Categoria: Uncategorized

VI Seminari Turisme i Paisatge. L’art en el paisatge

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on VI Seminari Turisme i Paisatge. L’art en el paisatge

Avui 18 de maig s’ha celebrat a Alpens el VI
Seminari “Turisme i Paisatge. L’art en el paisatge,” que ha coincidit amb la XI
Trobada Internacional de Forjadors.
En aquest seminari que he coordinat i en el
qual he parlat dels boscos i art hi h participat l’artista del “poligonès”
(Gusi dixit) occidental, Albert Gusi (www.albertgusi.com
) que ens ha explicat diferents projectes d’intervenció artística sobre el paisatge
com : la translació del camp del Barça a sant Jaume de Frontanyà o la nova
explosió del volcà Montsacopa a Olot. La seva interessant i divertida
intervenció ens ha deixat algunes perles que fan referència a les relacions
entre turisme i paisatge: ens aboquen
galledes de paisatge, el paisatge és l’aparador o el paisatge és consum.
 Tot seguit ha parlat Francesc Muñoz, Director
del Màster en Intervenció i Gestió del paisatge de la UAB (http://geografia.uab.es/paisatge
). En el seu parlament, Muñoz ens ha explicat les principals característiques
del “land art “i  la  importància de l’art en la intervenció i  gestió del paisatge tant rural com urbà. La
principal argumentació a la importància de la intervenció artística en el
paisatge ha estat molt suggerent: l’art sempre ens interroga.
En darrer lloc, ha
parlat de  Joan Vila Puig, artista visual i membre del col·lectiu Sitesize
(http://www.sitesize.net/)
que ha reflexionat sobre les relacions entre l’art, el paisatge i el turisme.
Ha il·lustrat els seus arguments amb treballs realitzats a Sabadell i Valls.

L’arbre de Vulcano, un dels treballs de la trobada de forjadors a Alpens

L’arbre de la vida

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’arbre de la vida

Un dels grans arbres simbòlics en diferents
religions és l’arbre de la vida. 5000 anys enrere, dins de la cultura Sumèria ja es
va trobar un baix relleu que simbolitza l’arbre de la vida. Els sumeris van
viure 3000 a C. a la depressió per la qual transcorren els rius Tigris i
Èufrates. Aquest territori també es coneix com Mesopotàmia, que vol dir país
entre rius.

Dins del cristianisme, la primera referència a
l’arbre de la vida ens apareix en el Gènesi (Gen 2:8-10): “Déu plantà un jardí a Edèn, cap a l’orient, i va posar-hi l’home que
havia format. Jahvè Déu va fer brotar de la terra fèrtil tota mena d’arbres,
agradables a la vista i bons per a menjar, com també  l’arbre de la vida, al mig del jardí” Per
tant, al bell mig del paradís se situa l’arbre de la vida. En conseqüència,
l’arbre ocupa un lloc central sense esmentar-ne l’espècie i es converteix en un
arbre simbòlic ja que es converteix en un pont entre la terra i el cel, entre
el món natural i el sobrenatural i, per tant, entre les persones i la
divinitat. L’arbre és font de vida a partir de la llum del sol que li permet; a
partir dels gasos que hi ha a l’atmosfera, l’aigua i el nutrients del sòl i
mitjançant l’acció de la fotosíntesi crear matèria orgànica, és a dir, treure
brots nous, flors i fruits.
En el llibre dels proverbis també s’esmenta
l’arbre de la vida (Pr 11:30):
“La recompensa del just és l’arbre de la
vida,
i el savi assoleix una vida eterna”
Per tant, l’arbre de la vida simbolitza també
un camí i un destí per sortir del laberint que és la vida. Un camí ple
d’eleccions responsables que sempre se situen, com l’arbre mateix, entre el cel
i la terra. Per aquest motiu, l’arbre de la vida torna a aparèixer dins
l’Apocalipsi (Ap 2: 7): El qui té orelles, que escolti què diu l’Esperit a les
esglésies: “Al qui sortirà vencedor, li concediré de menjar de l’arbre de la
vida que hi ha al Paradís del meu Déu”
El judaisme també utilitza el símbol de
l’arbre de la vida visualitzat com un tronc que al seu voltant apareixen deu
nòduls o esferes i vint-i-dos camins que representen els diferents estadis per
acostar-se a la comprensió de Déu i d ela creació del món.

