Laudato si’, un cant al retrobament amb la natura

L’encíclica del Papa Francesc és un compendi
de molts temes: un repàs als problemes ambientals del planeta, una reflexió
sobre el paper de la creació en els textos bíblics, la necessitat d’una
ecologia integral…però, al meu entendre i per damunt de tot, és una
interpel·lació personal per relacionar-nos millor amb l’entorn natural, els
altres i amb nosaltres mateixos.
Al llarg del text apareix, de tant en tant,
la figura de sant Francesc d’Assís ja que el sant  Pare va prendre el seu nom com a guia. En el
mateix començament es reprodueixen uns versos pertanyents al càntic de les criatures, escrit el 1224
en llengua úmbrica: “Laudato si’, mi
signore, per sora nostra matre Terra, la quale ne sustenta et governa
” (Lloat
sies, Senyor, per la nostra germana, la mare Terra, la qual ens sustenta i
governa) i en el primer capítol després d’esmentar les aportacions d’altres
pontífexs diu que sant Francesc és l’exemple per excel·lència  del que vol dir practicar l’ecologia integral
ja que va viure amb joia i meravellosa harmonia amb Déu, els altres, la natura
i amb ell mateix. També les reflexions i la vida de sant Francesc ens demostren
que són del tot inseparables les preocupacions per la natura, els pobres i la
pau interior. Una altra ensenyament imprescindible és que cal acostar-se a la
naturalesa com un esplèndid llibre de Déu que ens parla i ensenya; i un dels
més grans ensenyaments que cal interioritzar és el de la humilitat i
fraternitat cap a tots els éssers vivents.
 

L’eremo delle carceri


He dedicat les primeres línies d’aquest text a
parlar de sant Francesc perquè crec que tota l’encíclica esta amarada de
franciscanisme i que és des de l’exemple de sant Francesc que el Papa Francesc
ens interpel·la a canviar i millorar.
Com ? Primer de tot, sentim-nos natura!  i, en conseqüència, foragitant de dins nostre
qualsevol sentiment de domini vers els altres i la natura. Expulsat
l’antropocentrisme ens cal fomentar una altra mirada vers el món que ens
envolta que és la nostra casa comuna on vivim nosaltres i han de viure els
nostres descendents. Aquesta nova òptica ha de generar canvis en els nostres
estils de vida que tinguin present el consum, l’energia, l’educació … i, a la
vegada, es fonamentin en una espiritualitat ecològica que alimenti la passió
per tenir cura dels altres i de la mare naturalesa ja que en el fons som
simples custodis de la creació.
Aquesta nova espiritualitat ens ha permetre
reconciliar-nos amb el nostre entorn, sentir-nos agraïts per la bellesa que ens
rodeja i que es manifesta en una sortida o posta de sol, en posar, un dia
calorós d’estiu, els peus en un rierol d’aigua freda o escoltant el cant del
picot. El mateix sant Pare ens diu que la natura és plena de paraules d’amor
que simplement hem de saber contemplar serenament.

Tota aquesta interpel·lació neix del
convenciment que el paradigma tecnològic no té solucions per tot i per tant cal
aconseguir una conversió ecològica activa, fonamentada en principis culturals i
espirituals, que incideixi en la gestió responsable dels recursos naturals. El
gran i urgent repte és protegir la nostra casa comuna i que aquesta ha de ser
una preocupació de tota la família humana amb l’objectiu d’aconseguir un
veritable desenvolupament sostenible integral.

La política forestal de la Generalitat republicana (1931-1939).

El proper dilluns 6 de juliol a les 18,30 i a la sala
de graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona es presenta el
llibre de l’amic Ricard Estrada titulat: “El bosc, patrimoni col·lectiu i
privat. La política forestal de la Generalitat republicana (1931-1939)”

De la lectura d’aquest interessant llibre, n’apareix,
inevitablement, una primera reflexió. Quina desgràcia més gran va generar la
victòria dels feixistes i les consegüents i llargues dècades de franquisme
sobre la política forestal ja que les principals fites aconseguides en el curt
període republicà van esvair-se ràpidament. 

