Regal de Nadal

Avui he penjat a Instagram i Facebook una imatge de les sequoies de Yosemite i explicava que ha estat per mi  l’arbre d’aquest  2015 ja que aquest estiu, la Mercè i jo, acompanyats d’en Josep i la Carme, hem visitat Califòrnia i un somni s’ha fet realitat al poder observar i tocar aquests arbres únics. A més a més,  cal reconèixer que generen un efecte hipnotitzador vers l’observador producte de la seva verticalitat, color i presència.

El professor i amic Xavier Antich em deia em motiu d’aquesta imatge que ell també es va enamorar de les sequoies quan va visitar el Parc Nacional de Yosemite i m’envia un text de John Steinbeck que reprodueixo a continuació:

“Les sequoies, un cop vistes, deixen una marca o creen una visió que resten amb un per sempre. Ningú no ha aconseguit mai pintar o fotografiar amb èxit ni una d’elles. La sensació que produeixen és intransferible. D’elles, arriba només silenci i recolliment. No només és la seva talla increïble, ni el color que sembla canviar i modificar-se davant els teus propis ulls, no, no són com cap altre arbre que jo conegui, són ambaixadors d’una altra època. Tenen el misteri de les falgueres que van desaparèixer fa un milió d’anys convertint-se en el carbó de l’era carbonífera. Posseeixen una llum i una ombra pròpies. Fins i tot els homes i dones més banals i despreocupats o irreverents se senten dominats per una sorpresa i un respecte màgics davant la presència de les sequoies. Respecte.… aquesta és la paraula! Hom sent la necessitat d’inclinar-se davant uns sobirans indiscutibles. Conec aquests gegans des de la meva més tendra infantesa, he viscut entre ells, he acampat i dormit al costat dels seus càlids i monstruosos cossos, i malgrat la molta relació que he tingut amb elles no he estat capaç de menysprear-los mai. I es tracta d’un sentiment que no és exclusivament meu, ni de bon tros.

Fa molts anys un nouvingut es va traslladar a la meva terra, a prop de Monterrey. Havien d’haver-se-li afeblit i atrofiat els sentits amb els diners i el fet d’aconseguir-ho. Va comprar un bosquet d’arbres de fulla perenne en una profunda vall, a prop de la costa, i després, fent ús del seu dret de propietat, els va talar i va vendre la fusta i va deixar a terra els rastres de la carnisseria. La sorpresa i la indignació esglaiada van inundar el poble. No era només un assassinat sinó un sacrilegi. Miràvem aquell home amb aversió, i va estar marcat per allò fins al dia de la seva mort. […]

Em vaig quedar dos dies a prop dels cossos dels gegants, i no hi va haver viatgers, ni grups corrent amb càmeres fotogràfiques. Hi ha un silenci de catedral, aquí. Potser la gruixuda i tova escorça de les sequoies absorbeix el soroll i crea el silenci. Els arbres s’eleven rectes cap al zenit. No hi ha horitzó. Es fa de dia molt d’hora i hi continua l’alba fins que el sol és ja alt. Després el fullatge, que té una verdor de falguera, filtra des des de molt a dalt la llum del sol donant-li un to d’un daurat verdós i la distribueix en llamps o més aviat en faixes de llum i d’ombra. Després que el sol passa pel zenit és ja la tarda i de seguida el capvespre, amb una penombra murmuradora, fins que torna el matí.

Així és com es modifiquen el temps i les divisions ordinàries del dia. Per a mi, l’alba i el capvespre són períodes silenciosos. Els ocells es desplacen a través de la llum tènue o creuen com centelles les faixes del sol, però fan poc soroll. Sota els peus, hi ha un matalàs d’agulles que ha anat dipositant-se al llarg de dos mil anys. No es pot sentir cap remor de petjades en aquesta gruixuda manta. Jo hi experimento una sensació remota i enclaustrada. Hom no s’atreveix a parlar, per por d’alterar alguna cosa.… Però, què? He tingut la sensació, des de la meva infantesa, que als boscos de sequoies estava passant alguna cosa, una cosa de la qual jo no en formava part. I per si havia oblidat aquesta sensació, aviat vaig tornar a experimentar-la. […]

La gent que no té aquesta experiència comença a tenir aquí una sensació de desassossec, de perill, d’estar atrapat, tancat i desconcertat. No és només l’alçada que tenen aquestes sequoies el que els espanta, sinó com són d’estranyes. I per què no? Són els últims membres d’una espècie que va florir a quatre continents tan enrere en el temps com el període juràssic. S’han trobat fòssils d’aquests ancians que dataven de l’era del cretaci mentre que en l’eocè i el miocè estaven escampats per Anglaterra i el continent europeu i Amèrica. I després, les glaceres van anar baixant i escombrant aquests titans irremissiblement. I només en resten aquests pocs: un record sorprenent de com era el món fa molt. És possible que no ens agradi que ens recordin que som molt joves i novells en un món que ja era vell quan nosaltres hi vam arribar? I podria ser que hi hagués una ferma resistència a l’evidència que un món viu seguirà el seu camí majestuosament, quan nosaltres ja no l’habitarem?”