L’arbre de la vida esculpit a l’entrada del Duomo de Lucca

Emboscats

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Emboscats

Fa uns dies un amic va recomanar-me que veiés el reportatge
de TV3: “Emboscats. Memòria d’una geografia secreta” i va argumentar
el seu suggeriment amb aquestes paraules: “ Es
tracta d’un documental que està fet amb molta cura, sobre un tema ben sensible
i que m’ha ajudat a entendre encara més coses d’aquesta curiosa societat solsonina,
però sobretot a donar forma a un sentiment de fortes vivències viscudes que
sovint m’acompanya quan camino i recupero corriols perduts pels boscos de la
comarca”.

Davant de tants bons arguments vaig visualitzar la
producció de TV3 i el primer que em va sorprendre va ser que la música havia
estat feta per Roger Mas i que aquest tema es trobava en el darrer treball
publicat per l’autor i que s’havia gravat conjuntament amb la cobla sant Jordi
en uns concerts fets a Solsona. Curiosament vaig assistir a un d’aquests
concerts en una freda nit de desembre.



D’altra part la lletra del tema Emboscats, també està
farcida de poètiques referències forestals i dels sentiments que van
experimentar les persones que van amagar-se al bosc.

Bauma, bòfia, boix,
ombres i sorolls,
dormo amb un ull obert,
grèvol, fura, tell,
gebre, nit, rovell,
d’aquest hivern despert,
no veig el jorn d’eixir d’aquest forat,
no sé qui són que em busquen en la nit,
aviat passarà, em dic, això no pot durar,
home que s’amague com una guineu,
la son vol enganyar,
i el meu amor qui sap on deu parar,
oh! si pogués, oh! si en sabés,
festejo la il·lusió, amb els peus de fang,
veurem florir l’arç blanc?
udola la cabrota, respon son amant,
veurem florir l’arç blanc?
no veig el jorn d’eixir d’aquest forat,
no sé qui són que em busquen en la nit.

El reportatge explica- a partir del testimoni d’unes 40
persones que van tenir familiars o amics que es van emboscar-  la vivència de les persones que durant la
Guerra Civil espanyola van fugir de casa seva i es van amagar, majoritàriament,
enmig dels boscos de les serres pirinenques i se’ls coneixia amb el terme,
“emboscats”

Alguns van amagar-se perquè eren perseguits, producte de
la seva posició social o per pertànyer a l’església i, en conseqüència, temien
per la seva vida. D’altres, van marxar, senzillament, perquè no volien
participar en una guerra que no anava amb ells i van trobar en el bosc un
refugi. Com que estaven en edat militar se’ls va considerar desertors i van ser
perseguits per les autoritats republicanes.  Es tracta d’una història de pors i temences i,
a la vegada, una narració on la foresta es converteix en la casa d’uns homes
avesats a treballar la terra. 

L’encens. Per Mn. Joan Galtés i Pujol

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’encens. Per Mn. Joan Galtés i Pujol

L’encens
s’obté per incisió en arbres del gènere Boswellia,
del qual brolla una reïna líquida que es solidificada en contacte amb l’aire i que
forma uns petits grans de color grogós i opac. Aquests grans d’encens, quan es
dissolen sobre una brasa de foc, exhalen la seva aroma característica. Si
s’elabora amb olis essencials de caràcter vegetal s’obté un encens més
perfumat, que fumeja amb una gran fragància per finalitats religioses,
terapèutiques o estètiques.

Tal com
hem dit, l’arbre de l’encens  pertany al
gènere  Boswellia. Hom troba a la Xina la Boswellia sacra, a l’Abisinia la Boswellia papirifera, a l’Índia la Boswellia serrata i a l’Orient Mitjà i a l’Africa la Boswellia carterii, que és la que
s’acostuma usar en el culte cristià. Hom anomena també encens a altres resines
com la Grindelia glutinosa de Mèxic o
la Thuaria chilensis de Xile que
tenen característiques semblants. D’altra part, cal esmentar una altra reïna
aromàtica: la mirra que s’extreu  de la Commiphora abyssinica.
Boswellia sacra

La
paraula encens prové del llatí incensum,
participi de incendere, que vol dir:
“encendre” o “cremar”, per raó de la seva combustió sobre el foc. Antigament,
els hebreus l’anomenaven lebonah, els
grecs libanos, els àrabs luban i els romans olibanum (= olíban).

