El culte als arbres.1ª part

Els arbres són molt presents a la vida
quotidiana. Només cal que us fixeu i us adonareu com apareixen i, a vegades,
caracteritzen bona part dels paisatges urbans i la majoria dels rurals i
naturals del nostre país. D’altra part, l’arbre com a símbol s’utilitza en
molts logotips de partits polítics[1],
d’universitats, centres de salut, bancs, entitats ambientals o d’ajuda al
tercer món i d’emprenedoria social i, en conseqüència, es visualitza en molts
mitjans de comunicació. També l’arbre com a símbol és present en obres
literàries, folklòriques i fins i tot en façanes[2]
i interiors d’edificis.
 

Union per un Mouvement Popularire

D’altra part hi ha els arbres simbòlics. En
aquest sentit es parla de l’arbre de la vida, de l’arbre del coneixement del bé
i el mal, de l’arbre de la ciència, de l’arbre de  la saviesa, de l’arbre còsmic, de l’arbre de
Nadal, de l’arbre dels desitjos, de l’arbre de la creu, de l’arbre de la
forca…
Per acabar aquest apartat sobre la presència
dels arbres a la societat, us voldria parlar breument de dos arbres que han
vist milions de persones. El primer es troba a la basílica de la Sagrada
Família, en concret  a la façana del
naixement i per ser més precisos en el vèrtex del coronament del portal de la
caritat. Allà hi ha esculpit un xiprer envoltat de coloms blancs, que
simbolitza, entre d’altres atributs, la benvinguda i l’espiritualitat, és a
dir, l’arbre com a pont entre la terra i el cel. També l’esveltesa del xiprer
ens fa enlairar la mirada i es converteix en una escala cap a la transcendència.
 

Xiprer que corona la façana del naixement

En segon lloc vull parlar-vos de la
pel·lícula “Avatar” estrenada l’any 2009, dirigida per James Cameron i que també
han vist milions d’espectadors. Aquest film[3]
de ciència ficció està ambientat en el 2154 
en un planeta anomenat Pandora[4]
el qual està recobert en bona part per boscos tropicals humits que tenen arbres
de dimensions gegantes ja que sobrepassen el centenar de metre. Dins d’aquestes
boscúries hi habita un poble anomenat Na Vi. Es tracta d’un poble molt similar
a les antigues poblacions tradicionals que viuen en harmonia amb el seu entorn
natural. Per tant, una societat caçadora i recol·lectora i que no té necessitat
de dominar la natura. Un dels clans dels Na Vi, els Omaticaya viu en un
arbre-casa (Kelutral) que s’assembla a alguna de les espècies tropicals del
gènere Ficus. Els Na Vi tenen dos altres arbres sagrats, l’arbre de les veus,
que té una morfologia força similar a la d’un salze ploraner (Salix Bibilonica) Es tracta d’un arbre
amb el qual els habitants hi tenen unes relacions espirituals ja que si poden
connectar neuronal amb les seves branques i conèixer l’opinió dels
avantpassats. Ara bé, l’arbre més sagrat era l’arbre de les ànimes ja que és una
porta de connexió amb l’energia global del planeta. No us explicaré l’argument
del film, tot i que té un rerefons molt ecològic; només volia remarcar el fet
que a l’hora de parlar d’un poble imaginari, el director el situa vivint dins
del bosc i amb unes relacions culturals i espirituals molt important amb alguns
arbres i amb la natura en global.
 

