Etiqueta: Visites i viatges

La Selva d’Irati a l’estiu

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on La Selva d’Irati a l’estiu

Aquests dies hem passejat pel Pirineu de Navarra. En concret, hem gaudit dels paisatges, eminentment forestals, de les valls del Roncal, de Salazar, d’Aezkoa i Zaraitzu. Ens hem hostatjat a la posada Sarrigarri (www.sarrigarri.com) situada al poble d’Abaurrea Baja que pertany al municipi d’Aribe. Es tracta d’un delicat allotjament que està regentat per una encantadora parella d’olotins: en Joan i la Núria.
Faig de grans dimensions
La fageda en el vessant solell
El principal motiu de la nostra visita era passejar pel bosc d’Irati. La Selva d’Irati és un dels boscos més interessants del Pirineu. Té 17.000 ha i està format, majoritàriament, per faigs i avets. Al bell mig del bosc hi ha l’embassament d’Irabia que permet una agradable passejada al seu voltant ,que es converteix en un primer tast del bosc i que  combina sàviament i en harmònica simfonia  les formes i colors dels avets i els faigs amb el fons blavíssim de l’aigua.
La fageda d’Irati a l’obaga

La fageda d’Irati a l’estiu és , tal i com hem expressat, una harmonia de verds deliciosos que ens transporta a  la cançó que Raimon va dedicar al País Basc i que titulà : “Tots els colors del verd” .  La passejada estival per aquesta fageda acabaria amb els adjectius del poeta i remetria, potser, a una visita espiritual,  a  contemplar un “temple” cobert de verdes fulles, sostingut per portentoses columnes d’un gris molt clar. De tant en tant ens topem amb singularitats solitàries:algun avet, algun faig … de dimensions gegantines  que ens deixa bocabadats tant  pel diàmetre del seu tronc com per la seva alçada i, sobretot per l’esplèndida   capçada que els corona.
Si parlem del sotabosc de la Selva d’Irati, en podem dir que  és una catifa de fullaraca en descomposició on, puntualment, hi creixen falgueres com la Dryopteris linneana o l’Aspidium aculeatum que l’ornen i el complementen.
Alguns autors que s’han submergit en aquesta boscúria,  la qualifiquen de màgica o d’escenari de llegenda…Per exemple, la gent d’aquestes singulars terres, coneixen el senyor i la senyora dels boscos d’Irati; han estat singularitzats: són i eren el Basajuan i la Basandeva.
Ja per acabar, el millor que podeu fer si teniu la sort de visitar Irati a l’estiu es deixar-vos seduir per la delicada simfonia dels verds de la fageda i els rodals d’avetosa esperant i desitjant que us permeti recuperar el veritable ritme natural de la vida com ha fet amb nosaltres.

Els tòtems del Museu d’Antropologia de la Universitat de British Columbia

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els tòtems del Museu d’Antropologia de la Universitat de British Columbia
Els tòtems van crear-se en les diferents cultures indígenes que  van desenvolupar-se al nord de la costa de l’oceà Pacífic, entre l’actual Canada i Alaska i eren i són els Haida, els Tlingit o els Nuu-Chah-Nulth.
En el Museu d’Antropologia de la Universitat de British Columbia (http://moa.ubc.ca ) el qual es troba a la ciutat canadenca de Vancouver hi ha una de les col·leccions més àmplies i interessants d’objectes relacionats amb els  tòtems i que, majoritàriament, daten de finals del segle XIX. Per tant, són tòtems originals. Cal tenir present, que producte de l’elevada pluviometria molts dels tòtems només duraran entre 60 i 80 anys ja que s’acaben podrint.
Els pobles indígenes d’aquesta zona del Pacífic – anomenats actualment “les primeres nacions”- vivien en pobles situats, normalment, a la costa. Darrera seu s’estenia l’humit i dens bosc boreal on creixen arbres de grans diàmetres i alçada, com el cedre roig (Thuja plicata) que pot arribar als 60 m o l’avet de l’oest (Tsuga heterophylla) que pot sobrepassar els 50m. Segons una llegenda d’aquestes terres fa molt de temps que un corb va canviar la neu de la terra per un bosc verd, però no va voler oblidar-se del passat. Aleshores el corb va fer que de cada deu óssos negres un continués essent blanc per recordar com havia estat el seu món abans.
Un tòtem és un tronc de diferent mida, majoritàriament provinent d’un cedre, esculpit pels artesans dels pobles de “les primeres nacions” els quals, al llarg del temps i observant els animals i les morfologies que apareixen a la natura, van crear un llenguatge i una iconografia pròpia on són presents les formes d’animals (óssos, castors, ocells, granotes..) i les de persones que, a vegades, s’entrellacen i que tenen diferents simbologies. 
Hi ha tòtems que provenen de troncs molt alts -el més alt conegut sobrepassa els 45 m-, d’altres són petits i d’altres només són frontals, és a dir, que es troben enganxats a l’exterior o interior de les cases (Fotografia 1 i 2). Després també apareixen escultures senceres (Fotografia 3).

