Autor: Josep Gordi

El pino de la luz, por Miguel Ángel Sánchez.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El pino de la luz, por Miguel Ángel Sánchez.


El Parque Regional de Carrascoy y El Valle, está formado
por una alineación montañosa constituida por las sierras de Carrascoy (1065
m.), El Puerto (540 m.) y Cresta de El Gallo (518 m.) Sobre las laderas de
estas sierras se puede observar un extenso pinar fundamentalmente de Pino
carrasco (Pinus halepensis), aunque
se dan otras especies como Pino piñonero (Pinus
pinea) y Ciprés (Cupressus sempervirens)
producto de las repoblaciones habidas desde los años cuarenta hasta los años
setenta aproximadamente. Debido al escaso tiempo transcurrido desde las
primeras repoblaciones forestales y la escasa pluviometría media anual de esta
área montaña, que oscila entre los 300 mm y los 400 mm  en las zonas más elevadas, los ejemplares
existentes no presentan grandes dimensiones.
Sin
embargo en el paisaje se observa como destacan algunos ejemplares, con
dimensiones bastantes significativas, llevando a pensar que con toda
probabilidad no proceden de las repoblaciones forestales habidas. Muchos se
encuentran en lugares significativos (vivero forestal de El Valle, caminos
forestales, casas forestales, etc.). Además suelen constituir pies aislados.
             
Uno de
estos casos es el Pino carrasco situado en el paraje de la Luz, en el monte de
El Valle, se trata de un ejemplar centenario situado en el borde de un camino
forestal asfaltado; parece que este hubiera quedado ahí para dar sombra a los
usuarios de dicho camino, por lo que no fue talado en su momento como le
ocurrió a otros ejemplares.
            
 Dicho
pino es conocido con el sobre nombre de “Pino de la Luz” por situarse en el
paraje de la Luz, lugar singular por la existencia del yacimiento arqueológico
del Santuario Ibérico de la Luz, siendo posteriormente utilizado por los
romanos. En 1701 se abre al público la primera estructura que dio lugar  al el Eremitorio de Nuestra Señora de la Luz.
Otro de los elementos reseñables del lugar es el castillo de la Muela o de la
Luz. Se trata
del ejemplar de Pino carrasco más longevo y de mayores dimensiones de todo el
Parque Regional de Carrascoy  y El Valle.
Este llega alcanzar una altura de 25,3 m., una circunferencia de 3,70 m.
(tomada a 1,50 m. de altura desde la base) y un diámetro de 1,18 m.

 

