Etiqueta: Valors culturals dels arbres

L’última trobada

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’última trobada
Fa uns dies vaig tenir la fortuna de veure,
al Romea, l’excel·lent obra de teatre: “L’última trobada”, que es fonamenta en
el llibre de Sandor Marai que té el mateix títol. Tant al teatre com al llibre
el bosc juga un paper clau. Com sempre l’espai forestal és un territori de
dubtes i desitjos. Per tal que copseu el paper del bosc i gaudiu de la
magnífica prosa de Marai us n’adjunto un breu fragment.

“Era
l’instant en què la nit se separa del dia, i el món inferior del superior. I
potser hi ha altres coses que també se separen. L’instant en què la profunditat
i l’altura, la llum i la foscor, encara es toquen en el món i en l’ànima
humana, en què els dorments es desperten sobresaltats dels seus somnis pesants
i turmentosos, i els malalts sospiren profundament perquè s’adonen que s’ha acabat
l’infern de la nit i aviat el seu lloc l’ocuparà una sofrença més lleugera,..,
Ja no és de nit, però encara no és de dia. El perfum del bosc es fa aspre i
salvatge com si tots els organismes vius comencessin a despertar-se en el gran
dormitori del món; com si tot, les plantes, les bèsties i fins i tot els ésser
humans, exhalés els seus secrets i els seus sospirs. El perfum de les fulles
humides, de les falgueres, de les escorces cobertes de molsa, del corriol del
bosc cobert de rosada i ple de pinyes desfetes, de fulles i d’agulles de pi que
formen un tapís lliscant, surt de la terra, com el perfum de la suor dels
cossos dels amants en l’ímpetu de la passió. És un instant carregat de misteri;
els antics pagans el celebraven en la profunditat dels boscos, amb devoció, amb
els braços ben oberts i la cara mirant cap a Orient, amb el mateix sentit màgic
d’espera amb què l’home lligat a la matèria espera eternament l’arribada de la
llum, és a dir, de la raó i del sentit comú. En aquesta hora les bèsties van a
abeurar-se. La nit no s’ha dissolt del tot encara, al bosc encara passa alguna
cosa, els animals nocturns encara estan desperts i estan a l’aguait,.., La nit
s’entreté encara al fons del bosc: la nit i tot allò que aquesta paraula
significa, amb la consciència de la presa, de l’amor, de la vagabunderia, de la
mateixa joia de viure i de la lluita per la supervivència. Aquest és l’instant
en què en l’espessor del bosc, i també en la foscor dels cors humans passa
alguna cosa”

La passejada forestal a la tardor

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on La passejada forestal a la tardor
Ara que el dia
s’escurça i que les fulles comencen a prendre tonalitats groguenques és un dels
millors moments de l’any per endinsar-se en la foresta. Aquesta vegada proveu
de fer-ho amb una altra mentalitat. Talment com si fóssiu dins d’un conte de
C.S.Lewis i obríssiu l’armari de les golfes ple de vells abrics i tot
separant-los amb les mans aconseguíssiu traspassar-los i entréssiu en un nou món.

Aneu al bosc deixant
de costat la ciència i els prejudicis i, evidentment,  obrint tots els vostres sentits. Passejar
sota els arbres us pot permetre fer una lectura correcta d’un mateix i de la
societat on vivim. Senzillament perquè el sostre vegetal que ens acull ens
facilita un retorn al veritable lloc que ocupem dins l’univers natural. A la
vegada, el bosc se’ns ofereix com un espai on recuperar els propis orígens, on
els arbres caiguts, monumentals, dominats, esvelts així com els múltiples
camins que ens apareixen són un conjunt de clars símbols de la nostra vida,
plena de llargues caminades, d’anar endavant i enrere, de comparacions, de
competicions, d’equivocar-se..
No es tracta
d’anar-se a refugiar en els arbres com fa el baró rampant per fugir de la
societat, sinó d’anar-hi amb un llibre, amb amics, solitàriament i de ben segur
que l’atmosfera de la vida forestal estimularà els nostres sentits i deixarem enrere
la por als sons enigmàtics, a la foscor, a l’ombra.
Per tant anem al bosc
simplement a caminar amb humilitat de pelegrí, a llegir o sentir històries de
fades, de goges, de gorgs negres, de versos com els escrits per Guerau de
Liost:
Mirant el bosc amb
persistència
m’esdevé el temps
eternitat
i se’m transforma
l’existència
en un llarg somni improvisat.

El bosc sempre ens
acollirà i ens farà aprendre no només els noms i característiques de les
plantes i animals sinó el just valor d’un mateix i del que ens envolta.

