Categoria: Uncategorized

Grimpar pels arbres

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Grimpar pels arbres
Avui he fet realitat un vell somni:
enfilar-me pels arbres ! Gràcies a l’esplèndid mestratge d’en Cesc he après els
principis més rudimentaris de la tècnica d’escalar arbres i tot seguit els he
posat en pràctica. Quan ets entre les branques d’un cedre a uns quants metres
d’alçada sembla que estiguis entre els seus múltiples braços i gaudeixes de la
sensació de sentir-te protegit. Tot i que en qui has de confiar és amb les
cordes, els nusos, l’arnés o els mosquetons.

Grimpar dalt d’un arbre pel pur gust de
sentir-te dalt d’ell et genera un sentiment d’intimitat. Normalment, observem
un arbre des d’una certa distància per admirar la seva morfologia o
arquitectura o bé ens situen sota seu per conèixer les característiques de les
seves fulles, fruits o escorça. Ara bé, ser dalt seu, entre les seves branques
és com estar dins d’un espai molt personal i reservat. Aquesta sensació també
l’afavoreix la suau penombra de la seva capçada. I allà dalt recolzant-te en el
tronc i entre les branques només desitges dir: Gràcies !


Perles de botànica funerària

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Perles de botànica funerària
Acabo de llegir la traducció catalana del
llibre: ”Principis de botànica funerària” que va escriure Celestí Barallat el
1885[1]
i he de reconèixer que m’ha sorprès ja que va saber relacionar el simbolisme
egipci o grecollatí amb el cristià. Tot seguit, us presento els consells sobre
l’ús i el simbolisme dels principals arbres, arbustos i herbes que poden plantar-se
en  un recinte funerari.
Sobre el xiprer Barallat esmenta que és
l’arbre típic dels sepulcres ja que té una morfologia que imprimeix en l’ànim
les idees de severitat i repòs i perquè fa enlairar la mirada cap el cel.
D’altra part, el color grisenc del seu tronc genera una certa semblança amb una
columna, fet que s’adiu amb l’arquitectura dels cementiris. El caràcter perennifoli
de les seves fulles simbolitza la immortalitat i la suau fragància que exhala
fa que acabi d’harmonitzar perfectament dins de l’espai fúnebre.
 

Xipresos del cementiri de Mollet del Vallès

La palmera des del temps dels egipcis
simbolitza la victòria i el triomf. La palma en els sants representa la victòria
sobre l’esperit del mal, el triomf de la vida i la recompensa eterna. La palma
era un dels emblemes predilectes dels cristians primitius.
 

Palmeres del cementiri de Mollet

Celestí Barallat considera que dins dels
cementeris no s’han de plantar arbres fruiters ja que la fruita representa el
desig i no afavoreix el caràcter greu de l’espai. Per tant, en un cementiri no
hi hem de trobar oliveres, figueres, palmeres datileres femenines, és a dir amb
dàtils, ni teixos que tenen, a més a més, fruits verinosos. Tampoc si han de
plantar espècies espinoses ja que tant els fruits com les espines poden trencar
la pau i el recolliment del recinte funerari. En conseqüència, la presència
vegetal ha de ser una barreja d’arbres esvelts com el xiprer, l’àlber, l’avet
blanc, la pícea, el cedre, el làrix, el lledoner, el salze blanc o el pollancre
i tocs de verd i color que proporcionen les gespes, les heures i les flors.
Vers les flors, l’autor esmenta com espècies
més pròpies: les violetes ja que el color violaci des de temps dels egipcis
simbolitza el dol, la rosa, que als cementiris simbolitza l’amor suprem i els
lliris. Sobre la seva distribució, recalca la necessitat d’evitar la plantació
massiva que convertiria l’espai en un jardí alegre. També es poden plantar
espècies aromàtiques com el romaní, la farigola, l’espígol…
L’alzina i el roure també poden ser presents
en els cementiris ja que simbolitzen la solidesa de la fe i, el caràcter
perennifoli de les fulles de l’alzina la immortalitat. L’autor comenta que no
cal abusar d’aquests arbres ja que la seva morfologia no s’associa amb l’idea
del descans etern. També el llorer pot ocupar algun espai, però també sense
donar-li gaire presència ja que el seu simbolisme clàssic pot associar-se amb
la glòria juvenil


[1] Barallat,
Celestí (2013) Principis de botánica funeraria, Editorial Base, Barcelona.

