Autor: Josep Gordi

La bella dama i la sequoia, a càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany i Josep Gordi

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on La bella dama i la sequoia, a càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany i Josep Gordi

La vida, sovint, t’ofereix girs inesperats, sorpreses, alegries…

Quan viatges, si repeteixes llocs coneguts, sovint, fas teu, de mica en mica, el territori que retrobes any rere any. Per les nostres llargues estades al Trentino, que duren ja fa alguns anys, hem anat aprofundint la mirada de l’entorn més proper. Partint d’un coneixement més general i geogràfic, pots arribar a un coneixement més particular i íntim. Per aquest fet, passejant pels encimbellats carrers de Povo, embadalits per les belles vil·les escampades ací i allà, mostra d’uns temps d’estiueigs reculats, només a l’abast de les grans fortunes que hi arribaven cercant la fresca i la pau de la muntanya. Al llarg d’aquestes passejades, sempre havíem admirat la magnífica sequoia de la vil·la Lubich, una bella casa del segle XVIII. Aquest magnífica espècie orna alguns dels jardins i espais més emblemàtics d’aquesta i altres terres properes. Les portaren, des de Califòrnia, durant el segle XIX seduïts per la seva magnificència i longevitat.

La nostra, la de la vil·la Lubich, sobresurt per damunt de la resta dels arbres del jardí i la seva alçada i silueta la fan inconfusible, admirable… és un arbre seductor que ens havia portat a contemplar-la tant des de l’exterior, com des de la porta del jardí, que mantenen sempre oberta, en gran part perquè, potser, volen fer partícips els caminants discrets de la seva singularitat arbòria . Sempre ens havíem delit per poder apropar-nos-hi discretament, per palpar-la i gaudir-ne  les rugositats i immortalitzar-la amb les nostres càmeres per endur-nos-en una bella imatge a tall de record.

Una setmana enrere, un bon amic, coneixedor del nostre interès pels arbres i per aquest jardí, va parlar amb la senyora de la casa per si ens permetia entrar-hi per observar-la sense presses fugisseres. Per sorpresa nostra, li va respondre que gustosament ens ensenyaria el jardí i ens parlaria de la sequoia.

A l’hora fixada entràvem per la porta del jardí, -ara ja sense angúnies furtives-. Al fons hi havia l’esplèndida  casa i davant de la porta d’entrada, la senyora ens hi esperava. Una senyora prima, amb una bella tofa de cabells blancs, elegant dins de la seva discreció estival –texans i camisa a quadres- una cigarreta a la mà i més de vuitanta anys viscuts.

Un cop exercitats els rituals de cortesia, ben necessaris entre estranys i amfitrions que els reben agradosament i evidenciant-se, ja des de les primeres paraules, un interès comú, la dama va iniciar la conversa prioritzant parlar-nos primer de la vil·la, situada en un turó, amb Trento als seus peus. Des de principis del noucents, explicà, era propietat de la seva família, però tal com indicava la data de damunt de la porta principal, 1748, la reforma més important es va fer al llarg del segle XVIII, encara que els seus orígens es remunten al segle XVI i al moment del Concili de Trento.

Tot seguit, la nostra conversa i passejada va dirigir-se cap als arbres del jardí, on hi havien magnífics til·lers, cedres, avets i per damunt de tot la sequoia gegant. Aquesta sequoia mesura uns 31,5 metres d’alçada i el seu verd intents així com el seu port piramidal la fan resplendir per damunt de tota la resta. A mesura que ens hi vam anar apropant, ens va meravellar –una vegada més-  el seu tronc: a peu de terra feia 8 metres de circumferència i a un metre i mig d’alçada en fenia 6.

La senyora ens explicà que tota la vida havia vist créixer aquell arbre, que  segons alguns documents va ser plantat a mitjans del segle XIX, tal com va succeir en altres vil·les alpines. També afegí que, a finals del nou-cents l’arbre va patir els efectes d’un llamp, però les actuacions silvícoles efectuades van donar resultat i l’arbre  va refer-se admirablement, malgrat que va perdre un xic de la seva alçada, es lamentava, tot i que després va recuperar el seu vigor.

Un cop acabades les explicacions, la senyora em va demanar de parlar en privat prop de l’arbre i va preguntar-me, com si jo fos un metge i la sequoia el pacient, com veia l’arbre. Estava preocupada pel fet que en els darrers mesos algunes petites branques havien caigut. Em va entendrir la preocupació i l’estima de la senyora, -tan fràgil malgrat la seva vivacitat i admirable entusiasme- per aquella immensa sequoia i dins meu se’m va fer evident que després que ella i jo marxéssim d’aquest món, segurament  l’arbre seguiria allà, majestuós, fent de veritable rei del jardí.

Vaig tranquil·litzar la senyora respecte de la salut de la seva estimada sequoia i l’hi vaig explicar que, feia uns anys, havíem vist a Califòrnia sequoies gegants que tenien més de dos mil anys, prop d’un centenar de metres d’alçada i que algunes tenien cremada una part del tronc, fet que indicava que havien  resistit més d’un incendi i tot i així, seguien allà. El seu arbre, tan cuidat i estimat en totes les seves manifestacions no podia pas tenir un destí pitjor que aquells cosins germans seus, durs i resistents de l’altra banda del món.

