El culte als arbres.1ª part

Els arbres són molt presents a la vida
quotidiana. Només cal que us fixeu i us adonareu com apareixen i, a vegades,
caracteritzen bona part dels paisatges urbans i la majoria dels rurals i
naturals del nostre país. D’altra part, l’arbre com a símbol s’utilitza en
molts logotips de partits polítics[1],
d’universitats, centres de salut, bancs, entitats ambientals o d’ajuda al
tercer món i d’emprenedoria social i, en conseqüència, es visualitza en molts
mitjans de comunicació. També l’arbre com a símbol és present en obres
literàries, folklòriques i fins i tot en façanes[2]
i interiors d’edificis.
 

Union per un Mouvement Popularire

D’altra part hi ha els arbres simbòlics. En
aquest sentit es parla de l’arbre de la vida, de l’arbre del coneixement del bé
i el mal, de l’arbre de la ciència, de l’arbre de  la saviesa, de l’arbre còsmic, de l’arbre de
Nadal, de l’arbre dels desitjos, de l’arbre de la creu, de l’arbre de la
forca…
Per acabar aquest apartat sobre la presència
dels arbres a la societat, us voldria parlar breument de dos arbres que han
vist milions de persones. El primer es troba a la basílica de la Sagrada
Família, en concret  a la façana del
naixement i per ser més precisos en el vèrtex del coronament del portal de la
caritat. Allà hi ha esculpit un xiprer envoltat de coloms blancs, que
simbolitza, entre d’altres atributs, la benvinguda i l’espiritualitat, és a
dir, l’arbre com a pont entre la terra i el cel. També l’esveltesa del xiprer
ens fa enlairar la mirada i es converteix en una escala cap a la transcendència.
 

Xiprer que corona la façana del naixement

En segon lloc vull parlar-vos de la
pel·lícula “Avatar” estrenada l’any 2009, dirigida per James Cameron i que també
han vist milions d’espectadors. Aquest film[3]
de ciència ficció està ambientat en el 2154 
en un planeta anomenat Pandora[4]
el qual està recobert en bona part per boscos tropicals humits que tenen arbres
de dimensions gegantes ja que sobrepassen el centenar de metre. Dins d’aquestes
boscúries hi habita un poble anomenat Na Vi. Es tracta d’un poble molt similar
a les antigues poblacions tradicionals que viuen en harmonia amb el seu entorn
natural. Per tant, una societat caçadora i recol·lectora i que no té necessitat
de dominar la natura. Un dels clans dels Na Vi, els Omaticaya viu en un
arbre-casa (Kelutral) que s’assembla a alguna de les espècies tropicals del
gènere Ficus. Els Na Vi tenen dos altres arbres sagrats, l’arbre de les veus,
que té una morfologia força similar a la d’un salze ploraner (Salix Bibilonica) Es tracta d’un arbre
amb el qual els habitants hi tenen unes relacions espirituals ja que si poden
connectar neuronal amb les seves branques i conèixer l’opinió dels
avantpassats. Ara bé, l’arbre més sagrat era l’arbre de les ànimes ja que és una
porta de connexió amb l’energia global del planeta. No us explicaré l’argument
del film, tot i que té un rerefons molt ecològic; només volia remarcar el fet
que a l’hora de parlar d’un poble imaginari, el director el situa vivint dins
del bosc i amb unes relacions culturals i espirituals molt important amb alguns
arbres i amb la natura en global.
 