Els arbres prenen protagonisme dins l’art

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els arbres prenen protagonisme dins l’art


L’artista italià Tullio Pericoli acaba de publicar[1]
una breu i interessant història de l’art a partir de reinterpretar els arbres
que apareixen a les obres de diferents pintors. El primer és el Giotto
(1267-1337) i el darrer Saul Steinberg. Us adjunto la coberta del llibre on apareix la
reinterpretació d’un arbre d’un fresc del Giotto. Personalment penso que es
tracta d’un arbre de l’obra : La fugida d’Egipte, que forma part del cojunt de la capella
dels Scrovegni a Pàdua. Cal no oblidar que Giotto va pintar els frescos de la
basílica de sant Francesc a Assís i, de ben segur, que va quedar impregnat per l’espiritualitat
franciscana.


[1] Pericoli,
Tullio (2012): Attraverso l’albero, una piccola storia dell’arte, Adelphi
Edizioni,Milano.

L’arbre de la llibertat i la revolució francesa

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’arbre de la llibertat i la revolució francesa
Uns mesos enrere, l’historiador Jaume Vilaginés publicava en aquest bloc un text sobre l’arbre de la llibertat[1] Ara volem aprofundir vers el paper d’aquest arbre simbòlic a la revolució
francesa.
Erik Fechner[2] afirma que cal relacionar l’arbre la llibertat amb l’arbre de maig. Per tant,
el nou símbol revolucionari entronca amb una antiquíssima tradició molt estesà per l’Europa atlàntica i continental. L’arbre de maig l’anava a cercar al bosc els joves del poble la nit del 30 d’abril a l’1 de maig. Normalment es plantava a la plaça del poble i el seu cimal s’engalanava amb flors, fruites i, en ocasions, proclames. Al seu voltant es feien balls i festes per celebrar la fi
de l’hivern i l’inici de la primavera. En ocasions, també es plantaven arbres al  davant del castell,  l’església i les cases nobles per tal de reconèixer l’autoritat i, a vegades, al davant de les
cases dels joves esposos, les noies per casar o les granges. En conclusió l’arbre de maig simbolitzava el triomf de la vida primaveral vers la mort hivernal i conseqüència era també símbol de fecunditat i fertilitat.
El triomf de la revolució francesa va generar el naixement d’un nou ordre social que tenia en la llibertat un dels seus grans principis i necessitava nous símbols.
El primer arbre de la llibertat es plantà l’1de maig de 1790 a la localitat de Saint-Gaudens i en els propers 10 anys van plantar-se 60.000 arbres de la llibertat per tota la geografia francesa. El
1794 la Convenció Nacional aprovà un decret que fomentava la plantació i protecció dels arbres de la llibertat per tots els municipis. El roure va ser un dels arbres més utilitzats.

 

D’altra part, l’arbre de la llibertat té una vocació universal ja que uneix l’amor per la llibertat i la fecunditat de la natura. Per tant, era un símbol que calia expandir per tot el món. Per exemple,
en un escrit del 17 de novembre de 1792 el comandant Mouthon explica la plantació d’un roure com arbre de la llibertat a Ostende i esmenta que aquest arbre també simbolitza la força del poble francès.
El 1793 l’arbre de la llibertat es converteix en l’arbre de la fraternitat ja que sota la seva ombra es promouen reunions de joves cantaires d’himnes revolucionaris. Més endavant també se’l denominarà: l’arbre de la igualtat, de la unió, de la república…
En conclusió, l’arbre de la llibertat és un reflex dels principis revolucionaris i, a més a més, l’arbre, gràcies a la seva capçada es converteix en lloc de reunió. Per tant, no és estrany un gran nombre d’escrits que lloen el simbolisme d’aquest arbre, com un del 1793 que diu que el primer i més
important fruit de l’arbre de la llibertat és el respecte universal per la justícia.


