Els arbres de Comadira

Dies enrere vaig poder admirar, a l’Espai Volart de la Fundació  Vila Casas a Barcelona, la magnífica exposició de Narcís Comadira: “Obres amb arbres i altres vegetals”  Es tracta d’unes pintures on la geometria i el traç gruixut hi tenen una gran importància. Només cal tenir present com defineix un arbre l’artista[1]:
“Són vius i s’estan quiets. Tenen arrels i creixen amunt. Fan ombra, protegeixen un sotabosc de plantes menudes. Alguns perden la fulla, però la recuperen cada primavera. Floreixen i fruiten”
 
Coincideixo amb en Josep M. Fonalleres quan diu[2]
que: “la pintura, com també afirma Comadira, no vol explicar res, sinó commoure i ell aconsegueix aquesta fita gràcies a l’explicita tensió entre l’arbre –que és natura, però alhora construcció, estructura- i l’arquitectura, que intervé i participa en la naturalesa
a partir de la voluntat humana
”
 
Certament, els arbres de les pintures de Comadira commouen, però a la vegada, per mi, evoquen paisatges llunyans i propers, sensacions i emocions viscudes . Per exemple, l’obra titulada: Paisatge (Fotografia 1) em fa pensar amb Meteora i les moles de conglomerats coronades per monestirs ortodoxes. En canvi, les obres: paisatge gris i grisos (fotografies 2 i 3) em fan recordar les valls dels vessants de la serralada de l’Atles, amb palmeres i oliveres aïllades enmig de vessants sense verdor.
Fotografia 1
 
Per tot plegat, no us perdeu una suggerent i commovedora exposició que situa a l’arbre, com actor principal o secundari, de la majoria de les obres exposades i no oblideu que els arbres són un fidel amic de mil viatges i quietuds.
 

 

Fotografies 2 i 3


[1] Narcís
Comadira (2015) Obres amb arbres i altres vegetals, Fundació Vila Casas,
Barcelona.
[2] Fonalleres,
J.M. (2014) “Els arbres de Comadira” El Punt Avui del 30 de gener de 1015

El bosc en el folklore

En moltes
narracions populars,  el bosc  apareix com un espai d’aprenentatge on els
joves s’inicien en els misteris de la natura i de la vida. L’entrada al bosc és
la porta a un món ple de misteris i paranys però, a la vegada, és l’espai on es
pot trobar el “tresor” cercat, un tresor que pot prendre diverses aparences –no
sempre positives i plaents- i concloure amb 
resultats diversos. L’heroi hi camina per aquests boscos, s’hi endinsa
i, fàcilment, s’hi toparà amb un gran nombre de perills, per exemple: amb el
dimoni que el temptarà, el gegant que el perseguirà i amenaçarà la seva
seguretat,  la fada/bruixa  que viu reclosa en coves remotes i  que intentarà encisar-lo…

El bosc sovint és
un  “camí” d’iniciació, camí en el
qual  els joves herois es veuran sotmesos
a tot un seguit d’experiències doloroses: potser por, foscor, terror, fam
tortures i tota mena de penalitats que els poden portar a veure’s a prop de la
mort.  Els herois hi superaran tota mena
de  proves i acabaran presentant una
evolució, rebent  una informació màgica,
patint  una marca que els assenyalarà com
a vencedors o, simplement, aconseguint un tresor preuat que ha estat amagat en
llocs recòndits des de temps atàvics. En ocasions quan els joves surten
vencedors de totes les temptacions i proves poden aconseguir l’estimada i/o
convertir-se en els amos del seu propi destí i dels béns que li havien estat
negats en el passat abans d’aquestes proves iniciàtiques. El resultat és que
hauran après a través de l’experiència sovint dolorosa. La porta traspassada
els retornarà diferents i sovint molt millors al seu món.

Boscos endins

Fa uns anys vaig gaudir del musical de Dagoll Dagom: “Boscos
endins” representat al teatre Victòria de Barcelona. La música i la lletra del
qual són de Stephen Sondheim i el llibret i la direcció original a Broadway de
James Lapine. Fa uns dies s’acaba d’estrenar la pel·lícula de Rob Marshall: “Into
the Woods” que porta l’obra de Sondheim i Lapine al format cinematogràfic.

