Etiqueta: Valors culturals dels arbres

El bosc a l’hivern

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El bosc a l’hivern
Sempre he
pensat que els poetes són pacients observadors de la realitat. En els versos
del poema 3 del: “Paisatge amb hivern” trobareu retratats el silenci,
el fred, el misteri…
has vist el
bosc
enllà del
riu
freds
esquelets de roure?
res no
respira
el brancatge
arrissat
com un dubte
fòssil
res no s’hi
mou
com és
feixuga
                    la tarda
la neu
l’has vist,
el bosc?
transfigurat
no hi ha
record
ni fullaraca
com l’altre
bosc
més enllà de
la vida
Del poemari
“El Volcà” d’Anna Dodas. En el següent link trobareu un article de
Mònica Boixader que parla d’aquesta malaguanyada poetessa: http://www.nuvol.com/opinio/anna-dodas-i-un-clam-modest-contra-el-silenci/

Faulkner i els boscos

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Faulkner i els boscos

Quan el literat americà William Faulkner
(1897-1962)  publica el relat: “El oso” som davant d’un text on els grans boscos, on viu l’ós Old Ben,
són descrits com un espai immens, perdedor… on existeixen unes altres normes
i, en conseqüència, el bosc es converteix en un espai d’iniciació del jove
caçador i la relació entre l’ós i el caçador en una relació quasi religiosa ja
que la caça es converteix en un ritus iniciàtic en que el protagonista
s’endinsa i ha de superar les foscors dels boscos i prendre consciència del
paper de l’ésser humà amb la natura i el bosc en el santuari on es practica
aquest ritus. Les boscúries que descriu Faulkner es converteixen en un mon que
està apunt de desaparèixer per l’ambiciosa societat industrial americana i on
es contraposa la cosmologia que tenen els indis que viuen en aquests boscos i
que es fonamenta en una concepció sagrada de la natura amb les actituds
destructores de la societat industrial.


Sigueu com els arbres

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Sigueu com els arbres
Benvinguts sigueu tots a l’acte de graduació de la Facultat de Lletres[1].
Normalment  en aquests events les persones que es dirigeixen als graduats/des els
parlen del futur que els espera i es deixen voleiar consells i màximes per afrontar el camí que els espera.
Com a enamorat i estudiós dels arbres, els boscos i  la natura deixeu-me dir-vos,
com a felicitació pels nois i noies que avui celebren la seva graduació, simplement: Sigueu com els arbres!!
Sigueu com els arbres i enfonseu els vostres peus com les arrels en la història, el patrimoni, l’art, les lectures i el territori i encara que us trasplantin lluny de ben segur que sempre portareu
entremig de les robustes o fines arrels petits grumolls de la vostra terra originària.
Sigueu com els arbres i creixeu rectes, com el tronc de l’arbre i protegiu-vos, tal com fa la sequoia gegant dels insectes i el foc per de viure molts anys.
Sigueu com els arbres i obriu les vostres branques i el vostre fullatge cap al cel i deixeu-vos gronxar pel vent i gaudiu de la força del sol així com de la humitat de la pluja o de la boira.
Sigueu com els arbres i si us sentiu perduts recolzeu-vos en el tronc d’un vell roure o d’una recargolada olivera i escolteu la seva saviesa, tal com el poeta mallorquí Josep Lluís Pons li deia a l’olivera mallorquina:
Conta’m, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps d’enrera
que escrites veig en ta surenca soca.
Sigueu com els arbres i obriu les flors i ompliu-vos de bellesa de tots colors que ben segur sereu la inspiració dels que us envolten i, sobretot, dels poetes, com Jacint Verdaguer que deixa aquests
versos sobre la tendra i primerenca flor de l’ametller:
Jo et miro
i admiro,
florit ametller
que goses
cobrir-te de roses
pel mes de gener
Sigueu com els arbres i produïu fruits de tots colors, vermells com els del cirerer d’arboç, sucosos com els del préssec, delitosos com les figues que tant bé descriu Josep Carner:
Dónes, figuera, quan l’aire rutila,
                    bosses de mel a l’amic i a l’estrany;
Sigueu com els arbres i trobeu en els boscos un refugi, tal com feia Shakespeare. Només cal que escolteu que deia el Duc a l’obra: “El vostre gust”:
“No estan aquests boscos més lliure de perill que la cort envejosa? Aquí no tenim altra pena que la del pecat d’Adam, la diversitat de les estacions,.., I, així, la nostra vida actual, lliure del
brogit públic, veu oradors en els arbres, llibres en els rierols remorosos, sermons en les pedres i el bé en totes les coses. No vull pas canviar-la”
 O Timó quan es dirigeix a un bandit a l’obra: “Timó d’Atenes”:
“Mireu: a la terra hi ha arrels; a una milla d’aquí hi trobareu cent fonts, els roures tenen glans, l’esbarzer mores. Aquesta pròdiga mestressa, la Natura, a cada mata us para un plat”
Sigueu com els arbres i creixíeu robustos i plens d’amor, tal com Perejaume ens diu:
“Tots els arbres són fills de l’amor. D’atribució forestal i realitat pagèsica, la molta cultura s’hi amaga, rústega del tot i embosquida. L’arbre escrit amb fulles del seu puny i lletra, i l’arbre que m’és, l’arbre amb intenció de ser-ne, tots dos arbres són fills de l’amor”
I finalment us demano que no tingueu por, que com deia Joan Vinyoli i us deixeu cridar per la natura i us endinseu i convertiu interiorment en un arbre, tal que ens descriu el poeta Guerau de Liost
Mirant el bosc amb persistència
m’esdevé el temps eternitat
i se’m transforma l’existència
en un llarg somni improvisat.
i tot jo quedo obsessionat:
                      el bosc se’m torna pròpia essència
i de mon jo la consciència
se fon dins l’ampla immensitat.
i veig els arbres per dins meu,
i les arrels veig dins la terra,
veig les entranyes de la serra
veig els cimals sota la neu.
I al fons de tot m’hi veig a mi
guitant dins meu el bosc lluir.
Molta sort!!!
 
