endavant, anem
enrere. En un espai tant freqüentat hem de tenir molta cura de la imatge que
donen als ciutadans i, en conseqüència, la brutícia escampada pel terra d’un
bosc o cotxes aparcats són imatges que no s’haurien de produir mai i els
responsables polítics haurien de resoldreu-ho d’una vegada per totes ja que el
que està en joc és el futur d’un dels paisatges més interessants de la plana
vallesana.

El valor dels boscos i camins periurbans

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El valor dels boscos i camins periurbans

Fa uns dies vaig tenir la fortuna d’escoltar
de la mà de Pere Vidal, arquitecte i tècnic de l’Ajuntament de Sabadell, les
línies mestres de l’Avantprojecte del Pla Especial de Camins de Sabadell. De la
seva exposició  van  sorprendre’m, positivament, dos fets: el plantejament
del procés de participació i l’abast del document.
Pel fa a la participació, cal assenyalar que
aquesta s’ha endegat a nivell d’avantprojecte i, en conseqüència, les
discussions i les converses amb tots els agents socials seran un element clau
per decidir si el projecte segueix endavant i quina serà la seva versió
definitiva. Per tant, la participació deixar de ser un tràmit i es converteix
en una etapa clau de tot el procés de redacció del pla urbanístic. D’aquesta
forma es trenca amb el clàssic procés de tramitació, on l’element clau de
qualsevol document urbanístic és el seu vistiplau polític i la participació
ciutadana s’esdevé un simple tràmit o la darrera etapa a cobrir.
En canvi, en el procés de redacció i
aprovació d’aquest document, la participació pren el valor que hauria de tenir
sempre: aconseguir el recolzament i la complicitat social del projecte. Per fer
possible aquest ambiciós objectiu s’ha endegat un minuciós pla de comunicació
dels eixos bàsics del document a tots els agents implicats. Cal ressenyar que
s’ha dedicat especial atenció a la propietat rural ja que la seva complicitat
és imprescindible per fer realitat el projecte, el qual a part d’ésser un
document urbanístic vol acabar convertint-se, a mig i llarg termini, en una
eina de gestió territorial.
Un altre element novedós del procés de
participació és que s’ha explicat a tècnics i polítics del municipis veïns ja
que un document sobre boscos i camins no pot restar limitat a un terme
municipal.


En realitat un document urbanístic sobre
boscos i camins s’hauria de redactar a nivell supramunicipal ja que la gestió
de la xarxa de camins i les masses forestals no pot circumscriure’s a uns
límits municipals. Soc plenament conscient que l’acompliment d’aquest darrer
objectiu necessita, des del punt de vista, d’una altra generació de polítics i
tècnics municipals ja que els actuals no ser si són capaços de sortir de la
seva limitada tessel·la de poder i, sobretot, d’entendre que el paisatge
periurbà que envolta les grans i mitjanes ciutats té cada vegada més valor pels
ciutadans i la seva gestió implica un canvi de mentalitat territorial. Ara bé,
si som capaços de crear consorcis comarcals per gestionar els residus, perquè
no podem crear serveis supramunicipals per gestionar els camins, els boscos i
el paisatge ?
El segon element d’interès del projecte és la
seva filosofia ja que és fonamenta en un imprescindible anàlisi multiescalar.
Per tant, no podem pensar i gestionar la xarxa de camins de Sabadell sinó la
integrem dins la plana vallesana i l’àrea metropolitana de Barcelona. En
conseqüència, hi haurà camins de la xarxa de lògica estrictament municipal, com
els senders que uniran els espais verds urbans amb els paisatges agroforestals
o fluvials, després hi haurà camins que uneixin municipis i, en darrer lloc, hi
haurà trajectes que seguin els interfluvis o els fons de vall uneixin la
serralada litoral amb la prelitoral. Malgrat que un dels grans objectius del
document és crear una xarxa de camins que afavoreix, tal com diu el geògraf
Xavier Campillo, la mobilitat lenta; també hi ha la voluntat de pensar i
decidir com s’ha d’intervenir en el conjunt d’aquest paisatge periurbà que
resta entre les grans i mitjanes taques urbanes que hi ha a l’ondulada plana
vallesana.
En conclusió, si volem que les persones es
connectin amb la natura i surtin a peu des de les places i parcs dels seus
nuclis urbans per anar a conèixer els paisatges, els rius i els boscos propers
a casa seva, hem de plantejar-nos estratègies d’intervenció vers el conjunt
d’aquesta xarxa d’espais oberts que tinguin el vistiplau dels propietaris que
viuen i treballen aquestes terres i, a la vegada, reconeguin que la xarxa de
camins pretén afavorir la connexió dels “urbanites” amb la seva natura més
propera per tal de fer-los viure l’harmonia i el benestar que hi ha darrera l’acció
de passejar per camps i boscos.
En conseqüència, si volem territoris més
equilibrats a nivell del seu us i vivència hem de dedicar els màxims esforços a
connectar els espais i eixos verds urbans amb els paisatges agroforestals que
ens envolten. La ciutadania, en aquests temps difícils que vivim, ens ho
agrairà enormement.