Etiqueta: Visites i viatges

El roure de Guillotin, l’arbre més vell que he tingut el plaer de conèixer.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El roure de Guillotin, l’arbre més vell que he tingut el plaer de conèixer.

Aquest esplèndid roure pènol es troba a dins
de l’immens bosc de Paimpoint,  al cor de
la Bretanya. Es tracta d’un arbre que, segon el plafó informatiu que hi ha
abans d’arribar-hi, és mil·lenari, té uns 12 m de perímetre i uns 20 m d’alçada.
Es tracta d’un exemplar que es troba en clar estadi
de senectut ja que les seves branques més altes s’han ja assecat i s’aguanten les
unes amb les altres amb els cables posats pels forestals. Si la memòria no em
falla, crec que és un dels arbres més vells al quals m’he acostat. M’explicaré
amb detall.
Abans de cap altra cosa, precisar que es
tracta d’un roure molt ben cuidat i que les persones s’hi poden acostar
fàcilment ja que al voltant de la seva soca s’hi ha construït un entarimat amb
una barana,  alguns bancs i, per
arribar-hi, hi ha unes còmodes escales. En conseqüència pots apropar’t-hi
confortablement, acaronar la seva escorça o gaudir des dels bancs estant de les
formes del seu tronc i de la sinuositat de les seves branques.


El seu nom prové de l’abat Guillotin que
havia nascut a Concoret, municipi en el qual 
se situa el roure i que,  en el
temps de la revolució francesa, es diu que  va poder-se amagar i salvar-se  dels revolucionaris a l’ocultar-se dins del
buit que el roure té a la base del seu tronc. D’altra part, la llegenda també anomena
aquest roure –recordem  que som en terres
artúriques- com: El roure d’Eon de
l’estrella. Eon era el nom  que va
rebre un eremita del segle XII i que producte per la seva passió per la màgia
va predir la fi del món quan passes el cometa Halley i per aquest se l’esementa
com Eon de l’estrella.
Sens cap meva de dubte és un dels arbres més
espectaculars que he vist i el fet de ser declarat arbre monumental per l’ONF
(Office National de Fôret) ha permès una comunicació fàcil amb l’arbre.
Acaronar la seva rugosa escorça és com donar la mà a un vell corbat que, assegut
davant de ca seva va  veient com el temps
passa plàcidament. La seva contemplació silenciosa i serena et transmet una
calmosa energia producte del saber atresorat pel pas dels anys. Si apropes
l’orella a la seva escorça pots escoltar narracions a l’entorn de la duresa
dels hiverns a la Bretanya, de la calidesa dels seus estius, de les generacions
de pagesos que l’han conservat i han desistit de convertir-lo en llenya ja que  han apreciat de segle en  segle l’agradable ombra on recolzar-se .
En conclusió, uns espectacle d’emocions i
sensacions. Si teniu l’oportunitat de visitar Bretanya, no us perdeu la visita
a aquest majestuós i vell roure pènol.



Thailand and the trees. The occidental point of view. By Jordi Pla.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Thailand and the trees. The occidental point of view. By Jordi Pla.

Far from the
tursitic highlights of Thailand, as Pattaya or Phuket (main destination for
Europeans, Americans and Australians) travelers coming to this country have the
opportunity of being privileged observers. For example, In Ayuttahaya (north of
Bangkok), Chiang Rai (the northest area of the country) or Kanchanaburi (in the
middle of Thailand but next to Myanmar) you can truly perceive how native
people live. The further you are from the asphalt, the deeper your connection
with nature. . 

What shocks you at
the beginning in the rural areas is how simple and easy they are. Life goes on
surrounded by dogs, which usually live in packs in the streets. By the way,
never before had I seen so many dogs with amputations. After asking around, the
answer turns out to be really obvious: “we heal them because we are Buddhists”
and they wonder “what if this dog was someone of my family?”. This point of
view shows that there’s a link between people and animals, a mutual respect
that surprises occidental people, specially taking into account the poverty of
the place. 

This harmony between
human and nature is especially clear when it comes to trees. These are
venerated as the animals in the streets, respected. The tree is a shelter, a
safe place where fears become tiny. Moreover, trees chosen to place tributes
are majestic, impressing, with a log height and width that shows their power
over any other living being. So it’s the perfect place to pay tribute to Budha,
this tribute will remain along the tree’s life, and people will be able to
enjoy it, generation after generation. 