A
l’antigor aquestes reïnes aromàtiques obriren una sèrie de rutes comercials
conegudes com la Ruta de l’encens, que
tingueren gran importància a Egipte i  a
l’Índia, a través d’Aràbia. El comerç de l’encens es traslladava d’Aràbia al
mar Mediterrani, i va ser florent entre el segle III a. C. i el segle III d.
C.  La ruta de l’encens era una via per
el comerç de l’olíban i la mirra i d’altres 
productes com  espècies, pells,
seda i teixits fins, etc.

Estrabó,
geògraf i historiador del segle I a. C., explicà com es feien les transaccions
comercials  amb l’Aràbia, la zona del mar
Roig i fins a la Xina, cercant aquesta preuadíssima reïna. També Dioscòrides i
Plini esmenten el valor i la puixança que tenia l’encens a la Roma imperial.

L’encens
sempre fou considerat molt preciós i era utilitzat, com dèiem,  amb finalitats higièniques, terapèutiques i
religioses. Per això, s’usava tant en el culte com en la medicina i en l’àmbit
domèstic. Ja a l’antic Egipte, quinze segles abans de Crist, l’encens era
anomenat “perfum dels deus” i era utilitzat en el ritual dels temples i en els
ritus funeraris. A Grècia s’encensaven les víctimes destinades als sacrificis
i, també, es cremava encens en brasers com ofrena a les divinitats. A l’Imperi
Romà, a més,  s’oferia encens davant
l’estàtua de l’emperador, com una sacralització de l’Estat. També s’usava en
molts indrets amb finalitat terapèutica de guarir diverses malalties o amb  finalitat catàrtica de purificar, relaxar o
aniquilar influxos malignes. A l’Índia es cremava encens per facilitar
l’encontre amb la divinitat mitjançant la meditació i també en els seus ritus
funeraris. A la Xina i al Japó s’usava l’encens per a les entrades dels temples
per preparar-se per l’adoració de les divinitats. A Amèrica, la cultura maia associava aquesta resina a la
lluna, símbol femení portador de vida.

Tant en
l’Antic com en el Nou Testament trobem esmentat 
l’encens com una preparació aromàtica sagrada destinada només a Déu.
Així, en el capítol 30 del llibre de l’Èxode, apareix una bona descripció de
l’altar de l’encens i de la  preparació
d’aquest perfum sagrat. També al Levític, en el capítol 16,  esmenta el ritual de l’encens en la Diada de
l’Expiació (Iom Quipur), quan el gran
sacerdot entrava en el lloc més sant del santuari per cobrir amb un núvol
d’encens l’Arca de l’Aliança . El Siràcida (Eclesiàstic) exhorta els deixebles
a observar la llei de Déu i “com l’encens
exhaleu un bon perfum” (39, 14). El bellíssim Salm 141 expressa la
confiança del creient que  invoca a Déu
tot pregant: “que pugi  el meu prec davant teu com l’encens; alço
aquestes mans com l’ofrena del capvespre”.

És ben
conegut l’episodi d’aquells savis orientals que 
adoraren l’infant Jesús  i li
oferiren l’encens, junt amb l’or i la mirra, en senyal de reconeixement i
adoració del Salvador, Déu i home veritable: “van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, las seva mare, es
prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li
oferiren presents: or, encens i mirra” (Mateu 2, 11).
El darrer
llibre de la Bíblia – l’Apocalipsi – explica la visió de l’àngel vora l’altar,
amb un braser d’or, on “li donaren
perfums d’encens a mans plenes, perquè els oferís, amb les pregàries del poble
sant… i el fum de l’encens, junt amb les pregàries del poble sant, va pujar
de mans de l’àngel a la presència de Déu” (Apocalipsi 8, 3-4).