JOHN STEINBECK. Travels with Charlie (1962).
Gràcies Xavier

Arbres i animals a l’antic Egipte

Acabo de visitar l’exposició del Caixa Fòrum:
“Animals i Faraons. El regne animal a l’antic Egipte”. La primera evidència en contemplar, a les diferents manifestacions de l’art, escenes de caça, pesca,
agrícoles… és el gran coneixement que de la fauna i la vegetació tenien els
pobladors de la vall del Nil d’aquella època històrica. El motiu fou que la
cultura de l’antic Egipte va ser una civilització que nasqué i creixé a les ribes
del Nil, el qual transcorre per entremig de les sorres desèrtiques i, per tant,
aquells pobladors foren uns grans observadors dels cicles naturals i de la
mateixa vida, tant de la que creixia al voltant del Nil com de la del desert.
El primer contrast que apareix als ulls dels
qui visiten Egipte és el que es dibuixa entre la franja verda que
creix als costats del riu formada, bàsicament, per conreus i palmerars amb el
paisatge d’ocres conformat per les sorres i roques del desert. 

Les crescudes del
riu marcaven el ritme de la vida dels antics egipcis. El sedentarisme, la
climatologia i l’observació van impulsar extraordinàriament les ciències, tals com
la medicina, l’astronomia o l’agricultura i les arts.
L’altra gran eix de la civilització egípcia
fou la seva religió. La teologia es recolzava en el concepte de la dualitat:
les terres fèrtils es contraposaren al desert, la vida a la mort, l’ordre al
caos… De l’observació de la natura també en nesqué la veneració per animals i
arbres i la utilització d’alguns animals per identificar-los amb déus. Per
exemple, Anubis era representat per un gos, Osiris per un falcó, Amon per un
moltó o Thot per l’ibis, el qual era capaç de diferenciar l’aigua neta
de la contaminada i se l’associava amb Thot, déu de la saviesa. Segons la
comissària de l’exposició: “els egipcis no adoraven els animals: triaven
acuradament les formes animals per convertir-les, per comparació o assimilació,
en manifestacions de l’essència divina accessibles pels humans. En la seva
representació hi ha un discurs religiós, simbòlic o polític basat en una
observació minuciosa i incansable de la natura”
També els arbres i els seus fruits van ser
objecte de veneració pels egipcis des de bon principi ja que simbolitzaven el
triomf de la vida, tant per l’ombra com pels fruits. Els egipcis, com els
pobles mesopotàmics, situen l’arbre de la vida damunt de la muntanya còsmica. A
la iconografia egípcia, l’arbre de la vida es representa, en algunes ocasions,
com un arbre que creix sobre un recipient d’aigua, fet que simbolitza la
connexió entre l’aigua i la vida.


D’altra part, com que la fusta dels arbres
d’Egipte no era de grans dimensions es va generar la necessitat que els egipcis
cerquessin arbres fustaners en altres terres. Els fenicis es van convertir en
un dels principals proveïdors de fusta, sobretot, dels troncs dels cedres del
Líban.
Els arbres a Egipte eren considerats,
majoritàriament, sagrats. Pels pobles desèrtics, l’arbre era concebut com
l’element connector entre el cel i la terra ja que l’arbre s’arrela a la terra
– o Geb – i les seves branques s’eleven cap al cel – o Nut -. Per tant, l’arbre
uneix amb dues divinitats.
Tal com diu Ramón Folch[1] quatre mil anys després som més cultes però potser no tan savis, doncs
l’ibis, com altres espècies, ja no poden ser observades a les ribes del Nil,
producte dels canvis ambientals que ha introduït la mateixa espècie humana.



[1] El
Periódico del 28 de noviembre de 2015

El bosc a l’hivern

Sempre he
pensat que els poetes són pacients observadors de la realitat. En els versos
del poema 3 del: “Paisatge amb hivern” trobareu retratats el silenci,
el fred, el misteri…
has vist el
bosc
enllà del
riu
freds
esquelets de roure?
res no
respira
el brancatge
arrissat
com un dubte
fòssil
res no s’hi
mou
com és
feixuga
                    la tarda
la neu
l’has vist,
el bosc?
transfigurat
no hi ha
record
ni fullaraca
com l’altre
bosc
més enllà de
la vida
Del poemari
“El Volcà” d’Anna Dodas. En el següent link trobareu un article de
Mònica Boixader que parla d’aquesta malaguanyada poetessa: http://www.nuvol.com/opinio/anna-dodas-i-un-clam-modest-contra-el-silenci/

Faulkner i els boscos

Quan el literat americà William Faulkner
(1897-1962)  publica el relat: “El oso” som davant d’un text on els grans boscos, on viu l’ós Old Ben,
són descrits com un espai immens, perdedor… on existeixen unes altres normes
i, en conseqüència, el bosc es converteix en un espai d’iniciació del jove
caçador i la relació entre l’ós i el caçador en una relació quasi religiosa ja
que la caça es converteix en un ritus iniciàtic en que el protagonista
s’endinsa i ha de superar les foscors dels boscos i prendre consciència del
paper de l’ésser humà amb la natura i el bosc en el santuari on es practica
aquest ritus. Les boscúries que descriu Faulkner es converteixen en un mon que
està apunt de desaparèixer per l’ambiciosa societat industrial americana i on
es contraposa la cosmologia que tenen els indis que viuen en aquests boscos i
que es fonamenta en una concepció sagrada de la natura amb les actituds
destructores de la societat industrial
.


