Etiqueta: Valors culturals dels arbres

El cedre del Líban, un arbre mític i sagrat de la Mediterrània.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El cedre del Líban, un arbre mític i sagrat de la Mediterrània.

El Cedre del Líban (Cedrus libani ) creix a les
muntanyes del Líban, Síria i Turquia, entre els 1300 i 2300 m d’altitud i
suporta bé tant el fred com la sequera . És una conífera de fulla persistent
que creix fins els 40 metres d’alçada, amb un tronc de fins a 2,5 metres de
diàmetre, presenta una capçada cònica en arbres joves i amb el pas del temps
pren una morfologia piramidal i el fullatge de les branques agafa una
disposició horitzontal. Les fulles són aciculars i petites ja que tenen uns 25
mm . Les pinyes hi apareixen cada dos anys, maduren en un any i fan uns
8-12 cm de llarg. Els cedres tenen una llarga longevitat ja que
hi ha, actualment, exemplars mil·lenaris.
Antigament aquests cedres formaven densos
boscos a les muntanyes del Líban que es van convertir en una mena de temple natural
ple de columnes i foscor. Actualment és l’emblema d’aquest país ja que apareix
a la seva bandera.

Bandera del Liban

Al llarg de segles les muntanyes del Líban
han patit un important procés de desforestació i, actualment, només resten
alguns boscos de cedres per damunt dels 2000 m. Un lloc emblemàtic és la vall
dels Cedres de Déu, protegida per l’església Maronita. Aquest bosc de cedres i
la vall de Kadisha van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO el
1998. Cal esmentar que, anteriorment, la reina victòria de Gran Bretanya va
finançar la construcció d’un mur al voltant del bosc per protegir-lo del
pastoreig.

El cedre del Líban és un arbre que per
diverses religions ha estat considerat un pont entre els homes i Déu, ja sigui
per la majestuositat del seu tronc i capçada com pel fet que la seva fusta és
molt resistent als insectes i desprèn un agradable aroma, tanmateix, com la seva
reïna.
Producte de la seva morfologia, longevitat i
les característiques de la seva fusta i reïna, aquest arbre simbolitza la
noblesa d’esperit, la grandiositat, la bellesa i la majestat. La seva
longevitat, el caràcter perenne de les seves fulles i la incorruptibilitat de
la seva fusta fa que també l’associem a la vida eterna així com  a la fortalesa i la fermesa de la fe. Els
seus fruits apareixen com la imatge de la immortalitat guanyada pel sacrifici.
 Tot
seguit, esmentarem alguns usos i valors que aquest arbre atresorava per algunes
religions.
Els egipcis, 6000 anys enrere, ja utilitzaven
els seus olis aromàtics per perfumar les estances interiors dels palaus i
temples. També van emprar la seva fusta 
per a la construcció d’elements d’edificis, de vaixells i de peces
artístiques amb valors funeraris. Per exemple, el vaixell de Keops datat en el
2700 aC és de fusta de cedre. També dins de les barques funeràries situades en
les cambres fúnebres s’hi situava una escultura de fusta del difunt feta amb
fusta de cedre.
Dins del judaisme i el cristianisme el cedre
del Líban era un arbre molt utilitzat en la construcció d’edificis i mobiliari
religiós.  El cas més notable fa
referència a l’aixecament del primer temple de Jerusalem, 967 aC. El rei Salomó
va encarregar grans quantitats de fusta de cedre a Hiram de Tir, rei dels
Fenicis per construir les bigues, l’artesonat i l’altar del temple.
 A la
Bíblia aquest arbre apareix esmentat 80 vegades. Per exemplificar-ho, reproduïm
dues cites bíbliques que fan referència al temple de Jerusalem.
“Un cop
acabat tot l’edifici, Salomó el va cobrir amb un sostre de cedre” (Re 6,9)
i “Revestí també les vint colzades de la
cambra interior del santuari amb plaques de cedre, des del paviment fins al
sostre. Destinà aquella part a cambra sagrada, a lloc santíssim” (Re 6,15).
En ser utilitzada la seva fusta per revestir
la llar de Déu, és a dir, el temple de Jerusalem, el cedre és esmentat com un
dels elements necessaris per a la cerimònia de purificació d’una casa:
“Després
prendrà l’ocell viu amb el tronc de cedre, la llana tenyida d’escarlata i
l’hisop, i ho mullarà tot en la sang de l’ocell degollat damunt l’aigua corrent”
( Lv 14, 49).
A Isaïes també apareix el cedre com un dels
arbres que permetrà, com a prodigi diví, la transformació del desert:
”Transformaré
el desert en un estany, i la terra àrida, en sortidors d’aigua. Al desert, hi
posaré cedres, acàcies, murtra i oliveres. A l’estepa plantaré ginebres, i tot
de plàtans i avets” (Is 41:18-20)
D’altra part, segons una llegenda medieval
l’arbre de la creu estava fet de tres tipus de fustes: la de cedre o arbre
còsmic, la d’olivera o arbre de la vida i la del xiprer o arbre funerari.
També a l’Alcorà es menciona el
Sidrat-Al-Muntaha o cedre de la fi, el qual era un arbre gegant que s’elevava
cap al setè cel, sota el tro d’Alà i cadascuna de les seves fulles portaven el
nom d’una persona i quan alguna queia arribava la mort.
El cedre del Líban es va introduir-se, com
arbre ornamental, per l’Europa occidental a partir del segle XVIII, tot i que,
segons altres fonts, ja va arribar amb el retorn del croats. L’eminent botànic
Carl von Linne (1707-1778) va deixar escrit que només va veure un exemplar d’aquest
arbre a Anglaterra i creu que va ser plantat a finals del segle XVII.

Cedre al patí de l’escola Joan Salvat Papesseit de Mollet del Vallès.

El Ginkgo, un arbre sagrat asiàtic.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El Ginkgo, un arbre sagrat asiàtic.