Una història particular

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Una història particular

Fa
uns mesos en Josep Maria Mallarach em feia arribar una història particular que
traspua una gran estima pels arbres i que tenia com a protagonista la senyora
Isabel Nuñez Salmeron. Intentaré explicar-vos-la amb la màxima cura i precisió
cronològica.
La
primavera del 2007 l’Ajuntament de Barcelona va donar llicència a un projecte
d’edificació en un solar del carrer Arimon, situat al barri de Sarrià – Sant
Gervasi de la ciutat de Barcelona. Ara bé en aquest espai hi vivien alguns arbres
enmig de trastos vells als seus peus. Un d’ells era un ginjoler de dimensions
notables.
Cal
tenir present que el ginjoler (Zizjpun
jujuba) és un arbre de conreu agrícola antiquíssim, originari del sud i est
d’Àsia i que va ser cultivat per grecs, romans i àrabs, els quals el van
estendre per la mediterrània i, presumiblement ,l’introduïren a la península
Ibèrica. L’arbre era important pels seus fruits, que es mengen frescos o
assecats, i la qualitat de la seva fusta. A Catalunya s’utilitza per fer instruments
musicals com ara gralles i tenores.
Ràpidament
va iniciar-se una campanya veïnal per evitar la tala del ginjoler i d’una
olivera que l’acompanyava. A la primavera del 2007 s’aconseguí que l’arbre fos
declarat d’interès local i es posà de manifest que és tractava d’un dels
exemplars més antics d’Europa ja que va ser plantat el 1857 i sobrepassa els 12
m d’alçada.
Al
llarg dels anys 2007 i 2008 es van recollir 1500 signatures per evitar la
desaparició d’aquests arbres. El moviment veïnal va aconseguir que la
propietària del solar desistís d’executar la construcció i, posteriorment,
l’ajuntament, mitjançant una permuta, va aconseguir la propietat del solar.
En
els darrers moments del canvi de mandat de l’anterior a l’actual ajuntament,
els veïns encara van témer pel futur del ginjoler i per aquest motiu, la
senyora Isabel va escriure una carta oberta al senyor Trias demanant que al
voltant de l’arbre es construís una zona verda. Temps enrere ella ja li havia
regalat un exemplar del seu llibre: “La plaza del azufaifo”[1] on
s’explica la lluita veïnal per defensar l’arbre.
M’agradaria
reproduir un parell de fragments de la carta oberta dirigida a Xavier Trias: “…També que si tots els arbres haurien de ser
protegits, els arbres històrics i monumentals exigeixen una protecció encara
més important, l’aplicació de les normes europees, que demanen un territori
lliure de construcció al voltant per a la salut i manteniment d’aquests arbres.
En aquests moments, unes obres amenacen el ginjoler del carrer Arimon,
catalogat com l’exemplar de ginjoler més gran i important documentat a Europa.
Cap centre social no justifica aquesta destrucció.
Sis plau, senyor Trias, vingui a veure el ginjoler. Faci
aturar les obres. Permeti que els nostres experts independents parlin i
dictaminin el que cal per protegir l’arbre. No deixi que el destrueixin”.
Lamentablement,
el desembre del 2012 traspassava Isabel Nuñez Bassols, escriptora, traductora,
crítica literària i amant dels arbres. Podeu llegir els seus textos en els seus
llibres i en els seus blogs[2]
Finalment,
l’arbre no només s’ha salvat sinó que s’ha dignificat l’espai on creix ja que
al seu voltant hi ha una zona verda i als costats un equipament municipal i una
mitgera decorada, recentment, pels alumnes de l’Escola Superior de Disseny i
Art Llotja, al peu de la qual hi ha nombroses dites populars catalanes que fan referència
al ginjoler i al seu fruit el gínjol, com per exemple: “estar més content que
un gínjol”.
Totes
les històries tenen personatges amagats i sorprenents, però la de la Isabel
t’arriba al cor per la constància i estima cap un ésser de la creació, com és
el ginjoler. Abans d’escriure la darrera versió d’aquestes ratlles vaig visitar
el ginjoler del carrer Arimón per fotografiar-lo  i malgrat que encara no havia tret les fulles
se’l veia content amb els seus nous veïns i d’estar en un espai obert a tots
els ciutadans. Gràcies Isabel i a tots els que vau treballar per salvar un bell
arbre que d’altres terres va arribar per arrelar entre nosaltres i donar-nos
ombra i fruits per molts anys.




[1] Antoni Puigverd, en un article a La Vanguardia, del 7 de juliol de
2007 deia el següent: “Que
unos vecinos intenten salvar un árbol parece un modestísimo objetivo. Pero se
ha convertido en una batalla simbólica: la cruda razón económica
contra la melancolía por las pérdidas irreparables
de nuestro tiempo. El árbol es
un monumental azufaifo o ginjoler, situado en un
pequeño jardín del cruce
Arimon-Berlinès, perteneciente a una entrañable
torrecita de aspecto menestral”
[2] isabelnunez-zbelnu.blogspot.com i articulosisabelnunez.blogspot.com

Espiritualitat i natura segons Leonardo Boff

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Espiritualitat i natura segons Leonardo Boff

Leonardo Boff és un teòleg i filòsof nascut al Brasil
(1938) i que és considerat  un dels pares
de la teologia de l’alliberament (www.leonardoboff.com)

Boff   explica[1]
que l’esperit prové de la paraula “espiritualitat”, que és la qualitat de tot
el que respira, és a dir, l’ésser humà, els animals i les plantes. També dins
d’aquesta categoria cal situar-hi el conjunt del nostre planeta i tot
l’Univers. L’espiritualitat és una actitud que posa la vida en el centre i,
alimentar l’espiritualitat, és  estar
obert a tot el que és portador de vida i cultivar, en el teu interior, la
vivència que tot està interrelacionat , que no existeixen compartiments tancats
i, a la vegada, entendre que aquest tot està relacionat amb la darrera
realitat. Per tant, l’espiritualitat neix del sentiment de comunió amb tots els
éssers i aquest tot ens assenyala una realitat més elevada. En conseqüència, no
estem per damunt de ningú, sinó, al contrari, estem al costat i al favor de
tots els éssers vius.

Per tot plegat, el que cal globalitzar és el sentiment
de solidaritat amb tothom, però sobretot amb els més febles, així com
valoritzar el conjunt de les formes de vida i venerar la natura  de la qual  formen part i en som responsables. A partir
d’aquesta presa de consciència podem utilitzar la ciència i la tècnica com a
mitjans per satisfer les nostres necessitats i per refer o mantenir els
equilibris ecològics.

Per Boff, ens cal tornar als mestres fundadors : sant
Francesc d’Assís, Teilhard de Chardin o Mahatma Gandhi. Per ells, vam conèixer
la importància d’estimar i sentir-se en comunió amb les persones i el medi
natural que ens envolta. Ara bé, també cal incorporar l’univers al nostre
interior i recuperar el nucli emocional relacionat amb la natura.