A
l’inici de l’Església, els cristians no usaven l’encens  en la litúrgia, amb la voluntat d’apartar-se
el màxim possible dels cultes pagans. Però, a partir del segle IV, ja en
declivi el paganisme, el ritus de l’encensament va trobar un lloc expressiu en
la litúrgia cristiana. S’usà l’encens per a honorar l’altar, les relíquies, les
imatges i, també, les persones: el sacerdot que actua en la persona de Crist  i els fidels per la seva dignitat de fills de
Déu, creats a imatge i semblança seva.

En la
celebració de l’Eucaristia, des del Segle IX, s’instaura l’encensament de
l’altar, de l’evangeliari i de les ofrenes del pa i el vi. Així es practica
regularment a l’Església d’Orient i només en les solemnitats de l’Església
d’Occident. En les
exèquies cristianes s’encensa el fèretre per significar la dignitat d’aquell
cos, creat per Déu i cridat a ressuscitar. En la
dedicació d’una església s’encensa solemnement l’altar i les parets, després
d’haver-les ungit amb el sant crisma.

L’encens
crea un ambient de pregària i d’elevació d’esperit, com un núvol olorós que
s’eleva vers Déu. Per això l’Església oriental l’usa habitualment en la Divina
Litúrgia.  En l’Església llatina s’usa
amb menys freqüència, sobretot després de la reforma litúrgica promoguda pel
concili Vaticà II.

Recerques científiques atribueixen a l’encens la
propietat de relaxar, purificar i embriagar. L’encens, quan és autèntic i no un
succedani, exhala una substància (THL) amb notable poder de desinfectar i
lenificar el dolor. Hom assegura, també, que l’encens cremat en una cerimònia
religiosa augmenta el nivell de serotonina, 
la qual aplaca la tensió nerviosa i crea un estat psicofísic que
facilita la capacitat de concentració. És així com predisposa a la meditació i
estimula el fervor de cara a la relació amb Déu. Finalment, les emanacions
d’encens estimulen l’olfacte, recalcant el caràcter solemne d’una cerimònia
religiosa

Explicar contes sobre arbres

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Explicar contes sobre arbres

Dins
la setmana de sant Jordi, la meva dona i jo, vam anar a l’escola Cal Músic de
Mollet del Vallès a parlar de les característiques i la simbologia  d’alguns arbres africans a través  de visualitzar-ne imatges i d’explicar-ne  contes. Hi vam anar convidats per una mestre
de l’escola. La Maite Requena. Prèviament  ens havia explicat  que aquest  trimestre  treballaven a fons el continent africà i que,
aprofitant  la diada de sant Jordi, els
agradaria que hi anéssim  a parlar d’històries
d’arbres d’aquest continent proper.
Va
ser un acte molt agradable. Es va dur a terme  dins de “l’escenari” del gimnàs de l’escola
convertit en una haima casolana. Per tant els nois i noies van seure entre
catifes i coixins,  aixoplugats per “sedes
i domassos”.


Nosaltres
vam projectar una presentació que explicava, a partir d’imatges, com eren els
trets distintius i la simbologia dels tres arbres africans escollits: la
palmera datilera, l’arbre de l’encens i el baobab. A més a més, de cada arbre,
vam explicar-ne un conte i per il·lustrar-ne els valors i la simbologia els vam
fer més propers:  vam menjar-nos uns
dàtils i vam cremar encens sobre un dau de carbó.
Després
de la lectura de cada conte vam demanar als nois i noies que atentament ens escoltaven
que ens expliquessin  quina lliçó se’n
desprenia. Va ser la part més interessant de l’acte per a nosaltres ja que els
alumnes van captar, amb molts matisos, la lliçó ètica que contenia  cada història.
Cal
tenir present que dos dels contes tenien en comú que l’arbre esdevenia un
veritable interlocutor amb la resta d’actors de la narració. Per tant, els
arbres parlaven i es comunicaven amb pastors i animals. El tercer conte aportava
un valor molt forestal fonamentat en la necessària generositat que cal
practicar entre pares i fills: ja que els arbres  tenen un desenvolupament molt lent, amb el
temps, necessiten de la feina d’una generació – o generacions- perquè l’acabi
gaudint la següent i, en conseqüència, sempre hi ha un intercanvi de feina  i generositat que passa de pares a fills.
Definitivament,
una il·lustrativa i agradable cloenda als actes d’aquest sant Jordi de 2012!!!