El Ginkgo (Ginkgo biloba) és un arbre de la família
de les ginkgoaceas, que prové dels boscos caducifolis de la Xina oriental.
Aquest arbre s’adjetitvitza amb la paraula relictual ja que durant el Mesozoic,
és a dir fa més de 200 milions d’anys, s’estenia per Amèrica, Europa, Àsia i
Austràlia, però poc a poc el seu hàbitat va quedar reduït a les muntanyes de
Tiammu a l’est de la Xina, on forma bosquets entremig de caducifolis i
coníferes. Es creu que aquest és el seu hàbitat natural ja que és l’únic indret
on apareixen petits rodals de ginkgos. Aquesta afirmació presenta els seus
dubtes ja que el ginkgo porta més de 2000 mil anys plantat-se pels temples,
palaus i jardins de l’est d’Àsia i es difícil saber on comença la naturalitat i
on acaba la mà humana.
 És un arbre que pertany a les gimnospermes, és
a dir, al mateix grup que els pins i els avets. Ara bé, el ginkgo no fa pinyes
i l’únic tret de semblança amb les gimnospermes és la forma de desenrotllament
de l’arbre ja que presenta un creixement monopòdic, és a dir,  que creix sempre per la seva gemma terminal.
El resultat d’aquest tipus de desenvolupament és que l’arbre presenta una
morfologia piramidal. D’altra part, és un arbre que té una crescuda molt lenta,
només cal tenir present que es tarda 10 anys en arribar als 10 m d’alçada.
D’altra part és una arbre d’una llarga longevitat. En alguns monestirs de la
Xina i del Japó se n’han trobat peus mil·lenaris. Les fulles, característiques
i inconfusibles, són caduques, llargament peciolades, en forma de ventall, d’un
color verd brillant i amb uns nervis molt prims disposats radialment. Les flors
masculines i femenines es troben en peus diferents i per aquest motiu diem que
es tracta d’un arbre dioic. El fruit és globular i penja d’un llarg peduncle.

Ginkgo del claustre de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona

El Ginkgo és
l’arbre dels cent noms. A la Xina se l’anomenava l’arbre de l’avi i del nét ja
que, producte del seu lent creixement, l’avi plantava l’arbre i el net se’n
menjava els  fruits. També pren el nom de
l’arbre dels 40 escuts ja que va ser el preu que va pagar el 1780 un comerciant
francès per cada arbre comprat a Anglaterra. Sota el regnat de Lluís XVI el
ginkgo se’l coneixia com l’arbre del cel o l’arbre de les pagodes, producte
dels seus orígens asiàtics.
El Ginkgo es considera un arbre sagrat a la
Xina, Corea i Japó i simbolitza, producte de que és un arbre dioic, la unitat
dels punts oposats, és a dir, del nord i el sud, de l’actiu i el passiu, del
Yin i el Yang i, a la vegada, és portador de l’esperança, la memòria i la
immortalitat.
Des de fa segles que els ginkgos més vells,
situats en monestirs, eren arbres venerats i acostumaven a estar rodejats per
una corda de palla d’arròs trenada que també s’utilitzada per rituals de
purificació i s’anomenava  Shimenawa. El
ginkgo del temple de Yon Mun a Corea té un diàmetre de més de 4m i es calcula
que té 1.100 anys. El del temple de Sendai al Japó s’estima que en té 1.250
anys. D’altra part, també va ser considerat un arbre ornamental i al llarg de segles
es va plantar en els jardins dels palaus.
Al Japó aquest arbre era plantat a les entrades
dels temples i pels samurais simbolitzava la promesa de la immortalitat que
rebrien si s’havien comportat honorablement en la vida i el combat. Aquest
simbolisme del ginkgo com a arbre immortal s’engrandí després de que va sobreviure
a la bomba d’Hiroshima. Quan el 16 d’Agost de 1945 la bomba atòmica va ser llançada
sobre la ciutat es va pensar que no havia quedat res viu. En canvi, vuit mesos
després al costat de les restes d’un ginkgo es va trobar que en sortia un nou
rebrot. Avui dia aquell rebrot s’ha convertit en un arbre de 16 m que també simbolitza
la pau i l’esperança.
D’altra part, la imatge de les fulles del
ginkgo emportades pel vent o donant forma als pentinats són un motiu repetit
dins dels anomenats Ukiyo-e que retrataven escenes de la vida tradicional
japonesa dels segles XVIII i XIX. Actualment ens apareix el ginkgo com a símbol
de la ciutat de Seul i de la Universitat d’Osaka.
L’ús
medicinal de les fulles i  fruits apareix
esmentat en els llibres de medicina xinesa tradicional; s’atribueixen al ginkgo
efectes beneficiosos sobre el cor i els pulmons. Actualment existeixen
plantacions de ginkgos per aprofitar-ne, per a la indústria farmacèutica, els
seus compostos químics. Els fruits del ginkgo són presents a la cadena alimentària
asiàtica ja que sempre s’han recollit i es mengen bullits o fregits. També
s’han utilitzat en la cerimònia del té o com a complement per beure sake.
El botànic i metge alemany Engelbert Kaempfer
(1651-1716)  que va ser empleat de la
Companyia Holandesa de les Índies Orientals, va arribar al Japó el 1689. Va
romandre en aquest país dos anys. Visitant monestirs va trobar-se el ginkgo biloba que, en aquell moment,
només es coneixia com a registre  fòssil.
Per tant, té l’honor de ser el primer científic occidental en descriure aquesta espècie. De ben segur que que els científics xinesos, japonesos o coreans ja la coneixien. Cal tenir present, tal com em recorda l’amic Josep Maria Mallarach, que la medicina tradicional xinesa o el feng-xui són ciències, no pas “coneixements ecològics tradicionals” com de vegades, des d’Occident, despectivament se’ls anomena.


Kaempfer va endur-sen unes llavors i de tornada a Europa les plantà en el jardí botànic
d’Utrecht on encara es poden admirar els ginkgos nascuts d’aquelles llavors . Al
llarg del segle XVII  aquest singular
arbre s’estengué per Europa com a arbre ornamental. Està documentat que va
arribar a Anglaterra el 1754, a la ciutat de 
Montpeller el 1780 i als Estats Units el 1784. 

