L’encens
s’obté per incisió en arbres del gènere Boswellia,
del qual brolla una reïna líquida que es solidificada en contacte amb l’aire i que
forma uns petits grans de color grogós i opac. Aquests grans d’encens, quan es
dissolen sobre una brasa de foc, exhalen la seva aroma característica. Si
s’elabora amb olis essencials de caràcter vegetal s’obté un encens més
perfumat, que fumeja amb una gran fragància per finalitats religioses,
terapèutiques o estètiques.
s’obté per incisió en arbres del gènere Boswellia,
del qual brolla una reïna líquida que es solidificada en contacte amb l’aire i que
forma uns petits grans de color grogós i opac. Aquests grans d’encens, quan es
dissolen sobre una brasa de foc, exhalen la seva aroma característica. Si
s’elabora amb olis essencials de caràcter vegetal s’obté un encens més
perfumat, que fumeja amb una gran fragància per finalitats religioses,
terapèutiques o estètiques.
Tal com
hem dit, l’arbre de l’encens pertany al
gènere Boswellia. Hom troba a la Xina la Boswellia sacra, a l’Abisinia la Boswellia papirifera, a l’Índia la Boswellia serrata i a l’Orient Mitjà i a l’Africa la Boswellia carterii, que és la que
s’acostuma usar en el culte cristià. Hom anomena també encens a altres resines
com la Grindelia glutinosa de Mèxic o
la Thuaria chilensis de Xile que
tenen característiques semblants. D’altra part, cal esmentar una altra reïna
aromàtica: la mirra que s’extreu de la Commiphora abyssinica.
hem dit, l’arbre de l’encens pertany al
gènere Boswellia. Hom troba a la Xina la Boswellia sacra, a l’Abisinia la Boswellia papirifera, a l’Índia la Boswellia serrata i a l’Orient Mitjà i a l’Africa la Boswellia carterii, que és la que
s’acostuma usar en el culte cristià. Hom anomena també encens a altres resines
com la Grindelia glutinosa de Mèxic o
la Thuaria chilensis de Xile que
tenen característiques semblants. D’altra part, cal esmentar una altra reïna
aromàtica: la mirra que s’extreu de la Commiphora abyssinica.
 |
| Boswellia sacra
La
paraula encens prové del llatí incensum, participi de incendere, que vol dir: “encendre” o “cremar”, per raó de la seva combustió sobre el foc. Antigament, els hebreus l’anomenaven lebonah, els grecs libanos, els àrabs luban i els romans olibanum (= olíban).
A
l’antigor aquestes reïnes aromàtiques obriren una sèrie de rutes comercials conegudes com la Ruta de l’encens, que tingueren gran importància a Egipte i a l’Índia, a través d’Aràbia. El comerç de l’encens es traslladava d’Aràbia al mar Mediterrani, i va ser florent entre el segle III a. C. i el segle III d. C. La ruta de l’encens era una via per el comerç de l’olíban i la mirra i d’altres productes com espècies, pells, seda i teixits fins, etc.
Estrabó,
geògraf i historiador del segle I a. C., explicà com es feien les transaccions comercials amb l’Aràbia, la zona del mar Roig i fins a la Xina, cercant aquesta preuadíssima reïna. També Dioscòrides i Plini esmenten el valor i la puixança que tenia l’encens a la Roma imperial.
L’encens
sempre fou considerat molt preciós i era utilitzat, com dèiem, amb finalitats higièniques, terapèutiques i religioses. Per això, s’usava tant en el culte com en la medicina i en l’àmbit domèstic. Ja a l’antic Egipte, quinze segles abans de Crist, l’encens era anomenat “perfum dels deus” i era utilitzat en el ritual dels temples i en els ritus funeraris. A Grècia s’encensaven les víctimes destinades als sacrificis i, també, es cremava encens en brasers com ofrena a les divinitats. A l’Imperi Romà, a més, s’oferia encens davant l’estàtua de l’emperador, com una sacralització de l’Estat. També s’usava en molts indrets amb finalitat terapèutica de guarir diverses malalties o amb finalitat catàrtica de purificar, relaxar o aniquilar influxos malignes. A l’Índia es cremava encens per facilitar l’encontre amb la divinitat mitjançant la meditació i també en els seus ritus funeraris. A la Xina i al Japó s’usava l’encens per a les entrades dels temples per preparar-se per l’adoració de les divinitats. A Amèrica, la cultura maia associava aquesta resina a la lluna, símbol femení portador de vida.