Vaig concloure que la sequoia és un arbre molt dur,  d’una gran longevitat i que  aquella bella sequoia del seu estimat jardí i  que “només” tenia uns cent cinquanta anys d’edat  i trenta-un metres d’alçada se la podia considerar una jovincella de totes totes.

Ella va somriure’m diria que amb alleujament  i, d’aquesta manera, em va agrair les meves tranquil·litzadores paraules. Poc a poc ens vam anar separant de l’ombra benèfica d’aquell esplèndid arbre; la intensitat de la llum solar començava a baixar i s’atenuava en  filtrar-se entre les branques dels arbres d’aquell bonic jardí que regentava aquella vital i agradable dama  que estimava i patia pels bells arbres que l’havien acompanyada tota la vida.

Després va voler compartir amb nosaltres un bocí més d’intimitat i ens convidà a entrar a ca seva… però aquesta seria tota una altra història

Giorgio, passióne per la montagna

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Giorgio, passióne per la montagna

Chi è Giorgio? Bene, un buon amico che ha appena compiuto 71 anni ma che ha ancora un cuore e le gambe molto giovani. Vive a Povo, un piccolo villaggio nella collina di Trento, il capoluogo del Trentino. È un uomo semplice e affabile, un amante della sua famiglia e dei suoi amici che ha cura con affetto del suo orto e degli alberi da frutta che circondano la sua casa. E soprattutto, ciò che lo rende così buffamente singolare è il modo in cui ama e gode della montagna.

Perché parlo di lui? Semplicemente perché, grazie alla sua guida, sono tornato a GODERE, con le maiuscole, le alte montagne, mi ha aiutato a recuperare sentimenti che erano stati cancellati da tempo dalla memoria, e anche ad andare su strade di grande complessità …

È una buona idea ricordare e spiegare i saggi consigli che, camminando tra foreste e rocce, mi ha commentato, con il chiaro desiderio di essere utile a chiunque che voglia iniziarsi nell’arte di salire fino alle cime delle montagne. Non sono consigli straordinari, la loro eccezionalità deriva dal fatto che li rende espliciti con buon senso ed emozione e li articola e li pratica con una naturale e intima semplicità.

Il primo riferimento a cui accennava era che per andare in montagna è necessario alzarsi presto e riuscire ad arrivare con le prime luci all’alba ai piedi della vetta da raggiungere, o forse all’ingresso della valle che vuoi scoprire. Il motivo principale per svegliarsi nella prima ora – quando è ancora buio – è che, sebbene le previsioni del tempo prevedano una giornata limpida, se puoi raggiungere i tuoi obiettivi al mattino è molto meglio che nel pomeriggio. In alta montagna le previsioni possono essere ingannevoli e se è così, meglio in caso di pioggia o fulmini trovarsi al riparo.

Il secondo consiglio ricevuto è che quando si  sale per un canale o si segue un percorso per uno spazio di forte pendenza, o solo se si percorre una valle, bisogna stare attenti a dove si mettono i piedi e le mani , qualunque cosa sia, fallo sempre di fretta. La montagna non si muove, sarà sempre nello stesso posto per darci il benvenuto. Pertanto, è importante godersela in ogni passaggio e viverla nel modo più sicuro possibile pensando che la cosa più importante da fare è tornare a casa, felice e al sicuro.

Giorgio dice anche che devi fermarti di tanto in tanto e goderti il ​​percorso fatto, la cresta, il canale con cui sei salito o, semplicemente, la bellezza del paesaggio che ti circonda. Questo fatto ci porta al quarto passo, afferma lo spirito e vive il silenzio e la pace della valle e delle cime con la volontà di unire. Uno non è lì per conquistare qualcosa, per provare qualsiasi cosa … ma semplicemente per godere della pace della montagna che impregna il tuo cuore.

Devo confessare che la vita quotidiana di questi principi lo rende una persona felice e grata con la vita. In più di un’occasione mi ha confessato che si sente, soprattutto, un privilegiato. Questa gioia interiore si estende quando riesci a sentirlo cantare una canzone mentre cammina o sentirlo come imita il suono di un merlo o di una marmotta e, posso dirlo, come ho sentito dire che a volte rispondono.

Sebbene sia un alpinista che ha fatto le vette principali delle Alpi e alcune delle Ande, l’umiltà è caratterizzata e ricordata emotivamente dalla sua prima cima a quattordici anni con un gruppo di amici, alcuni dei quali lo hanno accompagnato per più di cinquant’anni – ieri, quando eravamo di fronte alle torri del Vajolet, ho notato come era emozionato nell’osservare la bellezza di quelle cime e come si è rivolto a me ho capito come ancora si emoziona davanti alle meraviglie della natura.

Buona fortuna per essere in grado di godere di buoni compagni per aggirare le catene montuose e le giachiai o le vedrette. Grazie Giorgio !!!

Giorgio, passió per la muntanya

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Giorgio, passió per la muntanya

Qui és en Giorgio ? Doncs, un bon amic que acaba de fer 71 anys però que encara té el cor i les cames ben joves; viu a Povo, un poblet dels voltants de Trento, la capital del Trentino. Es tracta d’un home senzill, amant de la seva família i dels seus amics i que cuida, amb cura i afecte, l’hort i els arbres fruiters que envolten casa seva. I sobretot, allò que el fa tan entranyablement peculiar és com estima i gaudeix la muntanya.