Segon Leonardo Boff, podem diferenciar entre una
ecologia ambiental, una altra de social, de mental i una d’integral.

L’ecologia ambiental, tot i que es preocupa de trobar
solucions als problemes que la nostra societat genera en l’entorn natural,
segueix situant l’ésser humà i la societat fora de la natura, en el pur estadi
de contemplació que es produí en un moment històric determinat, fet pel qual
alguns filòsofs afirmen que ens en començàrem a separar.

L’ecologia social  insereix 
la persona i la societat dins de  la natura, però els analitza com a parts
separades i diferenciades. Propugna el paradigma del desenvolupament
sostenible. Doctrina de difícil aplicació en un societat majoritàriament  energívora i clarament insostenible.
L’ecologia mental propugna que els problemes
ambientals que pateix el planeta són producte de la societat que tenim i de la
mentalitat predominant que es fonamenta en l’antropocentrisme i el sentiment de
dominància vers el món natural. Aquesta visió contrasta amb la solidaritat
còsmica la qual implica que tots els éssers vius tenen la mateixa  importància i estan interrelacionats. Aquesta
branca de l’ecologia proposa fer una pedagogia de la benevolència la qual es
fonamenta en el respecte per tots els éssers vius i, d’altra part, promou una
visió no materialista de la natura, que generi 
actituds de gaudi cap a la bellesa i la complexitat del  nostre entorn. Per aconseguir-ho, reclama  rescatar la dimensió femenina de l’home i la
dona. Aquesta nova actitud ens ha de fer més sensibles envers  els misteris de la vida i, en conseqüència,
rescatar la dimensió sagrada que hi ha en el món natural. En conclusió, per
poder superar la crisi ecològica  ens cal
un altre perfil de ciutadà, que sigui més sensible, més cooperatiu i més
espiritual.

L’ecologia integral parteix de la visió unitària del
planeta i neix amb les fotografies fetes pels primers astronautes de la terra
des de l’espai. Des de fora, el planeta apareix com un punt blau i blanc. Per
tant, la visió unitària es percep clarament des de l’exterior. Aquesta visió
holística de la terra no és simplement una suma de les parts, sinó una
totalitat orgànica que alguns científics van anomenar Gaia. Aquesta cosmovisió
ha de fer evident que la missió de la persona és tenir present sempre la
globalitat i, en conseqüència, superar l’antropocentrisme. No som el centre
res, som una part d’un tot. Per tant, neix el cosmocentrisme que ens genera la
necessitat d’integrar-ho i relacionar-ho tot .

El resultat d’aquest canvi de mentalitat ens han de
portar a fer les paus amb la Terra i refer l’aliança de respecte i fraternitat
que hem de mantenir amb el nostre entorn humà i natural i, tenir present, que
l’amor és present a tot arreu: des del nostre cor a la llum que prové del sol i
que ens permet viure.

[1] Leonardo Boff 2003). La voz del arco iris, Editorial Trotta, Madrid.


Els plàtans de les places d’ais de provença, a càrrec de Jaume Vilaginés

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els plàtans de les places d’ais de provença, a càrrec de Jaume Vilaginés


En la cultura mediterrània la plaça pública ha estat
tradicionalment un element essencial en la vida de les comunitats. L’àgora
grega i el fòrum romà, que en van ser uns bons antecedents, eren espais de
trobada i d’intercanvi. Al seu voltant es reunien els edificis comunitaris,
d’assemblea o religiosos. Tota ciutat romana tenia el seu fòrum on es
centralitava la vida urbana. Més endavant, en època medieval la plaça urbana va
esdevenir el nucli de la vida col.lectiva: centre de trobada comunitària i,
especialment, lloc de mercat.
Aix-en-Provence és una característica ciutat mediterrània de la regió de la
Provença. El seu recinte històric, al “centre
ville”, s’enfila en un turó. A la part alta, on hi ha la catedral gòtica i
una petita placeta, s’ubicà en època romana l’antic fòrum, un espai de
dimensions reduïdes. Allà, en un racó, a inicis del segle VI, es va edificar un
baptisteri, dins  l’espai sagrat que
també incloïa un edifici de culte. El baptisteri encara realitza la seva funció
litúrgica, engolit per l’edifici actual de la catedral, que va ser ampliada i
modificada en diferents moments.
Tot caminant cap a la zona més baixa del barri antic, es troba la
plaça (plaço, en provençal) de l’Ajuntament. L’accés des de la part alta,
seguint el carrer (o carriero, en provençal), es fa a través de la torre del
rellotge. Una entrada adequada per a la monumentalitat de la plaça. De terra pavimentat,
la presideix una font. L’aigua és un element que dóna sentit a la ciutat,
fundada com a centre termal pels romans (Aquae
Sextius). Les nombroses fonts i el termalisme actual rememoren el privilegi
que gaudeix la ciutat de disposar d’abundància d’aigua, en un territori que no
en té en excès.