Arbres de la pel·lícula Avatar

Feta aquesta breu presentació vers la
presència dels arbres a la nostra societat, voldria retornar al títol d’aquesta
conferència: El culte als arbres i aprofundir en que entenen per culte. Si
consulteu un diccionari us apareixen les següents definicions: “Conjunt d’actes i ritus amb què es tributa
el culte i
Acte pel qual hom se subjecta a Déu
en senyal de reconeixement de la seva excel·lència i la seva superioritat”
.
Per tant, el culte als arbres és el conjunt d’actes i ritus pels quals es
reconeix que aquesta espècie vegetal atresora excel·lència, superioritat o
divinitat. A continuació, podeu preguntar-vos si hi hagut un culte als arbres
al llarg de la història de la humanitat. La resposta és que si que s’ha produït
un culte als arbres. Només cal que llegiu el llibre de l’antropòleg escocès Sir
James George Frazer (1854-1941): “La
branca daurada. Màgia i religió
” (1890), on trobareu un gran nombre
d’exemples, alguns dels quals esmentare en aquesta xerrada, de veneració i
culte als arbres repartits per tot el món. Una altra font similar és el llibre
del psicoanalista i estudiós de les relacions entre la botànica i la religió,
Jacques Brosse (1922-2008): “Mythologie
des arbres
” (1968) on també apareixen nombrosos exemples del paper dels
arbres en la mitologia de moltes cultures.
Fetes aquestes reflexions preliminars,
voldria repassar, breument, quins són els atributs dels arbres que els han fet
mereixedors de culte i veneració.
El primer fet destacable dels arbres és que
ens sobrepassen o transcendeixen, és a dir, que viuen de mitjana molts més anys
i per tant són testimoni de fets vitals de les persones o del pas de les
generacions. Per exemple, a vegades les famílies quan tenen descendència
planten un arbre i es lliga la vida dels fills amb la dels arbres. En ocasions,
he sentit explicar a propietaris forestals que aquell bosc l’havia plantat el
seu pare o el seu avi i aquest fet generava uns vincles emocionals molt
importants amb el forest. També es pot utilitzar el creixement de l’arbre per
comparar-lo amb la persona: hi ha persones ben o mal arrelades, que creixen de
forma recta o torta, que donen bons fruits… En la gestió forestal és molt
comú que els fruits d’una bona ordenació i gestió els reculli la següent
generació. Un cas curiós és el del Ginkgo que a la Xina se l’anomena l’arbre de
l’avi i del nét ja que, producte del seu lent creixement, l’avi plantava
l’arbre i el net se’n menjarà els  fruits.
Un segon element és la longevitat. Per tant,
hi ha espècies que a més de transcendir-vos són testimonis d’èpoques
històriques. En ocasions he sentit dir: aquest arbre el van plantar els romans
o aquest roure va vist passar els exercits de Napoleó… En conseqüència, hi ha
arbres pluricentenaris i d’altres de mil·lenaris i, molts d’ells han estat
testimoni de fets històrics. Per exemple, A Catalunya, l’olivera anomenada “Lo
Parot” es considerat l’arbre més vell del país ja que és mil·lenària. D’altra
part, algunes de les oliveres de l’hort de Getsemaní a Jerusalem, on va pregar
Jesucrist a l’inici de la passió, tenen més dos mil anys  i per tant són un testimoni d’un dels
episodis de la vida Jesús i, en conseqüència, són un lloc de pelegrinatge.
Un tercer element que diferència els arbres
de la resta d’éssers vius són les seves mesures. Els arbres són les espècies
que poden acumular més biomassa, viure més anys i créixer a major alçada. Només
cal recordar que les Sequoies o els Eucaliputs poden arribar a superar els 100
m d’alçada i al Japó hi ha cedres (Criptomeria japonica) que tenen milers
d’anys.
Un altre element important d’alguns arbres és
que els seus fruits són comestibles. Aquest fet és utilitzat en algunes
paràboles del nou testament per relacionar la vida de les persones amb els
arbres que fructifiquen. Alguns fruits, com les olives de l’olivera[5]
o els dàtils de la palmera datilera o les magranes han tingut una gran
simbologia a la mediterrània. Pel que fa als fruits vermells moltes vegades
s’han associat amb la sang del Crist.
També cal tenir present que els arbres han
ofert i ofereixen molt altres productes, com reïnes que han servit per fer
perfums així com fusta i llenya.
D’altra part és important el seu cicle vital.
Per exemple, els caducifolis en el moment que treuen les noves fulles
simbolitzen el triomf de la vida davant del llarg l’hivern que representava la
foscor i la letargia biològica.
Finalment l’arbre, amb les seves arrels,
tronc i capçada és un ésser viu que respira i que per ell hi flueix la saba
ascendent o descendent. Per tant per dins seu hi  ha energia en moviment i la seva escorça és
com una pell. De la mateixa manera que acaroneu i us consola l’escalf d’una
abraçada amiga, resseguir l’escorça d’un arbre o abraçar-lo us pot permetre
sentir la seva energia. Per tant, abraçar un arbre és un acte de comunicació
amb un altre ésser viu.
En conclusió, l’arbre ens pot fer sentir el
ritme natural ja que el seu inapreciable batec, així com la seva escorça,
fulles, flors i fruits us retornen al veritable ritme de la vida i, a la
vegada, us enlairen la mirada.