Cal tenir present que al llarg de
la convulsa etapa republicana (1931-39) el govern de la Generalitat va ser
capaç, gràcies també a l’herència de la feina de la Mancomunitat de Catalunya,
de construir un relat institucional a favor de la preservació i la gestió
forestal. La nova política forestal es fonamentà en un desenvolupament legislatiu
i administratiu que tenia com a objectiu el foment de la gestió forestal i la
preservació de les masses forestals. Hi ha dues grans fites d’aquest curt i
intens període. El primer és la creació del Departament d’Agricultura, on
s’incorporen els boscos i, el segon, l’aprovació del text: “Bases per a la
defensa de la riquesa forestal de les comarques catalanes” que és el primer
text normatiu català sobre la gestió forestal.


D’aquest exhaustiu llibre m’han interessat
especialment les qüestions relacionades amb la prevenció d’incendis i la
sensibilització per la preservació del mantell forestal. Cal recordar que la
situació de les masses arbrades era molt diferent de la situació actual. Per
aquest motiu es van fer importants campanyes de repoblació forestal i de
sensibilització a la societat de cara a la prevenció d’incendis i la valoració
dels boscos com important recurs econòmic.

En definitiva i tal com conclou l’autor, la tasca del
govern republicà generà: “un teixit
normatiu complex, nou a Catalunya, que vetllés per la conservació dels drets i
impulsa la introducció jurídica moderna del bosc com un bé públic i un bé
privat
”

L’arbre de la vida i de la fortuna

Dies enrere vaig adonar-me en mig de la classe que una noia
portava un penjoll molt curiós al voltant del coll. Des de lluny em va semblar
que tenia la forma d’un arbre. Un cop acabada la lliçó vaig preguntar-li quin
tipus de penjoll portava i va dir-me que duia l’arbre de la vida i que aquesta
joia era un regal dels seus avis per tal que tingues sort a la vida. Tot seguit
i amb gran amabilitat em va deixar fotografiar-lo.

Em va semblar un fet molt curiós, regalar una joia en forma d’arbre
per desitjar bona fortuna. Està clar que l’arbre és un dels grans símbols d ela
humanitat i que l’arbre de la vida apareix en quasi totes les tradicions
religiosos i en molts relats folklòrics. En aquest bloc n’he parlat en més d’una
ocasió sobre el seu simbolisme. Ara bé, he de reconèixer que és la primera vegada
que veig l’arbre de la vida en una persona jove i regalat per una persona gran
per aconseguir felicitat i fortuna al llarg de la vida.


Josep Pla i els incendis

Aquests dies llegeixo els dietaris del 1956,
1957 i 1964 de Josep Pla recopilats per Xavier Pla en el volum titulat: La vida
lenta i m’ha tornat a sorprendre com entre notes de la seva vida social, dels
seus àpats, de les seves lectures… sempre apareix una frase sobre el vent, el
fred… Per exemple, el dia 1 de gener de 1956 escriu: “
Aquesta nit, mentre tronava a casa ( a les dues), caminant contra una
tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat
”
Doncs de Josep Pla, que sempre s’incorpora en
les meves lectures, us vull reproduir un fragment del llibre: Les hores, que
parla dels incendis. Ràpidament us adonareu com d’actual segueix sent aquest
text i de quin gran observador era Josep Pla.
“En aquest
país, a l’estiu, es produeixen els incendis de boscos. A la tardor i a
l’hivern, si plou, les inundacions. Tot està perfectament organitzat amb una
perfecció cronomètrica.
Aquest estiu
ha estat molt xafogós i el fet ha estat perfectament visible pensant que fa més
de dos mesos que no ha caigut ni una sola gota d’aigua del cel. En realitat, fa
dos anys que no ha plogut en profunditat.
Des que tinc
ús de raó, he vist incendis de boscos –des de casa- cada estiu. De vegades,
tres o quatre –i algun any més. Estrany ? És una veritat incontrovertible.
Es podrien
fer, potser, algunes consideracions útils en relació amb aquestes catàstrofes.