 
 


[1] Celebrat el dissabte 7 de novembre a l’Auditori de Girona

L’arbre com a font d’inspiració

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’arbre com a font d’inspiració
Dies enrere la Monica
Boixader m’escrivia al Facebook aquestes agradables paraules que feien referencia
als arbres i que demostren una gran sensibilitat: “Per mi, i tot i que en desconec molt més que no en sé, sovint tinc la
sensació que els arbres em criden, i que són més savis que nosaltres, i que
són, de fet, un misteri… Sóc, de les que els hi faig una carícia quan hi
passo pel costat, els saludo secretament, i, si no hi ha ningú, els abraço. Bé,
t’ho dic perquè sé que si hi ha algú que potser ho pot entendre deus ser tu… “

Posteriorment em posava
un link[1] on poder
llegir un conte seu titulat: “Quan va arribar l’arbre” i amb el seu permís el
reprodueixo en aquest bloc per tal que en gaudiu:

“La dona va sortir d’una dutxa molt llarga. Va eixugar-se
lentament i va sacsejar-se els cabells amb les mans perquè tornessin al seu
lloc. Quan va treure les mans de l’embull de cabells hi tenia un manyoc de
flors molles. No era la primera vegada que li sortien flors dels cabells i no
va estranyar-se’n. Les va ficar dins del gotet dels raspalls de dents i va
mirar-se al mirall. Tenia una panxa descomunal. Amb una ratlla vertical i
verdosa com una tija, que la travessava de baix a dalt. Se sentia més bé que en
els altres dos embarassos. Els pits lluents i tebis, una mica cansats, hi
reposaven a sobre.
Quan aixecava el braç per demanar
tanda al mercat, quan l’allargava per obrir un armariet de la cuina, o quan
anaven a ballar, tothom qui hi havia a prop podia sentir, amb pudor i
agraïment, la flaire de bosc humit que desprenia la seva suor. Deien que feia
olor de terra, de pluja, d’arbust. La seva cambra s’omplia d’olor de lloc
salvatge, de continent tropical, quan feien l’amor; i ella no ho havia notat
mai però llavors, a vegades, un cuc rosat o un escarabat d’aigua s’esmunyien
des de dins del seu ventre per entremig del seu sexe, espès i sorrós.
Instintivament, i sota el silenci de la nit, les bestioles anaven
encaminant-se, crepitant, cap al jardí.