And how do
occidental people react in front of the sign? Most of them with respect, a lot
of respect. On one hand, towards the religious image or sculpture  that remains at the bottom of the tree. But
also because it makes you feel insignificant when you look at the top trying to
catch its height.

One of the most
visited areas by people from Bangkok during weekends is Kanchanaburi. It’s one
of the most humid areas, especially during the monsoon season. But it’s thanks
to this respect that you can enjoy a luxuriant nature in national parks such as
Say Yok or Sri Nakarin. 

However,
Kanchanaburi is also well known by lovers of history and films, due to the
awful facts that occurred during the Second World War. As the movie “The bridge
on the river Kwai” shows, thousands of prisoners of war, Thai and Burmese
caught by Japanese, were enslaved, many of them until their death. The goal was
the construction of a railway that joined Burma and Bangkok, to avoid the risk
that represented the sea transport. 

At one of the
toughest sectors of the way where the tasks were the hardest and where the
prisoners suffered the most (known as Hell Fire Pass), there’s a museum and a
short route to recall that horror from the past. And just in the middle of the
way in the most atrocious spot, a magnificent tree grows just in the middle of
the trench. When we asked to the guide about the tree, he answered the obvious:
“At the beginning they were planning to cut it down but it would have been a
huge mistake, since it gives us a message: even in the place where humans
haven’t behaved as humans, live grows up, and everything starts over
again.   

I love the respect that Thai people show to living. Buddhism is probably
one of the reasons. I don’t consider myself linked to religion, on the
contrary, especially taking into account all the disasters striking the world
nowadays. However, seeing the attitude that a wide number of Buddhists have, I appreciate
they feeling  their natural heritage as
something to be preserved. I’d love other parts of the world, nature was valued
the same way they do. If only it wasn’t quantified in dollars, since anyone
assigning a price to it would, for sure, underestimate it.   


Els boscos llegendaris de la Bretanya

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els boscos llegendaris de la Bretanya

 

Fa un temps, vaig tenir la sort de poder passejar per dos dels grans boscos llegendaris de la Bretanya francesa: Paimpoint i Huelgoat. Aquests dos espais forestals tenen la brama de ser els escenaris de les mítiques vides del mag Merlí, del rei Artur, de Lancelot du Lac, de
Ginebra…  o de la resta dels seus fidels cavallers.
 
Cal tenir  clar que aquests personatges només han cobrat vida a les pàgines escrites per  diferents autors francesos i anglesos des dels llunyans  temps medievals –encara que poguessin
estat inspirats en guerrers reals, segons afirmen els especialistes- i que tenen com a espai vital les terres boscoses de la Bretanya francesa. A l’entorn d’ aquesta realitat geogràfica i literària voldria aturar-me en unes reflexions sobre l’ús públic d’aquests boscos.
La primera és que els francesos saben promocionar com cal  el seu patrimoni material i immaterial. El cas més paradigmàtic és el del bosc de Paimpoint o terra de Brocelàndia on han creat, a partir d’un bon centre d’informació i una més que correcta senyalització, un conjunt de rutes per conèixer alguns dels fets mítics de les llegendes artúriques. A vegades hi han posat més pa que formatge ja que de quatre pedres n’han fet “la tomba del mag Merlí”,  o un passeig per un fons de vall, l’han convertit en la vall “sense retorn” on Morgana envia els que l’han traïda. 
Passejada per l’anomenada vall sense retorn

 