La magnòlia floreix

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on La magnòlia floreix

Aquests dies de principis de juliol,
passejant per alguns carrers de la meva ciutat, he gaudit de l’esplèndida
floració de les magnòlies i he decidit que calia indagar quelcom vers les
característiques botàniques i els valors culturals d’aquest magnífic arbre.
La magnòlia comuna (Magnolia grandiflora) és un arbre de la família de les magnoliàcies i una de les espècies
emblemàtiques del bosc planifoli de la plana costanera atlàntica dels SE dels
Estats Units. Cal esmentar que el gènere Magnolia,
com el Liquidambar, Sequoia o Ginkgo, també va créixer en terres europees fins al Plesitocè, en
que va desaparèixer al no superar els desplaçaments latitudinals de la
vegetació derivats de les glaciacions. Cal remarcar que en el continent europeu,
a diferència de l’americà, les grans serralades tenen una orientació est – oest
i, a més més, existeix el mar Mediterrani i el desert del Sàhara. Tot aquest
conjunt d’elements dificultà o impedí el retorn d’alguns tàxons un cop
finalitzades les glaciacions, provocant, en alguns casos, la seva desaparició
en terres europees.

Flor de la magnòlia

Es tracta d’un arbre que pot fer-se molt gran
i que té unes fulles perennifòlies, amb l’anvers d’un verd focs brillant i el
revers amb un to rovellat. L’element més vistós d’aquest arbre són les seves
grans flors que tenen entre 20 i 25 cm, són d’un color blanc cremós i,
sobretot, són molt aromàtiques. La família de les magnoliàcies és considerada com la més primitiva de totes les
famílies de les angiospermes, sobretot, per la morfologia de les flors, és a
dir, per la grandària i la disposició en espiral de les peces florals.
Al llarg del segle XVIII la Magnòlia va
arribar a Europa, però anteriorment ja es cultivava als Estats Units i a l’Amèrica
del Sud. Per la seva bellesa es convertí en un símbol del Romanticisme als
estats del sud dels Estats Units, i fou un dels emblemes de l’exèrcit
confederat durant la Guerra Civil nord-americana. La seva flor representa
l’estat de Louisiana des del 1900 i també des del 1952 és la flor i l’arbre el
de Mississipí. Aquest estat rep el sobrenom: The Magnolia State.

La flor de la magnòlia s’associa a la
noblesa, la perseverança, la dignitat i l’estima per la natura. Un exemple del
valor simbòlic d’aquesta flor el trobem en la seva utilització per titular la pel·lícula:
“Magnòlies d’acer” (Stell Magnolias) rodada per Herbert Ros el 1989 i que
explica la vida quotidiana en una imaginària ciutat de Lousiana d’un grup de
dones que lluiten per superar les adversitats que la vida els posa al davant.
El film emfatitza en la lluita de la protagonista contra la diabetis que
pateix.
Per alguns estudiosos del simbolisme dels
arbres, la magnòlia esdevé l’arbre còsmic ja que és una de les espècies més
antigues que existeixen sobre la terra i que en temps remots s’estenien per
altres continents. Cal esmentar que l’arbre còsmic representa el centre i, a la
vegada, l’inici del viatge imaginari per la història de la humanitat.
El primer botànic que va estudiar aquest
arbre va ser Charles Plumier que va viatjar per Amèrica per encàrrec de Lluís
XIV amb l’objectiu de catalogar noves espècies de plantes. El 1703 li va posar el
nom de Magnòlia en honor de Pierre Magnol que era el director del jardí botànic
de Montpeller. La primera referència europea ens apareix el 1732 quan una
magnòlia provinent de Mississipí, es plantà a Maillardière, prop de Nantes. Més
tard, Lluís XV plantà magnòlies al jardí del petit Trianon de Versalles. Poc a
poc la magnòlia es va convertir en un arbre ornamental molt apreciat a Europa mercès
a la seva elegància i vistositat i, sobretot, per l’extraordinari aroma de les
seves belles i perfumades flors blanques.

Magnolies d’un carrer de Mollet del Vallès

Temps de cireres

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Temps de cireres

Aquests dies als mercats
comencen a arribar les cireres. Aquest desitjos fruit- que omple de colors les
parades de fruita- anuncia l’arribada del bon temps i ha estat font
d’inspiració de nombroses poetes. Per exemple, Josep Carner va anomenar les
cireres com: “les joies de l’estiu”. La cirera també ha estat utilitzat
a la cuina en tot tipus de plats. La revista Cuines del mes de maig ens explica
com fer unes postres de cireres, maduixes i tomàquet amb formatge de cabra
gratinat o un calamar farcit de bou de mar i salsa de cirera. Ara bé, els
fruits i, sobretot, les flors del cirerer ens porten a pensar en el Japó.

Una plata de cirerers arribades del mercat

Al Japó s’ha celebrat des
de fa vora 1000 anys l’arribada de la primavera amb la festa del Hanami
(observació de flors de cirerer en japonès) que coincideix sempre amb el punt
àlgid del Sakura (floració dels cirerers) que sol ser pels darrers dies
del mes de març. La curta durada d’aquest fenomen, juntament amb unes
pràctiques religioses sintoistes i budistes, fortament lligades a la natura,
recorda als japonesos, i històricament a la seva casta guerrera els samurais,
la curta durada de la vida i la conseqüent joia i sentiment de gratitud que han
d’expressar pel fet d’estar vius.
Mentre dura la Sakura,
les famílies, els estudiants o els companys de feina, s’apleguen al parc més
proper i es troben junts sota els cirerers per fer un picnic a la japonesa, tot
menjant, bevent o cantant.

Les flors del cirerer tenen un significat especial ja
que anuncien l’inici de l’estació del renaixement de la vida i al Japó també és
senyal de que ja es pot començar a plantar l’arròs.
El cirerer com a arbre
simbolitza l’esperança. Per aquest motiu, el passat 11 de març que es
commemorava l’aniversari del terratrèmol que va afectar l’est del Japó, molts
japonesos van plantar cirerers prop del seus temples i també prop de la central
nuclear de Fukushima.