A l’esquerra, seguint l’itinerari, hi ha l’edifici de l’Ajuntament,
presidit per les banderes oficials, entre les quals hi destaca la de la ciutat
on hi apareixen els colors de la senyera. La bandera de la ciutat rememora el
temps que els comtes de la casa de Barcelona van ser comtes de Provença i a Ais
hi tenien el seu palau.
Poblant la plaça, hi destaquen una munió de plàtans que ara, en
època hivernal, encara tenen les branques despullades. La seva presència
imponent per l’alçada ofereix prestància al lloc i segurament una bona ombra en
els dies calorosos de l’estiu.
Més avall, seguint el carriero,
ens trobem amb una altra plaça (antigament, plaço dóu marcat). També aquí els impressionants
plàtans criden l’atenció del vianant. En tota l’extensió de l’ampli espai públic,
són testimonis de la vida relaxada de les terrasses, on els vilatans es troben
per gaudir del plaer de la xerrada.
Com en moltes altres places, l’espai urbà obert, els arbres i la trobada
social són elements que defineixen la vida del barri vell d’Ais. Les places
d’Ais conviden el visitant a reproduir el comportament dels vilatans i
asseure’s en una terrassa i contemplar la impressionant alçada de les branques
dels plàtans de la plaça.

Els boscos catalans, atrapats en el temps.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els boscos catalans, atrapats en el temps.

Cada primavera, talment com si estiguéssim atrapats en
el temps, a la premsa escrita apareix alguna notícia que fa referència al lamentable
estat de les masses forestals catalanes. Aquest cop ha estat “El Periódico”[i]
que va posar en portada el següent titular: “Els boscos catalans creixen sense control”

Recordo el sentiment d’enuig o d’indignació que vaig
sentit després de llegir aquest titular que, de ben segur, va escriure algú amb
una clara mentalitat “urbanita” acostumat al control de la guàrdia urbana o
dels inspectors d’hisenda. Ara bé, no hem d’oblidar  que els arbres, els arbustos i fins i tot les
lianes sempre han crescut en “plena llibertat” i sotmesos només a la
competència entre ells i l’evolució de la meteorologia. I, sobretot, cal tenir
present que mai han existit controladors del creixement vegetal. Per sort !

Una altra qüestió és que els boscos, producte de la
manca de gestió, de les nevades o les ventades acumulin en el seu sotabosc una
important biomassa. La gravetat d’aquest fet és que augmenta el risc d’incendi
d’unes masses forestals que s’estenen generant grans continuïtats territorials,
fet que també dificulta l’extinció del foc i del qual poques vegades la premsa es
fa ressò. 

Estic d’acord amb el diagnòstic que Ramón Folch fa sobre
els boscos en el diari abans esmentat: “Els
propietaris no poden ocupar-se’n, perquè caldrien grans inversions i molt de
temps, i la ciutadania se’ls mira com si fossin un jardí periurbà. Per això fan
pena i s’incendien cada dos per tres. Els recursos que no hem dedicat a la
reconversió se’ns en van en tasques de prevenció i extinció d’incendis.
S’imposa un replantejament estratègic general. Entre altres coses perquè la
biomassa serà un dels components del nou mix energètic i perquè el nostre
malmès espai forestal suposa més del 60% de la superfície de Catalunya. ¿A què
esperem?”

El problema és que aquesta necessària reconversió
liderada per l’administració no s’acaba de produir i segurament no tindrà lloc
a curt termini, tal com estant els pressupostos públics. D’altra part, el
mercat de la biomassa o de la fusta no acaba de funcionar amb la força esperada
i desitjada.

La conclusió és que ens esperen més estius que viurem
pendents de l’evolució de la meteorologia. Ara bé, aquesta realitat no hauria
d’amagar que dins els boscos de Catalunya hi ha finques molt ben gestionades,
així com veritables santuaris o monuments naturals que caldria preservar, o que
els boscos d’utilitat pública preveuen per aquest any uns aprofitaments que
s’acosten als 700.000 euros[i].
Per tant, no tots els boscos catalans són ni una ruïna ni un desastre. Sinó
podem acabar com Castella- La Manxa que s’està plantejant vendre’s els boscos
d’utilitat pública[ii]

[i] El Periódico del 30 de març de 2013

Tailàndia i els arbres. La visió d’un occidental. A càrrec de Jordi Pla.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Tailàndia i els arbres. La visió d’un occidental. A càrrec de Jordi Pla.

