Els arbres, entre el cel i la terra

«Sa reina»

En una plana meridional de l’illa de Sardenya hi ha un oliverar monumental anomenat “S’Ortu Mannu”, que en llengua sarda vol dir l’hort gran. Es tracta d’un espai on apareixen unes set-centes oliveres, en petits grups o com a individus aïllats. N’hi ha de pluricentenàries i també alguna de jove, amb un herbei com a sotabosc que ens indica que podria haver estat o està pasturat, ja que no hi creix cap arbust. El conjunt és un clar exemple de paisatge tradicional de Sardenya propi d’un peu de muntanya, ja que se situa a la base de la muntanya de Gioisa Guardia, d’uns tres-cents metres d’altitud. S’assembla, des del punt de vista paisatgístic, a una devesa de dimensions reduïdes on, de tant en tant, creix algun roure o alzina; aquest oliverar monumental ocupa unes dotze hectàrees i està protegit des de l’any 2001.

Al bell mig d’aquest oliverar apareix una olivera envoltada per una tanca de fusta. Quan t’hi apropis, ràpidament t’adones que som davant d’un arbre molt peculiar. Abans de res, perquè al davant hi ha un cartell que t’anuncia que es tracta d’un arbre catalogat com a monumental a escala de l’Estat italià, que s’anomena “Sa reina” i es calcula que és mil·lenari. Un altre fet espectacular són la forma i les dimensions de la soca i el tronc. Ens explicarem! La base de la soca fa setze metres de circumferència. Mai no havia vist res semblant, i mira que he vist arbres pel món. L’altre fet que caracteritza el tronc és que està format per un conjunt d’escletxes que s’enfilen vers la capçada i, en més d’una ocasió, deixen espais buits entremig. Talment és com si el tronc fos una espiral que gira sobre un eix on s’alternen rugosos trams d’escorça amb espais buits. Una darrera dada és que l’arbre fa una densa capçada que s’enfila fins als vuit metres i que segueix sent un arbre productiu.

Els estudiosos italians afirmen que, segurament, és l’olivera més gran i vella de la Mediterrània. Després d’haver vist les oliveres d’Ulldecona i “Lo Parot” d’Horta de Sant Joan, hi puc estar d’acord. Quan et situes davant d’un arbre d’aquestes magnituds, et meravelles per les seves formes, tant del tronc com de les branques que formen la capçada, i no deixes de pensar en les nombroses generacions de pagesos que han recollit les olives amb els primers freds hivernals i, a partir d’aquestes, han fet oli o les han posat en remull. Per tant, som davant d’un arbre que ha alimentat milers de persones i que a l’estiu ha acollit sota la seva ombra pastors o passavolants.

Vaig tenir notícia d’aquesta olivera perquè Stefano Mancuso l’esmenta en el seu llibre Fitopolis, i em va meravellar la descripció que fa de “Sa reina”, de la qual reprodueixo uns fragments: “Un arbre majestuós amb un port immensament poderós i elegant. Fins i tot sense saber-ne el nom, qualsevol persona a qui li queda una mica de sensibilitat per la bellesa no es pot perdre la seva reialesa. Qui es trobi davant de Sa reina veu com més de mil anys d’història esdevenen matèria. El tronc s’embolica, es plega sobre si mateix, es barreja confús i caòtic, sense una trajectòria clara… El que el fa únic es que es creu immortal. O almenys això és el que vaig pensar quan la vaig mirar. No hi ha cap animal que transmeti la mateixa idea de poder”

Si us perdeu per Sardenya, no deixeu d’anar a saludar una de les reines del bosc mediterrani!

L’artista Perejaume va dibuixar fa uns anys, un pintor dalt d’un arbre amb un pinzell a la mà i a terra va escriure: obreda. En aquest dibuix, l’autor explorava les relacions entre arbre i obra, entre arbreda i obreda. Per Perejaume l’arbre, sense cap meva de dubte, és una obra d’art. Recordem que el mot obreda, creat per l’autor, és una contracció de les paraules “obra” i “arbreda”.

Ara imagineu que, a quatre metres de l’escultura, “Dona i Ocell” de Joan Miró, que és una de les obres d’art més importants de la ciutat situada a l’espai públic, l’Ajuntament de Barcelona decidís aixecar-hi un bloc d’habitatges de quatre plantes. Doncs ni més ni menys que això és el que vol fer el consistori al jardí de l’alzina del carrer Encarnació de la vila de Gràcia. Pensem que, com és obvi, l’escultura de Miró no necessita aigua per viure en canvi l’alzina, sí. Les seves arrels potents s’allargassen per mantenir-la viva. Els experts esmenten que la biomassa subterrània d’una alzina és molt similar a la visible, a l’aèria. Per tant, el que hi ha en el subsol és tant important com el que veuen els nostres ulls.