Boscos endins és una barreja de diferents contes infantils
dels germans Grimm que tenen el bosc com a centre d’acció, a partir dels quals  es crea un nou conte, que segons Joan Lluís
Bozzo: “és una bella lliçó sobre el difícil trànsit de la infància a la
maduresa i la necessitat de cercar sempre més endins- ànima endins- el camí de la
felicitat. Per tant, el bosc s’omple de personatges que volen satisfer els seus
anhels i que han d’acabar de decidir el seu propi destí, és a dir, resoldre els
seus dubtes, desafiar els perills i afrontar els reptes, terribles o
meravellosos, que el transitar pel bosc generen.

El mateix Stephen Sondheim deia que tots els contes són
paràboles que parlen del camí per assolir la maduresa, on l’últim pas és quan
et fas responsable de la gent que t’envolta i quan et sents connectat a la
resta del món. Per tant, si voleu gaudir d’un gran espectacle on les bruixes,
els prínceps, els gegants, els pagesos, els forners…cerquen donar resposta a
les seves il·lusions i, en conseqüència, afrontar els perills i els reptes que
el caminar pel bosc els genera, no us perdeu “Into the Woods”


El somni de Lucreci

Aquests dies he acabat de
llegir el llibre: El somni de Lucreci
de Martí Domínguez[1].
Ha estat un plaer, fer de la seva mà, un viatge històric des del redescobriment
del manuscrit de Lucreci, el 1417 per part de l’humanista Poggio Bracciolini,
que va topar amb ell en el remot monestir de Constança, a Alemanya; fins al
segle XIX en que Darwin publicà el seu treball sobre la teoria de l’evolució de
les espècies.


El llibre contraposa la
llum que suposen els avenços de la ciència amb la foscor que promouen els
teòlegs i homes d’església per tal de mantenir dogmes indemostrables i presenta un ingent nombre d’exemples en que la foscor ha 
dificultat la sortida del sol . 

M’ha
interessat molt capir com la concepció de la natura va canviant al llarg dels
segles. Per exemple, per Diderot, la natura està en constant canvi, la transformació,
que és la font de la diversitat de la vida, li és consubstancial. Res és
estable, tot està sotmès a les pressions de la vida. En canvi, m’ha interessat molt, l’opinió expressada per Jean-Jacques
Rousseau, la natura és el refugi d’allò noble i sense corrompre, on es podia
descobrir l’autèntica veracitat de la vida. En el treball: Discurs sobre les
ciències i les arts
(1750) va posar les bases del seu pensament naturalístic,
on, a més  a més, confrontava l’home del
camp, rústic, senzill, virtuós i honest amb l’home de la ciutat, hipòcrita i
poc de fiar. 

Rousseau proclamava: Jove, alçat i camina ja que és en el camí, en
l’excursió a peu pels camps, pels boscos, per les muntanyes, on et retrobaràs,
on seràs autènticament tu, on et podràs refer de les ferides i esgarips de
l’ànima. Per tant, es tracta d’un missatge que fomenta l’abandó de la ciutat
per tornar al camp i descobrir la natura, la vida senzilla i virtuosa, el bosc
acollidor i honest. Rousseau també és convertirà en el defensor dels paisatges
de muntanya ja que pels seus camins, hom pot cercar la inspiració, el caliu
espiritual… 

Aquest amor pels paisatges naturals també és producte de l’estima
per la botànica. Per ell l’herborització era una activitat que proporcionava
alegries i el feia oblidar els conflictes lligats a la ciutat. Va arribar a dir
que aquell que fa herbaris no pot ser una persona dolenta. Ell era un aficionat
a les plantes no un científic, però va començar a escriure: Cartes sobre la
botànica
i Diccionari de Botànica, tot i que no els va acabar. En conseqüència,
les idees de Rousseau s’inscriuen, clarament, en el pensament romàntic ja que
per ell la natura  és un espai per
redescobrir-se a un mateix a partir de la soledat de la muntanya, la
tranquil·litat del bosc i la vida retirada en un paisatge rural.


Després d’aquest exhaustiu
repàs històric, l’autor conclou que, en ple segle XXI, l’home segueix debatent-se
entre el regne i les tenebres i per tant, un món explicat exclusivament per l’observació, i la raó no s’ha fet realitat. I jo em pregunto: potser hi ha altres nivells
de coneixement més enllà de la raó? 