Sigueu com els arbres

Benvinguts sigueu tots a l’acte de graduació de la Facultat de Lletres[1].
Normalment  en aquests events les persones que es dirigeixen als graduats/des els
parlen del futur que els espera i es deixen voleiar consells i màximes per afrontar el camí que els espera.
Com a enamorat i estudiós dels arbres, els boscos i  la natura deixeu-me dir-vos,
com a felicitació pels nois i noies que avui celebren la seva graduació, simplement: Sigueu com els arbres!!
Sigueu com els arbres i enfonseu els vostres peus com les arrels en la història, el patrimoni, l’art, les lectures i el territori i encara que us trasplantin lluny de ben segur que sempre portareu
entremig de les robustes o fines arrels petits grumolls de la vostra terra originària.
Sigueu com els arbres i creixeu rectes, com el tronc de l’arbre i protegiu-vos, tal com fa la sequoia gegant dels insectes i el foc per de viure molts anys.
Sigueu com els arbres i obriu les vostres branques i el vostre fullatge cap al cel i deixeu-vos gronxar pel vent i gaudiu de la força del sol així com de la humitat de la pluja o de la boira.
Sigueu com els arbres i si us sentiu perduts recolzeu-vos en el tronc d’un vell roure o d’una recargolada olivera i escolteu la seva saviesa, tal com el poeta mallorquí Josep Lluís Pons li deia a l’olivera mallorquina:
Conta’m, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps d’enrera
que escrites veig en ta surenca soca.
Sigueu com els arbres i obriu les flors i ompliu-vos de bellesa de tots colors que ben segur sereu la inspiració dels que us envolten i, sobretot, dels poetes, com Jacint Verdaguer que deixa aquests
versos sobre la tendra i primerenca flor de l’ametller:
Jo et miro
i admiro,
florit ametller
que goses
cobrir-te de roses
pel mes de gener
Sigueu com els arbres i produïu fruits de tots colors, vermells com els del cirerer d’arboç, sucosos com els del préssec, delitosos com les figues que tant bé descriu Josep Carner:
Dónes, figuera, quan l’aire rutila,
                    bosses de mel a l’amic i a l’estrany;
Sigueu com els arbres i trobeu en els boscos un refugi, tal com feia Shakespeare. Només cal que escolteu que deia el Duc a l’obra: “El vostre gust”:
No estan aquests boscos més lliure de perill que la cort envejosa? Aquí no tenim altra pena que la del pecat d’Adam, la diversitat de les estacions,.., I, així, la nostra vida actual, lliure del
brogit públic, veu oradors en els arbres, llibres en els rierols remorosos, sermons en les pedres i el bé en totes les coses. No vull pas canviar-la
 O Timó quan es dirigeix a un bandit a l’obra: “Timó d’Atenes”:
Mireu: a la terra hi ha arrels; a una milla d’aquí hi trobareu cent fonts, els roures tenen glans, l’esbarzer mores. Aquesta pròdiga mestressa, la Natura, a cada mata us para un plat
Sigueu com els arbres i creixíeu robustos i plens d’amor, tal com Perejaume ens diu:
Tots els arbres són fills de l’amor. D’atribució forestal i realitat pagèsica, la molta cultura s’hi amaga, rústega del tot i embosquida. L’arbre escrit amb fulles del seu puny i lletra, i l’arbre que m’és, l’arbre amb intenció de ser-ne, tots dos arbres són fills de l’amor
I finalment us demano que no tingueu por, que com deia Joan Vinyoli i us deixeu cridar per la natura i us endinseu i convertiu interiorment en un arbre, tal que ens descriu el poeta Guerau de Liost
Mirant el bosc amb persistència
m’esdevé el temps eternitat
i se’m transforma l’existència
en un llarg somni improvisat.
i tot jo quedo obsessionat:
                      el bosc se’m torna pròpia essència
i de mon jo la consciència
se fon dins l’ampla immensitat.
i veig els arbres per dins meu,
i les arrels veig dins la terra,
veig les entranyes de la serra
veig els cimals sota la neu.
I al fons de tot m’hi veig a mi
guitant dins meu el bosc lluir.
Molta sort!!!
 
