Històries sobre la poma, segons Antoni Puigverd.

Fa uns dies l’Antoni Puigverd escrivia un interessant article: “El nom
de la poma” (La Vanguardia del 15 d’Agost de 2012) que parlava sobre el paper
d’aquest fruit al llarg de la historia. Us reprodueixo alguns fragments.
La poma ha estat considerada la
fruita seductora per excel·lència. Durant segles, des que els pintors medievals
van decidir que era l’anònima fruita prohibida de l’arbre del coneixement del
bé i del mal. Era la causa de l’expulsió de l’Edèn i l’origen de les nostres
migranyes: del sofriment, del treball, de la mort. Però la poma del paradís no
ha estat pas l’única gran referència mítica a aquesta fruita. Ovidi, fent-se
ressò dels grecs, ens parla de la poma d’or que el jove Paris de Troia va
lliurar, no pas a la deessa més poderosa (Hera), ni a la més intel·ligent
(Athenea), sinó a Afrodita, la més atractiva. Afrodita havia promès a Paris la
noia més bonica: Helena. D’aquí prové una de les conclusions morals més
estranyes i persistents de la història d’Occident: no és el poder o el diner,
la causa de les guerres i els desastres, sinó l’apetit.
La poma, el fruit prohibit.
Una altra poma
cèlebre va ser la de Guillem Tell, que combatia per la llibertat amb una
ballesta infal·lible. El tirà va segrestar-li el fill. I va obligar Guillem a disparar
una fletxa contra una poma situada sobre el cap del nen. Tell ho va aconseguir.
Hi ha hagut moltes
altres pomes cèlebres. Una d’elles va fundar la física moderna aprofitant que
Newton feia una becaina. O aquesta altra. Els nens d’abans creixien en la
desconfiança en els regals: els obsequis poden amagar verí, com la poma
enverinada que l’envejosa madrastra va oferir a Blancaneu.
Però els nens i
joves d’avui deuen trobar obsoletes i dessaborides aquestes pomes mítiques.
Acostumats a l’extremisme dels saboritzants químics de les llaminadures i
refrescos, és difícil que facin cas de les lliçons simbòliques que pot suggerir
una càndida fruita sorgida d’un arbre. El destí de la humanitat -deuen pensar-
qui el va canviar va ser la poma de Steve Jobs! Una poma digitalitzada. Creador
del tractament de textos tal com ara l’entenem, del reproductor de música
digital, de la possibilitat que tots els gadgets tecnològics continguin jocs i
música, de l’iTunes i de moltíssimes innovacions digitals més, Jobs ha comprimit
tots els vells mites de la poma en un logo comercial. Un logo d’estètica
minimalista, blanca, aristocratitzant. Va morir l’any passat envoltat d’una
colossal lamentació planetària; i ja li han erigit dos temples a Barcelona. El
segon va ser inaugurat fa poc al passeig de Gràcia després d’una impressionant
adoració nocturna. El món canvia menys del que sembla. “El nom fa la
cosa”, deien els antics. El nom de la poma fabrica mites
”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>