Per què parlo d’ell ? Senzillament perquè, gràcies al seu guiatge, he tornat a GAUDIR, amb majúscules, de l’alta muntanya, a recuperar sensacions que feia temps que gairebé s’havien mig esborrat de la memòria, a atrevir-me per camins de gran complexitat…

Fa de bon recordar i explicar els savis consells que, tot caminant enmig de boscos i roquissars, m’ha anat comentant, amb una clara voluntat de poder ésser útil a tota persona que vulgui iniciar-se en l’art d’ascendir als cims de muntanyes amb una ben provada dificultat tècnica. No són pas consells extraordinaris, la seva excepcionalitat prové del fet que els fa explícits amb seny i emoció i els articula i practica amb una senzillesa ben natural i íntima.

La primera referència a la qual va fer esment, va ser que, per anar a la muntanya, calia aixecar-se ben d’hora i poder arribar, amb les primeres llums de l’alba, al peu del cim que es vol assolir, o potser a l’entrada de la vall que  vols descobrir. El principal motiu de despertar-se a primera hora -quan el dia és encara fosc- és que, malgrat que les previsions meteorològiques ens pronostiquin un dia clar, si pots aconseguir les teves fites al llarg del matí, és molt millor ja que les tardes a alta muntanya   poden ser enganyoses i si és així,  millor que la pluja o els llamps et trobin  aixoplugat.

El segon consell rebut és que quan t’enfiles per una canal o segueixes un sender, per un espai d’una gran verticalitat, -o simplement si camines per una vall-, cal estar atent d’on poses els peus i les mans i, sigui com sigui,  fer-ho sempre sense presses. La muntanya no es mou, sempre està  estarà al mateix lloc per acollir-nos. Per tant, és important gaudir-la en cada passa i viure-la amb la major seguretat possible. Pensar tothora  que el més important és tornar a casa content, sa i estalvi.

En Giorgio també parla que cal aturar-se de tant en tant i gaudir del camí fet, de la carena, de la canal per la qual un s’ha enfilat o, simplement, de la bellesa del paisatge que t’envolta. Aquest fet ens porta al quart pas, asserena l’esperit i viu el silenci i la pau de les valls i els cims amb la voluntat d’unió. No s’està allà per conquerir res, per demostrar res… sinó, simplement, per gaudir de la pau de la muntanya i que aquesta impregni el teu cor.

Us he de confessar que la vivència quotidiana d’aquests principis, fan d’ell una persona feliç i agraïda amb la vida. En més d’una ocasió m’ha confessat que se sent, per damunt de tot, un privilegiat. Aquesta alegria interior  s’exterioritza quan el pots escoltar cantant una cançó mentre camina o sentir com imita el so d’una merla o d’una marmota i, us puc ben afirmar com he escoltat que en alguna ocasió li responen.

Malgrat que és un muntanyenc que ha fet els principals cims del Alps i alguns dels Andes, la humilitat el caracteritza i recorda amb emoció el seu primer cim fet als catorze anys amb un grup d’amics, -alguns dels quals l’han acompanyat més de cinquanta anys- o, ahir mateix, quan vam ser davant de les torres del Vajolet, me’n vaig adonar de com s’emocionava al observar la bellesa d’aquells cims i com es girava cap a mi i em reconeixia com encara el colpien les meravelles de la Natura.

Quina sort poder gaudir de bons companys per rondar per serres i congestes. Gràcies Giorgio!!!

Sensibilitat vegetal

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Sensibilitat vegetal

Em ve de gust relacionar dos fets que, de forma casual o causal, s’han produït amb pocs dies de diferència. El primer és la lectura del llibre, “Biodiversos” que és la transcripció d’un diàleg entre Stefano Mancuso i Carlo Petrini i, el segon és una conversa que vaig tenir amb en Joan Miret, pagès de la vall del Corb. Què tenen en comú aquestes dues xerrades? Doncs, que parlen del mateix, una a escala planetària i l’altre a nivell local.

De la primera conversa m’agradaria subratllar que tant Mancuso, com Petrini coincideixen en el fet que cal canviar de paradigma respecte a com entenem l’agricultura, el consum d’aliments i les relacions amb la Naturalesa.

De forma molt sintètica assenyalen que, en comptes de produir més, cal fer-ho de forma més eficaç, sense malbaratar i amb respecte i estima vers els vegetals, els animals i el conjunt de la Naturalesa.

El consum ha d’estar lligat a l’agricultura, la ramaderia i la pesca a nivell de proximitat, qualitat i manteniment dels paisatges que hem heretat al llarg de generacions.

Respecte a les relacions amb la natura, comenten que, com a humans, cal deixar de sentir-se el centre del món, ésser més humils i cercar el sentiment d’unitat amb el nostre entorn natural.

És molt curiós que les dues personalitats també coincideixin en el fet que, si volem parlar amb algú que entengui de plantes no busquem un científic sinó un pagès, és a dir, una persona que les conrea, conviu amb elles i les estima.