 
 



[1] Celebrat el dissabte 7 de novembre a l’Auditori de Girona

L’arbre com a font d’inspiració

Dies enrere la Monica
Boixader m’escrivia al Facebook aquestes agradables paraules que feien referencia
als arbres i que demostren una gran sensibilitat: “Per mi, i tot i que en desconec molt més que no en sé, sovint tinc la
sensació que els arbres em criden, i que són més savis que nosaltres, i que
són, de fet, un misteri… Sóc, de les que els hi faig una carícia quan hi
passo pel costat, els saludo secretament, i, si no hi ha ningú, els abraço. Bé,
t’ho dic perquè sé que si hi ha algú que potser ho pot entendre deus ser tu…

Posteriorment em posava
un link[1] on poder
llegir un conte seu titulat: “Quan va arribar l’arbre” i amb el seu permís el
reprodueixo en aquest bloc per tal que en gaudiu:

La dona va sortir d’una dutxa molt llarga. Va eixugar-se
lentament i va sacsejar-se els cabells amb les mans perquè tornessin al seu
lloc. Quan va treure les mans de l’embull de cabells hi tenia un manyoc de
flors molles. No era la primera vegada que li sortien flors dels cabells i no
va estranyar-se’n. Les va ficar dins del gotet dels raspalls de dents i va
mirar-se al mirall. Tenia una panxa descomunal. Amb una ratlla vertical i
verdosa com una tija, que la travessava de baix a dalt. Se sentia més bé que en
els altres dos embarassos. Els pits lluents i tebis, una mica cansats, hi
reposaven a sobre.
Quan aixecava el braç per demanar
tanda al mercat, quan l’allargava per obrir un armariet de la cuina, o quan
anaven a ballar, tothom qui hi havia a prop podia sentir, amb pudor i
agraïment, la flaire de bosc humit que desprenia la seva suor. Deien que feia
olor de terra, de pluja, d’arbust. La seva cambra s’omplia d’olor de lloc
salvatge, de continent tropical, quan feien l’amor; i ella no ho havia notat
mai però llavors, a vegades, un cuc rosat o un escarabat d’aigua s’esmunyien
des de dins del seu ventre per entremig del seu sexe, espès i sorrós.
Instintivament, i sota el silenci de la nit, les bestioles anaven
encaminant-se, crepitant, cap al jardí.



Recordo el meu naixement. Recordo
la vall carnosa d’on vaig sortir. Recordo les mans de la meva mare estirant-me
els branquillons. Recordo els crits i el fred, i el gran silenci, després. I
com, ensangonat i sense escorça, la meva mare va abraçar-me, encara que fos un
arbre. De seguida van plantar-me al jardí. Van fer córrer pel veïnat que el
nadó havia nascut mort i aviat tothom va deixar de fer preguntes. Si bé
mirarien, per sempre, als meus pares amb un polsim de compassió als ulls. Si
haguéssiu pogut veure la meva mare, acolorida i serena, no hauríeu dit que
havia perdut un fill, tampoc que havia parit un arbre. Per això, de tant en
tant, algú en malparlava en veure-la passar.
Era petit, tot i que més alt que
qualsevol de vosaltres, i les formigues no em tenien pietat i se m’enfilaven a
riuades. Les abelles brunzien entre les meves branques gairebé amb desfici. I
els bufaforats penetraven i xuclaven les meves flors amb precisió i
indiferència. La meva mare anava i venia de casa al jardí i del jardí a casa.
Quan era l’hora, es descobria un pit i l’endinsava, a poc a poc, entre les
meves branques. I jo prenia la seva llet regalimant, que era molt més dolça que
la saba i que la pluja i que el pipí dels pardals.


Quan la meva mare deia als meus
germans que juguéssim tots junts, el meu germà i la meva germana venien
corrents i es plantaven davant meu. Aixecaven els ulls i em contemplaven,
callats. Creuaven els braços. S’avorrien una estona. I de seguida es
despistaven amb qualsevol altra cosa i marxaven a l’altra punta del jardí. Els
veia de lluny i m’entretenia així. Em va costar arribar a entendre què els
passava per dins quan s’avorrien. Perquè als arbres ningú no ens ha donat el do
de l’avorriment. Encara ara, potser, no sabria definir-ho del tot, el que sé
segur és que l’avorriment va fer aprendre a xiular a la meva germana. Era prou
bonica i cal dir que entonava bé.


Els dies se succeïen
cadenciosament. La meva mare hi era sempre. M’explicava les coses que passaven
més enllà del jardí o, per exemple, com era la casa per dintre. Un dia em va
guarnir amb estels de cartró. I durant la primera tardor, així que les fulles
m’anaven caient, ella les anava recollint de terra i les guardava en un potet
de vidre. Sovint em fotografiava. També em cantava cançons i em llegia contes.
Però percebia que dubtava de si podia veure-la o no. I jo li hauria volgut
explicar que els arbres ho veiem tot des de tot arreu.


