Invitació a la lectura del llibre: “En un metro de bosque. Un año observando la naturaleza” A càrrec d’Àngels Canals

Em va cridar
l’atenció el títol “En un metro de bosque. Un año observando la naturaleza”. I
no només això sinó també la referencia curta que hi ha a la solapa, signada per
en James Gorman, periodista científic del New York Times, on hi diu: “Haskell pensa com un biòleg, escriu com un
poeta i tracta la natura amb l’obertura de ment que s’esperaria d’un monjo zen
més que no pas d’un científic”

El vaig començar a llegir i encara em va encuriosir
més. L’autor en David George Haskell, biòleg i professor de la University of
the South (Tennessee), durant un any es situa una petita zona de bosc, el que ell
metafòricament anomena mandala, per explicar el que veu, experimenta, coneix i s’hi
amaga. En tot el procés mira de seguir unes regles que exposa clarament en les
primeres pàgines: “visitarlo a menudo y observar el transcurso de un año;
guardar silencio, molestar lo mínimo; no matar, no mover de sitio a los
animales y no cavar en el mandala ni arrastrarse por él”. Així durant un any,
de gener a desembre, ens va ensenyant aspectes del mandala: els ocells, les
papallones, els mamífers, els amfibis, les fulles, els arbres, la molsa, les
llavors, la llum, el so, el vent…i fins i tot una pilota de golf. He après
moltes coses amb les explicacions d’en Haskell, algunes no m’han estat fàcils
de seguir però ha valgut la pena l’esforç. Al final del llibre, en una de les
últimes entrades del mes de desembre, escriu “Este año he intentado olvidarme
de las técnicas científicas y escuchar: acudir a la naturaleza sin una
hipótesis, sin un plan para la obtención de datos, sin un guión de classe para
darles respuestas a los alumnos, sin máquinas ni sondas. Me he dado cuenta lo
valiosa que es la ciencia, pero a la vez de lo limitado de su alcance y
espíritu. Es una pena que en general la práctica de escuchar no esté presente
en la formación de los científicos”. 


El 2012 el
llibre va guanyar el National Outdoor Book Award for Natural History
Literature,  l’any seguent el Reed
Environmental Writing Award. També va tenir el premi al millor llibre per les
National Academies Communication, i ha sigut finalista al Pulitzer de no ficció.
L’original en angles “The Forest Unseen. A Year’s Watch in Nature” és de Viking
Books. La traducció al castellà l’ha fet en Guillem Usandizaga i l’ha publicat
el 2014 l’editorial Turner en la col·lecció Noema. Ara el rellegeixo més
lentament. Miro de fer coincidir el dia de l’entrada amb el dia que vis
c.  Així em farà companyia tot l’any, un plaer.

Jugar amb les plantes bíbliques

Jugar amb les plantes bíbliques

Abans de Nadal vaig gaudir d’una interessant
conversa amb Mn P-J Ynaraja. Evidentment, la major part de la xerrada va girar
al voltant de Terra Santa, la qual per molts coneixedors d’aquelles valls i
muntanyes és considerada com el cinquè evangeli. Mn. Ynaraja[1]
atorga un gran valor al territori: “la
geografia (de les terres bíbliques) va ser com la matriu que va albergar, que
va conformar, els autors inspirats
” Doncs, en el marc d’aquesta conversa,
em va ensenyar un curiós joc de cartes il·lustrat amb plantes bíbliques. En
cada carta, a més a més del número i el pal, apareix el nom en anglès i
científic de la planta, així com un dibuix de les característiques de l’espècie
i una breu cita de la Bíblia.
Com que els arbres són el meu centre
d’interès us relaciono els arbres bíblics esmentats en aquest joc de cartes:
Magraner (Punica granatum), Noguera (Juglans regia), Pi pinyoner (Pinus Pinea),
Cedre del Líban (Cedrus libani), Acàcia (Acacia tortilis), Morera (Morus
nigra), Plàtan (Platanus orientalis), Salze blanc (Salix alba), Pomer (Malus
sylvestris), Llorer (Laurus nobilis), Xiprer (Cupressus sempervirens), Murtra
(Myrtus communis), Olivera (Olea europaea), Tamariu (Tamarix sp.), Acàcia
(Acacia nilòtica), Ginebró (Juniperus communis), Plamera datilera (Phoenix
dactylifera), Ametller (Prunus dulcis) i Liquidàmbar (Liquidambar orientalis.



