Categoria: Uncategorized

L’arbre de maig

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’arbre de maig
Del culte ancestral als arbres dels pobles
europeus s’han mantingut un bon nombre de tradicions dins del folklore de molts
països. Només cal que llegim el llibre de l’antropòleg escocès Sir James George
Frazer (1854-1941): “La branca daurada. Màgia i religió” (1890) per adonar-nos
del gran nombre d’actes festius que tenen l’arbre com a eix central. De la
lectura d’aquest voluminós treball n’esmentaré dos exemples sobre l’arbre de
maig. A Saxònia hi ha textos que en el segle XIII ja parlen de la tradició
d’anar al bosc a cercar peus joves de bedolls o avets i plantar-los al costat
de les cases o de les corts d’animals. En el segle XVI també  apareixen relats anglesos que esmenten la
tradició d’anar a l’inici de l’estiu al bosc a cercar un arbre que,
posteriorment, engalanaven i plantaven al costat de les cases o enmig de la
plaça i que al voltant seu es ballava. Per tant, la festa de l’arbre de maig és
la festa del triomf de la vida que esclata amb la primavera després del quiet,
llarg i fred hivern. Ballar i jugar al voltant de l’arbre és festejar la
efervescència i la vitalitat de la primavera i esperar que l’estiu porti
abundants collites. En conseqüència, la festa de l’arbre de maig també és una
lloança a la fertilitat.
A Catalunya hi ha moltes localitats que
mantenen o han recuperat aquesta tradició[1]
Com que la Meritxell d’Igualada, via twitter, m’ha enllaçat un bloc[2]
que parla de la festa de l’arbre de maig en aquesta ciutat, us relacionaré molt
breument com funciona aquesta festa que es va celebrar el 18 de maig. L’activitat
comença a primera hora del matí quan la gent es reuneix per anar a bosc i triar
un bon arbre. El que van triar aquest any feia 23,5 m. d’alçada. Després d’esmorzar
al bosc es trasllada l’arbre a una plaça cèntrica de la ciutat i comença el seu
escorxament, és a dir, el desbrancatge i la pela de l’escorça. Cal precisar que
es deixen les darreres branques de la capçada. Tot seguit es planta l’arbre al
bell mig de la plaça i a la tarda se celebra el concurs de grimpaires.

Badar davant l’aigua

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Badar davant l’aigua
Dies enrere vaig tenir la fortuna d’arribar, pedalant
des d’Arnes a la Terra Alta, fins al municipi de Xerta i sense saber com, vaig
s arribar davant mateix de lo riu, és a dir, l’Ebre.

Contemplar l’aigua del riu i quedar embadalit va ser
tot una, potser per les dimensions del riu o per la força amb que baixava
l’aigua. No sabria dir-ne el motiu, però un cop assegut a la riba del riu,
l’espectacle del corrent d’aigua em xuclava la ment i tots els meus pensaments
giraven al voltant de comparar el riu amb la vida, el corrent amb el pas dels
anys, el cicle de l’aigua des la capçalera al delta amb el ritme de la vida
humana: naixement, joventut, maduresa i mort.

L’aigua en moviment té un gran magnetisme. Els ulls
segueixen aquella fulla o branca que sura i va riu avall i poc a poc el dinamisme
de la ment va reduint-se, per una estona s’estableix el buit i la comunió amb
el riu i la natura es realitat per uns instants. Fins i tot, tancant els ulls,
seguia hipnotitzat per l’esmorteït so del fluir de les aigües i em sentia
transportat i integrat en el tot.


Un cop a casa recordes que a les ribes del Jordà Jesús
va ser batejat per sant Joan Baptista i, per tant, els ritus baptismals són
processos d’iniciació i purificació. Amb el pas del temps es deixar de batejar
en fonts i rius, per passar-ho a fer en els temples i, en conseqüència, va
néixer el ritus de beneir l’aigua. Ritus que té lloc al llarg de la vetlla
pasqual. A continuació us reprodueixo un fragment d’aquest ritus d’abans de la
reforma del 1957 que m’ha facilitat el germà Ramon Ribera per tal que comproveu
els atributs que s’atorguen a l’aigua:

“O Déu, el Teu
esperit planava sobre les aigües, ja al mateix començament del món, perquè la
natura de les aigües concebés la virtut de la santificació.
O Déu, que rentant del mal
del crim per les aigües, ja mostrares en el diluvi una imatge de la
regeneració, de tal manera que un mateix element misteriós, fos alhora terme
dels vicis i origen de les virtuts.
Mira, Senyor, la faç del Teu
poble i multiplica-li la regeneració, que, fluint impetuosament de la Teva
gràcia, alegra la Teva ciutat i obra per tot el món la vida novella.

