Autor: Josep Gordi

L’arbre de la Llibertat, a càrrec de Jaume Vilaginès

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’arbre de la Llibertat, a càrrec de Jaume Vilaginès

A Llançà, a finals de la Guerra
Civil, un escamot de tropes nacionals es dedicava a eliminar els símbols de la
República. Estaven a punt de tallar un imponent plàtan que hi havia a la plaça
major. El  rector   els va obligar a desistir, després de fer
servir els seus galons de capità castrense. Aquell arbre encara presideix la
plaça major de Llançà. Està catalogat com a arbre monumental i s’anomena
l’Arbre de la Llibertat[1].
Colera i Arbúcies també tenen Arbres
de la Llibertat.[2]
Com ells, se’n plantaren un munt després de la Revolució Gloriosa de 1868. A
Barcelona se’n va plantar un solemnement a la plaça Universitat, l’onze de
febrer de 1869, el matí que s’anava a proclamar la Constitució de 1869.[3] A Gràcia se’n
plantà un a la plaça del Sol.[4]
Segons el Diario de Barcelona, se’n plantaren a Figueres, Girona, Manresa,
Sant Feliu de Llobregat i Reus; l’Ampurdanés
explica que se n’aixecaren a Cadaqués, Garrigàs, Borrassà, Peralada i
Vilademuls; també es van plantar a Alella, Arbúcies, Olot i Santa Pau, entre
d’altres poblacions.[5]
L’esperit revolucionari i
alliberador de la revolució de 1868 va triar l’arbre com símbol. El va adoptar
seguint una tradició que es remunta a la Revolució Francesa i, abans que a aquesta,
a la Revolució Americana.

Tot començà amb les protestes
contra l’Stamp Act, el decret que
feia pagar un impost per qualsevol publicació emesa en les colònies americanes
que depenien de la monarquia britànica. Els colons van veure la imposició com
una mena de control de censura i un atemptat contra les seves llibertats.
Corria l’any 1766. A l’agost d’aquell any, un nombrós grup de gent es va
congregar sota un gran om que hi havia a Orange Street, a Boston, per protestar
contra l’Stamp Act.[6] Els que més
endavant es van anomenar els Fills de la
llibertat, van penjar d’aquell arbre l’efígie del funcionari reial que
imposava el nou tribut. Va ser l’inici de la resistència contra la metròpoli
opressora. Algú va col.locar una placa en el tronc, amb l’expressió “Arbre de
la Llibertat”. Havia nascut un dels símbols de la propera revolució.[7]
 

Gravat
atribuït a Philip Dawe, que mostra bostonians davant l’Arbre de la Llibertat,
humiliant el recaptador d’impostos. 

Els anglesos van fer servir
l’arbre com a mofa de la resistència americana, fins al punt que van arribar a
tallar-lo i fer-lo servir com a llenya per al foc. Però l’arbre va sobreviure,
representat en banderes   i va esdevenir una de les ensenyes de la
lluita per la independència durant la guerra posterior.












En altres poblacions americanes
es van designar Arbres de la Llibertat, com a Acton (Massachusset). Allà un om
va sobreviure fins a 1925. La població que recordava el valor simbòlic de
l’arbre va decidir plantar-ne un altre quan l’originari es moria, que
anomenaren l’arbre de la pau. Més endavant, l’any 1990, se’n plantà un altre
dedicat també a la Llibertat en el moment en què l’Apartheid era abolit a
Sudàfrica.



L’Arbre va esdevenir una metàfora
perfecte del nou valor revolucionari, la Llibertat, que es pretenia havia de crèixer,
ser duradora, ben arrelada, sòlida i protectora. El seu valor simbòlic va
assolir el màxim exponent durant la Revolució Francesa.

L’any 1790 per primer cop el
capellà de Saint-Gaudens va fer trasplantar un roure del bosc veí al bell mig
de la parròquia. Però va ser durant 1792 en plena guerra contra Àustria que
l’esperit patriòtic i revolucionari va difondre el costum de plantar Arbres de
la Llibertat.

Milers d’arbres de la Llibertat
van erigir-se per tot el país. A París n’hi havia uns dos-cents. El mateix rei,
Lluís XVI, va presidir la cerimònia de plantar-ne un al Jardí de les Tulleries.

La importància dels arbres, com a
emblema i símbol identitari de la revolució es va exarcebar en el període de la
Convenció. Diversos decrets instaven a cuidar els arbres, a substituir-los quan
morien i es perseguia amb la mort els que els agredien o destruient. Un exemple
de l’ambient paranoic dels governants durant la Convenció, és el cas de Bédoin,
on 63 persones van ser executades, centenars de cases arrassades i les terres
esterilitades amb sal per no haver denunciat les persones culpables d’haver
arrancat l’Arbre de la Llibertat.