[1] DOMÍNGUEZ, Martí (2013) El somni de Lucreci. Una historia de la
llibertat del pensament
, Ed. Proa, Barcelona

Josep Berga i Boix, un gran pintor d’arbres

Fa uns dies vaig tenir la fortuna de visitar
l’exposició que el Museu de la Garrotxa a Olot ha dedicat a Josep Berga i Boix.
Aquest pintor s’inscriu en la tradició pictòrica realista iniciada, al llarg de
les primeres dècades del segle XIX, per Corot i els pintors de l’escola de
Barbizon que sortien a pintar pels voltants i pel bosc de Fontainebleau. Aquest
corrent pictòric arribà a Catalunya en plena Renaixença, és a dir, en un temps
de ressorgiment de l’interès pel coneixement del folklore, la literatura, la
història i els valors naturals del paisatge a partir de l’excursionisme i la
ciència. En aquest marc i sota la influència dels pintors paisatgistes de
l’escola olotina, Josep Berga i Boix es converteix en un pintor autodidacte  que treballava, molt sovint, a l’aire lliure per copsar tota l’exuberància dels
paisatges olotins, és a dir, de les nevades, dels cels ennuvolats, de la
coloració dels camps i boscos primaverals… En moltes ocasions es tractava de
paisatges sense figures humanes per tal enaltir el paisatge o un element d’ell,
com els arbres, un bosquet o un grup de roques. Evidentment que un dels
elements que més m’ha interessat dels quadres de Berga i Boix és el
protagonisme dels arbres. Pocs pintors han dedicat tantes teles a pintar arbres
o bosquets. De ben segur que aquest fet és producte de la seva admiració, tal
com ell mateix escriu: “se destaquen de
les muntanyes en perfils i línies admirables, en figures colossals que
sorprenien
”


D’altra part, Berga i Boix va ésser un gran
folklorista i per tant, coneixia tot el món simbòlic lligat als arbres. Una
peça que em va interessar molt va ser: “El roure” on apareix pintat un
majestuós roure situat al costat del camí i al fons apareixen uns diminutes
figures humanes que enalteixen encara més l’arbre. Aquest quadre ha generat
molt d’interès. Adela Garcia i Toni Monturiol[1]
en un article diuen: “Segons expressions de Berga sobre el bosc i els arbres,
es pot treure la interpretació que l’artista en té una imatge quasi mitòmana. Es
podria dir que fins i tot aquí el roure està tractat com a mite, és el «tòtem
del clan», i segons Freud «en moltes circumstàncies importants, el membre del
clan procura accentuar el seu parentiu amb el tòtem, fent-se exteriorment semblant
a ell
…» Berga i Boix té una clara identificació amb aquest roure.



[1] Garcia,
Adela, Monturil, Toni (1993) “Berga i Boix: més que simples paisatges” Núm.
159.

Jugar amb les plantes bíbliques

Jugar amb les plantes bíbliques

Abans de Nadal vaig gaudir d’una interessant
conversa amb Mn P-J Ynaraja. Evidentment, la major part de la xerrada va girar
al voltant de Terra Santa, la qual per molts coneixedors d’aquelles valls i
muntanyes és considerada com el cinquè evangeli. Mn. Ynaraja[1]
atorga un gran valor al territori: “la
geografia (de les terres bíbliques) va ser com la matriu que va albergar, que
va conformar, els autors inspirats
” Doncs, en el marc d’aquesta conversa,
em va ensenyar un curiós joc de cartes il·lustrat amb plantes bíbliques. En
cada carta, a més a més del número i el pal, apareix el nom en anglès i
científic de la planta, així com un dibuix de les característiques de l’espècie
i una breu cita de la Bíblia.
Com que els arbres són el meu centre
d’interès us relaciono els arbres bíblics esmentats en aquest joc de cartes:
Magraner (Punica granatum), Noguera (Juglans regia), Pi pinyoner (Pinus Pinea),
Cedre del Líban (Cedrus libani), Acàcia (Acacia tortilis), Morera (Morus
nigra), Plàtan (Platanus orientalis), Salze blanc (Salix alba), Pomer (Malus
sylvestris), Llorer (Laurus nobilis), Xiprer (Cupressus sempervirens), Murtra
(Myrtus communis), Olivera (Olea europaea), Tamariu (Tamarix sp.), Acàcia
(Acacia nilòtica), Ginebró (Juniperus communis), Plamera datilera (Phoenix
dactylifera), Ametller (Prunus dulcis) i Liquidàmbar (Liquidambar orientalis.



Fer noves coneixences et pot generar agradables sorpreses.




[1] Ynaraja,
J.P. (2000) Terra Santa, Col·lecció Emaús, 38, Centre Pastoral Litúrgica,
Barcelona.