1r En aquest
rodal hi ha molts arbres –potser més que mai fins on pot arribar el nostre
record. No solament hi ha més arbres sobre el litoral, sinó a l’interior. A la
costa, el pi ho envaeix tot, va agafant un domini total del terreny, i aquest
arbre, que és tan pobre però que té una capacitat fabulosa d’adaptació en els
espais més àrids, es va tornant el rei. Aquesta costa, que abans de la
fil·loxera fou un país de vinyes, ara és un país de pins. L’arborificació és
també un fet comprovable a l’interior del país…
… En els
moments actuals, hom passa per aquells boscos i li arriben rarament a l’orella
els sorolls de la destral i del llenyataire i del carboner i els dels arbres en
esqueixar-se d’una manera contundent. Sobre aquells boscos hi ha una gran pau,
perquè el preu de la fusta s’ha deteriorat notòriament.
2ª Així, si
l’arborització s’ha augmentat i densificat a simple vista, és igualment
constatable que els boscos són molt bruts. Per un bosc net de botànica baixa i
ínfima, n’hi ha deu que a l’estiu, sempre estan a punt perquè s’hi cali foc.
Els boscos s’han de netejar, i això és el que rarament es veu…
… Així,
doncs, caminant avui pels boscos, cosa que de vegades faig, però que sobretot
solia fer quan les cames em portaven més, s’hi troba una classe de gent que
anys enrere hauria estat impensable. Aquells anys els boscos eren solitaris.
Avui, la solitud ja no existeix. S’hi ha projectat la fabulosa població
turística i cada vegada hi és més present. Mai no s’hi havia vist una cosa
semblant. Parlo dels turistes que divaguen per les boscúries, dels que acampen
en llocs remots amb les seves tendes, dels amants de la naturalesa i sobretot
dels seus llocs més recòndits i emboscats. Entre aquesta classe de persones hi
ha els qui coneixen i practiquen millor els principis del turisme teòric i pràctic.
Però, tal com s’han posat les coses i davant l’enorme allau humana, seria un
error de creure que entre aquesta classe d’excursionistes no hi ha fatalment un
nombre de persones negligents. En el curs de la meva vida he vist tants
incendis, he sentit parlar d’aquests fets amb tanta precisió i tants
coneixements, que, si pogués, em permetria d’afirmar una cosa clara i senzilla:
gairebé tots aquests desastres tenen per causa les més adotzenades i vulgars
habitualitats…
…Quan els
boscos es troben en aquesta situació, provocar un desastre pot tenir com a
causa la cosa més innocent i vulgar d’aquest món. és a dir, incendiar un bosc
és una cosa facilíssima.
3ª En el que
porto de vida, i fiant-me de l’experiència personal, he vist apagar pocs focs
–mentre el vent no pari. He vist focs que no han pogut apagar centenars de
soldats i de guàrdies. Ni tan sols poden evitar que es propagui. Els pagesos
més experimentats i més cauts, davant d’un foc fan tallades davant la direcció
del vent.”

Natura i religió

No es pot entendre la història de la
humanitat en relació a l’aprofitament del recursos naturals sense tenir present
el component religiós. Diferents cosmovisions s’han fonamentat amb l’antropocentrisme
i aquest sentiment de superioritat respecte a la resta dels éssers vius ha
generat una actitud de domini, en ocasions desmesurat i desenfrenat, vers la
natura com a conjunt i recurs, que és una de les claus de l’actual crisi
ecològica.
Per fortuna, cada vegada s’aixequen més veus
a favor de canviar el paradigma abans descrit. El pontífex Pau
VI deia que la humanitat
ha d’adonar-se  que no pot es seguir
utilitzant les riqueses de la terra de la mateixa manera que s’ha fet fins ara
i l’actual Sant Pare està escrivint una encíclica sobre l’ecologia. L’escriptor
Luis Racionero[1]
ens esmenta que a la majoria de les religions, Déu no és quelcom separat de la
seva creació i per tant, si el cristianisme no s’hagués separat d’aquest
panteisme, fer mal a la terra hauria estat quelcom impensable. Des de l’Islam[2] també hi
ha veus que reclamen que formem part de la creació juntament amb tot el que
veiem i no veiem. Per tant, és des de la unitat amb la natura que la vida té
sentit.


En conclusió, cal
separar-nos de l’antropocentrisme i ressituar-nos fraternal dins la naturalesa
i atorgar a aquesta, tal com han mantingut moltes cosmovisions, un rang d’espai
sagrat que simplement hem de custodiar per les generacions futures.



[1] Racionero,
Luis (2015) “L’ecologia com a religió” La Vanguardia del 24 de març.
[2] La
Garriga, Dídac P. (2014) Eco-Yihad. Apertura de conciencia a través de la
ecología y el consumo, Edicions Bellaterra, Barcelona.