Arbres de la pel·lícula Avatar

Feta aquesta breu presentació vers la
presència dels arbres a la nostra societat, voldria retornar al títol d’aquesta
conferència: El culte als arbres i aprofundir en que entenen per culte. Si
consulteu un diccionari us apareixen les següents definicions: “Conjunt d’actes i ritus amb què es tributa
el culte i
Acte pel qual hom se subjecta a Déu
en senyal de reconeixement de la seva excel·lència i la seva superioritat”
.
Per tant, el culte als arbres és el conjunt d’actes i ritus pels quals es
reconeix que aquesta espècie vegetal atresora excel·lència, superioritat o
divinitat. A continuació, podeu preguntar-vos si hi hagut un culte als arbres
al llarg de la història de la humanitat. La resposta és que si que s’ha produït
un culte als arbres. Només cal que llegiu el llibre de l’antropòleg escocès Sir
James George Frazer (1854-1941): “La
branca daurada. Màgia i religió
” (1890), on trobareu un gran nombre
d’exemples, alguns dels quals esmentare en aquesta xerrada, de veneració i
culte als arbres repartits per tot el món. Una altra font similar és el llibre
del psicoanalista i estudiós de les relacions entre la botànica i la religió,
Jacques Brosse (1922-2008): “Mythologie
des arbres
” (1968) on també apareixen nombrosos exemples del paper dels
arbres en la mitologia de moltes cultures.
Fetes aquestes reflexions preliminars,
voldria repassar, breument, quins són els atributs dels arbres que els han fet
mereixedors de culte i veneració.
El primer fet destacable dels arbres és que
ens sobrepassen o transcendeixen, és a dir, que viuen de mitjana molts més anys
i per tant són testimoni de fets vitals de les persones o del pas de les
generacions. Per exemple, a vegades les famílies quan tenen descendència
planten un arbre i es lliga la vida dels fills amb la dels arbres. En ocasions,
he sentit explicar a propietaris forestals que aquell bosc l’havia plantat el
seu pare o el seu avi i aquest fet generava uns vincles emocionals molt
importants amb el forest. També es pot utilitzar el creixement de l’arbre per
comparar-lo amb la persona: hi ha persones ben o mal arrelades, que creixen de
forma recta o torta, que donen bons fruits… En la gestió forestal és molt
comú que els fruits d’una bona ordenació i gestió els reculli la següent
generació. Un cas curiós és el del Ginkgo que a la Xina se l’anomena l’arbre de
l’avi i del nét ja que, producte del seu lent creixement, l’avi plantava
l’arbre i el net se’n menjarà els  fruits.
Un segon element és la longevitat. Per tant,
hi ha espècies que a més de transcendir-vos són testimonis d’èpoques
històriques. En ocasions he sentit dir: aquest arbre el van plantar els romans
o aquest roure va vist passar els exercits de Napoleó… En conseqüència, hi ha
arbres pluricentenaris i d’altres de mil·lenaris i, molts d’ells han estat
testimoni de fets històrics. Per exemple, A Catalunya, l’olivera anomenada “Lo
Parot” es considerat l’arbre més vell del país ja que és mil·lenària. D’altra
part, algunes de les oliveres de l’hort de Getsemaní a Jerusalem, on va pregar
Jesucrist a l’inici de la passió, tenen més dos mil anys  i per tant són un testimoni d’un dels
episodis de la vida Jesús i, en conseqüència, són un lloc de pelegrinatge.
Un tercer element que diferència els arbres
de la resta d’éssers vius són les seves mesures. Els arbres són les espècies
que poden acumular més biomassa, viure més anys i créixer a major alçada. Només
cal recordar que les Sequoies o els Eucaliputs poden arribar a superar els 100
m d’alçada i al Japó hi ha cedres (Criptomeria japonica) que tenen milers
d’anys.
Un altre element important d’alguns arbres és
que els seus fruits són comestibles. Aquest fet és utilitzat en algunes
paràboles del nou testament per relacionar la vida de les persones amb els
arbres que fructifiquen. Alguns fruits, com les olives de l’olivera[5]
o els dàtils de la palmera datilera o les magranes han tingut una gran
simbologia a la mediterrània. Pel que fa als fruits vermells moltes vegades
s’han associat amb la sang del Crist.
També cal tenir present que els arbres han
ofert i ofereixen molt altres productes, com reïnes que han servit per fer
perfums així com fusta i llenya.
D’altra part és important el seu cicle vital.
Per exemple, els caducifolis en el moment que treuen les noves fulles
simbolitzen el triomf de la vida davant del llarg l’hivern que representava la
foscor i la letargia biològica.
Finalment l’arbre, amb les seves arrels,
tronc i capçada és un ésser viu que respira i que per ell hi flueix la saba
ascendent o descendent. Per tant per dins seu hi  ha energia en moviment i la seva escorça és
com una pell. De la mateixa manera que acaroneu i us consola l’escalf d’una
abraçada amiga, resseguir l’escorça d’un arbre o abraçar-lo us pot permetre
sentir la seva energia. Per tant, abraçar un arbre és un acte de comunicació
amb un altre ésser viu.
En conclusió, l’arbre ens pot fer sentir el
ritme natural ja que el seu inapreciable batec, així com la seva escorça,
fulles, flors i fruits us retornen al veritable ritme de la vida i, a la
vegada, us enlairen la mirada.



