L’alzina grossa

Molts pobles i ciutats tenen el seu arbre de referència. Normalment, es tracta d’una fita i d’una ombra dins del sender de les seves passejades quotidianes. Fa uns dies, una bona amiga de Sant Pere de Torelló, m’enviava una fotografia d’una alzina que tenia nom i cognoms: l’alzina grossa i, a més a més, la qualificava com arbre estimat i símbol emblemàtic pels santperencs i santperenques en les seves caminades vers el santuari de Bellmunt. Aquestes paraules m’han fet preguntar: Què tenen els arbres que es converteixen en símbols o, millor encara, en éssers estimats ? i Què té aquest vegetal sobirà que genera tantes emocions a aquells que si acosten amb estima i veneració?
Primer de tot, l’arbre pot esdevenir un company de viatge al llarg de la nostra vida. Hi ha famílies que quan els neix un fill, planten un arbre i així observen el creixement de tots dos.
Normalment, davant dels arbres vells sentim veneració ja que som davant d’un ésser viu que ens sobrepassa en longevitat i que la seva presència i estima es pot transmetre, en ocasions, de pares a fills. Per tant, l’arbre clivellat pel pas dels anys pot ser vist com un ancià on recolzar-se una tarda de tardor per demanar consell a partir d’escoltar el seu silenci o la remor de les seves
fulles i branques, tal com feien els grecs a l’Antiguitat. També la seva contemplació ens pot ajudar a entendre millor el nostre lloc dins la natura o els cicles de la vida i fins i tot, a sentir-nos connectats amb la natura i el cosmos ja que, normalment, l’arbre ens fa enlairar la mirada.
D’altre part, els arbres són éssers vius amb qui ens podem comunicar i per tant poden esdevenir els nostres amics més fidels ja que el seu silenci sempre serà el nostre refugi, la seva ombra un aixopluc on sentir-nos protegits i, si som capaços de foragitar els nostres prejudicis, podrem gaudir d’un gran nombre de sensacions i emocions;  com la que prové d’acaronar la seva escorça, la de gaudir de les formes del seu brancatge o dels colors del seu fullatge i fins i tot, la de sentir l’energia que circula pel seu interior.

Si som capaços de reïxi amb  la nostra comunicació completa amb l’arbre possiblement, us adonareu, que quan torneu cap a casa us envaeix un sentiment de pau interior molt gran. Torneu-hi !!
 
L’alzina grossa
 

Les oliveres de Getsemaní

Si hi ha un espai on la natura i l’espiritualitat es donen, intensament, la mà és l’anomenat “hort de Getsemaní”, situat al peu del mont de les oliveres dins de la ciutat de Jerusalem. En aquest espai tingué lloc un dels episodis més intensos de la vida de Jesús. Els darrers dies de la seva vida, Jesús els passa entre el poble Betània, on pernoctava ell i els seus deixebles, i la ciutat de Jerusalem. Després del sant sopar i de tornada cap l’amical casa on dormien, Jesús decideix a
aturar-se a l’hort de Getsemaní. Aquest mot arameu significa trull o molí d’oli ja que aquest hort era un recinte delimitat per murs de pedra seca on hi havia oliveres i el trull. Segons els historiadors es tractava d’una propietat d’una família amiga. Podem preguntar-nos, per què, Jesús decideix aturar-se a Getsemaní ? Primer, perquè es tracta d’un espai situat prop del camí de retorn a Betània. Després, perquè li agradava pregar en hores nocturnes i en llocs apartats. En aquest sentit, l’oliverar era un lloc perfecte ja que, normalment, les capçades de les oliveres no cobreixen del tot l’espai i per tant, es pot veure la nit estelada. 
Tant bon punt Jesús entra  a Getsemaní amb els seus deixebles- menys Judes- es ben clar que vol retirar-se a pregar i, tot seguit, demana als seus que s’asseguin i l’esperin. D’altra part, demana als tres deixebles que l’han acompanyat en els moments intensos de la seva vida (Pere, Jaume i Joan) que
l’acompanyin i li facin costat, tot i que al final també s’adormen. En aquest moment es quan es produeix la solitària pregària de Jesús amb el Pare, davant de la passió i la mort que l’esperava.
  