Lo Parot, una olivera mil·lenària inoblidable.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Lo Parot, una olivera mil·lenària inoblidable.
Aquesta primavera hem visitat un arbre excepcional. A prop d’Horta de Sant Joan, dins d’una finca privada, que amablement facilita l’entrada, i enmig d’un oliverar, ens apareix un veritable espectacle de la natura. Es tracta de l’olivera anomenada “Lo Parot” que vol dir el pare de tots els arbres ja que simplement és l’arbre més vell de tot el territori. Es tracta d’una olivera mil·lenària declarada arbre monumental el 1990 i que té  1,30 m d’alçada i una volta de canó de 7,45 m.
Observar aquesta olivera pot tenir el mateix encant històric que contemplar una ermita romànica ja que l’arbre es va plantar, possiblement, al mateix temps que s’aixecaven els murs d’aquests temples. Per tant, es tracta d’un veritable monument natural que ha nodrit moltes generacions d’habitants de la Terra Alta a partir de l’oli que s’ha pogut esprémer de les seves olives.
Lo Parot

L’olivera és un dels arbres més longeus de la Mediterrània. Entretenir-se a mirar la recargolada soca ens fa pensar en les tempestes, les ventades, les fredorades i les sequeres que ha suportat aquest arbre al llarg de la seva vida. Malgrat les ferides patides i la buidor de l’interior del seu tronc, “Lo Parot” segueix obrint la seva capçada cap al cel, talment com si ens digues: “segueixo essent aquí, esperant el sol i l’aigua de cada primavera per tornar a començar el meu cicle vital”.
Aquesta visita ens ha fet pensar en les oliveres mil·lenàries. Després de consultar blocs i notícies hem comprovat amb satisfacció  que la Taula del Sènia (www.tauladelsenia.org ) va encarregar el 2009 un recompte d’aquest arbres. El resultat va ser que van identificar-se en els 29 municipis de la Mancomunitat del Sènia, -que comprèn terres catalanes, aragoneses i valencianes-  4.157 peus que, a 1,30 m d’alçada del tronc tenen un perímetre superior a 3,5 m. 


Una de les iniciatives d’aquesta associació ha estat la promoció d’oli d’oliveres mil·lenàries. Certament un pa amb tomàquet  regat amb aquest oli és com degustar un pessic d’història.


Passejada per conèixer els valors culturals dels arbres del Montseny

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Passejada per conèixer els valors culturals dels arbres del Montseny

“En les meves consideracions de la Natura, tant en gran com en petit, me poso contínuament aquesta pregunta: Ets tu o és l’objecte que ara parla ?”
Pensaments de Goethe
Traduïts per Joan Maragall

El dissabte 29 d’octubre vam fer una passejada amb algunes de les persones que havien recolzat econòmicament l’edició del llibre: Els valors culturals dels arbres mediterranis (www.verkami.com ) .
 La passejada consistí en establir el lligam entre el bosc i la seva percepció per part dels poetes. El recorregut va anar des de l’abadia de sant Martí de Riells del Montseny fins al gorg negre de la riera de Riells. En el decurs de la passejada vam poder parlar de les característiques biològiques, silvícoles i culturals del vern, el castanyer, l’alzina, el faig i el xiprer.

Primera aturada de la passejada. Autora: Mercè Bruguera

Tot seguit, reproduïm els textos que Jaume Calsapeu va recitar il•lustrant les meves explicacions sobre els diferents arbres i el coneixement del nostres poetes.

El pollancre és un arbre que s’estén per tot el sud d’Europa i que presenta moltes varietats. Són arbres que s’enlairen molt, poden arribar a superar els 20 m. Sempre el trobem al costat dels cursos d’aigua, l’identificareu per l’escorça grisenca i per tenir les fulles, caduques i petites amb un àpex prou llarg.

El pollancre era l’arbre del semidéu Hèrcules ja que quan va baixar als inferns a lluitar contra Cèrber el gos dels tres caps, va fer-se una corona amb branques de pollancre i va encendre un foc sagrat a l’Olimp amb la seva fusta per tal de donar gràcies a Zeus per haver-li permès tornar dels inferns. Sota els pollancres vam recordar les paraules d’Italo Calvino i de Guerau de Liost.

“Ja he dit que ens passàvem hores i hores, damunt dels arbres, i no pas per motius utilitaris com fan tants nens, que només s’hi enfilen per abastar fruita o nius d’ocell, sinó pel plaer de superar bonys difícils dels tronc i forcalls, i arribar tan amunt com fos possible, i trobar llocs bonics on aturar-nos a mirar el món de baix, a fer bromes i dir coses als qui passaven per sota.”

Italo Calvino, El baró rampant.

Preludi
Parla el poeta
Mirant el bosc amb persistència
m’esdevé el temps eternitat
i se’m transforma l’existència
en un llarg somni improvisat.
I tot jo quedo obsessionat:
el bosc se’m torna pròpia essència
i de mon jo la consciència
se fon dins l’ampla immensitat.
I veig els arbres per dins meu,
i les arrels veig dins la terra,
veig les entranyes de la serra,
veig els cimals sota la neu.
I al fons de tot m’hi veig a mi
guaitant dins meu el bosc lluir.
Guerau de Liost (1878-1933)

El vern és un arbre de ribera que s’estén per tota la mediterrània des de les muntanyes del litoral als torrents del Pirineu. Es caracteritza per tenir una escorça entre marronosa i grisenca, unes fulles d’un verd fosc i un limbe arrodonit i lleugerament dentat. Al costat dels verns en Jaume va llegir aquest poema de Celdoni Fonoll.

El vern
Salzes, pollancres, i freixes, i arç blanc,
amb tu conviuen en gerdes vernedes.
Plana i muntanya t’agraden, bell vern,
i ran de l’aigua sempre fas estada.
Celdoni Fonoll

L’alzina és l’arbre mediterrani per excel•lència, té les fulles perennes, lanceolades, amb l’anvers d’un verd fosc i el revers de color grisenc, el seu fruit és la gla.