Lo Parot, una olivera mil·lenària inoblidable.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Lo Parot, una olivera mil·lenària inoblidable.
Aquesta primavera hem visitat un arbre excepcional. A prop d’Horta de Sant Joan, dins d’una finca privada, que amablement facilita l’entrada, i enmig d’un oliverar, ens apareix un veritable espectacle de la natura. Es tracta de l’olivera anomenada “Lo Parot” que vol dir el pare de tots els arbres ja que simplement és l’arbre més vell de tot el territori. Es tracta d’una olivera mil·lenària declarada arbre monumental el 1990 i que té  1,30 m d’alçada i una volta de canó de 7,45 m.
Observar aquesta olivera pot tenir el mateix encant històric que contemplar una ermita romànica ja que l’arbre es va plantar, possiblement, al mateix temps que s’aixecaven els murs d’aquests temples. Per tant, es tracta d’un veritable monument natural que ha nodrit moltes generacions d’habitants de la Terra Alta a partir de l’oli que s’ha pogut esprémer de les seves olives.
Lo Parot

L’olivera és un dels arbres més longeus de la Mediterrània. Entretenir-se a mirar la recargolada soca ens fa pensar en les tempestes, les ventades, les fredorades i les sequeres que ha suportat aquest arbre al llarg de la seva vida. Malgrat les ferides patides i la buidor de l’interior del seu tronc, “Lo Parot” segueix obrint la seva capçada cap al cel, talment com si ens digues: “segueixo essent aquí, esperant el sol i l’aigua de cada primavera per tornar a començar el meu cicle vital”.
Aquesta visita ens ha fet pensar en les oliveres mil·lenàries. Després de consultar blocs i notícies hem comprovat amb satisfacció  que la Taula del Sènia (www.tauladelsenia.org ) va encarregar el 2009 un recompte d’aquest arbres. El resultat va ser que van identificar-se en els 29 municipis de la Mancomunitat del Sènia, -que comprèn terres catalanes, aragoneses i valencianes-  4.157 peus que, a 1,30 m d’alçada del tronc tenen un perímetre superior a 3,5 m. 


Una de les iniciatives d’aquesta associació ha estat la promoció d’oli d’oliveres mil·lenàries. Certament un pa amb tomàquet  regat amb aquest oli és com degustar un pessic d’història.


“El jardí dels poetes” de Morella

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on “El jardí dels poetes” de Morella
Ocasionalment la bellesa ens sorprèn i corprèn. Ahir, mentre passejàvem  pels costeruts carrers de Morella, en un tombant vam topar-nos amb  un cartell que anunciava “El jardí dels poetes.” Ràpidament ens va cridar l’atenció ja fos només per la curiositat que desperta imaginar un espai dels poetes com pel fet que la silueta de  l’arbre de l’anunci estava format amb versos, un bell cal·ligrama!  Conduits per la seva visió, vam caminar fins localitzar l’entrada del jardí.


Es tractava d’un petit espai disposat en dues petites terrasses al peu de les quals convergien dos estrets carrerons. El més sorprenent va ser la seva senzilla bellesa. L’acollidor espai  semblava talment el breu jardí, la bella eixida d’una casa particular. Els seus dos nivells podien ser transitats per un petit corriol de grava al costat del qual els parterres amb  plantes començaven a florir barrejats amb arbres. Destaquem-ne un ametller del qual brostaven les primeres fulles tot mantenint tossudament un bell rosat. A  la terrassa superior hi havia una cadira-balancí  ubicada al bell davant d’uns plafons biogràfics de tres il·lustres literats lligats a aquelles terres:  Vicent Andrés Estellés, Carles Salvador i Antonio Labordeta.

Els cartells referenciaven els personatge en diferents llengües i oferien un breu tast de la seva obra, potser pretenien desvetllar la curiositat i fer-nos anar un xic més enllà a la primera oportunitat?
Arribats a casa, encuriosit, vaig cercar en els llibres de poesia de la meva dona i vaig  trobar amb aquests captivadors versos  de Vicent Andrés Estellés, del poema “Horacianes” que recull i actualitza –al meu entendre amb gentil senzillesa – l’esperit del gran poeta llatí:
M’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu  d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el nom petit sempre en minúscula,
com aquest passarell,
aquell melic,
com la primera dent d’un infant.


