La paradoxa del santuari de sant Romedi (Trentino, Itàlia)

Sant
Romedi, segons algunes fonts, va viure en el segle IV i en altres entre l’any
1050 i 1100. Va ésser un noble bavarès que vivia en el castell de Tharr, dins
la vall de l’Inn, prop d’Innsbruck. En un pelegrinatge a Roma es va fer amic
del bisbe de Trento i de retorn a casa va decidir donar totes les seves
propietats a l’església i fer-se eremita. Romedi va escollir  per a retirar-se i aconsellat pel bisbe de
Trento, una cova  situada dalt d’un
promontori que s’erigia al bell mig d’un ample congost d’una dels cursos
fluvials de la vall de Non, al cor del Trentino.
Va viure
fins als 74 anys i va ser enterrat en el mateix eremitori, lloc en el
qual,  al cap de ben poc, va
construir-s’hi una petita capella i l’indret es convertí en un lloc de
pelegrinatge, sobretot, per la gent de les valls alpines properes. L’imponent
edifici actual va aixecar-se al llarg del segle XVIII i aprofita la mateixa
verticalitat de la roca per esdevenir un espai d’una gran bellesa i
simplicitat. Actualment el santuari està custodiat pels frares menors que
segueixen la regla de sant Francesc d’Assís.

Santuari de sant Romedi

De la vida
de sant Romedi només se’n conserven llegendes i la més coneguda és la que
referència a l’ós, la qual ha donat lloc a que, majoritàriament, en totes les
imatges, el sant apareix acompanyat d’un ós. La llegenda explica la següent
història. Quan ja era gran, el sant va decidir que volia anar a visitar el
bisbe de Trento amb qui conservava una gran amistat. Va demanar a David, que
era el seu acompanyant a l ‘eremitori, que fes el favor de preparar-li el
cavall pel viatge. Al cap de poc, retornà David, tot cridant, que un os havia
mort el cavall i que se l’estava menjant. Davant d’aquest fet, el sant l’hi
digué a David que tornés a  baixar i
posés la brida del cavall a l’ós. Tot esporuguit, David s’acostà a l’ós amb la
brida a la mà i aquest veié, tot astorat, com l’ós s’acostà i es deixà posar la
brida i en apropar-s`hi el sant s’ajupí i deixà que s’hi enfilés al damunt.
Romedi va fer el camí fins a Trento damunt de l’ós i per tot arreu on passava
la gent en quedava meravellada.

Sant Romedi

El santuari
de sant Romedi se situa en un lloc increïble, entremig de grans arbres i al
bell mig d’un engorjat. Actualment cal arribar-hi a peu per un costerut i
ombrejat camí. Davant de l’entrada al santuari hi ha una petita esplanada que
abans s’utilitzava com aparcament i que ara és un punt de repòs que permet
admirar la construcció en vertical del santuari ja que passat el claustre hi ha
unes escales que et porten fins dalt de tot de la roca on hi ha la capella que
acull les relíquies del sant. Tot el conjunt és un espai que afavoreix el
contacte amb la natura, la contemplació i la pregaria. Per aquests motius sobta
molt que es construís al costat de l’esplanada d’entrada al santuari un espai
encerclat que ha acollit al llarg d’algunes dècades ossos. Alguns d’ells provinents
de circs que els deixaven per tal que passessin els seus darrers dies de la
seva vida en pau i d’altres posats pel mateix parc natural de l’Adamello
Brenta.
Des de fa un
temps l’espai és buit d’ossos ja que hi ha un conflicte sobre la necessitat de
mantenir aquests espai. D’una part les entitats ambientalistes creuen que cal
desmuntar-lo i  no permetre que els ossos
siguin vistos en captiveri i d’altra part, l’administració creu que caldria
utilitzar aquest espai per tenir-hi algun os com entreteniment dels visitants. Cal
esmentar que aquesta controvèrsia s’emmarca dins del conflicte existents entre
diferents col·lectius vers la necessitat de mantenir i d’afavorir els ossos en
les muntanyes alpines del Trentino. (
www.geapress.org/ambiente/trento…/31656 . Consultat el 21 d’agost de 2012)
Visitar el
santuari de sant Romedi ha estat una experiència estimulant ja que es tracta
d’un paratge molt especial on s’uneix  el
vertigen que produeix l’altíssima alçada del santuari amb una natura
esponerosa, formada per arbres de gran alçada i els afloraments rocosos del
congost. Sobta que en un espai tant especial s’hagi construït un tancat per
acollir ossos en captivitat, els quals, de ben segur, eren un element de distracció
dels visitants, però podríem dubtar que afavorissin el recolliment, la
contemplació i el silenci.