L’arboç. Autor: Toni Matínez

L’alzina era l’arbre de Júpiter i simbolitzava la fermesa i la fidelitat. Fins i tot les seves branques també eren utilitzades com a corona pels vencedors dels jocs de Nemeos que es van instituir per rememorar els dotze treballs d’Hèracles. Sota l’alzinar vam llegir el poema de Guerau de Liost. “L’alzina” i la predica als ocells de sant Francesc d’Assís.

L’alzina
Quan el bosc camina
cap a la vellura,
en venir l’hivern,
serves, tu, alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.
Tot forcats impliquen
barreges de liquen
i vesc de Nadal.
Cap alè no et torba,
druïdessa orba,
metall vegetal.
L’hivern és vingut:
plovisquegen glans
de la fortitud.
Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.
Guerau de Liost

“Vosaltres espereu-me ací, en el camí, i jo aniré a predicar a nos germans els ocells. I entrà en el camp i començà a predicar als ocells que eren a terra. I sobtadament els que eren al cim dels arbres vingueren prop d’ell; i tots plegats no es mogueren gens mentre sant Francesc els feia prèdica. I en acabat i tot no se n’anaven pas, fins que els dongué la seva benedicció”.

” Ocells, germans meus, molt obligats esteu envers Déu, el vostre creador, i sempre i en tot lloc l’heu d’alabar, perquè us ha donat el vestit doblat i triplicat,.., Altrament vosaltres mai no sembreu ni colliu; i Déu us manté i us dóna les fonts i els rius per a la vostra beguda, i muntanyes i valls per al vostre recer, i els arbres acimats perquè hi feu el niu. I, per tal com no sabeu de filar ni de cosir, us vesteix a vosaltres i als vostres fills; molta d’amor, doncs, us mena el Creador, amb tant de beneficis com us fa; guardeu-vos, per això, germans meus, del pecat de la ingratitud; al contrari, cerqueu sempre de lloar Déu”

El faig és un arbre atlàntic i pot esdevenir un arbre força alt i corpulent. Presenta un tronc ben recte, una escorça llisa i grisenca, les seves fulles són caduques, tendres, ovades, lleugerament dentades amb un marge estretament pilós. Els seus fruits s’anomenen fages. A l’aixopluc d’un monumental faig es van llegir: un poema de Guerau de Liost, un text de Joan Amades i un altre d’Eugeni d’Ors.

sant Francesc d’Assís

Avets i faigs
Gòtics semblant el faig, l’avet,
puja, segur, l’avet ombriu,
rígid de fulles, d’aire fred,
car és d’un gòtic primitiu.
Amb son fullatge trèmul, net,
ben altrament, el faig somriu,
més joguinós que massa dret,
car és d’un gòtic renadiu.
L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles del bagueny
on de la llum es trenca el raig
Són les agulles sobiranes
que, en les altures del Montseny,
del vent concerten les campanes.
Guerau de Liost

Jaume Calsapeu recitant uns versos. Autor: Toni Martínez

Les fades o goges que són, segons Joan Amades, uns:

“[…] éssers fantàstics, impalpables, i invisibles, personificades sota la forma de dones de bellesa sens igual. Amagades de dia entre ombrívols llocs solitaris, gaudint de les delícies dels cants dels ocellets, o entre delitosos i falaguers entreteniments, sense ésser mai sorpreses per les atrevides mirades dels mortals. La llampant ombra de la seva encisadora boniquesa, de les riqueses dels seus vestits i la preciositat de les seves joies i les resplendors que desprenia l’ombra del seu cos, s’entreveien quan sortien a esbargir-se a la claror de la lluna i de les estrelles després d’haver assenyalat el gall la mitjanit, i només aleshores es manifestaven als vivents ja ballant i emmirallant-se sobre les plàcides aigües ja entonant encisadors càntics als esperits de la boscúria”

“Eren mil veus. Era un himne generós d’orgue magnífic.

Les aigües del Montseny prenen en descendint els camins més sobtats. Clars camins entre les pedres nues, o celats entre les tofes de les arbredes; camins de torrent, camins de xaragall, camins de gorja i de cascada. Les venes es destrien, serpegen, es separen, tornen a ajuntar-se, rompen o s’esmunyen, s’adormen o bullen i es precipiten furients. Les més variades caixes i conques fan a aquestes líquides cordes de ressonador o recullen el buf d’aquesta aspiració en tubs de planyívola o serena música, o triomfal. Ara llencen un mugit formidable, ara canten, ara parlen, ara parlotegen, ara ploren en lent degotall, ara, ascondides, eleven un tenuíssim sospir. Mil veus, mil veus i una sola”

Eurgeni d’Ors.

En darrer lloc, en Jaume va llegir l’adient poema: “Novembre” de Miquel Martí i Pol i tot seguit vam degustar per homenatjar la propera diada de Tots Sants uns panellets i una mica de vi dolç.

Panellets i vi dolç a punt de ser degustats al mig del bosc. Autora: Mercè Bruguera
Novembre
Comença el mes de novembre,
castanya va, castanya ve,
i panellets també.
Un començament tan dolç
més d’una vegada enfita,
per això és molt prudent
menjar sense demesia,
perquè no queda gens bé
pecar de golafreria.
El mes comença amb Tots Sants,
després ve Santa Cecília,
patrona, com prou se sap,
del ritme i la melodia
que ens desvetllen els sentits
si més no per les musiques.
Novembre, mes de tardor,
que l’hivern ja ens anuncies,
els teus silencis són plens
d’una música molt fina
que ens ressona al fons del cor
com una cançó petita
i ens ajuda a fer-nos grans
sense gens de melangia.
S’acaba el mes de novembre,
castanya ve, castanya va,
que el torró ja vindrà.

Miquel Martí i Pol

El castanyer és un arbre caducifoli que viu a les zones temperades del planeta. Les seves fulles dels són simples, de forma ovalada, acabades en punta de llança i d’una longitud que va des dels 10 fins als 30 centímetres i una amplada de 4 a 10 cm. Les flors apareixen de finals de primavera a principis d’estiu. Es troben disposades en llargs aments que només porten flors masculines. Les flors femenines, que són les que evolucionen cap a un fruit, es troben en petits grups. El fruit, la castanya, és una càpsula espinosa en cúpula que fa entre 5 i 11 centímetres de diàmetre i conté de 2 a 7 castanyes. Les castanyes són molt apreciades per la gastronomia d’alguns països, tot i que sovint són considerades “menjar de pobre”. La paraula Castanea prové d’una ciutat grega: Castanea . També es valora molt la fusta dels arbres, sobretot, la dels rebrots tendres.