[2] Fechner,
Erik. L’arbre de la liberté: objet, symbole linguistique. In: Mots, octubre
1987, Nº 15 pp. 23-42

Els arbres com oracle

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els arbres com oracle


Des de temps immemorials les persones s’han acostat a la
natura per trobar resposta a les seves preguntes o consell davant de les
decisions que han de prendre.
Per exemple, a l’antiga Grècia i en el temple de Dodona,  hi havia un roure, de grans dimensions, que se
l’hi atribuïen propietats endevinatòries ja que la seva capçada moguda pels
vents  era interpretada pels  sacerdots del temple i donava bons a
mals averanys a les demandes que se li feien. En conseqüència el terme oracle s’aplicava
a les revelacions dels déus i, més endavant, al lloc o santuari on es
transmetia el missatge.
És curiós que aquesta acció de preguntar a la natura s’hagi
mantingut al llarg de segles. Aquests dies llegeixo: “La cartoixa de Parma”  d’Stendhal 
(1783-1842), és a dir, d’Henri Beyle autor francès que va viure molt de
temps a Itàlia. Doncs en aquesta obra trobo el següent paràgraf:
“Ja saps que hi ha un
castanyer jove que la meva mare, l’hivern que jo vaig néixer plantà amb les
seves prop de la font gran en el parc de la casa, a dues llegües d’aquí: abans
de fer res, he volgut anar-lo a veure: Tot just comença la primavera, pensava:
tant de bo!, si l’arbre té fulles, serà un senyal per a mi”
La història segueix i la protagonista explica: “Ahir, a dos quarts de vuit del vespre, vaig
anar arribar al meu castanyer; tenia fulles, unes petites fulles boniques que
ja feien goig1 Vaig besar-les, sense fer-los mal “
Que interessant aquesta relació de l’arbre amb la persona i
quin sentiment de respecte i gratitud genera el vincle emocional.
Un vell castanyer

Les motivacions de l’escalador

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Les motivacions de l’escalador
Sempre resto bocabadat quan contemplo un
escalador ascendint per una via. Tot seguit, em ve el sentiment d’admiració i,
a continuació, les preguntes: Per què ho fan ? Com viuen la natura ? Quina sensació
els genera l’extrema verticalitat?

Li he demanat a l’Eduard Plana, escalador, gran amant dels boscos i, per damunt de tot, bon amic, si em podia escriure un text sobre
escalada i espiritualitat per aquest bloc. Mentre espero el seu text, us
adjunto uns interessants fragments d’una entrada del seu bloc (http://edunz.blogspot.com ) que es titula:
“Del
perquè escalem a l’escalada conscient “


“La intuïció. Part fonamental de
l’escalda. La mateixa intuïció que ens hauria de guiar en el dia a dia i
ajudar-nos a separar la veu interior del soroll que ens envolta. Possiblement
aquesta sigui una de les claus per trobar una resposta al perquè fem el que
fem. Per què l’escalada, a més de donar-te l’oportunitat de tenir un contacte
‘profund’, ‘diferent’ i més intens amb la natura i els seus elements (durant el
camí d’aproximació i descens, sovint a llocs remots, el vent de la paret, el
vol dels voltors, la posta de sol, les nuvolades que enuncien una tempesta –
dels pitjors enemics dels escaladors -, el paisatge vertical…) suposa,
sobretot, un espai de retrobament, de recolliment, de ser amb un mateix. De
reconeixes nu davant el repte que has decidit afrontar. Ningú t’ha imposat el
repte (ho hauria de), l’has decidit tu. Amb humilitat però convenciment
l’afrontes, sense esperar res a canvi (o hauria de ser), conscient de la màgia
del moment que estàs vivint i de l’exercici d’aprenentatge en el que has
decidit activament, més conscientment o menys, implicar-te.