La futura construcció significaria una més que notable reducció  de l’actual jardí i possibles i importantíssimes afectacions sobre el subsol. Els projectistes preveuen una plaça tova que “diuen” que facilitarà la infiltració de les aigües de pluja. Les paraules poden ser molt tècniques i impactants però, si tenim present que quan l’alzina formava part del jardí privat i que estava envoltada de gespa, no pas de formigó, és ben segur, que l’arbre hi perdrà.

Personalment, l’únic que salvaria  de la proposta municipal és l’enderroc dels murs perimetrals del jardí i la unió amb als carrers que l’envolten. Així l’alzina guanyaria presència i si eliminem els panots de les voreres i deixem terra hi haurà més infiltració.

Arribats a aquest punt, convé recordar que la ciutat de París, que és una de les urbs que més ha treballat per lluitar contra el canvi climàtic a partir d’enverdir-se, va decidir destruir el quaranta per cent de l’asfalt o el formigó de les places i carrers per convertir-los en espai verd. Així nasqueren, per exemple, els boscos urbans. El resultat a casa nostra seria ben al revés:  la iniciativa municipal de l’anomenada plaça del Quercus suposaria menys verd i més ciment.

En un altre ordre, convé recordar que el passat més de març va caure, a Sant Andreu, un pi pinyer centenari, catalogat com a arbre d’interès local i que era testimoni, com l’alzina, d’un antic jardí privat. Aquesta caiguda va coincidir amb unes obres properes en un equipament municipal.

Per ennoblir i assegurar el futur de l’alzina del carrer Encarnació, cal demanar al govern municipal  que desisteixi i al conjunt de grups municipals que pressionin per tal que el consistori abandoni la idea de construir aquest bloc d’habitatges: poden ser ubicats en algun altre solar de la ciutat. També, que dignifiquin l’espai amb un gran jardí sense murs, sense ciment ni asfalt, per tal de garantir la vida futura d’aquesta veritable obra d’art natural que, sens cap mena de dubte, és l’alzina de Can Vidalet, que  és l’arbre més espectacular, i potser el més vell, de la trama urbana barcelonina i que si Verdaguer l’observés des d’on sigui que reposi, ell l’hi diria: resisteix almogàver, les teves amigues de Collserola t’aplaudeixen.

L’escriptora Patricia Gabancho deia dels arbres de la ciutat: “Donen molt i demanen poc. Ens ofereixen salut i bellesa a canvi d’una mica d’atenció. Ens fan la ciutat més vivible, sense reclamar altra cosa que un xic d’aliment i un toc de sol, un llit ample on arrelar i molt de respecte.”  Sàvies paraules.

Respectem, doncs,  i dignifiquem l’alzina del carrer Encarnació, que porta més de dos-cents anys oferint-nos bellesa, una fresca ombra i una magnífica connexió amb un passat no tan llunyà.

Sortosament, a les ciutats, entre els seus objectius, cada cop té més pes la millora i l’augment de les zones verdes, és a dir, dels parcs, jardins i, evidentment, de l’arbrat dels carrers. Aquest repte cerca la millora de la qualitat ambiental de les urbs i, al mateix temps, la salut de les persones que hi viuen.

Quan parlem de salut de la població pensem que convindria afegir al mot salut, l’adjectiu integral. Per què? Senzillament, perquè la visió holística de la salut és imprescindible per aconseguir una societat més saludable. Què entenem per salut integral? Doncs la que té present tant el vector físic, com el psíquic i l’anímic o espiritual, per aconseguir treballar des d’aquesta òptica àmplia, el paper de la naturalesa és imprescindible. Des de fa anys existeixen diferents iniciatives a Catalunya que treballen per unir salut i natura. Aquest és el cas de la Taula Salut i Natura, la qual  afirma: “Que la natura ens aporta beneficis insubstituïbles per a la nostra salut i benestar, no només en aspectes físics, sinó també psicològics i fins i tot espirituals. També parteix de la idea fonamental que necessitem una natura sana, per tenir una vida saludable, ja que la nostra salut coexisteix amb la salut del planeta, en la visió d’una única salut” 