Recordo el meu naixement. Recordo
la vall carnosa d’on vaig sortir. Recordo les mans de la meva mare estirant-me
els branquillons. Recordo els crits i el fred, i el gran silenci, després. I
com, ensangonat i sense escorça, la meva mare va abraçar-me, encara que fos un
arbre. De seguida van plantar-me al jardí. Van fer córrer pel veïnat que el
nadó havia nascut mort i aviat tothom va deixar de fer preguntes. Si bé
mirarien, per sempre, als meus pares amb un polsim de compassió als ulls. Si
haguéssiu pogut veure la meva mare, acolorida i serena, no hauríeu dit que
havia perdut un fill, tampoc que havia parit un arbre. Per això, de tant en
tant, algú en malparlava en veure-la passar.
Era petit, tot i que més alt que
qualsevol de vosaltres, i les formigues no em tenien pietat i se m’enfilaven a
riuades. Les abelles brunzien entre les meves branques gairebé amb desfici. I
els bufaforats penetraven i xuclaven les meves flors amb precisió i
indiferència. La meva mare anava i venia de casa al jardí i del jardí a casa.
Quan era l’hora, es descobria un pit i l’endinsava, a poc a poc, entre les
meves branques. I jo prenia la seva llet regalimant, que era molt més dolça que
la saba i que la pluja i que el pipí dels pardals.

Quan la meva mare deia als meus
germans que juguéssim tots junts, el meu germà i la meva germana venien
corrents i es plantaven davant meu. Aixecaven els ulls i em contemplaven,
callats. Creuaven els braços. S’avorrien una estona. I de seguida es
despistaven amb qualsevol altra cosa i marxaven a l’altra punta del jardí. Els
veia de lluny i m’entretenia així. Em va costar arribar a entendre què els
passava per dins quan s’avorrien. Perquè als arbres ningú no ens ha donat el do
de l’avorriment. Encara ara, potser, no sabria definir-ho del tot, el que sé
segur és que l’avorriment va fer aprendre a xiular a la meva germana. Era prou
bonica i cal dir que entonava bé.

Els dies se succeïen
cadenciosament. La meva mare hi era sempre. M’explicava les coses que passaven
més enllà del jardí o, per exemple, com era la casa per dintre. Un dia em va
guarnir amb estels de cartró. I durant la primera tardor, així que les fulles
m’anaven caient, ella les anava recollint de terra i les guardava en un potet
de vidre. Sovint em fotografiava. També em cantava cançons i em llegia contes.
Però percebia que dubtava de si podia veure-la o no. I jo li hauria volgut
explicar que els arbres ho veiem tot des de tot arreu.

El meu pare no hi era tant i cada
vegada hi va ser menys per aviat no ser-hi gens. I els meus germans hi eren per
força, perquè el jardí, encara que no fossin arbres, també era el seu
territori. Quan es van fer una mica més grans i la innocència se’ls difuminà,
una nit van venir tots dos amb el ganivet més menut i afilat de casa a fer-me
un tatuatge. Jo, llavors, ja tenia escorça i la meva mare ja no em donava el
pit. L’esdeveniment va suposar un daltabaix. Aquella nit el llum del menjador
va estar encès fins a altes hores de la matinada. I quan per fi va apagar-se,
va encendre’s, al pis de dalt de tot, el llum de les golfes. Era la meva mare,
i jo sabia que, si no plorava, era per no molestar. Més endavant hi pujaria
freqüentment, quan aniria entenent que es quedava sola en la tasca de creure en
mi, veient la indiferència del meu pare o dels meus germans, quan, per exemple,
estenien roba a les meves branques, o quan es feien petons i carícies amb amics
i amants a la meva falda.

Durant els mesos següents del meu
naixement vaig descobrir la meva passió pel cel. I sobretot per les postes de
sol, i per les ombres allargassades de les cases, de la gent i dels núvols, i
per com s’atrapaven les unes amb les altres. Em fascinava la solitud d’aquell
moment, la puntualitat de les llunes. No me’n cansava mai, del cel. Vaig
adonar-me, comparant-me amb els meus germans, de la magnitud de la meva
paciència.