Amb la mà estesa, el
celebrant parteix les aigües en quatre amb una creu i segueix dient:
Que Ell amb el discret toc de
la seva divinitat es digni fecundar aquesta aigua preparada per a la
regeneració de la humanitat, a fi que, concebuda la santificació, de les
entranyes verges d’aquesta font, en surti una nissaga de la criatura
renovellada. I la gràcia a engendrar-los, com una mare comú, retorni a una
mateixa infància tots aquells a qui distingeix en el cos el sexe, l’edat o el
temps”

En conclusió, l’aigua és un dels quatre elements de la
vida i no és estrany que sigui molt present a la litúrgia, com element
purificador i de fertilitat.

A principis d’aquest mes de maig vaig poder assistir
al ritus de benedicció del terme que es fa en alguns pobles i masies del
Solsonès i dins del qual el sacerdot 
aspergeix  l’aigua beneïda als
quatre vents, és a dir, a la terra, a la casa i als assistents, després es
canta el te Deum i per acabar el celbrant diu aquestes paraules:

“De la Teva
casa, et demanem, Senyor, d’allunyar els mals de l’esperit i d’apartar les
tempestes i els llamps, i a nosaltres, servents teus, guarda’ns de tota adversitat,
i digna’t donar-nos i conservar els fruits de la terra. AMEN”

El Solsonès 18 anys després del foc

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El Solsonès 18 anys després del foc
En aquests primers primaverals dies de maig
he tingut la sort de passejar per les suaus valls i petits altiplans del
municipi de Riner, els qual van patir els efectes del paorós incendi del 1998.
Aquest estiu farà 18 anys d’aquells dies tràgics que es van endur un paisatge
forestal on dominava la pinassa. Els efectes del pas del foc encara són
visibles al passejar pel bosc: soques de pinassa tallades arran de terra,
branques i branquillons en descomposició i els pins que van resistir les llames
encara porten el negre tatuat a la seva escorça. 

Ara bé, aquesta primavera
tenia la sensació d’assistir a la confirmació d’un paisatge forestal nou: la
roureda de roure de fulla petita ja que per tot arreu el color verd pàl·lid dels
roures era el majoritari. Quin gust caminar entre aquesta vigorosa roureda que
cobreix la major part del territori i ja presenta arbres que sobrepassen els
quatre metres d’alçada. Entremig dels roures també vaig observar un bon nombre
de caducifolis, com el tortellatge o l’arç blanc i perennifolis, com el ginebró
o el boix grèvol. Tots aquests arbres i arbustos venien acompanyats per un
estol de colors que posaven la farigola o l’argelaga i per una simfonia de
piulades que generaven les merles, els rossinyols o les orenetes.


Badar per aquest bosc primaveral en fa
recordar les paraules del monjo de Montserrat Vicenç Santamaria: “Primavera: borró que brota. Brot que
floreix. Flor que fruita. Fruit que grana. Gra que grilla. I bri que borrona. I
novament el borró que esdevé brot en el nou cicle que es va succeint
contínuament mentre res no s’enfili el minvant. Aquest cicle, superant tot
entrebanc, empeny la vida i la vida l’empeny a ell. És el girar d’una gran
sínia que dóna gruix a la història”
Un nou paisatge forestal està naixent

Badar

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Badar
Si
consulteu la definició d’aquest vocable al diccionari de la llengua catalana,
trobareu que el defineix com: «Abstreure’s, encantar-se mirant alguna cosa».En
castellà seria curiosear, quedarse mirando, és a dir, obrir-se ja
que tal com diu un dels grans badocs de casa nostre: Josep Maria Espinàs[1]: “les
flors es baden, i un badoc és algú que es queda amb la boca oberta contemplant
alguna cosa. M’agrada badar, doncs, que és una manera de dir que vaig mirant
cap aquí i cap allà sense buscar res en concret, entretenint-me amb les coses
que trobo”

Badar,
també pot ésser una forma d’endinsar en el món natural. Per tant, si volem
connectar així amb la naturalesa, cal que sortiu , amb el clar objectiu de no
anar enlloc i amb la ferma voluntat de, simplement, deixar-vos endur per
l’espectacle natural, encantar-vos davant del que us ofereix el matí, la tarda
o el capvespre: gaudir de l’agradable ombra d’un roure, posar el peus en remull
en un gorg durant un calorós dia d’estiu, restar asseguts en una cinglera sense
fer res i simplement deixar que la bellesa del paisatge us sanegi la ment del trasbals
de la vida moderna, o reconciliar-vos amb el silenci en una fageda tot
recolzant-vos en un tronc, aixecant la mirada enlaire i gaudir de tots els tons
de verd.