Les tropes revolucionàries van
exportar la tradició de plantar arbres. A Roma la curta república partenopea va
difondre el costum per diferents racons d’Itàlia. Encara en queda alguna
escadussera mostra. A Montepaone, un om és el darrer testimoni de la República
que va expulsar breument el Papa.[8]

 

Durant el segle XIX, a França,
durant diferents moments, especialment en èpoques de rauxa revolucionària, com
a 1848, va fer rebrotar la dèria pels arbres de la Llibertat. Amb el temps,
plantar-los més que un acte reivindicatiu va esdevenir una forma de reforçar
els valors cívics que hi havia darrera de la idea de Llibertat, que tan havien
costat aconseguir.

Gravat on es mostra la cerimònia
de plantar un Arbre de la Llibertat durant la Revolució Francesa. Com mostra
l’imatge, el moment de plantar l’arbre esdevenia una veritable cerimònia, en la
qual hi participaven les autoritats, civils, militars i religioses. Hi eren
presents els colors revolucionaris en banderes i escarapeles i hi ha havia un
fervorós ambient patriòtic. 

De la mateixa manera que els
partidaris de la revolució li donaven un alt valor, els que hi anaven en contra
l’atacaven per destruir en el seu símbol allò que representava. Els
contrarevolucionaris durant la revolució, la restauració borbònica després de
l’Imperi napoleònic, els britànics a Boston, els carlins a Santa Pau o els
franquistes a Llançà, van voler eradicar la memòria i els valors
revolucionaris, destruint els arbres que en el mig de poble o de la ciutat
havien recordat que els homes són lliures.



[1] Arbre de la Llibertat de Llançà, www.gencat.cat/parcs/am
[2] http://www20.gencat.cat/portal/site/parcsnaturals/
fitxes d’arbres monumentals/ Arbre de la Llibertat de Llançà
[3] Guillamet, J. “L’Arbre de la Llibertat” a  http://elpais.com/diario/2007/02/08/
quaderncat/1170899123_ 850215.html
[4] http://turismotactico.org/info-por-accion/?page_id=87
[5] Guillamet, J. “L’Arbre de la Llibertat” a  http://elpais.com/diario/2007/02/08/
quaderncat/1170899123_ 850215.html
[6] http://en.wikipedia.org/wiki/Liberty_Tree
[7] Kessler, R. “America must rememberBoston’s Liberty Tree” a http://www.newsmax.com / RonaldKessler/America-Boston-Liberty-Tree/2011/10/03/id/413067
[8] “L’olmo Storico Di Montepaone, Ultimo Albero Della Libertà” a http://www.calabriaonline.com/specialecol/rubriche/storia_e_curiosita/olmo_di_montepaone.php 

El silenci i el bosc.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El silenci i el bosc.

Aquests dies he llegit dos breus textos que
parlen de la natura i el silenci. El primer està escrit per la filòsofa Begonya
Saez i el va presentar a les jornades sobre boscos vells celebrades a santa
coloma de Farners la primavera passada. El segon me’l va enviar en Josep Maria
Mallarach i està escrit per Teresa M.T. i reflexiona a l’entorn de la
naturalesa i el silenci.
Una consideració prèvia: el silenci té mala
premsa, és a dir, està poc considerat dins la nostra societat. En posaré tres
exemples. Què pensareu si trobeu dues persones menjant en silenci en un
restaurant ? Fàcilment us imaginareu que es tracta d’una parella que ja no té
res a dir-se o coses pitjors. Fixeu-vos, en la gran quantitat de corredors,
caminants i ciclistes que surten a fer esport per un espai natural amb uns
auriculars enganxats a l’orella i, per tant, escoltant música en lloc de gaudir
de l’espectacle de la natura. El pedagog Gregori Luri[1]
reflexiona vers la necessitat d’incorporar espais de silenci en la vida
educativa i personal dels joves com un valor formatiu.

