L’última trobada

Fa uns dies vaig tenir la fortuna de veure,
al Romea, l’excel·lent obra de teatre: “L’última trobada”, que es fonamenta en
el llibre de Sandor Marai que té el mateix títol. Tant al teatre com al llibre
el bosc juga un paper clau. Com sempre l’espai forestal és un territori de
dubtes i desitjos. Per tal que copseu el paper del bosc i gaudiu de la
magnífica prosa de Marai us n’adjunto un breu fragment.

“Era
l’instant en què la nit se separa del dia, i el món inferior del superior. I
potser hi ha altres coses que també se separen. L’instant en què la profunditat
i l’altura, la llum i la foscor, encara es toquen en el món i en l’ànima
humana, en què els dorments es desperten sobresaltats dels seus somnis pesants
i turmentosos, i els malalts sospiren profundament perquè s’adonen que s’ha acabat
l’infern de la nit i aviat el seu lloc l’ocuparà una sofrença més lleugera,..,
Ja no és de nit, però encara no és de dia. El perfum del bosc es fa aspre i
salvatge com si tots els organismes vius comencessin a despertar-se en el gran
dormitori del món; com si tot, les plantes, les bèsties i fins i tot els ésser
humans, exhalés els seus secrets i els seus sospirs. El perfum de les fulles
humides, de les falgueres, de les escorces cobertes de molsa, del corriol del
bosc cobert de rosada i ple de pinyes desfetes, de fulles i d’agulles de pi que
formen un tapís lliscant, surt de la terra, com el perfum de la suor dels
cossos dels amants en l’ímpetu de la passió. És un instant carregat de misteri;
els antics pagans el celebraven en la profunditat dels boscos, amb devoció, amb
els braços ben oberts i la cara mirant cap a Orient, amb el mateix sentit màgic
d’espera amb què l’home lligat a la matèria espera eternament l’arribada de la
llum, és a dir, de la raó i del sentit comú. En aquesta hora les bèsties van a
abeurar-se. La nit no s’ha dissolt del tot encara, al bosc encara passa alguna
cosa, els animals nocturns encara estan desperts i estan a l’aguait,.., La nit
s’entreté encara al fons del bosc: la nit i tot allò que aquesta paraula
significa, amb la consciència de la presa, de l’amor, de la vagabunderia, de la
mateixa joia de viure i de la lluita per la supervivència. Aquest és l’instant
en què en l’espessor del bosc, i també en la foscor dels cors humans passa
alguna cosa
”

L’evolució del paisatge forestal (1950-2013) a l’Alt Empordà, a càrrec de Jordi Bou Manobens i Víctor Àguila Gimeno

Actualment
l’Alt Empordà està dominat pel paisatge forestal i agrícola. Concretament la
coberta del sòl més important de la comarca és la de boscos (42.25%), que va seguida per conreus (33.33%) i matollars (20.48%). Principalment el bosc està
distribuït per la zona de la Garrotxa d’Empordà i el massís de les Salines, mentre
que a la plana si situen les principals zones urbanes i una gran extensió de
superfície de conreu. Per altra banda, al nord est de la comarca en el massís
de l’Albera, la Serra de Rodes i el cap de Creus, s’hi troba una important
superfície de matollars.

Evolució de les cobertes del sòl a l’Alt Empordà
Durant el període de 1957 a 2009


1957
1993
2009
Superfície (ha)
%
Superfície (ha)
%
Superfície (ha)
%
Boscos
45303,40
33,40%
48735,00
36,30%
52457,04
42,25%
Matollars
24030,50
17,70%
26868,00
20,10%
25424,43
20,48%
Pastures
1020,20
0,75%
2672,00
1,99%
4898,58
3,95%
Conreus
60616,50
44,60%
46644,00
34,75%
41384,37
33,33%



