[1] Per exemple, l’arbre ens apareix en el logo de l’UMP (Union per un
Mouvement Popularire) o a la coalició que va néixer a Itàlia el 1995 i prenia
el nom d’un arbre: L’olivo i que encapçalava el professor Romano Prodi.
Actualment el partit italià: Partito Demoratico segueix mantenint la fulla de l’olivera
en el seu logo. Si voleu veure més logos sobre arbres podeu consultar l’Àlbum
dels arbres estratègics de Catalunya a www.albertgusi.com.
[2] A l’edifici modernista de Caixa de Sabadell projectat per Jeroni
Martorell i construït entre el 1907 i el 1915 a la ciutat de Sabadell, ens
apareixen magranes en alguns capitells de la façana i en els mosaics que hi ha
a la primera planta abans d’entrar a la sala noble. En tots dos casos la
utilització de la magrana simbolitza la maduració i la fertilitat, per tal de
fer entendre als possibles clients de principis de segle que Caixa de Sabadell
era una institució madura i fèrtil  i, per tant, un lloc segur on deixar
els estalvis.
[3] Colletti, Lorenza
(2010): “Avatar, la roresta di pandora e la selvicultura sistémica” L’Italia
Forestale e Montana, 65:67-70 pp.
[4] Pandora, segons la mitologia grega, va ser la primera dona mortal ja
que va obrir la Caixa que Zeus li havia confiat i que estava plena de tots els
mals, els quals s’espargiren per la terra.
[5] L’oli d’oliva ha tingut i té importants aplicacions simbòliques ja que
s’havia utilitzat per ungir els reis i encara es fa servir en alguns sagraments
cristians

El gran capital

Dies enrere l’amic Josep Mañà va fer-me
arribar unes imatges i un text de Jordi Bigues que feien referència a un
sistema per recol·lectar, al llarg del mes de novembre del 2013, glans d’una
alzina de la plaça vila de Madrid a la ciutat de Barcelona.
 

Fotografia 1

L’objectiu era recol·lectar les glans d’una
única alzina de la plaça (fotografies 1 i 2) i que tothom que vulgues agafes
una gla i la fes germinar al viver municipal Els tres pins, situat a la
muntanya de Montjuic i posteriorment es dediques a custodiar-la, és a dir, a
tenir-ne cura del seu creixement.
 

Fotografia 2

Cal tenir present que les llavors simbolitzen
la unió legítima entre la humanitat i la Terra i aquesta acció volia fer
visualitzar la importància de la veneració per la vida i el paper de l’acció
humana en la biofilia. Aquesta cadena d’actes, en Jordi Bigues l’anomenava: “EL GRAN CAPITAL ja que la llavor és un bé
comú, és el gran capital, front el moneta, el vil metall. Per això, les llavors
es reuneixen a una borsa de valors. I es fan germinar a un viver. Tot això
necessita de la complicitat i el suport de tothom
”

Aquesta idea de Jordi Bigues em sembla un
gran gest que podria expandir-se per moltes altres localitats per tal
d’afavorir i estrènyer els vincles entre la natura i les persones a partir del
simple i bàsic gest d’apadrinar una llavor d’alzina i veure-la créixer en les
seves primeres passes.

El Sik segons Bonaventura Ubach

He pensat que la millor forma de
felicitar-vos les festes és obsequiar-vos amb dues joies. La primera és un text
de la descripció que Bonaventura Ubach, monjo de Montserrat, va fer del congost
del Sik, que és l’entrada de Petra i que escriu arran del seu viatge el 1910.
El llibre d’aquest viatge es va imprimir per primer cop el 1913 i, per segon
cop, el 1955 en català i en ple franquisme. La segona joia són les fotografies
que vaig fer el dia de Nadal del 2012 en un viatge familiar a Jordània, on van
gaudir del congost del Sik. Comencem per les paraules de Bonaventura Ubach.
“Res
tan digne de la grandesa i de la majestat de Petra com el Sik que li serveix
d’entrada. És un dels espectacles més admirables que puguin existir damunt la
terra. He llegit relacions de viatges, descripcions de països poètics i
encisadors, m’he fixat en els detalls d’un sens nombre de fotografies de
paisatge, i no he pogut trobar cap semblança amb aquesta meravella, que jo
diria la més imponent que hom pugui contemplar. Imagineu-vos un corriol de no
més de dos metres, vorejat d’espadats areniscos que s’enlairen fins a l’alçaria
d’uns 80 metres, amb infinites corbes que l’erosió de les aigües han anat
dibuixant a còpia d’anys, aquí regulars i gracioses, més enllà sobtades i
salvatges, tot embolcallat dins del misteri d’un mitja llum difusa.
Al cap d’uns
quants minuts la gorja s’aixampla. Nova sorpresa, altre crit d’admiració
”
Bon Nadal !!