Fer noves coneixences et pot generar agradables sorpreses.




[1] Ynaraja,
J.P. (2000) Terra Santa, Col·lecció Emaús, 38, Centre Pastoral Litúrgica,
Barcelona.

Nit de Nadal

Un dels exercicis més plaents que he fet ha
estat sortir a cap a caminar cap al capvespre i acabar en plena nit. Gaudir de
com es va movent el cercle d’il·luminació és com assistir a una espectacular i
pausada obra de teatre en dos actes. En el primer, si el dia ho permet,
t’emociones amb la posta de sol, que pot allargar-se una bona estona i, en
ocasions, mentre es fa de nit encara veus el reflex dels darrers raigs de sol
sobre els núvols i et sents com si fossis a l’entreacte. En el segon acte,
canvien el decorat i el dia deixa pas a la nit i ens apareix, en la seva
esplendorositat, la volta celeste, plena d’estels i constel·lacions. Si decidiu
viure aquesta experiència cerqueu un lloc planer lluny de qualsevol àrea urbana
i no porteu cap frontal o llum. Simplement, intenteu no pensar i deixeu-vos
guiar per les vostres sensacions i, sobretot, gaudiu dels mil tons de la nit.


Foto de Mercè Solé

No totes les nits tenen el mateix encant i
simbologia. Des del meu punt de vista les nits solsticials tenen un valor i una
bellesa especials. La nit del solstici d’estiu és un temps de focs, de festes,
de recollir herbes remeieres… en canvi la nit de Nadal ens convida, tal com
deia el poeta Joan Maragall en el seu poema: “Nadal” a la nuesa i la
glacialitat, és a dir, al despullament interior per festejar en tota la seva
intensitat el naixement d’una renovada esperança o el començament d’un nou cicle
natural. Per exercitar el nostre cor en la senzillesa i en la duresa, res com
caminar de nit i si abans de sortir us llegiu els versos de Maragall:
La lluna i els estels brillen tan clar
en el blau infinit de la nit santa
que l’ànima s’encanta

de ben segur que la contemplació de la nit
amb tota la seva fredor i misteri us permetrà asserenar la vostra ment i
connectar el vostre silenci interior amb el que us envolta.

Permeteu-me acabar aquestes ratlles amb el desig que tingueu una plàcida nit de Nadal i un agradable dia de Nadal !!!

Paisatge forestal després de la ventada

Avui he fet un dels meus recorreguts
ciclistes habituals. He resseguit des de Mollet del Vallès la carena que hi ha
entre la riera de Caldes i la riera Seca fins arribar a Caldes de Montbui. A la
majoria de les pinedes per on he passat he vist un gran nombre de pins
arrencats de soca arrel pel vent i caiguts a terra o sobre altres arbres. També
he apreciat un gran de branques trencades. Sempre es tractava de pins blancs o
pinyoners ja que tenen majors alçades i unes arrels més superficials. També cal
ressenyar que es tracta de masses forestals amb una elevada densitat i que no
tenen cap tipus de gestió forestal ja que fa molts anys que hi passejo. En mots
casos s’han talat els troncs per facilitar la circulació i aquests i les corresponents
branques s’han deixat al costat mateix del camí. Aquest dantesc paisatge
forestal és resultat de la forta ventada que va patir Catalunya el passat
dimarts 9 de desembre. Cal ressenyar que en algunes localitats del Vallès
Oriental es van arribar a cops de vent de 100 quilòmetres per hora, fet que va
generar la caiguda de centenars d’arbres.