La conversa amb en Joan Miret, que us reprodueixo tot seguit, va ser possible gràcies a  Marta Bellpuig, tècnica d’Agroxarxa, empresa de serveis d’Unió de Pagesos i alumna del Postgrau sobre Valors i Significats Espirituals de la Natura (www.fundacioudg.org).

Miret gestiona una finca amb milers de fruiters, majoritàriament pomeres i també pereres, així com un interessant hort familiar. Una de les primeres frases de la conversa que em va impactar va ser quan va dir: “tot el que fem està interconnectat”

Com et dius?

Jo soc lo Joan Miret Bonell, fill del Poal i als cinc anys ja anava, a les sis del matí, al tros amb tota la família. Per tant, jo he nascut fent de pagès i moriré com a tal.

Sempre has tingut fruiters ?

No, els fruiters els vaig començar a plantar  quan tenia setze anys, després d’adonar-me que la finca familiar ,dedicada només a les hortalisses, no tenia gaire futur.

I quins arbres vas plantar ?

Vaig començar plantant pomeres i després pereres. A casa hi havia de tot: cereals, hort, una petita granja de porcs…i va caldre prendre una decisió entre els animals i el camp. I vaig dedicar-me a plantar més arbres fruiters fins a ocupar la totalitat de la finca, però després vaig començar a arrendar més terres fins arribar a les 25 hectàrees actuals, és a dir, uns 50.000 arbres. Ara bé, com que jo mateix em vaig fer el planter, et puc dir que els conec tots. Tu has dit: els meus arbres. Ara bé, soc jo qui els pertanyo ja que jo sóc el seu cuidador. Em sento connectat, totalment, amb les meves plantes

Quan vas fer el canvi cap a un cultiu ecològic ?

Aquest ha estat un procés llarg. Un dia un bon amic em va presentar algú que tenia altres inquietuds en el món agrícola ja que sabia que jo no em sentia a gust amb el que feia.

Per què no estaves a gust ?

Per a mi és molt important donar de menjar a la meva família i per aquest motiu a l’hort no hi afegia cap compost químic. Per a mi aquesta és una tasca sagrada. D’altra part, en els meus camps em tocava fer molts tractaments i no em sentia a gust amb el que feia. I, un bon dia, vaig començar a deixar de fer coses i fer proves,   com abandonar tota la fertilització química i començar un sistema a partir de fer compost. Poc a poc t’adones que tot va més a poc a poc i que perds capacitat de collita. Parlo amb persones i començo a fer cursos per entendre què vol dir una agricultura ecològica. Quan t’adones de les relacions que hi ha entre les plantes i els fongs, de tot el que passa dins del sòl… se m’obre un món i començo a fer biofertilitzants i cercar fongs al bosc i portar-los al meu camp.

Imagino que no tot ha estat fàcil, oi ?

Doncs no, a la cooperativa on portava la fruita comencen a queixar-se per la quantitat i el tipus de fruita que fas. Però en canvi, jo tenia molt clar que no volia tornar enrere. El meu objectiu, com a pagès, és alimentar persones no enriquir-me. També és cert que fins l’any passat que va ser una bona collita i vaig vendre bastants quilos no tenia clar si podria sortir-me’n.

En tot això que expliques, intueixo que també hi havia un cert patiment caps als arbres.

Si, perquè hi ha un vincle intens entre els arbres i jo. Molts dies quan em desperto, una de les primeres activitats que faig és sortir a caminar entre els fruiters i penso què he de fer al llarg del dia, però ho faig al costat de la meva natura més pròxima. Per a mi el meu jardí és el meu hort ja que d’ell surten les plantes que alimenten la meva família. Quan miro una planta, noto com està, què li passa…per tant, m’hi sento connectat. Quan sóc al camp em sento connectat amb els arbres i necessito, almenys un cop per setmana, passar per totes les parcel·les per saber com estant els arbres. Quan surto de viatge, el primer que faig quan arribo és agafar la moto i córrer a passejar-me entre els meus arbres, per saber com estan i què em diuen. Aquesta relació que tenim, on jo els cuido i ells em donen el seu fruit, la visc com a resultat d’una connexió íntima.

Quan passeges per entre els fruiters un matí qualsevol, què sents ?

Doncs, mira,  si els arbres pateixen jo pateixo i si els arbres els noto feliços jo també ho estic. Si els falta quelcom jo intento procurar-ho. Hi ha matins que,amb la  companyia  de tècnics, estem tot el matí mirant els arbres per entendre que els passa. Si això no és estar connectat !!!

Tot el que expliques, marca la teva professió ?

Per fer agricultura ecològica has de tenir molt clar que la connexió entre tu i la natura és molt forta i es converteix en una manera de viure ja que has de fer un munt de sacrificis, com anar a collir fruita on hi participa tota la família. Aquesta activitat per a mi té un gran valor.

Quan reculls la fruita, ho vius amb un sentiment de gratitud ?

Tot va lligat i té conseqüències i, per tant, em sento agraït i content de collir la fruita d’uns arbres que he cuidat.

Com vius la natura ?

