Reflexions vers els boscos dels parcs nacionals de l’oest dels Estats Units

En els darrers anys he tingut la gran fortuna
de poder visitar els Parcs Nacionals de Yellowstone, Gran Canyon, Sequoia,
Yosemite i Glacier. També el monument nacional de Muir Wods situat a la
serralada costanera de Califòrnia.  En
conseqüència, he passejat i fotografiat molts arbres i boscos d’aquests espais
naturals protegits i, sobretot, he reflexionat sobre el que veien els meus
ulls. Tot seguit us voldria presentar aquests pensaments que no volen incidir
en la composició florística sinó en els trets morfològics i ecològics dels
boscos.
Abans convé emmarcar aquests espais a nivell
geogràfic i, sobretot, climàtic. Des del punt de vista de la seva localització,
ens apareixen tres ambients: els parcs continentals, els parcs de muntanya i
els espais propers a la costa. A nivell climàtic també podem diferenciar entre tres
tipologies climàtiques: els climes de muntanya que presenten diferents estatges
bioclimàtics, els climes continentals amb uns hiverns molts freds, amb molta
presència de neu entre la tardor i la primavera i un estiu força càlid amb
mitjanes màximes mensuals que en alguns indrets superen els 25º  i amb l’aparició de tempestes d’estiu a la
tarda, algunes de les quals poden ser seques, és a dir, només amb fenòmens
elèctrics i, en tercer lloc, tenim el clima mediterrani de Califòrnia, també
amb estius força secs.
Un dels fenòmens meteorològics de gran
importància per l’ecologia forestal és l’existència, majoritàriamen a l’estiu, de les tempestes seques que en ocasions coincideixen amb períodes eixuts. Aquests fenòmens meteorològics cal afegir-hi el fet que tots els boscos dels parcs nacionals porten
més d’un segle deixats a la seva dinàmica natural i, en conseqüència, el
sotabosc és ple de fusta morta en diferents estadis de descomposició. Aquests
dos fets: tempestes d’estiu seques i abundància de fusta morta, fan que el foc
sigui un element omnipresent en la dinàmica natural d’aquests boscos.
A nivell biogeogràfic cal assenyalar que a la
majoria dels boscos dels parcs nacionals de l’oest dels Estats Units hi
predominen les coníferes, tot i que en alguns espais també apareixen
planocaducifolis i a Califòrnia planoperennifolis. Per exemple a Yellowstone
l’arbre més abundant és el Pinus contorta que cobreix el 60% de la
superfície forestal. En canvi, al Gran Canyon l’espècie més emblemàtica és el Pinus ponderosa, al Sequoia cal esmentar
els reductes de Sequoiadendrum giganteum
i a les costes de Califòrnia la Sequoia
sempervirens

En darrer lloc, cal tenir present que la política forestal en
aquests boscos és la de no intervenir, és a 
dir, deixar els ecosistemes forestals subjectes a la seva dinàmica
natural. També cal recordar que la majoria d’aquests parcs nacionals tenen més
de 100 anys d’existència, tot i que també s’ha d’esmentar que anteriorment a la
seva declaració com a parcs nacionals eren territoris habitats per diferents
tribus índies, les quals acostumaven a utilitzar el foc com a eina de gestió de
la vegetació, és a dir, per frenar l’avanç del bosc i mantenir les praderies
que eren l’hàbitat dels grans ramats de bisons i d’altres herbívors.
Fet aquest breu i sintètic emmarcament,
començaré a presentar les meves reflexions sobre les característiques d’aquests
boscos, fruit exclusivament de les observacions sobre el terreny.
Un primer fet destacable és la presència
d’una gran quantitat de fusta morta al terra així com de l’existència d’alguns
arbres secs encara dempeus producte del foc, sequeres o algun problema de
salut. La causa d’aquesta situació és la política dels parcs  de deixar els boscos a la seva dinàmica
natural i, en conseqüència, el notable paper que tenen les pertorbacions.
L’acció de la motoserra només es fa present per talar els arbres caiguts sobre
els camins i així deixar el pas lliure als visitants o prop de les carreteres
on s’observen arbres talats per evitar la seva caiguda sobre les vies per on
circulen cotxes.
 

Pineda de pinus ponderosa al parc ancional de Gran Canyon

Un segon element ressenyable és la gran
irregularitat de les masses forestals respecte als diàmetres, les alçades i la
distribució sobre l’espai. Per tant, la visió de molts boscos és que en poc
espai ens apareixen arbres vells amb una gran alçada.-alguns poden superar els
60 m.- diàmetre i longevitat i al costat rodals amb peus joves i en una gran
densitat. Aquesta notable irregularitat és producte de les pertorbacions: foc,
ventades, llamps… Cal assenyalar que alguns parcs, com Yosemite o el Sequoia,
tenen rodals d’arbres de gran espectacularitat, com és el cas dels reductes de
Sequoiadendrum giganteum que comprenen arbres mil·lenaris, que superen els 80 m
d’alçada i tenen més d’un miler de m3 de volum.
Sequoia afectada per un foc de superfície

El tercer element del que vull parlar és el
foc. Els incendis formen part de la dinàmica natural d’aquests ecosistemes des
de fa milers d’anys. He observat tres nivells d’incidència del focs sobre els
arbres i els boscos. 

En primer lloc tenim els grans incendis que acaben
generant la restitució de grans masses forestals. Per exemple, el 1988 un gran
incendi va cremar quasi el 80% dels boscos de Yellowstone i el 2014 un gran
incendi va endur-se per endavant 200.000 ha a Yosemite. Per tant, el visitant
que en ocasions espera gaudir de paisatges verges o salvatges pot trobar-se
davant seu el fet d’haver de passejar davant de milers d’hectàrees de boscos
recuperant-se de les ferides que ha deixat el foc. 

En segon lloc, tenim els
petits incendis que afectant un vessant o un fons de vall. En darrer lloc, cal
parlar dels focs de superfície, els quals només han cremat el sotabosc i han
afectat la base dels arbres, quan aquests tenen grans dimensions. Per tant és
fàcil observar pinedes de pinus ponderosa
o boscos de sequoies amb arbres que tenen la base ennegrida pel pas del foc o
amb cicatrius més greus en el cas de les sequoies, però que continuen mantenint-se
dretes. Només de tant en tant el foc pot abatre algun d’aquests grans arbres.
Normalment això passa quan al peu d’un d’aquests grans arbres si acumula per
atzar algun arbre mort que pot fer que el foc ascendeixi molt i afecti la
totalitat de l’arbre. Ara bé, els boscos de grans alçades i de gran longevitat,
en alguns casos amb arbres mil·lenaris són una mostra que es tracta
d’estructures adaptades a resistir el foc.
Bosc de sequoies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>