L’oliverar fosc de la finca de la vinyeta

Fa uns dies, amb els
professors i alumnes del Màster de Canvi Ambiental de la UdG, vàrem visitar la
finca de la vinyeta (www.lavinyeta.es) situada al municipi de Mollet de Peralada,
dins la comarca de l’Alt Empordà. En temps de crisi dona gust passejar entre
vinyes i oliveres i escoltar dels seus gestors els eixos de treball d’una
explotació plena de dinamisme i projectes.

Un dels elements que més
en va sorprendre, com a amant dels arbres, va ésser l’oliverar fosc. Es tracta
d’una vella plantació d’oliveres, algunes de les quals són centenàries, d’on
surt un oli, també anomenat fosc, definit com: ”un oli pur, aromàtic i amb l’amargor justa i amb un fort caràcter…i
que recull l’essència de la terra que l’ha vist néixer: l’Empordà
”

Ara be, el més
interessant va ser l’origen de l’adjectiu fosc. Segons ens va explicar la
Marta, que conjuntament amb el seu marit dirigeix la finca, aquest oliverar
pren l’adjectiu fosc de l’ús que els habitants de Mollet de Peralada en feien
en el seu temps lliure i normalment amb parella. Ràpidament vaig pensar en la
multifuncionalitat dels boscos i en la mediterrània fecunditat de l’olivera que
des de la mitologia grecollatina ha sigut considerada un arbre sagrat per totes
les cultures i religions mediterrànies i en la del seu fruit, l’oli, que ha
servit per ungir reis i consagrar altars. Per fortuna ara encara podem seguir
gaudint de la fecunditat d’aquests arbres a partir d’untar amb oli una bona
llesca de pa amb tomàquet i, tot assaborint la mossegada, tancar els ulls i
somiar amb l’agradable i tènue foscor del fullatge de les oliveres d’un
capvespre d’estiu.

El bosc de can Veire ja comença a funcionar com un abocador


Porto massa temps
parlant, en aquest bloc i davant de l’opinió pública, del perill de permetre l’accés
de cotxes al bosc de can Veire de Gallecs. Per què ? Senzillament, perquè
alguna ment preclara i il·lustrada va tenir la gran pensada de retirar la
barrera metàl·lica que impedia l’entrada de vehicles al bosc i substituir-la
per un feble filera de pivots de fusta (Fotografia 1), que fàcilment són desmuntables
(fotografia 2). El resultat ha estat que, malgrat la bona voluntat, la major
part del temps el bosc és accessible als cotxes ja que, cada dos per tres, algun
dels pivots és desmuntat.
 

Fotografia 1. Entrada al bosc de can Veire des de la carretera de Sabadell a Granollers

Fotografia 2. Espai que ocupava el pivot de fusta
Algú podria
preguntar-se: Per què és tant greu que entrin els cotxes al bosc ? Perquè  l’entrada al bosc se situa al costat mateix de
la transitada carretera que va de Sabadell a Granollers i, en conseqüència,  el bosc es converteix en un lloc amagat on
desfer-se del que vulguis. Precisament aquesta setmana a uns centenar de metres
de l’entrada al bosc vaig observar un abocament de revestiments de plàstic que
poden provenir d’una obra o d’un robatori (Fotografies 3 i 4) però que mai
haurien d’estar sota els pins i les alzines.
 