El més important és sentir-me connectat amb els vegetals i notar les vibracions de les plantes. Per exemple, en un angle d’un dels meus camps vaig plantar quatre xops i els he vist créixer. Són com quatre fills i, en ocasions, em recolzo en els seus troncs i els miro i penso que grans que s’han fet. Amb els anys accepto millor tot el que prové de la natura, com la mateixa meteorologia. L’acceptació de l’adversitat et fa avançar com a persona. Quan acceptes, et sents millor amb tu mateix i els altres. D’altra part, m’adona que no utilitzo el rellotge. M’aixeco amb el vol de les orenetes i segueixo el cicles de la natura. Hi ha moments que necessito tocar l’herba, regar descalç, veure com estan les plantes, contemplar i a l’hivern, quan tot està en repòs, canvio la meva actitud i cerco un temps per reposar i tancar el cicle. Quan  acabo la campanya de collir, agafo la bicicleta i marxo uns dies a pedalar sol.

Tocaven les vuit del vespre i el sol anava de baixa, era el moment de deixar de parlar i anar a caminar entre els pomers.

El massís del Pollino

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El massís del Pollino

Us vull convidar a visitar el massís del Pollino, situat al sud de la península itàlica, a cavall de la Basilicata i la Calabria. Quin interès té aquest territori que va merèixer ésser declarat Parc Nacional ? D’una part, permet una aproximació agradable i fàcil a la muntanya mediterrània ja que els cims són suaus i arrodonits i tenen unes alçades molt assequibles: la serra Dolcedorme, (2.267m) el monte Pollino, (2.248 m) la serra del Prete, (2.181 m) o la serra de Crispo, (2.054 M) i, d’altra part, es tracta d’unes muntanyes amb un nivell de conservació excel·lent, en les quals  ens trobem arbres monumentals, boscos madurs i espècies arbòries de gran interès geobotànic. Alguns dels autors que han escrit guies i monografies sobre aquest massís muntanyós, descriuen aquest conjunt de serres com un territori salvatge, on costa visualitzar la petjada de l’activitat humana. Aquest fet permet, amb més facilitat, gaudir espiritualment de la muntanya ja que, caminar per una terra quasi salvatge, afavoreix que el cos i l’ànima s’uneixin a l’entorn. Potser, aquests desitjos són més fàcils de complir ja que som a la muntanya d’Apolo; doncs, segons una de les teories sobre l’origen del  topònim és que prové de mons Apollineus, és a dir, la muntanya d’Apolo, que era el déu de la salut.

El massís del Pollino és un territori càrstic. Per tant, en ell ens apareixen totes les morfologies lligades a les roques calcàries, com grotes, congostos, dolines, embornals o brolladors. A la serra de Dolcedorme també es pot visualitzar la petjada del glaciarisme, tant en les formes erosives, com és el cas d’un circ glaciar, com en les morfologies sedimentàries com són els dipòsits morrèncis o els blocs erràtics.

L’orientació dels vessants permet passar del món mediterrani a les formacions centroeuropees que se succeixen amb l’alçada, així en els vessants obacs, la vegetació evoluciona dels alzinars bassals als boscos de roures i castanyers i posteriorment a les fagedes, que en alguns espais frescals es barregen amb els avets. Als cims de les principals serres ens apareix la joia de la corona que també és el símbol del parc nacional: el pi loricato (Pinus heldreichii) Aquest pi, que també creix als Balcans i arriba fins al món Olimp, és una espècie que només creix a les crestes calcàries sense arribar formar boscos sinó simplement arbres que creixen de forma aïllada. Actualment hi ha uns dos mil peus d’aquesta espècie que, majoritàriament es localitzen a la serra di Crispo, a la serra de Dolcedorme i al monte Pollino. A les zones més meridionals està creixent amb una gran vitalitat ja que s’han comptabilitzat un miler de nous plançons. Una de les característiques d’aquest arbre és que té un creixement molt lent i els estudiosos han certificat que alguns exemplars sobrepassen el miler d’anys. Per tant, en aquestes serres podem gaudir dels pins més vells d’Europa. Observar aquests pins isolats als cims d’aquestes serres és com contemplar un gegant que es manté dret des de segles, resistint, fred i calor, tempestes i vents…

Per tots aquests motius l’Edgar Tarres i jo hem organitzat, entre els dies 18 i 23 de setembre, un viatge per gaudir i conèixer dels arbres i boscos d’aquestes serres. Trobaràs tota la informació a www.mindfulkit.com

Sentir l’arbre, a càrrec d’Anna Ylla-Català Passola

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Sentir l’arbre, a càrrec d’Anna Ylla-Català Passola

El passat 7 i 8 de juliol, l’Edgar Tarrés i jo, vam organitzar un cap de setmana pels boscos del Montseny titulat: Natura i Harmonia. Dins d’aquest cap de setmana, férem un bany de bosc en una fageda amb castanyers monumentals. Quan dirigeixo un bany de bosc estableixo, com a eixos de treball, que cal fomentar el diàleg i la intimitat entre els arbres i els participants. Sempre els demano que busquin o es deixin triar per un arbre, és a dir, que caminin pel bosc en silenci i tranquil·litat fins que  algun arbre els cridi de manera especial i s’estableixi un vincle, normalment instantani, sentit, intuïtiu… El segon aspecte a treballar és la comprensió de l’arbre, la seva diferència, les seves peculiaritats… i el tercer és dialogar amb ell, com vulguin, de la manera que la companyonia de l’arbre els faci sentir. En acabar aquesta estona , fem una recapitulació sentida i sincera, entre tots els participants per compartir com han viscut l’experiència, què han sentit, què han descobert… sorgeixen sentiments i pensaments molt nous, molt creatius, íntims, viscuts. Després d’haver-nos escoltat, cloem l’activitat  dins del mateix bosc que ja no és percebut ben bé de la mateixa manera que quan hi hem entrat. La mirada i el vincle són intensos i ben diferents, el bosc, l’arbre escollit han estat singularitzats per sempre.