Tornem als textos referenciats a l’inici.
Totes dues autores relacionen el silenci amb la natura. Per què? Senzillament,
perquè dins d’un bosc, normalment, desapareix el brogit urbà: ni cotxes, ni
clàxons, ni música… Ara bé, un espai forestal està ple d’altres sonoritats:
la remor de les fulles que mou el vent, la caiguda d’un pinya o d’una gla, la
fugida d’una serp o el cant d’un picot. Per tant, quan el poeta parla del “silenci d’aquell lloc profund”
simplement fa referència a l’absència de sons propis de les persones i la
societat. Si pogués visitar, evidentment en funció del dia i l’hora, per un
moment, La Fageda d’en Jordà avui en dia, no sé si faria els mateixos versos.
En conclusió, el contacte amb la natura ens allunya dels nostres sons urbans i
ens permet endinsar-nos en les sonoritats del món natural. Només cal que aneu a
passejar sols per qualsevol forest i, un cop sigueu dins seu, asseieu-vos i
tanqueu els ulls. Progressivament, anireu escoltant un gran nombre de sons
nous. El resultat és que més que silenci el que escoltareu són altres sons. Per
cert, un dels llocs naturals on segur que s’escolta el silenci és el desert,
sobretot a les nits asserenades on no s’escolta ni el vent.
La doctora Saez ens diu que el silenci enmig
de la natura és una pausa dins del nostre ritme quotidià. Per tant, és una
interrupció dins les nostres accions. Aquesta pausa ens humanitza ja que afavoreix
la introspecció i si perseverem al llarg del temps ens pot permetre acostar-nos
al buit i, a la vegada,  a un sentiment
de comunió amb el món natural que pot generar la vivència que el nostre cor i
el de la natura bategen a l’unisó.
Aconseguir viure i sentir el silenci dins del
bosc és una tasca que necessita temps i constància. Sempre penso que aquesta
harmonia la podem aconseguir en qualsevol espai forestal. Per tant, no cal
cercar només viure el silenci sota els arbres pluricentenaris, sinó que també
podem aconseguir-ho en una senzilla pineda de pi blanc o en un alzinar. És més
important la quotidianitat en la relació amb el bosc que l’espectacularitat. En
definitiva, el que cal és perseverança, solitud, obrir tots els sentits i
humilitat. 

[1] LURI, Gregori, Per una
educación republicana. Escola i valors. Barcelona. Editorial Barcino. 2012.

Caminar pel bosc

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Caminar pel bosc

Entrar i caminar pel
bosc és endinsar-se en un univers propi i, normalment, sense gaires petjades
que ens recordin l’acció de la societat. En ocasions, submergir-se dins
l’univers forestal és entrar també dins d’un marc ple de simbolismes i pors. El
forestal italià Alfonso Alessandrini  ens
parla en el seu llibre: Pensare il bosco, de que la passejada pel bosc pot 
esdevenir també una caminada humanista ja que el bosc està ple de
corriols, com la vida mateixa, i, per tant, de decisions. També és ple
d’entrebancs, esforços i reptes. Ara bé, si els sabem trampejar el bosc es
converteix en un espai ple d’olors i sensacions. Però, segons Alessandrini, el
més important d’endinsar-se en el bosc és que ens situa en el marc natural on
esdevenim veritablement el que som: una espècie més intentant sobreviure.

L’atleta Kilian Jornet
ens descriu en el seu llibre: Córrer o morir, els sentiment de por que li genera el bosc: “La por de perdre’ns, de no trobar la sortida, d’un atac sobtat d’un
llop, ens espanta, i, irracionalment, a cada petit soroll o en percebre un
moviment, girem el cap esperant l’atac, busquem la sortida d’aquest  pou profund per por de morir, indefensos
enmig de la natura. Crec que és la por de morir la que ens espanta quan no
estem en contacte amb res d’humà”.
En parlar de
caminar pel bosc en venen a la ment els versos de Joan Maragall sobre la fageda
d’en Jordà
El caminant, quan
entra en aquest lloc,
comença a
caminar-hi a poc a poc;
compta els seus
passos en la gran quietud:
S’atura, i no sent
res, i està perdut.
Li agafa un dolç
oblit de tot el món
en el silenci
d’aquell lloc profund,
i no pensa en
sortir, o hi pensa en va:
És pres de la
fageda d’en Jordà,
presoner del
silenci i la verdor.
Que interessants i
alliçonadores les paraules del poeta sobre el caminar pel bosc: cal fer-ho
tranquil·lament, aturar-se de tant en tant, oblidar-se d’on venim, gaudir del
silenci i un acaba sentint-s’hi presoner.
L’única
recomanació que us faig és que a la natura hi hem d’anar sense mòbil, sense
rellotge, sense càmera fotogràfica, sense pulsòmetre, sense música enganxada a
l’orella… En conseqüència, cal oblidar-se dels minuts, de les hores, de les
pulsacions, de la música, dels missatges… Cal recordar que la tecnologia ens
aparta o, millor dit, dificulta la mostra connexió amb l’entorn. En conlcusió,
cal fer l’esforç per sortir de casa amb les butxaques buides d’estris
electrònics i la ment oberta per integrar-nos dins de la mare terra.

