Badar davant l’aigua

Dies enrere vaig tenir la fortuna d’arribar, pedalant
des d’Arnes a la Terra Alta, fins al municipi de Xerta i sense saber com, vaig
s arribar davant mateix de lo riu, és a dir, l’Ebre.

Contemplar l’aigua del riu i quedar embadalit va ser
tot una, potser per les dimensions del riu o per la força amb que baixava
l’aigua. No sabria dir-ne el motiu, però un cop assegut a la riba del riu,
l’espectacle del corrent d’aigua em xuclava la ment i tots els meus pensaments
giraven al voltant de comparar el riu amb la vida, el corrent amb el pas dels
anys, el cicle de l’aigua des la capçalera al delta amb el ritme de la vida
humana: naixement, joventut, maduresa i mort.

L’aigua en moviment té un gran magnetisme. Els ulls
segueixen aquella fulla o branca que sura i va riu avall i poc a poc el dinamisme
de la ment va reduint-se, per una estona s’estableix el buit i la comunió amb
el riu i la natura es realitat per uns instants. Fins i tot, tancant els ulls,
seguia hipnotitzat per l’esmorteït so del fluir de les aigües i em sentia
transportat i integrat en el tot.


Un cop a casa recordes que a les ribes del Jordà Jesús
va ser batejat per sant Joan Baptista i, per tant, els ritus baptismals són
processos d’iniciació i purificació. Amb el pas del temps es deixar de batejar
en fonts i rius, per passar-ho a fer en els temples i, en conseqüència, va
néixer el ritus de beneir l’aigua. Ritus que té lloc al llarg de la vetlla
pasqual. A continuació us reprodueixo un fragment d’aquest ritus d’abans de la
reforma del 1957 que m’ha facilitat el germà Ramon Ribera per tal que comproveu
els atributs que s’atorguen a l’aigua:

O Déu, el Teu
esperit planava sobre les aigües, ja al mateix començament del món, perquè la
natura de les aigües concebés la virtut de la santificació.
O Déu, que rentant del mal
del crim per les aigües, ja mostrares en el diluvi una imatge de la
regeneració, de tal manera que un mateix element misteriós, fos alhora terme
dels vicis i origen de les virtuts.
Mira, Senyor, la faç del Teu
poble i multiplica-li la regeneració, que, fluint impetuosament de la Teva
gràcia, alegra la Teva ciutat i obra per tot el món la vida novella.

Amb la mà estesa, el
celebrant parteix les aigües en quatre amb una creu i segueix dient:
Que Ell amb el discret toc de
la seva divinitat es digni fecundar aquesta aigua preparada per a la
regeneració de la humanitat, a fi que, concebuda la santificació, de les
entranyes verges d’aquesta font, en surti una nissaga de la criatura
renovellada. I la gràcia a engendrar-los, com una mare comú, retorni a una
mateixa infància tots aquells a qui distingeix en el cos el sexe, l’edat o el
temps

En conclusió, l’aigua és un dels quatre elements de la
vida i no és estrany que sigui molt present a la litúrgia, com element
purificador i de fertilitat.

A principis d’aquest mes de maig vaig poder assistir
al ritus de benedicció del terme que es fa en alguns pobles i masies del
Solsonès i dins del qual el sacerdot 
aspergeix  l’aigua beneïda als
quatre vents, és a dir, a la terra, a la casa i als assistents, després es
canta el te Deum i per acabar el celbrant diu aquestes paraules:

De la Teva
casa, et demanem, Senyor, d’allunyar els mals de l’esperit i d’apartar les
tempestes i els llamps, i a nosaltres, servents teus, guarda’ns de tota adversitat,
i digna’t donar-nos i conservar els fruits de la terra. AMEN

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>