Nit de Nadal

Un dels exercicis més plaents que he fet ha
estat sortir a cap a caminar cap al capvespre i acabar en plena nit. Gaudir de
com es va movent el cercle d’il·luminació és com assistir a una espectacular i
pausada obra de teatre en dos actes. En el primer, si el dia ho permet,
t’emociones amb la posta de sol, que pot allargar-se una bona estona i, en
ocasions, mentre es fa de nit encara veus el reflex dels darrers raigs de sol
sobre els núvols i et sents com si fossis a l’entreacte. En el segon acte,
canvien el decorat i el dia deixa pas a la nit i ens apareix, en la seva
esplendorositat, la volta celeste, plena d’estels i constel·lacions. Si decidiu
viure aquesta experiència cerqueu un lloc planer lluny de qualsevol àrea urbana
i no porteu cap frontal o llum. Simplement, intenteu no pensar i deixeu-vos
guiar per les vostres sensacions i, sobretot, gaudiu dels mil tons de la nit.


Foto de Mercè Solé

No totes les nits tenen el mateix encant i
simbologia. Des del meu punt de vista les nits solsticials tenen un valor i una
bellesa especials. La nit del solstici d’estiu és un temps de focs, de festes,
de recollir herbes remeieres… en canvi la nit de Nadal ens convida, tal com
deia el poeta Joan Maragall en el seu poema: “Nadal” a la nuesa i la
glacialitat, és a dir, al despullament interior per festejar en tota la seva
intensitat el naixement d’una renovada esperança o el començament d’un nou cicle
natural. Per exercitar el nostre cor en la senzillesa i en la duresa, res com
caminar de nit i si abans de sortir us llegiu els versos de Maragall:
La lluna i els estels brillen tan clar
en el blau infinit de la nit santa
que l’ànima s’encanta

de ben segur que la contemplació de la nit
amb tota la seva fredor i misteri us permetrà asserenar la vostra ment i
connectar el vostre silenci interior amb el que us envolta.

Permeteu-me acabar aquestes ratlles amb el desig que tingueu una plàcida nit de Nadal i un agradable dia de Nadal !!!

Paisatge forestal després de la ventada

Avui he fet un dels meus recorreguts
ciclistes habituals. He resseguit des de Mollet del Vallès la carena que hi ha
entre la riera de Caldes i la riera Seca fins arribar a Caldes de Montbui. A la
majoria de les pinedes per on he passat he vist un gran nombre de pins
arrencats de soca arrel pel vent i caiguts a terra o sobre altres arbres. També
he apreciat un gran de branques trencades. Sempre es tractava de pins blancs o
pinyoners ja que tenen majors alçades i unes arrels més superficials. També cal
ressenyar que es tracta de masses forestals amb una elevada densitat i que no
tenen cap tipus de gestió forestal ja que fa molts anys que hi passejo. En mots
casos s’han talat els troncs per facilitar la circulació i aquests i les corresponents
branques s’han deixat al costat mateix del camí. Aquest dantesc paisatge
forestal és resultat de la forta ventada que va patir Catalunya el passat
dimarts 9 de desembre. Cal ressenyar que en algunes localitats del Vallès
Oriental es van arribar a cops de vent de 100 quilòmetres per hora, fet que va
generar la caiguda de centenars d’arbres.

Desgraciadament
tornem a parlar dels boscos en negatiu, és a dir, que només són notícia quan
aquests pateixen els efectes del vent, del foc o de la neu. Només cal recordar
que el gener del 2009 una altra excepcional ventada va tombar milers d’arbres,
que l’estiu del 2010 diversos incendis van calcinar milers d’hectàrees
forestals o que la inesperada nevada del 8 de març de 2011 va tombar milers d’arbres
en els boscos litorals i prelitorals. Per tant, en els darrers anys, el vent,
el foc i la neu han afectat negativament els nostres boscos. Cal emfatitzar que
les ventades, els incendis forestals i les nevades excepcionals són, primer de
tot, pertorbacions naturals, i és quan afecten a un medi vulnerable que
provoquen alteracions intenses a les persones, els bens, els serveis o el medi
ambient i els podem qualificar de desastres naturals.
Els ecosistemes mediterranis, com els
d’altres latituds pateixen cíclicament pertorbacions que afecten la seva
estructura i el seu funcionament. En conseqüència, els incendis forestals, com
les ventades o les tempestes de neu són pertorbacions que afecten, cíclicament,
molts ecosistemes i aquests, seguint el seu propi ritme natural, se’n van
refent. Per tant, si els ecosistemes estant adaptats per superar els diferents
tipus de pertorbacions, on rau el problema ?