En aquesta comarca la major part de bosc dens és alzinar (30.89%), mostrant així un
fort caràcter mediterrani en la vegetació. Amb una percentatge de superfície
molt similar (24.72%) hi ha la sureda, que tot i que avui en dia no és tant
aprofitada continua mantenint un recobriment important. També té un valor
significatiu la superfície de pi blanc (20.27%), la qual es concentra en el sud
de la comarca i a l’oest de Figueres. En comparació la resta de boscos tenen un
recobriment molt menor, però destaquen algunes espècies forestals, com les les
rouredes de roure martinenc (6.45%) i les fagedes (2.88%). Dos boscos amb una
distribució similar a l’Empordà, tot i que amb un gradient altitudinal
diferent. Es tracta de dos formacions forestals amb requeriments hídrics superiors,
motiu pel qual es troben en zones més muntanyoses com és el cas del massís de
les Salines i l’Alta Garrotxa. En aquestes zones hi trobem unes condicions
meteorològiques més optimes però que amb el canvi climàtic, poden acabar variant
i portant a la reducció de les masses forestals d’aquestes especies d’ambient
més humits.


Cal tenir present que el
paisatge forestal no sempre ha estat així, ja que els seus usos han canviat
molt al llarg del temps.
Actualment els
aprofitaments fustaners s’han reduït molt, però amb aquesta davallada de
l’activitat silvícola contrasta l’augment de noves activitats relacionades amb
el turisme i el lleure. Així doncs en el
s darrers 60 anys, la comarca de
l’Alt Empordà ha passat de tenir una economia fonamentada en el sector primari
a una economia dominada per el sector terciari amb serveis, indústria i turisme
al capdavant. Aquest procés no només ha significat un canvi econòmic sinó també
social produint un gran moviment de població cap a les ciutats que ha provocat
l’abandonament de les zones agràries més marginals, conreus i pastures. Aquest
abandonament ha suposat l’increment de la superfície forestal i la eliminació
d’espais oberts suposant això la homogeneïtzació del paisatge forestal.

El creixement
esmentat del sector serveis i turisme, s’ha vist reflectit en la massificació
de construccions en la costa alt empordanesa amb l’edificació de segones
residencies i establiments turístics. Aquest conjunt de canvis han portat a
duplicar la densitat de població de l’Alt Empordà en els últims 60 anys,
i
també ha suposat la reducció de la superfície forestal del litoral empordanès. 
A
tots aquest factors de canvi esmentats, cal afegir-hi el foc, que ha estat i
segueix sent un dels factors més importants de modificació del paisatge
forestal
  a l’Alt Empordà, sobretot quan
es donen situacions de sequera i quan bufa el vent del nord o tramuntana. Això
fa que en algunes zones on hi ha recurrència d’incendis, els boscos
mediterranis d’alzines, sureres i pins es converteixin amb extenses superfícies
de matolls i arbustos.
El
futur els boscos de l’Alt Empordà, igual que la majoria de boscos del món es
veurà influenciat pel canvi climàtic. Per una banda els intensos períodes de
sequera podran produir la mort per estres hídric de molts arbres, i per altra,
podran augmentar el nombre i intensitat d’incendis. Per això podem pensar que
es veurà
  fortament reduïda l’àrea de
distribució d’algunes espècies forestals com el faig i el pi roig. D’altres com
els roures, la pinassa i els suros també es preveu una certa reducció de la
seva superfície actual i
  algunes altres,
com pi blanc i alzina, faran un canvi de distribució cap a cotes més superiors,
desplaçant així especies de més altura o de ambients més humits.

L’evolució
que s’ha donat fins ara no ha de ser un element d’estudi purament acadèmic, si
no que ha de tenir implicacions en la gestió que es fa dels actuals espais
forestals de l’Alt Empordà. Només tenint en compte l’evolució que s’ha donat
fins ara i les projeccions futures, es podrà fer una bona gestió del paisatge
forestal de la comarca. Això vol dir continuar millorant la gestió dels
incendis, incidint sobretot en la seva prevenció, integrar el canvi climàtic en
la gestió forestal i fer una bona tasca de manteniment del la superfície
forestal.

Un
dels objectius a perseguir en la gestió del paisatge forestal de la comarca, ha
de ser aconseguir mantenir la diversificació dels boscos naturals i
l’estructura en mosaic en els terrenys agrícoles i oberts que caracteritzen
aquest entorn biogeogràfic mediterrani.