Postals forestals d’estiu IV: L’arbre de la Mare de Déu d’El Miracle

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Postals forestals d’estiu IV: L’arbre de la Mare de Déu d’El Miracle

Aquest estiu he tornat a visitar l’església del santuari d’El Miracle i m’he acostat a contemplar la
talla de la Mare de Déu d’El Miracle que hi ha en el magnífic retaule barroc. Si ho feu, us adonareu
que la imatge de la verge amb el nen està protegida per un arbre. Aquest tema sempre m’ha intrigat i, finalment, vaig preguntar-li al professor d’història de l’art de la Universitat de Girona i amic, Joan Bosch, quina espècie podia ser, i va dir-me que segons la documentació notarial existent que recull tots els detalls de l’aparició
de la Verge als pastorets, podia afirmar que la Verge s’aparegué
damunt d’un ginebró i, per tant, l’arbre que protegeix la Mare de Déu d’El Miracle és un ginebró!


Postals forestals d’estiu III: El projecte boscos de muntanya

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Postals forestals d’estiu III: El projecte boscos de muntanya

Aquest agost he participat com a voluntari en el projecte boscos de muntanya. En concret he treballat als boscos propers al poble de Montenartró. De la meva experiència fen de voluntari ja n’he parlat, llargament, en altres entrades; ara presentar-vos dues imatges de l’Eduard Plana que exemplifiquen la duresa del treball i la bona companyonia.

Postals forestals d’estiu II: En bici pels boscos del Trentino

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Postals forestals d’estiu II: En bici pels boscos del Trentino

Un altre any he pogut passar una setmana
pedalant pels fons de les valls del Trentino (Itàlia) Aquesta província
italiana és un veritable paradís pels ciclistes ja que existeix una gran xarxa
(http://www.piste-ciclabili.com/provincia-trento)
de pistes asfaltades per bicicletes que ressegueixen la major part dels fons de
valls i, en conseqüència, les pistes passen, en ocasions, pel mig de boscos o al
costat de grans arbres, com l’avet blanc (Picea
abies) o l’avet roig (Picea abies)
Un veritable goig pels amants dels arbres i les bicicletes.





Postals forestals d’estiu I: Arte Sella

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Postals forestals d’estiu I: Arte Sella
Ara que s’acaba l’estiu voldria compartir amb vosaltres algunes imatges d’aquests dies calurosos que ja comencem a deixar enrera. A diferència d’altres entrades d’aquest blog, donaré més protagonisme a les imatges.

Primer de tot, us parlaré, breument, de l’exposició d’art permanent (www.artesella.it) que hi ha enmig d’un bosc a la vall del Sella, la qual és  tributària de la Valsugana (Trentino, Itàlia). Feia molts anys que no visitava aquest espai. El canvi més notable és que s’ha professionalitzat: ara es cobra entrada, hi ha un centre d’informació amb la consegüent botiga de records i també s’ha creat una exposició permanent d’obres d’art al mig del bosc.


Els meus amics els roures

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els meus amics els roures

Aquests dies d’agost en que he treballat com
a voluntari en el projecte Boscos de Muntanya al Pallars Sobirà he pogut fer
realitat un vell somni: ajudar els roures ! Com a docent, a l’aula o al camp,
he explicat, en moltes ocasions, els principis de la successió ecològica i ho
exemplificat amb la relació entre les pinedes de pi roig i les rouredes a la
muntanya mitjana. Els boscos montans caducifolis han patit fins la dècada dels
cinquanta, sobretot,  la pressió del
pastoreig i del carboneig. Posteriorment l’enfonsament del carboneig i la
progressiva reducció dels ramats van afavorir, ja sigui per la dinàmica natural
o per decisions silvícoles, l’enresinació de bona part dels territoris montans,
és a dir, el creixement de les masses de coníferes.
Si observéssim des de l’aire l’obaga de
Montenartró, que és un dels indrets on s’ha treballat dins del projecte Boscos
de Muntanya, només veuríem una immensa pineda de pi roig. En canvi quan
passeges per l’interior d’aquesta pineda, te n’adones que entremig dels pins hi
creixen molts bedolls, també roures i altres caducifolis, com la moixera de
guilla. També observes la gran densitat de pins que hi ha, sobretot, en els
indrets planers que, dècades enrere, havien estat camps de conreu.
 