Desgraciadament
tornem a parlar dels boscos en negatiu, és a dir, que només són notícia quan
aquests pateixen els efectes del vent, del foc o de la neu. Només cal recordar
que el gener del 2009 una altra excepcional ventada va tombar milers d’arbres,
que l’estiu del 2010 diversos incendis van calcinar milers d’hectàrees
forestals o que la inesperada nevada del 8 de març de 2011 va tombar milers d’arbres
en els boscos litorals i prelitorals. Per tant, en els darrers anys, el vent,
el foc i la neu han afectat negativament els nostres boscos. Cal emfatitzar que
les ventades, els incendis forestals i les nevades excepcionals són, primer de
tot, pertorbacions naturals, i és quan afecten a un medi vulnerable que
provoquen alteracions intenses a les persones, els bens, els serveis o el medi
ambient i els podem qualificar de desastres naturals.
Els ecosistemes mediterranis, com els
d’altres latituds pateixen cíclicament pertorbacions que afecten la seva
estructura i el seu funcionament. En conseqüència, els incendis forestals, com
les ventades o les tempestes de neu són pertorbacions que afecten, cíclicament,
molts ecosistemes i aquests, seguint el seu propi ritme natural, se’n van
refent. Per tant, si els ecosistemes estant adaptats per superar els diferents
tipus de pertorbacions, on rau el problema ?


La clau és que, necessàriament, no som només davant
d’un problema ecològic sinó enfront d’un drama o desastre dins d’un context
social i econòmic. Ens explicarem. El problema és social ja que dins dels
nostres boscos hem permès que existeixin centenars de quilòmetres de carrers,
de cases i de conduccions elèctriques i, per tant, els arbres han caigut sobre
les cases o enmig dels carrers, deixant moltes persones incomunicades o amb la
seva vivenda malmesa. Això és el que va passar el passat  dimarts 9 de desembre, el dilluns 8 de Març de
2011 o l’estiu del 2010 i del 1994 en que molts boscos i cases del Vallès
Oriental, del Maresme o de la Selva van veure’s afectats per la  ventada, la tempesta de neu o les flames de
l’incendi. Tot això passa, perquè, senzillament, vivim en un espai sotmès,
periòdicament, a riscos naturals i no en un territori idíl·lic. 
El problema també és econòmic ja que la major
part dels boscos on s’han escapçat branques o han caiguts arbres són de
propietat privada i, per molts d’aquests propietaris, el bosc, encara que
esporàdicament, és un recurs econòmic que ara s’ha descapitalitzat. Si volem
actuar amb visió de futur, hauríem de considerar els nostres boscos, tal com
reclamava el II Congrés Forestal Català, com a infraestructures de país, tal
com ho són la xarxa viària o elèctrica. Cal entendre que l’espai forestal no
només és un recurs econòmic sinó també és, entre altres funcions, un reservori
de carboni o de biodiversitat, així com paisatge i, en conseqüència, un espai
de lleure, malgrat ésser, majoritàriament de propietat privada.

En conclusió i si volen ser conseqüents amb
la màxima de que els incendis s’apaguen a l’hivern, convé dur a terme,
ràpidament, iniciatives, d’acord amb la propietat, per minimitzar els efectes
que va generar  la ventada sobre els ecosistemes forestals. I en aquest
punt, ens apareixen diferents preguntes: què en farem d’aquesta biomassa ?
Simplement la triturarem i la llençarem sobre els sòls ? la portarem a
serradores a uns preus llastimosos ? No seria millor aprofitar-la
energèticament i convertir-la en estella i fer-la servir per alimentar calderes
?