Les alzines reclamadores

Dies enrere l’Albert Gusi va enviar-me dues fotografies de
les alzines reclamadores del veïnat d’en Fares, a Fontcoberta (Pla de l’Estany)
i em va encuriosir la funcionalitat d’aquests arbres, que amb el pas dels anys
s’han convertit amb arbres monumentals. Un alzina reclamadora és un arbre que a
partir d’unes podes molt estudiades i de l’aplicació de pesos a les branques
exteriors, s’aconsegueix  una morfologia
molt curiosa ja que mentre l’interior resta força aclarit des de fora l’arbre
pren una forma molt arrodonida, on les branques arriben a tocar el terra i
apareixen algunes finestres, és a dir, espais de la capçada més aclarits. Com que
aquestes alzines creixen isolades entre camps, tenen una visualització molt
majestuosa(des del 1991 estan declarades alzines monumentals).

La bellesa de l’arbre contrasta amb la seva finalitat ja que
era un reclam per caçar ocells. A l’interior aclarit de l’arbre se situada el
caçador que emetia sons de reclam pels ocells. Quan les aus penetraven a l’interior
de la capçada de l’arbre per unes finestres que es deixaven obertes entre el
fullatge i si s’aturaven en alguna de les branques interiors que estaven untades
de vesc(que és un substància molt enganxosa); els ocells no podien suportar el
pes del vesc enganxat als seus peus i queien a terra on el caçador només havia
de collir-los.

Avui en dia aquesta pràctica ja no s’utilitza i per tant
aquestes alzines són el testimoni històric d’una manera d’utilitzar l’arbre.
Per aquest valor de testimoni d’un passat, l’administració forestal de la
Generalitat va dur a terme,  fa uns anys,
una poda per mantenir la morfologia de l’alzina reclamadora i recordar-nos el
seu  passat.

Nens, nenes i roures, a càrrec d’ Anna Maria Prat

Enguany, a la nostra sortida de tardor del 31 d’octubre, vam anar a peu des de  l’escola a “la Roureda de Can Comas”. La distància de l’Escola Vall del Ges, del barri de Montserrat de Torelló, a aquest indret és d’una hora, tot vorejant el Santuari de Rocaprevera i en direcció a Manlleu. Es pot dir que la caminada és de punta a punta de la vila de Torelló.
 
L’objectiu de l’activitat era l’observació del paisatge, tot caminant cap a la roureda, de tot allò que ens ofereix als nostres ulls aquesta estació tant bonica, tot i que, la tardor no té un rostre d’inici sinó tot el contrari un rostre de final i  una llum de comiat dins dels cicles de la Natura. És a dir, tot es replega cap a la intimitat per reposar durant un llarg període i on,dins d’aquest nucli vital, tot s’activarà  per tornar a sorgir amb força cap a la primavera. Som davant del portal d’un nou inici, doncs, perquè pugui succeir això cal que primer morir: “La tardor temps de mort per a Néixer a la Vida”.

A la sessió de tutoria, pocs dies abans de la sortida, els vaig començar a parlar d’alguns
dels valors intangibles de la natura: la contemplació i el silenci tot caminant per no perdre’ns cap detall, l’estacionalitat i  les característiques de la tardor, els sentits que hi podem posar… i des d’un primer moment ja vaig percebre el seu interès  perquè restaven tots molt atents a les meves explicacions i, també, participatius fent preguntes i aportant coneixements. Llavors vaig pensar, anem bé!! els interessa!!, perquè quan no interessa te n’adones que desvien les seves mirades cap a altres coses que els atrauen més.  A aquestes edats de 4t de Primària són molt naturals ja que diuen i mostren el que pensen.


El dia mateix de la sortida, al llarg del camí, van anar descobrint petites coses que els feien deturar i  comentar-ho, com: mira aquestes gotes sobre aquestes fulles semblen diamants (la bellesa de la natura), veus les teranyines glaçades entremig de les herbes del marge (on deu ser l’aranya? també està glaçada?, es preguntaven), els colors de les fulles de la tardor a dalt dels arbres i de les que havien caigut a terra. A aquestes edats el silenci total és impossible practicar-lo, doncs, tenen una necessitat vital de comunicar-ho tot.

