Hofgarten, el jardí imperial d’Innsbruck a l’hivern

La ciutat austríaca d’Innsbruck es troba rodejada d’impressionants muntanyes alpines. Per aquest motiu s’anomena: la capital dels Alps, encara que, pròpiament, només és la capital del Tirol. En aquesta ciutat la família imperial austríaca va fer-se construir un palau (Holburg)i al seu costat un jardí (Hofgarten).
Aquest jardí imperial que va ser creat el segle XVI sota l’arxiduc Ferran II, després va ser remodelat, en estil barroc, per l’emperatriu Maria Teresa i, finalment, al llarg de la primera meitat del segle XIX va convertir-se en un jardí paisatgístic. L’any 2000 va ser declarat monument històric. El jardí té unes 10 hectàrees amb diferents camins pel seu interior (Fotografia 1) i un ample passeig que fa de transició amb el carrer (Fotografia 2). 
 
Fotografia 1
 
Fotografia 2

A l’hivern els arbres prenen tot el protagonisme del jardí. Passejar a cinc sota zero sota i contemplar els espectaculars troncs i capçades que s’aixequen sobre el terra nevat és un espectacle únic que cal experimentar. Hi ha centenars d’arbres i el jardí a l’hivern es pot dir que és un veritable arborètum. Podem observar molts arbres de les muntanyes alpines com la pícea (Picea abies) (Fotografia 3), el làrix (Larix decidua) (Fotografia 4) o la pinassa austríaca (Pinus nigra subsp. Nigra) (Fotografia 5) o el faig (Fagus sylvatica) (Fotografia 6). També creixen espècies pròpies dels parcs com els plàtans (Fotografia 7) i d’altres contrades, així com arbres que prenen formes molt curioses (Fotografia 8) .
Fotografia 3 Picea abies
Fotografia 4. Larix decidua al centre de la imatge
Fotografia 5 Pinus nigra subsp. nigra
Fotografia 6 Faig que hi ha al davant del parc

Fotografia 7. Dos espectaculars plàtans
Fotografia 8. Un curiós arbre amb les primeres llums d’un matí hivernal

L’Institut de Recerca sobre l’Ordenació Forestal a nivell italià està a Trento

A l’antiga residencia estival del bisbe de Trento hi ha l’actual: “Unità di ricerca per il monotoraggio e la pianificazione forestale” que abans s’anomenava ISAFA i que està dins del “Consiglio per la ricerca e la sperimentazione in Agricultura”. En concret se situa a Villazzano dins del terme municipal de Trento (Regió autònoma del Trentino-Alto Adige). 

 http://mpf.entecra.it

Es tracta d’un palauet rodejat d’arbres i jardins (Fotografia 1 i 2) on vaig tenir la sort de fer-hi una estada de recerca fa uns anys. 

 
Fotografia 1. L’institut de recerca forestal de Trento
Fotografia 2. Els entorns de l’Institut
Els principals eixos de recerca d’aquest centre són els següents:
  • ·        Establir la metodologia i treballar les dades les inventaris forestals nacionals.
  • ·        Crear eines metodològiques per l’ordenació forestal, com el: “progetto bosco”
  • ·        Reflexionar sobre les relacions entre el turisme i el bosc.
L’exterior d’aquest centre de recerca està molt ben cuidat i ens apareixen arbres fruiters, algun faig, coníferes i un ginko (Fotografies 3,4 i 5). De tant en tant, aquest espai acull alguna manifestació artística que vol relacionar els arbres amb l’art (Fotografies 6 i 7).