Lluny
dels punts turístics emblemàtics de Tailàndia, com Pattaya o Phuket (destins
massius d’europeus, americans i australians) els viatgers que s’endinsen en el
país tenen l’oportunitat de fer d’observadors privilegiats. Per exemple, a Ayutthaya
(al nord de Bangkok), Chiang Rai (a l’extrem septentrional) o bé Kanchanaburi
(a la meitat occidental, franquejant Myanmar) hom capta d’una manera més pura
com la gent del lloc percep la vida. És directament proporcional, no sol
fallar: com més lluny un es trobi de l’últim gra d’asfalt, més intens serà el
contacte amb la natura.
El
primer que sobte de les zones rurals és la senzillesa i la simplicitat de la
gent. Envoltats de gossos, que sovint viuen en camades al carrer, la vida
passa. Per cert, mai havia vist tal quantitat de gossos amb potes amputades.
Després d’informar-me, l’explicació resulta evident: “els curem perquè som budistes i es pregunten: I si aquest gos fos un
antic familiar meu?”. Aquest punt evidencia, doncs, que existeix un lligam
entre els homes i els animals, un respecte mutu que sobretot xoca a la ment
occidental al veure la pobresa material del lloc.
Aquesta
comunió entre home i natura es fa patent també amb els arbres. Aquests són
venerats i com en el cas dels animals del carrer, ben respectats. L’arbre és un
refugi, un lloc segur, un indret on les pors són minúscules. A més, els arbres escollits
per dipositar les ofrenes són majestuosos, imponents, amb una alçada i amplada
de tronc que demostra el seu poder sobre qualsevol altre ésser viu. És per
tant, un lloc idoni per dipositar un Buda, que es perpetuarà amb la llarga vida
de l’arbre, i del qual els humans podran gaudir-ne, de generació en generació.

Detall
del peu d’un arbre de Ayutthaya (antiga capital del país), a una hora en tren
al nord de Bangkok. Es
troba en un lloc públic, al mig d’un prat, accessible per tothom.
I
com reacciona l’occidental davant el símbol? Majoritàriament, amb respecte,
molt de respecte. Per una banda, per la imatge o escultura religiosa que roman
al peu de l’arbre. Però també per com d’insignificant un se sent quan aixeca el
cap amunt, intentant veure’n la capçada.

El
cap del Buda, en el temple de Wat Mahathat (Ayutthaya), protegit per les
ramificacions del propi tronc del banià. Aquest tipus d’arbre és comú en els
llocs sagrats del país.
Una
de les zones d’interior més concorregudes durant els caps de setmana pels
ciutadans de l’àrea metropolitana de Bangkok és Kanchanaburi. Es tracta d’una
zona on el clima és plujós i humit, sobretot a l’època del monsó. Però és
gràcies a aquest aspecte que es pot gaudir d’una natura exuberant, sobretot,
als parcs nacionals com el de Say Yok o Sri Nakarin.
Però
Kanchanaburi també és ben conegut pels amants de la història i de la
cinematografia pels terribles fets que succeïren a la Segona Guerra Mundial. Com
recull la pel·lícula “El pont sobre el
riu Kwai”, milers de presoners de guerra, tailandesos i birmans capturats
pels japonesos foren esclavitzats, molts fins la mort. L’objectiu era la
construcció d’un ferrocarril (conegut com Hell Fire Pass) que unís
Birmània amb Bangkok, que evités el risc que representava el transport marítim.
 En un dels punts del recorregut on les tasques
foren més complicades i més patiren els oprimits treballadors hi ha instal·lat
un museu i una petita ruta per rememorar aquell espantós episodi del passat. I
ben be al mig del trajecte en el punt més atroç, avui un arbre immens s’aixeca
al bell mig de la trinxera. Preguntant al guia sobre la presència de l’arbre,
es va limitar a respondre allò més obvi: “sí que al principi es volgué
tallar-lo, però hagués estat una tragèdia! L’arbre ens dóna un missatge: fins i
tot en els llocs on els humans hem estat menys humans, la vida torna a néixer,
tot torna a començar”

El
tram del ferrocarril corresponent al Hell Fire Pass, amb el majestuós
arbre al mig del camí, amb ofrenes a l’interior de la base (sota les arrels).
Milers de persones perderen la vida construint aquest punt del traçat del tren.

El
respecte dels tailandesos pels éssers vius em fascina. El budisme segurament en
seria una de les causes. Personalment no em considero un individu lligat a una
religió, tot el contrari sobretot quan un està al dia de les desgràcies que
passen al món. Però davant l’actitud d’un ampli nombre de budistes, celebro que
percebin el seu patrimoni natural com quelcom que s’ha de preservar. M’encantaria
que a altres parts del món la natura també tingués el mateix valor, i que no es
pogués només quantificar en dòlars, ja que qui li assigna un preu, segur que la
infravalora.