 

Quan van arribar a prop del lloc, van esmorzar, van fer l’activitat dalt del turonet i, abans de dinar sota l’abric dels roures, van tenir l’oportunitat de poder gaudir d’aquesta petita roureda tot contemplant-ne els arbres, jugant a fer cabanes amb les branques i tronquets que hi trobaven per terra i observar els insectes,sobretot la varietat d’aranyes.  Al cap de poc els vaig demanar si havien abraçat mai cap arbre, van quedar mirant-me
amb ulls molts oberts i
els vaig convidar a abraçar els roures. Tot seguit d’aquesta experiència em van comentar que havien sentit una sensació positiva que havia recorregut el seu cos. Les seves cares reflectien un estat d’alegria. Fins i tot, per a mi va ser una sorpresa compartir això amb ells i elles, doncs, abans ni jo mateixa me n’havia
adonat tant de la sensació de viure la natura i apropar-t’hi. Sí, feies coses sense donar-li aquest sentit de plenitud. Potser no n’era tant conscient com ara que estic portant a terme aquestes petites experiències. A la tarda, i abans de sortir d’escola, els vaig demanar què els havia semblat tot i ho recordaven tot al detall. Les seves cares mostraven una gran satisfacció.

 

En definitiva, penso que quan les coses es donen i s’expliquen des del cor, el feedback sempre sol ser positiu perquè de ben segur que quallen i qui ho rep, més si són nens i nenes, en restarà un record positiu.  Com diu el psicòleg americà Tobin Hart “els nens i nenes de per si ja són espirituals i en les coses que emprenen han de sentir seguretat i naturalitat per a poder expressar la seva espiritualitat”. I és ben cert! De tot això n’estic molt contenta que haguem iniciat plegats aquesta bonica experiència i que de ben segur continuarem en d’altres situacions i sortides, perquè me’ls conec i m’ho demanaran.

La sal de la terra

Ahir vaig veure el documental: “La sal de la
tierra”, dirigida per Juliano Salgado  i  Wim Wenders. És una pel·lícula que explica la
vida del fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, el qual ha dedicat la major part
del seu temps  a fotografiar els més desafavorits, és a dir, els que treballen
en una mina a cel obert cercant un tros d’or, els que no tenen terra i lluiten
per aconseguir-la, els que viuen amb dignitat i pobresa per les muntanyes
andines, els que fugen de les guerres… Per tant, Salgado ha estat,  majoritàriament, un fotògraf social. 

Un dels
moments més colpidors del documental és el dedicat als moviments de refugiats
que s’han produït en el continent africà al llarg de les darreres dècades. És
trasbalsador  i difícil de comprendre com
a finals del segle XX s’ha permès que milions de persones fugissin de
la violència i en aquest camí de recerca d’un refugi segur trobessin gana, set,
malalties i, en molts casos, la mort. Es fa difícil de capir tanta violència,
tanta brutalitat, tanta guerra i odi i, comprovar com sempre són els més
desafavorits els que en pateixen les conseqüències. Les imatges de nens
malalts, desnodrits, morts… encara em colpeixen l’ànima i em fan preguntar,
com al mateix Salgado, en quin món vivim ? per què és tant brutal és l’espècie
humana amb ella mateixa?


Davant de tant desconsol i horror el fotògraf
emmalalteix i necessita retornar a la natura com a bàlsam per la seva ànima i
per aquest motiu ha dedicat el seu darrer treball fotogràfic a redescobrir la
natura salvatge d’aquest planeta, començant per l’arxipèlag de les “Galápagos” i
continuant per les selves tropicals humides d’Indonèsia o l’Amazònia, on també s’ha rebrobat amb altres membres de l’espècie humana que malgrat que
tecnològicament viuen en el paleolític, tenen un ritme i una harmonia amb el
seu entorn natural ben envejables. 

Aquest viatge personal al voltant del món
per fotografiar tresors naturals i poblacions que viuen amb lentitud i respecte
cap al seu entorn, s’ha acompanya amb l’explicació de  l’interessant experiència que sota la
direcció de la seva dona Leia (www.institutoterra.org
) s’està portant a terme  a les terres de
la finca paterna per recuperar la mata atlàntica, és a dir, per reforestar un
territori convertit en pastures. Els objectius d’aquesta iniciativa, que ja porta
plantats 2,5 milions d’arbres, és una de les grans lliçons del documental que
el mateix Salgado explica davant la càmera: es tracta de tancar el cercle, és a
dir, recuperar el paisatge que el seu avi va tenir davant seu abans de començar
a obrir pastures per tal que els seus nets tornin a gaudir del cant dels ocells o
del so de l’aigua dels rierols.