Fotografia 3. Faig situat en el jardí de l’Institut. Autora: Nunzia Turra
Fotografia 4. Pomera del jardí de l’Institut. Autora: Nunzia Turra
Fotografia 5. Ginko del jardi de l’Institut. Autora: Nunzia Turra
Fotografia 6. Festa en els jardins de l’Institut on  alguns artistes treballen una soca.
Fotografia 7. Obra d’art sobre fusta situada en els jardins de l’Institut

El “Palo borracho” de Mataró és mort i caldrà plantar-ne un nou exemplar

L’Amèlia, una bona amiga de Mataró, m’escriu per dir-me que el “Palo borratxo” és tècnicament mort.  Es tracta d’un l’arbre del “chaco” sudamericà plantat en una rotonda de l’entrada de Mataró i del qual vam parlar el 18 de gener d’enguany.

També m’adjunta una informació de la revista Capgros (www.capgros.com) on s’explica que en els darrers mesos els tècnics de manteniment de l’Ajuntament de Mataró i de la Jardineria Sala Dalmau han comprovat l’estat de l’arrelament de l’arbre i han confirmat que l’arbre està tècnicament mort, per la qual cosa s’haurà de substituir per un nou exemplar de la mateixa espècie. La substitució de l’arbre no tindrà cap cost perquè forma part de la garantia “al 100%” de l’empresa que ha plantat l’arbre. També s’esmenta que  l’arbre no ve de l’Argentina sinó que forma part del catàleg del viver.

Un arbre monumental del “chaco” sudamericà a l’entrada de Mataró

Si entrem a Mataró per la N-II des de Barcelona, a l’alçada del Rengle o del Tecnocampus observareu, en una rotonda, un arbre molt curiós ja que té forma d’ampolla. Es tracta del “palo borracho”, “árbol botella” o “yucán” (Chorisia speciosa).  És un arbre de la família de les Bombacàcies. El nom del gènere està posat en honor de l’artista J.L. Choris que acompanyava al naturalista Kotzebue en les seves campanyes per Sudamèrica i pel que fa al nom de l’espècie, significa bonica i fa referència a les espectaculars flors que fa l’arbre.
El “chaco” és un terme quítxua que vol dir: “lloc de cacera” i s’utilitza per denominar la sabana embosquinada que creix entre el riu Paraguai i la serralada dels Andes i com tots els gramenets subtropicals es caracteritzen per patir una estació seca.
El “palo borracho”
El “palo borracho” és un arbre caducifoli, que fa flors grans i que és capaç d’emmagatzemar aigua en el seu tronc inflat en forma d’ampolla. Una altra de les seves característiques és l’espinescència de la seva escorça que és una estratègia per reduir la transpiració i, a la vegada, és un sistema de defensa contra els grans herbívors. Aquest arbre es va plantar a Mataró, provinent de l’Argentina, fa un parell d’anys i té uns 70 anys, fa 7 metres d’alçada i pesa unes 10 tones.
Per tant, és un arbre que mereix aturar-se, un moment, per observar-lo tranquil·lament i gaudir-ne de les peculiaritats.
L’epiniscència de l’escorça és una de les peculiaritats d’aquest arbre.

Els xiprers de Sant Benet del Bages

 
Aquest desembre he visitat el monestir de Sant Benet del Bages. M’interessava conèixer, en primer lloc, la història d’aquest conjunt patrimonial i la proposta cultural que ha desenvolupat Caixa Manresa i que s’anomena Mont Sant Benet (www.montstbenet.com ). En segon lloc, volia fotografiar xiprers i observar el paper que tenen en aquest espai.
Els xiprers que hi ha a Sant Benet del Bages tenen dues funcions. La primera és simplement estètica i, en ocasions, separadora dels diferents espais. (Fotografies 1 i 2) És resultat dels treballs de jardineria duts a terme des que l’any 2000 Caixa de Manresa va comprar aquesta finca.
Fotografia 1
Els xiprers ens acompanyen en el camí cap al monestir de Sant Benet del Bages