Arbre
protegit. A la zona de Kanchanaburi especialment, però també en la resta del
país, els monjos budistes protegeixen els arbres lligant-los al voltant una
tela de color taronja, idèntica a la que utilitzen per vestir. Els arbres
protegits que queden, normalment, a prop dels camins i la gent hi sol lligar
altres peces de roba.

Una figuera a les muntanyes de Petra

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Una figuera a les muntanyes de Petra

Quan et trobes una figuera que creix en una
esquerda d’un dels estrets canons que creuen les muntanyes jordanes de Petra,
penses en el veritable valor d’aquest arbre bíblic enmig d’un paisatge
semidesèrtic i, en conseqüència, t’imagines el poble d’Israel encapçalat per
Moisés passant, milers d’anys enrere, per les estretes valls que creuen
aquestes muntanyes, tot dirigint-se cap a la terra promesa. En darrer lloc, et
ve a la ment la imatge del que significava trobar-se, un dia de calor estival,
una figuera carregada de figues madures.
La seva visió en les terres jordanes em va
fer pensar en la presència de la figuera en els textos bíblics i en la seva
simbologia. Tot seguit, repassarem el paper d’aquest arbre a la Bíblia i la simbologia
que genera.


La figuera és, d’una part, el primer
arbre que apareix, amb nom i cognoms, a la Bíblia i, d’altra part, és un arbre
fruiter que s’ha cultivat a la conca mediterrània des de fa milers d’anys[1].
El seu fruit, la figa, és el gran atribut d’aquest arbre ja que posseeix un alt
valor nutritiu per la seva  elevada
concentració de calci, potassi, ferro i fòsfor. Per tant, és molt comú associar
la figuera a la fertilitat i l’abundància.

Tal com dèiem, les fulles de la
figuera, tal com relata el Gènesi, van servir per tapar els cossos d’Adam i Eva
quan s’avergonyiren de la seva nova situació un cop van menjar el fruit
prohibit.
“Llavors
conegueren que anaven nus i cosiren fulles de figuera per cobrir-se a la
cintura” (Gn 3:6)
D’altra part hi ha molt passatges
bíblics que responen al símbol de fertilitat de les figues:
“No
us l’escolteu! Això us diu el rei d’Assíria: Feu la pau amb mi, rendiu-vos, i
cada un de vosaltres podrà menjar els fruits de la seva vinya i de la seva
figuera, i beure l’aigua de la seva cisterna” (1Re 5: 5)
 “Cadascú
s’asseurà a l’ombra de la seva parra o de la seva figuera, sense por de ningú.
Ha parlat el Senyor de l’univers” (Mi 4: 4).
“La figuera dóna els seus
primers fruits,
i les vinyes florides escampen perfum.” (Ct 2: 13)

L’existència d’un passatge del Nou
Testament en el qual s’explica com Jesús[1]
va fer assecar una figuera, potser és un dels elements que ha generat que les
figues i la figuera tinguessin una valoració cristiana com a fruita prohibida i
com a arbre maleït ja que també s’atribuí a aquest arbre el suïcidi de Judes. Ara
bé, al meu entendre, aquest passatge de l’evangeli de sant Mateu només és un
exemple de la força de la fe i, d’altra part, cal esmentar que a l’entorn de
l’arbre sobre el qual es va penjar Judes existeix més d’una versió ja que aquest
fet també s’ha atorgat a l’arbre de Judes o de l’amor (Cercis siliquastrum).
Una altre motiu de les connotacions
negatives cap a la figuera i els seus fruits per la religió cristiana possiblement
és també resultat de l’aparició, producte del seu simbolisme eròtic, de les
figues i les branques de figueres a les festes dionisíaques,.
Ara bé, segons la mitologia clàssica, la
figuera estava consagrada a Demetre, la deessa de l’agricultura, i prop del seu
santuari d’Euleusis hi havia un bosquet. Segons la mitologia grega, Demetre va
deixar l’Olimp i va baixar a la terra disfressada de vella i va ensenyar als
homes i dones els secrets de l’agricultura. Fitaclos, un atenenc que va tractar
la deessa amb gran hospitalitat, va rebre a canvi una figuera i va ser el
primer a conèixer els secrets del seu conreu. Per tant,
predomina el valor productiu de l’arbre per damunt d’altres consideracions.