L’hort de Getsemaní

 

A finals d’agost he tingut la gran fortuna de poder visitar aquest espai i gaudir de la presència de les oliveres. Avui en dia l’hort de Getsemaní és un jardí delimitat per una tanca i que té al seu
costat una bonica església aixecada per pregar en aquests lloc sant. L’element més extraordinari d’aquest jardí és l’existència d’algunes oliveres mil·lenàries, les quals presenten unes mides espectaculars. Estudis fets, segons m’explicà gent de Jerusalem, han demostrat que algunes d’aquestes oliveres tenen al voltant de 2000 anys. Per tant, es tracta d’arbres que potser van permetre que Jesús o els seus deixebles  es recolzin en el seu tronc o que van ser testimoni del moment en que Jesús va mirar
el cel, entre les branques dòliveres, per pregar. Per tot plegat, es tracta d’arbres únics i acaronar la seva clivellada escorça et genera una veritable experiència espiritual ja que et sens connectat amb la terra, com les arrels de l’arbre; et sents dret sobre l’espai, com el tronc de l’arbre i et projectes, tot tancant els ulls, cap al cel.
Una de les oliveres mil·lenàries
Detall de l’escorça d’una de les oliveres mil·lenàries
 

Sota les branques del baobab. Per Jaume Vilaginés

Enmig de la sabana africana sorprenen amb la seva
presència imponent i alhora espectral els baobabs. D’alçada important i amplada
considerable aquests arbres tan peculiars donen un aspecte característic al
paisatge on creixen, sovint de forma aïllada o en comunitats reduïdes.


La sabana africana es caracteritza per amples
praderies i boscos esclarissats d’acàcies, on la presència dels baobabs és
localitzada i ocasional. L’acàcia és l’arbre més nombrós. Té una capçada ampla que
li dóna a la seva silueta un aspecte elegant. Les seves branques acaben en
agudes espines que les girafes esquiven per alimentar-se de les fulles. Els
elefants també tenen en les acàcies la seva principal font d’alimentació. Per
poder aconseguir les fulles més tendres no dubten en arrencar les branques
altes o fins i tot poden abatre’ls. Pels efectes devastadors que deixen en la
vegetació es pot saber si un grup de paquiderms ha passat per un lloc, buscant completar
la seva abundant dieta que arriba al quart de tona diari per exemplar.

La sabana és l’hàbitat de la natura en estat salvatge.
En els grans parcs de l’est de l’Àfrica es conserva la vida animal tal com ha
estat des de temps immemorials. És allà on es pot observar en el seu estat més
pur la quotidianeïtat de la natura en el seu estat més prístin. Durant l’estació
seca, l’aigua i l’alimentació escassegen. Fins i tot, els masais han de recórrer
a la sang i la llet del seu bestiar per obtenir el líquid necessari per a sobreviure.
Els grans mamífers busquen els reduïts cursos fluvials  per abeurar. Els hipopòtams s’acumulen en les
poques basses d’aigua, submergits en grups atapeïts, per a sortir ocasionalment
i menjar la seva dosi d’herbes de les praderies properes.


Els carnívors tenen més dificultats per a caçar. La
majoria dels nyus i moltes zebres han emigrat al nord. Les gaseles són massa
ràpides per a les lleones. Així doncs, és la foscor de la nit el moment en què
augmenta l’activitat depredadora. Els lleopards baixen dels seus nius en els
arbres, cacen i s’enduen la desafortunada pressa a dalt de l’arbre. Allà els
carronyers, com la hiena o el xacal, no els hi podran disputar el festí. El
guepard amb la seva velocitat no tindrà tantes dificultats per a obtenir peces
més petites; això sí, un cop aconseguit el botí s’haurà d’espavilar a
cruspir-lo ràpidament, perquè altres competidors no tardaran en aparèixer i li
disputaran les restes.

Els masais és la comunitat humana més nombrosa que viu
en un contacte més directe amb la realitat salvatge de la sabana. Ells, amb els
seus ramats, es troben cada cop més influïts pel turisme que arriba de forma poc
invasiva als grans parcs de l’est de l’Àfrica. L‘impavidesa amb què tracten els
animals salvatges els permet compartir espai amb bèsties afamades i perilloses,
com són els lleons que superen el cràter del Ngorongoro en la recerca de caça i
s’introdueixen en els  territoris on es
troben els poblats masais.

També, a prop del llac Eyasi, hi viu una poc nombrosa
comunitat humana que sembla transportada des de la Prehistòria. Són els hadza.
Aquest grup humà està emparentat culturalment amb els boiximans del Kalahari,
des d’on aparentment fa molt temps van emigrar, fins a instal·lar-se en el
territori de les grans planes de l’Àfrica oriental. Actualment són uns pocs
milers i molts, amb els contactes que mantenen amb tribus de la zona i, fins i
tot amb els turistes, han incorporat elements més confortables a la seva vida,
com els metalls que usen per a les puntes de les seves fletxes i algunes peces
de roba.
Tot i això, viuen encara de la caça i la recol·lecció
i dormen a la intempèrie arrecerats entre arbustos. Els homes es dediquen a
caçar petites peces, com ocells i petits mamífers. Les dones cuiden de la
canalla i, en el cas que els hi falti la carn, recullen fruits silvestres.
Parlen una llengua emparentada amb la dels boiximans, que conserva el
característic espetec en algun dels seus sons.