Badoquejant a l’entrada del congost de Fraguerau

Com
diu el monjo Vicenç Santamaria, cal despreocupar-se de fites, de cims, de rutes
i simplement practicar l’art del sant 
badar. Recordo que un dia li vaig preguntar quina diferència hi ha entre
badar i l’art del sant badar, i em va respondre el següent:

«D’entrada,
el badar i el sant badar són bons per a tothom. El
matís
que diferencia l’un de l’altre podria ser la intenció, l’actitud,
el
rerefons… tots, d’una manera o d’una altra, badem. Ara bé, el
sant
badar té un caient espiritual, un cert anhel d’endinsar-se en
l’inaccessible…».

Si
un dia al sortir de casa trieu aquesta noble intenció , intenteu sortir a
caminar totalment despreocupats de tot i decidir, en cada cruïlla, el camí a
seguir. L’objectiu és aturar-vos allà on vulgueu i embadalir-vos davant d’una
flor, d’una vinya, un arbre, davant del pas d’una filera de formigues… en
definitiva, fer el que us vingui de gust, tot badoquejant davant de
l’espectacle de la natura.


[1] El
Periodico de Catalunya, 3 d’octubre de 2012.

Oliveres de la Terra Alta

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Oliveres de la Terra Alta
Aquests dies de Pasqua he gaudit, amb bona companyia,
de passejar pels paisatges de la Terra Alta. A la primavera els camps
d’oliveres, ametllers, vinyes i cereals són un mosaic de verds que sadollen els sentits. De tots els arbres que he vist l’olivera ha estat el més suggerent
ja sigui per les recargolades formes del seu tronc com per les de la seva capçada. En
conseqüència, crec que cal repassar alguns dels valors i simbolismes que
atresora aquest arbre.


L’olivera és originaria d’Àsia Menor, però s’ha estès
i cultivat per tota la conca mediterrània des de l’antiguitat, per l’elevat
valor dels seus fruits ja que d’ells s’extreu l’oli d’oliva, el qual té
importants valors alimenticis, medicinals, cosmètics i, també, s’ha utilitzat com
a combustible per il·luminar.

L’olivera simbolitza 
la pau, però també és símbol del martiri, de la saviesa i de la
fecunditat.  A la vegada és present en
moltes cerimònies religioses ja sigui per utilitzar-ne l’oli o les seves
branques  i, per tant, é considerat un arbre sagrat, reconegut per les tres religions monoteistes que s’han
estès per la Mediterrània. Per exemple l’oli s’utilitza en diferents
sacraments, com el baptisme, la unció als malalts i l’ordenació sacerdotal.

Aquestes darreres afirmacions les podem confirmar a
partir de les següents referències bíbliques. La primera és el text de l’arca
de Noé, en concret quan Noé envia un colom fora de l’arca: “Cap al tard, el colom li tornà duent al bec
una fulla tendra d’olivera” (Gn 8,11). La segona prové del llibre de Judit
quan Judit presideix la dansa de les dones: “Ella va prendre a les mans rams de verd i en va repartir entre les
dones que estaven amb ella; es van coronar totes d’olivera, i Judit es va posar
davant del poble, conduint la dansa de totes els dones”(Jdt 15, 13)


L’historiador Hageneder esmenta que les portes de
fusta del temple de Jerusalem eren de fusta d’olivera i que pels seus voltants
hi havia oliveres plantades, tal com succeïa en molts temples grecs. D’altra
part l’olivera es emprada com a sinònim de fortalesa, de força i fins i tot de
reialesa. També en el llibre de Judit llegim: “es van coronar totes d’olivera” (Jdt, 15,13). 

