Els pobles que vivien més a prop de la natura creien que els arbres, com tots els éssers
vius, tenien ànima, la qual podia manifestar-se en algunes ocasions. Aquells arbres i boscos que anaven lligats a somnis, aparicions, guariments.. i que, normalment, tenien unes característiques morfològiques peculiars, respecte de l’alçada, el diàmetre, la capçada, l’edat, la morfologia del tronc.. tenien la consideració de sagrats. Quan es tractava d’un arbre, s’acostumava a talar els
que l’envoltaven per tal que creixés més ufanós i es pogués gaudir millor dels seus trets morfològics. En ocasions, al seu voltant es construïa un petit recinte o s’edificava un senzill edifici que, a vegades, derivava, amb el pas dels anys o segles, en una petita capella. Per exemple el roure monumental del Giol al Vallès Oriental encara conserva un recinte al seu voltant.
vius, tenien ànima, la qual podia manifestar-se en algunes ocasions. Aquells arbres i boscos que anaven lligats a somnis, aparicions, guariments.. i que, normalment, tenien unes característiques morfològiques peculiars, respecte de l’alçada, el diàmetre, la capçada, l’edat, la morfologia del tronc.. tenien la consideració de sagrats. Quan es tractava d’un arbre, s’acostumava a talar els
que l’envoltaven per tal que creixés més ufanós i es pogués gaudir millor dels seus trets morfològics. En ocasions, al seu voltant es construïa un petit recinte o s’edificava un senzill edifici que, a vegades, derivava, amb el pas dels anys o segles, en una petita capella. Per exemple el roure monumental del Giol al Vallès Oriental encara conserva un recinte al seu voltant.
 |
| El roure del Giol (Vallès Oriental)
Aquests arbres i boscos sagrats van acabar convertint-se en els primers santuaris, molt abans que s’aixequessin els primers temples i, per tant, van esdevenir els primers espais
de comunicació entre les persones i la divinitat. També els llocs on s’enterraven els morts van gaudir de la valoració de sagrats. Per exemple, Anna Hachiewicz[1] ha estudiat les relacions entre els valors espirituals i les funcions econòmiques al bosc de Bialowieza, situat entre Polònia i Bielorússia, i ha documentat que, al llarg del Neolític, algunes de les cultures que van viure dins de la gran massa forestal que s’estenia pel nordest d’Europa ja utilitzaven el bosc com un lloc de culte i d’enterrament. Al llarg dels segles VII i IX els pobles eslaus van començar a colonitzar aquesta boscúria i també van utilitzar els arbres i el bosc com a espais on es realitzaven ritus religiosos i enterraments, així ho testimonien diversos cercles i túmuls de pedra trobats. Precisament sobre alguns d’aquests pujols sagrats és on van aixecar-se les primeres esglésies al llarg dels segles XII i XIII.  El bosc de Bialowieza (Polònia)
A la Grècia Homèrica, els fidels també es reunien enmig de la natura. En ocasions davant d’un
altar situat al cor d’un bosc sagrat. A l’Il·líada s’explica que sota un plàtan,Ulisses i els seus homes van veure una aparició que els va presagiar la futura victòria. Per als pobles celtes, el bosc sagrat s’anomenava “Nemeton” que és una paraula gal·la
que vol dir santuari, en gaèlic existeix el mot “Nemed” que significa sagrat. Normalment, era una clariana del bosc on els pobles celtes desenvolupaven els seus ritus religiosos conduïts pels druïdes.Quan les legions romanes van endinsar-se per la Gàl·lia, la Bretanya insular i la Germania van talar alguns dels boscos sagrats per intentar assimilar-los a la cultura romana. El poeta hispanoromà Marc Anneu Lucà explica en el poema Farsàlia, el cas de la destrucció d’un bosc sagrat prop de Marsella, en que el mateix Cèsar va haver d’agafar la destral davant dels legionaris pel respecte i la temença que generava en ells el bosc. Quan segles més tard, els missioners cristians van començar l’evangelització del centre
d’Europa, un dels seus primers objectius va ser l’eliminació dels cultes pagans i, en conseqüència, dels indrets on es practicaven. Per dur a terme aquest objectiu van utilitzar tres estratègies. La primera i més primitiva era talar els arbres i boscos sagrats ja que digueren que eren indrets dedicats al culte del dimoni. Per tant, el bosc es va convertir en un indret que acollia éssers malignes. En segon lloc, van fundar monestirs a l’interior d’espais forestals a la recerca de pau i meditació, però també per neutralitzar les forces diabòliques que s’hi refugiaven. En darrer lloc, van cristianitzar alguns cultes als arbres i es van dedicar a la Verge Maria o a sants la devoció dels quals estava arrelada a indrets propers. Per exemple, a Itàlia trobem el santuari de la Madonna della Quercia (Lazio) i a Salamanca, Nuestra Señora de la Encina. Sortosament, van aparèixer altres figures de la cristiandat, com sant Francesc d’Assís, que
van tornar a concebre la natura i el bosc com un temple i, per tant, com un espai sagrat. 
[1] La informació prové d’un article d’Anna Hackkiewivz sobre el bosc de Bialowieza, presentat en un taller realitzat el novembre del 2011 a l’illa de Vilm (Alemanya) i que formarà part del volum de les actes que ha
coordinat Josep Maria Mallarach, amb el mateix títol del taller: “Spiritual Values and Protected Areas of Europe”, i que publicarà l’Agència federal alemanya de conservacióde la natura.
|