Fotografia 1
Fotografia 2
Fotografia 3

El simbolismes dels tòtems és construït, en gran part, al voltant al sistema del parentiu entre els membres d’una família. Per tant, són veritables pals heràldics i és per aquest motiu que es situen al davant de les cases (Fotografia 4 i 5). Per això els tòtems porten esculpit l’animal emblemàtic de cada família que els crea.  En aquest sentit, a més més, d’explicar quina és la família  i la  història que “viu” en aquella casa, també cerquen la protecció dels avantpassats, però no són objecte de veneració. En altres casos tenen un simbolisme mortuori o apareixen en les sales on es feien les cerimònies del poble que volien explicar la història i identitat de cada poble als seus membres.
Al Museu d’Antropologia de la Universitat de British Columbia podem admirar nombrosos tòtems originals (Fotografies 6,7 i 8). Cal tenir present que la majoria dels pals totèmics eren policromats, fet que els conferia una vistositat espectacular. Els colors més utilitzats eren el negre, el vermell, el verd i el blau i els animals més representats eren els óssos, les àligues, els castors, les granotes, els llops i les balenes. Us recomano que si teniu l’oportunitat de visitar Vancouver no deixeu d’anar a aquest museu per tal de gaudir d’un art molt lligat a la terra.
Fotografia 4
Fotografia 5
Fotografia 6
Fotografia 7
Fotografia 8

Els plàtans de la plaça Santa Maria de Mataró

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els plàtans de la plaça Santa Maria de Mataró
Els plàtans són molt presents en les places de molts pobles i ciutats de Catalunya. Si tenen espai generen una ampla capçada que és un bon refugi al llarg dels mesos estivals. Pel que fa al simbolisme i la història del plàtan ens hem de remuntar a l’antiguitat ja que va ser un arbre molt venerat pels grecs, per exemple  apareix, freqüentment, en descripcions de santuaris. Segurament que la fascinació per aquest arbre anava molt lligada a les seves espectaculars dimensions i a la seva longevitat. Pel que fa al seu origen, la mitologia grega ens relata que hi ha via dos gegants, Otos i Efialtes, que tenien dues germanes, Pàcratis i Plàtan. Davant dels excessos d’aquest dos gegants, els déus van decidir la seva mort i Plàtan, trista per la mort dels seus estimats germans, fou transformada en arbre. Molts segles després el plàtan va ser un arbre que després de la revolució francesa es plantava a les places dels pobles per celebrar la fi de l’obscurantisme i l’inici d’una nova era. Per aquest motiu se l’anomena l’arbre de la llibertat.
Els plàtans de la plaça Santa Maria
Els tres plàtans de la plaça de Santa Maria de Mataró tenen una història ben curiosa. Segons documents i fotografies aquests arbres van ser plantats el 1889 i, per tant, són arbres centenaris. Ara bé, la data clau en la història d’aquests tres arbres és el maig del 2001. Davant del projecte de reurbanització de la plaça endegat per l’Ajuntament de Mataró que preveia talar-los, la societat civil mataronina va organitzar-se per evitar-ho. En primer lloc es van recollir alguns milers de signatures entre la ciutadania i, posteriorment, un grup  de joves van decidir enfilar-se als arbres per evitar que els abatessin. La Vanguardia del 27 de maig de 2001 va treure una notícia titulada: “Barones rampantes de Mataró se instal·lan en árboles para impedir que los corten”. Afortunadament la pressió popular i el ressò de la notícia en els mitjans de comunicació va fer rectificar  l’ajuntament i els plàtans encara són drets.
Per celebrar els 10 anys de l’anomenada: “revolta dels arbres” el dissabte 4 de juny van celebrar-se diversos actes al peu dels plàtans centenaris. El més curiós va ser el recital de Pau Riba enfilat dalt d’un dels arbres.
Celebro històries com les que acabo d’explicar ja que els petits gestos diuen molt d’un poble. A més a més, aquests plàtans situats al davant de la portalada de la basílica de Santa Maria afavoreix el seu paper de ser un pont entre la terra i el cel. D’altra part, aquests plàtans m’han aixoplugat cada estiu quan s’hi celebra davant seu  un dels actes més entranyables de les Santes i que té lloc desprès de les matinades, quan les diferents colles van arribant i es dediquen a llançar la resta dels seus coets, mentre les gralles cada vegada sonem més fort. I quan tot s’acaba comencen a sonar les campanes que ens indiquen que manca poc per l’ofici de les Santes.

