Vinyoli i els arbres, tot conversant amb Margarida Casacuberta

Aquest
any que se celebra l’any Vinyoli, per què hauríem de llegir-lo ?
Perquè és
molt bon poeta i perquè és un poeta que t’acompanya, que parla de la vida des
de la seva perspectiva humana, com a home que es planteja l’existència com un
viatge de recerca interior. Per tant, el fet que ell posi amb paraules aquest
viatge t’ajuda a fer el viatge per la vida. Per això l’hem de llegir.
Quin
paper té la natura a l’obra de Vinyoli?
La natura és
un tema absolutament central perquè és la natura qui provoca la seva poesia.
Els seus primers poemes, que  els publica
l’any 1937 en un llibre que es titulà: Primer desenllaç  ja conté versos que parlen de la natura, en
concret hi ha un vers que diu: -“i la natura em crida-“. Per tant, és a partir
d’aquest fet que la natura provoca la poesia en el poeta. Ell sempre es
pregunta: per què la natura em crida ? Per tant, el seu viatge existencial és
un camí d’exploració de la relació que ell manté amb la naturalesa, des de les
seves primeres experiències d’infant els estius a Santa Coloma de Farners. Cal
precisar que aquest serà un paisatge que l’acompanyarà sempre ja que els
records d’aquells estius a Santa Coloma  seran presents quan es posa a escriure i en la
mesura que s’anirà fent gran i va creixent i va vivint els canvis físics del
pas dels anys, la natura sempre torna a un primer pla. Primer la relacionada
amb l’interior de la comarca de la Selva però després també apareix el mar, en
concret el mar lligat a Begur.
 Els records de la natura esdevenen símbols, paraules
que tenen una gran càrrega ja que travessen el temps. Per tant, els arbres, les
alzines, sobretot, el paisatge de l’estiu, el brunzir de les abelles, el
paisatge de la tardor quan les fulles comencen a tornar-se de color d’aram i el
vent se les endú…Tot això són imatges que fins al final de la seva vida
continuarà utilitzant de manera recurrent, tot i que esdevindran quasi
abstractes, provinents dels records del que ell anomena: “la noiesa”. Per tant
les paraules relacionades amb la natura hi estaran carregades d’un significat
molt profund.
Ja
que ens hem referit als arbres, ell sent que els arbres li parlen ?
Més i tot
que això, ell és un arbre i s’hi identifica a partir de molt aviat. He cercat
alguns poemes seus que parlen d’aquest fet. Per exemple, en el primer poemari,
del qual ja hem parlat: Primer desenllaç 
i en concret dins del primer poema, dedicat a Joan Teixidor, que es
titula: “D’una terra”, diu: -I la natura em crida-“ També dins d’aquest poemari
hi ha un dels poemes que mostra aquesta identificació amb l’arbre, més
concretament, amb un arbre aterrat. Perquè l’arbre té les arrels que veuen
directament de la terra, té les branques 
que cerquen l’espiritualitat del cel enlairant-s’hi. Vinyoli es debat
sempre entre aquestes dues forces, és a dir, entre l’esperit i la terra. Aquest
és un debat que tots els literats tenen. Per exemple, per Shakespeare,
l’espiritualitat és Ariel, personatge de la Tempesta i la terra seria  Kaliban, que és el salvatge, allò més primitiu,
lligat a la terra, la vida…. L’equilibri que Vinyoli cerca constantment es
trobaria personificat amb Pròsper, que també apareix a la Tempesta i que
simbolitza la saviesa i la màgica. A més a més Pròsper s’identifica amb un
arbre. Fixem-nos ara amb els versos de Vinyoli:
No encara ple de la grandesa
de l’espai, de la soledat,
que t’inundaven de feresa,
t’estremies, arbre aterrat
sense voler-ho; forces altes
t’agençaven els ulls, amor,
i el teu cedir ple de terror
no les tornava, no, malaltes,
ans atardaven amb llur dolç,
inatuïble gest, l’obscura
tromba de foc d’una conjura
que s’esbatia en el teu pols.
Després cremaves i esquinçaves,
crit i follia, l’envoltant
Ardor lligat a les esclaves
Branques, cruixint de terra estant.
Perquè el
fet de cremar té a veure, en primer lloc, amb la passió i, per tant, amb la
sang i la vida, però el fet de cremar també té a veure amb allò que té el poeta
que el fa viure més enllà, fins i tot, de la terra i que s’identifica amb un
llamp que el toca i d’aquí neix la poesia. Per tant, aquest arbre aterrat i
cremat, ha cremat l’encant d’un moment.