I amb ella em vaig anar fent alt,
fortíssim, flairós. Sentia com les meves arrels incontrolables exploraven les
profunditats del sòl del jardí. La terra era fèrtil. Hi havia ossos de ratolins
antics, joguines centenàries, també vaig trobar una harmònica i grapats de cucs
cecs que passaven, apàtics. Mentre jo creixia i m’eixamplava i els ocells feien
nius entre el fullam, els meus pares envellien i els meus germans marxaven. I
un dia la meva mare m’ho va explicar. Em va explicar que les persones s’acaben
i que els arbres també, però molt més tard. L’hivern més llarg de tots, el de
la gran gelada, va arribar poc després, en mal moment. Vaig perdre totes les
fulles i les puntes d’algunes arrels se’m van glaçar. Recordo aquell temps
boirosament. El pensament se m’enterbolia i no sabia ben bé què passava al meu
voltant. Les veus i les remors arribaven dintre meu escapçades i deformades.
Tenia l’escorça menys porosa i més dura que mai. Mica en mica vaig penetrar un
estat de letargia que va anar engolint-me. Aviat vaig estar tancat dintre meu.
I per fi vaig tastar la son. Va ser una nit molt llarga. Crec que va durar
mesos. Vaig fer moltes coses, des dels somnis, això sí. Vaig fer més coses que
mai i vaig anar molt lluny. Vaig ser una ballarina, un dit d’un home solitari,
una bassa prop d’un volcà i també vaig ser un búfal.
Un matí vaig despertar-me de sobte, marejat d’haver
dormit tant. Em va despertar una coïssor molt forta. Vaig intuir el meu pare,
més vell que mai, que tossia i esbufegava i, pensant en una altra cosa,
començava a serrar-me la branca més blanca de totes. Nevava i necessitava
llenya. Cada vegada em coïa més i més fins que em va fer mal. I així vaig saber
que el dolor dels arbres no és com el vostre. No fa plorar, ni cridar, ni és
vermell. És fet, sobretot, d’una tristesa profunda profunda… i fidel, com una
mare”


El Prat de la Sorbera a Martorelles. L’explotació dels espais humits en època prefeudal a càrrec de Jaume Vilaginés

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El Prat de la Sorbera a Martorelles. L’explotació dels espais humits en època prefeudal a càrrec de Jaume Vilaginés
L’any 997 el comte de Barcelona, Ramon
Borrell, va vendre a Guillem un prat al terme de Martorelles.[1] El prat
es trobava a prop de la confluència del riu Besòs i de la riera del Tenes.
Estava en un lloc pla i humit, que originava una vegetació abundant, aprofitada
per al pastoreig, l’obtenció de farratge i l’aprofitament dels arbres que hi
existien de forma silvestre. El prat rebia el nom de la Sorbera (Sorbaria).[2]

El document que ens ho explica descriu la
propietat com un prat amb allò que hi estava relacionat, incloses les aigües
que hi circulaven (de forma natural o a través de recs), els aiguamolls i estanys
que hi havien, les pastures i el farratge que s’hi obtenia, i els abundants arbres
que hi creixien de forma silvestre (pululati
ac pululandi).

El Tenes no s’aiguabarrejava amb el Besòs on
ho fa a l’actualitat, sinó que ho feia més al sud, a l’alçada de Can Prat.[3] Una
forta revinguda en el segle XV va canviar el curs, provocant que els termes
parroquials estiguessin en disputa durant temps, perquè es basaven en
referències que van desaparèixer.[4] Per
tant, la ubicació de la propietat es trobava més al sud on el Tenes s’unia amb
el Besòs a l’alçada de Can Prat, en un lloc que en el segle XI se li deia el
Pla del Tenes.[5]


El nom de la Sorbera ens remet al col·lectiu
d’un tipus d’arbre, de la servera (sorbus
domestica).[6]
Per tant, la paraula ens parlaria d’un bosquet de serveres. La servera o server
és un arbre que dóna un fruit, la serva, que és comestible. Les serves es
cullen a finals d’estiu, tenen una forma de petita pera i, per ser comestible,
s’han de sotmetre a una sobremaduració en palla. Els romans obtenien de la  fermentació del fruit una beguda alcohòlica,
la cerevisa, que ha donat el nom en
català i en altres llengües de la cervesa, encara que l’origen d’aquesta sigui
diferent. La servera es troba a la muntanya mitjana o en planes humides i
fresques, en un àmbit geogràfic que inclou l’est de la península Ibèrica. També
sovint es troba cultivada o plantada entre cultius.[7]
El document de 997 es refereix a un apel·latiu,
per l’ús del determinant (ad ipsa
sorbaria) i no pas a un topònim.[8] Així
doncs, el document ens descriu un fet geogràfic: les serveres que eren a prop
del prat. Els topònims no sempre descriuen la realitat, perquè aquesta pot
haver canviat i el topònim, un cop consolidat, no varia, malgrat que el fet referenciat
hagi desaparegut.
Servera