Una catedral vegetal: l’avinguda de palmeres del Jardí Botànic de Rio de Janeiro, per Jaume Vilaginés

Una llarga avinguda de palmeres de més de cent metres
d’alçada donen la benvinguda al visitant del Jardí Botànic de Rio de Janeiro.
El Jardí Botànic està situat a la zona sud de Rio, en el barri del mateix nom,
a prop de la llacuna Rodrigo da Freitas i el barri d’Ipanema. Dins de la sorollosa
ciutat de Rio, de més de sis milions d’habitants i un trànsit infernal,
l’espaiós jardí botànic és una inimaginable illa de pau i serenitat.

Avinguda de Palmeres, camí del jardí botànic

L’any 1808  la cort
reial portuguesa es va traslladar a Rio, aconsellada per la corona britànica,
fugint de la invasió napoleònica. La ciutat, fins aleshores el centre
administratiu de la colònia del Brasil, va esdevenir la capital de l’imperi
portuguès. Rio va acollir l’única cort d’una monarquia europea ubicada fora del
continent europeu. Dintre del canvi imposat per la nova situació, el rei Joan
VI va crear un espai d’aclimatació d’espècies tropicals de les Índies Orientals,
que es va anomenar “Real Horto”. Un cop el rei de Portugal va tornar a Europa,
el seu fill, Pere I, va proclamar la independència del Brasil, incitat per les
elits locals. L’any 1822, el jardí d’aclimatació ja feia les funcions de jardí
botànic i amb el nom de “Real Jardim Botânico” va ser obert al públic per
l’emperador Pere II.  Donat el seu valor
natural i científic, el Jardí Botànic va rebre el reconeixement de la UNESCO, en
ser declarat Reserva de la Biosfera.

L’espai posseeix 
83 hectàrees de boscos i 54 hectàrees de zones cultivades. Acull també
una important mostra de l’ecosistema forestal de la Mata Atlàntica, propi de la
costa brasilenya. El jardí conté més de 40 mil plantes i unes  6725 espècies diferents. És una de les majors
col·leccions de plantes del món. Entre els espais que es poden destacar hi ha
un orquidiari de gran valor i diferents exemplars del “pau brasil”, l’arbre tan
apreciat pels portuguesos en la primera època de la colonització, que va donar
nom a la colònia i després al país.

Orquidiari

També, hi ha l’avinguda de palmeres, que s’alcen
impressionants cap al cel brillant del tròpic. Les dues fileres de altíssimes
palmeres acompanyen el visitant cap a l’interior del parc. Una font escultòrica
trenca l’avinguda en dues meitats i fa l’efecte de ser el referent visual,
l’altar principal del temple vegetal. Com en una catedral medieval, les
palmeres imiten l’atreviment de les columnes i els arcs gòtics, intentant
assolir les impossibles alçades de la volta celestial.

Mentre des de l’altura del cim, el crist de Corcovado,
sembla observar  la vida de la lluminosa
i atrafegada ciutat.
    


El crist de Corcovado

Bicicleta, arbres i paisatges pel Trentino

Aquests darrers dies d’agost hem visitat uns vells amics, en Gianni i la Nunzia, que viuen a Trento i de pas hem anat amb ells a pedalar per les “piste ciclabile” de la província del Trentino, situades en els Alps dolomítics italians.
Es tracta de carrils bici que ressegueixen les principals valls de la província, com les de l’Adige, Valsugana, val di Fiemme, val di Non, val de Sole… Aquests carrils són una veritable meravella per als amants de la bicicleta i, sobretot, per anar-hi en família. Per què ? Primer de tot, per la qualitat de l’obra ja que es tracta de carrils asfaltats i, majoritàriament, segregats de la circulació motoritzada. En segon lloc, prioritzen la bicicleta per davant dels cotxes en haver construït ponts per damunt de carreteres i cursos fluvials i d’aquesta manera han aconseguit reduir en gran manera els encreuaments. Voldria ressaltar que algunes d’aquestes obres tenen una gran qualitat arquitectònica i, en alguns casos, fins i tot artística; a destacar que la fusta és molt present en la construcció i no és pas gens estrany tenint present la zona en la qual ens trobem (fotografies 1 i 2). En darrer lloc precisar que, al peu d’aquestes vies, s’ubiquen un gran nombre d’espais per reposar perfectament equipats amb bancs, taules, fonts…. i ombra!