El meu pare no hi era tant i cada
vegada hi va ser menys per aviat no ser-hi gens. I els meus germans hi eren per
força, perquè el jardí, encara que no fossin arbres, també era el seu
territori. Quan es van fer una mica més grans i la innocència se’ls difuminà,
una nit van venir tots dos amb el ganivet més menut i afilat de casa a fer-me
un tatuatge. Jo, llavors, ja tenia escorça i la meva mare ja no em donava el
pit. L’esdeveniment va suposar un daltabaix. Aquella nit el llum del menjador
va estar encès fins a altes hores de la matinada. I quan per fi va apagar-se,
va encendre’s, al pis de dalt de tot, el llum de les golfes. Era la meva mare,
i jo sabia que, si no plorava, era per no molestar. Més endavant hi pujaria
freqüentment, quan aniria entenent que es quedava sola en la tasca de creure en
mi, veient la indiferència del meu pare o dels meus germans, quan, per exemple,
estenien roba a les meves branques, o quan es feien petons i carícies amb amics
i amants a la meva falda.


Durant els mesos següents del meu
naixement vaig descobrir la meva passió pel cel. I sobretot per les postes de
sol, i per les ombres allargassades de les cases, de la gent i dels núvols, i
per com s’atrapaven les unes amb les altres. Em fascinava la solitud d’aquell
moment, la puntualitat de les llunes. No me’n cansava mai, del cel. Vaig
adonar-me, comparant-me amb els meus germans, de la magnitud de la meva
paciència.


I amb ella em vaig anar fent alt,
fortíssim, flairós. Sentia com les meves arrels incontrolables exploraven les
profunditats del sòl del jardí. La terra era fèrtil. Hi havia ossos de ratolins
antics, joguines centenàries, també vaig trobar una harmònica i grapats de cucs
cecs que passaven, apàtics. Mentre jo creixia i m’eixamplava i els ocells feien
nius entre el fullam, els meus pares envellien i els meus germans marxaven. I
un dia la meva mare m’ho va explicar. Em va explicar que les persones s’acaben
i que els arbres també, però molt més tard. L’hivern més llarg de tots, el de
la gran gelada, va arribar poc després, en mal moment. Vaig perdre totes les
fulles i les puntes d’algunes arrels se’m van glaçar. Recordo aquell temps
boirosament. El pensament se m’enterbolia i no sabia ben bé què passava al meu
voltant. Les veus i les remors arribaven dintre meu escapçades i deformades.
Tenia l’escorça menys porosa i més dura que mai. Mica en mica vaig penetrar un
estat de letargia que va anar engolint-me. Aviat vaig estar tancat dintre meu.
I per fi vaig tastar la son. Va ser una nit molt llarga. Crec que va durar
mesos. Vaig fer moltes coses, des dels somnis, això sí. Vaig fer més coses que
mai i vaig anar molt lluny. Vaig ser una ballarina, un dit d’un home solitari,
una bassa prop d’un volcà i també vaig ser un búfal.
Un matí vaig despertar-me de sobte, marejat d’haver
dormit tant. Em va despertar una coïssor molt forta. Vaig intuir el meu pare,
més vell que mai, que tossia i esbufegava i, pensant en una altra cosa,
començava a serrar-me la branca més blanca de totes. Nevava i necessitava
llenya. Cada vegada em coïa més i més fins que em va fer mal. I així vaig saber
que el dolor dels arbres no és com el vostre. No fa plorar, ni cridar, ni és
vermell. És fet, sobretot, d’una tristesa profunda profunda… i fidel, com una
mare


El Prat de la Sorbera a Martorelles. L’explotació dels espais humits en època prefeudal a càrrec de Jaume Vilaginés

L’any 997 el comte de Barcelona, Ramon
Borrell, va vendre a Guillem un prat al terme de Martorelles.[1] El prat
es trobava a prop de la confluència del riu Besòs i de la riera del Tenes.
Estava en un lloc pla i humit, que originava una vegetació abundant, aprofitada
per al pastoreig, l’obtenció de farratge i l’aprofitament dels arbres que hi
existien de forma silvestre. El prat rebia el nom de la Sorbera (Sorbaria).[2]

El document que ens ho explica descriu la
propietat com un prat amb allò que hi estava relacionat, incloses les aigües
que hi circulaven (de forma natural o a través de recs), els aiguamolls i estanys
que hi havien, les pastures i el farratge que s’hi obtenia, i els abundants arbres
que hi creixien de forma silvestre (pululati
ac pululandi
).

El Tenes no s’aiguabarrejava amb el Besòs on
ho fa a l’actualitat, sinó que ho feia més al sud, a l’alçada de Can Prat.[3] Una
forta revinguda en el segle XV va canviar el curs, provocant que els termes
parroquials estiguessin en disputa durant temps, perquè es basaven en
referències que van desaparèixer.[4] Per
tant, la ubicació de la propietat es trobava més al sud on el Tenes s’unia amb
el Besòs a l’alçada de Can Prat, en un lloc que en el segle XI se li deia el
Pla del Tenes.[5]