El bosc, un bàlsam pel nostre cor i esperit

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El bosc, un bàlsam pel nostre cor i esperit
Els passats 22 i 23 de setembre va
celebrar-se a la Pedrera, organitzada per la Fundació Catalunya La Pedrera, una
interessant jornada titulada: “La salut i els espais naturals”
 Va ser
molt interessant escoltar les experiències de la medecina forestal japonesa,
que mereix un text més ampli, o les opinions de doctors explicant com  les estades a la natura milloren l’estat dels
nens asmàtics o dels malalts amb símptomes de depressió o d’altres patologies
neurodegeneratives o mentals i també, la dels psicòlegs afirmant que la
natura  és l’espai per descobrir el
misteri o l’espiritualitat  ja que la
natura no deixar de ser la nostra casa d’origen o sigui, la nostra mare.
Passejar pel bosc, de manera habitual, és molt
millor que prendre’s qualsevol fàrmac. Per què? Doncs, senzillament perquè ens
retorna al nostra marc natural veritable, és a dir, som una espècie més de la
mare terra. La caminada entre arbres que poden ser centenaris, és a dir, que
ens sobrepassaran en longevitat, alçada i pes ens posa al nostre lloc. Ara bé,
l’observació d’un arbre caigut per una ventada o un llamp també ens fa evident
la fragilitat i com éssers de gran alçada, biomassa i longevitat, també poden
caure i morir-se en qualsevol moment. Podríem dir que el bany forestal,
sobretot en boscos vells que presenten una gran varietat de situacions arbòries,
ens fa sentir dins d’un altre espai, més caòtic, divers, dinàmic, ple de sons,
d’ombres, de petjades… Aquestes experiències i idees, que la premsa subratlla
i que poden semblar tant innovadores, són simplement un retorn al passat, a la
saviesa popular de les poblacions que vivien més en contacte amb la natura.

Per acabar, voldria emfatitzar que la caminada
forestal no pot ser entesa com una píndola que ens prenen per alleugerir o
curar un dolor, sinó que ha de ser una vivència més que una experiència i, per
viure el bosc no només cal utilitzar tots els nostres sentits sinó que cal anar
més enllà de la nostra raó i només així i amb temps i paciència aprendre’m a
viure el millor que ens ofereix el bosc: el sentiment de la unitat!!

Vinyoli i els arbres, tot conversant amb Margarida Casacuberta

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Vinyoli i els arbres, tot conversant amb Margarida Casacuberta
Aquest any que se celebra l’any Vinyoli, per què hauríem de llegir-lo ?
Perquè és molt bon poeta i perquè és un poeta que t’acompanya, que parla de la vida des
de la seva perspectiva humana, com a home que es planteja l’existència com un viatge de recerca interior. Per tant, el fet que ell posi amb paraules aquest viatge t’ajuda a fer el viatge per la vida. Per això l’hem de llegir.
Quin paper té la natura a l’obra de Vinyoli?
La natura és un tema absolutament central perquè és la natura qui provoca la seva poesia.
Els seus primers poemes, que  els publica l’any 1937 en un llibre que es titulà: Primer desenllaç  ja conté versos que parlen de la natura, en concret hi ha un vers que diu: -“i la natura em crida-“. Per tant, és a partir d’aquest fet que la natura provoca la poesia en el poeta. Ell sempre es pregunta: per què la natura em crida ? Per tant, el seu viatge existencial és un camí d’exploració de la relació que ell manté amb la naturalesa, des de les seves primeres experiències d’infant els estius a Santa Coloma de Farners. Cal precisar que aquest serà un paisatge que l’acompanyarà sempre ja que els records d’aquells estius a Santa Coloma  seran presents quan es posa a escriure i en la mesura que s’anirà fent gran i va creixent i va vivint els canvis físics del pas dels anys, la natura sempre torna a un primer pla. Primer la relacionada
amb l’interior de la comarca de la Selva però després també apareix el mar, enconcret el mar lligat a Begur.
 Els records de la natura esdevenen símbols, paraules que tenen una gran càrrega ja que travessen el temps. Per tant, els arbres, les alzines, sobretot, el paisatge de l’estiu, el brunzir de les abelles, el paisatge de la tardor quan les fulles comencen a tornar-se de color d’aram i el
vent se les endú…Tot això són imatges que fins al final de la seva vida continuarà utilitzant de manera recurrent, tot i que esdevindran quasi abstractes, provinents dels records del que ell anomena: “la noiesa”. Per tant les paraules relacionades amb la natura hi estaran carregades d’un significat molt profund.
Ja que ens hem referit als arbres, ell sent que els arbres li parlen ?
Més i tot que això, ell és un arbre i s’hi identifica a partir de molt aviat. He cercat
alguns poemes seus que parlen d’aquest fet. Per exemple, en el primer poemari,
del qual ja hem parlat: Primer desenllaç i en concret dins del primer poema, dedicat a Joan Teixidor, que es titula: “D’una terra”, diu: -I la natura em crida-“ També dins d’aquest poemari
hi ha un dels poemes que mostra aquesta identificació amb l’arbre, més concretament, amb un arbre aterrat. Perquè l’arbre té les arrels que veuen directament de la terra, té les branques
que cerquen l’espiritualitat del cel enlairant-s’hi. Vinyoli es debat sempre entre aquestes dues forces, és a dir, entre l’esperit i la terra. Aquest és un debat que tots els literats tenen. Per exemple, per Shakespeare, l’espiritualitat és Ariel, personatge de la Tempesta i la terra seria  Kaliban, que és el salvatge, allò més primitiu, lligat a la terra, la vida…. L’equilibri que Vinyoli cerca constantment es trobaria personificat amb Pròsper, que també apareix a la Tempesta i que
simbolitza la saviesa i la màgica. A més a més Pròsper s’identifica amb un arbre. Fixem-nos ara amb els versos de Vinyoli:
No encara ple de la grandesa
de l’espai, de la soledat,
que t’inundaven de feresa,
t’estremies, arbre aterrat
sense voler-ho; forces altes
t’agençaven els ulls, amor,
i el teu cedir ple de terror
no les tornava, no, malaltes,
ans atardaven amb llur dolç,
inatuïble gest, l’obscura
tromba de foc d’una conjura
que s’esbatia en el teu pols.
Després cremaves i esquinçaves,
crit i follia, l’envoltant
Ardor lligat a les esclaves
Branques, cruixint de terra estant.
Perquè el fet de cremar té a veure, en primer lloc, amb la passió i, per tant, amb la sang i la vida, però el fet de cremar també té a veure amb allò que té el poeta que el fa viure més enllà, fins i tot, de la terra i que s’identifica amb un llamp que el toca i d’aquí neix la poesia. Per tant, aquest arbre aterrat i cremat, ha cremat l’encant d’un moment.