En record d’en Rafel

A mitjans
d’octubre participava en un cerimònia, al santuari del Miracle, on es recordava
a tots els que ens han precedit. En una urna hi havia unes cendres que
simbolitzaven els difunts i al seu voltant uns raigs de flors ja que sense ells
nosaltres no seríem on som i cal saber recordar-los amb la major alegria i
color possible. Ara bé, mai m’hauria pensat que em tocaria posar dins d’aquell
simbòlic receptacle dels difunts al meu company de professió i degà de la
Facultat de Lletres, Rafel Llussà.

Parlar d’ell
en passat és molt difícil. Per tant, seré molt breu. Recordaré sempre d’en
Rafel el seu somriure de murri, el qual generava una quasi permanent sensació
d’alegria que s’encomanava. Els seu amor per la natura que el va portar a
caminar per moltes valls i muntanyes i a tenir cura del que mengem.  I que, per damunt de tot, era un servidor
públic, és a dir, una persona preocupada perquè el món públic funcionés
correctament, amb la màxima eficiència i justícia. Gràcies Rafel!!
Dies enrere
a la Facultat de Lletres sentíem recitar els versos de Joan Vinyoli i, en
conseqüència, voldria acabar aquestes breus paraules amb un fragment del poema:
“El silenci dels morts”
La terra cobra el delme. No
parlem,
però, dels morts i fem-nos
lentament
al pensament que alguna cosa
d’ells
és molt a prop.
Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una
paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur
silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.
No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si
poguessin

sentir la flaire de les roses.

Col·lecció xisqueta

M’encanta que em vulguin seduir d’aquesta manera:


 “Entra al bosc… camina, respira i sigues natura. Ressegueix amb la mà l’escorça gruixuda dels arbres vells, para’t i deixa’t acaronar pel vent de muntanya, pel vent de mar. Recull tot allò que et crida arran de terra. Aprofita tot el que siguis capaç de reconèixer. Mira aquell racó que il·lumina la llum que s’escola entre les rames i descobreix la bellesa de les coses petites. El bosc és un bon abric. Els núvols, la llenya encesa d’un dia d’hivern són un bon abric. Hi ha abrics que no ens podem endur”

http://www.xisqueta.cat/




L’última trobada

Fa uns dies vaig tenir la fortuna de veure,
al Romea, l’excel·lent obra de teatre: “L’última trobada”, que es fonamenta en
el llibre de Sandor Marai que té el mateix títol. Tant al teatre com al llibre
el bosc juga un paper clau. Com sempre l’espai forestal és un territori de
dubtes i desitjos. Per tal que copseu el paper del bosc i gaudiu de la
magnífica prosa de Marai us n’adjunto un breu fragment.

Era
l’instant en què la nit se separa del dia, i el món inferior del superior. I
potser hi ha altres coses que també se separen. L’instant en què la profunditat
i l’altura, la llum i la foscor, encara es toquen en el món i en l’ànima
humana, en què els dorments es desperten sobresaltats dels seus somnis pesants
i turmentosos, i els malalts sospiren profundament perquè s’adonen que s’ha acabat
l’infern de la nit i aviat el seu lloc l’ocuparà una sofrença més lleugera,..,
Ja no és de nit, però encara no és de dia. El perfum del bosc es fa aspre i
salvatge com si tots els organismes vius comencessin a despertar-se en el gran
dormitori del món; com si tot, les plantes, les bèsties i fins i tot els ésser
humans, exhalés els seus secrets i els seus sospirs. El perfum de les fulles
humides, de les falgueres, de les escorces cobertes de molsa, del corriol del
bosc cobert de rosada i ple de pinyes desfetes, de fulles i d’agulles de pi que
formen un tapís lliscant, surt de la terra, com el perfum de la suor dels
cossos dels amants en l’ímpetu de la passió. És un instant carregat de misteri;
els antics pagans el celebraven en la profunditat dels boscos, amb devoció, amb
els braços ben oberts i la cara mirant cap a Orient, amb el mateix sentit màgic
d’espera amb què l’home lligat a la matèria espera eternament l’arribada de la
llum, és a dir, de la raó i del sentit comú. En aquesta hora les bèsties van a
abeurar-se. La nit no s’ha dissolt del tot encara, al bosc encara passa alguna
cosa, els animals nocturns encara estan desperts i estan a l’aguait,.., La nit
s’entreté encara al fons del bosc: la nit i tot allò que aquesta paraula
significa, amb la consciència de la presa, de l’amor, de la vagabunderia, de la
mateixa joia de viure i de la lluita per la supervivència. Aquest és l’instant
en què en l’espessor del bosc, i també en la foscor dels cors humans passa
alguna cosa