Els arbres i el temple un pont entre la terra i el cel

L’alzinar amb boix del torrent de Santa Maria a la muntanya de Montserrat

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’alzinar amb boix del torrent de Santa Maria a la muntanya de Montserrat

Avui he anat amb els alumnes de Geografia de la UdG a la muntanya de Montserrat per observar sobre el terreny algunes de les explicacions fetes a l’aula. Els he demanat que abans d’endinsar-nos en l’alzinar amb boix del torrent de Santa Maria obrissin els sentits per poder captar la major varietat de sensacions que transmet aquest alzinar i, per tant, hem caminat uns 10 minuts en silenci per dins de l’alzinar i després hem posat em comú quines característiques tenia l’alzinar i quines sensacions havíem percebut. És molt important adonar-se que el silenci i, a ser possible, la solitud, ens permet obrir els nostres sentits davant de la natura. Recordo algunes de les sensacions viscudes i explicades en la reunió feta al pla dels ocells: la força del vent i la remor que generava sobre les branques dels arbres, el contrast entre la penombra de l’interior del bosc i l’excessiva claror que paties quan arribaves a una clariana, la piuladissa dels ocells, la remor que fèiem nosaltres mateixos al caminar.. Per tant, us recomano que si voleu viure en la seva plenitud el bosc, camineu sols, en silenci i amb humilitat.
Panoràmica de l’alzinar amb boix del torrent de Santa Maria

Per què he triat aquest indret per fer aquest exercici ? Doncs perquè la muntanya de Montserrat és, entre altres fets, un paisatge espiritual de primera magnitud. Aquesta espiritualitat la proporciona, al meu entendre, la verticalitat i l’esglaonament de la muntanya. En aquest sentit recordo que els cartoixos que van instal·lar-se al peu del Montsant, en la comarca del Priorat, ho van fer perquè vivien la muntanya com una escala cap al cel. El segon element que afavoreix l’espiritualitat de Montserrat és el recolliment que ofereixen les ermites, algunes canals o l’alzinar amb boix del torrent de Santa Maria. Si teniu temps deixeu-vos ‘hi perdre.
Interior de l’alzinar amb boix del torrent de Santa Maria

Els arbres en el camí de Montserrat

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els arbres en el camí de Montserrat
Aquest dissabte he format part -des de Terrassa- d’una caminada-peregrinatge que anava de Mataró a Montserrat. Des de fa 25 anys en Jaume i els amics que el volen acompanyar van des de casa seva- a Mataró- fins al monestir de Montserrat a fer un petó a la Moreneta, donar gràcies i, si convé, fer-li alguna demanda. Ho fan per mantenir una prometença que  ell mateix va fer fa 25 anys.
Caminant vers Montserrat
Fer una llarga caminada et permet conversar amb els amics que fa poc o molt que no veies, conèixer noves persones i gaudir de moments de solitud. Caminar sol em permet observar i reflexionar vers l’ús que fem del territori i de l’estat i característiques de la natura, sobretot, de la vegetació, també em permet relacionar el camí amb la vida mateixa ja que el camí, a vegades és pla, en altres ocasions és molt costerut i en d’altres és perdedor. En aquest camí de solitud els arbres sempre s’esdevenen uns bons companys de viatge ja que m’expliquen les seves vicissituds. M’entristeixo quan observo un arbre molt envellit, mig cremat o mutilat. M’alegro davant de la vitalitat primaveral de les alzines i pins o de les noves fulles dels aurons i albes. M’il·lusiono al veure els nous plançons de pins i alzines que s’obren pas enmig de la brolla plena de colors i olors. Els arbres també em mostren la seva simbologia. Per exemple les alzines i roures em demostren la seva força i resistència. Els xipresos la seva espiritualitat que es veu reforçada al gaudir darrera seu del perfil de la muntanya de Montserrat. En definitiva caminant sol pel camí de Montserrat mai m’he sentit ni perdut ni sol ja que els arbres m’instruïen i sabia que els amics eren un parell de minuts davant meu. 
La força d’un roure creixen en un marge sempre impressiona
L’espiritualitat dels xipresos es veu reforçada amb el perfil de la muntanya de Montserrat