La segona és que malgrat les bones intencions hi ha importants problemes d’ús públic , sobretot en els itineraris de l’immens bosc de Paimpoint. Una de les principals causes de les dificultats és que els boscos són, majoritàriament, de propietat privada i es gestionen com a boscos productius. D’aquesta realitat se’n deriven dos fets:  el primer és que la majoria de camins es troben tancats i el segon, que una bona part de les masses forestals han estat  convertides  en plantacions de coníferes.
En cap cas voldria censurar aquesta realitat, simplement l’esmento ja que dificulta l’ús públic d’aquests espais forestals tan publicitats; m’imagino que la propietat no vol obrir –los a canvi de no res ja que els qui realment es beneficien de l’afluència de visitants són els restaurants i els operadors turístics.
En conclusió, hi ha poques rutes per caminar –hi, i la més important està mancada de la monumentalitat que li caldria per aconseguir l’atmosfera que la fes mereixedora  dels
valors intangibles que diuen que  atresora.
Ara bé, malgrat aquestes apreciacions personals, cal precisar que aquests boscos viuen una important freqüentació de tot tipus de públic. Els qui s’hi apropen van a la recerca de  trobar un escenari tan real com sigui possible en el qual  ubicar els episodis de la vida d’aquests personatges que tant els han fet somniar, d’aquests personatges  trobats a les pàgines d’alguna novel·la de màgic record  o que també  han pogut identificar en algun film més o
menys memorable.
Penso que els motius culturals són una de les principals raons que atrau la població urbana a passejar pel bosc i a reviure, tant com sigui possible, els fets, les gestes d’aquells personatges que han interioritzat i estimat.
Els estanyols prenen un valor especial al bosc de Paimpoint
 

El pino de la luz, por Miguel Ángel Sánchez.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El pino de la luz, por Miguel Ángel Sánchez.


El Parque Regional de Carrascoy y El Valle, está formado
por una alineación montañosa constituida por las sierras de Carrascoy (1065
m.), El Puerto (540 m.) y Cresta de El Gallo (518 m.) Sobre las laderas de
estas sierras se puede observar un extenso pinar fundamentalmente de Pino
carrasco (Pinus halepensis), aunque
se dan otras especies como Pino piñonero (Pinus
pinea) y Ciprés (Cupressus sempervirens)
producto de las repoblaciones habidas desde los años cuarenta hasta los años
setenta aproximadamente. Debido al escaso tiempo transcurrido desde las
primeras repoblaciones forestales y la escasa pluviometría media anual de esta
área montaña, que oscila entre los 300 mm y los 400 mm  en las zonas más elevadas, los ejemplares
existentes no presentan grandes dimensiones.
Sin
embargo en el paisaje se observa como destacan algunos ejemplares, con
dimensiones bastantes significativas, llevando a pensar que con toda
probabilidad no proceden de las repoblaciones forestales habidas. Muchos se
encuentran en lugares significativos (vivero forestal de El Valle, caminos
forestales, casas forestales, etc.). Además suelen constituir pies aislados.
             
Uno de
estos casos es el Pino carrasco situado en el paraje de la Luz, en el monte de
El Valle, se trata de un ejemplar centenario situado en el borde de un camino
forestal asfaltado; parece que este hubiera quedado ahí para dar sombra a los
usuarios de dicho camino, por lo que no fue talado en su momento como le
ocurrió a otros ejemplares.
            
 Dicho
pino es conocido con el sobre nombre de “Pino de la Luz” por situarse en el
paraje de la Luz, lugar singular por la existencia del yacimiento arqueológico
del Santuario Ibérico de la Luz, siendo posteriormente utilizado por los
romanos. En 1701 se abre al público la primera estructura que dio lugar  al el Eremitorio de Nuestra Señora de la Luz.
Otro de los elementos reseñables del lugar es el castillo de la Muela o de la
Luz. Se trata
del ejemplar de Pino carrasco más longevo y de mayores dimensiones de todo el
Parque Regional de Carrascoy  y El Valle.
Este llega alcanzar una altura de 25,3 m., una circunferencia de 3,70 m.
(tomada a 1,50 m. de altura desde la base) y un diámetro de 1,18 m.

 

Els plàtans de les places d’ais de provença, a càrrec de Jaume Vilaginés

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els plàtans de les places d’ais de provença, a càrrec de Jaume Vilaginés