La respiració conscient i el silenci interior són dos elements que ajuden significativament a
millorar el ‘rendiment’ en l’escalada. Habitualment però, els pensaments ens
dominen, i les pors (a caure, a no saber si tindré prou força per arribar a la
següent presa, a la següent assegurança, o si la que he posat m’aguantarà una
caiguda, etc..) limiten la nostra creativitat
com a escaladors. Tot plegat, un interessant exercici personal part
d’un procés més ampli que inclou la nostra relació com a persones amb la vida i
els seus reptes.

Possiblement, la força d’aquestes sensacions que, de forma més
conscient o menys, ens acompanyen als escaladors, és el que fa que l’afició per
aquest ‘esport’ sigui tan absorbent, exigent, i inclús, dependent. Dependència
la que sovint mantenim amb l’escalada, ja que suposa un espai de silenci i
retrobament que no ens ofereix fàcilment la vida quotidiana.

És probable que el fet de viure aquestes
sensacions sigui la resposta més sincera, global i integradora del ‘perquè
escalem’. Per això sovint, després d’un ‘bon’ dia d’escalada, t’acompanya una
sensació balsàmica i, tot i el cansament, sents l’esperit reconfortat, quan no
eufòric. No massa diferent del que pots sentir després d’una bona sessió de
meditació”

L’arbre com l’espadat ens fan enlairar la mirada

El culte als arbres.2ª part

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El culte als arbres.2ª part
Les cultures que han tingut i, en alguns
casos, encara tenen uns vincles molts intensos amb els arbres són les dels “anomenats”
primers pobles,  primeres nacions,
aborígens, indígenes, indis…
Per parlar d’aquest apartat ho farem per
continents. Començaré per Europa. Imaginem-vos el continent europeu quatre mil
anys enrere, és a dir, abans de l’expansió de grecs i romans i, per tant, de la
primera gran desforestació. De ben segur que els boscos cobrien la major de les
terres, sobretot les de les planes centrals. Els cronistes llatins esmenten
relats de persones que havien viatjat més de dos mesos per la plana central
europea sense arribar a sortir del bosc. En conseqüència aquests espais
forestals eren esmentats com a “selva” o “silva”. Per exemple, el gran bosc de
l’altiplà de la Sila (Calabria, Itàlia) els romans l’anomenaven la “Silvia
Brutia”.
Si us pregunteu, com eren aquells boscos ?
Una possible resposta ens apareix de l’observació de l’única foresta, més o
menys, primigènia de la plana europea: la reserva forestal integral de Bialowieza[1].
Els seus trets característics són la presència de molts arbres caiguts producte
de les nevades o ventades, l’existència d’una important varietat d’arbres[2]
així com d’una gran heterogeneïtat de diàmetres i alçades (alguns arbres
arriben als 35 m ) i una gran quantitat de fusta morta pel terra. Alguns
estudis realitzats assenyalen que la necromassa pot arribar a representar un
30% de la biomassa total.
 