El que ara llegireu són les reflexions de l’ Anna Ylla-Català Passola que va participar en aquest bany de bosc i a qui vaig demanar que escrivís les seves impressions. Gràcies Anna per fer-ho i voler-ho compartir amb tothom!

“No us descriure el màgic bosc a on vaig tenir la sort de batejar-me, ni l’ arbre que vaig escollir per confiar les meves pors, ni els preàmbuls que vaig fer fins arribar a parlar amb ell. Avui vull compartir amb vosaltres el diàleg que vaig acabar tenint amb el meu castanyer centenari.

Tot va començar preguntant-me : QUE EM VOLS DIR? QUE EM VOLS DIR ?
I em varen venir a la ment tres paraules claus de l’ explicació que acabava de fer un Josep : INMOVIL, FOTOSÍNTESIS I ARRELS.

Primer de tot, vaig pensar quines coses creia que volia que romanguessin INMOVILS a la meva vida i quines altres, jo podia fer alguna cosa per canviar-les.

No vull renunciar a ser qui soc i vull sentir-me orgullosa de mi mateixa ( acceptar-se a un mateix es la clau de la felicitat) tot i que, soc conscient que haig de seguir treballant per continuar creixent com a persona. Però si que puc millorar en no prejutjar, puc tenir la ment mes oberta e intentar entendre altres punts de vistes, entendre altres maneres de fer i de viure.

En quan a la FOTOSÍNTESIS de l’ humanitat , ja fa molt temps que  tinc clar que es base en L’ AMOR. En donar i rebre, en cedir i compartir.

I pensant amb les ARRELS, tinc la certesa que les meves arrels son la meva família. Arribat aquest punt, us haig d’ explicar que el meu arbre no te un tronc únic, sinó que està format per molts troncs que pugen i alguns d’ ells s’ entrellacen. Tant bon punt el vaig veure, el primer que vaig pensar, va ser amb la meva família i els meus amics i lo important que eren per mi.

En segon lloc, mirant al meu voltant, observant tot el bosc vaig anar buscant paral·lelismes entre els atributs del meu arbre i jo.

Un arbre fa ombra, un arbre fa “por” ( penso en els arbres dels contes), un arbre busca la llum, un arbre es pot cremar, un arbre pot estar buit per dintre, un arbre hiverna, un  arbre rebrota….

El meu arbre transmet fortalesa, el meu arbre es majestuós, el meu arbre te personalitat. El meu arbre em fa companyia, el meu arbre em transmet pau.

Vull ser FORTA com ell, voldria tenir la capacitat d’ HIVERNAR cert problemes que no em deixen ser feliç del tot, voldria tenir la capacitat de REBROTAR, de tornar a néixer amb mes força.

Voldria tenir clar quina es la LLUM que em guia.

Voldria ser mes AUTOSUFICIENT, creure mes en les meves potencialitats.

Per altre banda, hauria de saber RELATIVITZAR mes els paranys, com el foc. Un bosc  es pot cremar, però com que no depèn del meu arbre el fet de que un dia aquest bosc es cremi, el meu arbre  no viu amb por, al contrari. Per aquest motiu, hauria de saber agafar distancia envers aquelles coses que no podem canviar i aprendre a conviure amb elles.

Una altre idea que em va venir al cap es que en el fons, en aquesta vida ESTEM MOLT SOLS, com cadascun del arbres d’ aquest bosc, però per altre banda  tot i que un a un no som res,  tots els arbres junts, fan un bosc que transmeten molta SEGURETAT.

Per aquest motiu, voldria SER UN REFERENT per algú, de la mateixa manera que ara aquest castanyer esta essent un referent per mi.

Per acabar, també vaig pensar amb les parts “curatives” de l’ arbre. L’ escorça, les fulles, els fruits, les arrels .Però no vaig aprofundir  gaire mes…

Dir-vos que a la meitat de la meva conversa, a poc a poc em vaig descalçar i vaig apropar-me tímidament buscant escalf i vaig abraçar-me a un del troncs que podria donar la volta amb el braç. Vaig estar una estona acariciant-lo, i al final abans de marxar vaig fer-li un petó, li vaig dir adéu i sense fer soroll vaig enfilar el camí de tornada amb ganes de tornar-hi un altre dia”

Visitar un gegant. Amb la col·laboració de M Mercè Bruguera-Barbany

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Visitar un gegant. Amb la col·laboració de M Mercè Bruguera-Barbany

Aquest dies s’ha fet realitat un petit somni: abraçar un dels “pini loricati” que viuen al massís del Pollino i que, segons els experts, s’acosten al miler d’anys de longevitat.