El “consol” dels arbres. Per Maria-Mercè Bruguera i Josep Gordi

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El “consol” dels arbres. Per Maria-Mercè Bruguera i Josep Gordi
Aquest dies de Pasqua, hem gaudit del fet d’hostatjar-nos, per primera vegada, enmig dels arbres ja que hem estat en un deliciós hotel del Maestrat (www.consolacion.com.es ) amb una notabilíssima cuina d’autor. D’altra part, té la peculiaritat d’haver creat 10 habitacions dins d’una pineda de pi blanc. Cada habitació és un cubícol de fusta i de forma rectangular, el qual  té una ampli finestral situat a llevant i que es traboca al bosc. Per tant, des d’un dels sillons de l’estança o des del  llit estant, pots gaudir de l’esplèndida visió d’un mar d’arbres ja que al teu davant , i  com  a  gran regal per a la vista i l’esperit, s’estenen diferents serres del Maestrat les quals tenen com a punt més elevat el cim de Masset de 849 m.

Les habitacions

Observar la fina silueta dels pins, les avellutades  alzines i les  majestuoses oliveres il·luminades per la fràgil llum de les darreres hores de la tarda, és omplir-te d’una pau, d’un silenci altament reconfortant. Certament, visualitzar un espai que oscil·la entre el blau del cel i el verd dels arbres, actua com a  bàlsam per a l’esperit –potser agitat per la vida quotidiana?- i el cos, -posat a prova després d’una intensa jornada esportiva.-
Tot esdevé sobtadament llunyà: el soroll de la circulació,  el brogit quotidià pels  passadissos a la feina i fins i tot, els crits de la canalla –i dels grans!!!- de la darrera festa familiar
La natura, si li ho permets, et resitua en el teu marc natural. Ubicats dins del ritme i el funcionament de la naturalesa,  podem passar  prestament    a sentir-nos-hi integrats, sotmesos  a les seves vicissituds i pertorbacions. Les que comporten el pas del temps, els canvis estacionals… Senzillament som un més, una espècie més. Podem emmirallar-nos amb   aquella vella alzina a la qual el vent  ha esquinçat  una de les  branques i que es manté ferida però ferma, o també fer-ho amb aquell grup de cabres que espavilades però tranquil·les  han creuat el camí davant nostre i que s’han aturat, tot seguit, per veure’ns  allunyar-se.
La verdor ens asserena i la penombra, que es va instal·lant amb l’arribada del capvespre, ens pot induir a la reflexió. Una reflexió que incideix en aquest pensament tan senzill i tanmateix tan intens:   quin és el  lloc que ens pertoca dins del meravellós espectacle natural? Tot sembla retornar-nos  una i altra vegada al mateix punt: no dubtis, n’ets  un més !!!


 Panoràmica des l’habitació

El poder curatiu dels arbres

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El poder curatiu dels arbres
Dies enrere un forestal italià, amic meu, va enviar-me un article titulat[1]: “Il soffio benefico degli alberi” Aquest treball analitza l’argument que el contacte amb els arbres és beneficiós per a  la salut de les persones. Per demostrar aquesta tesi, l’autor esmenta un conjunt de recerques dutes a terme per Universitats i Centres de Recerca. D’ algunes en parlarem un xic més endavant.
L’autor comença fent incís en el fet que les cultures més antigues, -com les dels natius nord-americans per exemple- ja coneixien els poders terapèutics de la natura i per aquest motiu, els seus rituals, es fonamentaven en el contacte físic amb els arbres i altres elements naturals, per tal d’intercanviar l’energia necessària per recarregar la força vital i reforçar el caràcter. L’article també esmenta fets més propers, com el que fa referència al consell del metge particular del canceller Otto Bismarck que li recomanava abraçar-se diàriament mitja hora a un roure. Altrament i en aquest mateix sentit, en el jardí botànic de Sidney es troben cartells que conviden a abraçar-se els arbres.
Tal com dèiem abans, diversos estudis han posat en evidència que totes les formes físiques (humanes, animals, vegetals i minerals) tenen camps d’energia electromagnètica. Walter Kunnen ha estudiat les influències electromagnètiques de la biosfera sobre la vida i la salut dels éssers vius, descobrint que els organismes reben, acumulen i emeten energia. Per tant, hi ha intercanvis d’energia entre els ésser vius a partir de l’anomenada bio-resonància. D’altra part, l’investigador va aconseguir, a partir de la tècnica Bioenergetic Landscapes, mesurar les radiacions electromagnètiques i la capacitat que té l’arbre d’influir sobre les funcions vitals de les persones. Fruit d’aquest treball s’han acabat identificant els arbres més beneficioses i perjudicials per a la salut de les persones.
L’autor conclou l’article comentant que al llarg de la història, les persones, mercès a la seva sensibilitat i experiència, han reconegut el valor positiu d’alguns arbres que han merescut un tracte especial. Per exemple, el contacte amb el roure pènol (Quercus robur) se sap que és un arbre particularment beneficiós pel sistema cardiovascular, immunulògic i pels òrgans reproductors. També l’olivera, el freixe i el bedoll tenen una elevada càrrega positiva per a  la persona.
Gaudint de l’energia de l’arbre