Aquest text vol reflexionar sobre el valor que tenen els vegetals i, sobretot, els arbres, per afavorir una salut integral en un espai urbà. Per damunt de tot hi ha l’evidència que una bona cobertura arbòria dels carrers i les places refreda l’ambient i no hi ha res que tingui la mateixa eficàcia que els arbres per refredar un centre urbà. L’ombreig redueix la quantitat de radiació solar que incideix directament sobre un espai i l’evapotranspiració també afavoreix el refredament pel pas de l’aigua present al sòl a l’estat de vapor d’aigua a l’atmosfera per l’efecte de la transpiració de la planta i de l’evaporació que genera la radiació. Els estudis han establert que en un espai arbrat la temperatura pot disminuir entre 5 i 6 graus respecte a la d’un de no arbrat. Un segon element que generen els vegetals és que purifiquen l’aire, és a dir, tenen la capacitat de captar l’anhídrid carbònic que hi ha a l’atmosfera producte de la respiració dels animals i de la combustió i, amb l’ajut de l’energia solar i l’aigua i  els bioelements que conté i que capten les arrels, constituir molècules orgàniques i expulsar oxigen a l’atmosfera. Els arbres també tenen un paper de filtre davant dels contaminants atmosfèrics i també intercepten les partícules en suspensió. Una altra funció és que segresten el diòxid de carboni i són embornals naturals d’aquest gas. Per tant, com més arbres hi ha en una ciutat menys carboni hi ha a l’atmosfera. També redueixen el soroll i el vent. Per tot plegat, no és estrany que el biòleg Stefano Mancuso en el seu llibre Fitopolis afirmi: “les ciutats del futur haurien de portar la natura al nostre nou hàbitat, transformant les ciutats en fitopolis, ciutats vives en que la relació entre les plantes i els animals s’acosti a la proporció que trobem a la natura” Totes aquestes evidències fan que els vegetals millorin la salut física dels habitants de la ciutat.

Els espais arbrats també tenen importants beneficis sobre la salut emocional de les persones. Abans de cap altre aspecte perquè els parcs i jardins allunyats del soroll dels cotxes afavoreixen les  relacions socials. Ildefons Cerdà en la seva teoria de la urbanització, escrita a mitjans del segle XIX, deia que la places són imprescindibles per tal que les persones puguin reposar i, a la vegada, reunir-se per parlar. Per tant, els jardins són espais de salut i distracció. També afirma que els jardins són l’indret de els relacions fraternals entre les persones i la naturalesa. El cos i l’esperit es desperten i s’animen en  els jardins. Cent cinquanta anys després de les afirmacions de Cerdà són molts els assagistes que declaren que cal tornar a mirar vers  la naturalesa, que les plantes són casa nostra ja que els nostres avantpassats van ser éssers arboris, és a dir, que van viure en els arbres. Per tant, convé cercar espais mancats de brogits per passejar, tranquil·lament i fixar-se en les característiques dels arbres, la seva morfologia, el seu tronc, les fulles, les flors… la flor d’una magnòlia, d’un cirerer ens pot portar a reflexionar vers la grandesa de l’instant de bellesa que és contemplar una flor i com aquest moment és únic i efímer. Un exemple col·lectiu d’aquesta actitud és la festa del cirerer florit del Japó o Hanami,  en la qual els japonesos es reuneixen sota els cirerers florits dels parcs de les ciutat o en el camp per menjar quelcom plegats i gaudir de la bellesa de les flors.

Amb relació amb els arbres també podem utilitzar el concepte bioinspiració, que podem definir com aquella actitud que observa la natura com un model a imitar per resoldre problemes actuals. Aquest mètode ja l’havia utilitzat Leonardo da Vinci (1452-1519).  Per aconseguir inspiració cal direccionar la nostra observació cap al món vegetal. Per què? Senzillament perquè les plantes són un model a seguir ja que consumeixen poca energia, tenen moviments lents, la seva estructura és modular, poden ser molt robustes i longeves, tenen una intel·ligència distributiva (al contrari de la centralitzada dels animals) i es comporten com una colònia o una xarxa. La combinació de totes aquestes característiques permet a les plantes adaptar-se a ambients hostils i colonitzar el sòl a partir del desenvolupament del sistema radicular que les permet sobreviure i estabilitzar-se. Per tant, són un bon model a seguir ja que afavoreix la cooperació en detriment del centralisme i l’especialització.