En definitiva, es tracta d’un documental
altament recomanable que ens posa al davant els horrors que ha generat
l’espècie humana i, a la vegada, ens marca com a únic camí de redempció el
retorn a establir lligams emocionals amb el nostre entorn natural per tal de
d’aprendre a respectar la natura i, per tant, totes les espècies que s’hi
aixopluguen ja que tots som natura !!   

De Salgado a Margalef

Ahir llegia una entrevista al  fotògraf brasiler Sebastiao Salgado amb motiu
de la seva exposició fotogràfica al Caixa Fòrum de Barcelona i de la propera estrena
de la pel·lícula: “La sal de la tierra”, dirigida pel seu fill Juliano i per
Wim Wenders. 

Les seves paraules sobre la necessitat de connectar-nos amb la
terra: “Vaig tornar a ser planeta, el que
soc, un animal com qualsevol altre
” les vaig trobar necessàries i plenament
encertades ja que fomenten una humilitat que molts pensadors han preconitzat i
que és imprescindible per situar-nos correctament dins la natura. També em va
agradar la frase: “ el viatge més
impressionant que he fet durant anys no ha estat a determinats llocs, sinó a
dins de mi mateix
” que lliga amb l’anterior ja que el camí cap a la
connexió amb l’exterior passa per un imprescindible itinerari cap al nostre
interior.
Preparant uns materials per una classe vaig
trobar un interessant article de Ramon Margalef, al qual fa poc hem recordat en
el desè aniversari del seu traspàs. Margalef va escriure l’any 1970 un treball que
va publicar a la Revista Muntanya del C.E.C. titulat: “Protecció de la natura o
protecció de l’home” en el qual apareixen idees molt semblants a les de
Salgado. És curiós observar el que deia el nostre eminent ecòleg sobre la
protecció de la natura: “ L’eficàcia d’un
moviment de protecció real de la natura va molt lligada a l’existència d’alguna
mena de filosofia general respecte a la posició de l’home en la natura
” i
sobre el paper de l’espècie humana diu: “L’home
es veu encara contraposat a la natura, assegut com un rei, explotant-la i
dirigint-la, i no part de la natura. No agrada pensar que estem units en un
destí comú
” i, més endavant emfatitza que “Estem units al destí de tota la Terra, en un mecanisme molt complex i
ple de lligams íntims
”

La casualitat o la causalitat m’han portat a
llegir dos textos separats per 44 anys però que coincideixen en plantejar la
necessitat de connectar-nos i integrar-nos en el nostre entorn disposats a estimar
i respectar a la nostra germana biosfera o la nostra mare terra.

Gestió forestal i biodiversitat

El passat 3 d’octubre vaig tenir la fortuna d’assistir, a la Universitat de Vic, a la presentació del llibre de Jordi Camprodon: “Ecologia i conservació dels
ocells forestals. Un manual de gestió de la biodiversitat en boscos catalans” ,
editat pel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya i el Departament
d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya. El treball està  disponible en versió pdf al següent link :
http://bit.ly/1sEe2G5.


El llibre descriu les principals espècies d’ocells que
viuen als nostre boscos i analitza com han de gestionar-se les masses forestals
i el paisatge per aconseguir afavorir la biodiversitat. Es tracta d’un manual
dirigit tant a naturalistes com a gestors forestals, que té una clara voluntat
divulgadora i clarificadora i per aquest motiu utilitza requadres de text,
perfils de vegetació sobre els efectes de les intervencions forestals o
dibuixos sobre les propostes de gestió forestal.