Els hadza tenen una particular relació amb els baobabs.
Alguns exemplars madurs d’aquests arbres tenen l’interior buit. Els hadza solen
instal·lar-se a prop d’un d’ells, que els dóna protecció. Hi fan un forat en el
tronc i l’usen com una petita cova, on guardar alguns dels seus escassos béns o
els serveix per a protegir-se en cas de perill o quan arriben les pluges
torrencials de les estacions humides.

Els boximans del llac Eyasi i els baobabs són una
mostra de la convivència entre els humans i la naturalesa durant milers d’anys.
Una convivència que forma part d’un ordre natural que també es percep quan es
recorren les interminables planes de la sabana, on sembla que cada exemplar viu
té el seu espai. Un ordre on hi cap també la duresa de la vida salvatge, que
pot exemplaritzar-se en la imatge d’una atemorida gasela amb una part del seu
costat sagnant després d’haver rebut la queixalada d’algun carnívor i pocs
metres enllà la hiena que espera el seu moment.

És un ordre que els habitants dels territoris de
l’Àfrica oriental han assumit i practiquen amb un ritme de vida que nosaltres
anomenaríem lent.  En swahili, pole pole.

La opinió de Josep Maria Mallarach sobre els aprofitaments forestals en boscos singulars

Benvolgut Josep,
 
Estem d’acord amb moltes coses importants envers els arbres i els boscos. Ara bé, el darrer comentari que has posat al teu blog sobre el tema que et vaig comunicar preocupat fa uns quants dies (la tala d’alguns dels boscos més singulars i notables de Catalunya) m’ha esperonat
a escriure’t. Ho faig perquè discrepo del diagnòstic que en fas, tot i que en comparteixo alguns aspectes.
En primer lloc, discrepo perquè la problemàtica en qüestió no té a veure amb els boscos privats sinó amb els públics. Els IOF en els boscos públics no generen drets, perquè és la pròpia
Administració pública gestora qui els aprova per als boscos d’utilitat pública que es troben sota la seva tutela.
En segon lloc, la idea de posar només en un Inventari o Catàleg aquells elements que tenen l’acord de la propietat, no la trobo seriosa. Si es tracta de fer política de conservació, per salvaguardar el més rellevant del nostre patrimoni natural, cal considerar tot el patrimoni que
té el país. Altra cosa són els mitjans que s’arbitrin per a conservar-los, que han de ser justos, amb això estem plenament d’acord.
Tercer, trobo a faltar quatre aspectes rellevants en el diagnòstic:  
a)      Que el Departament d’Agricultura incompleix un mandat del Parlament de Catalunya, que
insta a preservar el boscos inclosos en l’IBSC (Inventari Boscos Singulars de
Catalunya), o és que aquest departament està exempt d’executar el que acorda el
poder legislatiu?
 
b)      El fet que sigui la mateixa Direcció General responsable de l’IBSC -i de la conservació de
la biodiversitat- el que faci deixadesa de les seves funcions.
 
c)      Que Catalunya,(22 anys després del Conveni de la Biodiversitat, encara no tingui
cap xarxa de boscos madurs en evolució natural,  i que els de l’IBSC (una fracció ínfima) hagin estat valorats com “els millors” del país.
 
d)      Que el màxim òrgan consultiu de la Generalitat (Consell de protecció de la Natura) s’hagi
pronunciat a favor de deixar a evolució natural aquests rodals.
Consegüentment, més que “qui té raó”, crec que el que aquest conflicte palesa dues opcions de política forestal oposades: una, la que vetlla pel bé comú, integra la conservació de la
natura (integritat ecològica, reserves forestals integrals o naturals…) en les seves polítiques forestals, amb responsabilitat. I l’altra, la que ara mateix, malauradament, promou el Departament que té les competències forestals, que simplement ignora les consideracions anteriors.
Oi que no ens semblaria raonable que del Departament de Cultura encoratgés als propietaris (públics o particulars) dels monuments d’interès nacional a explotar-ne les seves pedres per vendre-les a metres cúbics?

Per què serveix el Catàleg de Boscos Singulars de Catalunya ?