 

Una visió una mica tràgica ?
No és tràgica, és la força de la poesia que és un sentiment molt romàntic ja que el
poeta se sent tocat i ferit per alguna cosa inconeguda que el fa especial. D’altra part, el fet d’utilitzar aquesta imatge de l’arbre aterrat i cremat lliga amb el foc de la poesia i de la vida amb tot allò que comporta.
El poeta Vinyoli estima la vida amb totes les seves conseqüències i la tasta. Podríem dir que la
vida l’encurioseix, tant la joventut, com la sensualitat que li és pròpia. Per tant, sempre hi ha una tensió. No sé si aquest fet és tràgic, el que sí que hi ha és un debat entre allò que és espiritual i les arrels que et lliguen a la terra. Vinyoli s’hi debat constantment,  ja que ell com a persona “normal” que té una vida familiar i laboral molt comú, té per altra banda quelcom que el fa diferent als altres: el component poètic que no pot controlar. El poeta no només és capaç de convertir tot allò que el rodeja en poesia sinó que també es pregunta: com és que tinc aquest do?
A part de l’alzina aterrada, en la seva obra apareixen altres arbres ?
Si molts, moltíssims. Per exemple, en el poemari: De vida i somni he triat el
poema “D’una terra”,  on apareix el bosc. En moltes ocasions també surten les figures del caçador, del llenyataire i de la mort. Per tant, sovint el poeta retrata una natura poc harmoniosa i conflictiva.
M’alegrava d’anar sentint ple bosc
el so de la destral del llenyataire,
en la cremosa quietud de l’aire
fragant de ruda i fum de lligabosc.
Tu, llenyataire, com un déu abats
arbres de somni, de llegenda obscura,
en l’aire màgic de les soledats:
allà a l’estiu el ventijol murmura,
l’abella liba romanins fadats
i corre una aigua cristal·lina i dura.
El llenyataire abat l’arbre, amb el qual s’identifica el poeta. He volgut triar un
altre poema
Secretament anaven a trobar-se
les mans, com si tingueren vida
per elles soles! Quin profund donar-se
del tot, per elles, amb anhel sense mida!
Com en un crit naixies, arbre insomne
-ja ple d’ocells, d’inextingible ardor,
creuat de nits, de flames, d’estrelles,
inconegut encara- de l’amor!
Arbre insomne de l’amor, el foc que crema l’arbre que és la poesia però que alhora també
és la vida, també és l’amor… Per tant és una altra utilització de l’arbre. En el poema:” Ona closa”, el poeta diu:
Quan la bellesa en un cor simple posa
un sol instant només la seva flama,
s’omple d’ocells la vagarosa fronda
del sentiment i la cançó penetra
fins al més íntim laberint de l’arbre
Però l’anhel adolorit que hi resta,
en extingir-se l’amorosa flama,
és ona closa que mai més no cessa
de bategar sense morir en cap platja
Altra vegada, l’arbre representa el poeta. Constantment, els atributs de l’arbre: la
seva frondositat, el cant dels ocells…són la bellesa que fereix el poeta i la
cançó penetra fins al més íntim laberint de l’arbre i d’ell mateix. Per tant,
el poeta s’identifica amb l’arbre, és com si el poeta es poses dins de l’arbre
i parlés des de l’arbre i, per tant, la cançó i la bellesa entren per la
capçada i van penetrant el tronc, fins arribar a les arrels. La cançó s’acaba
convertint en quelcom que és etern, producte de la immortalitat de la paraula.
En els darrers versos d’aquest poema, Vinyoli, barreja els seus dos paisatges
predilectes: el bosc i el mar.
Ara m’agradaria parlar d’un poema titulat: “L’arbre”, del poemari: Les hores
retrobades
O lluny, o prop? Daurada vagament,
embriagada ja per l’opiata
crepuscular que dins l’aire es deixata,
s’eleva la gran copa somnolent
D’un arbre
Vell amic, atansa’m, oh!
l’alta copa dels somnis, que en silenci
la buidaré fins caure en un vertigen,
de boira embolcallat –oh líric do!-
ànima endins, enrere, per on venci
l’espai, el temps, perdut cap a l’origen.
L’arbre li fa enlairar la mirada i al mateix temps l’arbre no s’entén sense les arrels i
per tant, sense la terra.
Vinyoli veu en els arbres i la natura una font de saviesa ?