L’evolució del paisatge forestal (1950-2013) a l’Alt Empordà, a càrrec de Jordi Bou Manobens i Víctor Àguila Gimeno

Actualment
l’Alt Empordà està dominat pel paisatge forestal i agrícola. Concretament la
coberta del sòl més important de la comarca és la de boscos (42.25%), que va seguida per conreus (33.33%) i matollars (20.48%). Principalment el bosc està
distribuït per la zona de la Garrotxa d’Empordà i el massís de les Salines, mentre
que a la plana si situen les principals zones urbanes i una gran extensió de
superfície de conreu. Per altra banda, al nord est de la comarca en el massís
de l’Albera, la Serra de Rodes i el cap de Creus, s’hi troba una important
superfície de matollars.

Evolució de les cobertes del sòl a l’Alt Empordà
Durant el període de 1957 a 2009


1957
1993
2009
Superfície (ha)
%
Superfície (ha)
%
Superfície (ha)
%
Boscos
45303,40
33,40%
48735,00
36,30%
52457,04
42,25%
Matollars
24030,50
17,70%
26868,00
20,10%
25424,43
20,48%
Pastures
1020,20
0,75%
2672,00
1,99%
4898,58
3,95%
Conreus
60616,50
44,60%
46644,00
34,75%
41384,37
33,33%



















En aquesta comarca la major part de bosc dens és alzinar (30.89%), mostrant així un
fort caràcter mediterrani en la vegetació. Amb una percentatge de superfície
molt similar (24.72%) hi ha la sureda, que tot i que avui en dia no és tant
aprofitada continua mantenint un recobriment important. També té un valor
significatiu la superfície de pi blanc (20.27%), la qual es concentra en el sud
de la comarca i a l’oest de Figueres. En comparació la resta de boscos tenen un
recobriment molt menor, però destaquen algunes espècies forestals, com les les
rouredes de roure martinenc (6.45%) i les fagedes (2.88%). Dos boscos amb una
distribució similar a l’Empordà, tot i que amb un gradient altitudinal
diferent. Es tracta de dos formacions forestals amb requeriments hídrics superiors,
motiu pel qual es troben en zones més muntanyoses com és el cas del massís de
les Salines i l’Alta Garrotxa. En aquestes zones hi trobem unes condicions
meteorològiques més optimes però que amb el canvi climàtic, poden acabar variant
i portant a la reducció de les masses forestals d’aquestes especies d’ambient
més humits.


Cal tenir present que el
paisatge forestal no sempre ha estat així, ja que els seus usos han canviat
molt al llarg del temps.
Actualment els
aprofitaments fustaners s’han reduït molt, però amb aquesta davallada de
l’activitat silvícola contrasta l’augment de noves activitats relacionades amb
el turisme i el lleure. Així doncs en el
s darrers 60 anys, la comarca de
l’Alt Empordà ha passat de tenir una economia fonamentada en el sector primari
a una economia dominada per el sector terciari amb serveis, indústria i turisme
al capdavant. Aquest procés no només ha significat un canvi econòmic sinó també
social produint un gran moviment de població cap a les ciutats que ha provocat
l’abandonament de les zones agràries més marginals, conreus i pastures. Aquest
abandonament ha suposat l’increment de la superfície forestal i la eliminació
d’espais oberts suposant això la homogeneïtzació del paisatge forestal.