Una
visió una mica tràgica ?
No és
tràgica, és la força de la poesia que és un sentiment molt romàntic ja que el
poeta se sent tocat i ferit per alguna cosa inconeguda que el fa especial.
D’altra part, el fet d’utilitzar aquesta imatge de l’arbre aterrat i cremat
lliga amb el foc de la poesia i de la vida amb tot allò que comporta.
El poeta Vinyoli
estima la vida amb totes les seves conseqüències i la tasta. Podríem dir que la
vida l’encurioseix, tant la joventut, com la sensualitat que li és pròpia. Per
tant, sempre hi ha una tensió. No sé si aquest fet és tràgic, el que sí que hi
ha és un debat entre allò que és espiritual i les arrels que et lliguen a la
terra. Vinyoli s’hi debat constantment,  ja que ell com a persona “normal” que té una
vida familiar i laboral molt comú, té per altra banda quelcom que el fa
diferent als altres: el component poètic que no pot controlar. El poeta no
només és capaç de convertir tot allò que el rodeja en poesia sinó que també es
pregunta: com és que tinc aquest do?
A
part de l’alzina aterrada, en la seva obra apareixen altres arbres ?
Si molts,
moltíssims. Per exemple, en el poemari: De vida i somni he triat el
poema “D’una terra”,  on apareix el bosc.
En moltes ocasions també surten les figures del caçador, del llenyataire i de
la mort. Per tant, sovint el poeta retrata una natura poc harmoniosa i
conflictiva.
M’alegrava d’anar sentint ple bosc
el so de la destral del llenyataire,
en la cremosa quietud de l’aire
fragant de ruda i fum de lligabosc.
Tu, llenyataire, com un déu abats
arbres de somni, de llegenda obscura,
en l’aire màgic de les soledats:
allà a l’estiu el ventijol murmura,
l’abella liba romanins fadats
i corre una aigua cristal·lina i dura.
El
llenyataire abat l’arbre, amb el qual s’identifica el poeta. He volgut triar un
altre poema
Secretament anaven a trobar-se
les mans, com si tingueren vida
per elles soles! Quin profund donar-se
del tot, per elles, amb anhel sense mida!
Com en un crit naixies, arbre insomne
-ja ple d’ocells, d’inextingible ardor,
creuat de nits, de flames, d’estrelles,
inconegut encara- de l’amor!
Arbre
insomne de l’amor, el foc que crema l’arbre que és la poesia però que alhora també
és la vida, també és l’amor… Per tant és una altra utilització de l’arbre.
 En el poema:” Ona closa”, el poeta diu:
Quan la bellesa en un cor simple posa
un sol instant només la seva flama,
s’omple d’ocells la vagarosa fronda
del sentiment i la cançó penetra
fins al més íntim laberint de l’arbre
Però l’anhel adolorit que hi resta,
en extingir-se l’amorosa flama,
és ona closa que mai més no cessa
de bategar sense morir en cap platja
Altra
vegada, l’arbre representa el poeta. Constantment, els atributs de l’arbre: la
seva frondositat, el cant dels ocells…són la bellesa que fereix el poeta i la
cançó penetra fins al més íntim laberint de l’arbre i d’ell mateix. Per tant,
el poeta s’identifica amb l’arbre, és com si el poeta es poses dins de l’arbre
i parlés des de l’arbre i, per tant, la cançó i la bellesa entren per la
capçada i van penetrant el tronc, fins arribar a les arrels. La cançó s’acaba
convertint en quelcom que és etern, producte de la immortalitat de la paraula.
En els darrers versos d’aquest poema, Vinyoli, barreja els seus dos paisatges
predilectes: el bosc i el mar.
Ara
m’agradaria parlar d’un poema titulat: “L’arbre”, del poemari: Les hores
retrobades
O lluny, o prop? Daurada vagament,
embriagada ja per l’opiata
crepuscular que dins l’aire es deixata,
s’eleva la gran copa somnolent
D’un arbre
Vell amic, atansa’m, oh!
l’alta copa dels somnis, que en silenci
la buidaré fins caure en un vertigen,
de boira embolcallat –oh líric do!-
ànima endins, enrere, per on venci
l’espai, el temps, perdut cap a l’origen.
L’arbre li
fa enlairar la mirada i al mateix temps l’arbre no s’entén sense les arrels i
per tant, sense la terra.
Vinyoli
veu en els arbres i la natura una font de saviesa ?

Absolutament,
és la síntesi de la persona. Com Pròsper que és el savi i el mag, que
s’identifica amb l’arbre, que sap convertir i dominar  la realitat a partir de les paraules i
assolir allò que es proposa qualsevol artista que és la immortalitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>