Hi ha encara dues
referències d’oliveres importants a la Bíblia. La primera fa referència a
l’inici de la passió de Jesús de Natzaret la vigília del  seu empresonament i passió va dirigir-se a
meditar  a Guetsamaní, entremig de les
oliveres, tal com s’esmenta a l’evangeli de Sant Lluc: “Sortí i s’encaminà, segons el costum, al turó de les oliveres. L’hi
acompanyaren també els deixebles” (Lluc 22, 39). Segons el pare Armand Puig
Guetsamaní era un hort, és a dir, un clos amb una tanca de pedra seca dins la
qual hi havia oliveres i que aquest lloc va ser utilitzat per Jesús com un
espai de pregaria. Cal esmentar que aquest espai encara existeix i és visitat
pels pelegrins i que encara conté algunes oliveres, que científicament
comprovat, daten de l’època de Jesús. La segona fa referència al diumenge de
rams. Encara que els evangelis no parlen de rams d’oliveres, la tradició
popular ho ha fet seu. El costumari d’Amades  ho relata així: “L’església celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem on fou rebut
amb palmes i branques de llorer i olivera”.

Pobres boscos de Gallecs

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Pobres boscos de Gallecs
Des de fa uns dies, els vehicles poden tornar a entrar al
bosc de can Veire, que és la massa forestal més gran de Gallecs, ja que han
tornat a trencar una de les pilones de fusta que feia de barrera i impedia el
pas dels cotxes al bosc. Per cert, aquesta pilona l’he localitzat a uns metres
de la filera i tapada per les herbes, tal com podeu veure en la segona
fotografia que acompanya aquesta entrada.

És la tercera vegada que us parlo d’aquest lamentable fet.
Per tant, penso que es pot afirmar, amb tota la contundència del món, que
l’administració responsable, és a dir, el Consorci de Gallecs i l’Ajuntament de
Mollet del Vallès, actuen de forma negligent i 
lamentable. Per què ? Doncs, senzillament, perquè si una mesura pensada
per impedir l’entrada de vehicles és repetidament feta malbé, això vol dir que no
funciona i que has de canviar d’estratègia. I si no ho fas demostres, amb la
teva tossuderia, el poc interès que tenen per tu els boscos de Gallecs i la
teva minsa capacitat d’adaptació a la realitat. Crec que els ciutadans ens
mereixem tècnics i polítics que siguin més dignes del seu lloc de treball i del
càrrec que ocupen. 


Shakespeare i els boscos

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Shakespeare i els boscos


Dies enrere, tot passejant entre les prestatgeries  de la biblioteca de Barri Vell de la UdG,
vaig topar-me amb un llibre molt interessant: “Shakespeare i la Natura”, escrit
per  Rosa Maria Martínez i publicat el
2008 per Cossetània Edicions. De la lectura de les pàgines introductòries
voldria destacar-ne dos fets. El primer és que Shakespeare era un gran
coneixedor de les plantes, de les seves utilitats i de la simbologia. Només cal
tenir present que en el conjunt de l’obra del dramaturg anglès s’esmenten 775
espècies. El segon fet destacable és que Shakespeare dóna a la Natura i els
seus elements una categoria humana. Aquest fet li permet, en ocasions, canviar
els papers i, en conseqüència, convertir la natura en humana i les persones en
natura. Per exemple, Lorenzo, un dels personatges de l’obra: ”El mercader de
Venècia” diu: “En una nit així, quan el
vent dolç besava els arbres gentilment”
Centrem-nos en el paper dels arbres i els boscos. Shakespeare
fa servir els arbres com element dipositari de llegendes o de missatges d’amor,
tal com diu Roland, enamorat de Rosalina, a l’obra “Al vostre gust”: “Pengeu dels arbres, versos meus, testimonis
d’amor… Oh, Rosalina, aquests arbres seran els meus llibres”
D’altra part, els boscos shakesperians són l’espai dels
enamorats, dels éssers fantàstics i dels traïdors. Sota la capçada dels arbres,
el gran dramaturg posa en joc una de les seves grans obsessions; l’intercanvi
de papers entre l’aparença i la realitat. Per exemple, a l’obra: “Un somni
d’una nit d’estiu”, el bosc és ple d’éssers fantàstics, com fades i elfs, que
tenen els mateixos defectes i virtuts que els humans. En altres ocasions el
bosc apareix com el lloc ideal o utòpic on es refugia aquell que fuig de la
ciutat. Això és el que expressa Valentí, personatge de l’obra:’”Els dos
cavallers de Verona”: “Aquest bosc
solitari, com un desert ombriu em sembla molt millor que les ciutats
floreixents i poblades. Aquí puc estar sol, sense que ningú em vegi, i amb els
laments del rossinyol puc temperar les penes i recordar els dolors” En
termes similars s’expressa el Duc a l’obra: “El vostre gust”: “No estan aquests boscos més lliure de perill
que la cort envejosa? Aquí no tenim altra pena que la del pecat d’Adam, la
diversitat d eles estacions,.., I, així, la nostra vida actual, lliure del
brogit públic, veu oradors en els arbres, llibres en els rierols remorosos,
sermons en les pedres i el bé en totes les coses. No vull pas canviar-la” I
per acabar, esmentaré les paraules que Timó dirigeix a un bandit de l’obra: “Timó
d’Atenes”: “Mireu: a la terra hi ha
arrels; a una milla d’aquí hi trobareu cent fonts, els roures tenen glans,
l’esbarzer mores. Aquesta pròdiga mestressa, la Natura, a cada mata us para un
plat”
Tot fa pensar que Shakespeare teniu una atracció poètica per
la natura que, en ocasions, es converteix en culte i adoració; però que, de ben
segur, és resultat d’haver-se passat moltes observant-la i gaudint-la. Voldria
acabar aquesta entrada amb uns versos del sonet XXXIII on s’uneix aquesta adoració
per la natura amb l’elevació dels elements naturals- en aquest cas el sol- a
categoria humana:
“He vist el sol, més d’un
matí gloriós, acaronar amb la seva llum potent els cims de les muntanyes,
estimar amb els seus llavis d’or els prats verds i com per celestial alquímia
daurar els pàl·lids rierols”