La contemplació d’un arbre, d’un petit bosquet o, simplement, d’un parterre, ens pot transportar cap a pensaments o sensacions que van més enllà de nosaltres. Per exemple,  el coneixement de la bellesa de la natura afavoreix l’experiència de la transcendència? La meva resposta és, i tant! Transcendir és anar més enllà, és cercar el que no es coneix, és creuar el límit del que és tangible i aquest camí es necessita transitar-lo des del cor i no des de la ment. La transcendència és un moviment cap al desconegut. Els motors d’aquest moviment són la bellesa i la unitat. L’arbre fa de pont entre el cel i la terra i, en certs moments, ens fa enlairar la mirada i amb aquest senzill moviment del cap tot pot canviar.

La comarca de la Cerdanya té una superfície de 54.637 Ha i més de tres quartes parts són boscos. Ara bé aquesta importància territorial dels boscos és resultat de l’evolució de la darrera centúria. Pau Vila en la seva monografia sobre la Cerdanya publicada  el 1926[1] descriu el seu paisatge ceretà com: “una plana verdejant, voltada de muntanyes pelades fins a la franja on negregen els boscos que toquen els rasos coberts de neus gairebé perennes” Vila dedicat molt poc espai a parlar del mantell vegetal i del seu aprofitament. Respecte a la coberta vegetal diu que: “no és pas seguida, sinó que està clapada de clarianes més o menys extenses”. Les fotografies que il·lustren el llibre, que tenen quasi cent anys, ens mostren massissos, sobretot a la solana amb molts pocs arbres. Quan parla de les activitats econòmiques de la comarca, Pau Vila ho deixa molt clar: “Les activitats primordials de Cerdanya són el conreu de la terra i la cria del bestiar” Per tant era una comarca essencialment ramadera. Només dedica una pàgina a l’explotació forestal i diu: “Ara com ara, les serradores són modestes explotacions, però al peu de Puigcerdà, vora el Segre, acaben de muntar una instal·lació important per facilitar l’arrasament del bosc de Lles, uns 60.000 arbres!”

Analitzem les dades forestals més recents amb més detall i comencem pel concepte de superfície forestal o forest. Segons la Llei forestal 6/1988  forestal de Catalunya els terrenys forestals són: ”els sòls rústics poblats d’espècies arbòries o arbustives, de matolls i d’herbes, els erms situats en els límits dels boscos que siguin necessaris per a la protecció d’aquests; els erms que, per llurs característiques, siguin adequats per a l’aforestació o la reforestació; també són terrenys forestals els prats de regeneració natural, els aiguamolls, els rasos poblats anteriorment i transformats sense l’autorització corresponent i les pistes i camins forestals” Per tant, des d’un punt de vista territorial, si exceptuem l’espai agrícola i l’urbà, la resta és legalment superfície forestal.

Evolució superfície forestal a la Cerdanya

De la superfície forestal del 2018, quasi la meitat, 24.568 Ha, són arbrades i la resta no arbrades. Dins del segon concepte hi ha les pastures, que segons dades del 2020 d’Idescat tenien un total de 28.671 Ha, de les quals 3.990 Ha eren intensives i 20.761 extensives, és a dir, superfícies no sembrades utilitzades com a pastures, com els erms i els matollars.

Pel que fa a la propietat, la Cerdanya com a comarca de muntanya té un tant per cent molt elevat de superfície forestal pública, 33.087 Ha que representen el 69,25%. La superfície forestal privada té 14.716 Ha que representen el 30,8%

Aquesta dinàmica de creixement de la superfície forestal va començar molt abans. En una entrevista a Francisco Cano[4]ens diu: ”Des del 1850 el bosc ha anat progressivament creixent i s’ha notat molt a partir dels anys 60 amb l’abandonament de les ovelles quan el bosc va fer una explosió i va entrar en una situació molt dinàmica en comparació dels dos últims inventaris de Catalunya, pràcticament ha anat creixent unes 150 hectàrees per any. Veurem que la major part del bosc de la comarca s’ha regenerat sol, ha ocupat el terreny que abans havia utilitzat”

Per tot plegat, som en un escenari on el bosc de la Cerdanya continuarà creixent com a resultat de la reculada de les activitats ramaderes i agrícoles, tal com succeeix a la resta de les comarques gironines. Vam estudiar l‘evolució del paisatge forestal de les terres gironines[5] entre el 1947 i el 2001 i vam poder concloure que la superfície forestal havia crescut en 58.989 ha. Aquesta és la mateixa dinàmica de Catalunya i d’Europa. Tal com afirmar en Francisco Cano el bosc ha recuperat pastures i camps que s’han abandonat. En conseqüència la superfície arbrada ha augmentat com a resultat de la dinàmica natural i la no arbrada ha disminuït.