L’obaga de Montenartró

Com que som davant d’un espai contínuament
modificat per l’acció humana, em sembla correcte prendre partit i actuar a
l’espai forestal. Una de les primeres decisions que pren el silvicultor quan
comença un projecte d’ordenació d’un forest, és decidir l’espècie principal. En
ocasions, l’espècie principal no ha de ser la més abundant en l’actualitat. En
aquesta obaga els responsables del projecte Boscos de Muntanya van decidir que
l’espècie principal seria el roure de fulla grossa. En conseqüència es van
marcar per ser tallats els pins i bedolls situats prop dels peus més
desenvolupats de roure, per tal d’afavorir el seu desenvolupament.
He de reconèixer que mai havia talat amb les
meves mans, és a dir amb serra o destral, un arbre. Si que havia vist treballar
amb la motoserra els treballadors forestals i sentit el cop que fa a terra la
caiguda d’un arbre.
Després de passar-me dos dies abaten i
desbrancant pins i bedolls he de reconèixer que a l’acabar la jornada,
destrossat físicament, vaig mirar-me un roure i li vaig dir: “amic, els companys i jo, t’hem  fet molt d’espai per tal que creixis fort i
ample. Fes-ho ja que l’any vinent vindré a veure’t per saber com t’ha anat”.
No va contestar-me, però pel color verd brillant de les seves fulles i seu
bellugueig pel vent va semblar-me que estava content.
 

D’aquest roure n’espero molt !

L’únic fet que  va desagradar-me va ser l’haver de deixar els
troncs i les branques dels pins i els bedolls talats i amuntegats al costat
d’altres arbres per tal que s’anessin descomposant lentament. Sobretot en el cas
dels pins de diàmetres notables. Recordo que van abatre un pi roig de més de 80
anys que feia un bon diàmetre i una bona alçada. Que no es puguin aprofitar
aquests troncs simplement perquè som a uns centenars de metres d’una pista
forestal em va semblar una senyal inequívoca de com ha canviat la gestió
forestal al llarg de les darreres dècades.

La meva experiència de voluntari en el projecte Boscos de Muntanya

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on La meva experiència de voluntari en el projecte Boscos de Muntanya

Entre els dies 5 i l’11 d’agost he fet de
voluntari en l’estada del projecte boscos de muntanya al Pallars Sobirà i
voldria explicar-vos, breument, la meva experiència. 

Abans de res, esmentar que
un dels objectius del projecte boscos de muntanya (www.projecteboscos.cat) és
acostar les persones al bosc per tal que connectin amb ell i entenguin els
principals reptes que té plantejats i de quina manera es podem afrontar. Per
aquest motiu organitza estades d’una setmana als boscos del Pirineu (Cerdanya,
Pallars Sobirà i vall d’Aran).
Aquesta setmana que he viscut i treballat a bosc
m’ha deixat una triple vivència.
La primera és la de viure aïllat enmig del
bosc. Cal precisar que totes les persones vinculades a l’estada passen la nit
en tendes situades entre els prats i boscos propers a la zona de treball i
simplement es disposa d’una ampla carpa on se situa la cuina i un possible
espai que pot funcionar de menjador en cas de mal temps. Malgrat viure enmig de
la natura, hi ha un espai per dutxar-se, amb l’aigua canalitzada d’un rierol
mitjançant una mànega i un telèfon de dutxa, sobre unes lloses situades
entremig dels arbres. Una experiència que, quan fa sol, és magnífica. Aquesta
connexió amb el medi natural no sempre és bucòlica ja que el campament se situa
prop dels 2000 m i per tant els canvis de temperatura entre el dia i la nit són
molt notables. També les situacions de mal temps, és a dir, de pluja i fred es
viuen  amb una gran intensitat ja que
l’únic espai on refugiar-se són les tendes i la carpa. Dels molts moments de
connexió amb la natura viscuts al llarg de la setmana em quedo amb la
contemplació  a la nit del cel estelat
que em generà una sensació de petitesa i, a la vegada, d’integració dins del
cosmos.
La segona és la convivència amb un grup molt
de divers de persones que tenen en comú el desig de treballar per la natura i
desconnectar del món urbà d’on, majoritàriament, provenen. Amb ells vius la
intensitat del treball, com moure pedres d’importants dimensions o abatre
arbres d’una considerable alçada. També, aprens molt d’escoltar i intentar
entendre els altres. He de reconèixer que he estat molt afortunat ja que
malgrat la diversitat d’edats, professions i orígens s’ha viscut amb una
agradable harmonia, producte de compartir, amb una certa alegria: la duresa de
la feina,  el fred i la pluja, la
immersió en la cuina vegetariana promoguda per una entusiasta i aplicada
cuinera, les estones de rialles i cançons…
La tercera és l’aprenentatge de diferents
tècniques d’intervenció en el medi forestal de muntanya que tenen una doble
peculiaritat. Intervenir amb eines tradicionals, és a dir,  sense motor. Per tant, els arbres es talen
amb serres i destrals i les pedres es mouen amb fines barres d’acer o amb
l’ajuda d’un ternal. I cal fer-ho amb un ritme lent ja que l’objectiu és la
seguretat, entendre els processos i fer una feina de qualitat, enlloc
d’afavorir la quantitat.
Al llarg de la setmana els voluntaris es
divideixen en grups i treballen en feines de correcció hidrològica, gestió
forestal, seguiment de fauna o l’obertura d’un camí per afavorir l’ús públic
del bosc. D’aquestes tasques, només voldria parlar de les que tinc imatges, és
a dir, de les actuacions en el torrent i en el bosc.
L’objectiu de les actuacions en el torrent és
reduir l’impacte de l’erosió hídrica sobre els vessants forestals. La gran particularitat
d’aquesta feina és  que es fa manualment
amb troncs i pedres i amb la traça i la força de totes les persones que hi
participaven. Es realitzaven dos tipus de tasques: canalitzar de forma
contundent el curs d’aigua per evitar, en els episodis de crescudes que es
descalcin els vessants i realitzar trampes sedimentaries que redueixin la força
de l’aigua i s’afavoreixi que els sediments es dipositin en els llocs més
adients. En definitiva es tracta d’una obra d’enginyeria hidràulica feta amb
criteris molt naturalístics.
Actuació duta a terme al llarg d’aquesta estada