[1] Per exemple, l’arbre ens apareix en el logo de l’UMP (Union per un
Mouvement Popularire) o a la coalició que va néixer a Itàlia el 1995 i prenia
el nom d’un arbre: L’olivo i que encapçalava el professor Romano Prodi.
Actualment el partit italià: Partito Demoratico segueix mantenint la fulla de l’olivera
en el seu logo. Si voleu veure més logos sobre arbres podeu consultar l’Àlbum
dels arbres estratègics de Catalunya a www.albertgusi.com.
[2] A l’edifici modernista de Caixa de Sabadell projectat per Jeroni
Martorell i construït entre el 1907 i el 1915 a la ciutat de Sabadell, ens
apareixen magranes en alguns capitells de la façana i en els mosaics que hi ha
a la primera planta abans d’entrar a la sala noble. En tots dos casos la
utilització de la magrana simbolitza la maduració i la fertilitat, per tal de
fer entendre als possibles clients de principis de segle que Caixa de Sabadell
era una institució madura i fèrtil  i, per tant, un lloc segur on deixar
els estalvis.
[3] Colletti, Lorenza
(2010): “Avatar, la roresta di pandora e la selvicultura sistémica” L’Italia
Forestale e Montana, 65:67-70 pp.
[4] Pandora, segons la mitologia grega, va ser la primera dona mortal ja
que va obrir la Caixa que Zeus li havia confiat i que estava plena de tots els
mals, els quals s’espargiren per la terra.
[5] L’oli d’oliva ha tingut i té importants aplicacions simbòliques ja que
s’havia utilitzat per ungir els reis i encara es fa servir en alguns sagraments
cristians

El gran capital

Dies enrere l’amic Josep Mañà va fer-me
arribar unes imatges i un text de Jordi Bigues que feien referència a un
sistema per recol·lectar, al llarg del mes de novembre del 2013, glans d’una
alzina de la plaça vila de Madrid a la ciutat de Barcelona.
 

Fotografia 1

L’objectiu era recol·lectar les glans d’una
única alzina de la plaça (fotografies 1 i 2) i que tothom que vulgues agafes
una gla i la fes germinar al viver municipal Els tres pins, situat a la
muntanya de Montjuic i posteriorment es dediques a custodiar-la, és a dir, a
tenir-ne cura del seu creixement.
 

Fotografia 2

Cal tenir present que les llavors simbolitzen
la unió legítima entre la humanitat i la Terra i aquesta acció volia fer
visualitzar la importància de la veneració per la vida i el paper de l’acció
humana en la biofilia. Aquesta cadena d’actes, en Jordi Bigues l’anomenava: “EL GRAN CAPITAL ja que la llavor és un bé
comú, és el gran capital, front el moneta, el vil metall. Per això, les llavors
es reuneixen a una borsa de valors. I es fan germinar a un viver. Tot això
necessita de la complicitat i el suport de tothom
”

Aquesta idea de Jordi Bigues em sembla un
gran gest que podria expandir-se per moltes altres localitats per tal
d’afavorir i estrènyer els vincles entre la natura i les persones a partir del
simple i bàsic gest d’apadrinar una llavor d’alzina i veure-la créixer en les
seves primeres passes.

