“El jardí dels poetes” de Morella

Ocasionalment la bellesa ens sorprèn i corprèn. Ahir, mentre passejàvem  pels costeruts carrers de Morella, en un tombant vam topar-nos amb  un cartell que anunciava “El jardí dels poetes.” Ràpidament ens va cridar l’atenció ja fos només per la curiositat que desperta imaginar un espai dels poetes com pel fet que la silueta de  l’arbre de l’anunci estava format amb versos, un bell cal·ligrama!  Conduits per la seva visió, vam caminar fins localitzar l’entrada del jardí.


Es tractava d’un petit espai disposat en dues petites terrasses al peu de les quals convergien dos estrets carrerons. El més sorprenent va ser la seva senzilla bellesa. L’acollidor espai  semblava talment el breu jardí, la bella eixida d’una casa particular. Els seus dos nivells podien ser transitats per un petit corriol de grava al costat del qual els parterres amb  plantes començaven a florir barrejats amb arbres. Destaquem-ne un ametller del qual brostaven les primeres fulles tot mantenint tossudament un bell rosat. A  la terrassa superior hi havia una cadira-balancí  ubicada al bell davant d’uns plafons biogràfics de tres il·lustres literats lligats a aquelles terres:  Vicent Andrés Estellés, Carles Salvador i Antonio Labordeta.

Els cartells referenciaven els personatge en diferents llengües i oferien un breu tast de la seva obra, potser pretenien desvetllar la curiositat i fer-nos anar un xic més enllà a la primera oportunitat?
Arribats a casa, encuriosit, vaig cercar en els llibres de poesia de la meva dona i vaig  trobar amb aquests captivadors versos  de Vicent Andrés Estellés, del poema “Horacianes” que recull i actualitza –al meu entendre amb gentil senzillesa – l’esperit del gran poeta llatí:
M’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu  d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>