Actuació duta  a terme en anys anteriors
El roure ja pot enlairar-se després de l’aclarida

La intervenció forestal es produeix en un
obaga on existeix una pineda de pi roig i sota seu hi creixien roures i altres
caducifolis. L’objectiu és talar pins per deixar espai per tal que els roures creixin
i, a la vegada, evitar possibles danys que poden produir-se a les èpoques de
nevades ja que en ocasions la neu acumulada 
a les capçades dels pins pot caure de forma sobtada i malmetre el
brancam dels roures.  Per tant, la
proposta silvícola és fer una aclarida selectiva de pins i bedolls per afavorir
els roures. El cap de l’obra assenyala els arbres a abatre i el cap de colla
ens ensenyava com talar l’arbre i dirigir correctament la seva caiguda.
En conclusió, en pocs dies vius la natura, convius amb persones molt interessants i aprens, gràcies a
la paciència i esforç de totes les persones que dirigeixen les tasques
tècniques de la setmana, uns principis bàsics sobre com s’ha d’intervenir en el
medi forestal. No vull acabar aquestes ratlles sense donar les gràcies a
l’Andreu, la Marina, la Montserrat, en Pau i la Bàrbara per ajudar-nos a
entendre millor la gestió forestal i fe-nos passar una setmana excepcional.

Després de l’aclarida el roure té espai per crèixer


Natura, art i espiritualitat, tot conversant amb Josep Mañà.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Natura, art i espiritualitat, tot conversant amb Josep Mañà.

Josep Mañà és professor de l’Escola
Massana de Barcelona des de fa més de vint anys en l’àmbit de l’art i el
disseny i es considera un aprenent de la vida, un estudiós de l’art, del
disseny  i de l’etnografia. D’altra part,
és una persona que prové d’una família de tradició catòlica i que va fer
l’escolarització  en  un centre religiós en l’època del
nacional-catolicisme i, no sap per quin set sous, contràriament  al que succeí a molts companys de la seva
generació, aquest fet,  lluny de que
generar-li cap trauma o una posterior reacció de refús cap a la religió , al
contrari, li va posar una llavor que ha fet que sempre tingués un interès i una
actitud oberta cap el fet religiós.
 Aquesta  inquietud de recerca i d’obertura el fa  pensar i considerar   que l’existència  i  l’Univers  el sustenta  un Ens i una Presència inexplicable que li dona
raó i sentit. Per tant, es considera creient a la seva manera i inscrit dins de
la tradició cristiana. Explica que a mesura que es fa gran, la seva fascinació pel
personatge de Crist  creix dia a
dia.  Per a ell, un dels elements  més  cabdals 
i significatius del testimoni   de Jesucrist és el missatge de confiança que
ens  transmet i que queda reflectit en
les apel·lacions dels passatges de l’Evangeli que diuen: “Som estimats” i “No
tingueu por”. Aquestes afirmacions  les
considera tremendament  colpidores i revolucionàries  en quan al seu sentit  alliberador i pacificador.
Per ell també és molt significatiu
el precepte d’estimar a Déu sobre totes 
les coses i al pròxim com a tu mateix. Aquests dos manaments són, entre
altres,  uns dels fonaments  a partir dels quals intenta amb les seves
limitacions, foscors i contradiccions acordar el seu viure.

