Sota les branques del baobab. Per Jaume Vilaginés

Enmig de la sabana africana sorprenen amb la seva
presència imponent i alhora espectral els baobabs. D’alçada important i amplada
considerable aquests arbres tan peculiars donen un aspecte característic al
paisatge on creixen, sovint de forma aïllada o en comunitats reduïdes.


La sabana africana es caracteritza per amples
praderies i boscos esclarissats d’acàcies, on la presència dels baobabs és
localitzada i ocasional. L’acàcia és l’arbre més nombrós. Té una capçada ampla que
li dóna a la seva silueta un aspecte elegant. Les seves branques acaben en
agudes espines que les girafes esquiven per alimentar-se de les fulles. Els
elefants també tenen en les acàcies la seva principal font d’alimentació. Per
poder aconseguir les fulles més tendres no dubten en arrencar les branques
altes o fins i tot poden abatre’ls. Pels efectes devastadors que deixen en la
vegetació es pot saber si un grup de paquiderms ha passat per un lloc, buscant completar
la seva abundant dieta que arriba al quart de tona diari per exemplar.

La sabana és l’hàbitat de la natura en estat salvatge.
En els grans parcs de l’est de l’Àfrica es conserva la vida animal tal com ha
estat des de temps immemorials. És allà on es pot observar en el seu estat més
pur la quotidianeïtat de la natura en el seu estat més prístin. Durant l’estació
seca, l’aigua i l’alimentació escassegen. Fins i tot, els masais han de recórrer
a la sang i la llet del seu bestiar per obtenir el líquid necessari per a sobreviure.
Els grans mamífers busquen els reduïts cursos fluvials  per abeurar. Els hipopòtams s’acumulen en les
poques basses d’aigua, submergits en grups atapeïts, per a sortir ocasionalment
i menjar la seva dosi d’herbes de les praderies properes.


Els carnívors tenen més dificultats per a caçar. La
majoria dels nyus i moltes zebres han emigrat al nord. Les gaseles són massa
ràpides per a les lleones. Així doncs, és la foscor de la nit el moment en què
augmenta l’activitat depredadora. Els lleopards baixen dels seus nius en els
arbres, cacen i s’enduen la desafortunada pressa a dalt de l’arbre. Allà els
carronyers, com la hiena o el xacal, no els hi podran disputar el festí. El
guepard amb la seva velocitat no tindrà tantes dificultats per a obtenir peces
més petites; això sí, un cop aconseguit el botí s’haurà d’espavilar a
cruspir-lo ràpidament, perquè altres competidors no tardaran en aparèixer i li
disputaran les restes.

Els masais és la comunitat humana més nombrosa que viu
en un contacte més directe amb la realitat salvatge de la sabana. Ells, amb els
seus ramats, es troben cada cop més influïts pel turisme que arriba de forma poc
invasiva als grans parcs de l’est de l’Àfrica. L‘impavidesa amb què tracten els
animals salvatges els permet compartir espai amb bèsties afamades i perilloses,
com són els lleons que superen el cràter del Ngorongoro en la recerca de caça i
s’introdueixen en els  territoris on es
troben els poblats masais.

També, a prop del llac Eyasi, hi viu una poc nombrosa
comunitat humana que sembla transportada des de la Prehistòria. Són els hadza.
Aquest grup humà està emparentat culturalment amb els boiximans del Kalahari,
des d’on aparentment fa molt temps van emigrar, fins a instal·lar-se en el
territori de les grans planes de l’Àfrica oriental. Actualment són uns pocs
milers i molts, amb els contactes que mantenen amb tribus de la zona i, fins i
tot amb els turistes, han incorporat elements més confortables a la seva vida,
com els metalls que usen per a les puntes de les seves fletxes i algunes peces
de roba.
Tot i això, viuen encara de la caça i la recol·lecció
i dormen a la intempèrie arrecerats entre arbustos. Els homes es dediquen a
caçar petites peces, com ocells i petits mamífers. Les dones cuiden de la
canalla i, en el cas que els hi falti la carn, recullen fruits silvestres.
Parlen una llengua emparentada amb la dels boiximans, que conserva el
característic espetec en algun dels seus sons.

Els hadza tenen una particular relació amb els baobabs.
Alguns exemplars madurs d’aquests arbres tenen l’interior buit. Els hadza solen
instal·lar-se a prop d’un d’ells, que els dóna protecció. Hi fan un forat en el
tronc i l’usen com una petita cova, on guardar alguns dels seus escassos béns o
els serveix per a protegir-se en cas de perill o quan arriben les pluges
torrencials de les estacions humides.

Els boximans del llac Eyasi i els baobabs són una
mostra de la convivència entre els humans i la naturalesa durant milers d’anys.
Una convivència que forma part d’un ordre natural que també es percep quan es
recorren les interminables planes de la sabana, on sembla que cada exemplar viu
té el seu espai. Un ordre on hi cap també la duresa de la vida salvatge, que
pot exemplaritzar-se en la imatge d’una atemorida gasela amb una part del seu
costat sagnant després d’haver rebut la queixalada d’algun carnívor i pocs
metres enllà la hiena que espera el seu moment.

És un ordre que els habitants dels territoris de
l’Àfrica oriental han assumit i practiquen amb un ritme de vida que nosaltres
anomenaríem lent.  En swahili, pole pole.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>