M’ha interessat, especialment, el capítol dedicat a la
gestió forestal i la conservació de la biodiversitat. Dins l’apartat
introductori d’aquest capítol, l’autor fa referència a l’actual i interessant debat
sobre la intervenció o no intervenció en els boscos per afavorir la
biodiversitat. Jordi  Camprodon reconeix
que els boscos durant molt de temps han viscut o sota la destral o deixats a la
seva dinàmica natural, és a dir, sotmesos als règims de pertorbacions naturals
i al seu propi envelliment. Per tant, els processos naturals sense intervenció
antròpica actuen al llarg del temps i l’espai de manera imprevisible. En
conclusió, si volem deixar un massa forestal sota la seva dinàmica natural cal
tenir present que en qualsevol moment un gran ventada o nevada pot tombar
aquells grans arbres que atorgaven maduresa al bosc i obrir una clariana on
començarà un procés de successió vegetal entre troncs caiguts. El
resultat pot ésser poc acceptable a la percepció d’una societat urbana que vol
anar al bosc madur o vell a cerca un espai bucòlic.  Tot i que l’autor emfatitza en el fet que: “les filosofies intervencionista i la no
intervencionista no són mútuament excloents, sinó complementàries
”, el
resultat és que ell escriu un manual que explica com intervenir en el bosc per
aconseguir uns efectes positius per la biodiversitat ja sigui a partir de
fomentar la barreja entre els arbres caducifolis i aciculifolis o fen estades
selectives que afavoreixin les espècies productores de fruit.

En definitiva som davant d’un magnífic treball amb una contundent vocació aplicativa que creu que la gestió forestal naturalística o
multifuncional ben feta pot fer compatibles totes les funcions que el bosc
ofereix a la societat.

La passejada forestal a la tardor

Ara que el dia
s’escurça i que les fulles comencen a prendre tonalitats groguenques és un dels
millors moments de l’any per endinsar-se en la foresta. Aquesta vegada proveu
de fer-ho amb una altra mentalitat. Talment com si fóssiu dins d’un conte de
C.S.Lewis i obríssiu l’armari de les golfes ple de vells abrics i tot
separant-los amb les mans aconseguíssiu traspassar-los i entréssiu en un nou món.

Aneu al bosc deixant
de costat la ciència i els prejudicis i, evidentment,  obrint tots els vostres sentits. Passejar
sota els arbres us pot permetre fer una lectura correcta d’un mateix i de la
societat on vivim. Senzillament perquè el sostre vegetal que ens acull ens
facilita un retorn al veritable lloc que ocupem dins l’univers natural. A la
vegada, el bosc se’ns ofereix com un espai on recuperar els propis orígens, on
els arbres caiguts, monumentals, dominats, esvelts així com els múltiples
camins que ens apareixen són un conjunt de clars símbols de la nostra vida,
plena de llargues caminades, d’anar endavant i enrere, de comparacions, de
competicions, d’equivocar-se..
No es tracta
d’anar-se a refugiar en els arbres com fa el baró rampant per fugir de la
societat, sinó d’anar-hi amb un llibre, amb amics, solitàriament i de ben segur
que l’atmosfera de la vida forestal estimularà els nostres sentits i deixarem enrere
la por als sons enigmàtics, a la foscor, a l’ombra.
Per tant anem al bosc
simplement a caminar amb humilitat de pelegrí, a llegir o sentir històries de
fades, de goges, de gorgs negres, de versos com els escrits per Guerau de
Liost:
Mirant el bosc amb
persistència
m’esdevé el temps
eternitat
i se’m transforma
l’existència
en un llarg somni improvisat.

El bosc sempre ens
acollirà i ens farà aprendre no només els noms i característiques de les
plantes i animals sinó el just valor d’un mateix i del que ens envolta.

El bosc, un bàlsam pel nostre cor i esperit

Els passats 22 i 23 de setembre va
celebrar-se a la Pedrera, organitzada per la Fundació Catalunya La Pedrera, una
interessant jornada titulada: “La salut i els espais naturals”
 Va ser
molt interessant escoltar les experiències de la medecina forestal japonesa,
que mereix un text més ampli, o les opinions de doctors explicant com  les estades a la natura milloren l’estat dels
nens asmàtics o dels malalts amb símptomes de depressió o d’altres patologies
neurodegeneratives o mentals i també, la dels psicòlegs afirmant que la
natura  és l’espai per descobrir el
misteri o l’espiritualitat  ja que la
natura no deixar de ser la nostra casa d’origen o sigui, la nostra mare.
Passejar pel bosc, de manera habitual, és molt
millor que prendre’s qualsevol fàrmac. Per què? Doncs, senzillament perquè ens
retorna al nostra marc natural veritable, és a dir, som una espècie més de la
mare terra. La caminada entre arbres que poden ser centenaris, és a dir, que
ens sobrepassaran en longevitat, alçada i pes ens posa al nostre lloc. Ara bé,
l’observació d’un arbre caigut per una ventada o un llamp també ens fa evident
la fragilitat i com éssers de gran alçada, biomassa i longevitat, també poden
caure i morir-se en qualsevol moment. Podríem dir que el bany forestal,
sobretot en boscos vells que presenten una gran varietat de situacions arbòries,
ens fa sentir dins d’un altre espai, més caòtic, divers, dinàmic, ple de sons,
d’ombres, de petjades… Aquestes experiències i idees, que la premsa subratlla
i que poden semblar tant innovadores, són simplement un retorn al passat, a la
saviesa popular de les poblacions que vivien més en contacte amb la natura.