En la cultura mediterrània la plaça pública ha estat
tradicionalment un element essencial en la vida de les comunitats. L’àgora
grega i el fòrum romà, que en van ser uns bons antecedents, eren espais de
trobada i d’intercanvi. Al seu voltant es reunien els edificis comunitaris,
d’assemblea o religiosos. Tota ciutat romana tenia el seu fòrum on es
centralitava la vida urbana. Més endavant, en època medieval la plaça urbana va
esdevenir el nucli de la vida col.lectiva: centre de trobada comunitària i,
especialment, lloc de mercat.
Aix-en-Provence és una característica ciutat mediterrània de la regió de la
Provença. El seu recinte històric, al “centre
ville”, s’enfila en un turó. A la part alta, on hi ha la catedral gòtica i
una petita placeta, s’ubicà en època romana l’antic fòrum, un espai de
dimensions reduïdes. Allà, en un racó, a inicis del segle VI, es va edificar un
baptisteri, dins  l’espai sagrat que
també incloïa un edifici de culte. El baptisteri encara realitza la seva funció
litúrgica, engolit per l’edifici actual de la catedral, que va ser ampliada i
modificada en diferents moments.
Tot caminant cap a la zona més baixa del barri antic, es troba la
plaça (plaço, en provençal) de l’Ajuntament. L’accés des de la part alta,
seguint el carrer (o carriero, en provençal), es fa a través de la torre del
rellotge. Una entrada adequada per a la monumentalitat de la plaça. De terra pavimentat,
la presideix una font. L’aigua és un element que dóna sentit a la ciutat,
fundada com a centre termal pels romans (Aquae
Sextius). Les nombroses fonts i el termalisme actual rememoren el privilegi
que gaudeix la ciutat de disposar d’abundància d’aigua, en un territori que no
en té en excès.

A l’esquerra, seguint l’itinerari, hi ha l’edifici de l’Ajuntament,
presidit per les banderes oficials, entre les quals hi destaca la de la ciutat
on hi apareixen els colors de la senyera. La bandera de la ciutat rememora el
temps que els comtes de la casa de Barcelona van ser comtes de Provença i a Ais
hi tenien el seu palau.
Poblant la plaça, hi destaquen una munió de plàtans que ara, en
època hivernal, encara tenen les branques despullades. La seva presència
imponent per l’alçada ofereix prestància al lloc i segurament una bona ombra en
els dies calorosos de l’estiu.
Més avall, seguint el carriero,
ens trobem amb una altra plaça (antigament, plaço dóu marcat). També aquí els impressionants
plàtans criden l’atenció del vianant. En tota l’extensió de l’ampli espai públic,
són testimonis de la vida relaxada de les terrasses, on els vilatans es troben
per gaudir del plaer de la xerrada.
Com en moltes altres places, l’espai urbà obert, els arbres i la trobada
social són elements que defineixen la vida del barri vell d’Ais. Les places
d’Ais conviden el visitant a reproduir el comportament dels vilatans i
asseure’s en una terrassa i contemplar la impressionant alçada de les branques
dels plàtans de la plaça.

Els Bishnois i els arbres

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els Bishnois i els arbres

Els Bishnois són un poble que viu dins del desert del Thar i
administrativament a la regió del Rajasthan, situada al nord oest de la Índia.
La paraula Bishnois significa 29, és a dir, que aquest poble segueixen els  29 principis establerts pel Guru Jambheshwar que
va viure al llarg del segle XV. Aquest mestre espiritual, després d’una
terrible sequera que va afectar la regió del Rajasthan, va tenir la visió de
que la catastròfica sequera era producte de la interferència de l’ésser humà
sobre el medi ambient. Posteriorment es va convertir en un home sant i va establir
29 preceptes que calia seguir i que la gent d’aquella terra desèrtica va fer
seus.
Dels vint-i-nou principis, una part important fan referència a la higiene
personal i el manteniment d’una bona salut, com no beure alcohol, no fumar, no
prendre opi ni menjar carn; uns quants preceptes són normes de comportament,
com ser modest, pacient i sincer al llarg de la teva vida i una petita part són
conductes religioses, com pregar a les tardes o fer dejunis. Dins de les normes
de comportament hi ha un petit conjunt de consells dirigits a la conservació de
la biodiversitat i a fomentar bones pràctiques ramaderes, com no talar arbres,
no matar animals i tenir pietat i estimar tots els éssers vius. Per aquestes
conductes els Bishnois són coneguts com un dels primers pobles conservacionistes
del món.
La relació d’aquest poble i sobretot de les dones amb la preservació dels
arbres és admirable. El fet més remarcables d’aquesta lluita es remunta al
1730, quan el Maharajà de Jodhpur va encarregar talar els arbres de la zona on
vivia aquest poble. Cal assenyalar que els arbres, a la zona desèrtica del Thar,
són molt importants ja que fixen les dunes i en concret el Khejari (Prosopsis cineraria) que és de la
família de les lleguminoses aporta nitrogen als sòls.
Khejari (Prosopsis cineraria)

Les dones bishnois, encapçalades per  Amrita Devi, van abraçar-se als arbres per
evitar que fossin talats i fins i tot van oferir el seu cap en comptes del
tronc de l’arbre. El resultat van ser 363 persones, majoritàriament dones,
mortes. Davant d’aquest sacrifici el Maharajà va abandonar la seva idea
desforestadora.