El document de 997 ens mostra les utilitats
dels espais humits a cavall dels segles X i XI. L’abundància d’aigua permetia
l’explotació de prats dels quals s’obtenien farratges i de zones de pastures.
També la vegetació arbòria subministrava fruits que complementaven la dieta
pagesa, que no només es basava en el cultiu de cereals com s’havia cregut
antigament. La qüestió que hom pot plantejar és si una propietat com la
descrita, en passar a mans senyorials particulars, va continuar essent
explotada com el document ens la descriu o va passar a convertir-se en terreny
cultivat amb cereals, tal com sabem va esdevenir en altres llocs.[9]
Serva


[1] Fàbregas,
A. Diplomatari de la catedral de Barcelona, vol. 1, Barcelona, 1995,
doc. 309.
[2]  ..vindo tibi unum pratum cum sua
pertinentia, cum suis aquis discursibus, cum stagnulis et suis paludibus,
pascuis et pabulis vel arboribus qui ibidem sunt, pululati ac pululandi, et
istum pratum quę tibi vindo est in comitatu Barchinnense,
in Vallense, in locum vocitatum Marto­relias, et est nominatum predictum pratum
pratum de ipsa sorbaria… de parte circi in ipsas limites et ripas extremas qui
sunt ad ipsas Tortas de ipsas terras, qui sunt inter flumen Tenes et flumen
Bisocium..» (ACBX,309).
[3]
Umbert, J. i
Piñeiro, À. «Desembocadura del Tenes (El Trench)», Notes 23, Mollet del Vallès, 2008, pàgs. 95-104.
[4]
Umbert, J i Piñeiro, À. Aproximació a la
història de Montmeló. Segles XIV i XV, Montmeló, 2009, pàgs. 285-314.
[5]
Batlle, C. i
altres, Diplomatari de l’Arxiu Capitular de
la catedral de Barcelona, segle XI, vol. 1, Barcelona, 2006, doc. 1458.
[6]
Bastardas,
M.R., La formació dels col.lectius
botànics en la toponímia catalana, Barcelona, 1994, pàg. 202.
[7] https://ca.wikipedia.org/wiki/Servera.
[8] Bastardas, M.R., La formació dels col.lectius botànics…,
pàgs. 42-43.
[9][9]
A Vilalba, Cardedeu, l’any 1014, els habitants de la vil.la van acudir al
tribunal comtal per queixar-se perquè el comte havia venut un prat comunal a un
potentat. Aquest l’havia posat en conreu, donat que d’aquesta manera obtenia més
beneficis:  Vilaginés, J. El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès
Oriental (segles X-XII), Barcelona, 2001, pàg. 68.  

Els arbres i Mercè Rodoreda. A càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany i Josep Gordi

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els arbres i Mercè Rodoreda. A càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany i Josep Gordi
Contemplar un roure o un lledoner o qualsevol altre arbre amb el tronc buit sempre m’ha fet pensar en els relats “Viatges a uns quants pobles” de la col.lecció d’escrits de Mercè Rodoreda que formen part del llibre, Viatges i flors
Rodoreda, anomenada per Mairàngela Vilallonga[1] com “la dama del jardí vora el mar” era una gran observadora de la Natura, fet  que l’havia menada a ser-ne una coneixedora eficient, especialment dels arbres i del seu simbolisme, i per descomptatde les flors.