Caminar pel bosc

Entrar i caminar pel
bosc és endinsar-se en un univers propi i, normalment, sense gaires petjades
que ens recordin l’acció de la societat. En ocasions, submergir-se dins
l’univers forestal és entrar també dins d’un marc ple de simbolismes i pors. El
forestal italià Alfonso Alessandrini  ens
parla en el seu llibre: Pensare il bosco, de que la passejada pel bosc pot 
esdevenir també una caminada humanista ja que el bosc està ple de
corriols, com la vida mateixa, i, per tant, de decisions. També és ple
d’entrebancs, esforços i reptes. Ara bé, si els sabem trampejar el bosc es
converteix en un espai ple d’olors i sensacions. Però, segons Alessandrini, el
més important d’endinsar-se en el bosc és que ens situa en el marc natural on
esdevenim veritablement el que som: una espècie més intentant sobreviure.

L’atleta Kilian Jornet
ens descriu en el seu llibre: Córrer o morir, els sentiment de por que li genera el bosc: “La por de perdre’ns, de no trobar la sortida, d’un atac sobtat d’un
llop, ens espanta, i, irracionalment, a cada petit soroll o en percebre un
moviment, girem el cap esperant l’atac, busquem la sortida d’aquest  pou profund per por de morir, indefensos
enmig de la natura. Crec que és la por de morir la que ens espanta quan no
estem en contacte amb res d’humà
”.
En parlar de
caminar pel bosc en venen a la ment els versos de Joan Maragall sobre la fageda
d’en Jordà
El caminant, quan
entra en aquest lloc,
comença a
caminar-hi a poc a poc;
compta els seus
passos en la gran quietud:
S’atura, i no sent
res, i està perdut.
Li agafa un dolç
oblit de tot el món
en el silenci
d’aquell lloc profund,
i no pensa en
sortir, o hi pensa en va:
És pres de la
fageda d’en Jordà,
presoner del
silenci i la verdor.
Que interessants i
alliçonadores les paraules del poeta sobre el caminar pel bosc: cal fer-ho
tranquil·lament, aturar-se de tant en tant, oblidar-se d’on venim, gaudir del
silenci i un acaba sentint-s’hi presoner.
L’única
recomanació que us faig és que a la natura hi hem d’anar sense mòbil, sense
rellotge, sense càmera fotogràfica, sense pulsòmetre, sense música enganxada a
l’orella… En conseqüència, cal oblidar-se dels minuts, de les hores, de les
pulsacions, de la música, dels missatges… Cal recordar que la tecnologia ens
aparta o, millor dit, dificulta la mostra connexió amb l’entorn. En conlcusió,
cal fer l’esforç per sortir de casa amb les butxaques buides d’estris
electrònics i la ment oberta per integrar-nos dins de la mare terra.

Postals forestals d’estiu IV: L’arbre de la Mare de Déu d’El Miracle

Aquest estiu he tornat a visitar l’església del santuari d’El Miracle i m’he acostat a contemplar la
talla de la Mare de Déu d’El Miracle que hi ha en el magnífic retaule barroc. Si ho feu, us adonareu
que la imatge de la verge amb el nen està protegida per un arbre. Aquest tema sempre m’ha intrigat i, finalment, vaig preguntar-li al professor d’història de l’art de la Universitat de Girona i amic, Joan Bosch, quina espècie podia ser, i va dir-me que segons la documentació notarial existent que recull tots els detalls de l’aparició
de la Verge als pastorets, podia afirmar que la Verge s’aparegué
damunt d’un ginebró i, per tant, l’arbre que protegeix la Mare de Déu d’El Miracle és un ginebró!