Tronc d’un pi roig del bosc de Bialowieza

Ara, imagineu-vos un grup social que visques
tota la seva vida enmig d’aquestes boscúries, com no havia de sentir-se
meravellat per trobar-se davant d’un arbre que superés els quaranta metres o
per una simple clariana. Tampoc és gens estrany que acabes pensant que aquelles
espècies vegetals o els animals que caçava estiguessin dotats d’una anima o
esperit. Per tant alguns arbres i boscos van passar a ser considerats sagrats i
van acabar convertint-se  en els primers
santuaris, molt abans que s’aixequessin els primers temples i, per tant, van
esdevenir els primers espais de comunicació entre les persones i la divinitat.
Fins i tot, les primeres manifestacions del
foc poden haver estar lligades als arbres, només cal tenir present l’incendi
d’un arbre per un llamp. Per aquest motiu en algunes cultures es parlava de
l’arbre com el pare del foc.
Per als pobles celtes, el bosc sagrat
s’anomenava “Nemeton” que és una paraula gal·la que vol dir santuari, en gaèlic
existeix el mot “Nemed” que significa sagrat. Normalment, era una clariana del
bosc on els pobles celtes desenvolupaven els seus ritus religiosos conduïts
pels druides. Al voltant de l’arbre venerat o de la clariana es tallada la
vegetació arbustiva del seu voltant per tal que els ritus tinguessin més espai.
D’altra part aquests arbres i boscos restaven com a intocables.
Quan les legions romanes van endinsar-se per
la Gàl·lia, la Bretanya insular i la Germania van talar alguns dels boscos
sagrats per intentar assimilar-los a la cultura i les creences de Roma. Per
exemple, el poeta hispanoromà Marc Anneu Lucà explica en el poema Farsàlia, el
cas de la destrucció d’un bosc sagrat prop de Marsella, en que el mateix Cèsar
va haver d’agafar la destral davant dels legionaris pel respecte i la temença
que generava en ells el bosc.
Un dels principals arbres còsmics de la
mitologia germànica fou el freixe 
d’Yggdrasill. Aquest arbre està ja descrit en un text del segle XII, el
qual l’esmenta com el més gran i millor de tots els arbres. Les seves  grans arrels el mantenien dret i el
comunicaven amb el món subterrani, el seu tronc s’aixecava sobre la terra i les
branques cobrien mig món. Al seu peu i naixia una font que li permetia viure
sempre i de la qual naixia un curs fluvial que abastia tota la terra. Entre les
seves arrels, tronc i branques hi vivien un conjunt d’animals mitològics, com
la serp de Nioggrh, l’àliga reial que la vigilava, la cabra Heidhrun que amb la
seva llet nodria els guerrers d’Odin…
 

El freixe  d’Yggdrasill

D’aquest culte ancestral dels arbres s’han
mantingut molts elements dins del folklore de molts països. Només esmentaré el
cas de l’arbre de maig. Alguns relats anglesos del segle XVI ja parlen de la
tradició d’anar a l’inici de l’estiu al bosc a cercar un arbre que engalanaven
i plantaven al costat de les cases o enmig de la plaça i al voltant seu
ballaven. A Saxònia també hi ha textos del segle XIII que parlen de la tradició
d’anar al bosc a cercar peus joves de bedolls o avets i plantar-los al costat
de les cases o de les corts d’animals.
Continuaré el  viatge per Oceania i començaré parlant del
kauri (Agathis australis) que és un
arbre de grans dimensions que creix  a
Nova Zelanda[3]. Els
maoris, també creuen que totes les espècies de la natura tenen un esperit
propi. Al principi dels temps, quan el cel i la terra es van separar, va resta
Tane, el senyor del bosc com a columna que els seguia unint. Els maoris creuen
que totes les espècies del bosc com ells descendeixen de Tane. Quan alguna
família necessita fusta per construir la seva cabana o una barca fan una
cerimònia per demanar perdó a l’arbre abans de tallar-lo.
James Frazer esmenta molts exemples de
tradicions de tribus que fan referència al respecte o veneració pels arbres ja
que es creia que tenien ànima. En alguns casos es creia que les ànimes dels
difunts residien en els arbres i es prohibia talar alguns arbres, tal com
succeïa amb una tribu del centre d’Austràlia o en d’altres de les Filipines.
D’altra part, els indígenes de l’illa de Siau a Indonèsia, creien que els
esperits dels arbres podien sortir de l’arbre i passejar-se pel poblat i per
evitar que generessin maldats sobre els habitants els hi feien ofrenes, com
aliments.
A l’Africa, algunes tribus també creien que
cada arbre tenia el seu esperit. Per exemple el cocoter era vist com una mare
que els dona aliment i abatre’l era vist com un matricidi. En altres casos, els
arbres es veneraven a partir de fer-ne ofrenes, com lligar-ne un cinturó de
fulles de palmera o deixar-hi aus sacrificades
Al 
nord del continent nord-americà les diferents tribus que hi habitaven
també creien que totes les espècies i elements naturals tenien el seu esperit i
algunes tribus difícilment talaven algun arbre ja que pensaven en el dolor que
podien generar.
Per acabar  parlaré dels tòtems, els quals van crear-se en
les diferents cultures indígenes que  van desenvolupar-se al nord de la
costa de l’oceà Pacífic, entre l’actual Canada i Alaska i eren i són els Haida,
els Tlingit o els Nuu-Chah-Nulth. Un tòtem és un tronc recte de diferents mides,
majoritàriament provinent d’un cedre, esculpit pels artesans dels pobles de “les
primeres nacions” els quals, al llarg del temps i observant els animals i
les morfologies que apareixen a la natura, van crear un llenguatge i una
iconografia pròpia on són presents les formes d’animals (óssos, castors,
ocells, granotes..) i les de persones que, a vegades, s’entrellacen i que tenen
diferents simbologies. Hi ha tòtems que provenen de troncs molt alts -el
més alt conegut sobrepassa els 45 m-, d’altres són petits i d’altres només són
frontals, és a dir, que es troben enganxats a l’exterior o interior de les
cases. Després també apareixen escultures senceres . El
simbolismes dels tòtems és construït, en gran part, al voltant al sistema del
parentiu entre els membres d’una família. Per tant, són veritables pals
heràldics i és per aquest motiu que es situen al davant de les cases. Per això
els tòtems porten esculpit l’animal emblemàtic de cada família que els crea
Voldria acabar amb les paraules del monjo
Vicenç Santamaria:” La Natura, com les persones, les coneixem des de la
intimitat. Qui vol viure la Natura s’hi ha de submergir íntimament. Hi ha de
desaparèixer. Ha d’abraçar el seu ritme”