Superfície arbrada per espècies[6]

Les espècies forestals més importants són les coníferes, el pi negre, el pi roig i l’avet  representen el 97,74% de la superfície arbrada. Els caducifolis tenen un paper molt minso i els pollancres són plantacions situades a la plana.

Pel que fa als incendis, la Cerdanya és una comarca que per la seva climatologia i  orografia restà fora la major part de l’any de la qualificació de risc d’incendi elevat. Hem pogut confeccionar una sèrie estadística d’hectàrees cremades dels darrers 57 anys que ens diu que en aquest període només s’han cremat 909,48 hectàrees. Xifra molt baixa comparada amb els milers d’hectàrees que s’han cremat a Catalunya o les comarques gironines, on el període 1968-2000 es van cremar 102.454 Ha. Ara bé la forta irregularitat és una de les característiques de l’evolució de la superfície cremada ja que en només tres anys (1989, 1994 i 2012) es van cremat 545,5 hectàrees que representen el 60% del total.

Superfície cremada a la Cerdanya 1968-2023

En darrer lloc la Cerdanya és una comarca paradigmàtica per observar el canvi en la utilització i percepció del bosc. L’espai forestal ha deixat de ser únicament un recurs econòmic a partir de la llenya o la fusta per convertir-se en un espai on es valoren altres recursos com la biodiversitat, l’aprofitament cinegètic, la recol·lecció de bolets, el lleure… Coincideixo amb Francisco Cano quan diu sobre la gestió del bosc: “Des del moment que ja no és només un recurs econòmic també és un repte pel gestor perquè has d’adequar els boscos pel massiu nou ús del bosc per tal de què no sigui destruït i sigui molt beneficiari pel conjunt de la població”.

[1] VILA, Pau (1926) La Cerdanya, Editorial Barcino, Barcelona.

[2] Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (1990) La gestió del bosc a Catalunya, Barcelona.

[3] Observatori Forestal Català.

[4] Francisco Cano. Enginyer Forestal de la Cerdanya. Entrevistat a Alp el novembre del 2005.

[5] GORDI, Josep (2009) L’evolució del paisatge forestal a les terres gironines a la segona meitat del segle XX, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, Girona.

[6] Camprodon, Jordi et al (1995) El bosc més que un club. Radiografia forestal de Catalunya, comarca per comarca, Ed. Proa, Barcelona.

El passat divendres 18 d’agost, a la portada del diari italià “la Repubblica” s’esmentava  una conversa entre l’escriptor Alessandro Baricco autor entre d’altres llibres de Seda i el botànic Stefano Mancuso que dirigeix el Laboratori de Neurobiologia Vegetal  a la Universitat de Florència i que ha publicat nombrosos llibres a l’entorn dels arbres. L’element central de l’intercanvi entre l’escriptor i el botànic girava al voltant del poder guaridor dels boscos. El periodista titulava la notícia amb aquest fragment de la conversa, “Caro Sandro, bravo!,  fatti guarire dagli alberi.” Aquestes paraules, deixa’t guarir pels arbres, eren un gest d’ànim cap a l’escriptor el qual  acabava d’afrontar un segon transplantament de medul·la per intentar vèncer la leucèmia que pateix i que havia revifat.

Baricco explica el seu estat actual amb un post a Facebook,  il·lustrat amb una fotografia on apareix un prat i al fons un bosc amb arbres de grans dimensions. L’escriptor explica que en aquests moments descansa després d’haver estat quaranta dies a l’hospital San Raffaele de Milà, on ha tingut lloc el transplantament i el post-operatori. Dins d’aquest text esmenta que ara pot estar dret i mirar els arbres seculars que hi ha davant seu que, com li ha ensenyat Mancuso, saben viure millor que nosaltres.