Els arbres del canal d’Urgell

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els arbres del canal d’Urgell

Aquests dies de Pasqua, amb la Mercè, la Núria i en Giovanni, vam fer, amb bicicleta, un sector del canal d’Urgell. Vam sortir de la vila d’Agramunt. Des d’aquest nucli el canal circula pel vessant més frescal de la vall del Sió. Per aquest motiu al costat del camí i del canal creixen, en grups aïllats, denses fileres de pollancres, d’albes, de freixes i d’acàcies. De tant en tant, també ens apareixen algunes alzines i roures. El camí també ens ofereix esplèndides panoràmiques sobre  la vall de Sió.
Cal tenir present que el canal d’Urgell és l’obra hidràulica més important de Catalunya que va permetre que un sector molt important de la Depressió Central Catalana deixes de ser un secà i es convertís en un terra molt fèrtil gràcies a l’aigua del canal d’Urgell així com dels canals auxiliars i sèquies.
Fileres de pollancres, freixes i alzines prop del canal d’Urgell a la vall de Sió
Fileres d’albes i freixes prop del canal d’Urgell al seu pas per la vall de Sió

Un cop el canal creua la suau serra d’Agramunt, s’endinsa a les planes d’Urgell i l’horitzó s’eixampla enormement. El canvi de vessant genera una menor presència d’arbres i un canvi d’espècies. En la solana només ens apareixen petits grups de plàtans, alzines i d’ailants (Ailanthus altissima) que és un arbre provinent d’Àsia i de creixement ràpid.
A l’arribar a la cruïlla amb Santa Maria de Montmagastrell vam deixar el canal per tornar per camins i carretera a Linyola on estàvem hostejats.
Grup d’ailants
Panoràmica de les planes d’Urgell

Els arbres de l’estany d’Ivars i Vila-Sana

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els arbres de l’estany d’Ivars i Vila-Sana
Aquests dies de Pasqua he estat amb la meva dona i la Núria i en Giovanni, -bons amics de Mataró- a les terres del Pla d’Urgell. Ens hem allotjat a can Rotés que és un encantador hotel de Linyola on hem rebut un tracte exquisit. Un dels primers espais que hem visitat ha estat l’estany d’Ivars i Vila-sana. Es tracta d’un estany que va ser dessecat en la dècada dels cinquanta, és a dir, en ple franquisme i en contra de la voluntat dels habitants d’aquestes terres pels quals era un espai estimat i ple de referències culturals i d’activitats socials com: passejar amb barca, fer-hi curses de natació, cacera.. Certament, ara que s’ha recuperat l’estany, torna a ser un element identitari d’aquestes terres. Ho vam comprovar tot passejant per Linyola on  alguns dels seus amables vilatans el primer que ens van preguntar era si ja l’ havíem visitat .
La recuperació de l’estany ha estat lenta ja que comença a principis de la dècada dels noranta, però no és fins al 2005 en que comencen les obres i, posteriorment, la inundació amb les aigües del canal d’Urgell que s’utilitzaven per regar els camps que van  crear-se al dessecar l’estany. 
L’estany d’Ivars i Vila-Sana
Com que es tracta d’una obra recent els arbres que podem observar són resultat de dues realitats. La primera és producte de la inundació de les terres que ha generat la mort d’alguns plàtans que encara es mantenen coberts d’aigua com a símbols d’un passat agrícola. La segona realitat és la plantació d’arbres situats, sobretot, al costat dels camins i dels aguaits. Es tracta d’arbres joves lligats a la proximitat de l’aigua com l’àlber, el pollancre, el tamariu, el freixe, el salze blanc i el vern. És plenament recomanable passejar tranquil·lament pels camins que envolten el nou estany i fixar-se tant en els arbres morts enmig de l’aigua com en els nous arbres plantats que ens parlen del passat i del present. Per poc que ens allunyem de la influència de l’aigua ens apareixen els arbres fruiters i en els marges agrícoles algunes alzines.
Plàtan mort en omplir-se el nou estany
Pollancres, freixes i salzes plantats al costat del camí que voreja l’estany
Freixes, tamarius i salzes plantats al costat d’un aguait