De la dona-arbre al bosc del record

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on De la dona-arbre al bosc del record
En pocs dies hem vist en els diaris la presència
i la força de la simbologia dels arbres i els boscos. El passat dissabte 8 de
març i per celebrar el dia de la dona, el diari Ara posava a la seva portada
una fotografia de Fina Miralles titulada: dona-arbre i que forma part d’una sèrie de fotografies que van ser realitzades el
novembre de 1973 en el massís de sant Llorenç del Munt i que avui formen part de les col·leccions del MACBA.

 El director del diari,
Carles Capdevila, escrivia en la seva columna: “Una dona que no pot avançar,
amb mig cos submergit a terra. Una dona encallada. Algú la troba melangiosa.
Creiem que simbolitza de forma natural, preciosa i crua una realitat”


Avui, 11 de març, recordem una dia molt trist
de la nostra història recent. En record de les víctimes innocents es van
plantar en un suau turó del parc del Retiro de Madrid, un bosquet, que també es
va anomenar dels absents, format per 170 xipresos, que s’enlairen cap al cel i
22 oliveres que donen fruit. Un periodista del diari El País escrivia que
millor que els arbres per recordar les persones brutalment assassinades ja que
estan vius com el nostre record.


El roure del tricentenari

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El roure del tricentenari
El passat dissabte 2 de març  es va plantar l’anomenat roure del
tricentenari prop del monestir de santa Cecilia de Montserrat. El pare prior de
Montserrat Ignasi Fossas va beneir l’arbre i, a continuació, representants de
diferents pobles i ciutats de Catalunya van abocar terra al peu de l’arbre amb
el desig que el seu futur creixement simbolitzi la unió de totes les terres
d’aquest país.


És interessant i útil lligar els elements
naturals, com un arbre, a celebracions culturals o polítiques ja que aquests
fets ens retornen als tradicionals vincles que tots els pobles han establert
amb la natura.
Aquest acte entronca amb moltes celebracions
i festes que s’han fet i es fan per tot el món al voltant de l’arbre. Per
exemple, a l’antiga Grècia i en el temple de Dodona,  hi havia un roure,
de grans dimensions, que se l’hi atribuïen propietats endevinatòries ja que la
seva capçada moguda pels vents  era interpretada pels  sacerdots del
temple i donava bons a mals averanys a les demandes que se li feien. No oblidem
que el roure era l’arbre de Zeus. En conseqüència el terme oracle s’aplicava a
les revelacions dels déus i, més endavant, al lloc o santuari on es transmetia
el missatge.
També els pobles  celtes consideraven com arbre sagrat el roure.
Jacques Brosse en el seu llibre sobre la mitologia dels arbres afirma que el
culte als roures era molt comú en tota l’Europa precristiana. Segons altres
autors es tractava d’arbres de dimensions molt més notables que les dels roures
més vells de l’actualitat. Per exemple el botànic anglès John Ray (1686-1701)
esmenta el cas d’un roure que tenia un tronc amb 10 metres de diàmetre i  més de 2000 anys.
A finals del segle XVIII i al llarg de bona
part del XIX els americans i després els francesos van promoure la plantació de
l’arbre de la llibertat, que en moltes ocasions també era un roure i que simbolitza l’arribada i el desenvolupament d’un nou règim de llibertat i progrés.
Actualment, els representants forals de
Biscaia juren el seu càrrec sota l’arbre de Gernika que simbolitza les
llibertats i el poble basc.