Fotografia 3. Abocament de tubs de plàstic dins del bosc de can Veire

 

Fotogrrafia 4. Detall de l’abocament

Per tot
plegat, si  es vol garantir el bon estat
forestal del bosc de can Veire i evitar que es converteixi en un abocador, el
que cal, és evitar, amb mesures contundents,  l’accés de vehicles al bosc. Per tant, demano
als polítics municipals, que tant alegrament i inconscientment van fer retirar
les tanques de ferró, solucionin definitivament aquest tema i, a la vegada, netegin
d’abocaments el bosc. Els recordo que el bosc de can Veire està classificat com
espai natural protegit i catalogat com a bosc d’utilitat pública pels seus
valors educatius ja que al seu voltant hi viu molta gent. Quina imatge més poc
educativa tindrà la població escolar o la ciutadania quan  tot passejant per la massa forestal més gran
de Gallecs es trobi un munt de tubs de plàstic dins mateix del bosc.

Les fotografies forestals de Takeshi Shikama


La setmana
passada vaig visitar el treball fotogràfic de Takeshi  Shikama a la sala d’exposicions de Gas Natural
Fenosa a Barcelona. Cal ressenyar que la major part de les fotografies
exposades  formen part de la sèrie: “Silent
Respiration of Forests” i són imatges d’espais forestals del Japó. Per tot
plegat, el títol de l’exposició és: “Les remors del bosc”.
Un dels fets
més destacables del procés creatiu de Shikama és el vincle emocional que
estableix amb els arbres i els boscos. En una entrevista a la secció La contra,
del diari La Vanguardia (30-10-2013) explicava que ell retrata els arbres que
el criden. Per tant, el fotògraf dialoga amb els arbres i intenta retratar no
només la seva presència sinó, sobretot, la seva força o esperit. Per aquest
motiu el millor moment del dia per retratar els arbres és l’última hora de la
tarda i en concret quan el darrer raig de sol il·lumina l’arbre. Sembla que l’objectiu
de les seves fotografies sigui captar l’ànima del arbres. Possiblement, per
aquest motiu les seves imatges són  vaporoses,
lleugeres i, enormement, serenes. 

Cal tenir present
que segons el xintoisme, antiga religió del Japó, alguns elements de la natura,
com els arbres, tenen un valor sagrat ja que dins seu hi viuen els “kami” i, en
conseqüència, no és gens estrany que Shikama afirmi que el bosc és la frontera
entre aquest món i el més enllà.
En darrer
lloc cal esmentar que els fotografies de Shikama són un veritable treball
artesanal. Primer perquè treballa amb un càmera de gran format que li permet
obtenir negatius també de gran format; en segon lloc, perquè positivitza els
negatius sobre una planxa de platí i pal·ladi i, finalment, perquè imprimeix
aquest s positius sobre un paper tradicional japonès.

Al bosc de can Veire, tot segueix igual.

Mesos enrere vaig fer pública la meva queixa,
com a ciutadà, de que es permetés l’accés dels cotxes al bosc de can Veire, que
és la massa forestal més gran de Gallecs.
El passat dilluns 11 de novembre vaig tornar
a trobar-me un cotxe aparcat a l’interior del bosc de can Veire. Com és
possible ? Doncs, senzillament, perquè un dels febles  pivots de fusta instal·lats per impedir
l’accés als vehicles ha desaparegut i, en conseqüència no hi ha cap impediment
a l’entrada d’un cotxe a l’interior del bosc. En un anterior escrit meu ja
afirmava: “El que sí que tinc clar és que
per aconseguir limitar, de forma efectiva, el pas de cotxes només s’hi pot
lluitar amb fermesa, és a dir, amb barreres físiques contundents
”.
 

Entrada al bosc de can Veire sense cap impediment pels cotxes

Quin perill té deixar passar els
cotxes per dins dels boscos de Gallecs ? Ras i curt, l’accés dels cotxes pot
permetre, en primer lloc,  el furtivisme
en la tala de llenya, en segon lloc,  la
circulació motoritzada pot afavorir el risc d’incendi i, en tercer lloc, pot
fer que la prostitució torni a exercir-se en el seu interior.
Precisament aquest dies patim per
l’incendi del Baix Empordà i, en aquest sentit, cal assenyalar que els nostres
paisatges viuen una llarga sequera que és més pròpia de l’estiu que de la
tardor. Ahir el meteoròleg de TV3 deia que tenim un paisatge sec com a
principis de juliol. A aquest fet cal afegir que tenim baixes humitats i, de
tant en tant, episodis de vent. Per aquests motius alguns massissos forestals,
com les Gavarres o Cadiretes, s’han tancat a la circulació. En canvi, el bosc
de can Veire des de fa setmanes està obert als cotxes. Penseu que si es cremen
els boscos de Gallecs, la seva recuperació tardarà més de 40 anys.
Dins del bosc de can Veire, vaig
trobar-me un altre fet molt preocupant: una paperera plena de residus i papers
i envasos pel terra. Penseu que la brutícia només genera més porqueria. Si no
és pot mantenir un servei, simplement el millor és eliminar-lo.
 