Vam sortir, la Mercè i jo, del santuari de la Madona del Pollino, acompanyats d’un insigne forestal italià, en Gianni i la Nunzia, la seva dona, cap a la Serra di Crispo (2053 m). Feia  un vent considerable i el cel estava ben tapat, però la il·lusió d’arribar a la carena va fer que obviéssim totes les dificultats i tiréssim endavant embolcallats ben aviat d’una bella fageda que esmorteïa la ventada. Al cap de més de dues hores de caminar entre aquests faigs i avets blancs, arribats a un bell prat on pastaven cavalls i embolcallats de narcisos, vam visualitzar la carena de la serra i al seu damunt, ben isolats, es retallaren  els pins, objecte de la nostra caminada i que, al seu torn, són l’emblema del parc nacional del Pollino. Encara va caldre caminar una bona estona més sobre la neu primaveral enfilant-nos vers el pendís, empesos pel fort vent per arribar a la nostra fita.

A la carena de la serra di Crispo també se l’anomena “El jardí del Déus” ja que, passejar entre aquests arbres, és com bellugar-se entre gegants mitològics. Aquesta sensació prové del fet que els nostres germans arbres creixen a l’espadat de manera isolada, sempre verds, amb un tronc rectíssim, unes arrels poderoses, algunes d’elles a l’aire, i les branques perpendiculars i separades les unes de les altres. Tot plegat desplega una forta i contagiosa energia i una sensació de potència i longevitat extraordinàries.

A la serra di Crispo és on hi ha una de les majors concentracions d’aquests pins del massís del Pollino. Viuen en un terreny calcari, en un espai molt ventat i gèlid a l’hivern, ni el faig es veu capaç de competir-hi. Són uns veritables gegants que endinsen les seves arrels per les esquerdes de les roques calcàries i d’aquesta manera cerquen la necessària aigua per viure i, tanmateix,  se subjecten per resistir les més que difícils condicions hivernals de la carena a més de dos mil metres d’alçada.

El “pino loricato” és el Pinus leucodermis  o Pinus heldreichii. Pren aquest nom en italià perquè la seva escorça està formada per plaques que recorden la “lorica” que era la peça de la malla metàl·lica que portaven els legionaris de l’antiga Roma. La seva àrea de distribució s’estén per les muntanyes del sudest d’Europa. A Itàlia només els trobareu  al massís del Pollino, bé sigui a la banda de la Basilicata o a la calabresa, però també es localitzen als Balcans i arriben fins el Mont Olimp de l’actual Grècia.

Ha estat emocionant arribar-hi, veure’n la meravellosa escorça i poder-li dir, a cau d’orella, com en són de valents, meravellosos i admirables!

La visió dels arbres de Joan Miró (1ªpart)

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on La visió dels arbres de Joan Miró (1ªpart)

Joan Miró va néixer el dilluns 20 d’abril de 1893 a la ciutat de Barcelona. Afortunadament els seus avis vivien a Cornudella del Montsant i Mallorca i, aquest fet, va permetre que de nen, Miró fes diferents estades  a l’illa de Mallorca i al peu de la serra del Montsant. Els dies passats en aquests espais van permetre que entres en contacte amb la natura i la visques quotidianament i badoqueges davant d’un còdol, un insecte, una herbeta o un arbre. La seva mare va conservar alguns dibuixos de l’ermita i els xipresos de sant Joan del Codolar, situada al peu del Montsant. El seu biògraf[1] conclou que aquestes experiències van generar: “una íntima identificació amb la natura, el cel estrellat, les pedres, els arbres, els insectes, els animals...” El mateix Miró també reconeix la petjada d’aquests paisatges: “Em sento més identificat amb el nen que feia dibuixos a Cornudella o Palma”

Un altre fet que marca les relacions de Joan Miró amb la natura és l’adquisició per part de la família d’una finca rústica a  Mont-roig del Camp el 1911, que tenia una masia aixecada per un indià que havia fet fortuna a Cuba. Aquell mateix any Miró contrau el tifus i la família decideix traslladar el fill a la masia[2] acabada de comprar per ajudar-lo a recuperar la salut. Certament, el jove Miró va refer-se i aquest fet va fer que s’estableixi un fort vincle emocional entre els paisatges de Mont-roig i el pintor. Ell mateix ho reconeix: “Vaig sanar immediatament. El paisatge em va produir un enorme impacte”

Paisatge dels voltants de Mont-roig del camp.
Paisatge dels voltants de Mont-roig del camp.

Resultat de les vivències infantils a Mallorca i a Cornudella de Montsant i de les diferents estades que farà al llarg de la seva vida a la masia de Mont-roig del Camp on instal·larà un dels seus estudis, Joan Miró estableix uns vincles molt intensos amb els paisatges i, sobretot, amb els arbres. Només cal llegir la vivència i el valor de l’arbre per Miró: “Per mi, un arbre no és un arbre, una cosa que pertany a la categoria vegetal, sinó una cosa humana, una cosa viva” o “Fins i tot un arbre és mitològic. Un arbre no és un objecte vegetal. És una cosa humana, un bell arbre que respira i que entén, que està enamorat dels seus brots quan els seus brots es converteixen en flors, de les seves flors quan es converteixen en fruits, que lluita contra el vent i que t’estima” o “Quan veig un arbre, per exemple un garrofer, sento que l’arbre em parla. Té ulls. Hi pots parlar. L’arbre és humà” i finalment: “Quan viatjo duc sempre en el maletí un sobre amb una garrofa de Mont-roig; per mi és una cosa quasi religiosa”.