El creixement
esmentat del sector serveis i turisme, s’ha vist reflectit en la massificació
de construccions en la costa alt empordanesa amb l’edificació de segones
residencies i establiments turístics. Aquest conjunt de canvis han portat a
duplicar la densitat de població de l’Alt Empordà en els últims 60 anys,
i
també ha suposat la reducció de la superfície forestal del litoral empordanès. 
A
tots aquest factors de canvi esmentats, cal afegir-hi el foc, que ha estat i
segueix sent un dels factors més importants de modificació del paisatge
forestal
  a l’Alt Empordà, sobretot quan
es donen situacions de sequera i quan bufa el vent del nord o tramuntana. Això
fa que en algunes zones on hi ha recurrència d’incendis, els boscos
mediterranis d’alzines, sureres i pins es converteixin amb extenses superfícies
de matolls i arbustos.
El
futur els boscos de l’Alt Empordà, igual que la majoria de boscos del món es
veurà influenciat pel canvi climàtic. Per una banda els intensos períodes de
sequera podran produir la mort per estres hídric de molts arbres, i per altra,
podran augmentar el nombre i intensitat d’incendis. Per això podem pensar que
es veurà
  fortament reduïda l’àrea de
distribució d’algunes espècies forestals com el faig i el pi roig. D’altres com
els roures, la pinassa i els suros també es preveu una certa reducció de la
seva superfície actual i
  algunes altres,
com pi blanc i alzina, faran un canvi de distribució cap a cotes més superiors,
desplaçant així especies de més altura o de ambients més humits.

L’evolució
que s’ha donat fins ara no ha de ser un element d’estudi purament acadèmic, si
no que ha de tenir implicacions en la gestió que es fa dels actuals espais
forestals de l’Alt Empordà. Només tenint en compte l’evolució que s’ha donat
fins ara i les projeccions futures, es podrà fer una bona gestió del paisatge
forestal de la comarca. Això vol dir continuar millorant la gestió dels
incendis, incidint sobretot en la seva prevenció, integrar el canvi climàtic en
la gestió forestal i fer una bona tasca de manteniment del la superfície
forestal.

Un
dels objectius a perseguir en la gestió del paisatge forestal de la comarca, ha
de ser aconseguir mantenir la diversificació dels boscos naturals i
l’estructura en mosaic en els terrenys agrícoles i oberts que caracteritzen
aquest entorn biogeogràfic mediterrani.

Gestió forestal i biodiversitat

El passat 3 d’octubre vaig tenir la fortuna d’assistir, a la Universitat de Vic, a la presentació del llibre de Jordi Camprodon: “Ecologia i conservació dels
ocells forestals. Un manual de gestió de la biodiversitat en boscos catalans” ,
editat pel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i el Departament
d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya. El treball està  disponible en versió pdf al següent link :
http://bit.ly/1sEe2G5.


El llibre descriu les principals espècies d’ocells que
viuen als nostre boscos i analitza com han de gestionar-se les masses forestals
i el paisatge per aconseguir afavorir la biodiversitat. Es tracta d’un manual
dirigit tant a naturalistes com a gestors forestals, que té una clara voluntat
divulgadora i clarificadora i per aquest motiu utilitza requadres de text,
perfils de vegetació sobre els efectes de les intervencions forestals o
dibuixos sobre les propostes de gestió forestal.