Imatge que il·lustra els fets del 1730

Els Bishnois (www.bishnois.com) són
un poble que viu, bàsicament, de l’agricultura i la ramaderia, que per escalfar-se
utilitzen els fems secs dels animals i no cremen els seus morts sinó que els
enterren. També són amants de la fauna salvatge. Per tant, és comú veure per
les seves terres cérvols i antílops. També tenen una especial estima pels gats
ja que s’encarreguen de mantenir la casa neta de rates i serps. 

El pistatxer de Qusayr-Amra a Jordània

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El pistatxer de Qusayr-Amra a Jordània

El passat més de desembre anarem uns dies, amb la família i els amics Van Vila, a terres jordanes. Com que Jordània és un país on el 80% del territori és desèrtic, pocs arbres vaig poder observar. Ara bé, el dia que visitàrem l’antic palau dels Omeies, Qusayr-Amra, situat al bell mig
del desert, poguérem observar a prop seu un arbre aïllat que em va cridar l’atenció. Quan m’hi vaig apropar, la sorpresa va ser que era un pistatxer o festuc.

D’aquest palau dels Omeies, que data del segle VIII, l’únic que es visita i que resta dempeus són les termes. Es tracta d’un edifici únic, declarat patrimoni mundial per l’Unesco pels frescos que té a les parets i sostres ja que es tracta de pintures on apareixen figures masculines
i femenines en escenes de caça i en d’altres situacions, en estat de conservació força bo. Segurament, es tractava d’un pavelló de caça i aquest fet podria explicar  la necessitat de tenir a
prop seus pistatxers que són una important font d’aliments. D’altra part, cal tenir present que el clima de 1200 anys enrere era més humit que l’actual. Respecte a la presència d’aquests arbres, al centre d’informació es poden visualitzar fotografies de principis de segle XX on els arbres eren molt més abundants que en l’actualitat.
Prop d’aquestes termes hi ha una rambla, és a dir, un curs que només porta aigua molt de tant en tant. A la riba d’aquesta llera és on es pot observar aquest pistatxer  (Pistacia vera). Es tracta
d’un arbre caducifoli originari de les regions muntanyoses de l’Àsia Central. Des de l’antiguitat es va estendre per l’Orient Mitja i posteriorment per la Mediterrània. En el llibre de Josuè (Js 13:24-28) quan es descriu el territori de la tribu de Gab, es fa referència a la localitat de Betonin, lloc on es conreava aquest arbre. En hebreu el pistatxo s’anomena botnim i en àrab Butm.
El pistatxer, com ja hem vist és un arbre bíblic. Apareix clarament esmentat en el següent passatge del Gènesi (Gn 43:11-12) com un producte bàsic per a la vida ja que té importants valors nutritius i medicinals:
“Aleshores el seu pare Israel els digué: “Si ha de ser així, feu-ho. Preneu els millors
productes de la terra en els vostres atuells i porteu-los com a obsequi a aquell home: un xic de reïna i un xic de mel, adragant i làdanum, pistatxos i ametlles”
 
 
 

El nou Museu del Suro de Palafrugell

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El nou Museu del Suro de Palafrugell