Aquests darrers dies han aparegut diferents
notícies que posen en qüestió els aprofitaments forestals que s’han realitzat o
es volen dur a terme en alguns boscos catalogats com a singulars. Els Naturalistes
de Girona[1]
denuncien que el Departament d’Agricultura ha autoritzat la tala en vuit boscos
singulars de la demarcació de Girona. El cas més greu, és el que afecta el bosc
centenari de les Bagues del Riu i que també han denunciat les institucions per
a la Defensa del Patrimoni Natural de Catalunya. Es tracta d’un bosc de
titularitat pública situat en el Parc Natural del Cadí Moixeró i que conté un
interessant rodal d’avets centenaris. De moment, el Departament d’Agricultura
ha ajornat la tala dels arbres centenaris[2],
però recorda que aquests aprofitaments es fan d’acord amb un IOF (Instrument
d’Ordenació Forestal) aprovat per l’administració i que ha vetllat per la
permanència i la qualitat del bosc des de fa dècades. En aquest sentit els
tècnics forestals esmenten que el principal objectiu de les actuacions
forestals és obrir clarianes per afavorir la regeneració de la massa forestal.
Qui té raó ? Els que defensen el caràcter singular del bosc i s’oposen a les
tales o els gestors forestals que creuen que les actuacions de gestió forestal
al llarg del temps són la millor eina per garantir el futur del bosc.

Des del meu punt de vista el problema rau en
l’Inventari de Boscos Singulars, finançat pel govern de la Generalitat, que es
va acabar el 2011 i que des de que va ser presentat davant de la societat dorm
el son dels justos en els profunds calaixos de l’administració. Per què la clau
de volta és aquí? Doncs, senzillament, perquè malgrat tenir un disseny
metodològic i un procés de participació impecable, no té cap valor legal. En
canvi els IOF si que són documents legals aprovats per l’administració i que
generen uns drets a la propietat. D’altra part, en lloc d’un Inventari caldria
haver fet una Xarxa Voluntària de Boscos Singulars, és a dir, que després de
fer l’inventari caldria haver parlat amb la propietat i només incloure a la
xarxa aquells boscos on la propietat, pública o privada, acceptés un acord de
custòdia forestal que impliques un compromís per mantenir els valor mereixedors
de la singularitat i la consegüent adequació del IOF i deixar possibles
compensacions econòmiques per segones etapes. Al no haver-se fet un procés de
concertació, el fet de treure a la llum l’Inventari de Boscos Singulars ha
generat un efecte del tot contrari al desitjat, és a dir, alguns propietaris
davant de la por a possibles limitacions als aprofitaments que tenien dret
segons els IOF han decidit, amb la legalitat a la ma, avançar alguns
aprofitaments. En conclusió, qualsevol proposta, per molt científica que sigui,
que afecti el patrimoni natural i la propietat ha de fonamentar-se en la concertació
i l’acord.



[2] Diari Ara,
9 d’agost de 2014

Fer de cap de colla al projecte boscos de muntanya

Fa uns dies que s’ha acabat la meva
experiència d’una setmana com a cap de colla al projecte boscos de muntanya (
www.projecteboscos.cat)  la
qual ha tingut lloc al boscos de Meranges. La meva tasca ha estat dirigir una
primera intervenció en una jove massa de pi negre que ha crescut com a resultat
de la dinàmica natural en abandonar-se unes antigues feixes de conreus.
Precisament, un dia passà un ramader de Meranges que cercava una vaca perduda i
ens va dir que encara recordava que l’últim que s’havia plantat en aquells
camps havien estat patates.

La nostra feina,
en aquesta pineda extremadament densa, era seleccionar, deixant uns 5 m entre
ells, els arbres de futur, és a dir, aquells peus que creixien amb un major
vigor i rectitud. Tot seguit, calia decidir quin arbre feina més competència al
seleccionat i tallar-lo, desbrancar-lo i trossejar-lo amb fragments d’uns 50 cm
que s’escampaven pel bosc. Es tracta d’una primera tasca preparatòria per la
primera aclarida que tindria lloc d’aquí uns anys. Cal tenir present, que la
pineda de pi negre, d’acord amb el models de gestió forestal del CPF,
s’acostuma a tractar com un bosc alt regular, sempre que no hi hagi risc
d’erosió. El seu torn és d’uns 150 anys i la competència es va regulant
mitjançant aclarides cada 25 anys.

Per fortuna, la
nostra zona d’acampada se situava en una pleta, muntanya amunt, on podíem
gaudir i admirar una pineda amb una certa maduresa ja que hi havia rodals amb
arbres d’una gran rectitud i que sobrepassaven els 20 m d’alçada. En
conseqüència, la caminada matinal, des del nostre campament fins el lloc de
treball, ens permetia observar diferents estadis de la pineda de pi negre i
així entendre millor l’objectiu de la nostra tasca.
Una de les
peculiaritats del projecte boscos de muntanya és que es fa amb voluntaris i amb
eines sense motor, és a dir, destrals, serres i podalls. Per tant, la tasca del
cap de colla és aconseguir que ningú es faci mal, que s’aprenguin a utilitzar
correctament les eines i capir l’objectiu de la intervenció.