L’única espècie que es troba de forma natural a les nostres contrades és el castanyer mediterrani, castanyer europeu o arbre de la castanya (Castanea sativa).

El nostre castanyer va ser portat pels Romans quan van conquerir la Península, de fet, els Romans portaven a cada lloc on conquerien l’Olivera, el Castanyer i la Vinya. Es creu que el Castanyer és autòcton del Mar Negre i de diverses zones de l’Àsia Menor però l’imperi Romà en va generalitzar el seu cultiu per tot Europa. A Catalunya, la màxima expansió del castanyer va ser al S. XIX.

La simbologia cristiana pren la castanya com a símbol de la castedat i del triomf de la virtut per sobre de les temptacions de la carn ja que les punxes de la seva clofolla són un element de protecció i defensa.

Tots els participants menys el fotògraf. Autor: Toni Martínez

Al peu d’un centenari castanyer vam llegir aquest poema de Guerau de Liost

Al castanyer de les nou branques
Ets mil•lenari. Tens la soca plena i llisa.
Quatre homes no la poden, minúsculs, abraçar.
I ets canelobre de nou tanys qui es subtilitza
en nou blandons mirífics d’improvisat altar.
Oh els nou germans, esplèndids bessons, qui de la soca
ubèrrima s’exalten, apoteòsic chor!
l’espessa copa agiten quan l’aura freda els toca
com els blandons mirífics la flamarada d’or.
Als teus companys de prada qui, esgarbats, baumats,
t’admiren com prodigi d’aquella raça impura,
amb alta compassió te’ls guaites subjugats.
Per entre tes pomposes arrels l’aigua s’atura.
I al teu voltant la prada, com un sagrat jardí,
estén les seves vardes catifes de setí.

Guerau de Liost

La història del xiprer va lligada a Ciparissus el qual era un jove que habitava a l’illa de Ceos al mar Egeu. Vivia feliç amb un cérvol que sempre l’acompanyava. Un dia va sortir a caçar i veié, enmig dels arbres,un cos d’animal que es movia i dispara el seu arc ferint mortalment l’animal. Quan s’acosta, s’adonà que havia mort el seu cérvol estimat. Plorant amargament va decidir morir també ell. El déu Apol•lo es va compadir del pobre jove Ciparissus i quan aquest li va demanar que li fos permès plorar per sempre, el va convertir en un xiprer. Per aquest motiu, el xiprer, simbolitza, entre d’altres atributs, la tristesa.

Com que és un arbre que creix esvelt i alt ja que pot arribar als 20 m. sempre se li han atribuït importants valors espirituals. Podríem dir que és l’arbre que simbolitza, com cap altre, l’acolliment, el repòs i el benestar i, per aquests motius, cavalca entre el cel i la terra.

El xiprer és l’arbre de la vida espiritual, sempre verd i vigilant i, a més a més, la seva esveltesa el converteix en una escala cap a Déu. Seguint aquesta simbologia coneguda arreu s’ha plantat xipresos al costat de molts edificis religiosos.

Al costat del xipresos que hi ha a l’entrada de l’abadia de Sant Martí de Riells van llegir, per acabar la passejada, uns versos de Carles Salvador sobre el xiprer i un poema de Mn. Pere Ribot, insigne lluitador de la cultura catalana que va viure en aquesta abadia fins a la seva mort.

Xiprers
Aquells raspalls que hi ha dins del calvari
De punta al cel i esperen nuvolades
Són plens de goig davant la volta blava.
Ells van creixent ple gust d’ésser útils,
Per fer-se poc a poc menys manejables,
Per viure eternament en ampla vaga.
Només l’estel exorna els vèrtexs,
Només l’ocell fa niu en llurs brancatges.
(Ocell i estel – mon cor!- refils i brasa).

Carles Salvador
L’aire del Montseny
He trobat el meu terreny
i la meva llibertat:
la muntanya, l’aigua, el prat,
l’aire, l’aire del Montseny.
Cada timba, cada greny,
misteri de soledat:
el parell, l’home, el ramat,
l’aire, l’aire del Montseny.
Tot és pur, dolç i ferreny
i fort com l’eternitat:
silenci, pau i combat,
l’aire, l’aire del Montseny
Mn. Pere Ribot

Sota la Figuera

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Sota la Figuera

Una de les grans alegries d’escriure aquest bloc és rebre els comentaris i els agraïments de les persones que el llegeixen. Dies enrere vaig escriure un text sobre els records que tenia José Saramago del seu avi i la relació que mantenia amb els arbres. La imatge d’avi i nét passant una nit sota la capçada d’una figuera ha reobert el bagul dels records d’un bon amic meu: Jordi Mas. Tot seguit us presento el text que em va enviar.

“A casa, teníem una figuera molt gran. De noi sovint hi estava enfilat. Entre dues branques que acollien el meu cos casi estirat, mirava el cel entre les fulles inquietades pel vent, i pensava. Aleshores tindria entre deu i dotze anys. M’engolia la solitud i la tristesa pels fets que em varen portar a viure a aquella casa de Mollet on no hi coneixia ningú. Els meus, es varen quedar a Badalona. Sol, els moments de nostàlgia se’m repetien sovint i l’arbre, encara que mut, sempre hi va ser. I ens vàrem fer amics. I vàrem intimar. I ara, la gran figuera físicament ja no hi és, però forma part dels meus records d’infantesa, i allà, s’hi ha quedat per sempre”.



Capçada d’una figuera de Gallecs

 Després de llegir el valor emocional que genera la figuera en aquest amic, us convido a repassar plegat les seves característiques i la seva simbologia.