Una imatge que no hauria de produir-se dins d’un espai natural protegit

En referència a tot el que em
explicat, cal recordar tres fets. Primer, que l’espai natural de Gallecs va ser
declarat espai natural protegit l’any 2009 i, en conseqüència, es va incorporar
al Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) i si ens llegim la normativa del PEIN(Decret
328/1992)trobarem que l’art 14 diu:” No
és permesa la circulació de vehicles motoritzats camps a través ni fora de
carreteres o camins habilitats per al pas d’automòbils
”. Segon, els boscos
de Gallecs van ser declarats d’utilitat pública i incorporats dins del catàleg
d’utilitat pública i si ens llegim la Llei 
6/988 forestal de Catalunya, a l’article 11, trobarem el motiu pel que
els boscos de Gallecs van ser declarats d’utilitat pública ja que se situen
prop d’un nucli urbà i la seva funció principal és la protecció del paisatge. I
tercer, la gestió dels boscos de Gallecs va ser cedida a l’Ajuntament de Mollet
del Vallès a principis de la dècada passada.
En conclusió, a l’espai
natural de Gallecs passen els anys i sembla que enlloc d’anar endavant, anem
enrere. En un espai tant freqüentat hem de tenir molta cura de la imatge que
donen als ciutadans i, en conseqüència, la brutícia escampada pel terra d’un
bosc o cotxes aparcats són imatges que no s’haurien de produir mai i els
responsables polítics haurien de resoldreu-ho d’una vegada per totes ja que el
que està en joc és el futur d’un dels paisatges més interessants de la plana
vallesana.

A propòsit de la fageda d’en Jordà

Després d’uns quants anys sense anar-hi, he
tornat a la fageda d’en Jordà. Aquesta vegada, per tal de viure-la com un gran
premi, he fet el trajecte en bicicleta des de les Preses i després de passar
pel bosc de Tosca, la roureda monumental del Parc Nou d’Olot i els paratges de
la font Moixina.
Al cap de poc de pedalar per dins la fageda,
m’he aturat i m’he assegut a observar l’ondulant i regular bosc, on
contrastaven els tons marronosos de la fullaraca amb el verd trencadís de les
capçades dels arbres d’aquesta suau tardor. Davant d’aquest espectacle he
pensat que seria interessant escriure un breu text sobre els orígens de la
salvaguarda d’aquesta peculiar fageda.

El primer que cal tenir present és que
l’existència d’una fageda sobre un indret planer és un fet raríssim a Catalunya
ja que quasi tots els boscos que creixien en planes s’han convertit en camps de
conreus o espais urbanitzats. Per tant, cal preguntar-se: com és que la fageda
d’en Jordà s’ha salvat. La resposta, al meu entendre, cal cercar-la en la
geologia i en la poesia.
La fageda d’en Jordà s’ha desenvolupat sobre
la colada del volcà Croscat. La solidificació d’aquesta colada va generar un paisatge
ondulat, on s’alternen tossals i clots que feien difícil la serva conversió en
un espai conreable. Ara bé, les necessitats i la tossuderia de la pagesia d’aquestes
terres va convertir molts espais d’aquesta antiga colada en espais agrícoles.
En Josep Maria Mallarach[1]
argumenta que els versos del poeta Joan Maragall, que estiuejava a Olot, sobre
la fageda d’en Jordà van donar a conèixer aquest bosc al conjunt de la societat
catalana. El poeta vol comunicar al lector la seva experiència espiritual
resultat de passejar pel templa arbrat. Fixeu-vos en aquest fragment del poema:
El caminant, quan
entra en aquest lloc,
comença a
caminar-hi a poc a poc;
compta els seus
passos en la gran quietud:
S’atura, i no sent
res, i està perdut.
Li agafa un dolç
oblit de tot el món
en el silenci
d’aquell lloc profund,
i no pensa en
sortir, o hi pensa en va:
És pres de la
fageda d’en Jordà,
presoner del
silenci i la verdor.
Que interessants i
alliçonadores les paraules del poeta sobre el caminar pel bosc: cal fer-ho
tranquil·lament, aturar-se de tant en tant, oblidar-se d’on venim, gaudir del
silenci i un acaba sentint-se presoner de la natura.
El 1962 un grup d’admiradors del poeta va
col·locar un monòlit de basalt en un dels accessos a la fageda amb la
inscripció: “Sagrat a la memòria de Joan Margall”
Malgrat el valor ambiental, cultural i
espiritual de la fageda, aquesta era un bosc de propietat privada subjecta a
fer-ne aprofitaments forestals. A mitjans de gener de 1980 encara van talar-se
centenars de faigs que no es van poder retirar del bosc per una nevada. Aquest
fet va ser denunciat pels amants d’aquest bosc i la campanya per la salvaguarda
de la fageda  va acabar generant la
compra de bona part de la finca per part de la Diputació de Girona. Finalment
el 1982, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei que declara la fageda
reserva integral parcial dins del Paratge Nacional d’Interès Natural de la Zona
Volcànica de la Garrotxa. Aquesta figura legal va ser l’embrió de l’actual Parc
Natural.