El simbolisme del bosc a les llegendes artúriques

Les històries dels cavallers del rei Artur
tenen dos ambients ben definits: la cort i el bosc. El bosc apareix com el lloc
contrari a la cort, és a dir, l’espai de la natura salvatge, del desconegut, de
la solitud, del perill…
Però, qui viu al bosc ? D’una part, hi ha la
gent que hi treballa, com els llenyataires, els carboners o els pastors.
D’altra part, hi viuen els ermitans, alguns dels quals són antics cavallers que
han abandonat les armes. Cal assenyalar que el bosc és un dels indrets per on
es mouen els cavallers i, a vegades, les donzelles.
Pel que fa als cavallers, en ocasions, el
bosc es converteix en l’espai on es desenvolupa el ritus iniciàtic, és a dir, el
recorregut del cavaller per  superar un
conjunt de reptes, com superar la foscor de la nit, el perill de les feres
salvatges … Si aconsegueix sortir de la boscúria, el cavaller es convertirà
en el cavaller perfecte i purificat i podrà començar una nova etapa en la seva
vida. En canvi els cavallers que no poden superar els entrebancs i els perills
que hi ha dins del bosc, restaran atrapats dins seu fins que no arribi un
cavaller perfecte i els alliberi.  
Respecte a les donzelles, és fàcil
localitzar-les al costat de les fonts o dels gorgs dels rius, on també hi
trobem les fades o altres dames. Els espais d’aigua enmig del bosc sempre tenen
un especial significat ja sigui de perill o de goig.

Estanyol dsituat enmig del bosc de Paintpoint

En definitiva, el bosc és viscut com un lloc
familiar, pels qui hi treballen, i hostil, per aquells que han de superar les
proves que amaga. En conseqüència, també el podem catalogar com un espai
desitjat per uns i a evitar per uns altres.
Dins de les llegendes artúriques apareixen
boscos singularitzats que esdevenen peculiars i únics. Veiem-ne alguns
exemples. El bosc devastat on vivia Perceval i la seva mare i on va veure
per primer cop els cinc cavallers armats. Aquesta visió el va empènyer  a deixar
casa seva i començar un nou camí de recerca. El bosc estrany, producte de la
seva immensitat,  és l’espai on es perden
molts cavallers. És en aquest bosc on Lancelot veu, per primer cop, i a la llum de
la lluna, el cérvol blanc. I, en darrer lloc, el bosc perillós és la boscúria
on Lancelot trobarà la tomba del seu avi i on aconseguirà trencar l’encanteri
que afecta  tots els que no han aconseguit  sortir-ne.


L’arbre de la ciència de Ramón Llull

Ramon Llull és considerat un dels escriptors més considerables de la literatura universal, fou, filòsof, místic i missioner a banda d’un viatger incansable. Va néixer a ciutat de Mallorca el 1232 i va morir a l’edat de 84 anys de retorn a la seva illa, segons glossa la tradició.


La biografia de Llull és realment singular segons explicà  ell directament a la Vida coetània. No acabaríem, destaquem que quan tenia trenta anys  la seva vida va fer un tomb radical després que, com ell mateix narrà, tingués la visió de Jesús crucificat cinc vegades. Aquest fet li provocà una crisi amb tot el que havia estat la seva vida fins aquell moment. A partir d’aquest punt d’inflexió abandonà una vida cavalleresca i cortesana[1], es desprengué de tots els seus bens i inicia la part de vida dedicada al pelegrinatge, l’estudi i la contemplació. Aquesta preparació  durà nou anys i  marcà tota la posterior vida del savi ja que segons alguns dels seus estudiosos indiquen, sempre es mantingué en el moll de tota la seva obra un substrat contemplatiu fruit d’aquests anys d’estudi i solitud.
Del contacte amb la natura i del coneixement aprofundit  d’altres textos religiosos n’extragué símbols que utilitzà per atenuar la complexitat manifesta de les seves produccions inicials. Un d’aquest símbols fou l’arbre, molt present en la tradició hebraica i, concretament, a la Càbala. Obeí, tot plegat, a una manifesta  voluntat divulgativa per explicar el seu coneixement que considerava imprescindible per als tres propòsits que s’havia traçat a l’hora de defensar i difondre el cristianisme: primer, convertir els infidels, va escriure llibres que desbrossessin els errors atribuïts al cristianisme; segon, fundar monestirs per formar  companys que l’ajudessin en tan magna tasca i, en tercer lloc, va compondre un mètode infal·lible que pogués demostrar que la fe cristiana era l’ única que possibilitava arribar al Déu veritable a través de la raó, obviant definitivament l’ús de les armes per a aquest menester.
Les seves estades a Randa i a una cova -la que actualment es coneix com la cova de Ramon Llull- situada a la serra de Tramuntana, en la qual, segons la tradició, el Beat anava repetidament a  meditar i resar; de ben segur que aquestes estades van afavorir un bon contacte, coneixement i contemplació dels arbres i d’altres espècies vegetals i animals del món natural mediterrani.