El nom de la Sorbera ens remet al col·lectiu
d’un tipus d’arbre, de la servera (sorbus
domestica
).[6]
Per tant, la paraula ens parlaria d’un bosquet de serveres. La servera o server
és un arbre que dóna un fruit, la serva, que és comestible. Les serves es
cullen a finals d’estiu, tenen una forma de petita pera i, per ser comestible,
s’han de sotmetre a una sobremaduració en palla. Els romans obtenien de la  fermentació del fruit una beguda alcohòlica,
la cerevisa, que ha donat el nom en
català i en altres llengües de la cervesa, encara que l’origen d’aquesta sigui
diferent. La servera es troba a la muntanya mitjana o en planes humides i
fresques, en un àmbit geogràfic que inclou l’est de la península Ibèrica. També
sovint es troba cultivada o plantada entre cultius.[7]
El document de 997 es refereix a un apel·latiu,
per l’ús del determinant (ad ipsa
sorbaria
) i no pas a un topònim.[8] Així
doncs, el document ens descriu un fet geogràfic: les serveres que eren a prop
del prat. Els topònims no sempre descriuen la realitat, perquè aquesta pot
haver canviat i el topònim, un cop consolidat, no varia, malgrat que el fet referenciat
hagi desaparegut.
Servera

El document de 997 ens mostra les utilitats
dels espais humits a cavall dels segles X i XI. L’abundància d’aigua permetia
l’explotació de prats dels quals s’obtenien farratges i de zones de pastures.
També la vegetació arbòria subministrava fruits que complementaven la dieta
pagesa, que no només es basava en el cultiu de cereals com s’havia cregut
antigament. La qüestió que hom pot plantejar és si una propietat com la
descrita, en passar a mans senyorials particulars, va continuar essent
explotada com el document ens la descriu o va passar a convertir-se en terreny
cultivat amb cereals, tal com sabem va esdevenir en altres llocs.[9]
Serva



[1] Fàbregas,
A. Diplomatari de la catedral de Barcelona, vol. 1, Barcelona, 1995,
doc. 309.
[2]  ..vindo tibi unum pratum cum sua
pertinentia, cum suis aquis discursibus, cum stagnulis et suis paludibus,
pascuis et pabulis vel arboribus qui ibidem sunt, pululati ac pululandi, et
istum pratum qu
ę tibi vindo est in comitatu Barchinnense,
in Vallense, in locum vocitatum Marto­relias, et est nominatum predictum pratum
pratum de ipsa sorbaria… de parte circi in ipsas limites et ripas extremas qui
sunt ad ipsas Tortas de ipsas terras, qui sunt inter flumen Tenes et flumen
Bisocium..»
(ACBX,309).
[3]
Umbert, J. i
Piñeiro, À. «Desembocadura del Tenes (El Trench)», Notes 23, Mollet del Vallès, 2008, pàgs. 95-104.
[4]
Umbert, J i Piñeiro, À. Aproximació a la
història de Montmeló. Segles XIV i XV
, Montmeló, 2009, pàgs. 285-314.
[5]
Batlle, C. i
altres, Diplomatari de l’Arxiu Capitular de
la catedral de Barcelona, segle XI
, vol. 1, Barcelona, 2006, doc. 1458.
[6]
Bastardas,
M.R., La formació dels col.lectius
botànics en la toponímia catalana
, Barcelona, 1994, pàg. 202.
[7] https://ca.wikipedia.org/wiki/Servera.
[8] Bastardas, M.R., La formació dels col.lectius botànics…,
pàgs. 42-43.
[9][9]
A Vilalba, Cardedeu, l’any 1014, els habitants de la vil.la van acudir al
tribunal comtal per queixar-se perquè el comte havia venut un prat comunal a un
potentat. Aquest l’havia posat en conreu, donat que d’aquesta manera obtenia més
beneficis:  Vilaginés, J. El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès
Oriental (segles X-XII)
, Barcelona, 2001, pàg. 68.  

Els arbres i Mercè Rodoreda. A càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany i Josep Gordi

Contemplar un roure o un lledoner o qualsevol
altre arbre amb el tronc buit sempre m’ha fet pensar en els relats “Viatges a
uns quants pobles” de la col.lecció d’escrits de Mercè Rodoreda que formen part
del llibre, Viatges i flors
Rodoreda, anomenada per Mairàngela Vilallonga[1]
com
“la dama del jardí vora el mar”
era una gran observadora de la Natura, fet
 
que l’havia menada a ser-ne una coneixedora eficient, especialment dels
arbres i del seu simbolisme, i per descomptatde les flors.