Fotografia 1. Detall del pont del carril bici de l’alta vall di Non



Fotografia 2. Pont del carril bici de l’alta vall di Non

Des d’aquests carrils bici es pot gaudir de la presència dels principals arbres del Trentino ja que en moltes ocasions la traça passa pel mig o pel costat d’espectaculars boscos montans. Aquests dies hem observat, entre d’altres arbres, la Pícea (Picea abies), el Pi roig (Pinus sylvestris), el Làrix (Larix decidua), el Bedoll (Betula pendula), el Freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), el Til.ler (Tilia cordata) i el Server (Sorbus acuparia) i acompanyant-los hem gaudit dels paisatges en els quals s’insereixen aquests arbres i boscos. Hem pogut apreciar dues tipologies de paisatge: la primera, situada en una cota més elevada, correspon a una vall de boscos de coníferes i pastures, com és el cas de la vall de Fiemme(Fotografia 3). La segona, ubicada a una menor alçada, fa referència a valls ocupades a la plana per plantacions de pomeres i, a la part baixa dels vesssants, per vinyes i, tot seguit, boscos de coníferes, com és el cas de la vall di Non (Fotografia 4) Valsugana (Fotografia 5) o la vall de l’Adige.

 
Per concloure , si voleu pedalar i gaudir d’esplèndits paisatges alpins no dubteu a visitar les terres del Trentino on trobareu centenars de quilometres de carrils bici des dels quals podeu admirar els principals arbres i paisatges alpins i gaudir de l’acolliment dels seus magnífics pobles i persones.

Fotografia 3. Val di Fiemme  

Fotografia 4 Val di Non

Fotografia 5. Valsugana



Les ombres amigues de la via verda Olot – Girona.

Gairebé tots
tenim rutes, camins, passejades… que repetim sovintejadament i que acostumem  a fer amb alegria, com quan retrobem l’amic
després de molts mesos. A casa ens agrada anar, un parell de vegades l’any, a
fer el sector de la via verda que va d’Amer a Olot. Hi anem a la primavera i a
l’estiu. Precisament ahir dimecres 15 d’agost, amb en Giovanni i la Núria, vam fer la visita estiuenca. Per
què ens agrada tant fer la via verda ?
Primer de
tot, perquè la recuperació i reutilització de l’antiga traça del carrilet per a
usos de lleure em sembla una gran acció de la nostra societat. També m’agrada
perquè en el tram entre Amer i Olot la via circula, en bona part, per dins de
boscos d’alzines i roures. I, en darrer lloc, per la varietat de paisatges dels
quals es pot gaudir. Primer els de la vall d’Hostoles amb la cinglera del Far
al fons i després els de l’esplèndida plana de la vall d’en Bas presidida pel
Puigsacalm.
Pedalar a la
primavera et fa fruir dels espais sense cobertura arbòria i per tant del sol,
el  cos es reconforta de la fredor que
els les obagues encara retenen. En canvi, a l’estiu i sobretot, com ahir, en el
darrer dia de la canícula, l’ombra de les alzines i roures és una veritable
ombra amiga que et proporciona la frescor i penombra necessàries per “resistir”
ja que les temperatures a ple sol superen els 34 ºC.

La via verda entre arbres
Ens agrada
començar el trajecte en sentit ascendent ja que fer-ho en aquest ordre em
permet fixar-me en l’estat del bosc i els paisatges que vas trobant pel camí.
Ahir vaig apreciar, sobretot a les muntanyes de la solana de la vall d’en Bas,
els efectes de la prolongada sequera; ja enmig de la verdor dels vessants
muntanyosos apareixien importants taques ocres que corresponen a rodals
d’arbres que s’han assecat.
Després de
gaudir del dinar i l’amabilitat de la gent de les Preses vam iniciar el camí de
tornada. De baixada la via verda permet delectar-se amb  la velocitat per dins dels boscos. En ocasions
sembla que viatges embolcallat d’un túnel forestal que t’empeny amb força i on
el pedalar es converteix en un fer harmònic amb la natura que t’empenyen i
anima.
Una altra
meravella d’aquest ruta són els punts d’aturada que es van trobant:  et permeten proveir-te d’aigua i, si ho
necessites,  estirar-te una estona tot
contemplant les magnífiques capçades dels arbres.
En fi, si us
agrada sentir el bosc de ben a prop des de la bicicleta no us perdeu el sector,
Amer-Olot, de la via verda d’Olot a Girona. Us reconfortarà i emocionarà!!!