[1] Si voleu saber més  sobre
Bialowieza, en aquest bloc hi trobareu dues entrades.
[2] Els inventaris forestals estableixen l’existència de 25 espècies
arbòries.

[3] A l’illa del nord hi ha el kauri més gran que té 51 m d’alçada i un
perímetre de 13,8 m i es creu que té uns 2000 anys .

Reflexions d’un enginyer sobre les punxes d’un llimoner. A càrrec de Pep Molsosa

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Reflexions d’un enginyer sobre les punxes d’un llimoner. A càrrec de Pep Molsosa

En el marc de la precampanya presidencial nord-americana, El País publicava
(10/01/2008) un petit article sobre el debat sempre obert en aquell país sobre
l’evolucionisme i el creacionisme.

La qüestió bàsica és que molta gent veu difícil entendre que la complexitat
i diversitat de la vida al nostre planeta sigui el resultat dels mecanismes
evolutius que tan bé va estudiar Darwin.

Els nostres mecanismes de visió, per exemple (que són una petita meravella
tecnològica, en color i 3D, amb autofocus, etc.). Costa d’imaginar, als no
experts, el procés biològic que ens ha permès disposar d’aquest instrument
extraordinari.

Als meus amics els hi presento l’exemple, molt més senzill i rudimentari:
les espines del meu llimoner … que fa unes esplèndides llimones per reproduir-se.
Aquí teniu unes breus reflexions:

 A les branques joves del llimoner que donen el fruit, hi ha unes espines
fortes de punta afilada i enverinada que semblen voler dificultar que alguns
animals les agafin. De fet, si proveu un dia d’agafar-ne, el més probable és
que acabeu amb els braços ben esgarrinxats.

Si analitzem l’existència d’aquestes punxes, veurem que, probablement, són
el resultat d’un procés com ara aquest:
– el llimoner constata, aprèn, percep … que algú se li fot els seus
fruits;
– el llimoner reflexiona, considera que això és un perill per a la seva
reproducció;
– el llimoner imagina mecanismes de defensa i opta per les punxes;
– el llimoner realitza uns canvis biològics en el seu organisme que fan
aparèixer les punxes en els llocs estratègicament més adequats per evitar el
robatori …


Probablement un expert darwinista explicaria com és possible que el
llimoner faci tots aquests processos adaptatius i evolucioni fins a la versió
actual que tinc al pati de casa.