Josep Mañà al costat d’una Noguera. Foto: M.Mercè Bruguera

Com viu un creient que és professor d’art la natura ?
Com a prèvia, considero  que tot ésser humà té una  potencial dimensió  estètica innata. Per tant, l’apreciació
sensorial  de les formes, dels colors, de
les textures, dels ritmes, de les proporcions…forma part de la percepció que
tenim de la realitat. D’altra part, cal reconèixer que jo em considero un esteta
ja que m’agrada la bellesa i l’harmonia i com que la natura té aquesta dimensió,
l’entenc com una gran obra d’art, la qual em fa pensar en la seva gènesis .Tota
aquesta vivència estimula la meva inquietud metafísica.
 D’altra banda, també la experiència de la vida
m’ha portat a creure i ha constatar  que
hi ha quelcom misteriós que vetlla per nosaltres. Si no fos així, crec que la
vida ja m’hauria deixat un munt de vegades en el voral, sinó fos per l’acció de
la Providència la qual penso que m’ha ajudat 
en  moments dolorosos, difícils  i de foscor.
En conclusió,  considero que la natura, com a expressió de
la Creació, és la gran obra divina. Tal com em deia en Raimon Panikkar en una
conversa: “tu penses que Déu va fer el
món en set dies i després se’n va anar a l’atur ? No, home no ¡¡¡  la creació i  l’evolució continuen  a cada moment”. Per tant, crec també que
som part activa i configuradora d’aquesta creació.
Hi ha algun text, algun  autor
que ha marcat la teva visió de la natura ?
En primer lloc, l’Evangeli i la
sensibilitat per la natura de Sant Francesc d’Assís. També m’ha ajudat molt
llegir textos d’altres tradicions religioses. Per exemple, la lectura d’alguns
textos sufís, budistes o hinduistes.
Ara bé, la persona amb qui he
sentit una sintonia sensible i intel·lectual molt   gran és
amb la Cristina Kaufmann, que és una monja carmelita que amb el seu testimoni
de vida ha estat i és un referent.
Amb els arbres, has establert alguna relació especial ?
Els arbres per mi són molt importants
ja que  són l’expressió i el símbol de la
vida i també expressen la pulsió de l’enlairar-se  i 
d’expandir-se per l’espai.
Una de les visions d’un paisatge
d’hivern que  m’agrada molt  és la de 
veure arbres  solitaris  enmig dels camps, despullats del fullatge, amb
el seu brancatge desplegat i exposat a la intempèrie i a mercè de les
inclemències climatològiques.  Són una imatge
i una metàfora amb la qual m’identifico i que en fa present la necessitat de resistir
i de tenir confiança.
A nivell energètic he percebut la
força dels arbres. Per exemple, estar una estona en un  moment de molta insolació sota la capçada  verda d’un arbre em provoca benestar, serenor
i repòs. Una dia tòrrid d’estiu en ple migdia, 
vaig endormiscar-me,  molt cansat,
 uns vint minuts, sota una acàcia  i vaig aixecar-me completament restaurat .
Aquesta experiència em fa pensar sobre el poder benèfic dels arbres i la
irradiació de la freqüència d’ona del color verd . Joan Miró deia que la verdor
té un gran poder.
Que vol dir, per tu, viure la natura en plenitud ?
Viure la natura en plenitud és
transitar-hi, estar-hi en plena  consciència
i en una actitud de pregària, de lloança i d’agraïment. La contemplació o
vivència de la natura hauria d’esdevenir una pregària.
Quins consells donaries a una persona que vol arribar a viure la
natura en plenitud ?
Diuen que la fe és una gràcia,
però que requereix estar obert i receptiu. Jo els donaria dos consells. El
primer és cercar un contacte intens i perllongat amb la natura, com el que
produeix al fer un bivac en plena natura i en un lloc obert que ens permet  observar la volta celeste i aprofundir en la
consciència que estem immersos en el cosmos.
Quan visc la natura en plenitud, reconec  que soc dins de la meva veritable dimensió o
sigui vinculat i inscrit en la tríada( l’ésser, la terra i l’Univers). Penso
que cal recuperar aquest sentiment i  no
deixar de tenir sempre aquesta percepció còsmica de la realitat.
En segon lloc cal estar oberts de
forma desinteressada, és a dir, estar oberts per deixar-nos sorprendre’ns.
Per aconseguir les vivències i percepcions que esmentes creus que pot
ajudar el contacte físic amb elements del món natural, com un simple còdol o el
tronc d’un arbre ?
Jo penso que si. És molt important
el trepitjar la  terra i mirar el cel. Jo