L’ombra dels plàtans a l’estació de sant Feliu de Pallarols.

La Mercè i jo en una aturada del camí.

Les característiques forestals de Bialowieza

Pi roig

La foresta de Bialowieza és un dels pocs
fragments que existeixen de bosc natural, poc alterat, de la plana central
europea. Passejar per la reserva forestal és com entrar en una altra dimensió del
que és un espai natural. Tot seguit, intentaré explicar quins són, al meu
entendre, els trets diferencials de la percepció d’aquesta reserva forestal i
que la converteixen, des del meu punt de vista, en un espai únic a Europa.
El primer fet que sobta és que els arbres se
situa en una interminable plana. Aquest fet em va sorprendre ja que la major
part de boscos que he visitat a Europa es localitzen en els vessants de les muntanyes.
El segon element sorprenent és la diversitat
d’espècies forestals. Els estudiosos han comptabilitzat 26 espècies d’arbres
dins la reserva forestal, és a dir, en un territori de només  4.000 ha hi ha una enorme diversitat arbòria.
Com que ens situen en un clima subcontinental, que queda matisat per les
influències atlàntiques que moderen la temperatura i proporcionen pluges suficients
al llarg de tot l’any -encara que la meitat es concentren a l’estiu- ens
apareixen espècies pròpies de les terres nemorals i altres del món boreal. Per
aquest motiu es qualifica aquest bosc com a boreonemoral. Per tant, Bialowieza
és un bosc mixt de caducifolis i coníferes boreals. Hi ha dues coníferes molt
abundants: el pi roig (Pinus sylvestris)
i la pícea (Picea abies). Pel que fa
als caducifolis, el roure pènol (Quercus
robur
), el carpinus comú (Carpinus
betulus
) i el tell de fulla petita (Tilia
cordata
) són els més importants. Prop dels cursos fluvials i en zones
d’aigües pantanoses apareix el vern (Alnus
glutinosa
) i el freixe de fulla gran(Fraxinus
excelsior
).
El tercer element que sorprèn és l’alçada
dels arbres. Vaig admirar pícees que s’enlairaven per damunt dels 40 m i roures
pènols que arribaven als 35m d’alçada. En molts moments restes embadalit
contemplant la rectitud i l’alçada dels troncs. Penseu que hi ha arbres que
tenen branques amb fulles a partir dels 18 m.

Roure pènol

El quart element destacable és l’edat dels
arbres ja que hi ha una enorme concentració d’espècies forestals
pluricentenaris. Si teniu curiositat pels arbres monumentals hi ha un lloc web
(
www.monumentaltrees.com ) on trobareu informació vers els peus més
espectaculars de la foresta de Bialowieza. A tall d’exemple, esmentar-vos que
s’ha mesurat un roure pènol de 41 m d’alçada i 7,25 de perímetre o que s’ha
trobat un altre roure pènol que té 500 anys. El darrer element que sorprèn és
la quantitat d’arbres caiguts i de fusta morta en descomposició. Els estudiosos
han calculat que la fusta morta representa el 25% de la biomassa. Aquest fet és
producte que, dins de la reserva forestal, no es fa cap tipus de gestió. Només
s’aparten els arbres caiguts sobre els camins. Per tant, podem observar com és
un bosc producte de l’estricta dinàmica natural.
En conclusió, caminar per aquesta foresta és
una experiència sorprenent i alliçonadora ja que sorprèn la diversitat,
l’alçada i l’edat dels arbres i, d’altra part, contemplar la diversitat
forestal posa en entredit les classificacions forestals o geobotàniques
fonamentades, majoritàriament, en una única espècie forestal.

A Bialowieza hi ha un gran nombre d’arbres caiguts en descomposició.

El bosc de Bialowieza. La història.