Confesso que a mi em costa comprendre’ls:
– com se’n entera el llimoner de que li roben els fruits ?
– on, quina part del meu pobre llimoner fa el procés de reflexió i
d’imaginació per dissenyar les punxes protectores ?
– com, un cop decidides, les seves branques comencen a dotar-se de punxes,
que a més, en els models XT, tenen una substància irritant a la punta ?

Em sembla evident que hi ha un procés intel·ligent, que hi ha un procés de
raonament davant d’una problemàtica, que condueix a canvis fisiològics i/o
biològics. Que costa d’imaginar, de comprendre on i com es realitza.

Per fer-ho més complicat, també podria explicar-vos que, alguna vegada,
quan té una de les seves freqüents plaga de petites bestioles blanques, l’hi ha
acariciat la seva pell vella i aspre, l’hi he parlat, l’hi he dit que ja
n’estem una mica cansats (a l’hivern no deixa anar les fulles i ens tapa el
sol) … i que potser millor tallar-lo. I algun cop ha reaccionat enèrgicament
fent desaparèixer les bestioles i fent-nos estalviar la factura dels jardiners.

Bromes a part, com que sembla difícil imaginar que aquest procés de disseny
intel·ligent el faci autònomament el meu pobre llimoner, molta gent tendeix a
pensar que, de fet, hi ha algú que, des de fora, es preocupa dels llimoners,
veu els seus problemes, i els hi aporta solucions …

Molta gent imagina doncs que hi ha un gran dibuixant, un gran dissenyador,
un gran enginyer tecnobiòleg, un gran … creador, que procura les innovacions
progressivament necessàries al éssers vius per a la seva existència i
subsistència. I l’anomenen Deu !

Fa milers d’anys, els nostres avantpassats, quan feia vent i no sabien
perquè, pensàvem que era el Deu del Vent qui els hi enviava els vendavals. I
que existien els Deus del Foc, del Mar, del Vi, …

Progressivament hem anat comprenent moltes coses i reduint el nombre de
Deus, però encara som hereus d’una forta tradició (promoguda molt
interessadament, ja en parlarem) que imagina l’existència d’un Deu creador …
que va enviar el seu fill a salvar-nos !

Tenim encara moltes incògnites. Els matemàtics, quan tenen equacions per
resoldre, senyalen la incògnita amb una X. Nosaltres n’hi diem Deu.

Fa pocs dies el Josep Ramoneda ho deia en un article que vaig també vaig
penjar en el meu bloc ( http://pepmolsosa.blogspot.com.es ): Deu és una invenció dels homes ! I el dibuixant belga
Philipe Geluck ho feia dir de manera simpàtica al seu gat, le Chat que vaig
transformar en animació.

Lectures per reflexionar sobre els boscos madurs a Catalunya

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Lectures per reflexionar sobre els boscos madurs a Catalunya


Acaba
de publicar-se, a càrrec de l’Associació Silene i l’ICHN, les actes de les
segones jornades dedicades als boscos madurs de Catalunya que van celebrar-se a
l’Escola Forestal de Santa Coloma de Farners la primavera del 2013.
Es
tracta d’una publicació que alterna els textos amb interessants fotografies d’arbres
i boscos i suggerents poemes, com el de Maria Font:
Bosc encisat
i impregnat de misteri,
Oh temple de
serena majestat
Que ens
embolcalles de sagrat silenci…
Com
a docent, sempre he pensat que és imprescindible tenir clars els conceptes, és
a dir, saber de que parlem. Per aquest motiu us faig les següents
recomanacions. No passeu per alt la lectura del pròleg, escrit per Joandomènec
Ros, ja que hi trobareu unes interessants reflexions de dos conceptes
controvertits: el clímax i l’equilibri ecològic. Tampoc us heu de perdre la
introducció, escrita per Josep Maria Mallarach, on llegireu unes clarividents
paraules vers els conceptes natura, bosc madur i conservació. En darrer lloc,
és de gran valor l’aportació de Josep M. Collellmir sobre la silvicultura
propera a la natura o naturalística.
Podeu
descarregar-vos aquesta publicació en els següent enllaç:
http://www.silene.es////documentos/Boscos_madurs_Catalunya.pdf
Fageda de la font Tornadisssa a la serra del Puigsacalm