Les Magranes de l’edifici modernista de Caixa de Sabadell

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Les Magranes de l’edifici modernista de Caixa de Sabadell

El magraner és un arbre de fulla caduca que pot  arribar fins els 5 metres d’alçària i presenta una capçada força irregular.  Les flors, vermelles i molt boniques, apareixen solitàries entre els mesos de maig i agost. El fruit és la magrana que té de 5 a 9 cm. És un fruit comestible que quan és madur es clivella i s’obre de manera irregular. La part comestible són les llavors. El fruit té una envolta coriàcia que va des de colors grocs a vermells. 
El magraner és un dels arbres fruiters més antics. Els magraners eren molt comuns  prop dels masos i en els marges dels camins. De totes formes, Catalunya no és terra de magraners, les bones magranes sempre vénen del sud de la Península. No és estrany, doncs, que una ciutat important d’Andalusia porti de nom Granada en homenatge a aquest aliment que els àrabs conreaven amb mirament ja que per a ells era una fruita refinada.
Pel que fa a la simbologia del magraner, cal esmentar que la fruita és l’element que pren tot el simbolisme, tal com passa amb la major part dels arbres fruiters. La granada és el símbol de la maduresa i de la fertilitat. Segons la mitologia grega, en el seu temple d’Argos, la deesa Hera apareixia representada amb una granada a la ma. Ara bé, la mitologia grega estableix que l’origen d’aquest arbre és el següent: La mort de la mare de Side va generar, amb el pas del temps, un amor enfollit del pare cap a la seva filla. Fins que un dia, Side, fugi del seu pare i quan va arribar a la tomba de la seva mare va llevar-se la vida. Els Déus compadits per la dissort de Side, van fer brotar de la seva sang vessada un arbre que la recordaria eternament: el magraner.
Magranes en un capitell de la façana

A la Bíblia la magrana amb les seves llavors també és una fruita carregada de simbologia. Normalment és símbol de reialesa, esperança i vida futura, però també s’empra com a símbol de la resurrecció de Jesús o de la mateixa església ja que les llavors representen els creients que formen una sola església.
En els versos del Càntic dels càntics ens apareix un vers on ens s’utilitza el valor de la magrana com a fruita que satisfà al’assedegat espòs, quan l’esposa diu (Ct 8, 2):
“Quan et trobaria per fora, et podria besar
sense que ningú me’n fes retret.
Et conduiria i et faria entrar
a la casa de la meva mare, que em nodrí,
i jo et donaria a beure vi perfumat
i most de les meves magranes.”

Els jueus creuen que la magrana és un símbol de veritat , ja que afirmen que té 613 llavors, el mateix nombre de manaments de la Torà. 
A l’edifici modernista de Caixa de Sabadell projectat per Jeroni Martorell i construït entre el 1907 i el 1915 a la ciutat de Sabadell, ens apareixen les magranes en alguns capitells de la façana i en els mosaics que hi ha a la primera planta abans d’entrar a la sala noble. En tots dos casos la utilització de la magrana simbolitza la maduració i la fertilitat, per tal de fer entendre als possibles clients de principis de segle que Caixa de Sabadell era una institució madura i fèrtil  i, per tant, un lloc segur on deixar els estalvis.
Magranes en un dels mosaics de l’interior de l’edifici

Els vells castanyers de Riells del Montseny

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els vells castanyers de Riells del Montseny
El castanyer és un arbre caducifoli que viu a la zona temperada. El seu  fruit és la castanya, la qual és una càpsula espinosa en cúpula que fa entre 5 i 11 centímetres de diàmetre i conté de 2 a 7 castanyes. Les castanyes són fruits comestibles, força apreciats per la gastronomia d’alguns països, tot i que de vegades es consideren “menjar de pobre”. La paraula castanea prové d’una ciutat grega: Castanea . També es valora molt la fusta dels arbres, sobretot, la dels rebrots tendres que s’anomenen perxes i els boscos on creixen perxades.
L’única espècie que es troba de forma natural a casa nostra és el castanyer europeu o arbre de la castanya (Castanea sativa). El nostre castanyer va ser portat pels romans quan van conquerir la península ibèrica, de fet, els romans portaven a cada lloc on conquerien l’olivera, el castanyer i la vinya. Es creu que el castanyer és autòcton del Mar Negre i de diverses zones de l’Àsia Menor però l’imperi Romà en va generalitzar el seu cultiu per tot Europa. A Catalunya, la màxima expansió del castanyer va ser a finals del segle XIX.
Des dels romans fins l’actualitat s’han utilitzat les castanyes, molt energètiques, tant per aliment pel bestiar com per l’espècie humana. De la farina de castanya es fa pa i pastissos. La fusta del castanyer ha estat molt important ja que és elàstica i molt resistent  a l’ humitat i, en conseqüència, s’ha utilitzat per fer de tot; portes per a les cases, bigues, mobles de qualitat, tancats, barrils, cistells, ….. 