Absolutament, és la síntesi de la persona. Com Pròsper que és el savi i el mag, que
s’identifica amb l’arbre, que sap convertir i dominar  la realitat a partir de les paraules i
assolir allò que es proposa qualsevol artista que és la immortalitat.

L’arbre de maig

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’arbre de maig
Del culte ancestral als arbres dels pobles
europeus s’han mantingut un bon nombre de tradicions dins del folklore de molts
països. Només cal que llegim el llibre de l’antropòleg escocès Sir James George
Frazer (1854-1941): “La branca daurada. Màgia i religió” (1890) per adonar-nos
del gran nombre d’actes festius que tenen l’arbre com a eix central. De la
lectura d’aquest voluminós treball n’esmentaré dos exemples sobre l’arbre de
maig. A Saxònia hi ha textos que en el segle XIII ja parlen de la tradició
d’anar al bosc a cercar peus joves de bedolls o avets i plantar-los al costat
de les cases o de les corts d’animals. En el segle XVI també  apareixen relats anglesos que esmenten la
tradició d’anar a l’inici de l’estiu al bosc a cercar un arbre que,
posteriorment, engalanaven i plantaven al costat de les cases o enmig de la
plaça i que al voltant seu es ballava. Per tant, la festa de l’arbre de maig és
la festa del triomf de la vida que esclata amb la primavera després del quiet,
llarg i fred hivern. Ballar i jugar al voltant de l’arbre és festejar la
efervescència i la vitalitat de la primavera i esperar que l’estiu porti
abundants collites. En conseqüència, la festa de l’arbre de maig també és una
lloança a la fertilitat.
A Catalunya hi ha moltes localitats que
mantenen o han recuperat aquesta tradició[1]
Com que la Meritxell d’Igualada, via twitter, m’ha enllaçat un bloc[2]
que parla de la festa de l’arbre de maig en aquesta ciutat, us relacionaré molt
breument com funciona aquesta festa que es va celebrar el 18 de maig. L’activitat
comença a primera hora del matí quan la gent es reuneix per anar a bosc i triar
un bon arbre. El que van triar aquest any feia 23,5 m. d’alçada. Després d’esmorzar
al bosc es trasllada l’arbre a una plaça cèntrica de la ciutat i comença el seu
escorxament, és a dir, el desbrancatge i la pela de l’escorça. Cal precisar que
es deixen les darreres branques de la capçada. Tot seguit es planta l’arbre al
bell mig de la plaça i a la tarda se celebra el concurs de grimpaires.