Després d’una
setmana fen feina al bosc i convivint amb el medi i els voluntaris i tot el
personal del projecte boscos em resten en la ment molts bons moments. Només a
tall d’exemple, recordo que dormir dins la tenda sota els pins negres em
generava una sensació de protecció, d’estar entre amics… Alguna nit que em
calia sortir de la tenda per resoldre algunes necessitats del meu organisme, recordo
mirar enlaire per ordre dels arbres i observar tota la netedat de la volta celeste
que em corprenia totalment, però em feia tornar a dormir tranquil.

En definitiva us
recomano ferventment, com he dit altres vegades, que si teniu la oportunitat no
us perdeu passar una setmana a la muntanya amb la gent del projecte boscos de
muntanya: treballareu, gaudireu i comprendreu molt millor la natura i,
sobretot, els boscs.

Gaudir de l’estiu al solsonès

Aquests darrers dies de mitjans de juliol he tingut la
fortuna de passejar pels conreus i boscos del Solsonès i he capit, com mai, el
valor dels cicles naturals.

En primer lloc el cicle quaternari estacional. Veure
els camps de cereals acabats de segar amb les corresponents fileres de palla em
va fer comprendre, clarament, que l’estiu és un temps de cloenda o de
recol·lecció. És el moment de recollir el fruit de la llavor plantada i, a la
vegada, és el temps de donar gràcies, si és el cas, pel creixement de les
plantes i de la meteorologia favorable. En aquest sentit en venen a la ment uns
entranyables versos de Feliu Formosa:
Enmig
de camps de blat segats de poc,
m’aturo,
en veure que el camí ascendent
queda
tallat per la carena. El cel
i
l’abisme possible em rememoren
el
meu ésser escindit, els ulls es neguen
a
abandonar el desdoblament.


Ara bé, la natura no s’atura mai, sempre gira i, per
tant, al mateix temps que gaudia de les olors i els colors dels camps segats,
podia flairar els nous ramells d’orenga florit o veure com maduraven els fruits
de la figuera.

En segon lloc hi ha el cicle lunar. Aquest passat
diumenge hi havia un pleniluni fantàstic i com que vaig alçar-me molt aviat
vaig poder  gaudir d’una lluna plena
majestuosa que il·luminava el paisatge nocturn de l’altiplà de les terres del
Solsonès i al cap d’una hora vaig assistir a l’inici del cicle diari, és a dir,
a la sortida de sol, que lentament anava emergint entre una fina capa de núvols
baixos que va generar una extraordinària seqüència de colors fins que
finalment, el disc solar va superar la sanefa de núvols i va enfilar-se amb
tota la seva força i plenitud.

Per tant, amb poques hores vaig ser partícip de
sentir-me plenament immers a l’estiu, al pleniluni i al naixement d’un nou dia
i, en conseqüència, em vaig sentir connectat amb la mare natura. Tal com diu el
monjo de Montserrat, Vicenç Santamaria: “Estiu.
Pleniluni. Plenitud. Tots tres són punt d’arribada i alhora són pont de pas
”


Recomanar-vos que si voleu gaudir d’aquesta visió dels
cicles de la natura a l’estiu, simplement, us cal llevar-vos ben aviat i caminar
contemplativament i en silenci. Un cop retorneu a casa a esmorzar notareu,
escalfant-vos  amb un vol de cafè amb
llet entre les mans, d’un estat de comunió i serenor interior.