Tant en
l’Antic com en el Nou Testament trobem esmentat l’encens com una preparació aromàtica sagrada destinada només a Déu. Així, en el capítol 30 del llibre de l’Èxode, apareix una bona descripció de l’altar de l’encens i de la preparació d’aquest perfum sagrat. També al Levític, en el capítol 16, esmenta el ritual de l’encens en la Diada de l’Expiació (Iom Quipur), quan el gran sacerdot entrava en el lloc més sant del santuari per cobrir amb un núvol d’encens l’Arca de l’Aliança . El Siràcida (Eclesiàstic) exhorta els deixebles a observar la llei de Déu i “com l’encens exhaleu un bon perfum” (39, 14). El bellíssim Salm 141 expressa la confiança del creient que invoca a Déu tot pregant: “que pugi el meu prec davant teu com l’encens; alço aquestes mans com l’ofrena del capvespre”.
És ben
conegut l’episodi d’aquells savis orientals que adoraren l’infant Jesús i li oferiren l’encens, junt amb l’or i la mirra, en senyal de reconeixement i adoració del Salvador, Déu i home veritable: “van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, las seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra” (Mateu 2, 11).
El darrer
llibre de la Bíblia – l’Apocalipsi – explica la visió de l’àngel vora l’altar, amb un braser d’or, on “li donaren perfums d’encens a mans plenes, perquè els oferís, amb les pregàries del poble sant… i el fum de l’encens, junt amb les pregàries del poble sant, va pujar de mans de l’àngel a la presència de Déu” (Apocalipsi 8, 3-4).
A
l’inici de l’Església, els cristians no usaven l’encens en la litúrgia, amb la voluntat d’apartar-se el màxim possible dels cultes pagans. Però, a partir del segle IV, ja en declivi el paganisme, el ritus de l’encensament va trobar un lloc expressiu en la litúrgia cristiana. S’usà l’encens per a honorar l’altar, les relíquies, les imatges i, també, les persones: el sacerdot que actua en la persona de Crist i els fidels per la seva dignitat de fills de Déu, creats a imatge i semblança seva.
En la
celebració de l’Eucaristia, des del Segle IX, s’instaura l’encensament de l’altar, de l’evangeliari i de les ofrenes del pa i el vi. Així es practica regularment a l’Església d’Orient i només en les solemnitats de l’Església d’Occident. En les exèquies cristianes s’encensa el fèretre per significar la dignitat d’aquell cos, creat per Déu i cridat a ressuscitar. En la dedicació d’una església s’encensa solemnement l’altar i les parets, després d’haver-les ungit amb el sant crisma.
L’encens
crea un ambient de pregària i d’elevació d’esperit, com un núvol olorós que s’eleva vers Déu. Per això l’Església oriental l’usa habitualment en la Divina Litúrgia. En l’Església llatina s’usa amb menys freqüència, sobretot després de la reforma litúrgica promoguda pel concili Vaticà II.
Recerques científiques atribueixen a l’encens la
propietat de relaxar, purificar i embriagar. L’encens, quan és autèntic i no un succedani, exhala una substància (THL) amb notable poder de desinfectar i lenificar el dolor. Hom assegura, també, que l’encens cremat en una cerimònia religiosa augmenta el nivell de serotonina, la qual aplaca la tensió nerviosa i crea un estat psicofísic que facilita la capacitat de concentració. És així com predisposa a la meditació i estimula el fervor de cara a la relació amb Déu. Finalment, les emanacions d’encens estimulen l’olfacte, recalcant el caràcter solemne d’una cerimònia religiosa |