Shakespeare i els boscos

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Shakespeare i els boscos


Dies enrere, tot passejant entre les prestatgeries  de la biblioteca de Barri Vell de la UdG,
vaig topar-me amb un llibre molt interessant: “Shakespeare i la Natura”, escrit
per  Rosa Maria Martínez i publicat el
2008 per Cossetània Edicions. De la lectura de les pàgines introductòries
voldria destacar-ne dos fets. El primer és que Shakespeare era un gran
coneixedor de les plantes, de les seves utilitats i de la simbologia. Només cal
tenir present que en el conjunt de l’obra del dramaturg anglès s’esmenten 775
espècies. El segon fet destacable és que Shakespeare dóna a la Natura i els
seus elements una categoria humana. Aquest fet li permet, en ocasions, canviar
els papers i, en conseqüència, convertir la natura en humana i les persones en
natura. Per exemple, Lorenzo, un dels personatges de l’obra: ”El mercader de
Venècia” diu: “En una nit així, quan el
vent dolç besava els arbres gentilment”
Centrem-nos en el paper dels arbres i els boscos. Shakespeare
fa servir els arbres com element dipositari de llegendes o de missatges d’amor,
tal com diu Roland, enamorat de Rosalina, a l’obra “Al vostre gust”: “Pengeu dels arbres, versos meus, testimonis
d’amor… Oh, Rosalina, aquests arbres seran els meus llibres”
D’altra part, els boscos shakesperians són l’espai dels
enamorats, dels éssers fantàstics i dels traïdors. Sota la capçada dels arbres,
el gran dramaturg posa en joc una de les seves grans obsessions; l’intercanvi
de papers entre l’aparença i la realitat. Per exemple, a l’obra: “Un somni
d’una nit d’estiu”, el bosc és ple d’éssers fantàstics, com fades i elfs, que
tenen els mateixos defectes i virtuts que els humans. En altres ocasions el
bosc apareix com el lloc ideal o utòpic on es refugia aquell que fuig de la
ciutat. Això és el que expressa Valentí, personatge de l’obra:’”Els dos
cavallers de Verona”: “Aquest bosc
solitari, com un desert ombriu em sembla molt millor que les ciutats
floreixents i poblades. Aquí puc estar sol, sense que ningú em vegi, i amb els
laments del rossinyol puc temperar les penes i recordar els dolors” En
termes similars s’expressa el Duc a l’obra: “El vostre gust”: “No estan aquests boscos més lliure de perill
que la cort envejosa? Aquí no tenim altra pena que la del pecat d’Adam, la
diversitat d eles estacions,.., I, així, la nostra vida actual, lliure del
brogit públic, veu oradors en els arbres, llibres en els rierols remorosos,
sermons en les pedres i el bé en totes les coses. No vull pas canviar-la” I
per acabar, esmentaré les paraules que Timó dirigeix a un bandit de l’obra: “Timó
d’Atenes”: “Mireu: a la terra hi ha
arrels; a una milla d’aquí hi trobareu cent fonts, els roures tenen glans,
l’esbarzer mores. Aquesta pròdiga mestressa, la Natura, a cada mata us para un
plat”
Tot fa pensar que Shakespeare teniu una atracció poètica per
la natura que, en ocasions, es converteix en culte i adoració; però que, de ben
segur, és resultat d’haver-se passat moltes observant-la i gaudint-la. Voldria
acabar aquesta entrada amb uns versos del sonet XXXIII on s’uneix aquesta adoració
per la natura amb l’elevació dels elements naturals- en aquest cas el sol- a
categoria humana:
“He vist el sol, més d’un
matí gloriós, acaronar amb la seva llum potent els cims de les muntanyes,
estimar amb els seus llavis d’or els prats verds i com per celestial alquímia
daurar els pàl·lids rierols”

De la dona-arbre al bosc del record

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on De la dona-arbre al bosc del record
En pocs dies hem vist en els diaris la presència
i la força de la simbologia dels arbres i els boscos. El passat dissabte 8 de
març i per celebrar el dia de la dona, el diari Ara posava a la seva portada
una fotografia de Fina Miralles titulada: dona-arbre i que forma part d’una sèrie de fotografies que van ser realitzades el
novembre de 1973 en el massís de sant Llorenç del Munt i que avui formen part de les col·leccions del MACBA.

 El director del diari,
Carles Capdevila, escrivia en la seva columna: “Una dona que no pot avançar,
amb mig cos submergit a terra. Una dona encallada. Algú la troba melangiosa.
Creiem que simbolitza de forma natural, preciosa i crua una realitat”


Avui, 11 de març, recordem una dia molt trist
de la nostra història recent. En record de les víctimes innocents es van
plantar en un suau turó del parc del Retiro de Madrid, un bosquet, que també es
va anomenar dels absents, format per 170 xipresos, que s’enlairen cap al cel i
22 oliveres que donen fruit. Un periodista del diari El País escrivia que
millor que els arbres per recordar les persones brutalment assassinades ja que
estan vius com el nostre record.


El roure del tricentenari

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El roure del tricentenari
El passat dissabte 2 de març  es va plantar l’anomenat roure del
tricentenari prop del monestir de santa Cecilia de Montserrat. El pare prior de
Montserrat Ignasi Fossas va beneir l’arbre i, a continuació, representants de
diferents pobles i ciutats de Catalunya van abocar terra al peu de l’arbre amb
el desig que el seu futur creixement simbolitzi la unió de totes les terres
d’aquest país.