Figura 1

Entre el 1295 i el 1296 Ramon Llull va escriure el llibre Arbre de la ciència (Arbor Scientiae). L’obra la dividí en 16 parts representades per l’arbre utilitzat com a símbol: “l’arbre elemental”, que descriu la naturalesa de la matèria; “l’arbre vegetal”, que analitza les funcions vitals de l’alimentació i de la reproducció;  “l’arbre sensual”, que presenta els sentits dels animals i els homes; “l’arbre imaginal”, que investiga la representació de les dades dels sentits; “l’arbre humanal”, que parla de les funcions de l’ànima racional; “l’arbre moral”, que esmenta les virtuts i  vicis de les persones; “l’arbre imperial”, que estudia els estaments socials i les formes de govern; “l’arbre apostical”, que analitza l’estructura de l’església; “l’arbre celestial”, que estudia les esferes i el zodíac; després venen cinc arbres més: l’angelical, l’eviternal, el maternal, el cristinal i el divina,  dedicats tots ells a qüestions purament espirituals. Finalment hi ha dos arbres, l’exemplifical i el qüestional que són una guia per comprendre com cal la funció i el significat dels anteriors. Al llarg d’aquesta obra s’utilitzen les parts de l’arbres per relacionar-les de manera clara i entenedora amb la ciència. En aquest sentit, les arrels són els principis bàsics essencials  i el tronc, les branques i els fruits són els individus, els seus actes i les seves finalitats.

Si observem un dels gravats (Figura 1) explicatius d’aquest llibre -publicat a principis del segle XVI -ens adonarem que dalt de la seva capçada hi ha  Crist ja que pel savi només hi ha un objectiu: conèixer i estimar Déu. Aquesta imatge en va fer recordar la conversa que vaig tenir amb l’hebraista M.Forcano[1] i que parlant de l’arbre de la vida em deia: ”Una altra utilització d’aquest arbre simbòlic és la que han fet els cabalistes per representar les emanacions de Déu. Normalment aquest arbre s’ha dibuixat amb ramificacions. Els seus nusos s’anomenen “sefirots” que pròpiament són les emanacions de Déu. Quan tots aquests sefirots s’ordenen i es lliguen uns amb els altres formen una estructura que pren la forma d’arbre i que s’ha anomenat l’Arbre de la Vida, perquè en un principi és l’escala a partir de la qual puges i baixes per tenir coneixement de Déu “


[1] http://arbresjosepgordi.blogspot.com.es/2012/11/natura-i-judaisme-tot-conversant-amb.html

Abraçar un arbre, a càrrec de Xavi Sabaté.


Abraçar-nos a un arbre és un gest senzill que ens permet
connectar-nos íntimament amb la natura. I si, a més, l’arbre presenta un port
generós, i permet que l’abracem més persones a la vegada, la connexió és encara
més profunda perquè ens uneix amb qui ens estrenyem les mans. 
Segurament per aquesta raó també és un acte carregat de
simbolisme. A Espai TReS · Territori i Responsabilitat Social vam aprofitar
aquesta imatge per al nostre web (www.espaitres.net
), per transmetre la idea que la cura pel territori és una responsabilitat compartida
entre tots nosaltres.
La imatge va ser presa durant una excursió estiuenca al Parc
Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, al sector de Boí, durant la
qual vam trobar-nos amb aquest majestuós pi negre, que ens va convidar a
abraçar-lo de manera espontània. Aquesta abraçada amb l’arbre més característic
de l’alta muntanya va ser un moment d’agraïment i comunió amb la natura, que el
fotògraf va immortalitzar sense saber llavors que serviria de portada per al
nostre web corporatiu. 
Ens hem documentat i hem vist que es tractava del Pi de
Peixerani, declarat arbre monumental per la Generalitat de Catalunya, i que
ostenta el “títol” de ser el pi de la seva espècie amb el canó més
gruixut i de capçada més gran mesurat a Catalunya. Un dels pins més gruixuts
que es drecen entre el cel i la terra a Catalunya!
Foto: Xavi Basora.