El diari, amb motiu d’aquest text on s’esmenta Mancuso i la fotografia que l’acompanya, entrevista el botànic i el primer que l’hi pregunta és què l’hi ha ensenyat a Baricco. Ell respon que han parlat en diferents ocasions del que en realitat són els arbres i de com la nostra visió al seu entorn ve marcada pel fet que els vivim amb ulls d’animal, talment com si existís una única manera de viure el món. Tot seguit, el periodista pregunta  sobre la frase del text de Baricco en la qual s’afirma que els arbres saben viure millor que nosaltres. El botànic respon que els vegetals, amb la seva activitat, milloren el món, tot al contrari que el que fem els humans. Mancuso hi afegeix dos exemples: els arbres, com la resta de vegetals, purifiquen l’aire i són un aixopluc per a moltes espècies que viuen al seu tronc o a les seves branques, en canvi l’ésser humà fa una funció ben diversa a la nostra casa comuna, el planeta. Un segon ensenyament dels arbres és que aquests, majoritàriament, cooperen, és a dir que viuen en comunitat, s’ajuden uns als altres, es comuniquen…En canvi l’espècie humana té una actitud depredadora respecte a la terra on vivim i, en moltes ocasions, també cap a altres grups humans o ètnies.

Mancuso conclou que estem cecs davant les plantes i totes les lliçons que ens poden transmetre. Quan algú, com Baricco, trenca la barrera mental que hem instal·lat entre nosaltres i els vegetals, s’adona de l’extraordinària bellesa que ens envolta i tot ens sembla meravellós.

El que jo vull explicar en aquesta presentació del llibre d’en Josep, és un fet que s’emmarca dins la tradició popular i que d’alguna manera lligaria amb el que en l’autor del llibre Banys de bosc ha volgut transmetre’ns amb el seu treball.

En Josep i jo, estem units per la circumstància d’estar casats amb dues cosines, més germanes que cosines, les quals tenien un avi, l’avi Joan. L’avi Joan Barbany, picapedrer que va ser, va néixer herniat, i diu la història familiar que va ser sotmès a un ritual “natural” per tal de poder-lo curar. El ritual consistia en fer passar al recent nascut per un forat fet a un arbre, el qual s’embolicava un cop passada la criatura. Si l’arbre resistia el trau, si era capaç de refer-se després del fet, es creia que el nen també es guariria.

La història familiar diu, que el nen Joan Barbany, va créixer sa i com us deia de gran va ser picapedrer, ofici que una persona afectada d’hèrnia difícilment podria portar a terme.

He trobat dues referències que m’indiquen que aquesta pràctica també es realitza en altres contrades.

A la plana d’Ancosa, que és una peneplana rocallosa –calcària– a l’extrem meridional de l’Anoia, a frec de l’Alt Camp i l’Alt Penedès. Prop del poble de la Llacuna, a la comarca de l’Anoia, hi ha un roure centenari[2] que a l’estiu donava aixopluc als ramats de bestiar que buscaven la seva ombra. A l’enforcadura té una cadolla on s’acumula l’aigua de la pluja. S’explica que aquest forat es feia servir per practicar-hi un ritual a través del qual es protegien els nadons acabats de néixer o aquells que patien alguna trencadura o hèrnia. El ritual consistia a ficar l’infant dins del forat tot pronunciant un conjur. D’aquesta manera es creia que el roure absorbia les malalties dels nens i els transferia el seu vigor i vitalitat. La cerimònia es realitzava principalment la nit de sant Joan. A un costat del roure hi havia el pare de la criatura i a l’altre el padrí, els quals amb el nen nu als braços deien:

«Sant Joan Gloriós, trencat te’l dono. Sant Joan Gloriós, curat te’l prenc».

Aquestes paraules, que es pronunciaven mentre passaven el nen per dintre el forat, es repetien tres vegades. Per posar fi al ritual es dipositaven les espardenyes i la robeta del nen a dintre del forat i es tancava el tronc amb argila. L’èxit del ritual depenia de la salut del roure.

El segon cas que us vull esmentar tenia lloc a Can Campmany[3], dins del terme de Badalona. També es practicava les nits de Sant Joan i era un ritual per prevenir o curar malalties que afectaven els nadons. Josep Llansó, més conegut per la gent del barri, com en Pepet de can Campmany, fou l’últim que es va fer càrrec de la cerimònia de passar el nen pel roure, tradició que havia anat passant de generació en generació. El ritual se celebrava al sot de la masia, on hi havia una roureda. En Pepet era qui s’encarregava de preparar els roures, un per cada nen que s’havia de guarir. Els roures feien uns deu centímetres de diàmetre i acostumaven a tenir uns quinze anys. Es lligava el tros de tronc que s’havia d’obrir per dalt i per baix a una distància d’un metre i mig aproximadament amb un filferro per tal que no s’esqueixés tot el tronc. Llavors, amb una destral i uns tascons de ferro es procedia a fer el tall de dalt a baix de la zona marcada. A l’interior del forat s’hi posaven unes pedres i uns bastons transversals perquè el trau estigués ben obert, mantenint una obertura d’uns 40 centímetres. Situat al turó de Can Boscà, molt a prop de la masia d’en Pepet avisava amb un tret d’escopeta als oficiants que estaven a l’entorn de cada roure quan tocaven les dotze campanades a la parròquia de Santa María, que marcaven l’inici de la cerimònia. A un costat del roure hi havia el pare de la criatura i a l’altre el padrí, els quals amb el nen nu als braços deien:“Sant Joan Gloriós, trencat te’l dono. Sant Joan Gloriós, curat te’l prenc.”