[1] Mallarach,J.M.
et al (2012): El patrimonio inmaterial:valores culturales y espirituales.
Manual para su incorporación en las áreas protegidas. Ed. Fundación Fernando
gonzélez Bernaldez. Madrid. Pàg.20.

El valor dels boscos i camins periurbans

Fa uns dies vaig tenir la fortuna d’escoltar
de la mà de Pere Vidal, arquitecte i tècnic de l’Ajuntament de Sabadell, les
línies mestres de l’Avantprojecte del Pla Especial de Camins de Sabadell. De la
seva exposició  van  sorprendre’m, positivament, dos fets: el plantejament
del procés de participació i l’abast del document.
Pel fa a la participació, cal assenyalar que
aquesta s’ha endegat a nivell d’avantprojecte i, en conseqüència, les
discussions i les converses amb tots els agents socials seran un element clau
per decidir si el projecte segueix endavant i quina serà la seva versió
definitiva. Per tant, la participació deixar de ser un tràmit i es converteix
en una etapa clau de tot el procés de redacció del pla urbanístic. D’aquesta
forma es trenca amb el clàssic procés de tramitació, on l’element clau de
qualsevol document urbanístic és el seu vistiplau polític i la participació
ciutadana s’esdevé un simple tràmit o la darrera etapa a cobrir.
En canvi, en el procés de redacció i
aprovació d’aquest document, la participació pren el valor que hauria de tenir
sempre: aconseguir el recolzament i la complicitat social del projecte. Per fer
possible aquest ambiciós objectiu s’ha endegat un minuciós pla de comunicació
dels eixos bàsics del document a tots els agents implicats. Cal ressenyar que
s’ha dedicat especial atenció a la propietat rural ja que la seva complicitat
és imprescindible per fer realitat el projecte, el qual a part d’ésser un
document urbanístic vol acabar convertint-se, a mig i llarg termini, en una
eina de gestió territorial.
Un altre element novedós del procés de
participació és que s’ha explicat a tècnics i polítics del municipis veïns ja
que un document sobre boscos i camins no pot restar limitat a un terme
municipal.