 

 

Prenem, a tall d’exemple, aquest fragment del relat “ Viatge al poble de la por,” en el qual el motiu és un jardí: ”una olivera de tres branques, signe de pau, senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment. S’hi acumulen una dotzena d’àlbers de fulla gronxadissa tota de plata a la banda de sota, mitja dotzena d’arços, un castanyer bord, dos avets, tres pins…”
Vilallonga afirma que els textos sobre els “Viatges”van ser escrits a Romanyà, on Rodoreda va viure els darrers anys de la seva vida i on s’estableix  “ la relació intensa i profunda de l’autora
amb la natura que l’envolta, amb els arbres que es drecen al seu entorn, personificats, companys inseparables, inamovibles, segurs, poderosos, l’antítesi de la figura humana, menuda i d’aparença fràgil. La muntanya de Romanyà és el parc dels somnis de la Rodoreda.”
Per tant, ocasionalment, els seus textos prenen un to màgic, irreal…semblen talment contes de fades. Llegim  aquest fragment del text, “Viatge al poble de les nenes perdudes:” No era un poble, era un bosc. Les nenes havien sortit de casa seva per anar a collir la vidalba,
algunes la rosella, algunes l’escardot morat, d’altres la rosa de bardissa… i no havien sabut sortir del bosc que havien hagut de travessar i el bosc se les havia quedades.” O aquest altre  del “Viatge al poble de les dones abandonades”: “El nen va sortir de la soca, bastant més tranquil en veure que la meva presència era inofensiva, va tirar la pedra enlaire, va estirar el cordill i van caure fulles. En va collir una i la va ficar a la boca de la seva mare; ella es va
posar a mastegar amb una expressió de beatitud que embadalia”
Els apunts que acabem de fer a l’entorn de la narrativa rodorediana i molts d’altres de ben afinats i emotius, els aconseguireu percebre directament  apropant-vos a la lectura d’aquest deliciós llibre de relats breus. Una exquisida mostra de la prosista cuidada, excel.lent i generosa que va ser Mercè Rodoreda.
No us el perdeu! 


 

[1] Vilallonga,
Mariàngela (1993): “Els arbres, Romanyà i Mercè Rodoreda” Revista de Girona, pp
86-91.

L’ésser humà i els vegetals

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’ésser humà i els vegetals
La història de la humanitat està estretament
lligada a la relació dels éssers humans amb els arbres i la resta de plantes,
tant en un sentit d’aprenentatge com en l’aspecte destructiu. Aquesta afirmació
m’apareix amb tota la seva força després de llegir dos interessants llibres. El
primer és d’Aina Erice[1]  i explica les relacions històriques entre les
plantes i les societats humanes. El segon és de Yuval Noah Harari[2]
i es una síntesi de la història de la humanitat.
La biòloga Aina Erice ens presenta una
veritable obra enciclopèdica vers com la humanitat ha anat descobrint i
transformant les espècies vegetals des dels primers pobladors fins
l’actualitat; tot analitzant, no només la domesticació d’espècies sinó també el
paper dels arbres i altres vegetals com a símbols venerables de la natura i de
l’espiritualitat que emana d’ella.
L’historiador Yuval Noah ens explica que al
llarg de la història s’han produït tres grans revolucions que han transformat
la humanitat: la cognitiva, l’agrícola i la científica. De la lectura d’aquest
interessant treball, n’apareix una certa nostàlgia vers la forma de vida de
l’homo sapiens després de la revolució cognitiva que el converteix en caçador
recol·lector. Per què ? La vida dels grups de sàpiens era nòmada, lligada
sempre a la recerca de menjar i per tant els seus moviments venien marcats pels
canvis d’estacions, les migracions dels animals i els cicles de creixement de
les plantes. Què tenia de bo aquesta forma de vida ? Primer, que tenien una
dieta variada ja que arreplegaven insectes, furgaven la terra a la recerca
d’arrels i caçaven conills o bisons. En segon lloc, els sàpiens no només
recollien aliments sinó també informació sobre el seu territori, sobre les
pautes de creixement de les plantes i els hàbits dels animals. També els calia
saber quins aliments eren nutritius i quins altres podien utilitzar-se com a
remei. També estudiaven totes les senyals de la natura per saber si venia una
tempesta, una sequera, així com tots els rierols, totes les nogueres i altres
arbres fruiters i tots els jaciments de pedres de sílex. En conclusió, les
societats caçadores  recol·lectores
tenien un coneixement més ampli i profund del seu entorn natural que la majoria
dels seus descendents moderns. Yuval remarca que aquestes persones eren les més
hàbils i amb més coneixements de la història.
En canvi, el sedentarisme i la revolució
agrícola van suposar per les persones una vida més difícil tant a nivell
alimentari com social.
Els cereals van ser un dels primers grups d’espècies vegetals que es van domesticar i que van permetra la revolució agrícola


[1] Erice,
Aina (2014) La invención del reino
vegetal, Ed. Ariel, Barcelona
[2] Noah
Harari, Yuval (2014) Sàpiens. Una breu
historia de la humanitat, Edicions 62, Barcelona.