La figuera és un arbre que pertany al gènere Ficus i el seu nom científic complert és Ficus carica. El Ficus carica és l’única espècie del gènere Ficus que es troba en estat silvestre a Europa. La figuera és originària de la Mediterrània oriental i de l’oest d’Àsia. De fet, en el seu nom científic Ficus carica, es fa referència a una regió de Turquia, la Cària.

La figuera és un arbre de 5 a 10 metres d’alçada, de capçada ampla, amb fulles força dividides. Floreix del febrer a l’abril i dóna lloc a la figa que és un fruit carnós, dolç i amb altes connotacions eròtiques . La figa madura durant l’agost, setembre i octubre.

La figuera és un arbre molt rústec i resistent a la secada i a la salinitat. Accepta terres calcàries i lleugerament àcides i també amb poca fondària, però els millors rendiments resulten amb sòls amb bona capacitat d’emmagatzemar aigua.

Als Països Catalans era, tradicionalment, un dels conreus principals però actualment és un conreu en regressió, malgrat que domina encara en gran part del paisatge de la Mallorca septentrional i es troben figueres arreu de la resta del territori.

Segons la mitologia clàssica La figuera estava consagrada a Demetres, la deesa de l’agricultura, i prop del seu santuari d’Euleusis hi havia un bosquet de figueres. Segons la mitologia grega Demetres va deixar l’Olimp i va baixar a la terra disfressada de vella i va ensenyar als homes i dones els secrets de l’agricultura. Fitaclos, un atenenc que va tractar la dea amb gran hospitalitat, va rebre a canvi una figuera i va ser el primer a conèixer els secrets del seu conreu.

En els textos bíblics la figuera i el seu fruit són de gran valor simbòlic i, sobretot, producte de l’ alt valor alimentici de la figa ja que té calci, potassi, ferro i fòsfor. Per tant, és molt comú associar la figuera a la fertilitat i l’abundància. Hi ha molt passatges bíblics que responen al símbol esmentat: “No us l’escolteu! Això us diu el rei d’Assíria: Feu la pau amb mi, rendiu-vos, i cada un de vosaltres podrà menjar els fruits de la seva vinya i de la seva figuera, i beure l’aigua de la seva cisterna” (1Re 5,5)i “Cadascú s’asseurà a l’ombra de la seva parra o de la seva figuera, sense por de ningú. Ha parlat el Senyor de l’univers” (Mi 4,4).

Figuera al peu del camí que porta cap a l’ermita de Gallecs

Per acabar aquesta entrada reproduirem  un poema de Josep Carner titulat: “la Figuera”
Dónes, figuera, quan l’aire rutila,
bosses de mel a l’amic i a l’estrany;
mar, casa i horta coneix i vigila
la teva soca de pell d’orifany.
Has vist Adam, fill rebel de l’argila,
l’àngel irós i el seu mal averany;
i si Jesús maleí fora vila,
Erma de fruits, la figuera d’antany,
ara, en abril, quan es gerda la brossa,
Qui ve de vèncer la mort en sa fossa
a tu decanta la mà transparent,
i verdes flames encara desnia
en cada branc que l’hivern abaltia,
oh canelobre del vell Testament !

El teix

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El teix
El teix (Taxus baccata) és un arbre que s’estén per Europa, el nordoest del continent africà, el nord d’Iran i el sudest asiàtic. El nom genèric Taxus, és romà i l’esmenten Plini i Virgili, tot i que derivat del mot grec “taxis” que vol dir fila, per la disposició de les seves fulles o de “toxicos” que significa verí. El nom específic baccata prové del llatí “bacca”, baia, amb referència al tipus de fruit.
El teix té una fulla perenne i linear i és d’alçada mitjana ja que no sol passar dels 10 m, tot i que, en alguns casos pot arribar a atènyer fins uns 20 m. Té el tronc gruixut, d’escorça bruna i llisa, que es clivella i cau formant crostes. Capçada de forma piramidal, d’un verd trist i fosc, formada per branques molt obertes. És un arbre de creixement molt lent i se n’han trobat exemplars mil·lenaris. El Teix de Fortingall (www.forestry.gov.uk) és un vell teix que es troba en un pati al poble de Fortingall, a la regió de Perthshire, a Escòcia. Durant molt temps es va estimar que la seva edat havia d’estar entre els 2000 i els 5000 anys; investigacions recents tendeixen a situar-ho en el límit inferior, és a dir, entorn dels 2000 anys d’edat. Això seguiria convertint-ho en l’arbre més vell del que es té notícia a Europa. Malgrat la seva edat i els atacs soferts, el teix està aparentment en bon estat i podria tenir per davant diversos segles més de vida. Actualment es troba protegit per un clos no gaire alt, amb unes reixes, que no permet apropar-se però sí poder observar-lo i fotografiar-lo.
Teixos al monestir de Sant Benet del Bages
Les Inflorescències masculines, són molt petitones situades a les axil·les de les fulles. Les flors femenines solitàries les trobem a l’extrem d’un petit eix axil·lar revestit de bràctees, molt petites i poc visibles, amb aspecte de borrons escamosos, donen una sola llavor de color verdós bru, que es guarneix amb un embolcall carnós de color roig viu que actua d’element d’atracció dels ocells encarregats de dispersar les llavors. Floreix a finals d’hivern o al començament de la primavera i el fruit madura a final d’estiu o a la tardor del mateix any.
El teix viu en qualsevol tipus de sòl, encara que millor en els calcaris, però sempre en llocs fresquívols, humits i de sòl profund, normalment en barrancs i fondalades de muntanya. Resisteix bé el fred i requereix un cert grau mínim d’humitat en l’ambient i en el sòl.
El teixos es creu que eren arbres amb un valor místic i sagrat en cultes pagans precristians. En moltes ocasions, el teix apareix esmentat com l’arbre de la vida i de la mort. El fet de ser un arbre de llarga vida  i perenne li dóna un simbolisme positiu, motiu pel qual apareix sovint al costa de les esglésies, cementiris, etc. Moltes parròquies de l’Església Anglicana van celebrar l’any 2000 amb festes entorn dels teixos que havien provat que vivien des de l’època de Jesús.  El teix, també, era considerat un arbre nefast i inquietant ja es manté verd tot l’any, tal com si tingues un pacte amb el diable i, a més a més, les seves fulles i fruits són tòxiques. Per tot plegat, algunes tradicions medievals consideraven que aquest arbre estava associat amb la mort i l’altre món. Per tant, era plantat en els cementiris i la seva fusta era utilitzada per fabricar arcs i fletxes i els seus fruits tenien una utilitat verinosa i avortida.
Les fulles linears del teix