Fotografia 2
Els xiprers separen el camí de l’espai ajardinat

En segon lloc voldria parlar dels xiprers del claustre del monestir. Aquests arbres que s’apropen al centenar d’anys van ser plantats per la família del pintor Ramon Casas que va comprar la finca a principis del segle XX ja que, segons mostren imatges històriques, anteriorment el claustre era net d’arbres. La família Casas va decidir utilitzar aquesta propietat com a residència estival i,en conseqüència, va optar  per rehabilitar el monestir i convertir en vivenda una part de les seves estances. Totes aquestes actuacions van fer-se sota la influència dels principis del Modernisme. De ben segur que la plantació de xiprers (Fotografies 3 i 4) i teixos en el claustre del monestir també és producte de les idees romàntiques que impregnaven el Modernisme. Possiblement, cal també esmentar la influència del pintor i escriptor Santiago Rusiñol el qual va pintar nombrosos jardins on els xiprers tenien un clar protagonisme i va escriure textos lloant els valors i el simbolismes d’aquests arbres. Llegim-ne un parell de fragments[1]:
“Aquest bell arbre conscient, que és escultura i arquitectura, que sap lo que es fa i del modo que creix, que necessita per arrelar-se el prestigi i la noblesa de moltes generacions; que dóna silueta al paisatge i sobirania als jardins, que és campanar dels arbres i la majestat de la plana; aquest arbre que sols aixeca en la calma i la solitud”
“Són campanars de vellut fosc, són fantasmes immensos del jardí, són obeliscos de verdor, són monstres de simetria, de proporció i d’ampla bellesa,..,els troncs pugen llisos com columnes, i els capitells són la verdor que puja pariona als núvols, sense un dubte i sense una arruga; són arbres de voluntat, d’energia i consciència”

[1] Santiago Rusiñol (1976): “La guerra dels xiprers” dins Obres Completes IIVol., Editorial Selecta, Barcelona.


Fotografia 3
Els xiprers del claustre són el campanar dels arbres
Fotografia 4
Els xiprers són obeliscos de verdor

Quan observeu les fotografies o visiteu el claustre comprovareu com les xiprers són els veritables protagonismes, convertint-se en campanars o obeliscos verds.



[1] Santiago Rusiñol (1976): “La guerra dels xiprers” dins Obres Completes IIVol., Editorial Selecta, Barcelona.



Els plans de Boavi a la tardor

Els dies 20, 21 d’octubre, acompanyat del professor David Pavón i dels alumnes de segon curs del grau de Geografia de la UdG, vaig estar al Pallars desenvolupant un Pràcticum. La nostra seu va ésser el poble de Burg el qual ens va acollir amb una gran amabilitat. L’objectiu d’aquesta activitat acadèmica era endinsar-nos en la realitat econòmica i paisatgística d’aquestes valls pirinenques. Per fer realitat aquest objectiu vam comptar amb el guiatge de la Neus Monllor que és la directora de l’espai Tomata (www.laccb.cat) situat a Burg i des del qual es promou una variada i interessant programació cultural. De la mà de la Neus vam escoltar molta gent que ens va parlar de la seva realitat i de com veuen el futur.
Quan tornàvem cap a Girona comentàvem què ens havia agradat més. Alguns parlaven de l’esplèndida passejada pel bosc de Virós acompanyats d’en Marc Garriga- que és enginyer de forest i tècnic del Parc Natural de l’Alt Pirineu- , d’altres destacaven el debat entre el Director del Parc Natural de l’Alt Pirineu i l‘alcalde i un regidor del municipi de Burg, on es va parlar de les relacions entre el parc i els habitants de les valls així com dels problemes que representa viure a la muntanya o el futur de les bordes situades en les pastures de muntanya. Personalment un dels records més plaents dels tres dies al Pallars va ser la passejada pels plans de Boavi. Mai havia estat a Boavi a la tardor i us recomano, ferventment, deixar-s’hi perdre qualsevol dia tardoral.