Fa uns dies
vaig tenir la fortuna de visitar, acompanyat pel seu director, la nova seu del
Museu del Suro de Palafrugell (www.museudelsuro.cat). Aquest nou emplaçament del museu correspon
a una antiga fàbrica modernista construïda entre el 1900 i el 1907 que,
precisament, es dedicava a la confecció de taps de suro i s’anomenava,
popularment, can Mario; la qual havia arribat a tenir més de mil treballadors.
Hi ha dos
elements que, al meu entendre, fan imprescindible la visita a aquest museu. El
primer és la reconversió d’una fàbrica de taps de suro, situada al centre de la
ciutat, em museu del suro. Els fets més destacables d’aquest canvi d’usos són
l’omnipresència del suro en tot l’espai ja sigui en forma de les mateixes
alzines sureres que ens apareixen a la placeta d’entrada, les panes de suros
amuntegades entre antigues màquines, els taps de suro, les planxes de suro, els
llums de suro… El segon fet més remarcable i sorprenent és que a l’espai que
hi ha entre les dues naus i que correspon a l’espai per on entraven els
treballadors i els camions s’ha convertit en una surera, amb els arbres i
arbustos d’aquest tipus de bosc. Talment és com si el bosc s’hagués apoderat de
l’asfalt.
Per tant,
visitar el Museu del Suro de Palafrugell és una experiència que us permetrà, no
només conèixer el procés de transformació del suro, sinó també admirar com està
creixent una sureda enmig d’una antiga fàbrica que es dedicava a treballar
l’escorça d’aquest arbre.


Meteora, entre cel i terra.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Meteora, entre cel i terra.

Pocs
paisatges m’han colpit tant, emocionalment parlant,  com el de Meteora, a Grècia. Per què ? En
primer lloc  per la seva gran  i indiscutible bellesa paisatgística, però
sobretot per la perfecta simbiosi que transmet només mirant-lo, entre   natura
i espiritualitat. Són molts els monestirs en actiu i els enrunats que parlen
d’aquest fet. També, de ben segur,  perquè em recordà el massís de Montserrat i,  senzillament, perquè veure aquells colossals monòlits
de conglomerats coronats per uns edificis tan bells, és una experiència visual
i anímica sorprenent, inoblidable i irrepetible.

Els monestir de gran Meteora i Varlaam

Anem a pams.
Meteora en grec significa “suspès a l’aire” i talment  els monestirs de Meteora semblen construccions
que s’envolen vers  el cel. En aquestes
moles de conglomerats, a principis de l’època medieval, s’hi anaren  instal·lant  en balmes i coves els primers ascetes amb
l’objectiu de fer-hi vida contemplativa. Ja al s. XII va fundar-se la primera
comunitat monàstica i, poc a poc, es van anar construint  altres monestirs, sempre sobre els cims
rocosos , talment com si volguéssim acostar-se tant com fos possible a la
divinitat. Precisar que l’ascensió de l’ésser humà cap a Déu o theosis és una de les pràctiques  essencials  de l’església ortodoxa.
A Meteora,
natura i espiritualitat s’uneixen a la perfecció. Podem il·lustrar aquesta afirmació,
tot revisant la visita que férem recentment al monestir de sant Nicolau  la meva dona i jo mateix. Sortosament la vam
iniciar bon punt l’obriren, a les nou del matí. Per arribar-hi cal seguir un
bell i  rampellut camí que transcorre
entre alzines i roures. Al peu mateix del monestir es troba la cova del  sant. Observant-la, se’n dedueix ràpidament l’ús,
primigeni,  la comunió perfecta  que atorgaren i fixaren  els eremites a la roca convertint-la en
temple. Es tracta d’un primer tast,  d’una
capella oberta i magníficament  ornada
per imatges i elements propis de les comunitats ortodoxes . 


El silenci i
la solitud d’aquella hora matinera i el sol plàcid van fer de la resta de
l’ascensió un passeig ple de pau i serenor. Abans d’arribar a l’edifici
monàstic hi ha un petit espai on  apareixen dos dels arbres més característics
de la mediterrània: una figuera i una olivera, barrejats  amb l’ alzinar.
El monestir
és una veritable fortalesa. Actualment s’ha foradat la roca per fer-hi una
escala d’accés , però originàriament s’hi accedia per una escala vertical feta
de cordes i fusta que es replegava i  quedava recolzada directament a la paret.
De dins de
l’edifici monàstic només se’n visita una part ja que hi segueixen vivint un parell
de monjos. L’església conserva en un molt bon estat els frescos originals del
segle XVI, esplèndids! Situar-se enmig de la petita cúpula i mirar el Déu
creador és immergir-se  en un espai
curull d’elements d’un gran expressionisme simbòlic. A dalt de tot del monestir,
 en el punt més alt de la roca, s’hi
encasta  un minúscul campanar i un banc
que  permet gaudir d’un paisatge únic en
el qual  s’uneix la força de la natura
amb la traça dels religiosos que hi han deixat petja al llarg de molt segles i
han  atorgat al conjunt una força
espiritual única.

