Breus reflexions vers boscos de ribera mediterranis.

El passat 28 de gener vaig participar com a conferenciant en el primer acte del 15è aniversari de l’Associació Hàbitats i del Projecte Rius (www.projecterius.org) i que va tenir lloc a l’acollidor hotel Moli de la Torre (www.molidelatorre.cat) .
L’Associació Hàbitats és una entitat sense ànim de lucre que treballa per fomentar l’apropament de les persones a l’entorn natural amb la voluntat de convertir-les en protagonistes actives de la conservació del territori. El projecte rius vol estimular la participació de la societat en la conservació i millora dels nostres rius a partir de promoure, entre d’altres activitats, l’adopció de trams de rius per part d’escoles o entitats socials amb l’objectiu d’inspeccionar-los periòdicament i treballar per a la seva millora.
La meva participació en aquesta jornada va tenir dues parts. La primera va consistir en impartir una conferència envers els valors culturals dels arbres mediterranis i la segona es va dur a terme davant del plàtan monumental de la Font de la Pineda que se situa al costat mateix del Tenes, per parlar dels plàtans i dels boscos de ribera. 

El plàtan de la Font de la PInede de Bigues i Riells
De les explicacions fetes a peu de riu, voldria aturar-me en dues reflexions realitzades davant del bosc de ribera del Tenes. Començaré amb una qüestió que fa referència a la percepció actual, per part de moltes persones, del bosc de ribera. Quan preparava la sortida amb un amic de Bigues i Riells, recordo que va dir-me: “davant del plàtan monumental de la Font de la Pineda hi ha una esplèndida verneda”. Des del primer moment vaig dubtar d’aquesta afirmació ja que el Tenes és un riu que conec prou bé. Certament, quan vam arribar a lloc, no s’albirava cap vern, ans tot al contrari: tots els arbres eren plàtans o pollancres. No és la primera vegada que algú em parla de vernedes fent referència a plantacions de plàtans i pollancres. Per tant, popularment, és força comú utilitzar el vocable “verneda” per referir-se a qualsevol poblament d’arbres que creix al costat d’un curs fluvial. Aquest fet  posa en evidència, al meu entendre, que els boscos de ribera naturals del Tenes fa temps que han desaparegut tant del costat del riu com del parlar popular, segurament des de fa generacions.
La segona reflexió fa referència al nombre i tipus d’arbres que creixen al costat dels nostres cursos fluvials. Dècades enrere, la pagesia de la plana vallesana i selvatana utilitzava els espais fluvials per plantar arbres planifolis de creixement ràpid i així anar fent créixer una “petita guardiola” que podia utilitzar cada 15 o 20 anys, és a dir, que els arbres plantats, a l’arribar al seu torn de tallada, tenien un valor econòmic que el propietari podia utilitzar per resoldre qüestions econòmiques pendents.
La reculada de l’activitat agrària ha portat a que moltes d’aquestes plantacions s’abandonessin, sobretot les situades al costat de petits cursos fluvials, com és el cas del Tenes. El dilema és: què fer amb aquests arbres que majoritàriament se situen dins del domini públic hidràulic ? Al meu entendre i pensant en dignificar tant com sigui possible el paisatge fluvial, el que convindria és anar naturalitzant, progressivament, els boscos de ribera a partir de la tala selectiva i progressiva de plàtans, pollancres, acàcies… i la posterior plantació d’albes i verns, en els llocs que pertoquin.
La vegetació de ribera del Tenes a l’alçada de la Font de la Pineda de Bigues i Riells.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>