[1] Fragments del text de la presentació del llibre BANYS DE BOSC, de Josep Gordi, feta a la llibreria La Gralla de Granollers, el dijous 12 de maig del 2022 a les 7h de la tarda.

[2] http://www.panorama.cat/pr/el-roure-dancosa-rituals-i-conjurs-en-arbres-centenaris/

[3] http://labrolla.blogspot.com/2011/05/el-guariment-del-roure-de-can-campmany.html?m=1

Tothom coincideix que l’arbrat urbà és quelcom indispensable a la vida de la ciutat. Són moltes les recerques que investiguen els beneficis del arbres dins la trama urbana, tant per la qualitat de l’aire com per la seva incidència damunt de la salut de les persones

Ens hem parat mai a pensar en quin moment històric nasqué l’arbre de carrer? El personatge clau per donar resposta a aquesta qüestió és Ildefons Cerdà i la seva proposta d’Eixample per a Barcelona.

D’una part, Cerdà va conèixer algunes de les grans ciutats europees com Londres, Paris o Madrid. Tinguem ben present  que cap d’aquestes ciutats tenien arbres plantats als carrers del centre urbà. Aquests només apareixien en els jardins, els parcs, les avingudes o passeigs i al voltant de les carreteres que naixien dels grans nuclis urbans. D’altra part, fou coneixedor -ho havia estudiat detalladament-  de les pèssimes condicions de salubritat que tenien els edificis i els carrers de la Barcelona emmurallada i dels seus greus efectes sobre la salut dels seus habitants.

Ildefons Cerdà va ser el primer urbanista  que va presentar una proposta d’ordenació urbana en la qual establia que tots els nous carrers havien de tenir arbres plantats i també els incorporava als interiors de les illes urbanes.

Per Cerdà aquesta decisió responia més a criteris higienistes que estètics. Concebia els carrers plens d’arbres com a conductes per on circularia l’aire salubre cap a les persones i els habitatges.

Recordem que Cerdà va néixer en una masia del terme municipal de Centelles i un dels seus principis bàsics era ruralitzar la ciutat, és a dir, fer entrar la natura a les  urbs per tal que els d’arbres es convertissin en el pulmó invers, és a dir, que inspirava carboni i expirava oxigen.

Cerdà, a la memòria de l’Eixample de Barcelona, va deixar escrit que: “Las plantaciones de árboles son en tales casos el medio más eficaz de prevenir la infección del suelo, de sanear el terreno y hasta purificar la atmosfera…, por eso no solo conviene que los haya en las calles sino que es indispensable que en cada manzana se les destine, cuando menos, una superficie igual a la edificable”

Amb el desenvolupament del nou Eixample barceloní, nasqué una nova proposta urbanística on els arbres  omplien tots els carres. D’aleshores ençà, es fa difícil imaginar un nou espai urbà sense arbres als carrers.

Aquesta realitat no va ésser acceptada de bon grat per tothom. Per exemple, el 1924 es presentà una moció a l’Ajuntament de Barcelona la qual demanava que es deixessin  de plantar plàtans d’ombra en aquells carrers que no fossin gaire amples ja que perjudicaven la visió de les façanes del edificis. En concret, es demanava que en els carrers Pelai, Ronda Universitat, Fontanella, Portal de l’Àngel i altres de semblants  no se’n plantessin perquè aquest fet, -que no  hi haguessin arbres- atorgava  a l’espai un segell de gran ciutat. Recordem que cap de les grans ciutats del moment no en tenien, d’arbres,  als carrers dels seus centres urbans. La mateixa moció, proposava la substitució dels plàtans d’ombra per til·lers. Queda clar, doncs,  que els peticionaris d’aquesta moció anteposaven qüestions estètiques lligades a l’arquitectura i a l’urbanisme del moment que  a altres consideracions .