Prenem, a tall d’exemple, aquest fragment del
relat “ Viatge al poble de la por,” en el qual el motiu és un jardí: ”una olivera de tres branques, signe de pau,
senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment. S’hi
acumulen una dotzena d’àlbers de fulla gronxadissa tota de plata a la banda de
sota, mitja dotzena d’arços, un castanyer bord, dos avets, tres pins…”
Vilallonga afirma que els textos sobre els “Viatges”
van ser escrits a Romanyà, on Rodoreda va viure els darrers anys de la seva
vida i on s’estableix  “ la relació intensa i profunda de l’autora
amb la natura que l’envolta, amb els arbres que es drecen al seu entorn,
personificats, companys inseparables, inamovibles, segurs, poderosos,
l’antítesi de la figura humana, menuda i d’aparença fràgil. La muntanya de Romanyà
és el parc dels somnis de la Rodoreda.”
Per tant, ocasionalment, els seus textos prenen
un to màgic, irreal…semblen talment contes de fades. Llegim  aquest fragment del text, “Viatge al poble de
les nenes perdudes:” No era un poble, era
un bosc. Les nenes havien sortit de casa seva per anar a collir la vidalba,
algunes la rosella, algunes l’escardot morat, d’altres la rosa de bardissa… i
no havien sabut sortir del bosc que havien hagut de travessar i el bosc se les
havia quedades.”
O aquest altre  del “Viatge
al poble de les dones abandonades”: “El
nen va sortir de la soca, bastant més tranquil en veure que la meva presència
era inofensiva, va tirar la pedra enlaire, va estirar el cordill i van caure
fulles. En va collir una i la va ficar a la boca de la seva mare; ella es va
posar a mastegar amb una expressió de beatitud que embadalia”
Els apunts que acabem de fer a l’entorn de la
narrativa rodorediana i molts d’altres de ben afinats i emotius, els aconseguireu
percebre directament  apropant-vos a la
lectura d’aquest deliciós llibre de relats breus. Una exquisida mostra de la
prosista cuidada, excel.lent i generosa que va ser Mercè Rodoreda.
No us el perdeu! 



[1] Vilallonga,
Mariàngela (1993): “Els arbres, Romanyà i Mercè Rodoreda” Revista de Girona, pp
86-91.

Reflexions vers els boscos dels parcs nacionals de l’oest dels Estats Units

En els darrers anys he tingut la gran fortuna
de poder visitar els Parcs Nacionals de Yellowstone, Gran Canyon, Sequoia,
Yosemite i Glacier. També el monument nacional de Muir Wods situat a la
serralada costanera de Califòrnia.  En
conseqüència, he passejat i fotografiat molts arbres i boscos d’aquests espais
naturals protegits i, sobretot, he reflexionat sobre el que veien els meus
ulls. Tot seguit us voldria presentar aquests pensaments que no volen incidir
en la composició florística sinó en els trets morfològics i ecològics dels
boscos.
Abans convé emmarcar aquests espais a nivell
geogràfic i, sobretot, climàtic. Des del punt de vista de la seva localització,
ens apareixen tres ambients: els parcs continentals, els parcs de muntanya i
els espais propers a la costa. A nivell climàtic també podem diferenciar entre tres
tipologies climàtiques: els climes de muntanya que presenten diferents estatges
bioclimàtics, els climes continentals amb uns hiverns molts freds, amb molta
presència de neu entre la tardor i la primavera i un estiu força càlid amb
mitjanes màximes mensuals que en alguns indrets superen els 25º  i amb l’aparició de tempestes d’estiu a la
tarda, algunes de les quals poden ser seques, és a dir, només amb fenòmens
elèctrics i, en tercer lloc, tenim el clima mediterrani de Califòrnia, també
amb estius força secs.
Un dels fenòmens meteorològics de gran
importància per l’ecologia forestal és l’existència, majoritàriamen a l’estiu, de les tempestes seques que en ocasions coincideixen amb períodes eixuts. Aquests fenòmens meteorològics cal afegir-hi el fet que tots els boscos dels parcs nacionals porten
més d’un segle deixats a la seva dinàmica natural i, en conseqüència, el
sotabosc és ple de fusta morta en diferents estadis de descomposició. Aquests
dos fets: tempestes d’estiu seques i abundància de fusta morta, fan que el foc
sigui un element omnipresent en la dinàmica natural d’aquests boscos.
A nivell biogeogràfic cal assenyalar que a la
majoria dels boscos dels parcs nacionals de l’oest dels Estats Units hi
predominen les coníferes, tot i que en alguns espais també apareixen
planocaducifolis i a Califòrnia planoperennifolis. Per exemple a Yellowstone
l’arbre més abundant és el Pinus contorta que cobreix el 60% de la
superfície forestal. En canvi, al Gran Canyon l’espècie més emblemàtica és el Pinus ponderosa, al Sequoia cal esmentar
els reductes de Sequoiadendrum giganteum
i a les costes de Califòrnia la Sequoia
sempervirens

En darrer lloc, cal tenir present que la política forestal en
aquests boscos és la de no intervenir, és a 
dir, deixar els ecosistemes forestals subjectes a la seva dinàmica
natural. També cal recordar que la majoria d’aquests parcs nacionals tenen més
de 100 anys d’existència, tot i que també s’ha d’esmentar que anteriorment a la
seva declaració com a parcs nacionals eren territoris habitats per diferents
tribus índies, les quals acostumaven a utilitzar el foc com a eina de gestió de
la vegetació, és a dir, per frenar l’avanç del bosc i mantenir les praderies
que eren l’hàbitat dels grans ramats de bisons i d’altres herbívors.
Fet aquest breu i sintètic emmarcament,
començaré a presentar les meves reflexions sobre les característiques d’aquests
boscos, fruit exclusivament de les observacions sobre el terreny.
Un primer fet destacable és la presència
d’una gran quantitat de fusta morta al terra així com de l’existència d’alguns
arbres secs encara dempeus producte del foc, sequeres o algun problema de
salut. La causa d’aquesta situació és la política dels parcs  de deixar els boscos a la seva dinàmica
natural i, en conseqüència, el notable paper que tenen les pertorbacions.
L’acció de la motoserra només es fa present per talar els arbres caiguts sobre
els camins i així deixar el pas lliure als visitants o prop de les carreteres
on s’observen arbres talats per evitar la seva caiguda sobre les vies per on
circulen cotxes.
 