M’ha interessat, especialment, el capítol dedicat a la
gestió forestal i la conservació de la biodiversitat. Dins l’apartat
introductori d’aquest capítol, l’autor fa referència a l’actual i interessant debat
sobre la intervenció o no intervenció en els boscos per afavorir la
biodiversitat. Jordi  Camprodon reconeix
que els boscos durant molt de temps han viscut o sota la destral o deixats a la
seva dinàmica natural, és a dir, sotmesos als règims de pertorbacions naturals
i al seu propi envelliment. Per tant, els processos naturals sense intervenció
antròpica actuen al llarg del temps i l’espai de manera imprevisible. En
conclusió, si volem deixar un massa forestal sota la seva dinàmica natural cal
tenir present que en qualsevol moment un gran ventada o nevada pot tombar
aquells grans arbres que atorgaven maduresa al bosc i obrir una clariana on
començarà un procés de successió vegetal entre troncs caiguts. El
resultat pot ésser poc acceptable a la percepció d’una societat urbana que vol
anar al bosc madur o vell a cerca un espai bucòlic.  Tot i que l’autor emfatitza en el fet que: “les filosofies intervencionista i la no
intervencionista no són mútuament excloents, sinó complementàries
”, el
resultat és que ell escriu un manual que explica com intervenir en el bosc per
aconseguir uns efectes positius per la biodiversitat ja sigui a partir de
fomentar la barreja entre els arbres caducifolis i aciculifolis o fen estades
selectives que afavoreixin les espècies productores de fruit.

En definitiva som davant d’un magnífic treball amb una contundent vocació aplicativa que creu que la gestió forestal naturalística o
multifuncional ben feta pot fer compatibles totes les funcions que el bosc
ofereix a la societat.

La opinió de Josep Maria Mallarach sobre els aprofitaments forestals en boscos singulars

Benvolgut Josep,
 
Estem d’acord amb moltes coses importants envers els arbres i els boscos. Ara bé, el darrer comentari que has posat al teu blog sobre el tema que et vaig comunicar preocupat fa uns quants dies (la tala d’alguns dels boscos més singulars i notables de Catalunya) m’ha esperonat
a escriure’t. Ho faig perquè discrepo del diagnòstic que en fas, tot i que en comparteixo alguns aspectes.
En primer lloc, discrepo perquè la problemàtica en qüestió no té a veure amb els boscos privats sinó amb els públics. Els IOF en els boscos públics no generen drets, perquè és la pròpia
Administració pública gestora qui els aprova per als boscos d’utilitat pública que es troben sota la seva tutela.
En segon lloc, la idea de posar només en un Inventari o Catàleg aquells elements que tenen l’acord de la propietat, no la trobo seriosa. Si es tracta de fer política de conservació, per salvaguardar el més rellevant del nostre patrimoni natural, cal considerar tot el patrimoni que
té el país. Altra cosa són els mitjans que s’arbitrin per a conservar-los, que han de ser justos, amb això estem plenament d’acord.
Tercer, trobo a faltar quatre aspectes rellevants en el diagnòstic:  
a)      Que el Departament d’Agricultura incompleix un mandat del Parlament de Catalunya, que
insta a preservar el boscos inclosos en l’IBSC (Inventari Boscos Singulars de
Catalunya), o és que aquest departament està exempt d’executar el que acorda el
poder legislatiu?
 
b)      El fet que sigui la mateixa Direcció General responsable de l’IBSC -i de la conservació de
la biodiversitat- el que faci deixadesa de les seves funcions.
 
c)      Que Catalunya,(22 anys després del Conveni de la Biodiversitat, encara no tingui
cap xarxa de boscos madurs en evolució natural,  i que els de l’IBSC (una fracció ínfima) hagin estat valorats com “els millors” del país.
 
d)      Que el màxim òrgan consultiu de la Generalitat (Consell de protecció de la Natura) s’hagi
pronunciat a favor de deixar a evolució natural aquests rodals.
Consegüentment, més que “qui té raó”, crec que el que aquest conflicte palesa dues opcions de política forestal oposades: una, la que vetlla pel bé comú, integra la conservació de la
natura (integritat ecològica, reserves forestals integrals o naturals…) en les seves polítiques forestals, amb responsabilitat. I l’altra, la que ara mateix, malauradament, promou el Departament que té les competències forestals, que simplement ignora les consideracions anteriors.
Oi que no ens semblaria raonable que del Departament de Cultura encoratgés als propietaris (públics o particulars) dels monuments d’interès nacional a explotar-ne les seves pedres per vendre-les a metres cúbics?