Com eren els boscos de les muntanyes de lleida cent anys enrera

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Com eren els boscos de les muntanyes de lleida cent anys enrera
En Francesc Giró m’acaba d’enviar aquest text
estret de la Geografia General de Catalunya (1908-1918) dirigida per Francesc Carreras
Candi. En concret del volum dedicat a la província de Lleida (pp.60-61) i
escrit per Ceferí Rocafort, on s’explica l’estat dels boscos de les muntanyes
lleidatanes. Es tracta d’un text molt interessant i clarivident respecte a
alguns dels problemes històrics dels boscos de muntanya.
“La riquesa forestal, ha desmerescut considerablement en lo passat segle
, y si bé hem de reconèxer que s’ ha fet alguna tentativa de repoblació entre
altres lIochs, en les vessants del Pallaresa, prop de Gerri, està mólt lluny de
satisfer lo que la pública opinió demana. No es aquest, lloch oportú pera
escarrassar-nos en demostrar los irreparables perjudicis que ocasiona al pahís,
la devastació dels boscos puix tothòm n’està convençut.
Emperò, si que hem de recordar que mólta part de culpa la tenen los metexos
pobles y proprietaris: los uns per la seva desídia, los altres per l’egoisme de
mals entesos negocis que en definitiva resultan perjudicials a la comunitat,
com s’acaba de demostrar en les recents inondacions d’Octubre de 1907 de trista
recordança, quins desastrosos efectes, no hi ha dupte s’ haurian vist
notablement aminorats, si les montanyes enlloch de trobar-se despullades
d’arbrat, haguessen sigut cobertes d’espessa vegetació pera retenir les aygues
pluvials que d’altra manera sense obstacle que s’ interpose en lo séu pas,
devallan impetuoses emportantse·n, pera no retornar may més, les terres conreables.
Avuy podèm dir que les boscuries, fora algunes petites excepcions, quedan
recloses en lo més abrupte del maciu pyrinench, axi y tot amenaçades per la
cobdicia d’industrials empreses amparades per hómens de duptós patriòtisme,
¡Pobre pahís si dexant-se enganyar pèls llops disfressats d’ovella, permet que
eI despullen del hermós ropatge ab que l’amorosa naturalesa ha volgut vestir la
cruesa de les seves montanyesl
Aquesta exclamació, no vol dir que-I nostre criteri se tanque en lo sentit
de que quede improductiva una font de riquesa de tan trascendental importancia
com són los boschs, no: emperò hi ha una diferencia ben marcada entre la
explotació ordenada y ben entesa y la devastació, sense altres mires que los
ingressos que de moment pot reportar la venda de tantes … mils peces, que
equival a arrasar.lo;, no a traure-n interès, sinó a malmetre un capital
inapreciable que’s roba al bé comú. Baix aquest aspecte merexerian la nostra
aprovació quantes mides s’adoptessen pèls poders públichs, encaminades a
reprimir los constants abusos de que nos hem de plànyer diariament.
Per sort, en la Vall d’ Aràn, Alt Ribagorçana y Pallars, podèm admirar
encara extensions immenses de colossals abets, faigs, pins, abedolls y
altres arbres; mates (66) impenetrables, refugi segur del ós del Pyrinèu, A
tots interessa conservar-los, fomentar l’arbrat allà ahont se puga y mólt particularment en los costers y riberes que ademés de servir de defensa, constitueix una bellesa natural que un may se cança d’ admirar”