En realitat un document urbanístic sobre
boscos i camins s’hauria de redactar a nivell supramunicipal ja que la gestió
de la xarxa de camins i les masses forestals no pot circumscriure’s a uns
límits municipals. Soc plenament conscient que l’acompliment d’aquest darrer
objectiu necessita, des del punt de vista, d’una altra generació de polítics i
tècnics municipals ja que els actuals no ser si són capaços de sortir de la
seva limitada tessel·la de poder i, sobretot, d’entendre que el paisatge
periurbà que envolta les grans i mitjanes ciutats té cada vegada més valor pels
ciutadans i la seva gestió implica un canvi de mentalitat territorial. Ara bé,
si som capaços de crear consorcis comarcals per gestionar els residus, perquè
no podem crear serveis supramunicipals per gestionar els camins, els boscos i
el paisatge ?
El segon element d’interès del projecte és la
seva filosofia ja que és fonamenta en un imprescindible anàlisi multiescalar.
Per tant, no podem pensar i gestionar la xarxa de camins de Sabadell sinó la
integrem dins la plana vallesana i l’àrea metropolitana de Barcelona. En
conseqüència, hi haurà camins de la xarxa de lògica estrictament municipal, com
els senders que uniran els espais verds urbans amb els paisatges agroforestals
o fluvials, després hi haurà camins que uneixin municipis i, en darrer lloc, hi
haurà trajectes que seguin els interfluvis o els fons de vall uneixin la
serralada litoral amb la prelitoral. Malgrat que un dels grans objectius del
document és crear una xarxa de camins que afavoreix, tal com diu el geògraf
Xavier Campillo, la mobilitat lenta; també hi ha la voluntat de pensar i
decidir com s’ha d’intervenir en el conjunt d’aquest paisatge periurbà que
resta entre les grans i mitjanes taques urbanes que hi ha a l’ondulada plana
vallesana.
En conclusió, si volem que les persones es
connectin amb la natura i surtin a peu des de les places i parcs dels seus
nuclis urbans per anar a conèixer els paisatges, els rius i els boscos propers
a casa seva, hem de plantejar-nos estratègies d’intervenció vers el conjunt
d’aquesta xarxa d’espais oberts que tinguin el vistiplau dels propietaris que
viuen i treballen aquestes terres i, a la vegada, reconeguin que la xarxa de
camins pretén afavorir la connexió dels “urbanites” amb la seva natura més
propera per tal de fer-los viure l’harmonia i el benestar que hi ha darrera l’acció
de passejar per camps i boscos.
En conseqüència, si volem territoris més
equilibrats a nivell del seu us i vivència hem de dedicar els màxims esforços a
connectar els espais i eixos verds urbans amb els paisatges agroforestals que
ens envolten. La ciutadania, en aquests temps difícils que vivim, ens ho
agrairà enormement.

Els arbres a l’obra de Camille Pissarro

Acabo de gaudir de
l’esplèndida exposició sobre Camille Pissarro que s’acaba d’inagurar al Caixa
Fòrum  de Barcelona. Dels 67 olis que formen la mostra, m’han interessat,
especialment, les pintures sobre els paisatges rurals de la França atlàntica.
Cal tenir present que Pissarro va viure en diferents localitats situades en
valls que eren afluents del Sena, com és el cas de la seva darrera residència a
Ergany-sur-Epte, situada a vall de l’Epte, tributari del Sena.




Els quadres de Pissarro
ens mostren paisatges vius, es a dir, plens de gent que treballava als horts o
als camps o que simplement, caminaven o anaven en carro pels sinuosos camins.
Cal ressenyar que en tots aquests quadres rurals els arbres hi són presents. Si
desgranen aquesta realitat podem trobar tres tipologies de representacions dels
arbres.



La primera és la dels
arbres fruiters, com les pomeres o les nogueres que ens apareixen en els
centres dels verges o als marges dels camins i els horts i que en alguna ocasió
formen part del títol de l’obra. Després apareixen els boscos de ribera, que a
vegades són una finestra des d’on guaitar el paisatge  i en altres casos
són un teló de fons, com en el cas del quadre titulat: “Camp de cols”.
Finalment, podem esmentar el bosc com a protagonista central de l’obra. Només
hi ha dos olis que responen a aquesta categoria. Una d’elles és el bosc de
Marly fet el 1871 i en el qual Pissarro va pintar una fageda a l’inici de la
tardor, amb persones collint bolets o portant feixos de llenya a l’esquena.
 

El bosc de Marly

Aquesta obra és
remarcable per dos fets. Primer, per la temàtica ja que en poques ocasions els
pintors impressionistes fixaven el seu cavallet dins d’un bosc ja que preferien
pintar a “plein air” la varietat
dels paisatges rurals , les flors dels jardins o els reflexos de la llum a la
façana d’una catedral dins la ciutat. Un segon element de gran interès del
quadre  és la bellesa cromàtica dels tons
ocres i groguencs que s’utilitzen per pintar el faig a l’inici de
la tardor i que contrasten amb els
verds de les clarianes. Si ens

acostem al quadre podrem admirar la pinzellada curta i dinàmica que
caracteritza l’obra.

Per
tot plegat us recomano que no us perdeu aquesta magnífica exposició sobre Camille
Pissarro .