Vinyoli i els arbres, tot conversant amb Margarida Casacuberta

Aquest any que se celebra l’any Vinyoli, per què hauríem de llegir-lo ?
Perquè és molt bon poeta i perquè és un poeta que t’acompanya, que parla de la vida des
de la seva perspectiva humana, com a home que es planteja l’existència com un viatge de recerca interior. Per tant, el fet que ell posi amb paraules aquest viatge t’ajuda a fer el viatge per la vida. Per això l’hem de llegir.
Quin paper té la natura a l’obra de Vinyoli?
La natura és un tema absolutament central perquè és la natura qui provoca la seva poesia.
Els seus primers poemes, que  els publica l’any 1937 en un llibre que es titulà: Primer desenllaç  ja conté versos que parlen de la natura, en concret hi ha un vers que diu: -“i la natura em crida-“. Per tant, és a partir d’aquest fet que la natura provoca la poesia en el poeta. Ell sempre es pregunta: per què la natura em crida ? Per tant, el seu viatge existencial és un camí d’exploració de la relació que ell manté amb la naturalesa, des de les seves primeres experiències d’infant els estius a Santa Coloma de Farners. Cal precisar que aquest serà un paisatge que l’acompanyarà sempre ja que els records d’aquells estius a Santa Coloma  seran presents quan es posa a escriure i en la mesura que s’anirà fent gran i va creixent i va vivint els canvis físics del pas dels anys, la natura sempre torna a un primer pla. Primer la relacionada
amb l’interior de la comarca de la Selva però després també apareix el mar, enconcret el mar lligat a Begur.
 Els records de la natura esdevenen símbols, paraules que tenen una gran càrrega ja que travessen el temps. Per tant, els arbres, les alzines, sobretot, el paisatge de l’estiu, el brunzir de les abelles, el paisatge de la tardor quan les fulles comencen a tornar-se de color d’aram i el
vent se les endú…Tot això són imatges que fins al final de la seva vida continuarà utilitzant de manera recurrent, tot i que esdevindran quasi abstractes, provinents dels records del que ell anomena: “la noiesa”. Per tant les paraules relacionades amb la natura hi estaran carregades d’un significat molt profund.
Ja que ens hem referit als arbres, ell sent que els arbres li parlen ?
Més i tot que això, ell és un arbre i s’hi identifica a partir de molt aviat. He cercat
alguns poemes seus que parlen d’aquest fet. Per exemple, en el primer poemari,
del qual ja hem parlat: Primer desenllaç i en concret dins del primer poema, dedicat a Joan Teixidor, que es titula: “D’una terra”, diu: -I la natura em crida-“ També dins d’aquest poemari
hi ha un dels poemes que mostra aquesta identificació amb l’arbre, més concretament, amb un arbre aterrat. Perquè l’arbre té les arrels que veuen directament de la terra, té les branques
que cerquen l’espiritualitat del cel enlairant-s’hi. Vinyoli es debat sempre entre aquestes dues forces, és a dir, entre l’esperit i la terra. Aquest és un debat que tots els literats tenen. Per exemple, per Shakespeare, l’espiritualitat és Ariel, personatge de la Tempesta i la terra seria  Kaliban, que és el salvatge, allò més primitiu, lligat a la terra, la vida…. L’equilibri que Vinyoli cerca constantment es trobaria personificat amb Pròsper, que també apareix a la Tempesta i que
simbolitza la saviesa i la màgica. A més a més Pròsper s’identifica amb un arbre. Fixem-nos ara amb els versos de Vinyoli:
No encara ple de la grandesa
de l’espai, de la soledat,
que t’inundaven de feresa,
t’estremies, arbre aterrat
sense voler-ho; forces altes
t’agençaven els ulls, amor,
i el teu cedir ple de terror
no les tornava, no, malaltes,
ans atardaven amb llur dolç,
inatuïble gest, l’obscura
tromba de foc d’una conjura
que s’esbatia en el teu pols.
Després cremaves i esquinçaves,
crit i follia, l’envoltant
Ardor lligat a les esclaves
Branques, cruixint de terra estant.
Perquè el fet de cremar té a veure, en primer lloc, amb la passió i, per tant, amb la sang i la vida, però el fet de cremar també té a veure amb allò que té el poeta que el fa viure més enllà, fins i tot, de la terra i que s’identifica amb un llamp que el toca i d’aquí neix la poesia. Per tant, aquest arbre aterrat i cremat, ha cremat l’encant d’un moment.

 