[1] “De bon matí, mentre tornava a
la ciutat, tenia gana. Veient una Figuera vora el camí, hi anà, però no hi va
trobar res, sinó fulles solament; i li digué: “Que no surti mai més fruit de
tu” I a l’instant la Figuera es va assecar.” (Mt 21: 18-20)

[1] En aquesta entrada del bloc: Amics arbres, arbres amics, trobareu una
veritable enciclopèdia sobre els figues: https://josepgordiarbresipaisatge.cat/2013/01/ses-figues-fruits-predilectes-des.html
.

L’efímera bellesa

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’efímera bellesa

Aquests primers dies de març han estat un agradable
preludi de la primavera que ens espera a la cantonada. La temperatura s’ha
enfilat, els dies s’allarguen, els camps verdegen i alguns arbres treuen les
primeres flors blanques o rosades i els més espavilats ens ensenyen les noves i
tendres fulles.
Observar un arbre florit en aquesta època de
l’any -com el mateix ametller – és un veritable joc de contrastos que
enlluernen el passejant. L’observació de la blancor de les flors enmig de la
verdor dels camps de cereals és un veritable esclat d’alegria interior.
Senzillament, per la puresa que simbolitza la flor i perquè són l’anunci de
l’eclosió de colors primaveral.


L’inici d’un nou cicle de l’any sempre és un
moment únic i el començament de la primavera és per a mi un moment molt
especial pel que significa de triomf sobre la mort hivernal ja que el món
vegetal comença a renéixer, a florir, a brostar…
Si pensem en la bellesa i la senzillesa d’un
flor d’ametller, ens adonem que, per damunt de moltes consideracions, som
davant d’una harmonia efímera ja que potser la propera ventada o fredorada la
malmetrà i no la tronarem a veure fins l’any vinent.
Aquests pensaments vers l’observació d’una
simple i corprenedora flor blanca, m’han portat a pensar en el poble japonès. Al Japó s’ha celebrat des de fa vora 1000
anys l’arribada de la primavera amb la festa del Hanami (observació de
flors de cirerer en japonès) que coincideix sempre amb el punt àlgid del Sakura
(floració dels cirerers) que sol ser pels darrers dies del mes de març. La
curta durada d’aquest fenomen, juntament amb unes pràctiques religioses
sintoistes i budistes fortament lligades a la natura, recorda als japonesos, i
històricament a la seva casta guerrera, els samurais, la curta durada de la
vida i la conseqüent joia i sentiment de gratitud que han d’expressar pel fet
d’estar vius.
Mentre dura la Sakura, les
famílies, els estudiants o els companys de feina, s’apleguen al parc més proper
i es troben junts a sota dels cirerers per observar l’efímera bellesa de les
seves flors o gaudir de la pluja de pètals, tot fent un pícnic a la japonesa,
és a dir, menjant, bevent o cantant molt com els nostres si exceptuem l’ordre:
cada família té el seu lloc, un petit espai que no pot sobrepassa.

Les flors del cirerer tenen un significat
especial ja que anuncien l’inici de l’estació del renaixement de la vida i al
Japó també és senyal que ja es pot començar a plantar l’arròs.
El cirerer, com
a arbre, simbolitza l’esperança. Per aquest motiu, el passat 11 de març que es
commemorava l’aniversari del terratrèmol que va afectar l’est del Japó, molts
japonesos van plantar cirerers prop del seus temples i també prop de la central
nuclear de Fukushima.
Ara que fa pocs dies que ha fet dos anys del
tsunami que va afectar les costes japoneses i desencadenar la tragèdia de la
central nuclear de Fukushima, convé que al mirar i gaudir dels nostres germans
arbres florits, recordem en els nostres pensaments o en les nostres pregàries
les persones que van perdre familiars, la seva casa  o que estan en perill d’emmalaltir pels
efectes de la radioactivitat. 

L’arbre de la curació

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’arbre de la curació

Un amic acaba de fer-me arribar unes
fotografies del mausoleu de la família d’Ismail Ibn Ahmad, sobirà samànida
(892-907) que va ser governador de Bukara i que va expansionar l’Islam per l’Àsia
central i que se situa a Bukara (Uzbekhistan). En el recinte d’aquest mausoleu
hi ha un vell tronc que es venerat pels peregrins ja que hi donen voltes al seu
voltant, hi preguen i els malalts passen per sota seu fregant-lo amb l’esquena
esperant la curació.