És interessant i útil lligar els elements
naturals, com un arbre, a celebracions culturals o polítiques ja que aquests
fets ens retornen als tradicionals vincles que tots els pobles han establert
amb la natura.
Aquest acte entronca amb moltes celebracions
i festes que s’han fet i es fan per tot el món al voltant de l’arbre. Per
exemple, a l’antiga Grècia i en el temple de Dodona,  hi havia un roure,
de grans dimensions, que se l’hi atribuïen propietats endevinatòries ja que la
seva capçada moguda pels vents  era interpretada pels  sacerdots del
temple i donava bons a mals averanys a les demandes que se li feien. No oblidem
que el roure era l’arbre de Zeus. En conseqüència el terme oracle s’aplicava a
les revelacions dels déus i, més endavant, al lloc o santuari on es transmetia
el missatge.
També els pobles  celtes consideraven com arbre sagrat el roure.
Jacques Brosse en el seu llibre sobre la mitologia dels arbres afirma que el
culte als roures era molt comú en tota l’Europa precristiana. Segons altres
autors es tractava d’arbres de dimensions molt més notables que les dels roures
més vells de l’actualitat. Per exemple el botànic anglès John Ray (1686-1701)
esmenta el cas d’un roure que tenia un tronc amb 10 metres de diàmetre i  més de 2000 anys.
A finals del segle XVIII i al llarg de bona
part del XIX els americans i després els francesos van promoure la plantació de
l’arbre de la llibertat, que en moltes ocasions també era un roure i que simbolitza l’arribada i el desenvolupament d’un nou règim de llibertat i progrés.
Actualment, els representants forals de
Biscaia juren el seu càrrec sota l’arbre de Gernika que simbolitza les
llibertats i el poble basc.

Per tot plegat, escollir el roure com arbre
del tricentenari és una bona elecció que entronca amb antigues tradicions
europees i no oblidem que el roure també simbolitza la fortalesa.

El culte als arbres.2ª part

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El culte als arbres.2ª part
Les cultures que han tingut i, en alguns
casos, encara tenen uns vincles molts intensos amb els arbres són les dels “anomenats”
primers pobles,  primeres nacions,
aborígens, indígenes, indis…
Per parlar d’aquest apartat ho farem per
continents. Començaré per Europa. Imaginem-vos el continent europeu quatre mil
anys enrere, és a dir, abans de l’expansió de grecs i romans i, per tant, de la
primera gran desforestació. De ben segur que els boscos cobrien la major de les
terres, sobretot les de les planes centrals. Els cronistes llatins esmenten
relats de persones que havien viatjat més de dos mesos per la plana central
europea sense arribar a sortir del bosc. En conseqüència aquests espais
forestals eren esmentats com a “selva” o “silva”. Per exemple, el gran bosc de
l’altiplà de la Sila (Calabria, Itàlia) els romans l’anomenaven la “Silvia
Brutia”.
Si us pregunteu, com eren aquells boscos ?
Una possible resposta ens apareix de l’observació de l’única foresta, més o
menys, primigènia de la plana europea: la reserva forestal integral de Bialowieza[1].
Els seus trets característics són la presència de molts arbres caiguts producte
de les nevades o ventades, l’existència d’una important varietat d’arbres[2]
així com d’una gran heterogeneïtat de diàmetres i alçades (alguns arbres
arriben als 35 m ) i una gran quantitat de fusta morta pel terra. Alguns
estudis realitzats assenyalen que la necromassa pot arribar a representar un
30% de la biomassa total.
 

Tronc d’un pi roig del bosc de Bialowieza

Ara, imagineu-vos un grup social que visques
tota la seva vida enmig d’aquestes boscúries, com no havia de sentir-se
meravellat per trobar-se davant d’un arbre que superés els quaranta metres o
per una simple clariana. Tampoc és gens estrany que acabes pensant que aquelles
espècies vegetals o els animals que caçava estiguessin dotats d’una anima o
esperit. Per tant alguns arbres i boscos van passar a ser considerats sagrats i
van acabar convertint-se  en els primers
santuaris, molt abans que s’aixequessin els primers temples i, per tant, van
esdevenir els primers espais de comunicació entre les persones i la divinitat.
Fins i tot, les primeres manifestacions del
foc poden haver estar lligades als arbres, només cal tenir present l’incendi
d’un arbre per un llamp. Per aquest motiu en algunes cultures es parlava de
l’arbre com el pare del foc.
Per als pobles celtes, el bosc sagrat
s’anomenava “Nemeton” que és una paraula gal·la que vol dir santuari, en gaèlic
existeix el mot “Nemed” que significa sagrat. Normalment, era una clariana del
bosc on els pobles celtes desenvolupaven els seus ritus religiosos conduïts
pels druides. Al voltant de l’arbre venerat o de la clariana es tallada la
vegetació arbustiva del seu voltant per tal que els ritus tinguessin més espai.
D’altra part aquests arbres i boscos restaven com a intocables.
Quan les legions romanes van endinsar-se per
la Gàl·lia, la Bretanya insular i la Germania van talar alguns dels boscos
sagrats per intentar assimilar-los a la cultura i les creences de Roma. Per
exemple, el poeta hispanoromà Marc Anneu Lucà explica en el poema Farsàlia, el
cas de la destrucció d’un bosc sagrat prop de Marsella, en que el mateix Cèsar
va haver d’agafar la destral davant dels legionaris pel respecte i la temença
que generava en ells el bosc.
Un dels principals arbres còsmics de la
mitologia germànica fou el freixe 
d’Yggdrasill. Aquest arbre està ja descrit en un text del segle XII, el
qual l’esmenta com el més gran i millor de tots els arbres. Les seves  grans arrels el mantenien dret i el
comunicaven amb el món subterrani, el seu tronc s’aixecava sobre la terra i les
branques cobrien mig món. Al seu peu i naixia una font que li permetia viure
sempre i de la qual naixia un curs fluvial que abastia tota la terra. Entre les
seves arrels, tronc i branques hi vivien un conjunt d’animals mitològics, com
la serp de Nioggrh, l’àliga reial que la vigilava, la cabra Heidhrun que amb la
seva llet nodria els guerrers d’Odin…
 