Les fulles del liquidàmbar

Aquests dies de tardor, gaudíem d’un esquitx d’ocres
que s’estén pels vessants obacs de les muntanyes així com pels jardins i les
places de les nostres ciutats. Dins del món urbà hi ha un arbre que en té el
cor robat, es tracta del liquidàmbar, el qual al llarg de la tardor ens deixa,
en les seves fulles, un reguitzell de coloracions marronoses esplèndides.
El liquidàmbar prové de les terres altes de la
plana costanera atlàntica dels Estats Units. Es tracta d’un portentós arbre de
la família de les Hamamelidàcies que, a la seva terra nadiua, pot arribar als
40 m d’alçada, però que plantat als carrers o places creix com a molt, entre
els 18 i 30 m. Té un tronc cilíndric, d’escorça grisa i en edat adulta acostuma
a presentar considerables esquerdes. Les fulles són força grans, entre els 7 i
19 cm, d’un vistós verd lluent a l’anvers i són piloses al revers; són
caduques, palmades i lobulades i,  a la
tardor mostren unes coloracions grogoses molt vistoses..
El Liquidàmbar americà pren aquest nom ja que
la reïna que produeix és olorosa i recorda l’àmbar líquid. És un arbre
ornamental molt present en parcs i jardins ja que els troncs creixen molt
rectes i les fulles, a la tardor, prenen unes tonalitats molt atractives. Va
ser introduït a Europa el 1681 per un missioner anglès que el va plantar en els
jardins del palau de Fulhan de Londres. La fusta d’aquest arbre és aromàtica i se
n’extreu una reïna que s’utilitza en l’elaboració de perfums. En conclusió
gaudi d ela tardor i dels colors de les fulles del liquidàmbar.  




El cedres del Líban al poema de Gilgamesh

 

Gilgamesh és un personatge llegendari de l’època sumèria, s’atribueix que va ésser el rei de la ciutat d’Urk. Els contes sobre la vida de Gilgamesh escrits en sumeri foren redactats fa més de 5000 anys. Posteriorment la tradició babilònica va elaborar una gran corpus al seu entorn que recollia algunes d’aquestes primitives narracions sumèries i que va donar lloc a l’epopeia
que el té com a protagonista, escrita en dotze tauletes, en llenguatge cuneïforme i que expliquen els grans fets de la seva vida.
A les tauletes III, IV i V s’explica l’expedició de Gilgamesh acompanyat d’Enkidu al bosc dels cedres per matar l’ogre Humbaba que té la missió de guardar el bosc. A l’inici de la tauleta V
ens apareix aquesta esplèndida descripció del bosc:
“Es van aturar a l’entrada del bosc,
van contemplar l’alçada dels cedres,
van contemplar l’entrada del bosc.
Per allà on Humbaba havia passat hi havia un
rastre.
Els camins estaven oberts, els corriols eren
agradables,
van mirar el Bosc dels Cedres, la seu dels
déus, el
santuari de les deesses;
al davant de la muntanya els cedres s’alçaven
majestuosos,
la seva ombra era agradable, a punt de
gaudir-ne.
Els arbustos eren densos, cobrien tot el
bosc,
Els cedres, les plantes aromàtiques”
Segurament ens trobem davant d’una de les primeres descripcions d’un espai forestal
carregada d’un enorme simbolisme. Penseu, que la iconografia mesopotàmica i egípcia, situa l’arbre de la vida damunt d’una muntanya: “la muntanya dels cedres”. En un altre vers del poema s’esmenta el cedre com: “la copa del qual forada el cel”.
 