La clau és que, necessàriament, no som només davant
d’un problema ecològic sinó enfront d’un drama o desastre dins d’un context
social i econòmic. Ens explicarem. El problema és social ja que dins dels
nostres boscos hem permès que existeixin centenars de quilòmetres de carrers,
de cases i de conduccions elèctriques i, per tant, els arbres han caigut sobre
les cases o enmig dels carrers, deixant moltes persones incomunicades o amb la
seva vivenda malmesa. Això és el que va passar el passat  dimarts 9 de desembre, el dilluns 8 de Març de
2011 o l’estiu del 2010 i del 1994 en que molts boscos i cases del Vallès
Oriental, del Maresme o de la Selva van veure’s afectats per la  ventada, la tempesta de neu o les flames de
l’incendi. Tot això passa, perquè, senzillament, vivim en un espai sotmès,
periòdicament, a riscos naturals i no en un territori idíl·lic. 
El problema també és econòmic ja que la major
part dels boscos on s’han escapçat branques o han caiguts arbres són de
propietat privada i, per molts d’aquests propietaris, el bosc, encara que
esporàdicament, és un recurs econòmic que ara s’ha descapitalitzat. Si volem
actuar amb visió de futur, hauríem de considerar els nostres boscos, tal com
reclamava el II Congrés Forestal Català, com a infraestructures de país, tal
com ho són la xarxa viària o elèctrica. Cal entendre que l’espai forestal no
només és un recurs econòmic sinó també és, entre altres funcions, un reservori
de carboni o de biodiversitat, així com paisatge i, en conseqüència, un espai
de lleure, malgrat ésser, majoritàriament de propietat privada.

En conclusió i si volen ser conseqüents amb
la màxima de que els incendis s’apaguen a l’hivern, convé dur a terme,
ràpidament, iniciatives, d’acord amb la propietat, per minimitzar els efectes
que va generar  la ventada sobre els ecosistemes forestals. I en aquest
punt, ens apareixen diferents preguntes: què en farem d’aquesta biomassa ?
Simplement la triturarem i la llençarem sobre els sòls ? la portarem a
serradores a uns preus llastimosos ? No seria millor aprofitar-la
energèticament i convertir-la en estella i fer-la servir per alimentar calderes
?

En record d’en Rafel

A mitjans
d’octubre participava en un cerimònia, al santuari del Miracle, on es recordava
a tots els que ens han precedit. En una urna hi havia unes cendres que
simbolitzaven els difunts i al seu voltant uns raigs de flors ja que sense ells
nosaltres no seríem on som i cal saber recordar-los amb la major alegria i
color possible. Ara bé, mai m’hauria pensat que em tocaria posar dins d’aquell
simbòlic receptacle dels difunts al meu company de professió i degà de la
Facultat de Lletres, Rafel Llussà.

Parlar d’ell
en passat és molt difícil. Per tant, seré molt breu. Recordaré sempre d’en
Rafel el seu somriure de murri, el qual generava una quasi permanent sensació
d’alegria que s’encomanava. Els seu amor per la natura que el va portar a
caminar per moltes valls i muntanyes i a tenir cura del que mengem.  I que, per damunt de tot, era un servidor
públic, és a dir, una persona preocupada perquè el món públic funcionés
correctament, amb la màxima eficiència i justícia. Gràcies Rafel!!
Dies enrere
a la Facultat de Lletres sentíem recitar els versos de Joan Vinyoli i, en
conseqüència, voldria acabar aquestes breus paraules amb un fragment del poema:
“El silenci dels morts”
La terra cobra el delme. No
parlem,
però, dels morts i fem-nos
lentament
al pensament que alguna cosa
d’ells
és molt a prop.
Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una
paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur
silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.
No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si
poguessin

sentir la flaire de les roses.

Col·lecció xisqueta

M’encanta que em vulguin seduir d’aquesta manera:


 “Entra al bosc… camina, respira i sigues natura. Ressegueix amb la mà l’escorça gruixuda dels arbres vells, para’t i deixa’t acaronar pel vent de muntanya, pel vent de mar. Recull tot allò que et crida arran de terra. Aprofita tot el que siguis capaç de reconèixer. Mira aquell racó que il·lumina la llum que s’escola entre les rames i descobreix la bellesa de les coses petites. El bosc és un bon abric. Els núvols, la llenya encesa d’un dia d’hivern són un bon abric. Hi ha abrics que no ens podem endur”

http://www.xisqueta.cat/