La simbologia de la Palmera datilera

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on La simbologia de la Palmera datilera
La palmera datilera (Phoenix dactylifera)té un únic tronc i pot arribar als 15-20 m d’alçada. Les seves fulles fortament dividides arriben al mig metre. Els fruits que es desenvolupen en ramells s’anomenen dàtils i són d’una gran importància en els països musulmans. Per exemple, els dàtils amb llet són la primera menja quan es pon el sol en el temps del Ramadà.
La distribució original de la palmera datilera és desconeguda, però hom creu que era als oàsis dels deserts del nord d’Àfrica. El seu conreu va començar a la part oriental de la península aràbica vers el 6000 AC. i, posteriorment, va convertir-se en un dels més importants arbres conreats a l’antic Egipte. Des d’aquesta zona s’ha estes per tota la mediterrània.
El simbolisme de la palmera es remunta a la civilització egípcia on representava el triomf de la vida sobre la mort i les seves grans fulles eren considerades com la volta celeste. Cal recordar que la vida a Egipte transcorre al voltant del Nil ja que a banda i banda hi ha desert. Per tant, un arbre que oferia ombra i fruits era una benedicció.
Pashedu s’agenolla davant d’una palmera. Pintura de la tomba de Pashedu, Deir-Medina, XIX Dinastia
 
La palmera ens torna a aparèixer relacionada amb la religió cristiana i per tant  dins del textos bíblics. Segons una llegenda, recollida en els evangelis apòcrifs, quan la Sagrada Família fugia cap a Egipte i en un moment que Maria havia de donar el pit, es van aturar al peu d’una palmera i aquesta per amagar-los dels soldats es va ajupir per tapar-los amb la seva capçada. Aquest trasbals va generar que una gota de la llet de Maria caigués sobre la roca i aquesta es va tornar blanca. Aquesta llegenda està en l’origen de la gruta de la llet de Betlem i, per aquest motiu la palmera és símbol d’acollida i hospitalitat i, a la vegada, és una de les imatges de la verge Maria.  Aquest episodi de la palmera i la sagrada família ha inspirat un gran nombre d’obres d’art.
D’altra part, la fulla de la palmera, conjuntament amb branques d’olivera, va ser utilitzada pels habitants de Jerusalem per festejar l’entrada de Jesús i,en conseqüència, simbolitza el triomf o la victòria sobre el pecat i la mort i, per tant, molts màrtirs porten una branca de palmera o palma a la ma ja que han vençut el martiri i la mort . Un altre exemple on apareixen juntes l’olivera i la palma el trobem al segon llibre de Macabeus ( 2M 14, 4) quan Alquim anà a trobar al rei Demetri: “Es presentà, doncs, davant el rei Demetri cap a l’any cent cinquanta-u per fer-li ofrena d’una corona d’or, una palma i les tradicionals branques d’olivera del temple”.
 Per alguns autors la palma esdevé l’arbre de la perfecció ja que el seu fust és recte, es projecta cap al cel i les fulles són simètriques. Per tant, la palmera també es presenta com a símbol d’immortalitat i, a la vegada, ens evoca el paradís perdut.
Descans en la fugida d’Egipte. Pintura de Fernando Llanos (1507) Catedral de València
Per il·lustrar  l’episodi de la palmera que dona aixopluc a la sagrada família reproduirem uns versos de Jacint Verdaguer del poema: La palmera.
Mentres la Verge s’asseu,
de l’arbre aguaita la cima;
carregada és de fruit d’or
com núvia de pedres fines:
-Josep, si els pogués haver
dos o tres dàtils prendria.
-Alterosos són per mi,
-Ai! Lo meu braç no hi arriba.-
L’infant Jesús quan ho sent
diu a la palmera: -inclina’t-
i l’arbre abaixa el front
a les plantes de Maria,
qui en floreja els dàtils d’or
com los joiells en botiga

En suport al poble japonès, parlarem del seu arbre nacional: el cedre roig japonès

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on En suport al poble japonès, parlarem del seu arbre nacional: el cedre roig japonès
Aquests dies patim, enormement, a l’observar els terribles efectes del tsunami i ara els perills de fuites radioactives de la central nuclear de Fukushima. Per aquest  motiu he pensat que la millor manera d’encoratjar al poble japonès era parlar del seu arbre nacional: el cedre roig japonès. Ja que de ben segur que la fortalesa d’aquest arbre és present en l’ànima d’aquest treballador, amable i sofert poble.
El cedre roig japonès o Sugi  (Cryptomeria japonica) és l’arbre nacional del Japó. Cal precisar que pròpiament no es tracta d’un cedre doncs aquest gegant és un representant de la família de les taxodiàcies. Per tant, és un parent de les sequoies. El sugi és un arbre perennifoli molt alt ja que en ocasions pot arribar als 70 m d’alçada; posseix uns diàmetres que sobrepassen els 4m i la seva escorça grisenca i vermellosa amb tires verticals és realment particular.
Quan el cedre roig té molts anys pren el nom de Yakusugi, el qual en ocasions forma boscos molt especials que tenen la consideració de sagrats. Un dels exemples, més espectaculars, de bosc sagrat, el trobem a l’illa de Yaku-shima . Només cal tenir present que els arbres d’aquesta illa poden arribar a tenir de 3 a 5 m de diàmetre, més de 30 m d’alçada i, majoritàriament són mil·lenaris. El Yakusugi de més edat que ha estat identificat fa 25,3 m d’alçada, una circumferència a l’alçada del pit de 16,4 m i es calcula que té més de 7.000 anys.
Cedre roig japonès del temple de Nikko. Fixeu-vos que al seu peu els japonesos pengen desitjos escrits que s’anomenen Omikuji