Una garrofa en un garrofer.
Una garrofa en un garrofer.

[1]Massot, Josep (2018) Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres, Galàxia Gutenberg, Barcelona.

[2]Aquesta masia s’ha rehabilitat per la Fundació Miró i està a punt d’obrir les seves portes al públic. Paral·lelament s’ha creat una ruta paisatgística que permet visualitzar els indrets que van inspirar obres del pintor.

Agrair el nou dia

Posted on | by Josep Gordi | 1 comentari a Agrair el nou dia

Aixecar-se de bon matí, quan la foscor encara reina sobre el cel i només un fil vermell s’entreveu a llevant, és un esforç altament recomanable que us omplirà de goig si la meteorologia us acompanya.

Gaudir de la sortida del sol és un espectacle de llum i d’energia que us farà sentir vius i agraïts per poder començar un nou dia. En aquests moments, ja sigui en solitud o en companyia, us proposo que penseu que en aquella mateixa hora hi ha al món milions de persones pregant i que bona part de les seves pregàries són d’agraïment per poder obrir els ulls davant d’un nou dia, per sentir-se estimats per la comunitat o la família, per gaudir de la manifestació del sagrat o per formar part de la creació i, per tant, de la Natura.

Per meravellar-se d’aquest acte teofànic us aconsello que ho feu en silenci, deixant que els vostres pensaments circulin com els núvols, que gaudiu de la fresca o del vent de la matinada i si sentiu el crit agut de la gralla, tingueu present que us assenyala que cal estar atent a tot el que succeeix davant dels vostres ulls, és a dir, que eviteu qualsevol distracció i contempleu com, poc a poc, s’aixeca el disc solar. Reverencieu aquest moment amb les mans obertes i dirigides a l’astre solar, doneu gràcies per un nou dia i per sentir-se, amb tota la humilitat i respecte, que formeu part de la Natura.

No oblideu seguir i viure amb intensitat, tots els cicles diaris i estacionals. Aquesta és una pràctica que us recomano incorporar a les vostres vides ja que és molt enriquidora i alliçonadora. Tot arriba en el seu moment, el fred, la calor, la nevada, un suau plugim, una terrible ventada… i recordeu que la Natura és converteix en la mesura de tot. El gran aprenentatge és redueix a trobar-se a si mateix tot trobant l’entorn natural. Viure al si de la Natura és com viure al costat de la saviesa i, per tant, tot s’aprèn per proximitat i vivència. En conclusió, us suggereixo viure oberts a la Natura i aprendre d’ella que és la nostra gran mestra i així ho estat des dels primers pobladors de la terra fins l’actualitat. Apreneu els seus cicles i ritmes, així com els valors que es desprenen de la seva dinàmica: hi ha moments dolorosos i altres de goig.

L’avet de Nadal d’Alsàcia

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’avet de Nadal d’Alsàcia

Aquests darrers dies hem gaudit dels paisatges de l’Alsàcia i ens ha sorprès el gran nombre de mercats de Nadals que hi ha tant a les ciutats, com Estrasburg o Còlmar, com els petits pobles situats al peu de les muntanyes dels Vosges, com Kaysersberg o Riquewihr. A tots ells l’arbre de Nadal és omnipresent i no és gens estrany ja que a la vila de Selestat hi ha el document més antic que parla del guarniment d’un arbre de Nadal, en concret es tracta d’un text del 1521 guardat als arxius municipals. A partir del 1870 l’avet es converteix en l’arbre de Nadal i la tradició de guarnir-lo s’estén per tot Europa. No es estrany que tot això succeís a l’Alsàcia, doncs aquesta regió s’estén entre les suaus muntanyes dels Vosges on els avets creixen entre els faigs i els roures i l’ampla i prospera vall del Rin.

L’avet, segon la mitologia grega, era l’arbre dedicat a Àrtemis, deessa de la Lluna, la vida salvatge i per tant dels boscos i les selves, protectora de les dones i de la fecunditat. Per tant, no és estrany que els cristians associessin aquest arbre al naixement de Crist, data que també coincideix amb els solstici d’hivern i per tant, en el moment que el sol torna a guanyar presència ja que el dia es fa més llarg. A més a més, amb contrast amb la resta dels arbres caducifolis de la regió, l’avet és perennifoli, és a dir sempre verd i, en conseqüència, promesa de renaixença i de vitalitat.

El darrer dia de la nostra estada a l’Alsàcia vam anar a passejar pel bosc de Haguenau. Es tracta d’un immens bosc planicial ja que té una extensió de 20.000 Ha i està format per rodals de faig, pi roig, bedoll, avets i roures penols. Es tracta d’un espai habitat des de fa milers d’anys tal com testimonien els centenars de túmuls i necròpolis cèltiques. A l’època medieval si van instal·lar ermitans i monestirs. Aquest fet li ha donat el sobrenom de “bosc sant”.

En un moment de la nostra passejada pel bosc de Haguenau ens va sobtar trobar-nos amb un petit avet guarnit amb elements nadalencs i un cartell al costat que ens desitjava: Bones Festes i Pau sobre la terra als homes i dones de bona voluntat. Mai ens havia succeït res semblant i vam pensar que realment érem dins d’un bosc ben especial !!!