Pineda de pinus ponderosa al parc ancional de Gran Canyon

Un segon element ressenyable és la gran
irregularitat de les masses forestals respecte als diàmetres, les alçades i la
distribució sobre l’espai. Per tant, la visió de molts boscos és que en poc
espai ens apareixen arbres vells amb una gran alçada.-alguns poden superar els
60 m.- diàmetre i longevitat i al costat rodals amb peus joves i en una gran
densitat. Aquesta notable irregularitat és producte de les pertorbacions: foc,
ventades, llamps… Cal assenyalar que alguns parcs, com Yosemite o el Sequoia,
tenen rodals d’arbres de gran espectacularitat, com és el cas dels reductes de
Sequoiadendrum giganteum que comprenen arbres mil·lenaris, que superen els 80 m
d’alçada i tenen més d’un miler de m3 de volum.
Sequoia afectada per un foc de superfície

El tercer element del que vull parlar és el
foc. Els incendis formen part de la dinàmica natural d’aquests ecosistemes des
de fa milers d’anys. He observat tres nivells d’incidència del focs sobre els
arbres i els boscos. 

En primer lloc tenim els grans incendis que acaben
generant la restitució de grans masses forestals. Per exemple, el 1988 un gran
incendi va cremar quasi el 80% dels boscos de Yellowstone i el 2014 un gran
incendi va endur-se per endavant 200.000 ha a Yosemite. Per tant, el visitant
que en ocasions espera gaudir de paisatges verges o salvatges pot trobar-se
davant seu el fet d’haver de passejar davant de milers d’hectàrees de boscos
recuperant-se de les ferides que ha deixat el foc. 

En segon lloc, tenim els
petits incendis que afectant un vessant o un fons de vall. En darrer lloc, cal
parlar dels focs de superfície, els quals només han cremat el sotabosc i han
afectat la base dels arbres, quan aquests tenen grans dimensions. Per tant és
fàcil observar pinedes de pinus ponderosa
o boscos de sequoies amb arbres que tenen la base ennegrida pel pas del foc o
amb cicatrius més greus en el cas de les sequoies, però que continuen mantenint-se
dretes. Només de tant en tant el foc pot abatre algun d’aquests grans arbres.
Normalment això passa quan al peu d’un d’aquests grans arbres si acumula per
atzar algun arbre mort que pot fer que el foc ascendeixi molt i afecti la
totalitat de l’arbre. Ara bé, els boscos de grans alçades i de gran longevitat,
en alguns casos amb arbres mil·lenaris són una mostra que es tracta
d’estructures adaptades a resistir el foc.
Bosc de sequoies

La política forestal de la Generalitat republicana (1931-1939).

El proper dilluns 6 de juliol a les 18,30 i a la sala
de graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona es presenta el
llibre de l’amic Ricard Estrada titulat: “El bosc, patrimoni col·lectiu i
privat. La política forestal de la Generalitat republicana (1931-1939)”

De la lectura d’aquest interessant llibre, n’apareix,
inevitablement, una primera reflexió. Quina desgràcia més gran va generar la
victòria dels feixistes i les consegüents i llargues dècades de franquisme
sobre la política forestal ja que les principals fites aconseguides en el curt
període republicà van esvair-se ràpidament. 

Cal tenir present que al llarg de
la convulsa etapa republicana (1931-39) el govern de la Generalitat va ser
capaç, gràcies també a l’herència de la feina de la Mancomunitat de Catalunya,
de construir un relat institucional a favor de la preservació i la gestió
forestal. La nova política forestal es fonamentà en un desenvolupament legislatiu
i administratiu que tenia com a objectiu el foment de la gestió forestal i la
preservació de les masses forestals. Hi ha dues grans fites d’aquest curt i
intens període. El primer és la creació del Departament d’Agricultura, on
s’incorporen els boscos i, el segon, l’aprovació del text: “Bases per a la
defensa de la riquesa forestal de les comarques catalanes” que és el primer
text normatiu català sobre la gestió forestal.


D’aquest exhaustiu llibre m’han interessat
especialment les qüestions relacionades amb la prevenció d’incendis i la
sensibilització per la preservació del mantell forestal. Cal recordar que la
situació de les masses arbrades era molt diferent de la situació actual. Per
aquest motiu es van fer importants campanyes de repoblació forestal i de
sensibilització a la societat de cara a la prevenció d’incendis i la valoració
dels boscos com important recurs econòmic.

En definitiva i tal com conclou l’autor, la tasca del
govern republicà generà: “un teixit
normatiu complex, nou a Catalunya, que vetllés per la conservació dels drets i
impulsa la introducció jurídica moderna del bosc com un bé públic i un bé
privat