El bosc en el folklore

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El bosc en el folklore

En moltes
narracions populars,  el bosc  apareix com un espai d’aprenentatge on els
joves s’inicien en els misteris de la natura i de la vida. L’entrada al bosc és
la porta a un món ple de misteris i paranys però, a la vegada, és l’espai on es
pot trobar el “tresor” cercat, un tresor que pot prendre diverses aparences –no
sempre positives i plaents- i concloure amb 
resultats diversos. L’heroi hi camina per aquests boscos, s’hi endinsa
i, fàcilment, s’hi toparà amb un gran nombre de perills, per exemple: amb el
dimoni que el temptarà, el gegant que el perseguirà i amenaçarà la seva
seguretat,  la fada/bruixa  que viu reclosa en coves remotes i  que intentarà encisar-lo…

El bosc sovint és
un  “camí” d’iniciació, camí en el
qual  els joves herois es veuran sotmesos
a tot un seguit d’experiències doloroses: potser por, foscor, terror, fam
tortures i tota mena de penalitats que els poden portar a veure’s a prop de la
mort.  Els herois hi superaran tota mena
de  proves i acabaran presentant una
evolució, rebent  una informació màgica,
patint  una marca que els assenyalarà com
a vencedors o, simplement, aconseguint un tresor preuat que ha estat amagat en
llocs recòndits des de temps atàvics. En ocasions quan els joves surten
vencedors de totes les temptacions i proves poden aconseguir l’estimada i/o
convertir-se en els amos del seu propi destí i dels béns que li havien estat
negats en el passat abans d’aquestes proves iniciàtiques. El resultat és que
hauran après a través de l’experiència sovint dolorosa. La porta traspassada
els retornarà diferents i sovint molt millors al seu món.

Boscos endins

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Boscos endins
Fa uns anys vaig gaudir del musical de Dagoll Dagom: “Boscos
endins” representat al teatre Victòria de Barcelona. La música i la lletra del
qual són de Stephen Sondheim i el llibret i la direcció original a Broadway de
James Lapine. Fa uns dies s’acaba d’estrenar la pel·lícula de Rob Marshall: “Into
the Woods” que porta l’obra de Sondheim i Lapine al format cinematogràfic.

Boscos endins és una barreja de diferents contes infantils
dels germans Grimm que tenen el bosc com a centre d’acció, a partir dels quals  es crea un nou conte, que segons Joan Lluís
Bozzo: “és una bella lliçó sobre el difícil trànsit de la infància a la
maduresa i la necessitat de cercar sempre més endins- ànima endins- el camí de la
felicitat. Per tant, el bosc s’omple de personatges que volen satisfer els seus
anhels i que han d’acabar de decidir el seu propi destí, és a dir, resoldre els
seus dubtes, desafiar els perills i afrontar els reptes, terribles o
meravellosos, que el transitar pel bosc generen.

El mateix Stephen Sondheim deia que tots els contes són
paràboles que parlen del camí per assolir la maduresa, on l’últim pas és quan
et fas responsable de la gent que t’envolta i quan et sents connectat a la
resta del món. Per tant, si voleu gaudir d’un gran espectacle on les bruixes,
els prínceps, els gegants, els pagesos, els forners…cerquen donar resposta a
les seves il·lusions i, en conseqüència, afrontar els perills i els reptes que
el caminar pel bosc els genera, no us perdeu “Into the Woods”


Col·lecció xisqueta

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Col·lecció xisqueta

M’encanta que em vulguin seduir d’aquesta manera:


 “Entra al bosc… camina, respira i sigues natura. Ressegueix amb la mà l’escorça gruixuda dels arbres vells, para’t i deixa’t acaronar pel vent de muntanya, pel vent de mar. Recull tot allò que et crida arran de terra. Aprofita tot el que siguis capaç de reconèixer. Mira aquell racó que il·lumina la llum que s’escola entre les rames i descobreix la bellesa de les coses petites. El bosc és un bon abric. Els núvols, la llenya encesa d’un dia d’hivern són un bon abric. Hi ha abrics que no ens podem endur”

http://www.xisqueta.cat/