Fotografia 1
Els plans de Boavi
Boavi és un espai envoltat d’ encrespades muntanyes (Fotografia 1) on els caducifolis, sobretot els bedolls, es barregen amb les coníferes, majoritàriament avets. El contrast d’aquests dos arbres (Fotografia 2) a la tardor és espectacular. Els colors ocres i platejats i les formes gràcils del bedoll contrasten amb el verd intens, la rectitud i la grandesa dels avets. I, entremig, el soroll de l’aigua o els cavalls i vaques pasturant. El plaer encara va ser més gran ja que vaig poder-lo compartir amb els alumnes (Fotografia 3). Un dels moments que resta molt  viu en la meva memòria són  les explicacions sobre la dissimetria entre vessants  pel que fa a les comunitats vegetals i unes brevíssimes notes sobre la geomorfologia de les muntanyes que ens envoltaven. Com a docent poder compartir “in situ” explicacions, reflexions i, sobretot, emocions és una de les tasques més agradables de la meva professió.
Fotografia 2
Contrast entre els bedolls i els avets
Fotografia 3
Els alumnes de 2º del Grau de Geografia de la UdG amb els seus professors i la Neus Monllor

Els arbres i la religió al Japó

L’estiu passat amb la meva família i els Van Vila vaig tenir la sort de viatjar al Japó. Un dels fets que més en va sorprendre va ser el tracte i la consideració dels arbres dins els espais sagrats. Per aquest motiu he volgut escriure una reflexió vers el paper dels arbres dins les creences religioses dels japonesos.
La religió bàsica i més antiga del Japó és el xintoisme segons la qual les forces sobrenaturals anomenades Kami es veuen personificades en les espècies i elements de la natura. Hi ha tres tipus de Kamis: els que representen la natura, els dels llinatges i els dels individus. Els Kamis de la natura són els més antics i, per tant, els elements de la naturalesa com les muntanyes, les fonts, els rius o els boscos i arbres poden tenir un valor sagrat. Els boscos sagrats s’anomenen chinju no mori i normalment envolten els recintes religiosos.  Per tant, al Japó, trobem muntanyes sagrades, com el mont Fuji, illes sagrades com la de Miyajima o boscos i arbres sagrats. Un dels exemples, més espectaculars, de bosc sagrat el trobem a l’illa de Yaku-shima on hi ha els boscos de Yakusugi, és a dir, els boscos monumentals de cedre roig japonès. Només cal tenir present que aquests arbres poden arribar a tenir de 3 a 5 m de diàmetre, més de 30 m d’alçada i, majoritàriament són mil·lenaris. El Yakusugi de més edat que ha estat identificat fa 25,3 m d’alçada, una circumferència a l’alçada del pit de 16,4 m i es calcula que té més de 7.000 anys. Un altre exemple de comunió entre la natura i la societat és el peregrinatge que es fa entre els boscos de la península de Kumano. També és interessant ressenyar el cas del santuari d’Ise que és el més important dels santuaris xintoistes del Japó on el sakaki, que és un arbre perennifoli de la família de les camèlies, ocupa un lloc central en la distribució dels edificis religiosos. D’altra part les branques del sakaki s’utilitzen en els rituals xintoistes, producte de la seva veneració com arbre sagrat.
El budisme va ser introduït  en el segle VI i, tot i que va convertint-se en la religió majoritària, va incorporar molts elements del xintoisme. Més endavant el budisme zen va aconseguir molta importància dins del Japó fet que va tenir gran transcendència en el valor dels elements naturals. Cal tenir present que s’arriba al Nirvana després de superar diferents estadis que tenen com a eix la contemplació i la meditació i en aquest sentit l’arbre i el bosc tenen un gran valor. En aquest sentit hem de recordar que Buda va seure’s sota l’ombra d’un Pipal (Ficus religiosa) per esperar la revelació divina. En aquest punt convé recordar que Buda deia que el bosc és un organisme únic que és font de gran bondat ja que no demana res i, en canvi, ens ofereix alimentació i protecció. També esmentava que els boscos són els millors llocs per a la contemplació ja que dins seu podem oblidar-nos de les nostres relacions materials i endinsar-nos en l’ordre natural, fet que ens atorgarà una major quietud mental. Per tant, pels budistes el bosc s’esdevé un espai de pau i serenitat. Per aquest motiu en molts temples budistes, com el de Nara on es troba l’estàtua de Buda més gran del món, se situen en el mateix altar i al costat de les estàtues de Buda arbres plantats en testos de grans dimensions.