En conclusió, abraçar un arbre ens posa en contacte amb emissions energètiques que activen mecanismes del benestar personal i, de la mateixa manera, caminar per l’interior d’un bosc pot convertir-se en una agradable teràpia energètica.

[1] NIERI, MARCO  (2011) “Il soffio benefico degli alberi”. L’Italia Forestale e Montana, 66, pp.409-413.

L’ésser humà i la natura. Conversa amb Jorg Zimmer

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’ésser humà i la natura. Conversa amb Jorg Zimmer

Dies enrere vaig trobar-me amb professor Zimmer al seu despatx per parlar del paper de l’espècie humana dins la naturalesa ja que, al meu entendre, de l’encaix entre l’individu i el món natural se’n deriven moltes conseqüències ecològiques i econòmiques. La conversa es va iniciar esmentant el Gènesi on es diu, fent referència a l’home i la dona: ”Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la, sotmeteu els peixos, els ocells, les besties i totes les cuques que s’arrosseguen per terra” D’aquestes paraules és d’on neix l’antropocentrisme, el qual es consolidà a l’Europa Occidental durant al Renaixement i fou la base del positivisme i materialisme que, durant els segles XVII-XVIII conformaren el suport ideològic del cientifisme, que a la vegada va ser la base de totes les tendències que ens conduiren, des d’aleshores, a la crisi ecològica global. Zimmer comentà que també els pensadors grecs també posaven la persona davant de la natura i mai dins d’ella.
Davant de la pregunta: Hi ha pensadors que situïn la persona dins el sistema natural, tal com va fer sant Francesc d’Assís. Zimmer va parlar-me, primer de tot, d’un viatge que va fer a la Xina per participar en un congrés d’estètica. Un dia, acompanyat d’una traductora, va visitar un museu on s’esposaven grans murals paisatgístics on apareixien també escenes de la vida rural de segles passats. Quan va preguntar-li a la seva traductora com era que les figures humanes ocupaven un espai tant petit dins del mural, ella va respondre-li: “que era el lloc i tamany que ocupaven dins de la naturalesa ja que les persones hi viuen dins”. Aquesta resposta va fer-li veure com de diferent n’és la relació entre persones i natura a occident i orient.
Després el professor Zimmer va explicar-me que Goethe reflexionà a l’entorn de la noció de natura dins la ciència moderna i del paper de l’espècie humana dins el sistema natural. El pensador i literat alemany proposà que la persona forma part de la natura. Zimmer en un article seu incideix en el pensament de Goethe i diu: “el subjecte mai no és allò reduïble a la identitat pura de la consciencia, sinó que forma part del món, és a dir, és el que és a través de les seves relacions amb el món i la manera d’actuar sobre la realitat”
La conversa es va acabar llegint uns versos del poeta:
Damunt tots els cimals
hi ha repòs,
en tots els brancams
un hàlit
a penes sentiràs;
els ocellets callen al bosc;
espera, que aviat
també reposaràs.
Els nens jugant amb l’aigua simbolitzen un dels primers contactes de les persones amb el món natural