El jardí monàstic de Flaran (Gers, França)

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El jardí monàstic de Flaran (Gers, França)

 

Aquests darrers dies he visitat l’abadia de Flaran, situada a la regió de Midi Pyrennes i dins del Departament de Gers, o millor dit, a la Gascunya. Es tracta d’un monestir cistercenc fundat el segle XII que va mantenir-se viu fins el segle XVIII quan va ser desamortitzat. El 1972 el Departament de Gers el va adquirir i ha viscut una intensa restauració que ha retornat el conjunt arquitectònic als seus orígens. També s’ha recuperat el jardí de l’abadia que, en el seu moment, fou una peça molt important ja que els cistercencs volien ser fidels a la regla de l’orde de sant Benet que tenia com un dels seus grans principis: Ora et labora: el jardí havia de permetre l’autosuficiència alimentària de la comunitat. Per tot plegat, el jardí quedava subdividit dues parts: una part era productiva i l’altra contemplativa, fet que enllaçava també amb la tradició dels
jardins àrabs i perses.
El sector productiu es dividia, d’acord amb la tradició monàstica, en tres grans àmbits. L’herbolarius que era  l’espai dedicat al conreu de les plantes medicinals i de les espècies que servien per condimentar el menjar. L’hortus que era l’indret on es conreaven les hortalisses i el verger on hi creixien els arbres fruiters. En alguns cenobis el verger també era el lloc on s’enterraven els difunts. Aquest fet responia a la simbologia de l’arbre de la vida ja que
s’establia una clara relació entre la mort i el renaixement de la vida en forma de fruites[1].
Al voltant d’aquest espai productiu també hi havia grans arbres que tenien valor per la seva fusta o els seus fruits, com les nogueres, els plàtans, els roures o les oliveres. En documents medievals monàstics  s’esmenten les de plantes medicinals, d’hortalisses i d’arbres fruiters que es conreaven.
 
El jardí de les plantes medicinals.

El jardí contemplatiu era l’espai del simbolisme i les sensacions. Cal tenir present que els  jardins medievals sempre pretenien convertir-se en una temptativa del retorn al paradís. Per tant, hi predominaven tant els arbres i les seves ombres com  les flors i les seves olors per tal de transportar els monjos a un espai de recolliment que afavorís la contemplació.
L’estructura del jardí contemplatiu de l’abadia de Flaran és encara ara un espai rodejat de murs ja que els murs simbolitzen la protecció maternal. Sobre aquesta qüestió cal tenir present que
bona part dels jardins estaven dedicats a la Verge Maria.
Al centre del jardí se situa un sortidor, que simbolitza la font de la vida que està rodejada de quatre xipresos. Aquests arbres, per la seva forma estreta i allargada, evoquen l’espiritualitat, la
rectitud dels justos, la immortalitat, la saviesa i la connexió de la terra amb el cel. Per aquest motiu ens apareixen al costat d’edificis religiosos o cementiris. Aquest espai central queda tancat per un conjunt de rosers. La rosa era i és una flor de gran valor simbòlic pel cristianisme i molt present en l’art . La rosa vermella simbolitza l’amor diví de la Verge Maria i, a la vegada, la receptivitat espiritual ja que el calze va recollir les gotes de Crist. A la rosa s’hi vinculen pràctiques devocionals com el rosari i elements arquitectònics com la rosassa.
Del cercle central neixen quatre camins que ens porten cap als costats on enllacen amb el camí perimetral. Els espais entre els camins estan ocupats per quatre parterres. Fixeu-vos que hem parlat de quatre xipresos i de quatre parterres. Aquesta simetria quaternària conté una rica simbologia: les quatre estacions de l’any, les quatre parts del cicle diari, les quatre edats de l’ésser humà, els quatre humors, els quatre rius del paradís i la forma quadrada de la Jerusalem celestial[1]
En conclusió, si us perdeu per la Gascunya no deixeu de visitar l’abadia de Flaran.
 
El centre del jardí contemplatiu
 

[1] Mallarach, Josep Maria,
El jardí del claustre major del monestir de Poblet: sentit i significat, Rev.
Poblet

[1] Jardins monastiques,
Les cahiers de Lagrasse 2, Nouvelles Presses du Languedoc, 2012.