 

Dies enrere vaig tenir la fortuna d’endinsar-me  per un dels boscos més espectaculars i interessants d’Europa: la foresta de Bialowieza. És un bosc únic, -aviat sabreu perquè- tant peculiar que fins i tot per entrar-hi cal obrir una gran porta de fusta, talment com si entréssim a  un palau  privat, . Per aquest motiu, per aquesta particularitat,  dedicaré tres textos a parlar d’aquest boscexcepcional. En el primer explicaré, molt breument, la seva història; en el segon parlaré de les seves característiques forestals i en el tercer de la fauna que l’habita.
Pi roirg del bosc de Bialowieza
 
El bosc de Bialowieza s’estén entre Polònia i Bielorússia i és el que resta d’una gran foresta que s’estenia fins a Lituània.La seva gran peculiaritat és que es desenvolupa sobre la gran planúria centreeuropea. Per tant, la primera pregunta que podem formular-nos és la següent: com és que s’ha mantingut aquest espai forestal i no ha estat convertit en  camps de conreu ? La resposta a aquesta qüestió cal cercar-la en el fet que aquest bosc va ésser, des de temps medievals, una reserva de caça per a nobles i reis.
La petjada més contundent la van deixar els tsars. En el segle XVII el tsar Pau va expulsar els camperols assentats dins de la boscúria i no va posar cap limitació a la caça de resultats d’aquesta
decisió la fauna  va disminuir de manera ostensible. Contràriament, el 1801,  Alexandre I permeté el retorn dels camperols polonesos i va establir de bell nou limitacions a la cacera, fet que va
permetre’n  una lenta i progressiva recuperació.
 
El 1888 es va convertir en un vedat de caçaexclusiu dels tsars de Rússia. Cal tenir present que aquesta gran boscúria era l’únic indret d’Europa on vivia, en llibertat, el bisó europeu. Aquest animal es va convertir sovint en una mena d’objecte de regal dels tsars cap als seus hostes, els quals, majoritàriament, els  lliuraven als parcs zoològics dels seus països per a la seva exhibició.
La Primera Guerra Mundial va tenir un gran impacte envers la foresta de Bialowieza ja que les tropes alemanyes van fomentar els aprofitaments forestals de grans àrees i els animals van ser caçats per
alimentar les tropes. D’altra part, els soldats polonesos i russos es van amagar al seu interior  i s’alimentaren  de la caça que hi practicaven indiscriminadament. El 1919 les tropes poloneses van recuperar el control del bosc i està documentat que aquell mateix any es va matar el darrer bisó europeu. Per fortuna, quedaven bisons europeus en els zoològiques europeus.
 
El 1921, un cop acabada la guerra, una part important del bosc va ser declarat reserva nacional amb la voluntat de recuperar el bisó europeu a partir de fer criar els bisons europeus autèntics en un espai proper al bosc, fins que arribar el moment d’obrir-los la porta i alguns d’ells van endinsar-se en el bosc per retrobar els seus orígens. El 1932 es va ampliar la zona protegida i es va declarar Parc Nacional.
La Segona Guerra Mundial també va tenir efectes sobre el bosc de Bialowieza ja que els mandataris del Tercer Reich van decidir convertir -lo en un vedat de caça pe als oficials de l’exèrcit. D’altra part, el bosc també es va esdevenir una zona de refugi de guerrillers polonesos que lluitaven contra la ocupació alemanya. Aquest fet va generar diferents enfrontament armats dins la boscúria, tal I com s’evidencia en les tombes dels resistents que apareixen passejant pel bosc.
 
El 1944 l’exercit soviètic va ocupar el bosc i no va ser fins el 1947 que es va restablir  la seva protecció i fou obert al públic. En el 1976 la foresta va ser declarada Reserva de la Biosfera per l’UNESCO i el 1979 Patrimoni de la Humanitat per la mateixa institució. De les més de 100.000 ha protegides, 4.747
tenen la categoria de reserva forestal integral i només poden visitar-se acompanyats d’un guia (www.bpn.com)


La porta d’entrada al bosc

 

“El jardí dels poetes” de Morella

Ocasionalment la bellesa ens sorprèn i corprèn. Ahir, mentre passejàvem  pels costeruts carrers de Morella, en un tombant vam topar-nos amb  un cartell que anunciava “El jardí dels poetes.” Ràpidament ens va cridar l’atenció ja fos només per la curiositat que desperta imaginar un espai dels poetes com pel fet que la silueta de  l’arbre de l’anunci estava format amb versos, un bell cal·ligrama!  Conduits per la seva visió, vam caminar fins localitzar l’entrada del jardí.