Esport i espiritualitat

L’activitat esportiva té una gran presència a
la nostra societat. Milers de nois i noies entrenen i practiquen algun esport i
cada dia, apareixen centenars de pàgines de cròniques de partits o curses i
d’opinions sobre que farà el nostre equip o quin és el futur repte d’un
esportista d’elit.
Si ens endinsem en els fonaments de la
pràctica esportiva ens adonarem que porta associats molts valors o activitats
clarament espirituals. El primer punt en comú que té la practica esportiva i
religiosa és l’entrenament ja que és el camí que se segueix per aconseguir un
fruit, una fita, un triomf… Per tant, tant uns com els altres entrenen o practiquen
fen servir el cos i la ment. Tot intentant unificar o harmonitzar cos i ment.

Una de les pràctiques religioses més antigues
i comunes és el retir o recés. Els religiosos i creients practiquen
periòdicament l’allunyament de l’espai quotidià per endinsar-se en el silenci
d’un monestir o d’una casa d’espiritualitat. També l’esportista fa
concentracions o estades a l’inici de la temporada o abans d’una fita important
per separar-se del ritme diari i concentrar-se i preparar-se per la temporada o
una final.
L’alimentació i el descans són també elements
bàsics per la vida esportiva i religiosa. Una dieta equilibrada i les hores de
descans necessàries són l’entrenament invisible i la clau d’una vida
equilibrada i harmoniosa.
Un altre element en comú és l’entrenador o
mestre. Aquesta figura és clau tant per la persona religiosa com per
l’esportista, sobretot en els inicis, quan un bon consell, l’elecció del mètode
adequat o la lectura justa són la base d’un bon i fructífer camí. Al llarg
d’aquest sender un valor molt present tant en el religiós com en l’esportista
és la superació. Tot recorregut implica enfrontar-se a obstacles, com el
cansament, la calor, el fred…Tant les pràctiques ascètiques com certes
activitats esportives es fonamenten en la unió entre el cos i la ment. La qual
facilitarà la dosificació de l’esforç, la superació del cansament…

En conclusió, tot i que hi ha diferències
molt grans entre un esportista i un religiós, la practica esportiva, sobretot a
la natura, genera i necessita d’unes actituds i valors clarament espirituals:
el coneixement d’un mateix, l’acceptació de la solitud, del silenci, aconseguir
la buidor interior després de caminar o córrer a llarg d’hores i, per damunt de
tot, el sentiment d’unitat i unió amb el nostre entorn humà i natural.

L’arbre, símbol de l’ésser humà

Mn. Ynaraja m’envia un text seu que comença
amb una cita del Deuteronomi (20:19): “En
el cas que hagis d’assetjar durant molt de temps una ciutat per apoderar-te’n,
no tallis els arbres a cops de destral. Menja’n els fruits, no els tallis Per
què has de tractar els arbres del camp com si fossin homes exposats al teu
setge?
“ i posteriorment m’explica les semblances entre l’ésser humà i
l’arbre.
La primera és que les persones necessiten
sentir-nos arrelats a una cultura, una llengua, una geografia…, com els
arbres que tenen el seu propi hàbitat i, en conseqüència, parlem d’arbre
mediterranis, atlàntics…
La segona és que tenim la voluntat de
reproduir-nos, és a dir, plantar la nostra llavor i créixer. Aquesta voluntat
tant pot entendres des del punt de vista material com espiritual, és a dir,
moltes persones, volen difondre les seves idees, com les llavors que dissemina el vent a la
cerca de noves contrades. Per aconseguir aquesta
fita, a vegades, les persones fan servir la mateixa estratègia dels arbres
fruiters que embolcallen les llavors de suculenta i dolça fruita. D’aquesta
manera els animals s’acosten a menjar-la i així les seves llavors poden arribar
a d’altres terres. De la mateixa manera algunes persones són capaços
d’embolcallar els seus discursos d’una dolçor o d’un convenciment que
aconsegueix seduir-te. Per aquest motiu moltes fruites, com la magrana, les
figues o les pomes són plenes de simbologia.
També tenim la voluntat d’aixecar-nos i
mantenir-nos drets. Un arbre tort o inclinat és un arbre que creix malament i
aquesta imatge, en ocasions, també es trasllada a les persones.
Per totes aquestes raons a la Bíblia l’arbre
apareix, en ocasions, com a paràbola de la vida. Podem esmentar dos exemples
d’aquesta concepció de l’arbre. La primera és del Salm 1 (Ps 1:3-4) que diu:
“Serà com un arbre arrelat vora l’aigua,
que fa fruit quan n’és el temps,
i el seu fullatge mai no es marceix;
duu a bon terme tot allò que emprèn”
El segon exemple prové del Salm 128 (Ps 128: 3-6)
i diu:

“La teva esposa fruitarà com una parra,
dins la intimitat de casa teva;
veuràs els fills com plançons d’olivera

entorn de la taula.”
L’arbre com les persones sempre cerca la llum

El bosc de pedra: la Sagrada Família

Observar l’interior de la basílica de la Sagrada Família és com sentir-se dins d’un veritable bosc de pedra. El mateix Antoni Gaudi[1] ho deixar escrit: “L’interior del Temple serà com un bosc. La decoració de les voltes seran fulles, entre les quals es veuran els ocells propis de la nostra terra. Els pilars de la nau principal seran palmeres; són els arbres de la glòria, del sacrifici i del martiri. Els de les naus laterals seran llorers, arbres de la gloria, de la intel·ligència”

 

Els estudiosos de l’arquitectura parlen d’una obra orgànica, la qual prové, en primer terme, de l’observació de les diferents formes de la natura. Aquestes paraules de Gaudí ho expressen amb tota claredat: “Aquest arbre proper al meu obrador; aquest és el meu mestre”
Per l’arquitecte de la Sagrada Família els fonaments del temple són les arrels dels arbres; les columnes, els troncs, els capitells, els nusos d’un plàtan, les columnetes superiors, les branques i les voltes que cobreixen la nau el fullatge de la capçada dels arbres.
La clau d’aquesta concepció cal cercar-la en la religiositat de Gaudí i en la seva veneració i observació de la natura, de la qual des de ben petit n’havia gaudit en les seves llargues estades al mas familiar, rodejat d’arbres, plantes, aviram i insectes. Per tant, no és gens estrany que la façana del naixement hi hagi esculpides 31 espècies vegetals i 68 d’animals. En conseqüència, la natura per Gaudí és com un gran llibre on cal anar a aprendre i cercar solucions a les preguntes edificatòries. Per tot plegat, no és gens estrany que la seva obra sigui plena d’ornamentacions que
reprodueixen la fulla d’un margalló o d’un gira-sol. Fins i tot s’esmenta que la gaudiniana creu de  cinc braços està inspirada en el fruit del xiprer.

 

En conclusió si teniu la oportunitat de visitar l’interior de la basílica de la Sagrada Família observeu-la i admireu-la amb uns altres ulls ja que és producte d’una persona que estimada i
observava atentament la natura.



[1] Cussó, Jordi (2010)
Gaudir de la natura i de la Sagrada Família, Pagès editors,Lleida.

Invitació a la lectura del llibre: “En un metro de bosque. Un año observando la naturaleza” A càrrec d’Àngels Canals

Em va cridar
l’atenció el títol “En un metro de bosque. Un año observando la naturaleza”. I
no només això sinó també la referencia curta que hi ha a la solapa, signada per
en James Gorman, periodista científic del New York Times, on hi diu: “Haskell pensa com un biòleg, escriu com un
poeta i tracta la natura amb l’obertura de ment que s’esperaria d’un monjo zen
més que no pas d’un científic”
. 

El vaig començar a llegir i encara em va encuriosir
més. L’autor en David George Haskell, biòleg i professor de la University of
the South (Tennessee), durant un any es situa una petita zona de bosc, el que ell
metafòricament anomena mandala, per explicar el que veu, experimenta, coneix i s’hi
amaga. En tot el procés mira de seguir unes regles que exposa clarament en les
primeres pàgines: “visitarlo a menudo y observar el transcurso de un año;
guardar silencio, molestar lo mínimo; no matar, no mover de sitio a los
animales y no cavar en el mandala ni arrastrarse por él”. Així durant un any,
de gener a desembre, ens va ensenyant aspectes del mandala: els ocells, les
papallones, els mamífers, els amfibis, les fulles, els arbres, la molsa, les
llavors, la llum, el so, el vent…i fins i tot una pilota de golf. He après
moltes coses amb les explicacions d’en Haskell, algunes no m’han estat fàcils
de seguir però ha valgut la pena l’esforç. Al final del llibre, en una de les
últimes entrades del mes de desembre, escriu “Este año he intentado olvidarme
de las técnicas científicas y escuchar: acudir a la naturaleza sin una
hipótesis, sin un plan para la obtención de datos, sin un guión de classe para
darles respuestas a los alumnos, sin máquinas ni sondas. Me he dado cuenta lo
valiosa que es la ciencia, pero a la vez de lo limitado de su alcance y
espíritu. Es una pena que en general la práctica de escuchar no esté presente
en la formación de los científicos”. 