El freixe  d’Yggdrasill

D’aquest culte ancestral dels arbres s’han
mantingut molts elements dins del folklore de molts països. Només esmentaré el
cas de l’arbre de maig. Alguns relats anglesos del segle XVI ja parlen de la
tradició d’anar a l’inici de l’estiu al bosc a cercar un arbre que engalanaven
i plantaven al costat de les cases o enmig de la plaça i al voltant seu
ballaven. A Saxònia també hi ha textos del segle XIII que parlen de la tradició
d’anar al bosc a cercar peus joves de bedolls o avets i plantar-los al costat
de les cases o de les corts d’animals.
Continuaré el  viatge per Oceania i començaré parlant del
kauri (Agathis australis) que és un
arbre de grans dimensions que creix  a
Nova Zelanda[3]. Els
maoris, també creuen que totes les espècies de la natura tenen un esperit
propi. Al principi dels temps, quan el cel i la terra es van separar, va resta
Tane, el senyor del bosc com a columna que els seguia unint. Els maoris creuen
que totes les espècies del bosc com ells descendeixen de Tane. Quan alguna
família necessita fusta per construir la seva cabana o una barca fan una
cerimònia per demanar perdó a l’arbre abans de tallar-lo.
James Frazer esmenta molts exemples de
tradicions de tribus que fan referència al respecte o veneració pels arbres ja
que es creia que tenien ànima. En alguns casos es creia que les ànimes dels
difunts residien en els arbres i es prohibia talar alguns arbres, tal com
succeïa amb una tribu del centre d’Austràlia o en d’altres de les Filipines.
D’altra part, els indígenes de l’illa de Siau a Indonèsia, creien que els
esperits dels arbres podien sortir de l’arbre i passejar-se pel poblat i per
evitar que generessin maldats sobre els habitants els hi feien ofrenes, com
aliments.
A l’Africa, algunes tribus també creien que
cada arbre tenia el seu esperit. Per exemple el cocoter era vist com una mare
que els dona aliment i abatre’l era vist com un matricidi. En altres casos, els
arbres es veneraven a partir de fer-ne ofrenes, com lligar-ne un cinturó de
fulles de palmera o deixar-hi aus sacrificades
Al 
nord del continent nord-americà les diferents tribus que hi habitaven
també creien que totes les espècies i elements naturals tenien el seu esperit i
algunes tribus difícilment talaven algun arbre ja que pensaven en el dolor que
podien generar.
Per acabar  parlaré dels tòtems, els quals van crear-se en
les diferents cultures indígenes que  van desenvolupar-se al nord de la
costa de l’oceà Pacífic, entre l’actual Canada i Alaska i eren i són els Haida,
els Tlingit o els Nuu-Chah-Nulth. Un tòtem és un tronc recte de diferents mides,
majoritàriament provinent d’un cedre, esculpit pels artesans dels pobles de “les
primeres nacions” els quals, al llarg del temps i observant els animals i
les morfologies que apareixen a la natura, van crear un llenguatge i una
iconografia pròpia on són presents les formes d’animals (óssos, castors,
ocells, granotes..) i les de persones que, a vegades, s’entrellacen i que tenen
diferents simbologies. Hi ha tòtems que provenen de troncs molt alts -el
més alt conegut sobrepassa els 45 m-, d’altres són petits i d’altres només són
frontals, és a dir, que es troben enganxats a l’exterior o interior de les
cases. Després també apareixen escultures senceres . El
simbolismes dels tòtems és construït, en gran part, al voltant al sistema del
parentiu entre els membres d’una família. Per tant, són veritables pals
heràldics i és per aquest motiu que es situen al davant de les cases. Per això
els tòtems porten esculpit l’animal emblemàtic de cada família que els crea
Voldria acabar amb les paraules del monjo
Vicenç Santamaria:” La Natura, com les persones, les coneixem des de la
intimitat. Qui vol viure la Natura s’hi ha de submergir íntimament. Hi ha de
desaparèixer. Ha d’abraçar el seu ritme”


[1] Si voleu saber més  sobre
Bialowieza, en aquest bloc hi trobareu dues entrades.
[2] Els inventaris forestals estableixen l’existència de 25 espècies
arbòries.