Una visió una mica tràgica ?
No és tràgica, és la força de la poesia que és un sentiment molt romàntic ja que el
poeta se sent tocat i ferit per alguna cosa inconeguda que el fa especial. D’altra part, el fet d’utilitzar aquesta imatge de l’arbre aterrat i cremat lliga amb el foc de la poesia i de la vida amb tot allò que comporta.
El poeta Vinyoli estima la vida amb totes les seves conseqüències i la tasta. Podríem dir que la
vida l’encurioseix, tant la joventut, com la sensualitat que li és pròpia. Per tant, sempre hi ha una tensió. No sé si aquest fet és tràgic, el que sí que hi ha és un debat entre allò que és espiritual i les arrels que et lliguen a la terra. Vinyoli s’hi debat constantment,  ja que ell com a persona “normal” que té una vida familiar i laboral molt comú, té per altra banda quelcom que el fa diferent als altres: el component poètic que no pot controlar. El poeta no només és capaç de convertir tot allò que el rodeja en poesia sinó que també es pregunta: com és que tinc aquest do?
A part de l’alzina aterrada, en la seva obra apareixen altres arbres ?
Si molts, moltíssims. Per exemple, en el poemari: De vida i somni he triat el
poema “D’una terra”,  on apareix el bosc. En moltes ocasions també surten les figures del caçador, del llenyataire i de la mort. Per tant, sovint el poeta retrata una natura poc harmoniosa i conflictiva.
M’alegrava d’anar sentint ple bosc
el so de la destral del llenyataire,
en la cremosa quietud de l’aire
fragant de ruda i fum de lligabosc.
Tu, llenyataire, com un déu abats
arbres de somni, de llegenda obscura,
en l’aire màgic de les soledats:
allà a l’estiu el ventijol murmura,
l’abella liba romanins fadats
i corre una aigua cristal·lina i dura.
El llenyataire abat l’arbre, amb el qual s’identifica el poeta. He volgut triar un
altre poema
Secretament anaven a trobar-se
les mans, com si tingueren vida
per elles soles! Quin profund donar-se
del tot, per elles, amb anhel sense mida!
Com en un crit naixies, arbre insomne
-ja ple d’ocells, d’inextingible ardor,
creuat de nits, de flames, d’estrelles,
inconegut encara- de l’amor!
Arbre insomne de l’amor, el foc que crema l’arbre que és la poesia però que alhora també
és la vida, també és l’amor… Per tant és una altra utilització de l’arbre. 
En el poema:” Ona closa”, el poeta diu:
Quan la bellesa en un cor simple posa
un sol instant només la seva flama,
s’omple d’ocells la vagarosa fronda
del sentiment i la cançó penetra
fins al més íntim laberint de l’arbre
Però l’anhel adolorit que hi resta,
en extingir-se l’amorosa flama,
és ona closa que mai més no cessa
de bategar sense morir en cap platja
Altra vegada, l’arbre representa el poeta. Constantment, els atributs de l’arbre: la
seva frondositat, el cant dels ocells…són la bellesa que fereix el poeta i la
cançó penetra fins al més íntim laberint de l’arbre i d’ell mateix. Per tant,
el poeta s’identifica amb l’arbre, és com si el poeta es poses dins de l’arbre
i parlés des de l’arbre i, per tant, la cançó i la bellesa entren per la
capçada i van penetrant el tronc, fins arribar a les arrels. La cançó s’acaba
convertint en quelcom que és etern, producte de la immortalitat de la paraula.
En els darrers versos d’aquest poema, Vinyoli, barreja els seus dos paisatges
predilectes: el bosc i el mar.
Ara m’agradaria parlar d’un poema titulat: “L’arbre”, del poemari: Les hores
retrobades
O lluny, o prop? Daurada vagament,
embriagada ja per l’opiata
crepuscular que dins l’aire es deixata,
s’eleva la gran copa somnolent
D’un arbre
Vell amic, atansa’m, oh!
l’alta copa dels somnis, que en silenci
la buidaré fins caure en un vertigen,
de boira embolcallat –oh líric do!-
ànima endins, enrere, per on venci
l’espai, el temps, perdut cap a l’origen.
L’arbre li fa enlairar la mirada i al mateix temps l’arbre no s’entén sense les arrels i
per tant, sense la terra.
Vinyoli veu en els arbres i la natura una font de saviesa ?

Absolutament, és la síntesi de la persona. Com Pròsper que és el savi i el mag, que
s’identifica amb l’arbre, que sap convertir i dominar  la realitat a partir de les paraules i
assolir allò que es proposa qualsevol artista que és la immortalitat.

Els arbres pintats a càrrec de Raymond Vayreda

Dies enrera vaig tenir la fortuna de conèixer l’artista i professor Raymond Vayreda i quan va l’ensenyar-me algunes imatges de la seva obra, la meva sorpresa va ser majuscula. Per aquest motiu, ràpidament, oferir aquest bloc per deixar constància de la seva creativitat. Gràcies Raymond per enviar aquest text i algunes imatges de les teves obres.


“No sabria dir-vos si jo he escollit l’arbre com a
tema d’estudi o és ell qui m’ha trobat a mi. Al mes de març del 2007 escric en
el meu quadern de dibuix:


Se sent la primavera i les primeres flors es desperten.

Enguany tenia la intenció de dibuixar i pintar muntanyes, i ho he
fet fins que els arbres m’ho han permès. M’adono que la meva voluntat no
compta, no sóc jo qui decideix el què pinto.