Es tractava d’un petit espai disposat en dues petites terrasses al peu de les quals convergien dos estrets carrerons. El més sorprenent va ser la seva senzilla bellesa. L’acollidor espai  semblava talment el breu jardí, la bella eixida d’una casa particular. Els seus dos nivells podien ser transitats per un petit corriol de grava al costat del qual els parterres amb  plantes començaven a florir barrejats amb arbres. Destaquem-ne un ametller del qual brostaven les primeres fulles tot mantenint tossudament un bell rosat. A  la terrassa superior hi havia una cadira-balancí  ubicada al bell davant d’uns plafons biogràfics de tres il·lustres literats lligats a aquelles terres:  Vicent Andrés Estellés, Carles Salvador i Antonio Labordeta.

Els cartells referenciaven els personatge en diferents llengües i oferien un breu tast de la seva obra, potser pretenien desvetllar la curiositat i fer-nos anar un xic més enllà a la primera oportunitat?
Arribats a casa, encuriosit, vaig cercar en els llibres de poesia de la meva dona i vaig  trobar amb aquests captivadors versos  de Vicent Andrés Estellés, del poema “Horacianes” que recull i actualitza –al meu entendre amb gentil senzillesa – l’esperit del gran poeta llatí:
M’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu  d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.


Boscos de bruixes al Lluçanès

Avui, amb els estudiants de l’assignatura “Bosc i societat” que imparteixo dins el Màster de Medi Ambient de la UdG, he visitat la seu “Consorci del Lluçanès”. Ens han explicat diferents iniciatives per apropar els valors patrimonials als visitants. De les diferents propostes explicades: rutes de transhumància al Lluçanès, ruta dels 400 anys d’Oristà a Lluçà per camins ramaders i rals… m’ha encuriosit la Ruta de les bruixes del Lluçanès. Una ruta marcada amb cinc plafons situats en indrets vinculats a la història de la bruixeria a la comarca. Ens hem acostat fins al Roc Foradat dins del terme municipal de Prats de lluçanès. Sort que ens hi han acompanyat ja que és difícil de trobar. El roc Foradat era el lloc on la bruixa de Napa hi preparava els seus beuratges aprofitant una cavitat de la roca. Aquesta bruixa és un personatge històric del segle XVII que s’ha mantingut durant molt de temps dins l’imaginari col·lectiu de la comarca  per fer por i tornar obedients a les criatures.
El Roc Foradat
És sorprenent que les institucions utilitzin referents històrics amb connotacions negatives- com les bruixes i els bandolers- per acostar els visitants a l’espai forestal i als paisatges de la comarca. Imagino que dins del nostre inconscient encara considerem la boscúria com un espai de perill i por per on transiten les criatures més perilloses.

Plafó de la ruta de les Bruixes

Una imponent avinguda de roures: Oak alley plantation (Louisiana, EEUU). Per Jaume Vilaginés.

Fa uns trescents anys un colon americà va comprar una finca a la vora del riu Mississipí (www.oakalleyplantation.com). Va tenir la idea de comunicar la riba del riu amb la seva casa amb un passeig de roures. Va fer plantar-ne vint-i-vuit en dues línies, que acompanyaven el visitant fins a la casa en una àmplia avinguda. Esperava que els arbres poguessin créixer i almenys duressin uns cent anys. L’any 1839 va comprar la finca un crioll francès que va dedicar la propietat al cultiu de la canya de sucre. Llavors es va construir la mansió d’estil neoclàssic colonial que ha arribat fins avui dia. Els roures van sobreviure al segle de vida que els va desitjar el seu plantador i avui formen una impressionant galeria vegetal que orienta el visitant cap al centre de la plantació, l’antiga residència senyorial. 
L’avinguda de roures