Per tot plegat, escollir el roure com arbre
del tricentenari és una bona elecció que entronca amb antigues tradicions
europees i no oblidem que el roure també simbolitza la fortalesa.

Els cementiris-jardí, a càrrec d’Adolf Beltran

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els cementiris-jardí, a càrrec d’Adolf Beltran
El text de l’Adolf Bertran és un fragment de la seva introducció al llibre de Celestí Barallat: “Principis de botànica funerària”, publicat, en la seva traducció catalana, l’any 2013 per Editorial Base de Barcelona.

“El
do de viure ha passat a les flors”, va escriure Paul Valéry al peu d’una tomba
marina, i en aquest vers tan curt va captar una intuïció humana molt profunda.
Brotats de la terra on reposen els morts, alimentats de la seva substància, els
arbres, els arbustos i les plantes simbolitzen la continuïtat de la vida i
poden subministrar així alguna forma d’esperança i de consol. Les proves d’aquesta
associació són remotes, acreditades per l’arqueologia. Ni tan sols eren
d’humans de la nostra espècie (sinó de neanderthals!) els cadàvers
enterrats en una cova del Kurdistan iraquià, fa uns 40.000 anys, sobre un
llit de flors. Espargir fulles al damunt del cos mort, colgar-lo de flors, va
ser tradició en molts pobles antics, com a ofrena i també com a ritual
purificador. Els grecs, en la seva riquíssima mitologia, van imaginar
metamorfosis meravelloses: Filemó i Baucis esdevenien til·lers, la sang de Píram
i Tisbe tornava vermells els fruits de la morera, Cíparis estenia l’ombra del
xiprer al damunt de les tombes. Per als jardins cementiri, però, el mite més
influent va ser el dels Camps Elisis, la regió amena de l’Hades, cantada per
Hesíode, Homer i Virgili: allà on els herois i els virtuosos gaudien d’una
primavera eterna, entre murtres i llorers. Aquest lloc de recompensa prefigura
el Paradís dels cristians. Tanmateix, hauran de passar molts segles abans que
sorgeixi la idea de dur aquest jardí a la terra i poblar-lo de tombes. Serà al
segle XVIII, quan –a causa del creixement de les ciutats, d’un canvi de
mentalitat en relació amb la mort, o possiblement de totes dues coses– els
vells cementiris parroquials comencen a ser percebuts com un perill per als
vius i un escarni per als morts. La Revolució Francesa farà avançar
l’ideal filantròpic i el cementiri de Père-Lachaise de París, obert el 1804,
esdevindrà el prototipus de cementiri enjardinat en què es voldran
emmirallar els constructors de cementiris a banda i banda de l’Atlàntic. A
Catalunya i a Espanya destaca la figura de Celestí Barallat (1840-1905), autor
de Principios de botánica funeraria, un llibret de 1885 en què estableix els
criteris que ha de seguir la jardineria de cementiris, segons un ideal simbòlic
que harmonitza la tradició clàssica i la cristiana. És una antologia de
coneixements botànics i funeraris, escrita amb la solemnitat i la humilitat que
Barallat demanava als recintes fúnebres. Membre de la Junta de Cementiris
de Barcelona que va impulsar el de Montjuïc, Barallat sembla conscient al seu
llibre de les dificultats que plantejaria el creixement de les ciutats modernes
per a la realització de l’ideal del cementiri jardí. Tanmateix, a
Montjuïc i en altres necròpolis de la ciutat i del país, hi trobem
iniciatives –jardí del repòs, de les aromes, d’espargiment de cendres, etc.– en
què la botànica dóna forma al record dels morts, i tant de bo a
l’esperança i al consol dels vius” 

Celestí Barallat