La riera de Riells 
Del castanyer, el que pren simbologia cristiana és la castanya que és símbol de la castedat i del triomf de la virtut sobre les temptacions de la carn ja que les punxes de la seva clofolla són enteses com un element de protecció i defensa del fruit.
Si voleu conèixer els vells castanyers de Riells del Montseny cal que aneu en cotxe fins l’abadia de Sant Martí de Riells i continueu a peu seguint la riera de Riells. Al cap d’uns 300 m de l’abadia trobareu un pont a ma esquerra. Creueu-lo i continueu pel costat de la riera. Quan la vall s’estreny començareu a trobar aquest vells castanyers que són digne de ser admirats tranquil·lament mentres escolteu la remor de l’aigua. 
Un dels vells castanyers de Riells del Montseny
Un vell castanyer de Riells amb l’interior del tronc buit.

El Maresme s’omple de colors. El que hi ha darrera la bellesa.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El Maresme s’omple de colors. El que hi ha darrera la bellesa.
Aquests dies de febrer en travessar la comarca del Maresme des de Palafolls fins a Mataró, he vist els vessants solells del Montnegre i el Corredor tacats de “banderes blanques”, tal com anomenaven  els poetes Maragall i Punsola als ametllers i dels grocs de les mimoses. D’altra part, el dimarts passat, com molts altres dies, vaig anar a caminar amb el meu amic Jaume pels voltants de Mataró. Normalment fem el mateix recorregut. Sortim de la plaça del forn del vidre, al centre de la ciutat, i ens enfilem fins l’ermita de Sant Martí de Mata. El camí de tornada el fem per les Cinc Sènies. Aquesta setmana els blancs del ametllers i els grocs de les mimoses eren molt presents en els marges, en ocasions, entapissant algun camí. La veritat és que aquesta estesa de colors era una veritable festa enmig dels verds de les alzines i els pins.
Els blancs i els grocs dels ametllers i les mimoses als camps dels voltants de Mataró
Producte d’aquests recorreguts em vénen a la ment dues reflexions. La primera és la importància que està prenent l’estètica en la nostra societat. Per evidenciar-ho us reprodueixo dos fragments de dos articles periodístics que parlen de l’ametller i la mimosa. La periodista Tatiana Sisquella escrivia a la seva columna del diari “Ara”: “L’ametller té una funció molt més important que la de donar fruit. Aquest arbre, pausat, serè i aparentment aliè a tot el que passa al seu voltant, ens recorda que malgrat tot, sempre hi ha coses bones per venir” El segon text és de l’escriptor Antoni Puigverd i prové d ela revista “Presència”:” La mimosa és, d’altra banda, la primera planta sinestèsia de l’any: quan la contemples, encara que sigui de lluny o a través d’un vidre, n’imagines l’olor; i quan en captes l’olor que t’arriba d’un ram de mimoses que no veus, automàticament n’imagines el groc agudíssim i rialler. És una adolescent que crida i s’emborratxa mentre els adults intenten dormir. Trenca la nit de l’hivern i enlluerna amb els seus collarets de quincalla”.
Las segona reflexió és que darrera la bellesa hi ha, a vegades, realitat amagades. En el cas de l’ametller , cal no oblidar que la seva plantació la dur a terme la pagesia i no per gaudir de la floració sinó per recollir els seus fruits. En el cas de la mimosa (Acacia dealtaba) que és un arbre provinent d’altres terres i utilitzat per la jardineria, cal tenir present que és una gran espècie colonitzadora. El resultat és que el DAISIE (Delivering Alien Invasive Species Inventories for Europe) la considera entre les 100 espècies invasores més importants d’Europa i esmenta que està generant greus problemes a Portugal i Turquia (www.europe-aliens.org).
El camí que porta a Sant Martí de Mata