Aquesta moció va ser contestada per Nicolas Rubió i Tudurí com a Arquitecte Director de Parcs Públics i Arbrat de l’Ajuntament de Barcelona. El primer que feu  Rubió en el seu escrit fou  reconèixer que en els carrers estrets  els plàtans d’ombra generaven molts inconvenients producte del seu imponent desenvolupament. Per tant es comprometé a diversificar l’arbrat urbà i esmentà  que en els carrers poc amples promouria la plantació de troanes, fals pebrers, moreres, arbres de l’amor, tamarius i alzines. Esmentà que, algunes d’aquestes espècies, ja eren presents en diversos carrers de la ciutat, però que la ciutadania no els coneixia gaire. Respecte a la possibilitat de substituir els plàtans d’ombra per til·lers, Rubió respongué que els til·lers també tenien  un gran desenvolupament i necessitaven molta  més aigua que els plàtans. Per tant considerà  que , l’elecció del plàtan d’ombra com a arbre base de l’Eixample havia estat un encert i esmentà que si s’hagués escollit el til·ler la situació hauria estat  desastrosa. Rubió, per fer entendre que l’elecció del plàtan no la tenia  només Barcelona, esmentà que el seixanta per cent dels arbres de Londres eren plàtans d’ombra. Finalment, conclogué que, ”En cuanto a dejar sin árboles algunes calles es materia opinable y que cada caso conviene examinarlo muy atentamente”

En conseqüència i malgrat que quasi han passat cent anys de la moció que hem comentat, creiem, com diu Rubió, que cal cercar per a  cada carrer l’arbre més idoni. Fins i tot, en els carrers més estrets flanquejats d’edificis alts, els experts recomanen, actualment, substituir els arbres per tanques d’arbusts. En definitiva del que es tracta és d’enverdir els carrers de la ciutat ja sigui amb arbres, arbusts o parterres.

Mercès a tots aquells que van pensar i repensar amb encert  l’arbrat barceloní en uns moments molt arriscats, sense uns referents clars, només atenent les pròpies conviccions internes.

El director de “L’Avenç,” Josep Maria Muñoz, m’envia el setmanari satíric “L’Esquella de la Torratxa” del 15 de gener del 1926 ja que fa uns mesos es va publicar a la seva revista un article meu sobre les alzines de la plaça Catalunya. A la portada del setmanari es veuen un dibuix imaginari amb una colla de porcs menjant els  aglans de les alzines de la plaça Catalunya de Barcelona davant la mirada atònita d’uns ciutadans i d’un guàrdia urbà que acaba sentenciant: “Les alzines són per als porcs”

Com que les alzines feia poc que s’havien plantat en el definitiu procés d’urbanització de la plaça, aquesta sàtira em porta a reflexionar vers la contraposició entre l’arbre rural i l’arbre de ciutat i, en el fons, entre els noucentistes que creuen en la ciutat com espai de progrés i civilitat  i els modernistes que defensen que l’essència de l’ésser humà cal cercar-la a la natura, la qual es troba molt més present en el món rural. Per tant, és possible que per al dibuixant, l’alzina, arbre generador d’aglans i fruit delerós dels porcs, és un element de la ruralitat que no té cabuda a la ciutat. Fins i tot, ens imaginem que els trets morfològics de l’alzina amb un creixement lent, una escorça rugosa i, a vegades tortuosa, fulles perennes i ovalades no són adients amb la rectitud i rapidesa de la ciutat. Quin és l’arbre per excel·lència a principis de segle XX a la ciutat de Barcelona? Doncs el plàtan d’ombra, que també caracteritzava alguns dels passeigs de Londres o Paris i que ja havia arribat a Barcelona el 1861 quan es van plantar a la Rambla i que, amb el desenvolupament de l’Eixample, s’havia convertit en l’arbre de carrer de Barcelona. Per tant, un arbre que arriba d’altres ciutats. Quins són els trets del plàtan d’ombra que el van convertir en un arbre urbà? Doncs, que presenta un creixement molt més ràpid que l’alzina, amb un tronc rectilini i que s’enfila, fàcilment, per damunt del vint metres i que al  tenir un fullatge caduc genera ombra a l’estiu i a l’hivern, la manca de fullatge permet que els ciutadans gaudeixin de l’escalfor del sol.

Per tant, darrera la imaginària sàtira de “L’Esquella de la Torratxa” ens apareix, des del nostre punt de vista, potser un conflicte ideològic?,  la simple contraposició entre la ruralitat i la urbanitat o entre la tradició i el progrés?