Producte de totes aquestes consideracions, tots els edificis religiosos, en menor o major mesura, incorporen elements naturals. Si comencem pel tori (Fotografia 1) o pòrtic d’entrada a l’espai sagrat, aquest en moltes ocasions pot situar-se enmig del bosc, d’un llac o del mar, com és el cas del santuari xintoista d’Itsukushima situat a l’illa sagrada de Miyajima on no es pot talar cap arbre i on els cérvols circulen lliurement   per tots els indrets. Aquest santuari que data del segle IX permet la prolongació de l’edifici sobre les aigües, resultat de concebre que la divinitat se situa entre el cel i la terra. Entre el tori i l’edifici religiós en moltes ocasions apareix un passeig on els arbres tenen molta importància ja que s’esdevenen veritables columnes situades a banda i banda del passeig que acompanyen al pelegrí. L’exemple més espectacular  és l’avinguda d’entrada als santuaris de Nikko, anomenada sugi-namiki formada per cedre roig japonès o sugi i  que van ser plantats en el segle XVI .  També el camí que hi ha entre el tori que hi ha al llac Ashi  i en el santuari de Hakone el qual també està rodejat de majestuosos cedres japonesos. A l’esplanada de davant d’aquest santuari ens apareixen alguns exemplars mil·lenaris (Fotografia 2). Convé tenir present que el sugi és l’arbre nacional del Japó i simbolitza la connexió cultural i religiosa amb la natura. Quan aquest arbre és molt vell s’anomena Yakusugi. El sugi és un arbre perennifoli molt alt, que en ocasions pot arribar als 70 m d’alçada, uns diàmetres que sobrepassen els 4m i una escorça grisenca i vermellosa amb tires verticals. Degut a que la seva fusta és força tova no estat tradicionalment utilitzat per la construcció i aquest fet ajuda a entendre l’abundància d’aquest arbre en el Japó.
Com que la major de les pràctiques religioses dels japoneses, tant en santuaris xintoistes com en temples budistes són individuals, és a dir, les persones arriben i, primer de tot, es purifiquen amb l’aigua i encenen encens també a l’entrada del temple. Tot seguit es dirigeixen davant de l’altar i fan les seves oracions. En ocasions les pregaries que demanen el benestar de la família o una bona feina es compren  ja escrites sobre fusta o paper. Les inscripcions sobre fusta es pengen, en alguns casos al voltant d’arbres (Fotografia 3) i quan són sobre paper es lliguen a les branques dels arbres (Fotografia 4). Aquests paperets de la sort que es venen en els santuaris i porten escrits amb desitjos que volen que es facin realitat s’anomenen Omikuji.
En darrer lloc parlarem del reconeixement amb símbols xintoistes dels arbres sagrats producte de la seva edat o dimensions. En els santuaris xintoistes podem trobar arbres venerats que estant rodejats per una corda de palla d’arròs trenada que també és utilitzada per rituals de purificació i s’anomena Shimenawa (Fotografia 5).

Fotografia 1
Tori del Santuari Meiji de Tokio

Fotografia 2
Passeig de Sugi-Namiiki a Nikko, on podem apreciar la majestuositat del sugi o cedre roig Japonès

Fotografia 3
Pregàries penjades al voltant de l’arbre sagrat en el santuari Meiji de Tokio

Fotografia 4
Omikujis penjats en un dels cedres de l’avinguda que porta als temples de Nikko
Fotografia 5
Shimenawa que rodeja un dels cedres del temple de Hakone