Oak alley plantation actualment és un centre de divulgació històrica d’una època important en la història dels Estats Units. És un excel·lent exemple de l’esplendor de les plantacions esclavistes que van prosperar a la riba del Mississipí en els estats de Mississipí i Louisiana. Les propietats formaven un continu, seguint el riu que els oferia una immillorable via de comunicació. En elles es cultivaven en règim de monoconreu cotó al nord i canya de sucre més al sud, a la zona on es troba Oak alley, utilitzant mà d’obra esclava. La visita a la mansió mostra l’opulència de la vida dels propietaris. La mateixa casa, del característic estil colonial, i el mobiliari que es veu a l’interior donen una idea força aproximada de la regalada vida dels propietaris. 
Els roures de davant de la casa
Els roures van ser testimonis de la vida d’una família de l’adinerada societat dels propietaris de plantacions que van dominar la vida política i la societat del sud dels Estats Units fins a la Guerra Civil (1861-1865). Va ser el món que va reflectir la novel·la El que el vent s’endugué i posteriorment la pel·lícula del mateix nom, que els estudiosos americans anomenen la societat anterior a la guerra (antebellum).
També, a Oak alley plantation hi ha l’interès de mostrar l’altra cara, la lamentable explotació de milers i milers de persones que van ser convertits en objectes i obligats de per vida a no tenir cap dret. La trista història dels que feien possible l’opulència dels propietaris queda amagada darrera de la mansió on hi havia petits barris de fràgils cases de fusta, que van arribar a acollir més de dues-centes persones. L’entitat que gestiona la plantació té com a objectiu recrear l’existència dels esclaus, reconstruint segons les tècniques del moment els habitatges i la seva vida material. Difícilment es podrà reproduir el dolor i les amargues vivències que en aquelles humils cases s’hi van patir durant generacions.
Una casa dels esclaus
Actualment, els roures centenaris han crescut i han creat una alta, enorme i impressionant galeria que acompanya el visitant des del Great river road, l’antiga ruta paral.lela al riu, fins a la mansió. La façana de l’edifici rep el visitant amb els porxos característics, suportats per columnes que recorden l’arquitectura clàssica grega. Les capçades dels arbres gairebé s’arriben a tocar i creen la sensació d’estar sota d’una inversemblant coberta de volta vegetal.
Les arrugades arrels i els gruixuts troncs dels roures sembla que hagin acumulat les innombrables vivències que al llarg del temps han presenciat, en la seva tasca de muts testimonis dels afers humans.   
Un dels roures centenaris

El bosc de Virós, un bosc de ferro.

He tingut el plaer de poder passejar pel bosc de Virós, situat a la vall Ferrera, tant a l’estiu com a la tardor. Per aquest motiu, la informació apareguda al diari “Ara” del 9 de Setembre sobre els boscos de ferro em va interessar d’allò més. La notícia explicava la creació d’una xarxa d’itineraris per conèixer la història de la producció de ferro a la vall Ferrera: “Durant gran part dels últims dos mil anys aquests boscos no han  parat de treure fum. Un fum provinent dels centenars de carboneres que s’amaguen avui en dia sota els troncs dels arbres que omplen la vall. I no només s’hi amaguen carboneres, sinó que també s’hi ha descobert restes de mines i de forns que van començar a funcionar a l’època romana”.
Els itineraris senyalitzats pel bosc de Virós permeten conèixer les restes de carboneres –es calcula que n’hi ha un miler -, de forns metal·lúrgics -dels quals n’hi ha una quinzena i de més de 200 mines de mineral de ferro.
Interior del bosc de Virós

Per casualitats del destí quan va aparèixer aquesta notícia estava llegint l’interessant i exhaustiva tesi doctoral del geògraf Albert Pèlachs, titulada: “Deu mil anys de geohistòria ambiental al Pirineu Central Català. Aplicació de tècniques paleogeogràfiques per a l’estudi del territori i el paisatge a la Coma de Burg i a la vall Ferrera”.
En els seu treball, Pèlachs afirma que del bosc de Virós sortia bona part del mineral de ferro que permetia alimentar la major part de les fargues que funcionaven a la vall Ferrera, i la seva àrea d’influència, entre el 1750 i el 1850, que es considera el període de màxima pressió metal·lúrgica en aquesta part dels Pirineus. Una part de la tesi es dedica a presentar una reconstrucció de la geohistòria ambiental de la Coma de Burg i la vall Ferrera des del màxim glacial, fa uns 16.000 anys fins l’actualitat. Aquest és un apartat de gran interès ja que es dibuixa l’evolució del paisatge forestal i les seves interrelacions amb l’activitat antròpica. 
Acabem l’entrada esmentant unes paraules de les conclusions de la tesi d’Albert Pèlachs: “l’actual distribució de la vegetació està fortament afectada i condicionada per l’activitat humana, uns paisatges que són la suma pretèrita de més de sis mil·lennis d’activitat antròpica pràcticament ininterrompuda, la gestió de la qual no es pot deslligar de les pràctiques locals, dels seus interessos i de les seves necessitats i del fort arrelament patrimonial que els veïns tenen del lloc”.
Recordeu-vos de visitar el bosc de Virós !!
Rodal de pi roig