Entrar i caminar pel
bosc és endinsar-se en un univers propi i, normalment, sense gaires petjades
que ens recordin l’acció de la societat. En ocasions, submergir-se dins
l’univers forestal és entrar també dins d’un marc ple de simbolismes i pors. El
forestal italià Alfonso Alessandrini ens
parla en el seu llibre: Pensare il bosco, de que la passejada pel bosc pot
esdevenir també una caminada humanista ja que el bosc està ple de
corriols, com la vida mateixa, i, per tant, de decisions. També és ple
d’entrebancs, esforços i reptes. Ara bé, si els sabem trampejar el bosc es
converteix en un espai ple d’olors i sensacions. Però, segons Alessandrini, el
més important d’endinsar-se en el bosc és que ens situa en el marc natural on
esdevenim veritablement el que som: una espècie més intentant sobreviure.
bosc és endinsar-se en un univers propi i, normalment, sense gaires petjades
que ens recordin l’acció de la societat. En ocasions, submergir-se dins
l’univers forestal és entrar també dins d’un marc ple de simbolismes i pors. El
forestal italià Alfonso Alessandrini ens
parla en el seu llibre: Pensare il bosco, de que la passejada pel bosc pot
esdevenir també una caminada humanista ja que el bosc està ple de
corriols, com la vida mateixa, i, per tant, de decisions. També és ple
d’entrebancs, esforços i reptes. Ara bé, si els sabem trampejar el bosc es
converteix en un espai ple d’olors i sensacions. Però, segons Alessandrini, el
més important d’endinsar-se en el bosc és que ens situa en el marc natural on
esdevenim veritablement el que som: una espècie més intentant sobreviure.
L’atleta Kilian Jornet
ens descriu en el seu llibre: Córrer o morir, els sentiment de por que li genera el bosc: “La por de perdre’ns, de no trobar la sortida, d’un atac sobtat d’un
llop, ens espanta, i, irracionalment, a cada petit soroll o en percebre un
moviment, girem el cap esperant l’atac, busquem la sortida d’aquest pou profund per por de morir, indefensos
enmig de la natura. Crec que és la por de morir la que ens espanta quan no
estem en contacte amb res d’humà”.
ens descriu en el seu llibre: Córrer o morir, els sentiment de por que li genera el bosc: “La por de perdre’ns, de no trobar la sortida, d’un atac sobtat d’un
llop, ens espanta, i, irracionalment, a cada petit soroll o en percebre un
moviment, girem el cap esperant l’atac, busquem la sortida d’aquest pou profund per por de morir, indefensos
enmig de la natura. Crec que és la por de morir la que ens espanta quan no
estem en contacte amb res d’humà”.
En parlar de
caminar pel bosc en venen a la ment els versos de Joan Maragall sobre la fageda
d’en Jordà
caminar pel bosc en venen a la ment els versos de Joan Maragall sobre la fageda
d’en Jordà
El caminant, quan
entra en aquest lloc,
entra en aquest lloc,
comença a
caminar-hi a poc a poc;
caminar-hi a poc a poc;
compta els seus
passos en la gran quietud:
passos en la gran quietud:
S’atura, i no sent
res, i està perdut.
res, i està perdut.
Li agafa un dolç
oblit de tot el món
oblit de tot el món
en el silenci
d’aquell lloc profund,
d’aquell lloc profund,
i no pensa en
sortir, o hi pensa en va:
sortir, o hi pensa en va:
És pres de la
fageda d’en Jordà,
fageda d’en Jordà,
presoner del
silenci i la verdor.
silenci i la verdor.
Que interessants i
alliçonadores les paraules del poeta sobre el caminar pel bosc: cal fer-ho
tranquil·lament, aturar-se de tant en tant, oblidar-se d’on venim, gaudir del
silenci i un acaba sentint-s’hi presoner.
alliçonadores les paraules del poeta sobre el caminar pel bosc: cal fer-ho
tranquil·lament, aturar-se de tant en tant, oblidar-se d’on venim, gaudir del
silenci i un acaba sentint-s’hi presoner.
L’única
recomanació que us faig és que a la natura hi hem d’anar sense mòbil, sense
rellotge, sense càmera fotogràfica, sense pulsòmetre, sense música enganxada a
l’orella… En conseqüència, cal oblidar-se dels minuts, de les hores, de les
pulsacions, de la música, dels missatges… Cal recordar que la tecnologia ens
aparta o, millor dit, dificulta la mostra connexió amb l’entorn. En conlcusió,
cal fer l’esforç per sortir de casa amb les butxaques buides d’estris
electrònics i la ment oberta per integrar-nos dins de la mare terra.
recomanació que us faig és que a la natura hi hem d’anar sense mòbil, sense
rellotge, sense càmera fotogràfica, sense pulsòmetre, sense música enganxada a
l’orella… En conseqüència, cal oblidar-se dels minuts, de les hores, de les
pulsacions, de la música, dels missatges… Cal recordar que la tecnologia ens
aparta o, millor dit, dificulta la mostra connexió amb l’entorn. En conlcusió,
cal fer l’esforç per sortir de casa amb les butxaques buides d’estris
electrònics i la ment oberta per integrar-nos dins de la mare terra.