Imatge babilònica que situa l’arbre venerat damunt d’una muntanya

 

Aquesta idea de la foresta dels cedres com a bosc dels deus es manté a l’Antic
Testament. Per exemple, en el Salm 104 (Ps 104: 16):
 “s’assaonen els arbres més alts,
els cedres del Líban que ell plantà”
Producte d’aquesta antiquíssima valoració els cedres del Líban com a arbres sagrats, avui en dia és fàcil trobar-los en espais religiosos. Per exemple a la plaça Abat Marcet de Montserrat hi ha dos cedres que van ser plantats pel monjo Bonaventura Ubach (1879-1960) que va ser un gran estudiós de la Bíblia, un viatger i coneixedors de les llengües de l’Orient bíblic.
 
Cedre del Líban plantat a Montserrat
 

Històries sobre la poma, segons Antoni Puigverd.

Fa uns dies l’Antoni Puigverd escrivia un interessant article: “El nom
de la poma” (La Vanguardia del 15 d’Agost de 2012) que parlava sobre el paper
d’aquest fruit al llarg de la historia. Us reprodueixo alguns fragments.
“La poma ha estat considerada la
fruita seductora per excel·lència. Durant segles, des que els pintors medievals
van decidir que era l’anònima fruita prohibida de l’arbre del coneixement del
bé i del mal. Era la causa de l’expulsió de l’Edèn i l’origen de les nostres
migranyes: del sofriment, del treball, de la mort. Però la poma del paradís no
ha estat pas l’única gran referència mítica a aquesta fruita. Ovidi, fent-se
ressò dels grecs, ens parla de la poma d’or que el jove Paris de Troia va
lliurar, no pas a la deessa més poderosa (Hera), ni a la més intel·ligent
(Athenea), sinó a Afrodita, la més atractiva. Afrodita havia promès a Paris la
noia més bonica: Helena. D’aquí prové una de les conclusions morals més
estranyes i persistents de la història d’Occident: no és el poder o el diner,
la causa de les guerres i els desastres, sinó l’apetit.
La poma, el fruit prohibit.
Una altra poma
cèlebre va ser la de Guillem Tell, que combatia per la llibertat amb una
ballesta infal·lible. El tirà va segrestar-li el fill. I va obligar Guillem a disparar
una fletxa contra una poma situada sobre el cap del nen. Tell ho va aconseguir.
Hi ha hagut moltes
altres pomes cèlebres. Una d’elles va fundar la física moderna aprofitant que
Newton feia una becaina. O aquesta altra. Els nens d’abans creixien en la
desconfiança en els regals: els obsequis poden amagar verí, com la poma
enverinada que l’envejosa madrastra va oferir a Blancaneu.
Però els nens i
joves d’avui deuen trobar obsoletes i dessaborides aquestes pomes mítiques.
Acostumats a l’extremisme dels saboritzants químics de les llaminadures i
refrescos, és difícil que facin cas de les lliçons simbòliques que pot suggerir
una càndida fruita sorgida d’un arbre. El destí de la humanitat -deuen pensar-
qui el va canviar va ser la poma de Steve Jobs! Una poma digitalitzada. Creador
del tractament de textos tal com ara l’entenem, del reproductor de música
digital, de la possibilitat que tots els gadgets tecnològics continguin jocs i
música, de l’iTunes i de moltíssimes innovacions digitals més, Jobs ha comprimit
tots els vells mites de la poma en un logo comercial. Un logo d’estètica
minimalista, blanca, aristocratitzant. Va morir l’any passat envoltat d’una
colossal lamentació planetària; i ja li han erigit dos temples a Barcelona. El
segon va ser inaugurat fa poc al passeig de Gràcia després d’una impressionant
adoració nocturna. El món canvia menys del que sembla. “El nom fa la
cosa”, deien els antics. El nom de la poma fabrica mites
”.