Per acabar, voldria emfatitzar que la caminada
forestal no pot ser entesa com una píndola que ens prenen per alleugerir o
curar un dolor, sinó que ha de ser una vivència més que una experiència i, per
viure el bosc no només cal utilitzar tots els nostres sentits sinó que cal anar
més enllà de la nostra raó i només així i amb temps i paciència aprendre’m a
viure el millor que ens ofereix el bosc: el sentiment de la unitat!!

Viure al bosc

Ahir es va fer a la Facultat de Lletres de la
Universitat de Girona una jornada sobre el decreixement i aquest fet m’ha fet
recordar una lectura d’aquest estiu: “Walden”
d’Henry David Thoreau (1817-1862), el qual està considerat un dels pioners de
l’ecologia moderna i de l’ètica ambientalista ja que, entre moltes reflexions,
assenyala que podríem viure millor amb molt menys.
Thoreau va decidir el 4 de juliol de 1849
anar a viure, al llarg de dos anys, als boscos propers a la llacuna de Walden,
situada prop de Concord (Massachusetts) i construir-se una casa de fusta i ser
autosuficient, més endavant, va recollir aquesta experiència en un llibre que
va ser publicat el 1854. 



Walden és una obra plena de reflexions econòmiques i
filosòfiques vers com podem relacionar-nos amb la natura. En el fons és un cant
a la vida, a la senzillesa i a la contemplació de l’entorn natural ja que
Thoreau aconsegueix viure de la natura i estar connectat amb el seu entorn al
llarg de dos anys i sense evitar relacionar-se amb els seus veïns.

Del conjunt de pensaments de Thoreau m’han
interessat enormement els relacionats amb el contacte dels cicles de la natura
i per aquest motiu voldria reproduir-ne alguns fragments molt suggerents vers
el paper de l’espècie humana dins la natura:





“La
simplicitat i la nuesa de la vida de l’home primitiu implicava que aquest era,
com a mínim, un habitant de la naturalesa. Una vegada havia reposat i menjat,
tornava a contemplar el camí. Va viure en aquest món com si fos una immensa tenda
de campanya, caminant per valls, planures o enfilant-se als cims de les
muntanyes
”


“Vaig
anar als boscos perquè volia viure enfrontant-me només als fets essencials de
la vida i comprovar si podia aprendre el que la vida tenia que ensenyar-me
”
“”A vegades,
en els matins d’estiu, després del meu bany matinal, seia en un indret
assolellat, entre pins i nogueres, i en solitud sentia una calma perfecte, tot
escoltant el cant dels ocells, la remor de les branques dels arbres.. En
aquestes estones creixia com el blat a la nit i els resultats eren millors que
els de qualsevol treball manual”
“Vaig
viure  a la natura amb estranya
llibertat, com part d’ella mateixa. Mentre camino per la pedregosa riba de la
llacuna no veig res de particular, però en canvi em sento inusualment proper a
tots els elements
”
“La
indescriptible innocència i beneficència de la natura: del sol, del vent, de la
pluja…a l’estiu, a l’hivern, em proporcionaven salut i alegria
”
“Necessito
el tònic de la natura salvatge: caminar pels senders, escoltar el cant dels
ocells, olorar
…”

En conclusió, es tracta d’una lectura
altament recomanable, plena de positivisme i que ens encoratja a seguir un camí
de més simplicitat i de major connexió amb el nostre entorn natural i
humà.