El 2012 el
llibre va guanyar el National Outdoor Book Award for Natural History
Literature,  l’any seguent el Reed
Environmental Writing Award. També va tenir el premi al millor llibre per les
National Academies Communication, i ha sigut finalista al Pulitzer de no ficció.
L’original en angles “The Forest Unseen. A Year’s Watch in Nature” és de Viking
Books. La traducció al castellà l’ha fet en Guillem Usandizaga i l’ha publicat
el 2014 l’editorial Turner en la col·lecció Noema. Ara el rellegeixo més
lentament. Miro de fer coincidir el dia de l’entrada amb el dia que vis
c.  Així em farà companyia tot l’any, un plaer.

El simbolisme dels arbres a través de la visió de l’Esther. A càrrec de David Fernández.

Tinc el plaer de presentar-vos a l’Esther de la Cruz, artista plàstica, llicenciada en Bellas Arts. Ha exposat en llocs com Barcelona, Madrid, Cuenca, Gijón i pel que sé en els pròxims mesos a Girona.


Els seus projectes creatius, tant en l’àmbit de la creació digital com en la pintura, versen sobre conceptes relacionats amb la natura, la versatilitat del temps, la captació del so en la imatge i la representació de sensacions a través del color. Sinestèsia, naturalesa i identitat són els fonaments significatius de la seva obra.

Posseïdora d’una gramàtica particular, que es fa molt evident en la seva pintura, observem una visió nostàlgica cap a la natura, el color i la textura, donant molta importància a elements naturals com els arbres.

En l’àmbit de la pintura, la natura és representada a través de metàfores que serveixen per a la construcció del jo. Tant la sèrie “Ego” com “Ciclo” aprofundeixen en temes relacionats amb la formació d’una identitat a través de l’experiència de la vida. Aqui teniu alguns exemples:

Sèrie Ego
“El yo ante los demás”
Acrílic sobre llenç
81 x 85 cm
Sèrie Ego
“El yo ante su función”
Acrílic sobre llenç
73 x 100 cm
Sèrie Ciclo
Acrílic sobre taula
70 x 70 cm
Sèrie Ciclo
Acrílic sobre taula
150 x 50 cm

L’artista escriu sobre aquestes sèries de la següent manera: “els esdeveniments ens formen i modelen, davant d’ells, reaccionem, de vegades contradient als nostres desitjos, i qüestionem si les nostres accions són correctes o incorrectes per viure en societat. Per aquest motiu els elements naturals estan presents per indicar que la vida és cíclica, avança i canvia conformant de la mateixa manera que l’aire erosiona el creixement d’un arbre “.

En els seus treballs d’art digital, l’important no és representar l’instant de l’entorn natural, sinó fer conscient l’espectador que tot és fugaç i canviant. Parlem de naturalesa cíclica, fins i tot rítmica. Projectes com “Link_up”, “Nature”, i “Three / tree” parlen sobre el pas del temps, que marceix fulles, nua arbres i els embelleix una altra vegada amb l’arribada de la primavera. Però tot i els cicles de la natura, tot canvia, res roman igual a l’any anterior. D’aquí aquest sentiment de nostàlgia, en veure que encara que l’entorn es manté, l’essència evoluciona.

“Three/tree”
Art digital

Sèrie Link_up
Art digital

Sèrie Link_up
Art digital

Sèrie Link_up
Art digital

Els treballs de l’Esther de la Cruz es poden veure en el següent bloc: www.estherdelacruz.com
També podeu tenir accés el seu dossier d’art sobre arbres i natura en aquest enllaç: Dossier Esther