Foto: Josep Roher

Aquest relat sobre les creences curatives d’aquest
vell tronc m’ha fet recordar una fragment de la conversa que vaig tenir amb en
Halil Barcena i que us reprodueixo a continuació:

“És cert que els
peregrins que van a aquests llocs sants lliguen trossos de tela a les branques
d’aquests arbres ?
Això ho he vist amb els meus propis ulls a
Turquia. Al bell mig de l’Anatòlia hi ha el poble de Hacibektas on està
enterrat un savi dervix molt venerat: Haci Bektash Veli, que dóna nom al poble.
Hi ha un festival popular i un pelegrinatge molt important el mes d’agost, que
és quan es commemora la seva mort. Té un aire popular molt entranyable i alhora
profund. En el recinte de la seva tomba hi ha diferents arbres. En un d’ells la
gent té el costum de lligar amb nus un tros de tela. Hi ha un altre arbre que
té una enorme branca molt inclinada vers al terra i la gent passa per sota de
la capçada.
 Convé explicar aquestes dues pràctiques
que integren un interesant simbolisme. En el primer, les teles que es lliguen a
l’arbre són desitjos de salut o felicitat. Cal recalcar la idea de nus. Quan un
lliga una tela amb un nus a l’arbre s’està fent una promesa. Per què a l’arbre?
Perquè l’arbre romandrà més temps que nosaltres sobre la terra. La idea del nus
també implica el compromís i el compromís es fa davant del que romandrà.
L’arbre que té el seu brancatge a poca
distància del terra i per on passen gairebé ajupits els pelegrins simbolitza
una porta. Passar per sota de les branques de l’arbre va lligat a la transmissió
de l’energia de l’arbre o “báraka” a les persones. En el cas de les dones el
gest es fa per  aconseguir la preuada fecunditat o per la salut dels
fills. L’arbre transmet fecunditat, donació i multiplicació de vida. També hi
ha molts homes que passen per sota el brancatge amb el desig d’aconseguir la
mateixa fecunditat i la perpetuació de la sang.
L’arbre simbolitza un coneixement la porta
d’accés del qual és estreta i baixa. Amb altres paraules, per esdevenir savi
cal primer de tot ser humil, baixar el cap, i també buidar-se d’un mateix per
tal que el coneixement comenci a endinsar-se dins nostre”.

Els Bishnois i els arbres

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els Bishnois i els arbres

Els Bishnois són un poble que viu dins del desert del Thar i
administrativament a la regió del Rajasthan, situada al nord oest de la Índia.
La paraula Bishnois significa 29, és a dir, que aquest poble segueixen els  29 principis establerts pel Guru Jambheshwar que
va viure al llarg del segle XV. Aquest mestre espiritual, després d’una
terrible sequera que va afectar la regió del Rajasthan, va tenir la visió de
que la catastròfica sequera era producte de la interferència de l’ésser humà
sobre el medi ambient. Posteriorment es va convertir en un home sant i va establir
29 preceptes que calia seguir i que la gent d’aquella terra desèrtica va fer
seus.
Dels vint-i-nou principis, una part important fan referència a la higiene
personal i el manteniment d’una bona salut, com no beure alcohol, no fumar, no
prendre opi ni menjar carn; uns quants preceptes són normes de comportament,
com ser modest, pacient i sincer al llarg de la teva vida i una petita part són
conductes religioses, com pregar a les tardes o fer dejunis. Dins de les normes
de comportament hi ha un petit conjunt de consells dirigits a la conservació de
la biodiversitat i a fomentar bones pràctiques ramaderes, com no talar arbres,
no matar animals i tenir pietat i estimar tots els éssers vius. Per aquestes
conductes els Bishnois són coneguts com un dels primers pobles conservacionistes
del món.
La relació d’aquest poble i sobretot de les dones amb la preservació dels
arbres és admirable. El fet més remarcables d’aquesta lluita es remunta al
1730, quan el Maharajà de Jodhpur va encarregar talar els arbres de la zona on
vivia aquest poble. Cal assenyalar que els arbres, a la zona desèrtica del Thar,
són molt importants ja que fixen les dunes i en concret el Khejari (Prosopsis cineraria) que és de la
família de les lleguminoses aporta nitrogen als sòls.
Khejari (Prosopsis cineraria)

Les dones bishnois, encapçalades per  Amrita Devi, van abraçar-se als arbres per
evitar que fossin talats i fins i tot van oferir el seu cap en comptes del
tronc de l’arbre. El resultat van ser 363 persones, majoritàriament dones,
mortes. Davant d’aquest sacrifici el Maharajà va abandonar la seva idea
desforestadora.

Imatge que il·lustra els fets del 1730

Els Bishnois (www.bishnois.com) són
un poble que viu, bàsicament, de l’agricultura i la ramaderia, que per escalfar-se
utilitzen els fems secs dels animals i no cremen els seus morts sinó que els
enterren. També són amants de la fauna salvatge. Per tant, és comú veure per
les seves terres cérvols i antílops. També tenen una especial estima pels gats
ja que s’encarreguen de mantenir la casa neta de rates i serps.