“L’escriptura dels arbres” m’obliga (de bon grat) a continuar.
Escric a l’ordre d’un dictat silenciós però no mut de la Natura. Em demano, què
ens volen dir els arbres? Jo de moment escolto. Intervinc només amb el pinzell
mullat de nogalina sobre el paper o amb colors sobre la fusta. Sóc mediador
d’un llenguatge que no sé què diu, d’unes formes/lletres que rebo sense opinió.


Les lletres, les paraules, les frases, continuen dibuixant-se i jo
només les sento, no les entenc, però les escric”





Els incendis i la seva geografia de les emocions

El passat dijous 29 de maig, en el Museu del Suro de
Palafrugell, va celebrar-se el seminari: “Els incendis i la seva geografia de
les emocions”, organitzat per la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial
de la UdG i el Museu del Suro de Palafrugell, on es va poder escoltar
representants dels bombers, ADF, enginyers de forest, la propietat, experts i
un alcalde que  va explicar les seves
vivències quan, recentment, un incendi va arribar a envoltar el seu poble.

Com a coordinador del seminari, vaig demanar als
ponents que abans d’escriure, miressin endins i parlessin de les seves emocions
viscudes al voltants dels incendis. La veritat, és que un cop acabat el
seminari, dono fe que els participants van parlar amb el cor més que amb el
cervell. Tot seguit, us esmentaré, a títol personal, algunes paraules dels
ponents.

L’enginyer de forest, David Meya, va explicar la forta
pressió que pateix dels dirigents de l’administració quan es produeix un
incendi a la seva demarcació ja que volen informes i dades quasi al mateix
moment que s’apaguen les darreres flames. Em va agradar molt que expliqués, que
en moltes ocasions ha viscut el pas del foc com un dol ja que en més d’una
vegada les flames s’han endut per endavant finques ben gestionades o actuacions
forestals per prevenir el foc. Una de les seves conclusions és que ha passat a
viure la seva feina amb més humilitat.

Els bombers van ser el col·lectiu més present en els
seminari, fet que assenyala, al meu entendre, el gran desig de comunicar-se que
tenien. La presentació va anar a càrrec d’Edgar Nebot I Lluís Regincós, però en
el debat van participar activament altres membres del cos. Del conjunt
d’intervencions vull destacar-ne les següents idees. El cos pateix una gran
pressió dels seus càrrecs i a la vegada del polítics i dels mitjans de
comunicació quan es troba davant d’un incendi de difícil control. Aquesta
situació genera un estrès molt considerable. En aquest sentit cal tenir present
que recentment un jutge ha considerat el suïcidi d’un bomber com un accident
laboral. D’altra part els bombers insisteixen en presentar-se com personals
normals[1]
que pateixen emocions i sentiments, els quals, a vegades, són de culpa o
d’impotència, però mai volen ser considerats com herois. En darrer lloc, vull
ressenyar una interessant proposta que presentaven a tall de conclusió: cal
canviar l’actual paradigma de l’extinció d’incendis i treballar cap un nou
model que es fonamenti en l’autoprotecció i el blindatge dels pobles i les
urbanitzacions.

Tot seguit va parlar Josep López, l’alcalde de
Colomers que va explicar les emocions de la nit en que el foc va entrar i
passar per damunt del seu poble. Va ressenyar que el foc de nit mana ja que la
seva visió és més punyent i acabes tenint un sentit molt gran d’impotència.

També va ser molt interessant escoltar les reflexions
d’una propietària forestal del massís de les Gavarres, que després de repassar
les vivències i emocions que els estius deixava en els seus avis i en els seus
pares, va explicar les seves sensacions. Per exemple i, en referència als seus
familiars, va explicar que si s’arribava a la tardor sense haver patir cap
incendi  s’obria una ampolla de cava per
celebrar-ho. També ella viu la mateixa incertesa i per aquest motiu col·labora amb
l’ADF de la seva zona. Fins i tot, va manifestar que és possible que algun dia
li toqui veure cremar la seva finca.
En darrer lloc, va parlar en Gaspar Sagués en
representació d’una de les ADF del massís d eles Gavarres i va explicar la
importància del voluntariat en la prevenció i extinció d’incendis i la
necessitat de comunicar-se i coordinar-se amb els bombers. Al llarg del debat
va quedar constància que aquests dos col·lectius treballen plegats i tenen, com
a mínim en aquesta àrea geogràfica, una bona sintonia.


El debat que va tenir lloc després de les ponències va
molt ric en aportacions i va continuar a la tarda sobre la recent àrea cremada
de Vall-llòbrega, acompanyats d’Oriol Granyer tècnic del Consorci de les
Gavarres.



[1] Lluís Regincós Deia en un tuït: “Ben cert, ens fan herois, però no ho
som, res més lluny de la realitat…patim com tothom, però hem de mirar de no
exterioritzar-ho”