crec que tots tenim un estel. Una vivència que he tingut de forma recorrent al
llarg de la meva vida, és la d’enlairar la testa cap el cel i veure-hi només una
sola estrella. Potser és casualitat, però crec que tots tenim un estel que ens
guia i que sobretot en moments de penombra i de dificultat ens ajuda i ens dona
força per no defallir. Crec que és molt important mirar el cel i els estels  ja que afavoreix  la 
pulsió d’enlairar-se  i la
voluntat de sobreposar-se. Per mi un dels actes més nobles que podem fer és
aixecar el cap i mirar enlaire.
Com artista, t’inspira el contacte amb la natura ?
Si !! Considero que la dimensió de
la natura per a mi més significativa és la llum. Obrir les ulls  de bon matí i veure com clareja i surt el sol
és emocionant . Gaudí,  quan va concebre
el Temple de la Sagrada Família va  projectar la façana de la Glòria orientada al migdia
ja que,  per ell, la llum és un atribut i
una manifestació divina. No és estrany que la llum esdevingui el símbol de
l’esperit i que en tots els processos  de
recerca i de camí espiritual hi ha l’anhel d’assolir  la clarividència, la il·luminació… i per
tant,  la llum.
La llum com a  fenomen és un gran  tema d’inspiració artística . També ho és
l’observació de tots els processos de creixement i transformació dels éssers
vius, com per exemple la germinació d’una llavor. Per a mi crear no és res més
que inscriure’s  dins d’aquesta dinàmica
de  generació i transformació constant de
la natura.
Penso que tot artista hauria de
tenir l’experiència de conrear un jardí o un  hort per a observar i gaudir de tots els
processos de morfogènesis així com del cicle que viuen els arbres i les plantes:
 germinació,  creixement ,  floració,  fructificació, disseminació de les llavors…
La bellesa, com esteta, creus que es pot trobar dins dels petits
elements de la natura, com un insecte, la fulla d’un arbre…
I tant. En relació a això voldria
explicar-te una experiència de dies enrere a Barcelona quan de manera
inesperada vaig veure damunt del paviment d’un carrer un preciós pètal  d’una flor de gerani  que havia voleiat des del test d’un balcó fins
al terra. Aquesta humil troballa em va emocionar profundament per la bellesa de
la seva forma, la seva fragilitat i el seu cromatisme. També l’observació de
les petites plantes que creixen a les escletxes de l’asfalt o entre les pedres d’una
paret són expressió de la voluntat de viure i de la bellesa. Per tant, la
bellesa la pots trobar arreu i no té res a veure amb les grans dimensions.
Vaig  tenir la sort de conèixer el dissenyador de
mobles i d’interiors  Valeri Corberó, un
dels fundadors de l’Escola Masana, que va haver d’exiliar-se a Paris.  Recordo que m’explicava que quan vivia en aquesta
ciutat amb molta penúria, s’entretenia els diumenges passejant pel  Mercat de les Puces. Deia que enmig dels
trastos i de la ferralla sempre hi trobava quelcom que li agradava i que l’emocionava
i això ho va prendre com a pauta de vida, és a dir com deia, saber trobar la
bondat, la bellesa i  l’alegria enmig de
la lletjor, la tristesa  i la foscor.
L’actitud és el més important per
saber meravellar-se del que observes i tens davant teu. Tal com deia el gran
poeta Joan Brossa: les coses per ser usuals no són normals. Per tant, de tot
plegat cal extreure’n la lliçó que la vida és un miracle, una meravella i que
malgrat  la nostra quotidianitat moltes
vegades rutinària, cal fer l’esforç  de
no degradar-la i de ser conscients per  entendre
l’evolució i la història que hi ha darrera d’un paisatge o qualsevol forma de
vida.
La contemplació de la bellesa a la natura et genera un sentiment
espiritual ?
Si. Tant els sufís com els
franciscans diuen que la natura és el llibre de text on llegir l’obra divina.
D’altra part, voldria recalcar que la vivència de l’espiritualitat no és fàcil.
A nivell personal, implica una voluntat, una acció… i el context, normalment
no ajuda ans el contrari  ho dificulta .
Per tant, considero que ens cal recuperar aquesta contemplació  espiritual de la natura des d’una visió
ecumènica i que, posteriorment, cadascú aprofundeixi en les seves concepcions o
 tradició religiosa. El que és important
és el vèrtex de la piràmide no els costats. Aquest cim és el que ens ha d’
agermanar.