[3] A l’illa del nord hi ha el kauri més gran que té 51 m d’alçada i un
perímetre de 13,8 m i es creu que té uns 2000 anys .

Reflexions d’un enginyer sobre les punxes d’un llimoner. A càrrec de Pep Molsosa

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Reflexions d’un enginyer sobre les punxes d’un llimoner. A càrrec de Pep Molsosa

En el marc de la precampanya presidencial nord-americana, El País publicava
(10/01/2008) un petit article sobre el debat sempre obert en aquell país sobre
l’evolucionisme i el creacionisme.

La qüestió bàsica és que molta gent veu difícil entendre que la complexitat
i diversitat de la vida al nostre planeta sigui el resultat dels mecanismes
evolutius que tan bé va estudiar Darwin.

Els nostres mecanismes de visió, per exemple (que són una petita meravella
tecnològica, en color i 3D, amb autofocus, etc.). Costa d’imaginar, als no
experts, el procés biològic que ens ha permès disposar d’aquest instrument
extraordinari.

Als meus amics els hi presento l’exemple, molt més senzill i rudimentari:
les espines del meu llimoner … que fa unes esplèndides llimones per reproduir-se.
Aquí teniu unes breus reflexions:

 A les branques joves del llimoner que donen el fruit, hi ha unes espines
fortes de punta afilada i enverinada que semblen voler dificultar que alguns
animals les agafin. De fet, si proveu un dia d’agafar-ne, el més probable és
que acabeu amb els braços ben esgarrinxats.

Si analitzem l’existència d’aquestes punxes, veurem que, probablement, són
el resultat d’un procés com ara aquest:
– el llimoner constata, aprèn, percep … que algú se li fot els seus
fruits;
– el llimoner reflexiona, considera que això és un perill per a la seva
reproducció;
– el llimoner imagina mecanismes de defensa i opta per les punxes;
– el llimoner realitza uns canvis biològics en el seu organisme que fan
aparèixer les punxes en els llocs estratègicament més adequats per evitar el
robatori …


Probablement un expert darwinista explicaria com és possible que el
llimoner faci tots aquests processos adaptatius i evolucioni fins a la versió
actual que tinc al pati de casa.

Confesso que a mi em costa comprendre’ls:
– com se’n entera el llimoner de que li roben els fruits ?
– on, quina part del meu pobre llimoner fa el procés de reflexió i
d’imaginació per dissenyar les punxes protectores ?
– com, un cop decidides, les seves branques comencen a dotar-se de punxes,
que a més, en els models XT, tenen una substància irritant a la punta ?

Em sembla evident que hi ha un procés intel·ligent, que hi ha un procés de
raonament davant d’una problemàtica, que condueix a canvis fisiològics i/o
biològics. Que costa d’imaginar, de comprendre on i com es realitza.

Per fer-ho més complicat, també podria explicar-vos que, alguna vegada,
quan té una de les seves freqüents plaga de petites bestioles blanques, l’hi ha
acariciat la seva pell vella i aspre, l’hi he parlat, l’hi he dit que ja
n’estem una mica cansats (a l’hivern no deixa anar les fulles i ens tapa el
sol) … i que potser millor tallar-lo. I algun cop ha reaccionat enèrgicament
fent desaparèixer les bestioles i fent-nos estalviar la factura dels jardiners.

Bromes a part, com que sembla difícil imaginar que aquest procés de disseny
intel·ligent el faci autònomament el meu pobre llimoner, molta gent tendeix a
pensar que, de fet, hi ha algú que, des de fora, es preocupa dels llimoners,
veu els seus problemes, i els hi aporta solucions …

Molta gent imagina doncs que hi ha un gran dibuixant, un gran dissenyador,
un gran enginyer tecnobiòleg, un gran … creador, que procura les innovacions
progressivament necessàries al éssers vius per a la seva existència i
subsistència. I l’anomenen Deu !

Fa milers d’anys, els nostres avantpassats, quan feia vent i no sabien
perquè, pensàvem que era el Deu del Vent qui els hi enviava els vendavals. I
que existien els Deus del Foc, del Mar, del Vi, …

Progressivament hem anat comprenent moltes coses i reduint el nombre de
Deus, però encara som hereus d’una forta tradició (promoguda molt
interessadament, ja en parlarem) que imagina l’existència d’un Deu creador …
que va enviar el seu fill a salvar-nos !

Tenim encara moltes incògnites. Els matemàtics, quan tenen equacions per
resoldre, senyalen la incògnita amb una X. Nosaltres n’hi diem Deu.

Fa pocs dies el Josep Ramoneda ho deia en un article que vaig també vaig
penjar en el meu bloc ( http://pepmolsosa.blogspot.com.es ): Deu és una invenció dels homes ! I el dibuixant belga
Philipe Geluck ho feia dir de manera simpàtica al seu gat, le Chat que vaig
transformar en animació.